abcd xavier farré

Feia ara força temps que no portava res a aquesta pàgina. Reprenc l'activitat amb aquest esplèndid poema de Lucija Stupica. Un poema que ja tenia precisament per les dates del títol, però que havia anat quedant-se en els arxius de l'ordinador. PASQUA Fa olor de pintura i d’abundància. Plens els carrers. Sota les finestres els joves pengen la bandiera rossa. També la falç i el martell, i l’últim grafiter hi posa l’estrella. Dos aliats tanquen les mans en un puny. Els carrers laterals, els ha tenyit el sol negre. Cinquè dia a Itàlia. Què va crear Déu aquest dia? Els ocells es multipliquen al cel, com la gent pel carrer costa amunt vers l’església, a les parades una pandèmia de trastos de plàstic, aquí envelleixen els nens, just així és el silenci a la vora, a tocar de tots, a tocar de tot, a tocar de les banderes i dels aprenents de revolucionaris, a tocar del buit, a tocar de l’absència divina, a tocar del vent, tan fort que glaça . F...

Sembla ser que finalment ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun que ja era més gran i algun altre que era de la generació posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més explícita possible. Poetes que descriu...

Lucija Stupica aporta una veu molt serena en la poesia eslovena contemporània. De vegades, també, una certa inquietud. UNS I ALTRES La tarda avançada et porta una aventura, tots descansen al dictat del dia, i la casa està sumida en el silenci. Et dirigeixes cap al jardí, és una cita o un viatge, els petits viatges componen els grans per l’escorça del planeta, penses. Quan vas pel camí dels habitants de la terra, sigues caut, tingués precaució amb ells, son fràgils i sensibles, segueixes endavant i et dius, vigila per on camines, cap a on camines. Després t’estires i fas un sortilegi. Quan la nit jove sospira en l’abraçada dels mags, segueixes viatjant en la cresta d’esponjosos núvols. I els altres són en tu.

Lucija Stupica A PASSES PETITES. PROXIMITATS Tot podria començar amb un viatge. A passes petites i una mirada clara. Amb un silenci tranquil als ulls. Sense multituds a les carreteres, ni descalçar-se als controls dels aeroports. Sense pares impacients ni crits als nens petits que no saben entendre. Sense la veïna inflada amb mitjons vermells a l’avió, que fa solitaris i no para de mastegar pensaments buits. Seuríem junts, tan sols seuríem junts. El més difícil són les coses més simples. Ho podem repetir a manera d’exercici: tot podria començar amb un viatge, senzill, repetit, com en un somni. Els avions no es trobarien en els núvols, alts en els seus rumbs, cadascú al seu camí, després una abraçada virtual i un petó, que no s’escriu més petons, sinó que tan sols com un analfabet marques la teva signatura amb una creu. No, no ens equivocarem, ja hem anat molt lluny, cadascú pel seu camí, en els viatges virtuals hem escrit les nostres línies per al silenci, per a les proximitats. Ens de...

Un poema del darrer llibre de Lucija Stupica. DOS El parc s'enfarina de neu. Envelleix amb les seves cicatrius, traces en els troncs commemoratius. Una lluïssor buida com un eco. Amb empedrades passes marxem de manera reticular a l'estranger. Ambdós en el silenci blanc de la nit marxem a l'estranger, l'única estrella fixa en l'horitzó del nostre món. Cadascú s'obre pas per les profundes parets, pels espais que són tan sols en elles, alumnes del transcurs tornem vers el Jardí, la neu porta pensaments, els desitjos mai no són innocents. Reconciliacions, plaers, mentides, commocions, traïcions: la història de l'home sempre ens colpeja. Per a les dates hi ha les paraules i les imatges, més importants que les mateixes dates, paraules que cremen i s'apaguen, quan estan tristes i soles. Cadascú s'obre pas en les seves paraules: amb rostres de vidre i ulls d'aigua que vessen en els matins, que s'alcen amb el nom. Amb el nom d'ella. Amb el nom d...

Lucija Stupica neix el 1971 a Šmarje pri Jelšah (Eslovènia). Ha publicat dos llibres de poemes. PERFILS D'UNA HISTÒRIA La pluja grata la finestra. Delicada i persistent. Ningú no té pressa quan ella esclata entre els murs com una arrel que creix en el cos. Algú passa mentre alço la mà com a protesta. El vent és fràgil i no porta paraules o amor. Mentre jo penso en tu, el meu trepitjar del desig deixa de sonar en les ratxes del vent i el món fa un terrabastall en grans moviments. El record és com un jersei acabat de rentar, una mica encongit, els colors pàl·lids. El més fàcil seria donar la culpa al soroll de la raó per les paraules que et dec, i a l'agreujament que no s'ha sabut pronunciar. PARACAIGUDISTES Es massacra el pensament quan troba una falsa expressió. Mai no has entès com vomitar la llavor del teu origen, una prova estadística de la decadència, donada en el mateix naixement. ...