Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:

Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.

Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

Reptes publicitaris (15): «Nice to sweet you»

Ja deu fer un any, o segurament més, que vaig rebre això:

«He pensat que potser aquest [repte] t’agradaria. La marca de xocolata Lindt ha tret una sèrie de rajoles de xocolata anomenada Hello que té com a lema: “Hello, nice to sweet you.” En castellà, ni ho han traduït. A veure si hi trobes una solució.»

Il·lustració de Glòria Fort per a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Hi vaig pensar una estona i no em va sortir res.* Tampoc al cap d’uns dies, que m’ho vaig tornar a mirar. Després va quedar desat en un racó. Ara ho he vist de nou, hi he pegat voltes i se m’han acudit unes quantes possibilitats. (Cap, però, tan bona com l’anglesa, que em sembla fantàstica. També van fer anar, no sé si durant pocs dies perquè n’he trobat molt poques referències, una variant o un afegitó que deia: «Pleased to eat you».)

1. La primera opció que proposo segueix més o menys l’esquema de l’original:

Hello. Més content que un gos amb un dolç.

Però té dos problemes: a) sempre hi haurà algú que pensarà que s’hi anuncien aliments per a animals; b) a la clientela podria no agradar-li ser comparada amb un animal, encara que l’expressió sigui força coneguda i aplicada habitualment a persones.

Hi podríem introduir una variant, per saltar-nos els dos problemes esmentats, però la solució perd força (i tal vegada espanta pel que suggereix de quantitat de sucre que pot contenir):

Hello. Més dolç que un gínjol.

2. Podríem anar llavors a un altre esquema, apartant-nos ja de la base original (i perdent per tant potència evocadora), per evitar aquests problemes d’identificació amb el públic destinatari:

Hello. Per dolços anys.

O bé, encara més senzill (però també més fluix):

Per molts Hellos (de xocolata).

Però també, i aquesta sí que m’agrada més:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

3. I finalment podríem trencar del tot les regles i aprofitar expressions nostres donant joc a les diverses accepcions de les paraules utilitzades. Per exemple, aquesta breu conversa:

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

O sense conversa:

Hello, tant de gust, és un plaer.

O bé, substituir alguna paraula però de manera que continuï sent-hi, com feia el text original:

Bon dia i bon Hello.

I també, (m)és clar:

Bon Hello i bona hora.

O, ja per acabar, una conversa desenfadada:

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

(Perquè no se sap mai, de vegades l’empresa que t’ha contractat s’agafa a propostes esbojarrades que tu havies fet gairebé per jugar o per, a contrario, defensar la bondat o almenys la tolerabilitat d’alguna de les anteriors.)

Llavors, les propostes finalistes podrien ser, ordenades de més conservadora a més trencadora:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

I de moment això. Si hi ha més propostes ja les afegiré.

* Normalment, ja ho deveu saber, són feines que no et permeten ni aquesta estona de rumiar-hi. De manera que tot aquest article no serveix per a gaire res pràctic, sinó simplement per fer exercici, musculatura. És a dir, el mateix que la majoria dels altres d’aquesta sèrie, en la qual, em penso que ja ho he dit, no pretenc jutjar ningú.

Article escrit sense utilitzar, em sembla, cap masculí plural omnicomprensiu. També ho faig per exercici. Espero que aquesta condició no hagi dificultat la lectura.

* * *

L’amic Rafel M. i G. (Horta de València, 1967) em diu (i em dóna permís per publicar-ho):

Llegint el teu bloc i les tribulacions que passes amb “Hello, nice to sweet you”, m’ha vingut al cap una frase d’un joc familiar de cartes, la mona.

Una de les frases acaba així: Carai, que dolcet!

La frase sencera és:

Sota, s’empina la bóta,
no en deixa ni gota,
carai, que dolcet!

Açò es va dient mentre es peguen palmellades (fluixes o fortes, segons sigues d’animal) a la mà de la persona que ha perdut (s’ha quedat amb la mona (la sota d’oros) mentre que els altres jugadors han emparellat totes les cartes i s’han quedat sense cartes).

Si vera en un dolç (xocolate, pastisset, etc.) la frase següent:

HELLO!
Carai que dolcet!

no se’m faria estrany.

(El Hello sí que el trobaria estrany, però si penses que una volta espanyolitzats, ara toca anglicitzar-nos, doncs mira, què hi farem...)

M’agrada haver rescatat açò de Rafel perquè no n’he trobat referències en cap més lloc. De manera que arrepleguem ací un nou tresor de la nostra cultura popular.

Reptes publicitaris (14): Bo i Bueno

«Sóc bo, però si em prens el meu Bueno...»

Aquesta sí que és difícil, difícil de debò.

Deixo de banda que la campanya jo diria que s’ha retirat de seguida, perquè el lema era un plagi descarat d’una declaració emblemàtica del gran Homer Simpson que podríem traduir amb «Jo sóc un bon paio, però si em prens la cervesa...». I llavors el lema esmentat es va canviar pel de «Bueno para volverse malo» i aquest ja no s’han molestat a traduir-o (o sí i jo no l’he vist).

O potser les dues campanyes van néixer al mateix temps i tot això del plagi i tal és una llegenda urbana o una fantasia meva, que mira que m’agrada fantasiejar i fer teories.

Sigui com sigui, la marca comercial aquesta –una empresa multinacional– ha triat el nom Bueno per a un dels seus productes alimentaris –és el mateix nom per a tot el món.

I llavors, com fem allò del bo/Bueno?

Doncs em sembla que no hi haurà més remei que deixar-ho com està i confiar –l’empresa aquesta– que tots els possibles consumidors catalans d’aquest producte són com a mínim bilingües –segurament l’encerta–, perquè no se m’acut cap altra solució.

* * *

I aprofito que el dimoni escuat passa per davant de la cova dels pastors per dir que bueno és tan català com bo (No aquest bueno de què estem parlant aquí, però ja que hi som em ve de gust dir-ho ara.) Bueno ho diem tothom o el 99% dels parlants catalans des de fa segles, ho deia Fabra i ho deien Verdaguer i Maragall. Ho diem encara que ens esforcem a dir bé quan estàvem a punt de dir bueno, perquè molts cops, gràcies a Déu, no ens estem fixant en el que diem, no ens escoltem quan parlem, i per tant se’ns escapen els bueno un munt de vegades.

En fi, que bueno és una d’aquelles paraules tabú, com barco o puesto, que no acceptarem mai perquè, perquè, perquè... perquè ho dic JO –«JO» que no sóc jo, eh?

Cal dir, de tota manera, com avançava abans, que en el context de l’anunci el bueno tampoc ens resoldria res, perquè ningú no diria, ni espontàniament, «Sóc bueno, però si em prens...» El bueno català però prohibit és el bueno crossa, no el bueno adjectiu.

(I ara que hi som, i per acabar de rematar-ho, el bé crossa que sempre se’ns ha inculcat que hauríem d’utilitzar en comptes del bueno que se’ns escapa... tampoc no hi és, em sembla, al diccionari oficial, el del IEC. No que no hi sigui bé, eh?, que n’hi ha un munt, sinó que no hi ha, si no vaig errat, l’accepció concreta de la qual parlo. O sigui que... buenoooo.)

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Reptes publicitaris (12): Hambrosio

No sé si d’aquesta campanya publicitaria, “Cuando Hambrosio ataca, contraataca”, se n’ha fet versió en català. Jo no l’he vista. És un comportament força habitual d’aquesta empresa i per això ara no n’esmento el nom, apa.

El fet és que la traducció no és fàcil. Perquè “Hambrosio”, com és evident, fa un joc de paraules en què intervenen un nom propi, “Ambrosio”, i el substantiu “hambre”.

En català, hambre”, que és el missatge principal de l’anunci, ho diem sobretot de dues maneres: gana i fam. Potser n’hi podríem afegir una tercera, apetit.

Com ens ho fem? Necessitem un nom propi –algú que ataca– i incorporar-hi el concepte que expressem amb el nom comú gana o fam. I alhora ens cal que aquests dos elements, el nom propi i el comú, facin un joc de paraules a partir d’una falta d’ortografia o d’alguna altra estratègia que traslladi al català el “joc de paraules amb errada” –definim-ho així– que es diu en castellà.

Hi torno: com ho fem?

Podem recórrer, de primer, als sinònims de gana i fam, sempre que siguin comprensibles per a un públic ampli, i llavors tenim apetit, tal com he dit abans... i poca cosa més. Podem recórrer a derivats com afamat, famolenc, aganat, ganut... I locucions: buit d’estómac, buit de ventre o ventre buit, prim de ventre, rau-rau, fam de llop...

Res. Cap idea amb aquests elements. Si canvies alguna lletra d’aquestes paraules per buscar una possible falta d’ortografia o una alteració similar, es perd el significat original; i, a més a més, si fas una cosa d’aquestes no hi ha manera que el resultat evoqui un nom propi.

I si ens oblidem de l’estructura de l’original?

Per exemple, partim del missatge principal –“[quan la gana] ataca, contraataca [amb aquest producte alimentari]”– i li busquem un subjecte qualsevol que no sigui nom de persona però que evoqui la fam i alhora contingui una falta d’ortografia. Com ara: “el ‘Llob’ de la Gana”, “el ‘Drag’ de la Fam”.

Estan bé, però no enllacen amb cap antropònim (nom de persona).

I si canviem alguna síŀlaba o algun altre element del nom que no sigui la inicial? Ens hi acostem molt!

Per exemple, podríem fer Famiola i Famaust a partir de Fabiola i Faust; o tenim Ganiel o Ganiela (a partir de Gabriel/a o de Daniel/a), tenim Ganeric (de Galderic), tenim Ganietà o Ganietana (de Gaietà/ana).

I si agafem un nom estranger? Perquè llavors, per exemple, tenim Fammy (de Fanny)!

I les combinacions que vulgueu amb aquests o altres noms propis deformats.

De totes aquestes possibilitats, quina us agrada més?

Per mi, Famiola o, encara més, Fammy:

«Quan (la) Fammy ataca, contraataca!»
«Quan (la) Famiola ataca, contraataca!»

Però també, evidentment:

«Quan (el/la) Ganny ataca, contraataca!»
«Quan (la) Ganiola ataca, contraataca!»

I que triï el client.

Però per mi de moment Ganny és la guanyadora. O el guanyador, perquè Ganny, si no se li avantposa l’article, tant pot ser ell com ella. Cosa que implica un guany respecte a l’original.

Però és veritat que alhora hi perdem alguna cosa: són solucions creatives, però no hi ha error ortogràfic :-( I, per tant, hi falta aquesta nota específica d’humor.

Hi guanyem per una banda, hi perdem per l’altra.

Se us acut cap més sortida?

* * *

Afegitons a partir del 19 de febrer:

- Em suggereixen: Ganassa*, Famià/ana (de Fabià/ana)...

*Efectivament, no cal que hi hagi un nom propi humà antecedent, però el repte era trobar solucions a partir de la idea original...

Una de ‘lo’ neutre

M’hi he trobat avui mateix, quina casualitat. Una empresa espanyola m’encarrega la traducció al català del text d’una campanya de publicitat el lema principal de la qual –desfiguro una mica la cosa, no fos cas– és el següent, en l’idioma original:

- Sientes que [tal cosa] es lo tuyo

Què, com ho faríeu (m’adreço als que coneguin l’espanyol)?

«Sents que és el teu» o «sents que és el que és teu» o fórmules similars no funcionen perquè canvien el significat de la frase o almenys el fan ambigu (possessió real / possessió ideal); «sents que és allò teu» o «sents que és allò que és teu» o «sents que és aquella cosa teva» i companyia són disbarats lingüístics que no sé qui va recomanar un dia i m’agradaria trobar-lo/la per dallonses-lo/la una estoneta; «sents que és el que vol(dr)ies» podria funcionar, però els dos que em penso que compliquen més del compte l’estructura (parlem d’un lema publicitari); etcètera.

Jo, si fos jo solet, tallaria caps sense dubtar-ho ni un moment: «Sents que és lo teu»*. Però no puc fer-ho. Ara com ara, si vull conservar la clientela, no puc fer-ho. Perquè encara que el client, al rebre la meva proposta, no la contrasti amb cap autoritat normativa, si aquest lema

aparegués en lletres grosses als carrers, buenoooo, un munt de patums s’adreçarien a l’empresa en qüestió, al IEC, als Ferrocarrils de la Generalitat –perquè m’atropellessin–, al pare Ruaix, fins i tot a la germana Forcades!, hi hauria una batalla de mesos a la secció de cartes dels lectors, se’m condemnaria a la quarta zona del novè cercle dels inferns del Dant, em llençarien diccionaris i gramàtiques pel cap, i tot de coses d’aquestes, i segons des d’on –de provinença sospitosa, segur– també se’m beatificaria i em tractarien d’heroi i de la llibertat guiant el poble. Hi hauria un merder de ca l’ample.

Però també cal dir-ho: potser n’hi hauria prou amb un sol cas d’aquests, que fos ben vistós i fes forrolla, perquè a continuació altres s’animessin a tirar-se de cap a la nova piscina probàtica, que ens guariria de tants maldecaps i de tants ara com m’ho faré.

Que com m’ho he fet jo? He canviat completament la frase –desfiguro també la solució, no fos cas.

Veus clar que ha de ser això

Hi havia altres possibilitats? Sí, ara mateix me’n ve una altra al cap. Però els clients solen tenir terminis en els seus processos de producció i passa força sovint que aquests terminis ja s’han esgotat la vigília del dia que se’n recorden que allò s’ha de traduir també a la llengua de cada país on volen que es publiqui l’anunci. Vull dir que de vegades et donen cinc minuts, i espavila’t.

Han acceptat la meva proposta? No idea. L’he enviada aquest mateix matí. Ara espero el motorista amb la sentència.

* Afegitó del 17 abril. Una lectora atenta em diu, i té tota la raó: «Quan els ulls m’han caigut en això de “Sents que és lo teu”, el primer que m’ha vingut al cap és que algun ebrenc em feia adonar que m’havien robat alguna cosa meva... o que hi faltava alguna cosa (lo meu cotxe? lo meu desodorant?).» Dic que té raó perquè, si tenim en compte tot el domini lingüístic català, l’equívoc –no el mateix equívoc, un altre– de què parlava quan descartava «Sents que és el teu» en alguns indrets es manté.

Reptes publicitaris (11): Iogurt gelat

No sé si algú pensa que m’he proposat fer propaganda de determinats productes en aquesta sèrie. No: encara més, em fan ràbia i ho faig amb desgrat, perquè són d’empreses que han tingut el mal gust, la mala educació de no fer-se publicitat en català a casa nostra.

Però el mateix motiu que em provoca el descontentament és el que que em fa plantejar els reptes: com ho haurien de fer si decidissin fer la propaganda en català? Una vegada em van fer cas i des de llavors que m’enganyo pensant que potser algú altre tornarà a fer-ho.

El que vull dir és que no em paguen, vaja. Ja m’agradaria. O no. De moment, però, sóc jo qui tria gratis et amore els casos que apareixen aquí.

I el d’avui és un iogurt gelat la publicitat del qual fa així:

¿YOgur o heLADO?
Te quedarás YOLADO
nuevo YOLADO

Doncs bé, encara que sembli mentida, traduir això és tan fàcil com fer-ho literalment, i de seguida us ho explico:

IOgurt o geLAT?
Et quedaràs IOLAT
nou YOLADO

No grinyola, no, encara que ho sembli. Tampoc grinyolaria –encara menys– si ho féssim en portuguès:

IOgurte ou geLADO?
novo YOLADO

I en italià:

YOgurt o geLATO?
nuovo YOLADO

En occità, gairebé com nosaltres:

IOgurt o geLAT?
nau YOLADO

No grinyola en aquests casos perquè el lector estableix immediatament la relació entre el que li proposen en la pregunta inicial i la resposta: en el seu idioma les paraules clau comparteixen etimologia i la forma resultant pròpia de cada llengua (IOLAT, IOLADO, YOLATO) és substancialment coincident amb l’espanyola, de la qual ha sorgit la marca.

En canvi, no ens funcionaria en francès («Yaourt ou glace?») ni en anglès («Yogurt or ice cream?»), ni en alemany («Yoghurt oder Eis?»)... per la manera com diuen gelat en aquests idiomes, ja que s’aparta massa del nom de la marca del producte anunciat i no l’evocaria.

És clar, seguint el raonament que he encetat abans hauria estat millor que una empresa com la que fa aquest anunci, amb seu a Barcelona, hagués tingut el detall de posar un nom d’inspiració menys espanyola al nou producte, i tal, però som on som ara mateix, ells són com són i deuen pensar que al seu target o públic objectiu no li ve d’aquí un nom com aquest i que aquest públic no els farà pagar el seu pecat de provincianisme castellà.

I en certa manera, tal com hem dit, no ve d’aquí. És perquè ells mateixos ens han explicat d’on ve el nom, que sabem que és espanyol. Si no, podríem pensar que han cercat exclusivament l’eufonia de la marca.

(Ara no entraré en el contingut literal tan infantil i simple [ximple?] de l’anunci. Ja se sap que les criatures són els reis de la casa i que moltes coses es compren perquè ho demana la canalla. Els publicitaris ho saben i s’hi adrecen directament.)

(La fotografia és de Llepadits.)

Reptes publicitaris (10): «El dolor aliè»

Parlava l’altre dia de l’anunci de Médicos Sin Fronteras: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.»

Anem al text, que és d’això que volia parlar de bon començament i em vaig embrancar com gairebé sempre. (Encara sort que en aquest cas he estat capaç de separar les dues coses, la reivindicació de la dignitat i l’anàlisi tècnica. Potser no s’haurien de distingir els dos aspectes, però aquí ha anat bé per fer-ho més païble a l’hora de llegir.)

Si m’encarreguessin traduir el missatge, com ho faria anar? Quan el vaig veure, vaig traduir ràpid, textualment: «Pastilles contra el dolor dels altres. Tu les prens, altres es curen.»

Lleig. No em va agradar, de primer, que es repetís «altres», i tampoc algun petit detall més. Com arreglar aquest doble «altres»? Amb «aliè»? «Pastilles contra el dolor aliè»? Massa culte, vaig pensar; encara que no ho sigui, molta gent no hi està acostumada. (Ni em va passar pel cap allò de «el dolor d’altri».)

Fins que vaig arribar a aquesta segona solució: «Pastilles contra el mal dels altres. Tu te les prens, ells es posen bons.»

Però llavors hi ha el problema del gènere –que ja ve de l’original, «otros». Em sembla que en aquest punt a ningú li resulta discriminatori el missatge, però es pot solucionar aquest petit problema, per si de cas?

Provem-ho: «Pastilles contra el mal d’altres. Tu te les prens, la gent es posa bona.»

Hem perdut res? Jo crec que no. Hem modificat una mica el missatge, però el resultat és tan transparent com l’original.

I sens dubte hi ha altres opcions.

Tant de bo a la campanya vinent els Médicos Sin Fronteras decideixin que val la pena demanar ajuda d’una manera més empàtica.

«Sigues amable, demana en català.»

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

Reptes publicitaris (9): «Esforçar-se és gaudir»

Un famós entrenador de futbol gairebé divinitzat ha estat contractat des de fa un temps per un banc com a imatge de la filosofia que pretén tenir aquest banc.

Una de les idees que es posen en boca del celebèrrim i mai no prou lloat personatge i que omple a hores d’ara els aparadors de l’entitat és la següent:

Esforçar-se és gaudir. És com l’escalador que puja una muntanya. Dius: “Això és patir.” No, és plaer, ho ha escollit ell. És dur, passarà fred, tindrà accidents, però gaudeix.

Doncs bé, segons la normativa em penso que aquest gaudir i aquest gaudeix són incorrectes. Podem gaudir d’alguna cosa o podem gaudir alguna cosa, però no podem gaudir sense més. Dit amb terminologia tècnica –a veure si avui no m’equivoco–, gaudir admet un ús amb complement preposicional i un ús amb complement o objecte directe, però no un ús absolut. Sempre hi ha d’haver alguna cosa al darrere. Això ens diuen.

I llavors la gent, davant aquest engavanyament, tria el camí més fàcil i diu disfrutar –pres de l’espanyol i no acceptat segons la normativa.

Com caldria fer-ho perquè fos canònic? «Esforçar-se és gaudir de la vida [...] tindrà accidents, però gaudeix la muntanya.» Solucions d’aquesta mena. Qualsevol cosa, però no el gaudir sol. Segons la normativa, gaudir sense complements és com si diguéssim: «El vigilant té.» Té què? Té gana? Té son? Té un Ferrari Testarossa? Té de tot? Ha de tenir alguna cosa!

I amb el sinònim fruir ens passa el mateix. Sí que podríem dir xalar sense complements («esforçar-se és xalar»), però aquest verb el solem reservar per a contextos festius, gairebé esbojarrats, i no per descriure el gaudi íntim, la satisfacció personal, que és el que sembla desprendre’s del context esmentat.

Com ho hauríem d’arreglar? Molt fàcil: amb un gaudir sense cotilla. Tal com ho diu l’ídol. Jo gaudeixo, tu gaudeixes, ell gaudeix... És un cas clar en què ha de canviar la normativa. Si no, ens tanquem portes, o les obrim al barbarisme.

Ara, potser ja és massa tard. Disfrutar ja ho trobem pertot, i a mi no em sembla malament. Però no hauríem de perdre el gaudir, almenys per a determinats contextos i registres idiomàtics.

* * *

Afegitó maig 2012. Un altre exemple, ara de la nova agència de viatges Vibo (antiga Viajes Iberia): «No deixis per demà el que puguis gaudir avui.» Però ara ja no és incorrecte, perquè el DIEC admet l’ús transitiu de gaudir: «2 2 tr. [LC] Va gaudir la vida tant com va poder.» Des de quan és així? Ni idea. Però jo diria que quan vaig escriure aquest article, ara fa tres mesos, vaig mirar el DIEC i no hi era. Sigui com sigui i fos quan fos que ho van fer, ja era hora.

Reptes publicitaris (8): «Les normes estan per complir-les»

Ho copio de l’article publicat al bloc Punyetera Llengua, de Maria R. Mariné, el 31 de gener del 2012:


Les normes hi són: ara falta complir-les

«No se sap ben bé si és perquè no hi ha catalans que siguin bons publicistes o perquè els que hi ha creuen que el català no és apte per al llenguatge publicitari, però el cas és que cada dia ens hem d’empassar eslògans amb regust forà.

»“Les normes estan per complir-les”, llegim cada dia amb lletres ben grosses al metro. Sí, d’acord que la frontera entre ser i estar hi ha vegades que és poc clara i és difícil marcar-la. D’acord que els diferents llibres d’estil i gramàtiques es contradiuen. Però en aquesta frase tot són excuses de mal pagador.

»L’eslògan, a part d’evidenciar una alarmant falta de responsabilitat lingüística en una empresa pública, posa de manifest que hem perdut el nord en l’ús de ser i estar. Si no tinguéssim al cap el castellà, la frase seria inintel•ligible. Podem dir que la taula està per parar; afirmar que, veient com està tot, estem per passar-nos a la vida contemplativa, i, fins i tot, demanar que estiguin més per nosaltres.

»D’aquestes tres estructures, l’única possible per a les normes és la de la taula està per parar, perquè és l’única que admet un subjecte inanimat. Llavors l’eslògan voldria dir que les normes encara estan per complir, que, de fet, en aquest cas és el que passa, perquè la veritat és que no es compleixen.

»Però el que vol dir és que les normes existeixen i la seva raó d’existir és que es compleixin. I en català, a diferència del castellà, estar no vol dir mai existir, que és justament el primer significat de ser. El que passa és que, en català, aquest sentit existencial l’acostumem a reforçar amb el pronom hi, segurament perquè les coses existeixen en algun lloc, encara que sigui metafòricament. És la mateixa estructura que fem servir quan preguntem “Que hi és, el Joan?” L’espai és implícit i, d’altra banda, imprescindible. Potser per això en el sentit figurat també necessitem el pronom. És cert que també podem dir “les normes són per complir-les”, com diem “els ganivets són per tallar”, però llavors el sentit és més utilitarista: respon a la pregunta “per a què serveixen?”, no pas “quina és la seva raó d’existir?”

»Així doncs, l’eslògan hauria de ser “Les normes hi són per complir-les”. I ja ho crec que a més d’un cal que l’hi recordin.»

Reptes publicitaris (7): Pa sucat amb oli

«Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», veiem des de fa setmanes als carrers. Confesso que hi he estat pensant molt de temps i no me’n sortia. Com caldria dir això en català perquè tingués la mateixa gràcia? «Amb Tulipán cada dia, créixer és bufar i fer ampolles»? Això no funciona, ni hi ha pa ni hi ha el fet de menjar. «Créixer és com menjar pa i nous»? Massa complicat, la gent ja no menja pa i nous i els que en mengen segurament han oblidat que abans es deia això per remarcar una menja especialment bona. «Créixer no té cap misteri»? «Créixer és un joc»? Torna a desaparèixer el fet de menjar. «Créixer és peix al cove»? Ens fa pensar massa en política, l’expressió ja no serveix –i a més, quina criatura trobaria desitjable, d’entrada, un entrepà fet d’un peix llefiscós que duus dins un cove?

Al final se’m va acudir aquesta: «Amb Tulipán cada dia, créixer és com pa sucat amb oli». O: «...créixer és com sucar pa amb oli».

Cal el «com», és clar, encara que la versió original no l’hi tingui. Perquè no és el mateix «sucar pa amb oli» que «ser de pa sucat amb oli».

I perquè no és el mateix el pa untat amb margarina que el pa sucat amb oli, que no necessita res més –ara deixem de banda, i mira que és deixar de banda coses importants, el tomàquet. De tota manera, la solució del pa amb... fa pensar de seguida en el fet diferencial del qual vam parlar l’altre dia, manllevant-lo del periodista Carles Ribera.

Reptes publicitaris (6): Porta’ns i emporta-te’n

Segurament deveu haver vist aquest anunci als carrers, especialment als aparadors d’una entitat de les mal anomenades «d’estalvis» –s’haurien d’anomenar «de comissions». L’anunci diu:

Porta’ns els fons i emporta-te’n un 3% volant

Lleig, oi? L’explicació de la lletgesa –aquesta repetició del verb «portar»– ve, no cal dir-ho, del fet que l’anunci ha estat pensat en castellà:

Trae tus fondos y llévate un 3% volando

Ara s’entén més, no? (I, de passada, també es veu que la frase, diguem-ne, potser ja no era gaire convincent d’origen. Però no m’hi fico: potser hi ha molta gent que s’engresca a portar a l’entitat de comissions els seus estalvis quan haurà llegit la frase, perquè l’únic que hi veurà és «3%». I això és el que interessa, que el «3%» es vegi d’una hora lluny, com és el cas. Tan gros havia de ser que l’han dibuixat al cel amb el deixant d’un avió.)

La culpa no la té la persona que ha fet la traducció –no la conec, pobreta–, perquè aquesta persona bé que devia proposar solucions. Per exemple, la solució més senzilla:

Porta’ns els fons i endú-te’n un 3% volant

«“Endú-te’n”? Qui voleu que ho entengui, això?», devien dir els clients (o sigui, els de l’entitat de comissions). I devien afegir: «A més, aquí ha desaparegut el “tus” del “tus fondos” que hi ha a l’original. Com es diu “tus” en català? Es diu “els teus”, no? Per què no hi poseu “els teus”?» I la persona que havia fet la proposta els devia explicar un cop més –ja han tingut aquesta discussió mil vegades– que en català no cal el possessiu quan ja s’entén de què es parla, que només s’explicita quan vols evitar un equívoc, que en aquest cas no existeix, o quan vols remarcar especialment la propietat, que aquí no cal perquè és evident –si més no fins que portis els calers allà.

Llavors s’arriba a un acord absurd: s’accepta el raonament sobre «els teus» però, com a torna –«hem de cedir tots»–, no s’accepta «endú-te’n», perquè «això no ho diu ningú». Reblen: «La manera més natural de dir en català “traer” i “llevarse” és “portar” i “emportar-se”, no? Doncs així ho escriurem. I si no queda bé i resulta repetitiu no és problema nostre, és problema del català, que té pocs recursos.» O un raonament semblant.

Tampoc s’accepten, és clar, altres possibilitats que podrien salvar tots els esculls però que s’apartarien de la literalitat de l’original castellà. Com ara:

Vine amb els teus fons i ves-te’n volant amb un 3%

Que, a més, amb aquesta solució tornaríem a tenir aquell «els teus» que els preocupava, perquè «vine amb els fons» podria ser, ara sí, una mica més equívoc que «porta’ns els fons».

Però no, l’important és «ser fidel a l’original castellà». I l’original castellà no diu res de «venir».

La culpa d’aquesta dèria malaltissa per ser fidels a la literalitat de l’original suposo que la tenen els de l’entitat de comissions, o, encara pitjor, els qui els porten la publicitat, que potser són d’una altra empresa, s’han barallat molt entre ells i amb els creatius fins que s’han posat d’acord per arribar a una frase de consens –en espanyol, por supuesto– i ara no volen tornar a fer marxa enrere perquè una persona que no és ningú en el procés, només hi fa una funció tècnica, els vingui amb escrúpols de xirucaire.

Afegitó del setembre del 2010. Ja es veu que els de l’entitat de comissions pensen treure més partit a l’eslògan perquè ara ens surten amb aquesta variant:

Porta’ns les assegurances i emporta’t fins a 400 € en una Targeta Regal

Reptes publicitaris (5): Els anys que som a Barcelona

Uns quants autobusos de la capital duen aquests dies un anunci amb aquesta llegenda:

«En els 5 anys que som a Barcelona, X catalans que no podien ser pares ho han estat.»

Segurament l’heu vist els que sou de Barcelona o hi treballeu. A primer cop d’ull és possible que ens hagi passat mig desapercebut. O no del tot, potser ens grinyolava una mica. Per això he pres nota de la frase. Ja a casa, concloc que caldria dir: «En els 5 anys que fa que som a Barcelona...» No?

Ara bé, per què està malament «en els 5 anys que som a Barcelona»? Si interpretàvem en com durant, també està malament? Jo diria que sí, que no podem dir «en els cinc anys que festegem» com no podem dir «durant els cinc anys que festegem». En canvi, sí que podem dir «en els 5 anys que vam festejar». Aquesta construcció, doncs, sembla que només admet el passat, i el passat acabat, no el present i potser ni tan sols el passat duratiu («en els 5 anys que érem a Barcelona...»?) O sigui: «en els 5 anys que vam ser a Barcelona» o «en els 5 anys que hem estat a Barcelona» no tenen cap problema, el present sí.

I doncs, «en els 5 anys que som a Barcelona» no em sembla gramatical.

Tot això m’ho sembla, dic, perquè ho improviso. I ho improviso, perquè en una cerca ràpida no he trobat enlloc que m’ho aclareixi.

Si acceptéssim la fórmula –sens dubte manllevada del castellà, diuen els experts– portar + temps (o distància)*, que molts mitjans escrits i també l’Ésadir (TV3, Cat. Ràdio i cia.), entre d’altres, accepten en el llenguatge col·loquial, la frase evitaria els dos que i potser faria de més bon llegir (?): «En els 5 anys que portem a Barcelona...» Però hi ha molts mestres que de moment no veuen de bon ull aquesta construcció, i segurament ha estat aquesta reticència sàvia el que ha fet que els redactors o traductors de la frase s’emboliquessin amb «els anys que som»... que per mi és molt pitjor que la castellanada que segurament volien evitar.

*És un dels casos que em fa inclinar cada cop més per aquesta construcció. Estic a punt d’acabar un treballet, que publicaré aquí mateix, sobre el portar + temps (o distància) i la seva utilitat en català.

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).

Reptes publicitaris (3): Els «gustassos»

Suposo que tothom ha rebut a casa prospectes i fullets de la casa Media Markt que parlen del «gustàs», o n’ha vist els anuncis de la tele. Repeteixen el mot, amb lemes de diverses variants, des de fa una bona colla de mesos, potser més d’un any i tot: «Dóna’t un gustàs», «Amb preus així, tornar a l’escola és un gustàs», «El gustàs d’estalviar», «4, 5 i 6 de desembre, preus de gustàs»...

N’hi ha que ja en tenen prou que Media Markt hagi fet l’esforç de traduir la seva propaganda, que l’important és això. No ho nego, segurament en aquest punt primer de tot cal ser possibilista. I també crec que en cas d’urgència, molts cops el traductor se’n surt com pot, que les feines relacionades amb els mitjans de comunicació i amb la publicitat sovint no poden esperar. I, per descomptat, és possible que el traductor/adaptador d’aquesta paraula al català s’hagi esforçat seriosament a presentar als clients fórmules lingüísticament més acceptables, i que els clients no les hagin aprovades. Cal tenir en compte que parlem d’una casa que enllà de l’Ebre anuncia samarretes (o tops, o bustiers, no sé què són exactament) de dona amb el reclam «Verás las mejores delanteras del mundo», o rebaixes amb un militar que crida «¡Todos los precios al suelo!» o «¡Daremos el golpe!» (quina gràcia, no?; aquestes campanyes, per sort, no les hem hagut de veure per aquí, o jo almenys no les he vistes). Són gent que diu que volen ser provocadors i m’imagino que ho són. Però no sé si «gustàs», més que provocar o impactar, no desconcerta.

I doncs, crec que convindria fer-hi alguna cosa, abans que el «mal gustàs» s’escampi de manera general entre alguns parlants o altres anunciants, acostumats a veure-ho cada setmana a la bústia de casa o de la feina, als diaris, als comerços, a tot arreu.

La primera és dir-los: si voleu fer una traducció servil, almenys utilitzeu recursos catalans. I en aquest cas, la traducció més exacta de gustazo seria gustarro, no «gustàs». Sí que existeix el sufix -às, però en paraules fixades ja a la llengua, no és un sufix productiu. Hi ha dos o tres adjectius com dolçàs ‘d’un dolç embafador’, o grandolàs ‘gran en excés’, i uns quants substantius: nevàs ‘nevada forta / arreplec, munt de neu’, vellutàs ‘vellut amb el pèl llarg’ i vergàs ‘verga llarga i de cert gruix’, però es tracta de mots cultes o molt locals, poc coneguts. No, el lector de «gustàs» entendrà més o menys el que es vol dir perquè sap castellà, no perquè pensi en els excepcionals nevàs, vellutàs i vergàs.

I la segona cosa que es pot fer, crec, és oblidar-se una mica de la literalitat de l’original (què vol dir «precios de gustazo», ja que hi som?) i cercar estratègies de traducció paral·leles. Ni «gustàs», ni gustarro, ni gran gust, ni gaudi, ni grat, ni històries. Com diem això en català? Penso que no hi perdríem res jugant amb regal i regalar, o també amb plaer. Per tant, Regala-t’ho («Dóna’t un gustàs»), Amb aquests preus, tornar a l’escola és com un regal («Amb preus així, tornar a l’escola és un gustàs»), El regal/plaer/gust d’estalviar («El gustàs d’estalviar»), 4, 5 i 6 de desembre, preus de regal («4, 5 i 6 de desembre, preus de gustàs»). No diem el mateix?

Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
Reptes publicitaris (II): La gamma que lliga amb tu


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Reptes publicitaris (2): La gamma que lliga bé amb tu

He recuperat aquest exemple de fa temps, de l’octubre del 2007.

«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.

S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.

En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.


Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Reptes publicitaris (1): La maduixa que fa petons

Encete una nova sèrie, que no sé si tindrà continuïtat.

He vist, com suposo que ha vist tothom, uns anuncis espanyols dels xiclets Orbit que m’han fet rumiar uns quants dies, pensant en com caldria traduir el missatge si aquests senyors es dignessin a fer-lo en català. La imatge és el rostre d’una noia tota petonejada (o d’un noi ídem) amb un munt de marques de pintallavis que dibuixen cadascuna la forma d’una maduixa. Al costat, amb lletres de pam, la llegenda següent, disposada com en una columna:

«Nadie
besa
como
besa
esta
fresa»

Rumiant, rumiant, se m’han acudit fins ara tres possibles solucions, la segona i la tercera fugint deliberadament i progressiva de la traducció literal i anant per altres vies que poguessin suggerir coses similars. Les dues primeres solucions no són tan bones, ho reconec, com el lema original; però potser la tercera faria el fet, tot i que probablement tindríem problemes amb els clients, que normalment no els agraden les solucions creatives quan es tracta de traduccions. Les volen literals. Les tres solucions són:

1.
«No es fan
petons
com fan
petons
aquests
maduixons»

2.
«Ningú
no estima
com estima
la maduixa
que rima»

3.
«No hi ha
cap bruixa
tan bruixa
com aquesta
maduixa»

El context en què apareix el lema –una cara somrient d’una noia o d’un noi, en primer pla, coberta de petons– ja avisa que no s’ha d’entendre “bruixa” de manera pejorativa, ans al contrari és una picada d’ull. Gràcies a la consonància, concentra el protagonisme en la maduixa i en les seves propietats encantadores –encantadores en els dos sentits de la paraula. En qualsevol cas, la versió catalana afegeix un punt de malícia a l’espanyola, però tractant-se de xiclets i de jovent em sembla defensable que aquest punt de malícia pot representar un guany respecte a la versió espanyola.

Potser, si se m’acudeixen idees similars, aniré apuntant aquí altres reptes d’aquest tipus: lemes publicitaris especialment difícils de traduir (o que s’hagin traduït massa de pressa). Però no es tracta d’esmenar el/la pobre traductor/a-adaptador/a que hagi hagut d’empescar-se a corre-cuita una traducció-adaptació amb ganxo en un temps tan limitat com el que normalment et donen aquestes empreses –col·laboro amb dues agències de publicitat i sé de què parlo–, sinó d’ajudar la gent a valorar més les dificultats objectives a què ens enfrontem els traductors d’aquest tipus de textos. En qualsevol cas, penso que pot ser un exercici interessant. Naturalment, si a algun/a lector/a se li acut cap solució bona sobre el lema d'avui, només cal que m’ho digui, i la hi publicaré amb molt de gust si vol –amb firma i tot (també si vol).

26 de setembre. Una lectora amable suggereix una altra possibilitat per a la maduixa que fa petons:

«Els petons
que dibuixa
la nostra
maduixa.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»

Ho he vist en uns rètols del Banco Popular. Anava amb pressa i no n’he pogut prendre nota, però em penso que deien: «Hi ha quelcom que puguem fer per tu?» Potser era «...per vostè?», però no hi fa res. Al costat, una foto del gegant Pau Gasol, el jugador de bàsquet.

Vet aquí un dels efectes més perniciosos de les traduccions literals, que en aquest cas potser s'ha fet amb un programa d’ordinador. Perquè totes les paraules d’aquesta frase són ben catalanes, i fins i tot n’hi ha una que és de concurs («quelcom»), però segur que la frase grinyola a tothom que la llegeixi. «Quelcom» és tan de concurs, que inclús –«inclús» ja es pot dir!– hi deu haver gent que potser ha pensat: tal volta és per això que em grinyola; «quelcom» és tan difícil de veure avui dia que ja em sona malament. A veure, provem de canviar-ho per «alguna cosa». I no, tampoc no funciona... tot i que potser a molta gent ja no li sonarà tan estrany. Perquè sovint no ens sona estranya una construcció castellana si està feta amb paraules catalanes.

I en canvi, això no és català, és macarrònic. I potser algun assessor lingüístic aficionat –el nebodet del delegat del banc a Catalunya, o una cosa així– ha vist el «quelcom» i ha dit: «Ui, que autèntic, amb un “quelcom” i tot, val més que no ho toquem, que qui ho ha traduït n’ha de saber molt.»

Bé, no vull fer més sang, que tothom pot tenir un mal dia. El que és emprenyador és que errors d’aquesta grossària, que a tots se’ns poden passar, no te’ls trobes generalment en castellà, i quan se’ls n’escapa un (en castellà) corren a arreglar-lo. En canvi –ja ho vam dir a propòsit dels errors d'impremta–, en català no passa res, el català es fa servir només perquè no sigui dit, per amansir les feres nacionalistes, i no hi fa res que estigui bé o malament: l’important és que no ens resulti més car del compte. I el nebodet ens ho fa gairebé de franc.

Eps, que me n’oblidava: en català normal, segur que ho sabeu, aquesta frase es diu així: «Hi ha res que puguem fer per tu?»

(Afegitó del dijous 31: sabia que havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però no recordava on. Ara ho he trobat. És de Joan Sales, al pròleg del llibre de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg. Diu Sales: «Una frase com “si hi tens quelcom a dir, parla”, sempre m’ha fet l’efecte d’un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de “algo”, ja que en català natural s’ha dit sempre “res” (“si hi tens res a dir...”) en construccions d’aquest tipus.» M’alegra, com diria Josep Lluís Núñez*, que el senyor Sales estigui d’acord amb mi.)


*(És clar, d’això ja fa anys, i potser la gent no se’n recorda. Després que el Barça va guanyar un trofeu, van anar tot l’equip amb el president, el senyor Núñez –ínclit constructor d'edificis en qualsevol espai de l’àrea metropolitana, incloent-hi els parcs, Collserola o qualsevol altre terreny verge o no que se li posi al davant, i sempre amb les benediccions de les autoritats municipals i autonòmiques–, a la Generalitat i a l’ajuntament. Era l’alcalde des de feia poc el senyor Joan Clos. Núñez fa un breu discurs i diu una cosa com: «Estem molt contents de ser aquí, a l’ajuntament de la ciutat que porta el nom del club...» Tal com ho llegiu, els que no ho sabíeu o no ho recordàveu.)

Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»

El tema és també de llengua, però sobretot és de sentit comú i toca altres àmbits: consum, salut, comunicació... Us copio tal com raja un missatge que he rebut, amb el plantejament del problema i la solució ja feta:

«Hi ha una cosa que no sé on dir i se m’ha acudit de dir-te-la a tu. Has triat dedicar un temps al teu bloc, cosa que ni he triat, ni he decidit de fer, ni crec que sabés fer ni mantenir.

»És sobre el final dels anuncis dels medicaments, quan diuen “Llegiu les instruccions d’aquest medicament i consulteu el farmacèutic”. Si m’he de llegir les instruccions és que ja he comprat el medicament. I què vol dir “les instruccions”? M’expliquen com es munta el medicament? Ho he estat remenant una estona i a banda d’una referència clara en una pàgina de la Generalitat on especifica el cos de la lletra, el to del blau del fons, els pictogrames, els segons que ha de mantenir-se en pantalla, la locució (tot això amb faltes incloses)... ningú diu res sobre el missatge. O jo no ho he sabut trobar.

»Què ens volen dir? Que abans de comprar res en parlem amb el farmacèutic i que quan ja tinguem el producte que sembla que ens ha de curar ens llegim el prospecte, no fos cas que fóssim intolerants a la lactosa i que el medicament en portés, a més de saber com i quan l’hem de prendre, com l’hem de conservar, etc...

»No ho sé, sempre m’ha semblat que calia canviar el missatge per, per exemple: “Consulteu el farmacèutic i llegiu sempre els prospectes dels medicaments.”

»Ara ja ho he dit. Tu mateix, del que t’acabo de dir, fes-ne el que vulguis.

»I gràcies pel bloc. De debò.

»Fins aviat.»

Quin descans, veure que hi ha lectores i lectors que treballen per tu, que et fan la feina de franc... ;-)


(Un altre corresponsal del vigilant del far m’ha fet recordar ara [20 de gener] com era originàriament l’avís institucional sobre el qual raonava la comunicant de despús-ahir, i potser a partir d’aquí es pot explicar com és que en voler resumir-lo, el missatge ha perdut coherència. La versió original era si fa no fa així:

1. Aquest anunci és d’un medicament.
2. Llegiu detingudament les instruccions d’ús.
3. En cas de dubte, consulteu el farmacèutic.

I doncs, en perdre’s la introducció del punt 3 –«en cas de dubte...»– i quedar la consulta al farmacèutic penjada al final per inèrcia, el missatge grinyola. Les «instruccions» ja hi eren, però a mi la veritat és que no em sembla que sigui un mot mal utilitzat. Ara, l’ordre de les frases sí que caldria canviar-lo, tal com suggeria la comunicant primera.)

(Afegitó de diumenge 21 de gener, a tres quarts d'onze del matí: Tot comptat i debatut, tenint en compte que la condició expressada per la locució «en cas de dubte» sembla necessària en aquest context i que no és gens difícil, de passada, eludir un possible cas –per a alguns– de llenguatge suposadament sexista, la proposta (provisional) del Vigilant del Far per a aquest missatge és la següent: «Llegiu sempre els prospectes dels medicaments i si teniu cap dubte consulteu-lo a la farmàcia.»

La primera comunicant m'escriu arran d'aquest darrer comentari i em diu: «Trobo que és la frase més encertada que es podia trobar, ara que sabem d’on ve tot plegat, per dir el que segurament es pretén dir per part de l’anunciant del medicament: “Primer de tot compri’l, però sobretot no se’l prengui a la babalà, si té cap dubte vagi a la farmàcia i pregunti-ho.” Diria que és perfecta..., però segurament massa llarga, no sé com però s’hauria d’escurçar si s’ha de mantenir el format actual.»

De moment, doncs, sembla que la «qüestió de llengua» queda tancada... si ningú no diu res més. El vigilant no té cap inconvenient a anar completant aquesta nota, o altres, amb els comentaris dels lectors.)