Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques

Recupero el que deia l’altre dia i ho completo amb unes reflexions de Joan Coromines.

En català, deia jo, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En el cas dels refredats o constipats, també pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, de quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

I Coromines:

«Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i els francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ¿I per què no preferiríem aquesta actitud liberal en la nostra llengua? ¿L’existència de dualitats ha creat cap entrebanc a l’enorme expansió de llengües com l’anglès, l’àrab o el rus? Si el castellà s’ha estès o s’estén ha estat precisament a Amèrica, on no hi ha hagut l’Acadèmia d’estil borbònic, i en efecte les dualitats antigues hi han sobreviscut molt més que a Espanya i se n’hi han creades, per dotzenes, de noves, que no perjudiquen gens la força de l’idioma. Recordem que construccions com saludarlo, por siempre o acordarse que, a Espanya mirades com a catalanismes, són encara predominants a les repúbliques iberoamericanes.

»Tenim ja prou feina si volem combatre els barbarismes reals, les castellanades i francesades intolerables, les confusions i impropietats grolleres que cap llengua culta no pot deixar surar si no vol caure al nivell d’un patuès, la pobresa i fluixedat d’expressió que deformen i neuleixen, que toleixen tristament el català de tants compatricis! Aquests són els enemics reals, amb els quals no hi ha pau possible, ni treva saludable. Contra aquests hem de concentrar totes les forces que ens queden. Forces limitades en totes les llengües del món actual per la vulgaritat i la distracció, que boteixen de dia en dia, a manera d’onada, l’embrutiment mecànic del segle XX; forces encara més limitades en català, gràcies a la persecució tossuda d’uns forasters prepotents.

»No seria pas el poble català el que hi sortiria guanyant si volíem abolir tots els casos de dualitat lingüística: com més prohibicions de llenguatge hi hagi, més gramàtica haurà d’apendre (sic) l’home comú per poder escriure en català; i no convé a una llengua amenaçada, com la nostra, que aquest pes augmenti més del que cal. Tampoc no hi guanyaria l’escriptor, per a qui la varietat de mitjans d’expressió pot ser sempre útil. Hi guanyaria solament el corrector lingüístic, l’acció del qual seria llavors cada cop més necessària; però els correctors de català són massa bons patriotes en general per preferir un interès tan mesquí als interessos de Catalunya.»

(Joan Coromines: «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989; l’original de l’article és del 1958).

Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se

Ja en vam parlar des d’una altra perspectiva. Ara m’interessa reflexionar sobre un vessant diferent del mateix problema. De fet, ja l’encetava al final d’aquell llarg article, quan deia: «Ningú no pot anar pel món fent-se dir sí senyor en la seva llengua, i encara menys si aquella llengua ha sigut instrument de dominació política.»

És això, exactament. Les llengües serveixen per comunicar-se... excepte quan es fan servir com a instruments de dominació política o de submissió cultural. Es fan servir, dic, o s’han fet servir potser fa ja una mica de temps, però en queda la memòria pròxima. Aquest és el nostre cas. La llengua castellana s’ha fet servir durant segles, i encara es fa servir ara, amb aquests propòsits, reconeguts –«...para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado...», any 1716– o no –«...nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro...», any 2001.

Els qui defensen la frase del titular –«les llengües són per comunicar-se»– han de tenir en compte, si són honrats, que les llengües es desenvolupen sempre en un context històric, i en aquest cas el context és que el castellà ha estat durant segles una llengua de dominació. El rus és una llengua coneguda en tots els països de l’antiga URSS, però si vols fer amics en aquests països el que et convé és aprendre’n les llengües respectives: estonià, georgià, ucraïnès, bielorús, moldau, lituà... I ja no diguem res de països com Txèquia, Polònia, Croàcia, Hongria..., on també una majoria de gent de certa edat sap rus.

Les raons, doncs, per les quals nego que el castellà sigui una llengua de comunicació normal i corrent a la Catalunya d’avui són dues:

- Una, que perquè el castellà es pugui fer servir a Catalunya com a llengua de comunicació i prou, sense altres capells, primer ha de deixar de ser llengua d’opressió, ha de deixar d’utilitzar-se per a l’altre propòsit, confessat o no, per al qual l’ha fet servir de manera continuada l’Estat espanyol durant segles.

- En segon lloc, si es vol que el castellà pugui ser una llengua de comunicació normal i res més, cal deixar passar temps, potser un parell de generacions, o més, a partir del moment en què es compleixi el punt primer –que de moment encara no es compleix. Perquè la gent ha de poder oblidar que aquella llengua va ser instrument de dominació política i psicològica abans de poder parlar-hi sense prejudicis.

Si després d’aquests arguments ve algú i em diu que el català tampoc no pot ser una llengua de dominació política, i que els intents actuals de fer surar mínimament el català a Catalunya –no fora de Catalunya: només a Catalunya; el castellà no corre cap perill al món– tenen alguna cosa a veure amb el Decreto de Nueva Planta, amb el senyor Franco i amb els seus predecessors i successors, és que no entén res del context històric actual i no ha entès res de res d’aquesta argumentació. I com que està prou ben explicada, si no ha entès res vol dir que no està interessat a entendre’n res.

He dit. (De moment.)