Salta al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Lars Gustafsson

Elegia per als objectes perduts i oblidats

Un nou poema de Lars Gustafsson. ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS Uns guants d'hivern al bell fons del calaix. Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos. I un martell amb taques de morter al mànec, ja devia ser aquí a l'any trenta-nou, i ara tot d'una s'ha fet fonedís. Totes aquestes coses que ens van ser properes han de recordar soles quin és el seu calaix. Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles. Recordo com eren, com les sospesava, fins i tot recordo el martell un dia d'estiu en aquells anys quaranta, quan jo era massa petit per poder-lo aixecar i com el pare me'l va agafar amb cura. El món, aquest laberint d'objectes perduts i oblidats, des d'espases antigues en tombes no obertes de l'edat de bronze fins a les ulleres per llegir que es van perdre ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar. I tu, que busques amb tant deler, no ets tu mateix un obj...

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...

Sonet XVII

La capacitat de detenir l'instant, de fer que els detalls que ens rodegen adoptin una dimensió pròpia en el moment de destacar-los, és una de les grans virtuts del poeta suec Lars Gustafsson (1936). Un poètica que m'és molt propera. SONET XVII Una tempesta. Tardor. Els arbres amaguen la lluna. Una mirada al noi deficient a la taula, escurant el que queda al bol. Aquesta terra, aquest vent càlid. Ara d'un llac fosquejant m'arriba una forta olor, com la d'un cos ofegat flotant sense que ningú el rescati. I, fet per a la vida, camino per l'herba, busco un mot: un mot per expressar l'olor humida de la tardor, la lluna que mira inquieta tot això, la nit que tan sols es fa més intensa, el quadre groc de la finestra que il·lumina un tros d'herba, la terra humida que fa olor a peres podrides, el gat que sotja, astut, entre els matolls. No plovia. I jo necessitava un mot com aquell.

La dona de Lot

El tema de la dona de Lot és freqüent en la literatura. La relació, en la literatura catalana, del poema de Maria-Mercè Marçal que remet a Anna Akhmàtova és prou coneguda. El poema, en aquest cas, sempre actua com un símbol, i la identificació amb un personatge femení adopta unes dimensions universals. Aquesta és una visió del poeta suec Lars Gustafsson (1936). LA DONA DE LOT No és pas veritat que no m'avissessin. Al contrari, diversos cops em digueren de no mirar enrere. Se suposa que algú que pot veure el final no en veu l'inici, però jo ho vaig fer i sento com els peus comencen a pesar-me. Es tornen ara en vidre, la sal en mi, i tan sols podré continuar uns segons més. Per a alguns és difícil no dubtar a l'últim moment. Per a alguns és difícil no fer encara una mirada enrere i quedar-se per sempre en una ciutat que, per aquesta raó, no existeix.

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936). PONT No creia Estant a la riba d'aquell riu Ample i impetuós Que passaria aquest pont, Trenat de canya fràgil i prima, Lligat amb cordes. Vaig passar lleuger com una papallona I pesat com un elefant, Vaig passar segur com un ballarí I vacil·lant com un cec. No creia que passaria aquest pont, I quan sóc a l'altra riba No crec que l'hagi passat. Leopold Staff Un dia la vida es troba tot d'una amb un apunt de somrís a l'altra banda del rierol i et pregunta: com t'ho has fet, per arribar allà ? Lars Gustafsson