abcd xavier farré

Els crítics molt sovint s'entesten que certs atributs del poema han de ser transvassats per la barrera lingüística, i en conseqüència, condemnen immediatament la traducció que no acompleix aquests criteris apriorístics. Però si la meva analogia del retrat és encertada, les condicions apriorístiques que determinen les similituds no existeixen: a l'essencialisme platònic contraposo les “similituds de família” de Wittgenstein. Evidentment, no hi ha cap analogia que sigui exhaustiva, per tant no pot tenir la força de l'argument; en el cas d'una analogia exhaustiva els objectes confluirien en una identitat. L'analogia tan sols pot revelar els aspectes amagats de la qüestió. La relació de la persona amb el retrat no es pot comparar de cap manera amb la relació entre l'original i la traducció, encara que només sigui perquè la persona, a diferència del poema, no és una obra d'art. Però fins i tot aquesta llacuna en l'analogia esclareix alguna cosa [...] Però, le...

En el cas d'un retrat, reconeixem a l'acte la similitud o també ens podem queixar de la seva mancança. Però suposem per un moment que tenim davant les següents similituds: una fotografia en blanc i negre, una fotografia en color, un esbós al carbó, un gravat i un retrat a l'oli. Suposem que cada una d'aquestes formes conté una semblança ben aconseguida. En aquest exemple es veu immediatament que cap d'aquestes semblances no conté totes les característiques; cada una d'elles està condicionada per les particularitats de cada matèria, per tant cada una presenta els trets de la persona en qüestió de manera un pèl diferent. Per tant, no podem somiar en un retrat ideal, si per ideal entenem la imatge que uneix totes les particularitats de la fotografia, l'esbós, el gravat i el pinzell. Una cosa similar passa amb la traducció. N'hi ha prou que l'original es reconegui en la còpia, és a dir, en la traducció. La semblança pot existir fins i tot en el dibuix qu...

La traducció poètica acostuma a ser objecte de crítiques que adopten una forma extrema quan s'arriba a l'afirmació que la poesia és, en el fons, intraduïble, i la prova n'és, sembla ser, la impossibilitat d'assolir una identitat o al menys unes similituds entre el poema i la seva traducció. En aquests casos, què és el que estableix unes similituds satisfactòries? I realment, aquestes similituds (que haurem de discutir i de definir) són una condició indispensable d'una traducció? Adam Czerniawski, La traducció de poesia: teoria i pràctica