abcd xavier farré

Aquest poema pertany a un petit cicle del poeta belga d’expressió francesa Guy Goffette, un dels grans noms de la poesia europea contemporània. El títol fa referència a la paràbola que trobem a l’Evangeli segons Lluc. AL TALLER                                         El ric i el pobre Llàtzer                                         Jacopo Bassano, 1540 És el final d’un dia com n’hem conegut tants: les coses són a lloc, el món es podria capgirar, el quadre, el tema, res no canviaria d’aspecte – a menys que, com aquí, el fill de Jacopo, el pintor, s’esquitllés entre l’escena i el pinzell i es quedés allí, amb els ulls ben oberts al racó més ombrívol, aquesta sorda bogeria que no pot acceptar ni refusar: la indiferència dels vius vers els vius, i si i...

Amb aquest poema es tanca el cicle de "En els límits" de Guy Goffette. IV Morir, vas dir. Jo no veia res més enllà de les llàgrimes que baixaven en l'ombra més enllà d'un sol entre dos turons i que es fumia de mi. He esgotat trenta-sis límits, he empès  cent ginestes, he passat tantes passarel·les que l'aigua ja no era res més que un mirall tèrbol. He passat el llindar que tu defensaves amb tota la força del teu cos en creu. Morir, has dit, ¡oh, quina excusa tan bona!

III Deixa enrere el dia que s'enfonsa amb els camins vers la tardor, els arbres, les teulades, v és-te'n , avança't al vent com un incendi de turons i no et giris sobre la teva ombra aferrada: viure és allí, al davant, el que encara manca al teu alè per esgotar el camí - heus aquí el que em cantava la veu blanca de la nit, heus aquí, amor meu, heus aquí el que he fet i com he mort.

II Amor, vas dir. Jo vaig sentir marges, ginestes, passarel·les. Els teus ulls resistien. Només calia travessar el llindar, vessar el cos i que l'amor fos d'aigua viva i no com aquí llac per on volten peixos i ofegats, el cel, els núvols les belles promeses. Queda't, vas dir. Jo veia morir els homes a les barreres lluitar com un blau foradat per la tempesta els seus braços inquiets, les seves ales d'Ícar.

El primer poema d'un petit cicle de Guy Goffette. EN ELS LÍMITS I Hem cregut molt temps que n'hi havia prou d'allargar el braç per tocar el cel i portar per la corretja el vell horitzó tant temps que el gest roman en nosaltres en veure una dona a l'alba sorpresa rentant en les seves llàgrimes el dia i la nit ja que al final només en queda l'ombra per afaitar al fil de l'amor els nostres cossos desplomats a l'habitació amb el cel com una mitja en el parquet nu.

Com que l’he esmentat en e l primer poema que tradueixo de Paul de Roux , deixo també ara un poema de Guy Goffette. Un poema que, inevitablement, em fa pensar en aquell excel·lent Musée des Beaux Arts de W. H. Auden. Com es pot escriure un poema que ens hi remeti de manera tan directa i sortir-se’n, i no caure en una mala còpia, no quedar-ne a l’ombra? Donant-li una volta, i una altra dimensió, com fa el poeta belga. Per cert, no és un sol poema aïllat, sinó que forma part de tot un cicle dedicat al quadre Paisatge amb la caiguda d'Ícar de Pieter Brueghel el Vell. De RESPOSTES DEL PASTOR (II) Com tu jo he vist l’home jove grimpar dins el sol amb les seves ales de cera, he vist com hi creia, el desvergonyit, com estava segur d’haver guanyat a l’antiga saviesa i a l’aire i al pes del cos, i com el seu rostre reia als àngels mentre que tot ja havia reprès el seu curs en la indiferència dels vius pels vius, el pescador per les seves xarxes, el guait...

Sembla que l'hivern comença ja a deixar-nos definitivament. S'ha perdut la blancor dels carrers. Els rius pugen el seu cabal i atenyen un nivell que pot ser una mica preocupant. El signe de - comença a desaparèixer del termòmetre. En aquest moment, estaria bé un petit comiat amb aquest poema, ple d'imatgeria, de Guy Goffette . HIVERN (II) A tot va, foll amor, a l'aigua que plora sobre el vidre en aquest desembre sense arreus de blancs mantells (però no sense exaltació), a tot va, a la decadència dels nobles grans arbres aureolats d'infantesa on teníem talaia durant molt temps sobre els pobles plans com plats apilats en la marea verda de les valls: ara estan ajaçats en el nostre fons com la mar, i qui els farà llevar, qui si l'amor no és res més que una ona retrunyint amb fúria, quan el que voldríem és que sigui com una rella en la terra d'un immens oblit, una rella que arrenca el raigràs del futur.

Guy Goffette II Però demà és un mot que no té pas futur en l'escala del vent. Mira el teu gos lànguid a l'herba: està a punt de morir i en els seus ulls velats la llum immòbil fa estremir, una carícia del present que passa. El temps per a ell és una casa buida que flota en l'escudella del gat. Obre la porta: ell aplaudeix amb tot el seu cos deforme i lleig. Ja no espera res fora de la teva ombra, sense posseir res, excepte aquesta imatge de tu que amplia de cop l'espai i fa rebotar la terra a la teva crida.

Feia temps que no podia entrar en la poesia francesa contemporània, una poesia que havia deixat de formar part del cànon dels grans corrents, d'aquelles llengües que poden enorgullir-se de tenir més de quatre poetes que puguin ser de primera fila. Però un autor em fa retornar-hi, Guy Goffette. Curiosament, com un altre dels grans poetes actuals en llengua francesa, Philippe Jacottet, un autor nascut fora de França. No sé si serà casualitat, però al meu parer és força indicatiu. Guy Goffette neix a Jamoigne (Lorena belga) el 1947. Gran viatger i emprenedor d'aventures en revistes de poesia. Ha publicat més de deu llibres de poemes, i també novel·les, assaigs, contes i àlbums en col·laboració amb altres artistes. PRIMAVERA I Recomençar, néixer de nou, heus aquí el que deia el Mestre, allò que nosaltres no havíem entès. Miràvem el ventre de la terra, els núvols, el cel i restàvem cecs, mentre que l'oreneta tornava al seu lloc exacte, reprenia possessió del vent. I nosaltres, d...