La primera tele

Quan jo era petit petit a casa no teníem tele. La van portar els Reis l’any 68, que jo ja era prou pallasso. Crec que l’àvia va fer gestions perquè els Reis portessin la tele, perquè als pares no els agradava gaire la idea. Però l’àvia els va pontejar –o nosaltres els vam pontejar mitjançant l’àvia– i ja va estar la tele. No sabria dir la marca: Elbe, Grundig, potser Vanguard.

Ni recordo exactament com anava la cosa, però jo diria que els dies de cada dia no es mirava. Ni el parte, o sigui, el Telediario. Havíem d’estudiar. Potser Cesta y puntos sí?

Llavors el cap de setmana es podia mirar, però hi havia un horari. Ens empassàvem alguna sèrie com Viaje al fondo del mar, Embrujada o Superagente 86. Aquesta m’encantava, sobretot l’agent 66. Alguna peŀlícula de l’oest, normalment de sèrie: Bonanza, Daniel Boone, El Virginiano. Coses així.

Els grans, Galas del sábado, Escala en HiFi i no sé què més. I partits de futbol, que a mi llavors no m’agradaven gens i no entenia com els podien agradar tant. Com ara. Però no he tingut sempre aquesta claredat d’idees: entremig hi ha hagut una època molt llarga de la meva vida en què he format part dels que s’han deixat portar per l’addicció.

Els dies de cada dia hi havia peŀlícules i, sobretot, sèries, que no vèiem i que a l’escola, a l’hora del pati, es comentaven. Hi havia Los intocables, El Santo, Misión imposible i més, que no vaig mirar mai. Hi havia també Los vengadores, per exemple, que tampoc. I altres.

Més endavant hi va haver canvis de dies i unes sèries van passar a dissabte o a diumenge, i a l’inrevés, i també a casa s’anava obrint una mica la mà a mesura que passava el temps. No amb el tema dels rombes, que s’era molt estricte. I una de les millors sèries, que era la dels polis (Banacek, Kojac, McCloud i Colombo) sovint tenia rombes. Això obligava a mirar-ho, fins que et pescaven, des de la cuina, estirat al terra o de genolls, i amb la porta de la cuina només una mica oberta. Cosa que implicava tenir cura cada cop de posar els sofàs de manera adequada, perquè hi quedés l’escletxa necessària.

Però potser confonc èpoques i això ja és de quan feien Kung fu i altres programes que també devien fer dissabte. Quins records.

Per què explico tot això? Doncs perquè si bé llavors em feia molta ràbia el fet de no mirar la tele els dies de cada dia, jo diria que no em va causar cap trauma. Ni que a l’escola parlessin d’això i d’allò i jo no conegués aquells personatges ni sabés totes aquelles paraules, ni escenes, ni gestos... No em va passar res! Em va fer més introvertit? No ho sé, crec que no, això ja venia de fàbrica. Em va fer llegir més? Segur. Vaig llegir moltíssim, no parava.

No en vull treure conclusions. Si algú vol rumiar sobre les necessitats de les criatures d’avui dia, molt bé, però no era el meu propòsit. Només volia compartir records dels últims anys seixanta i els primers setanta.

Docudrama «original»

Em recomanen una sèrie catalana que corre per internet. Docudrames juvenils de deu minuts o un quart. Interessants, divertits, originals. Tot això em diuen. Molt bé. Quan tinc una estona entro al web de la sèrie. Busco el capítol 1. L’engego. Comença amb una parella cardant. Dura poc. Parlen sobre el fet, si ha anat bé i tal. Acaba la seqüència. Al minut 3, el noi de la parella anterior torna a estar en pilotes, però ara amb una altra, també conilla, que li vol fer veure, molt pedagoga ella, que allò no vol dir res, que és com anar a la platja.

Ho deixo córrer, ja he aguantat prou (que no em diguessin que m’havia precipitat, etc.). Una sèrie molt original, sí. Per favor.

De ben petit em van ensenyar que les titoles i les vagines, els pits i els panderos no són res dolent, al contrari, però que formen part de la vida privada de la gent. A la vida real no ens despullem cada cinc minuts i encara menys davant parelles diferents. Quan una sèrie comença mostrant actes i òrgans sexuals no pretén ser original, pretén enganxar i prou. En concret, pretén engrapar-te pels dallonses, si se’m permet l’expressió. Sí, a la majoria dels homes això ens atrau de seguida, som bastant animals i a més en zel permanent, i ens sol encuriosir la imatge sexual encara que el que ens expliquin no tingui cap solta. Les dones són més racionals i en aquest punt no tan bèsties, però potser justament per això no s’adonen –algunes– de com les poden manipular i convertir en mers objectes ingenus per al gaudi visual –o més– del mascle.

Ep, que no parlo de les decisions que pugui prendre cadascú en la seva vida, que per això és seva. Parlo de determinades feines i rols que exigeixen a la gent seguir guions i comportaments «perquè ho diu aquí». (Ho diu aquí perquè ho has escrit tu, nen.)

«Original», hi torno, quins pebrots.

(Imatge: ninot Worrible, d’Andrew Bell)

Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014

TV3 no és ‘líder’

Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.

Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.

Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.

Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.

Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.

‘El Meu Diari’ (2)

Ve d’ací.

La manera tècnica de confegir El Meu Diari és: al matí obro amb un clic del Firefox totes les pestanyes que deia ahir (tinc una carpeta als favorits que es diu així, El Meu Diari, i s’obre tota de cop), i llavors al llarg del dia les vaig tancant a mesura que les llegeixo (les llegeixo, lògicament, després d’actualitzar-les). Si al final del dia en queda alguna, mala sort: com que normalment tinc pressa per acabar, tanco la finestra igualment, estigui com estigui de llegit El Meu Diari.

Abans de sopar, molts dies faig un cop d’ull a un parell de diaris de paper que em serveixen per llegir opinió, articulistes, temes culturals i altres qüestions més aviat intemporals. No hi llegeixo notícies (han passat almenys 24 h des que es van escriure i jo ja estic més al dia), sinó només, com dic, els articles d’opinió d’uns 15 columnistes o cronistes (2/3 cada dia).

Exemples d’aquesta mateixa setmana que em sembla que confirmen les meves tesis sobre el paper que ja fan avui els mitjans alternatius (en guardo unes quantes mostres més, si a algú li interessa aprofundir el tema):

1) Si hagués de fer cas només dels diaris convencionals, ara jo no sabria que els tallers tèxtils il·legals de xinesos que van ser desmantellats al Maresme fa unes setmanes per la policia servien el gènere a empreses com El Corte Inglés o Inditex.

2) Si hagués de fer cas només dels “diaris de referència”, ara estaria convençut, per exemple, que Caixa Manresa ha estat a punt de fusionar-se amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Els diaris (gairebé tots) han informat d’aquest procés de fusió, i no han desmentit explícitament cap de les informacions anteriors, quan n’hi ha que són contradictòries. Els diaris han “precisat” després que Caixa Manresa “no ha confirmat” la notícia, una no-confirmació que s’interpreta com que “de moment sembla que no s’integrarà amb les altres i potser ho farà més endavant” (sic), però no han reconegut que es van equivocar el primer dia.

3) Al costat del despatx hi havia un col·legi de monges i va córrer el rumor que el tancarien i que hi farien un hotel. Reportatges a la premsa, manifestacions de veïns “contra l’operació especulativa de les monges”, protestes dels pares dels alumnes. Les pobres monges ho negaven (a mi, personalment), excepte el fet que tancarien l’escola perquè s’havien fet grans i no tenien prou gent per tirar-la endavant. Van tancar l’escola. Al cap d’un temps va aparèixer a la façana un rètol: “Seu futura de l’escola Tal [una escola laica]. Obrirem el curs 2009-10”. Penseu que algú ha rectificat públicament les calúmnies? No, només n’han parlat un parell d’humils blocs i L’independent de Gràcia.

4) El senyor Ignacio Moreno escrivia ahir mateix a la secció de cartes dels lectors d’un diari de Barcelona el següent: «Sóc usuari habitual dels túnels de Vallvidrera i abans-d’ahir vaig ser testimoni d’un accident a la boca nord en el qual van morir dues persones [...]. Casualment (o no), el desembre del 2006 també vaig ser testimoni d’un altre accident mortal, al mateix punt. A Google trobo que almenys hi ha hagut quatre accidents mortals més en aquest punt...» En quin mitjà de comunicació convencional es pot trobar una dada com aquesta que esmenta el Sr. Moreno, sinó “a Google”? Què vol dir “a Google”? Res d’específic, però tota una filosofia sobre l’accés a la informació en aquests nous temps. La cerca que va fer “a Google” el diligent senyor Moreno, que li va proporcionar unes dades del tot rellevants respecte a la informació a la qual fa referència, no va ser capaç de fer-la el periodista que va cobrir aquella informació, potser per no contaminar-se de “les proverbials imprecisions i errors de la informació arreplegada a Google” (com si el seu diari no cometés imprecisions i errors i com si cercar “a Google” volgués dir agafar el primer resultat que et dóna sense contrastar-lo o sense valorar la font).

5) El mateix dia, a la mateixa pàgina del mateix diari, el senyor Artur Jofre, de Tona, explica: «Vaig escoltar amb molta atenció les declaracions d’Irene Rigau, portaveu d’educació de CiU. L’exconsellera [...] deia que el seu grup parlamentari demanarà al conseller Maragall que reintrodueixi els exàmens de setembre per als alumnes de batxillerat, perquè no fer-ne podia “generar un buit per a molts joves”. La meva sorpresa va ser total. Que no se’n recorda que precisament va ser el seu govern, presidit per Jordi Pujol, qui va treure els exàmens de setembre tot i les moltes queixes que hi van haver de mestres i pedagogs?» Al marge del cas concret, que no conec, demano: els “diaris convencionals” expliquen en les pàgines d’informació, i amb els titulars adequats, aquestes posicions contradictòries dels partits polítics, sense necessitat que les denunciï un ciutadà que només té accés a les cartes dels lectors? Hi ha cap mitjà de comunicació que expliqui de manera independent –sense que l’hagin de guiar les denúncies interessades dels altres partits– les paradoxes contínues dels partits, de tots, en els seus posicionaments públics? La resposta és: no. I en canvi sí que hi ha blocs i altres mitjans alternatius que segueixen algunes d’aquestes històries, tot i que encara no en conec cap que ho faci de manera sistemàtica. Als mitjans gairebé només es parla del que decideixen els partits que cal dir sobre ells mateixos –comunicats, desmentits– o sobre els altres –denúncies–: o sigui, les seves agendes. Molt pocs dies hi ha periodistes que segueixin les sessions del ple del Parlament de Catalunya –molt pocs periodistes... i molt pocs diputats, ja que hi som–, si no és que s’hi tracta un tema considerat mediàtic –convertit en mediàtic pels mateixos partits–, i encara menys les comissions. I potser cada dia hi passen coses interessants.

Afegeixo un cas més, intemporal i genèric:

6) Si haguéssim de fer cas només dels diaris, hauríem d’esperar sempre uns dies o fins i tot uns mesos abans de donar per bona qualsevol informació “de fons” (de vegades hi ha un procés llarg de negociació entre els afectats i el mitjà), perquè alguns cops notícies de portada, o publicades a l’interior però amb lletres de pam, són desmentides al cap del temps a la secció de cartes al director del diari imprès (i no sempre en la versió digital, on també havia aparegut aquella informació), amb un text breu titulat “precisió” o “matisació” i molt poques vegades “rectificació”, i encara menys encapçalat amb un titular contundent del tipus «No era veritat que...».

Ja dic que són només exemples (gairebé tots d’aquesta mateixa setmana, poca broma) perquè s’entengui el que volia dir.

Ara com ara, doncs, no tinc gaires dubtes que en qüestions locals –i no diguem de barriada–, en les específiques de determinats col·lectius i en esdeveniments sectorials, però també en afers més generals en què es barregin interessos publicitaris, polítics, econòmics, els mitjans de comunicació “de sempre” tenen poca cosa a pelar davant dels blocaires, els tuiters i les xarxes socials d’internet (aquestes darreres només en els moments d’alerta, no la resta del temps, que es fan anar com a mitjans de diversió). Senzillament, la “premsa clàssica” s’haurà de reinventar i haurà de considerar aquestes vies de comunicació com a fonts bàsiques, i segurament pagar pels seus serveis, i a més no tindrà la possibilitat de convertir les millors fonts alternatives en “fonts exclusives” seves (perquè en el moment que s’oficialitzés la relació en sorgiria una altra d’independent, amb informació més fresca).

Certament, em sembla clar que els mitjans “tradicionals” aviat deixaran de tenir la darrera paraula en la majoria dels afers públics, perquè el que s’està desintegrant de dia en dia és el concepte de “col·lectiu tancat” i el que compta cada cop més és el subjecte, la persona o l’equip que fa cada informació, i per a molta gent no compta sinó secundàriament si aquella persona o aquell equip és de tal lloc o de tal altre. La darrera paraula la tindrà al capdavall la ciutadania, que concedirà el crèdit a qui se’l guanyi dia a dia, no pas a qui pretengui viure dels llorers d’altres temps. I els “diaris de sempre” serviran per a qui busqui, més que res, una estona de lleure per llegir tranquil a la vora del foc, o a la gandula de la piscina. Els “diaris convencionals”, si no canvien radicalment, seran instruments d’esbarjo o de cultura estàtics, conviuran amb els llibres i els equips de música i d’imatge.

En canvi, algunes o moltes capçaleres de sempre miraran d’esdevenir, en la versió digital (i única en el futur?), mitjans alternatius, amb tuiters, blocs i apartats oberts a la participació lliure dels lectors, el que els anglesos anomenen user-generated content. Ja hi som.

Les disfuncions i els errors informatius es produeixen també, certament, en els mitjans alternatius. Però no són exclusius dels mitjans alternatius. I, al capdavall, hi ha mitjans alternatius més fiables que altres, i són aquests els que imposaran dia a dia el seu criteri, mentre que d’altres que són sistemàticament intoxicadors i que copien tots els defectes dels diaris tradicionals des del primer dia i n’afegeixen de nous i d’específics del canal internet, no tindran més èxit que el que pugui tenir un xou de la TV, que encara que tingui èxit ningú no considera que serveixi per a informar, sinó per a passar l’estona.

En resum, no és una qüestió de diaris sí - mitjans alternatius no, o a l’inrevés, sinó de combinar totes les possibilitats, de saber amb quins condicionants viuen els diaris i amb quins altres treballen els autors dels mitjans alternatius, i entomar els materials que t’arriben d’uns i altres d’acord amb aquestes dades prèvies.

Fins i tot hauria de ser una feina dels mitjans de comunicació de sempre descobrir les noves fonts informatives i parlar-ne sense reserves, treballar amb elles, interactuar-hi, sense que hi hagi sempre al darrere la càrrega de profunditat de la sospita. Que no es tractava d’informar del que passa?

I encara una darrera idea. Hi ha bàsicament dos models de portal informatiu: el de format centrípet i el de format centrífug. Els primers són endògens, et condueixen sempre pels seus propis enllaços, no t’obren finestres cap enfora, són com aquells magatzems grans on no trobes mai la sortida, tot són ofertes i reclams interns. Els portals centrífugs, en canvi, seleccionen informacions que creuen interessants per als seus lectors, i a partir d’ells veus el món, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels testimonis que segons aquells portals veuen cada racó de món més de prop que ells mateixos. A curt termini, els portals informatius centrípets lliguen els lectors, se’ls fan seus, els ofereixen una navegació còmoda i sense ensurts, tot és a l’abast d’un clic i cap pàgina no s’encanta més del compte a l’hora de descarregar-la. Però els centrífugs crec que tenen un avenir a mitjà termini més adequat a la manera de ser de les noves generacions, ja que et donen sensació de llibertat, t’ofereixen en general una bona selecció i la gent repeteix visita l’endemà per tornar a viatjar amb ells. De manera que capten audiència i clients per a ells mateixos i també per als altres, per als que ells han seleccionat. (Un bon exemple europeu de portal centrífug purament informatiu, sense comentaris públics però amb una certa interactivitat amb la redacció, el tenim aquí al costat: VilaWeb. No hi fa res que el disseny i els recursos gràfics i tècnics no siguin l’últim crit, perquè no és això el que hi busques. Penso que té èxit justament perquè és força centrífug.)

No crec que cap mitjà de comunicació pugui pretendre arribar a tot i ser bo en tot, i per això penso que la informació del futur estarà com més va més en mans dels seleccionadors d’informacions. Ja en funcionen de prou bons. I els grans mitjans generalistes o fan això, ser canals d’accés oberts a altres llocs, o bé s’hauran de conformar amb un nínxol, a ser una especialitat: el món local o una temàtica pròpia, de manera que els portals centrífugs els considerin “els millors” en aquell indret o en aquella especialitat.

No sé com es regularà tot això des del punt de vista legal, som a les beceroles del fenomen. Però no em sembla que la trajectòria dels esdeveniments pugui derivar en tancaments dràstics de “les portes del camp”. Si se’n tanquen, se n’obriran de noves.

‘El Meu Diari’ (1)

Això serà llarg, ho aviso. Si ho vols explicar més o menys bé t’hi has de mirar, per no caure en la superficialitat de què se sol acusar amb justícia determinats talibans, apòstols del que podríem anomenar l’Internet Únic –gent del món real, d’altra banda, perquè internet també és “el món”. I tot i la llargària, segur que em deixaré detalls importants. Bé, almenys ho provo, seria més fàcil donar-me abans d’intentar-ho.

Fa un parell de dies parlava amb un altre periodista sobre el meu concepte de diari, un concepte amb el qual crec que molta gent funciona ara per la vida. Aquí, avui, parlaré com a usuari de la informació, no com a professional. Fa anys que no m’hi dedico, descomptant aquests blocs d’estar per casa que faig més com a entreteniment personal que com a manifestació d’afany informatiu.

N’hi ha que diuen que el periodisme “de debò” es continua fent sobretot sota les capçaleres dels diaris i que la gent se’n refia, que són les que treballen més bé, que tenen una solvència contrastada. La meva tesi, en canvi –o potser no és “en canvi” sinó “a més a més”–, és que allò del “diari de capçalera” com a mitjà de referència per estar informats ja no funciona, o no funciona gaire. Potser tindrà sempre el seu públic, però té els dies comptats com a font de comunicació per antonomàsia: per entendre’ns, la majoria de la gent ja no s’informa “pel New York Times”, ni “per El Punt”, ni “per la BBC”, ni “per TV3”. Tot i que em sembla segur que els diaris i les emissores subsistiran, caldrà que s’adaptin i deixin de considerar-se els amos del ball amb clients captius (vull dir els amos de la “informació bona”, els garants de la puresa informativa). Ara poca gent diu: per estar informat en general, has de llegir tal mitjà. No, això era abans, ara aquest consell ja no se sent.

Jo em refio dels noms i cognoms (encara que siguin pseudònims, encara que no “se sàpiga” qui són, encara que només en conegui l’adreça URL) que m’ofereixen una informació o una reflexió breu que m’interessen, i m’és igual on escriguin, en quin format o amb quines eines. Jo passo de l’un a l’altre amb la mateixa facilitat, o més, que quan giro la pàgina d’un diari de paper: és un clic.

Em penso que tots estem d’acord que ja no es pot parlar de “diaris”, de “quotidiens”, sinó de capçaleres multimediàtiques. Els seus productes estrella no són ja els llargs textos tradicionals (que també van quedant cada cop més arraconats a les versions digitals), sinó les imatges (fotos, animació, TV, gràfics), els titulars (molts titulars) i els missatges breus to be confirmed: com els “despatxos d’agència” d’abans, però ara qui rep els scoops no són sols “els mitjans de comunicació”, són els ciutadans, i ells mateixos acaben d’elaborar-se la notícia cercant les dades aquí i allà, si és que en troben a faltar alguna, les imatges que encara no han vist i els agradaria veure...

“Si no hi ha al darrere un projecte sòlid i consolidat, no hi ha periodisme de debò”, diuen alguns (i sé que estrafaig i simplifico les argumentacions, però ho he de fer així per tirar endavant el discurs; si no, no avançaríem). Jo dic que el periodisme de debò també es pot trobar en els 140 caràcters d’un tuiter qualsevol, perquè amb 140 caràcters es pot fer un bon titular, i fer bons titulars també és “fer bon periodisme”. I no diguem ja si trenta tuiters, tres-cents o tres mil “es posen d’acord” espontàniament a explicar tots alhora la mateixa cosa. Amb imprecisions i amb errors, sí, però en conjunt és un fenomen que resultarà invencible. Molta gent “s’informarà” per vies alternatives en cas d’urgència. Això, poc o molt, ja està passant.

Com s’arriben a conèixer aquestes fonts d’informació alternatives? Com s’hi contacta per primera vegada? Per referències d’altres, és clar, o també, i molt, pels cercadors d’internet. Aquest és en molts casos el primer pas, així és com descobreixes “el que hi ha a la xarxa sobre tal tema”, “aquests són bons en tal qüestió”, “aquest tuiter és un crac”. En els primers llocs dels resultats dels cercadors (suposem que parlem de temes seriosos) apareixen generalment els indrets d’internet que ja han demostrat una certa solidesa i un cert atractiu. Als passavolants i als improvisadors els costa molt eixir a les primeres pàgines amb continuïtat.

A partir de les primeres coneixences, cadascú es crea les pròpies vies: n’hi ha una per a cada subjecte.

No es tracta tant de “la veritat”, de “la profunditat” o de “la seriositat”, ni molt menys de “la completesa”. Es tracta de com assolir una informació bàsica, es tracta sobretot de rapidesa. Ningú no s’hi jugarà el patrimoni a partir de la informació epidèrmica, en això també estem tothom d’acord. Si ens hi hem de jugar alguna cosa, abans mirarem d’informar-nos seriosament i buscarem una altra via que no necessàriament serà tampoc un “mitjà de comunicació” tradicional: pot ser un llibre, un estudi monogràfic, un contacte real amb algú del gremi. Però és que la gent no cerca la informació per decidir si s’han de jugar la vida o no. La majoria de la gent vol informació per anar fent i prou, per estar mínimament informats. Per a moltíssima gent, la informació és en bona part, avui, tema de conversa, entreteniment i poca cosa més.

Tot i que, en situacions d’alarma general, de mobilització social, si cal sortir al carrer n’hi ha que hi sortiran a partir d’aquests primers inputs superficials, que els poden arribar per vies molt diverses. Hi ha gent per a tot. Hi haurà planxes i falses alarmes, com n’hi ha hagut sempre, però hi haurà fetes i mobilitzacions històriques. Això també està passant. No s’hi val, em penso, a desautoritzar tot un moviment social i global que està començant ara mateix, davant els nostres ulls, amb una actitud despectiva. Qui ho faci, per mi, ha begut oli. I l’efecte que em fan els mitjans generals, els de sempre, és que van a remolc del que està passant, critiquen avui el que no tindran cap més remei que fer demà.

Llavors, El Meu Diari és el que llegeixo o fullejo cada dia al llarg de la jornada com a informació, per saber el que passa al meu voltant i al món. Us el descric tot seguit. L’ordre és aleatori, i la lectura caòtica: ara una pàgina, ara una altra, d’aquí mitja hora la tercera, al migdia la quarta i la cinquena, a la tarda dues més, al vespre poc abans de plegar una altra...; i avui és així i la setmana que ve potser serà d’una altra manera, perquè molt sovint incorporo noves pàgines al diari, o n’abandono unes altres i les deixo en una carpeta per mirar-la un cop l’any.

El Meu Diari*, deia, és com segueix:

- Les portades de 12 mitjans digitals de comunicació d’Europa i Amèrica (només els titulars de portada del diari digital, sense clicar els enllaços tret d’un o dos per dia segons el dia [si s’ha produït el que considero una “notícia del dia”]; quan dic “mitjans de comunicació” incloc ara tota mena de portals de comunicació, també Google News i altres de similars, no parlo només dels clàssics) (2)
- L’article del director d’un portal d’internet (1)
- Les últimes 8-12 hores de 9 tuiters seriosos, que em donen titulars (temes: política, economia, cultura, llengua, comunicació, Barcelona...) (2-3)
- L’article del dia de 8 blocaires seleccionats (temes: íd. que els anteriors; són blocs informatius-interpretatius; no llegeixo mai els comentaris, si n’inclouen, tret del cas que alguna dada de l’article em sorprengui i intueixi que pot haver estat rectificada per algun comentarista; però quin blocaire seriós no rectifica ell mateix immediatament el seu article si algú li fa un comentari pertinent?) (1)
- Els articles de la setmana de 5 blocaires seleccionats (temes: id. que els anteriors) (1/7)
- Les 30 línies de l’anàlisi de mercats de José Manuel Garayoa, una de les peces més bones del periodisme econòmic dels nostres dies, que ara trobes en un racó de La Vanguardia però que evidentment podria sobreviure de manera autònoma en qualsevol altre indret (1)
- Títol i temàtica dels 4 vídeos més vistos a YouTube les darreres 24 hores (no me’n miro més d’un per setmana, de mitjana, i a vegades faig trampa i el que em miro no és dels més vistos sinó un esquetx de Polònia) (1/7)
- Entrevistes seleccionades publicades en 5 diaris europeus, segons el títol i el personatge (1/3)
- Els acudits de 10 humoristes de diaris europeus que em sembla que fan un bon resum de la jornada (1)
- El recull sobre la premsa de Madrid que fa últimament Pere Gendrau a l’Avui (1)
- La pàgina de cotitzacions de la borsa (1)
- Els títols (i en algun cas, tot el text) de les cartes al director de 5 diaris europeus (1)
- Els articles setmanals dels ombudsmannen de 5 diaris europeus (1/7)
- Nom i finalitat dels 5 grups amb més socis creats la darrera setmana a Facebook (1/7) (aquesta “pàgina” d’El Meu Diari l’estic abandonant darrerament, la deixo per al final perquè poques vegades m’aporta res; em penso que ara començaré a mirar-me amb atenció LinkedIn)
- 2 pàgines més que no vull dir (secret del xef; no són marranades).

* Entre parèntesis, les vegades (màxim) que llegeixo la pàgina: 1 vol dir un cop al dia; 2, dos cops al dia; 1/3, un dia de cada tres; 1/7, un cop per setmana, etc.

Si un dia m’empasso tot el que he dit, tenint en compte que moltes d’aquestes fonts només les miro un cop per setmana, el temps total de dedicació a la tasca quotidiana d’informar-me arriba a tres quarts d’hora si fa no fa, repartits al llarg del dia. Els dies que tinc menys temps, amb un quart o vint minuts també repartits al llarg de la jornada ja faig el fet (o sigui, considero que ja tinc prou informació per funcionar per la vida aquell dia).

El problema que tinc moltes vegades és que després, si comento amb algú tal notícia i em demanen on l’he llegida, sovint haig de reconèixer: doncs... no ho sé, al Meu Diari.

Demà continuo.

A la democràcia pel sentimentalisme

Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.

L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.

Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.

La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.

A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.

Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.

També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.

L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.