Tòpics desemmascarats (31): «Li farem una analítica»

Fa temps, quan ens deien això, jo diria que sempre ens pensàvem que ens farien una sèrie d’anàlisis, no una de sola. «Anàlisi» era hipònim d’«analítica», que vol dir que en totes les analítiques hi havia anàlisis però que no tota anàlisi constituïa per ella sola una analítica. Això era abans.

Perquè ara no, vet aquí que ja no existeixen les anàlisis, només les analítiques. Hi ha potser alguns benpensants que, a còpia de sentir la paraula «analítica», s’han convençut que les anàlisis són coses del passat, com anomenar «tisi» el que ara se’n diu «tuberculosi».

Doncs això que deia, que ara només hi ha analítiques.

Una analítica és una «anàlisi clínica o sèrie d’anàlisis» (DIEC), cosa que avala la posició que jo denuncio però també dóna raó, almenys parcialment, als partidaris de distingir-les per raons d’especialització. Perquè el mateix DIEC ens diu que una anàlisi clínica és una «anàlisi de sang, d’orina, etc., [...] feta amb finalitats orientadores amb vista al diagnòstic».

És a dir, una anàlisi de sang, d’orina, etc. pot ser el mateix que una analítica (‘anàlisi clínica...’), certament, però una analítica no és exactament el mateix que una anàlisi, perquè l’analítica pot ser un conjunt d’anàlisis («sèrie d’anàlisis»). De manera que, si et fan una anàlisi de sang i prou, el canvi sistemàtic de la paraula anàlisi per analítica no és res més que una mania o un esnobisme.

M’inclino més per la segona opció, que la proscripció d’«anàlisi» és un tòpic, una moda de la qual s’abusa. No és incorrecta perquè l’avala el diccionari, però indica pobresa de recursos.

(Igual que «comparativa», tal com va denunciar fa anys [1 juny 2013] Narcís Comadira al diari Ara. Ja gairebé ningú diu «comparació» en un context que vulgui sonar mitjanament científic o cultural, com si fos vulgar dir-ho; diuen «comparativa». Sona més erudit, més precís, més professional, jo què sé, dir «fer una comparativa» que «fer una comparació».)

Doncs ja està, ja ho sabeu: si voleu quedar bé i/o ser normals, a fer comparatives i a fer analítiques.

Tòpics desemmascarats (30): «Lo que importa es..., la lengua es secundaria»

(Avui copio.)

A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria (Pablo Iglesias).

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l’afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (“para todos”), que és “atendre”.
b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és “atendre en català, èuscar, gallec o castellà”.

Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?

(Extret d’un article de Ferran Suay publicat a La Veu del País Valencià, 21 gener 2015)

I vull fer notar explícitament que si bé ja és el segon article del VF sobre el Sr. Iglesias en pocs dies –i ja ho deixo–, tots dos són exclusivament per la qüestió de la llengua, no pas per altres amb les quals segurament ens posaríem d’acord de seguida. Però les ambigüitats són molestes.

Tòpics desemmascarats (29): «És històric»

Dec la idea d’aquest article a G.

«Rècord històric», «moment històric», «partit històric», «victòria històrica», «dia històric», «aliança històrica», «revolta històrica», «batalla històrica», «moment històric», «canvi històric», «acord històric», «trobada històrica», «oferta històrica», «venda històrica», «ple històric», «final històric» i «final històrica», «nevada històrica», «ventada històrica», «setmana històrica», «local històric», «sala històrica». (Exemples reals, agafats de la premsa els últims mesos.)

Tot és històric.

Titular històric

Doncs si tot és històric res no és històric.

Que el que ha passat fa una estona, o ahir, formi part dels esdeveniments passats, i que ara, avui, sigui «famós» perquè apareix als diaris –qui diu als diaris diu arreu– és una obvietat tan certa com la claror del dia o la foscor de la nit. Una tautologia, em penso que se’n diu en filosofia.

El que avui és famós –és a dir, el que ara, avui, és notori i remarcable– deixarà de ser-ho en el moment en què un altre «rècord històric» –demà– el substitueixi.

Carles Capdevila, en dels seus editorials al diari Ara, va escriure l’any passat unes paraules històriques (són de fa temps):

Quina obsessió per fer història que ens ha agafat. [...] Suposo que hem repetit tants cops que vivim moments històrics que alguns han decidit que o fan una declaració històrica a la setmana o no són ningú. [...] Per això és molt pesat –i estèril– anar anunciant tres cops al dia, en rigorós directe, que fem història. (8 juliol 2013)

Tòpics desemmascarats (28): T'ho compro (o no)

Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:

[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.

Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]

A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.

(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)

Tòpics desemmascarats (27): No es pot opinar

Trobo que en l’àmbit periodístic, en general –i nosaltres també ho fem sovint–, confonem massa vegades els termes en qüestions referents a l’àmbit ideològic, religiós, sexual, esportiu, cultural... de la gent, o a les pràctiques individuals, sense destorbar ningú, d’aquestes idees.

És un assaig de classificació (i demano opinions sobre el tema perquè no estic gens segur que compari fets paraŀlels):

Democràcia - Normalitat
Entenc que les posicions següents són perfectament acceptables en un estat de dret i que les menys favorables a cadascú s’haurien d’entomar de manera esportiva:

- Ho aplaudeixo (hi mostro entusiasme, m’hi adhereixo).
- Hi mostro públicament respecte (per iniciativa pròpia: respecto aquesta decisió).
- Ho respecto silenciosament (em sembla bé, però no ho dic si no m’ho pregunten).
- No en tinc opinió, no tinc prou dades, etc.
- Ho tolero (no em sembla bé, però no en parlo ni que m’ho preguntin. “No comment”).
- En discrepo silenciosament (tret del cas que m’ho preguntin).
- En discrepo públicament per iniciativa pròpia dient que no em sembla bé: faig articles d’opinió, intervinc en programes, faig comentaris a les notícies o als blogs, envio cartes als diaris o altres mitjans, etc.; però mostro sempre aquesta discrepància de manera educada.

Pseudodemocràcia - Intolerància

- Condemno verbalment (no és que no em sembli bé, és que dic que és objectivament lamentable: el mateix que l’anterior però en to apocalíptic, vorejant l’insult).
- Faig aquestes condemnes servint-me del càrrec que ocupo; les intervencions no van més enllà de les paraules, però sé que influiran en els governants perquè prenguin mesures.

Fonamentalisme - Pseudodictadura

- Demano la prohibició pública (això s’ha de prohibir, és intolerable).
- Prohibeixo efectivament però dins de l’àmbit civil, administratiu (tinc autoritat per fer-ho i, per tant, ho declaro iŀlegal; poso multes lleus si no es compleix).

Fonamentalisme radical - Dictadura

- Demano càstigs exemplars (que el codi penal se n’ocupi, que posi multes elevades, que fiqui la gent a la presó i, en alguns casos que es consideren extrems, que dicti pena de mort).
- Castigo exemplarment (faig que s’inclogui al codi penal i que es compleixi el que s’hi diu: multes elevades, presó i, en alguns casos suposadament extrems, pena de mort).

Entenc que no es pot anomenar simplement “intolerant” a qui és un veritable fonamentalista radical, ni “fonamentalista” a qui expressa educadament la seva opinió o posa en pràctica les seves idees sense molestar tercers, ni “demòcrata” (orgànic?) a qui és en realitat un fonamentalista. Et cetera.

Tòpics desemmascarats (26): La realitat i la llei

Sempre m’ha semblat contradictòria aquesta cosa:

- Per una banda, riure’s de qui pretén, ingenu, canviar la realitat a còpia de lleis (per tant, la llei no serveix per a gaire res, ja en podeu anar fent).

- Per l’altra banda, queixar-se que les lleis no recullen la realitat que haurien de reflectir (per tant, les lleis són tan importants que, si no canvien, ens fan malbé els nostres desigs).

Jo escolto les dues veus i no ho entenc.

Són la mateixa gent, la que diu una cosa i l’altra? Més ben dit, som la mateixa gent?*

De debò que no ho entenc. Per mi, són dos raonaments incompatibles.

Que consti que no parlo de coses concretes, ni d’avui ni d’ara, sinó en general, tot i que esdeveniments recents m’han fet pensar en una cosa i en l’altra. Però ja dic que el que em sorprèn és el fenomen, que jo diria que he sentit de boca de la mateixa gent: tant riure’s de la llei com considerar-la decisiva.

* He corregit aquesta pregunta –«Són la mateixa gent?»– amb la precisió «Més ben dit, som la mateixa gent?», perquè vaig publicar un altre TD sobre l’atribució de posicions de persones diferents a la mateixa persona o al mateix grup de persones. Però he volgut deixar la primera pregunta i afegir la segona per poder fer aquest peu de pàgina. M’agraden molt els peus de pàgina.

Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014

Tòpics desemmascarats (24): «Abans clamaven per allò, ara demanen això»

També hi ha la fórmula: «Diuen o fan tal cosa però també diuen o fan tal altra.»

Ja deveu entendre que els motius pel quals clamaven i les coses que ara demanen semblen contradictòries; i que les coses que diuen o fan són incompatibles amb les altres coses que diuen o fan. I que l’orador s’exclama per la incoherència o la hipocresia d’aquesta gent.

Ara bé, qui ho diu, que són la mateixa gent en un cas i en l’altre? Que el subjecte de clamaven és el mateix que el de demanen? De vegades sí, però...

L’exemple més antic que conec és la interpretació ordinària que es fa dels evangelis sobre els últims dies de la vida de Jesús. Segons el que ens explica la història, Jesús arriba a Jerusalem i és aclamat per la multitud (això és commemora el Diumenge de Rams) i cinc dies després és crucificat (Divendres Sant).

Doncs bé, hi ha molts autors i moltes estudioses del relat que interpreten que és la mateixa la gent que aclama Jesús i la que reclama que el crucifiquin. Però per què havia de ser així? Qui ho diu, que la mateixa multitud que el va aclamar després el va voler mort? Qui ho diu, que la gent que va voler la seva mort eren cinc dies abans a les portes de Jerusalem agitant palmes i palmons? Podien ser perfectament gent diferent. Per la Pasqua jueva, que és el que se celebrava aquells dies, pelegrinaven a Jerusalem desenes de milers de persones. Quantes d’aquestes hi cabien, al «pati del pretori» on el famós Ponç Pilat es va rentar les mans i amb aquell gest Jesús va quedar condemnat, a petició de «la multitud»?

Els exemples es multipliquen per mil si mirem el que passa avui:

- «El del dopatge sempre m’ha semblat un assumpte complex, sobre el qual els aficionats acostumem a mantenir una actitud confusa: exigim als esportistes gestes cada cop més extremes però, alhora, els obliguem que les emprenguin només amb química natural, sempre escassa per a aquestes gestes.» (sic)

Qui són «els aficionats»? Per quins set sous els subjectes de tots tres verbs han de ser els mateixos?

- Quim Monzó es queixa que en una botiga no tenien uns calçotets que ell volia i que li van dir amb desgana que eren molt difícils de trobar, tot seguit els compra en un gran magatzem i conclou que «després es queixaran que la gent no va als comerços petits de tota la vida».

Segur que a tots els comerços de proximitat tracten malament la gent i, «per tant», si la gent no hi va és que s’ho han guanyat? Jo sempre he trobat amb més mala cara o més indiferent o incompetent determinat personal d’El Corte Inglés, per dir-ne uns, que el que et pots trobar en la immensa majoria de les botigues petites o mitjanes del meu barri.

- Gregorio Morán diu que «els modernets del hihi haha» tenen molt mala bava i que després «m’assabento que llegien Fuerza Nueva “per la seva informació excepcional”».

(Crec que això dels modernets que llegien Fuerza Nueva va per –contra– Quim Monzó, que n’havia parlat uns dies abans.) Però això que diu Morán, suposant que sigui veritat, afecta tots «els modernets del hi haha»? Qui són «els modernets del hihi haha»? Per què aquesta identificació del que se suposa que fa un amb el que se suposa que són uns altres no especificats als quals es qualifica com a «modernets del hihi haha»? És de debò que tots llegien Fuerza Nueva «per la seva informació excepcional»?

- «Molta gent diu que se solidaritza amb els treballadors [de TV3], però al mateix temps canvien de canal quan TV3 fa vaga» (sic).

Com pot saber algú que aquesta gent que canvia de canal és la mateixa que la que se solidaritza amb els treballadors de TV3? Ha comptat la quota d’audiència? Sap d’algú que hagi canviat de canal després de solidaritzar-se amb els treballadors de TV3?

- La gent votava tal partit polític i ara ha optat per tal altre.

I per què és el mateix segment de població el que vota el primer partit que el qui vota el segon? No hi va haver un 30 o un 40 % de població (per dir una xifra) que es va quedar a casa a les primeres eleccions i un (altre?) 30-40 % que no ha votat ara?

I així els que vulgueu: a les notícies, als articles d’opinió, als comentaris dels articles, als tuits, a les cartes dels diaris... Cada dia. Fixeu-vos-hi i ho veureu. És un no parar que m’encén la sang... quan me n’adono.

Tòpics desemmascarats (23): L'esgotament

Estic esgotat que tot i tothom estigui esgotat. Esgotat per allí, esgotada per allà, esgotats més enllà, esgotades d’aquí fins a la quinta forca, pertot esgotament. O esgotamenta.

Una persona interessada que parlés d’aquesta qüestió –i a qui dec, per tant, la idea de l’article– ja m’ha enviat pel mateix preu alguns sinònims de estar esgotat:

- estic cansat
- estic rebentat
- estic rendit
- estic trinxat
- estic fatigat
- estic lassat
- no puc dir fava

I n’hi ha més, molts més, com ara els que trec del monumental Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona-València 2004):

- estic cansada com un ase
- estic (o he quedat) amb els braços caiguts
- estic feta papilla (o pols, o puré, o caldo)
- vaig amb un pam de llengua fora (o trec un pam de llengua)
- no puc amb la meva ànima
- no puc dir pruna
- estic més morta que viva (o mig morta)
- no m’aguanto dreta
- estic plegada en dos
- estic sense alè
- tinc els ossos mòlts (o capolats)
- no tinc cap os sencer
- estic carregada de cames

I encara no dic els sinònims de estar esgotat quan fem servir aquesta expressió no en el sentit de no poder més físicament sinó per dir que estem fins al capdamunt d’algú o alguna cosa, o que n’estem fins al monyo, o que en tenim els nassos o els c... o els o... plens. Ni tampoc dic els sinònims de estar esgotat quan volem dir que una cosa se’ns ha acabat, hem fet curt, en tenim tants com nostre Senyor germans (aquest últim exemple pres de l’Alcover-Moll [òbviament]).

És clar, si només sabem dir «estic esgotat» acabarem dient, com a expressió sinònima, «estic exhaurit» (experiència real, traumàtica, que va viure la mateixa persona que em suggeria que escrivís aquest article). O, qui ho sap, ens queixarem que hem tirat curt amb en Pasqual quan volem dir que ens fastigueja. O bé direm, potser, que estem fins al capdamunt de la llet quan en realitat el que ha passat és que la llet, aquí sí, se’ns ha exhaurit. O sigui, s’ha acabat.

C’est fini.

(Dedicat a i.)

Tòpics desemmascarats (22): “La guerra dels mons”

«Els sociòlegs Robert Bartholomew i William Bainbridge han publicat recentment un estudi en el qual rebaten els presumptes efectes de l’emissió de La guerra dels mons. És cert que algun testimoni de l’època va afirmar que havia pogut ensumar el gas verinós dels marcians, sentir els llamps calorífics i entreveure alguna criatura extraterrestre. Però aquests no són efectes espectaculars: qualsevol bon narrador ho aconsegueix explicant un relat de por a un amic influenciable. A banda d’aquest tipus d’anècdotes, com recorden els autors de l’estudi, no hi ha cap dada que concordi amb la idea del pànic coŀlectiu: no hi va haver fugides en massa, ni atacs de cor per por del que s’estava narrant a la ràdio, ni sens dubte suïcidis de persones espantades. Només un cert temor i incertesa per un possible esclat bèŀlic, la qual cosa era bastant natural l’any anterior al començament de la Segona Guerra Mundial.»


Luis Muiño, suplement Es, 16 juny 2012 [fragment]; demà farà 75 anys de la famosa i, pel que diu Muiño, magnificada [?] emissió de l’històric programa d’Orson Wells

Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Tòpics desemmascarats (20): «Hi havia ‘diverses’ persones (o coses)»

Ho trobes cada cop més als diaris.

Diverses? Si són persones, animals o coses (o qualsevol altre ens metafísic) han de ser diversos entre ells quan són més d’un. O sigui, diferents. Sempre.

És veritat, hi ha una accepció del diccionari que permet aquesta altra lectura que jo denuncio: «Divers: [...] 3 Alguns, diferents, un cert nombre de.»

Però em sembla una traducció invasora absolutament dependent del vario -a de l’espanyol, si se’n fa un ús abusiu, com passa ara.

Com ho hem de dir?

Així: més d’un, i més de dos, i més de tres... uns quants, alguns, dos o tres, tres o quatre... o quatre gats, un grupet, un grup, mitja dotzena, vuit o deu, o cap a vuit o deu, una desena, una dotzena o una quinzena, o devien ser uns quinze o vint, o com uns quinze o vint, o cap a quinze o vint, o una vintena, una trentena... poca penya, o molta, o no gaire gent, o simplement gent, o uns semovents –aquesta és broma–, o una colla, una bona colla, força, o 20.361 persones... no, això ja no seria varios –però sí diversos!!–, això seria molts, o moltíssims, o Déu n’hi do els que hi havia, o deunidó.

Tenim unes quantes –no diverses, si pot ser, encara que siguin diverses entre elles– maneres de dir-ho.

En general, perquè s’entengui, divers és més aviat sinònim de variat. O sigui, és més un qualificador que un quantificador.

Tòpics desemmascarats (19): «És patètic»

Avui manllevo la denúncia del tòpic de Jordi Llavina:

«Engego la ràdio, una emissora líder del país –encara que ja se sap que això dels lideratges, en radiodifusió i en aquest país, és un assumpte tan difícil d’entendre com la llei D’Hondt. Un tertulià una mica repatani s’esplaia de gust contra les tisorades del Govern. I, tot d’un plegat, deixa caure, pel broc gros, que es tracta d’unes “retallades brutals”.

»Em sap greu, no m’acostumaré mai a tanta brutalitat lèxica. Brutals ho són les ganivetades que un energumen clava a la seva víctima, sense pietat. Però, ¿una acció de govern? I això quan l’adjectiu no designa una cosa magnífica, meravellosa: “Ei, que he aprovat l’examen d’estadística... Brutal, nen! Enhorabona!”. [...]

»També em repugna l’ofegós patetisme que ens envolta. Mai com ara no s’havia devaluat tant aquell preuat intangible de la tragèdia grega –i de totes les tragèdies que es fan i es desfan. Si Orestes i sa mare Clitemnestra aixequessin el cap, s’esgarrifarien de sentir que una nena li diu a la seva amiga que l’Adonis llepadet d’en Justin Bieber sovint resulta patètic. I ja no els dic res dels personatges de tants poemes d’Ausiàs March. Acabats de sortir de la tomba –amb un sever patetisme, ells sí– es trobarien pertot amb l’adjectiu i farien cara de zombis, tot i no saber què són els zombis! Se’n tornarien de dret al forat, d’allò més fastiguejats! [...]

»La mandra mental i la manca de precisió lèxica s’han convertit, més que mai, en clàssics (amb perdó) de la nostra societat. I el fet és que quan sento certes expressions grollerament o perversament desplaçades del seu recte sentit no puc sinó aŀlucinar (i torno a demanar perdó).»

Jordi Llavina, La Vanguardia 8 juny 2011

Tòpics desemmascarats (18): Els comentaris anònims

(Una versió anterior d’aquest article es va publicar com a comentari sota un escrit de Núvol.)

Hi ha un tema al darrere dels anònims amb què la gent comenta articles i notícies als diaris, blogs i altres mitjans de comunicació digital que caldria tenir en compte, valorar-lo. Quan es parla d’“anònims” no sé si es té en compte la manera de destriar quins comentaris són anònims i quins no.

Per exemple, hi ha comentaris que tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú altre –jo mateix!– podria enllaçar el comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu.

Jo mateix, com dic, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut com el meu (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri que no ho sóc, i fer tanmateix un comentari.

Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a. Però aquest nom potser no correspon a l’autèntic personatge que té aquell nom, i a més el comentari no enllaça amb cap blog ni similar a través del qual es podria saber amb molta o poca seguretat qui hi ha al darrere d’aquell comentari. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquell article, es mirarà els comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom?

Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom.

I després, esclar, hi ha els comentaris de la gent coneguda, la que ens comenta sempre, la que escriu de la mateixa manera, la que trobem després al vespre i anem a fer una birra o un cafetó i comentem els comentaris del dia, etc. Aquest són els no-anònims.

Si els diaris, blogs i companyia, i qui els fa, pretenen distingir qui és anònim i qui no, qui mereix o no ser tractat com a amic, conegut o saludat, ho tenen pelut.

Ei, que jo no sóc anònim, que sóc jo!

Doncs això.

Tòpics desemmascarats (17):«Ningú no s’esperava la crisi»

Mentida, molta gent se l’esperava. Molta gent deia que allò no podia continuar així tota la vida, molta gent estalviava perquè sí que veia a venir el daltabaix. Molta gent no es refiava de qui li deia que comprés, que era una inversió segura, molta gent va fugir de les hipoteques i va anar de lloguer no perquè no pogués pagar quotes –llavors– sinó perquè no es creia que aquell xou de diners fàcils hagués de durar sempre, molta gent deia a qui tenia un pis, un terreny, una casa de sobres, que la vengués abans no fos massa tard, amb aquells preus increïbles, perquè tot allò un dia faria un pet com una gla, molta gent estava atònita i no se sabia avenir d’aquella butllofa –no bombolla– escandalosa, molta gent estava espantada, molta gent clamava ja al cel.

El que passa és que aquesta gent que dic no manaven, ni podien prendre decisions fora de les que els implicaven personalment, ni els escoltava ningú fora dels cercles més pròxims –que potser ja estaven una mica fins al capdamunt de profecies malastrugues, sigui dit de broma.

I una part d’aquesta gent, amb els seus estalvis d’aleshores o de sempre, contribueixen avui a fer més tolerable la crisi a altres que s’ho passen malament.

Ara que hi som. Dic: «...a altres que s’ho passen malament.» N’hi ha –la majoria?– que s’ho passen malament, més malament que mai, i potser també deien que la cosa petaria però no tenien on agafar-se, ni res per vendre, ni cap salvavides a mà, ni possibilitats d’estalviar, ni gens d’esma, perquè per a ells ja aleshores hi havia crisi cada dia.

I tota aquesta gent, i més, no tenen ni un bri de culpa del que està passant.

Tòpics desemmascarats (16): «És especial»

Ja no sé què vol dir «especial».

Perquè tothom i tot el que t’atrau, el que és bonic, el que t’encanta, que aprecies, que hi tens tirada, que vols o que voldràs, que desitges, que anheles!, que és fet a mida i expressament per a tu, que és de primera, que és encisador, que és preciós, que fa bona olor, que té bona pinta, que és blanc, que és negre, que és el que es porta... o que et provoca delit o pampallugues als ulls o un nus a la gola per l’emoció, que a l’hora de resoldre problemes hi té la mà trencada, que és discreta i no vol cridar l’atenció i just per això et té el cor robat, que és molt millor del que sembla, que és un àngel (de la guarda), que fa les classes com si fos premi Nobel, que té una saviesa modesta, que no saps la raó però el tens sobre un pedestal, que té un bon fons o que té un bon cor o un gran cor i que a més té una boca d’or, que sembla poruc o poca cosa o que tingui poca empenta i a l’hora de la veritat no s’espanta per res i és valent com el Capitán Trueno, que la tens pels núvols i no saps per què, que té pebrots, que et diu cada dia bon dia t’estimo, que és senzill, que els seus pares són collonuts, que és realment simpàtica i inteŀligent, que té més paciència que un sant, que no és gens complicada, que té les mans netes en tots els sentits, que s’enrojola fàcilment i això t’encanta, que t’ho posa difícil però té ganxo, i té gràcia, que sap fer el cor fort quan van mal dades, que sap manar quan toca, que és indulgent sense fer-se odiós, que té una consciència clara, que és increïble, que gairebé sempre acaba tenint raó però no se’n vanta, que sap somriure i et fa riure, que plora quan toca i no plora quan no toca i si plora quan no toca després se’n riu, que sempre està contenta, que demana les coses per favor i dóna les gràcies, que és un desvergonyit innocent, que és oblidadissa però encantadora, que és perspicaç i eloquent, que no és gens gelós, que et sorprèn sovint, que és elegant, que és presumida, que es pinta d’aquella manera meravellosa, que li agrada anar amb la cara neta, que és compassiu sense ser ploramiques, que et diu que no vol tenir secrets per a tu i que pots mirar-me l’armari i els calaixos i el mòbil i el que vulguis, que et diu amb molta seriositat des del principi que té la seva independència i que facis el favor de respectar-la, que neteja el vàter i el que faci falta, que treballa com una mula i et diu avui estic moooolt cansada em tocava fer el sopar el pots fer tu?, que treballa com un burro i et diu estic moooolt cansat avui em tocava banyar la nena ho pots fer tu?, que quan està embarassada li lluen els ulls, que quan sap que estàs embarassada li lluen els ulls, que realment té estómac, que diu la veritat, que té la paraula adequada en el moment adequat, que és endreçada però deixa fer, que no li fa vergonya portar el cotxet de la criatura, que no li fa mandra prendre nota amb precisió del que s’ha de comprar ni agafar el carro del súper ni tornar portant exactament el que ens calia, que demana permís amb delicadesa, que et mira amb aquella mirada, que demana perdó quan toca, que sap perdonar sense que et costi Déu i ajuda ni abans ni després que ho faci, que no és gaire xerraire, que xerra força i ja et va bé perquè tu xerres més aviat poc, que t’agafa la mà just quan ho necessites, que sempre et fa costat, que endevina els teus desitjos, que té el seu què, que és còmplice, que és molt assenyat, que li pots demanar coses amb tota naturalitat, que no fa comèdia, que no és exigent ni llepafils, que és molt sensible, que no t’atabala, que és solidari, que és més generosa que ningú, que no té cops amagats ni et desconcerta... tot i tothom és «especial».

Què vol dir «especial»??? Perquè no diuen res de tot això d’aquí al damunt. Només repeteixen: «És especial.» Doncs si tot i tothom és «especial», res no és especial.

Tinc avorrida aquesta paraula. Gairebé tant com «autèntic/a». Són tòpics carregosos i, al final, horrorosos.

(La primera iŀlustració és de l’editorial Salvatella, però és només un exemple que he trobat, de cap manera pretén ser una crítica ad editorialem; la segona és de la BBC [en altres idiomes el tòpic també funciona, i no poc ni gaire].)

Tòpics desemmascarats (14): Quan fou mort lo combregaren

Això d’aquí dalt, que és un refrany sinònim del d’«arribar a misses dites» –començo amb capellans, avui, per això tinc aquí al costat l’actor Fernandel fent de Don Camillo, el personatge de Guareschi–, conté literalment una paradoxa que connecta bé amb algun dels exemples de llocs comuns que vindran després i que són el tema d’aquest article.

En podríem aportar un muntó, de llocs comuns, però em centraré ara en alguns que poden passar desapercebuts, que són molt presents a les nostres pantalles i tauletes –els del blog en deuen dir tablets per evitar confusions– o als nostres diaris i revistes de paper –encara en queden i, creieu-me, n’hi ha que subsistiran– i que de tan repetits han traspassat fronteres i oceans i són també llocs comuns, no ho sé, diguem al Brasil? I ara que ho dius: no sabem si el traspàs d’oceà ha anat en una direcció o en l’altra. (Perdoneu tants incisos, ja us vaig dir que no me’n podia estar.)

Els exemples que segueixen els extrec de la revista literària Rascunho, de Curitiba, amb les modificacions que toquen pel canvi de llengua. Allà els va recollir i comentar Raimundo Carrero (juny del 2012).

- «Em balla una idea pel cap.» I per on vols que et balli una idea sinó pel cap, capsigrany? N’hi ha prou amb dir «tinc una idea» o «em balla una idea» o...

- «Després de l’acte, es va servir un còctel als presents.» Ben fet, als absents ni aigua.

- «Va matar el seu amic.» Als amics no se’ls mata. Si de cas, mates l’examic. (Però és aconsellable no fer-ho, per motius ètics.)

- «La pluja que va caure ahir.» Sí, val més que caigués, si pugés seria un milacre. N’hi ha prou amb dir «la pluja d’ahir», «l’aiguat d’ahir»...

- «La dona va caure als braços del marit, l’astre rei, els llavis vermells, la lluna de plata, era un matí assolellat, premut per les circumstàncies...» Mira, daixò, mmm, saps?, perdona, però si escrius així millor que ho deixis córrer. No passa res, de debò, la vida és llarga i et donarà altres oportunitats. Has provat de dibuixar, pintar, fer bricolatge?

- «El profeta era seguit per una gran multitud.» Això era abans, en temps dels profetes, que les multituds petites encara no s’havien inventat. Però ara ja n’hi ha de totes mides.

- «En vida, aquell escriptor només va publicar un llibre.» Difícil que en publiqués cap quan ja era mort. Sí, és veritat, l’editorial en va publicar uns quants més, però va ser l’editorial.

I així. Ho anirem completant. Si us en ve cap al cap...

* * *

Altres llocs comuns ja desemmascarats:

- «Jo, personalment»
- «No es va poder fer res per salvar-li la vida»


(No patiu gaire si se us en escapa algun de temps en temps, que això és ben comprensible i tots en tenim el sac ple. El que és greu és amuntegar-los tots o repetir-los sistemàticament.)

Aquell maletinet tan xulo

Quan dos discuteixen, tots dos tenen part de raó.

«I un be negre amb potes rosses!»*, em deia sovint l’A. quan enraonàvem de temes com ara aquest. O sigui, que no és veritat. N’havíem parlat molts cops.

(De vegades, deia l’A., en les discussions n’hi ha un/a que té tota la raó i un altre/altra que no en té gens. Encara més, el fet de discutir molts cops ve de l’intent absurd de qui no té raó de convèncer a qui té tota la raó i poques ganes de discutir, o cap. Si continuen parlant, qui té raó simplement mirarà de fer veure a l’altre, amb l’amabilitat però amb la superioritat que li pertoquen, que d’allò de què parlen en sap una mica més. Aquest aire d’autoritat de qui en sap no es pot evitar i crec que tampoc es pot titllar de prepotència. Normalment, a més a més, qui no té raó parla amb més agressivitat i més dogmatisme que el qui en té, potser per la manca de certitud i la inseguretat dels arguments que defensa.

Al capdavall, continuava, si un/a es dedica a la recerca amb pedres lunars i l’altre/altra al periodisme esportiu, és fàcil que si discuteixen sobre la lluna i els planetes el primer tingui tota la raó en el que diu i el que digui el periodista sigui frívol i resulti patètic el fet que pretengui tenir-ne; i si parlen del que va dir ahir Sergio Ramos –si és que va dir alguna cosa substancial, que no ho sé, no segueixo gaire el tema– el repartiment de raons serà probablement l’invers.

* He fet servir aquesta expressió també com a homenatge teu. Ara, víctima del càncer, no pots llegir-ho. No t’hauria agradat gens que parlés de tu al meu bloc. Sé que te’l miraves quan encara podies. M’havia dit altra gent que a vegades fins i tot havies fet propaganda d’aquests paperots virtuals meus. Això em deixava blau, igual com m’admira que algú em digui de temps en temps que li agrada el que he escrit.)

Però no vull parlar de mi. Ara m’han dit que te n’acabes d’anar, que no tornaràs. No ho volia saber, he estat tot el matí sense trucar, sense voler demanar una confirmació que ja coneixia. Sabia de feia setmanes que això aniria així, i tu també, i ahir a les 7 del vespre ja em van dir que estaves agonitzant. Saber finalment que tot havia acabat se m’ha menjat viu i tot seguit m’ha consolat i tot seguit gairebé m’has fet venir denteta, i així estic ara.

Has deixar de patir, tot i que els paŀliatius –els «paleolítics», que em deia ahir un amic teu i meu, segur que ja saps de qui parlo– fan miracles: ahir al matí encara reies. No vaig anar a veure’t a la tarda per no molestar els pares i els germans i tanta gent que et visitava plorant i pregant. Em van dir que fins i tot els pares et van resar un rosari a l’espona del llit, cosa que, si haguessis estat conscient, t’hauria molestat –«deixeu-me en pau!»– i alhora t’hauria entendrit. Em van explicar que mentre deia el rosari amb el pare, la mare no parava de fer-te petons. Jo, a casa, aquesta nit, al mateix temps que tu te n’anaves, també plorava.

T’encantava xerrar de filosofia i sobretot, de filosofia política. No n’estaves gaire, de la gent que es dedica a la política professionalment –de la majoria, vaja, tampoc queies en la generalització injusta–, t’hi empipaves com una mona. Jo, ja ho saps, comparteixo força el diagnòstic.

Deixa-m’ho dir ara, A. Sé que no te m’enfadaràs perquè no recordo que te m’enfadessis mai. Eres contundent i dur amb altres, però quan parlàvem tu i jo tots dos sabíem perfectament en cada cas qui tenia raó en aquell assumpte i qui en tenia en aquell altre, pel que he explicat abans sobre la competència. No vam discutir mai, em penso, si discutir s’entén de manera pejorativa. Sabíem cedir, i això va més aviat a favor teu perquè tu sabies mooooltes més coses que jo, i cedies igualment.

Doncs la primera confessió és sobre això mateix, de quan fèiem córrer la llengua a quatre ulls: et vaig dir més d’una mentida. A meitat de xerrada de vegades et deia que havia d’acabar qualsevol cosa urgent i aleshores fugia de la conversa. Eren mentides pietoses, que en diuen, però mentides. L’excusa que tinc és que em sembla que tu te n’adonaves perfectament –era difícil colar-te res, he conegut poques persones inteŀligents com tu.

Segona confessió: no m’interessa gaire ni la filosofia ni encara menys la filosofia política –també ho sabies, i et contenies quan t’adonaves que jo em començava a posar nerviós–, excepte pel tema del descrèdit. Però en això darrer, un cop explicada la darrera anècdota sagnant d’aquest personal, la resta de la conversa ja només era donar voltes a les diverses maneres de dir-los el nom del porc o a la traducció de cul d’olla a les llengües més pròximes, per aplicar cada versió idiomàtica ara a aquest ara a aquella altra. Argumentacions en què aviat està tot dit.

Però també t’escoltava sovint amb gust: veia que xalaves tant quan desenrotllaves les teves teories que em costava tallar-te. Ara, reconec que m’interessava més la teva manera apassionada d’exposar les coses, A., que les qüestions específiques de què rallàvem. Recordaré per sempre més les bromes característiques teves i el teu somriure trapella. Molts cops veure com se t’esclaria la cara i, amb una bona riallada, se t’estirava la pell, em va fer feliç.

Igualment recordaré sempre que em vas salvar un cop, fa gairebé trenta anys –ens hem fet grans, A!, jo també. No t’amoïnis, que no diré la teva edat. No te l’amagaves, però tampoc no et feia res no dir-la. Ara em sembla mentida com passa el temps i puc recordar fins als darrers detalls. Això que diré ara no ho he explicat mai a ningú. Només tu ho coneixies.

Em vas trobar a mig matí davant l’ordinador de pantalla verda, el primer que vaig tenir. Estava quiet, amb la mirada tèrbola. Em vas aixecar de la cadira amb molt de carinyo, vas agafar aquell maletinet negre amb el qual jo feia veure cada dematí que era una persona seriosa que anava a un despatx molt important, em vas xiuxejar paraules tranquiŀlitzadores i encoratjadores. Em vas agafar de la mà –cosa que no feia gens per tu i que jo no t’hauria permès en cap altra situació, però en aquell moment t’ho vaig agrair internament moltíssim, tot i que després et fes tantes bromes tontes dient-te que t’havies aprofitat de la situació per fer manetes–, em vas portar fins al teu cotxe agafant-me fort però delicadament per l’aixella no fos que caigués, jo vaig mormolar amb boca pastosa una cosa com que hauríem de dir a algú que ens n’anàvem –sempre he tingut aquest problema de complir estrictament i escrupolosament la legalitat, encara el pateixo–, vas dir que ja s’ho farien, que ara no, que «me la sua» –això, dit per tu, gairebé em va fer somriure–, que ja ho explicaries després. Vas conduir suaument fins a casa meva.

Vas trucar al timbre, no hi havia ningú –jo ja ho sabia i t’ho havia dit, però tu volies fer-ho igualment, per si un cas. Em vas demanar llavors si podies obrir el maletinet negre pretensiós per agafar les claus, vas obrir la porta amb decisió, sense manies, em vas preguntar on tenia el llit, em vas treure les sabates, em vas ajudar a estirar-me, em vas demanar si tenia fred i vaig moure el cap negant-ho perquè més aviat era a l’inrevés –suava com una truja–, però tu volies dir més aviat calfreds i d’això sí que en tenia, i tant, em vas fer rodolar pel llit ara cap aquí ara cap allà a fi de treure’n la vànova i posar-me-la al damunt, em vas demanar si tenia la llibreta amb els telèfons –et vaig assenyalar el mateix maletinet negre de xulo piscines–, vas fer una trucada ràpida –tu sabies perfectament amb qui m’estava en aquell piset del carrer Rosselló–, vas fer una altra trucada més pausada a un metge que coneixies. Quan van arribar, vas decidir que jo ja estava en bones mans i vas desaparèixer.

(Ara que hi som, el maletinet negre presumit i primet me’l van robar a l’aeroport poc temps després, potser un any; em van obrir el cotxe, ara no recordo si t’ho havia explicat. T’ho dic perquè te’n vas burlar una bona temporada, de la maleteta meva, i potser no et vaig dir res del tema de l’aeroport perquè no te’n riguessis per sota el nas. I t'ho prometo, t'ho vaig dir mil cops: no era de pell, era sintètica, encara que tu te’n fotessis sempre acusant-me de ricatxo capitalista.)

Vam treballar plegats una bona colla d’anys i sempre ens vam entendre força, oi? Quants milers de pàgines i de textos i imatges i peus de foto i lemes que suposàvem convincents –ara te’ls mires i et petes de riure– vam traduir, corregir, editar, maquillar, polir! Sí, ja ho sé, tu també vas tenir molta paciència amb mi i m’allargassaves els marges, els terminis.

Aquesta mena de records se solen explicar quan la gent ja és morta i és una llàstima. Però en aquest cas ha hagut de ser així per força, perquè t’hauries emprenyat molt si hagués escrit això en vida teva. Allà on siguis, i mentre et recuperes de l’ensurt i et prepares per a la nova vida, potser algú et farà la mala jugada de llegir-t’ho, apeŀlant al fet que ha estat escrit amb bona voluntat.

Jo no t’hi acompanyo, de moment, però no és per covardia sinó perquè, tot i que tampoc estic gaire catòlic, ja ho saps, també sé que tens molt bona companyia. Si t’ho llegeixen, segur que d’entrada faràs cara de pomes agres, però tal vegada també somriuràs amb la teva cara de pillastre, ni que sigui un segon.

Dóna records als meus pares.

I deixa’m dir-te, A., ara que no pots fer-me la contra i que ningú no ens escolta, que t’estimo. A la meva manera, però t’estimo.

Però ploro, esclar. I fes el favor de no riure-te’n.

Tòpics desemmascarats (13): «Són feines de dones»

L’altre dia parlava de les «dones de fer feines». Avui faig una llista de tasques domèstiques que se suposa que hi tenen més facilitat les dones, coses que he trobat llegint la premsa o escoltant la gent –també dones!

Ja avanço que en principi em semblen tòpics, o sigui, mentida podrida, encara que responguin en bona part al que passa en la realitat. Eren aquestes:

- posar la rentadora
- planxar
- banyar les criatures i portar-les a dormir els dies de cada dia
- ajudar la prole a fer deures i altres tasques els dies de cada dia
- portar «els comptes» de les relacions sexuals quan pel motiu que sigui se n’han de fer comptes
- cuinar a casa els dies de cada dia
- estar pels detalls de la llar
- portar l’agenda de la casa: recordar aniversaris, compromisos no relacionats amb la feina d’ell, citacions mèdiques, reunions escolars, etc.

I encara, al marge de les tasques:

- controlar la sexualitat (ser fidel a la parella)

N’hi deu haver més, però aquestes són les que recordo haver vist o sentit.

Ja es veu que la majoria són especialitzacions interessades, normalment creades per homes poc inclinats a planxar, a educar criatures, a tenir una agenda de «coses de casa», a no ser promiscus...

Pel que fa a competències objectives, em sembla clar que escombrar, passar el tiràs, treure la pols, fregar, fer anar l’aspiradora i no diguem posar el rentaplats, ho podem fer igual. (Ehem, no em voldria posar d’exemple, però ara que hi som deixeu-me dir que poca gent em guanyaria a l’hora de fer anar la fregadora, de triar la més adequada per a cada tipus de superfície, d’escórrer-la i de fer-la lliscar pel terra: ja ho feia de conya quan era ben jovenet i cada cop he anat millorant més la tècnica. Més d’una –parlo d’«una» perques a la majoria dels «uns», la veritat sigui dita, no els interessa gaire com es frega bé; freguen y punto, si és que mai freguen– ha quedat parada de veure amb quina traça ho feia, i n’ha pres nota.)

De cuinar potser no en sé gaire però no tinc cap problema a fer un arròs caldós o uns canelons o unes mandonguilles o... (de postres no que no en sé gens). Els xefs de cuina d’elit –molts, homes– són una prova que els homes podem cuinar igual o millor que les dones, i que podem ser detallistes com qui més ho sigui. Naturalment, si podem cuinar també podem ensabonar, rascar i esbandir cassoles i pots. No s’hi val allò de «avui cuino jo» i després deixar-ho tot fet una mè perquè ella es posi els guants de goma, tret del cas que quan cuina ella siguis tu qui es posa els guants i us repartiu així la feina, uns dies tu uns dies jo.

L’única cosa, potser, en què el tòpic mana, perquè molts hi anem clarament coixos –jo també–, és amb la rentadora: continuo sense tacte, sense distingir materials, sense saber separar o ajuntar correctament la roba, especialment la més delicada, i tampoc aconsegueixo retenir ni encerto gaire –és el mateix problema que l’altre, de fet– el programa adequat per a cada conjunt de peces un cop triades. Igualment em passa això, esclar, a l’hora de la planxa: puc planxar les coses menys dubtoses, però amb altres no m’hi atreveixo, tinc por d’espifiar-la. No seria la primera vegada: «Però que no ho veus, que això no...!?» i ve corrents a treure’t la planxa de les mans amb ulls acusadors.

Però bé, sempre pots fer les bugades de mitjons i de roba interior i d’esport «clarament identificable» i deixar la resta per a la parella. I a l’hora de planxar –tot i que a casa gairebé no tenim res per planxar, i per als llençols i tal tenim màquina–, una mica igual.

Doncs era això, una denúncia de tòpics.

(La fotografia l'he treta de The Superwoman Syndrome.)

Tòpics desemmascarats (12): «Jo, personalment»

Aquest tòpic s’hauria de prohibir formalment, hi hauria d’haver multa cada vegada que algú digués

–Jo, personalment, penso que no.

A veure, què afegeix l’adverbi personalment al pronom jo? Es perd alguna cosa si diem només jo? Encara més, moltes vegades ni tan sols cal el jo, perquè a continuació del jo hi sol haver un verb:

–Penso que no.

De vegades el verb està elidit, i llavors sí que cal el jo:

–Heu anat a veure el Barça?
–Jo no [hi he anat]. Però a casa sí que hi han anat.

I altres vegades cal el jo per contraposició a un altre pronom (tu, nosaltres, etc.):

–Vosaltres direu el que voldreu. Però jo penso que no, ni parlar-ne.

Però el personalment darrere un jo no cal mai, mai no és necessari, és absolutament superflu. L'autoritat hauria d'intervenir de manera contundent cada vegada que se sentís aquesta expressió.

Apa, ja està. Quines ganes tenia de tractar aquest tòpic aquí.