Sovint penso en tot el que només jo recordo, sé, veig. Com sempre amb cada món que tota persona porta dins de si mateixa. Divers, ric, pobre, però sempre un món personal i únic. Una persona vella és cada cop més conscient del moment que de jove és la seva pròpia realitat. Després, es va fonent, i és cada cop més inassolible. El mar de la realitat (?) inunda el moment present. No puc arribar a ser què passa en aquest moment, ni prendre consciència de la quantitat de punts que he viscut i he passat, la revelació dels quals contínuament m’assalta, corregint i manipulant tot el que vaig viure i el que no vaig veure en 1920, en 1940. [...] Un instant. Encara un instant. Ja fa molt temps que sé que no el copsaré pas, ni amb el pensament ni amb el sentiment. Així, doncs, d’on sorgeix aquest moment en què un té la sensació que ja ha arribat, que ho sap, ho sent i fins i tot ho podria expressar? [...] Els meus antics i estimats mestres, van tenir moments similars? O el decandiment, qu...