Perles (163): Democràcia i cristianisme

«La forma de govern democràtic adoptada entre nosaltres, estimadíssims germans, no s’oposa a les normes que aquí exposem ni repugna a l’Evangeli: més aviat exigeix aquestes virtuts sublims [...]. Sí, estimadíssims germans meus, sigueu bons cristians, i sereu excel·lents demòcrates.»


(Barnaba Chiaramonti, bisbe i cardenal d’Imola, Itàlia, i després papa Pius VII del 1800 al 1823, homilia del dia de Nadal, 25 de desembre 1797; segurament la primera [i isolada] declaració eclesiàstica solemne a favor dels nous valors democràtics; citat per Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano, 1867, cap. XVI)

No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Perles (153): El pare absent

«S’ha arribat a parlar d’una “societat sense pare”. Dit d’una altra manera, en la cultura occidental la figura del pare és com absent, com si s’hagués esvaït, amagat.

»En un primer moment, l’absència de la figura paterna potser es va percebre com un alliberament, si el pare era vist com el “padre-padrone”, com el representant d’una llei que s’imposa des de fora, el pare censor de la felicitat dels fills i obstacle per a l’emancipació i l’autonomia dels joves.

»Potser en el passat hi havia autoritarisme a les cases, i en alguns casos a més a més domini: progenitors que tractaven els fills com a servents i no respectaven les exigències personals de la progressiva maduresa; pares que no els ajudaven a triar el propi camí amb llibertat –ara: no és fàcil educar en llibertat–; pares que no ajudaven a assumir les pròpies responsabilitats per construir el propi futur i el futur de la societat.

»Això, sens dubte, no era bo. Però, com passa sovint, anem d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies no sembla que sigui la presència invasiva del pare sinó més aviat l’absència, la inacció. El pare està tan concentrat en si mateix i en la seva feina i potser en la seva realització personal que s’oblida de la família. I deixen sols tant les criatures com el jovent. [...] “És que no paro, tinc tanta feina...” I el pare és absent del fill que creix, no hi juga, no perd el temps amb ell.»

(Francesc, 28 gener 2015)


Penso que hi ha moltes coses que diu Francesc, el papa de Roma, que són perles, però ja les sol destacar la premsa. Jo m’he fixat en aquesta perquè no l’he vista recollida enlloc (fins ara), i em sembla prou interessant que això ho digui el cap de l’Església catòlica.

Aquell papa que semblava trist

Francesc, el papa actual, o sigui, el cap dels catòlics, ha volgut retre homenatge a un predecessor seu injustament oblidat. (Escrius el seu nom de pila al navegador i t’ofereixen deu o dotze cognoms abans que el seu.)

Tothom ha sentit a parlar, bé o malament, de Pius XII, el papa de la Segona Guerra Mundial.

Tothom diu meravelles justificadíssimes de Joan XXIII, que va organitzar la reunió aquella dels bisbes de tot el món anomenada concili, per posar una mica al dia l’atrotinada Església catòlica. El mateix Francesc l’ha declarat sant fa uns mesos.

Tothom recorda Joan Pau II, el papa polonès, pels seus viatges, per l’atemptat que va patir, per la seva mort retransmesa en directe –també declarat sant el mateix dia que l’altre.

Tothom sap que hi ha un expapa alemany, Ratzinger, que va renunciar a ser-ho fa no gaire temps i viu allà al costat.

I tothom veu com el papa actual, l’esmentat Francesc, sorprèn cada dia els periodistes amb novetats, i no diguem com sorprèn els catòlics, periodistes o no. Per a la majoria jo diria que són sorpreses positives; hi ha una minoria que diuen que els canvis no els agraden –non placet–, sobretot si van massa de pressa, perquè les coses de la cúria no es poden fer amb fúria (m’ho acabo d’inventar).

Doncs bé, entremig de tots aquests, n’hi ha un que no he esmentat, Giovanni Battista Montini, que es va anomenar Pau VI i que va governar l’Església catòlica durant tres lustres, entre Joan XXIII i el papa Wojtyła. Quinze anys.

I Montini, en moltes coses, els va avançar a tots i es va plantar, en mentalitat, al segle XXI, al costat de Francesc. Perquè ja als anys cinquanta del segle passat deia coses com aquesta:

«La nostra religió s’expressa en formuletes fàcils que fiquem en tota mena de fulletons [...] I potser anem encara una mica més enllà i reduïm els grans misteris de Déu –com ara el de la providència– a garrafetes utilitàries que es venen per quatre duros, preu de mercat, i que fan miracles. I oferim aquesta religió a la nostra gent i al nostre temps, sense adonar-nos que hi ha irreligiositat justament perquè no es veu enlloc la grandesa de la fe [...] Ens oblidem que a l’ésser humà modern li costa molt més acotar el cap davant les mil llumetes que omplen les nostres esglésies que el que li costaria fer-ho davant el Déu vivent que li hauríem d’explicar [...] És més difícil arribar a l’ésser humà del nostre temps repetint devocionetes –amb què hem fet pesada i esquifida la nostra pietat– que si li parlem de Crist [...] i de Déu, que és per a nosaltres Pare [...] Hauríem de substituir la religió petita per la gran»*

I el van fer papa!

Bé, anem al que anava, i acabo. (Quan algú diu «acabo» ja sabeu que almenys queda la meitat.)

Francesc l’ha volgut rescatar de l’oblit i ara fa uns dies li ha fet un monument a Roma, un d’aquests monuments que en l’àmbit catòlic són immaterials i es manifesten amb declaracions de santedat com les que esmentava abans. En aquest cas l’ha declarat beat, el pas previ al de la santedat. (Que et diguin beat és una cosa així com que diguin que ets feliç perquè ja en vida estaves molt a prop de Déu.)

(Bé. La santedat d’una persona no depèn d’aquestes declaracions solemnes i jo sempre dic que els que vulguem anar al cel i ho aconseguim –«aconseguim» subjuntiu– hi trobarem moltes sorpreses.)

Doncs això, el papa Montini. Jo també el volia recordar. És el papa de la meva infantesa i de la meva adolescència. I, com a catoliquet aficionat, sempre em feia molta llàstima perquè em semblava un home trist, no el recordo somrient.

Però no el trist que es capfica, sinó el trist que mira cap enfora i té ganes de posar-se a plorar, com ho diria, pel que troba al seu voltant. Primer al voltant catòlic. Feia cara de trist per la perseverança de la llumeneta i l’ampolleta miraculosa, per una banda, i la desperseverança de qui era incapaç d’aguantar d’un dia per l’altre qualsevol compromís que tingués amb la seva església. Tot això ho he entès després, esclar.

I trist, per descomptat, per la tragèdia que això implicava per a la causa catòlica: que la gent, veient tot allò, o se’n reien o passaven olímpicament o simplement els feia pena, o fins i tot estupefacció que algun dia haguessin pogut estar ficats dins una organització tan patètica –tal com ho veien.

Pau VI era clarivident. Ho sabia des de molts anys abans de ser papa. Suposo que per això semblava trist. Si ho veus venir i ho dius i la gent del teu voltant no creu... («Creure», aquí, en els dos sentits.) Segur que estimava la gent, també els que no creien, però tot plegat feia que la llum que comporta tota estima quedés amagada i no es manifestés cap enfora. Devia estimar la gent i devia estimar el món. Justament per això se’l veia trist.

Hi ha gent amb posat trist que mereix, malgrat tot, ser declarat feliç, que és el que dèiem abans que vol dir «beat».

* Discorsi e scritti milanesi, 1954-1963, Istituto Paolo VI - Studium, Brescia-Roma 1997-1998, p. 1703-1707, citat per Giacomo Scanzi, Paolo VI. Fedele a Dio, fedele all’uomo, Ed. Studium, Roma 2014.

El que podria fer el papa Francesc i el que no farà

El Judici final, de Miquel Àngel

Com que m’han cridat l’atenció les expectatives creades sobre les reformes que podria fer el papa Francesc, se m’ha acudit fer una llista de coses que podria fer que espantarien molta gent de determinats àmbits, i de coses que segur que no farà encara que hi hagi molta gent, catòlics inclosos, que les desitgin i que esperin ara com ara amb delit que canviïn.

El que dic és la meva percepció com a catòlic de base, el que em sembla que pot passar o no pot passar, no parlo del que m’agradaria a mi que passés o que no passés. Vull deixar molt i molt clara aquesta precisió prèvia.


A. El que podria fer

Per exemple, decisions que podria prendre el papa Francesc:

1. Podria manar que s’enderroqués l’església del Vaticà i els palaus que l’envolten, i fer-hi una església més senzilla i una residència papal modesta. Podria fins i tot vendre a la ciutat de Roma els terrenys del Vaticà i fer-se llogater dels locals que li calguessin per als usos imprescindibles d’una entitat d’abast mundial amb fins no lucratius. Evidentment, en aquesta reforma dono per descomptat que el banc del Vaticà i les seves inversions i dipòsits desapareixerien. Francesc, sense poder econòmic, podria buscar així conservar o fins i tot acréixer la influència moral i ètica catòliques arreu del món. Els elements valuosos i mòbils que es poguessin vendre de totes aquelles baluernes es podrien subhastar o, si fossin útils en algun indret, enviar-los a aquell lloc. Els elements immobles –com ara la capella sixtina i similars– podrien passar a mans públiques després d’una negociació adequada que en garantís la conservació. El mateix es podria fer amb altres esglésies de Roma i d’arreu del món.

2. El Vaticà podria renunciar a la condició d’estat i actuar a partir d’ara com a entitat privada.

3. Francesc podria permetre que els candidats al sacerdoci fossin casats i també podria dispensar del celibat als capellans que es van comprometre a viure’l en el seu moment.

4. Podria donar a les dones, sense preferències ni discriminacions per raó de sexe, càrrecs de la màxima importància dins l’Església, incloent-hi la secretaria d’estat o número dos del Vaticà –en el cas que no s’hagués portat a la pràctica el que dic en el n. 2– o altres responsabilitats similars: caps de departaments, portaveus, representants plenipotenciaris davant altres institucions de qualsevol índole, etc. (vegeu, tanmateix, el n. 3 de l’apartat B).

5. Podria establir un règim no sols de tolerància sino d’acolliment als homosexuals, de tal manera que se sentissin estimats i respectats i considerats més que ara cristians de fet (però atenció al que dic en el punt 4 de l’apartat B).

6. Podria excomunicar –expulsar de manera solemne i immediata de l’Església– els catòlics, clergues o laics, que delinquissin de manera provada o pública en aspectes com la pederàstia, l’abús i l’ostentació de poder –especialment en situacions de penúria general–, l’explotació clamorosa de treballadors, els maltractes greus de gènere o de menors i altres delictes similars, dels que se n’ha dit sempre que «clamen al cel».


B. Coses que no farà

En canvi, hi ha coses que força gent desitja i semblen més fàcils de portar a la pràctica que les de l’apartat A –perquè bastaria un simple decret per tirar-les endavant– i que jo crec que no es faran. Parlo, hi insisteixo, segons la meva percepció. La raó és que l’Església catòlica romana considera aquests temes fundacionals, preceptes dels temps de Jesús de Natzaret (segle I), i que des de llavors, tant amb les autoritats catòliques més modernes com amb les més impresentables i corruptes, no els ha tocat mai ningú, encara que per força moltes vegades al llarg dels segles hagin estat al damunt de la taula del pontífex romà, igual com ara.

Entre les qüestions més populars i actualment més debatudes que crec que no tocarà perquè són tabús hi ha aquestes:

1. No permetrà l’avortament deliberat ni tan sols en casos extrems. Continuarà sent considerat un pecat gros i un atemptat contra una persona humana –encara que les mides de l’embrió o preembrió només es pugin comptar en micres–, sigui quin sigui el motiu que ha provocat aquella concepció. Potser donarà més facilitats per perdonar els avortaments a posteriori, però no els tolerarà a priori.

2. No permetrà tampoc les píndoles anticonceptives o, més ben dit, les que encara que sigui de manera secundària puguin provocar la no-viabilitat de l’òvul fecundat.

3. A les dones –parlo sempre de l’Església considerada estrictament catòlica, la que depèn del papa de Roma– no les deixarà ser capellanes i, per tant, no podran ser bisbes ni papes. Encara més: l’Església catòlica romana em penso que, en el cas que algun bisbe catòlic o fins i tot el mateix papa ordenés com a capellana o bisbe una dona, excomunicaria immediatament tant l’ordenant com l’ordenada. I si fos el papa qui ho hagués fet, també seria desposseït ipso facto del seu càrrec i excomunicat, encara que això provoqués un cisma. Crec que l’Església catòlica romana mantindrà igualment la posició que les capellanes i bisbes d’altres confessions religioses cristianes no són ni capellanes ni bisbes, i no les reconeixerà mai com a tals.

4. No tolerarà el matrimoni catòlic entre homosexuals, ni reconeixerà com a vàlid el matrimoni contret civilment entre dues lesbianes o dos gais, ni aprovarà les relacions sexuals d’ells amb ells o d’elles amb elles (malgrat el que dic en el primer apartat, núm. 5).

Em sembla ben clar que tampoc farà canvis en els dogmes més coneguts de l’Església catòlica: la trinitat, la divinitat de Jesucrist, la resurrecció, etc. Però aquestes qüestions, em fa l’efecte, no són coses que preocupin gaire a la gent de la nostra generació. O s’hi creu o no s’hi creu, però no són assumptes que es discuteixin al carrer, com si diguéssim.

Encara vaig més enllà, i me la jugo: la meva percepció sobre el tema és que, com acabo de suggerir al número 3, si el papa Francesc canviés algun d’aquests punts de l’apartat B seria immediatament comminat a dimitir per un grup important de cardenals i, si no els fes cas, aquests cardenals convocarien un conclave per elegir un nou papa, encara que això comportés –que ho comportaria, evidentment–, un cisma a l’Església catòlica romana: hi hauria dos papes –dos papes i, ara mateix, dos papes i un expapa. Crec que per a un grup important de cardenals, jo diria que fins i tot la majoria, aquests temes de l’apartat B serien la gota que faria vessar el got.

Sense menystenir, evidentment, els que s’oposarien amb totes les forces als canvis de l’apartat A. Però no crec que aquests opositors de l’apartat A arribessin a plantejar un conclave paraŀlel com el que estic bastant segur que sí que plantejarien els opositors de l’apartat B. De fet, segons alguns experts, aquesta possibilitat ja es va estudiar com a hipòtesi de treball l’any 1968, en època de Montini (Pau VI), quan aquest papa treballava en l’elaboració de la famosa Humanae vitae.

Paradoxal tot plegat, oi? O no?

Doncs fins aquí les profecies del vigilant.

Quines coses

Aquests dies passats que força gent seguia les informacions sobre l’elecció com a papa de Roma de Francesco, un amic que llegeix premsa italiana suposo que més que jo ha trobat aquesta fotografia d’un periodista especialitzat en informació religiosa que treballa a L’Espresso, diari que forma part del grup multimèdia al qual pertanyen, per exemple, La Repubblica, Deejay TV i uns quants mitjans més.

I re, que m’ha fet gràcia conèixer aquest periodista i per això en reprodueixo la foto. Es diu Sandro Magister, però el nom és el que menys importa en aquest cas.

Hi ha gent a qui també sorprèn, quan el troben per carrer, Antoni Dalmau i Ribalta, l’actual director de la Revista d’Igualada i president del Teatre Lliure, exvicepresident del Parlament, expresident de la Diputació de Barcelona, escriptor de diverses noveŀles i assajos, etc. Però en aquest cas tampoc importa ni les moltes coses que fa ni tot el que ha fet fins ara, que és tant.

Ho he dit malament. La immensa majoria de la gent que coneix Antoni Dalmau fan la comparació a l’inrevés. Es demanen: renoi, ara s’ha tret el bigoti?

Sé que aquest article no s’entén. És una mena de joc: només els que l’entenen saben per què l’entenen.

(La primera fotografia està presa de L’Espresso; la segona, del web del mateix Antoni Dalmau)

Francesco

M’agrada:

- Que es faci dir Francesco, amb tot el que això significa (il poverello d’Assisi).
- Que sigui sud-americà, on hi ha el 40% o més dels catòlics del món.
- Que sigui jesuïta (és com una mena de reparació simbòlica pels greuges que han patit, també provinents de l’autoritat eclesiàstica, els membres de la Companyia durant segles).
- Que no saludés com un artista de l’espectacle sinó que es quedés allà palplantat al balcó com si no sabés què fer.
- Que sembli bona gent.

I, sobretot:

- que demanés al poble benedicció i pregàries abans de donar ell la benedicció de papa.

No m’agrada:

- que sigui tan gran, no estigui –sembla– prou bé de salut i potser no tingui temps per fer tot el que podria/caldria fer.

(La imatge de sant Francesc d’Assís l’he presa de la pàgina dedicada al Tercer Orde Franciscà dins el web Franciscanum.it; l’article ha estat editat en data posterior a la que apareix en l’encapçalament)

Papa de Roma: hi ha sorpreses

Em diu algú que, com a catòlic*, hauria de pronunciar-me sobre això del papa** que comença avui.

Clar i net, anant enrere: Ratzinger em semblava la pitjor opció –jo llavors no el podia veure– i la menys probable de totes les que es pronosticaven l’any 2005. Per exemple, respecte a la probabilitat de la seva elecció: era l’únic cardenal dels que votaven*** que no l’havia nomenat Wojtyła (Joan Pau II) sinó Montini (Pau VI).

Benet XVI, però, m’ha sorprès, perquè per mi ha fet sobretot tres coses interessants com a papa, sense comptar determinades reflexions sobre la religió i la laïcitat que també m’han fet rumiar:

1) Començar a posar fi en els àmbits eclesiàstics als crims de pederàstia, i despatxar la majoria dels seus còmplices. Hi ha gent, ara que hi som, que parla de «l’escàndol de la pederàstia», però aquesta denominació fa curt, és interna. No són «escàndols» i prou: parlem de crims, de delictes molt greus comesos amb la complicitat de l’autoritat religiosa. Són crims que des del primer dia s’haurien d’haver denunciat a la policia dels països corresponents, i en canvi van ser amagats.

2) Plegar de la manera com ho ha fet, trencant motlles i sense preocupar-se del precedent que crea ni per tant de les pressions psicològiques que aquest fet pot comportar als seus successors. Ha provocat, doncs, el primer conclave**** de la història moderna sense que el papa s’hagi mort.

3) Des del nostre punt de vista, com a país, venir a inaugurar la Sagrada Família i parlar allà en català. Ha parlat en català només quan ha vingut aquí, certament, però les televisions i ràdios de tot el món se’n van fer ressò d’una manera com no s’hauria pogut aconseguir amb cap més mitjà ni altaveu. Va contribuir, doncs, a enlairar internacionalment dues realitats catalanes, patrimoni i llengua, passant pel damunt dels interessos de determinats senyors de per allà a ponent.

O sigui, ara pot tornar a passar el mateix: que qui menys t’esperes sigui l’elegit i que faci coses interessants o prengui decisions inesperades.

(Afegitó 14 març. He eliminat d’aquí una cosa absurda –ja deia jo mateix que era absurda– sobre qui podria ser el pròxim papa i tal. Vaig caure en la temptació de fer especulacions ximpletes, com les que feien fins ahir tots els mitjans de comunicació.)

-----

* Confessió: catòlic sí, però la meva fe religiosa no depèn de papes ni de bisbes ni de capellans. Depèn del fet que estic bastant convençut que Jesús de Natzaret va existir, que el que narren els evangelis és globalment cert des del començament fins al misteriós final –o sigui, que són textos que expliquen uns fets que de manera substancial van succeir d’aquella manera–, i que aquesta narració, encara que no sigui exactament històrica tal com avui entenem la història, m’interpeŀla avui, vint-i-un segles després.

** He conegut els papes Pacelli (1939-1958), Roncalli (1958-1963), Montini (1963-1978), Luciani el breu (1978), l’incombustible Wojtyła (1978-2005) –sobre la mort espectacular del qual vaig escriure aquí– i el pànzer bavarès Ratzinger (2005-2013). «He conegut» és una manera de dir-ho, perquè els dos primers no els vaig conèixer, jo ja existia però no era conscient ni de qui era jo mateix. Però sí que he vist amb els meus ulls Montini –l’única vegada a la vida que he estat a Roma, ara fa exactament 39 anys–, Wojtyła –al Camp Nou, moll com un ànec– i Ratzinger. Aquest el vaig veure com passava pel carrer Diputació de Barcelona, en un tram on gairebé només hi érem nosaltres i un fotimer de mossos d’esquadra que ens afitoraven suposo que per assegurar-se que no llençaríem res lleig al papamòbil quan passés –no vam fer-ho. No sabria dir res de cadascun d’ells que no s’hagi dit ja, i com que m’agrada dir coses originals (hehe) callo.

*** Respecte als votants del conclave, tampoc no ens hauríem d’escandalitzar pel fet que n’hi hagi alguns que estan implicats, no se sap encara fins a quin punt, en escàndols sexuals i altres. Això passa en totes les eleccions, també en les més democràtiques –les del papa no ho són, disculpes per l’obvietat. Doncs, tret del cas que t’hagin inhabilitat per a tot, incloent-hi la participació en eleccions –cosa que no sé si passa en cap estat de dret–, en qualsevol votació hi poden prendre part també els criminals més fastigosos si formen part del que s’anomena coŀlegi electoral –el cens. No prejutjo cap cardenal en concret, però ara sabem, si no ho sabíem, que alguns han hagut de dimitir –i altres que havien de dimitir no ho han fet–, amb la qual cosa s’ha acabat la innocència del personal respecte a tot el coŀlectiu, una ingenuïtat que ha durat segles... i que malgrat tot no impedeix als catòlics continuar creient en les coses bàsiques de la fe, per allò que deia que no s’ha de creure ni en bisbes ni capellans ni cardenals ni papes.

**** Avís a catalans orientals: es pronuncia /kunclávə/: la o és u, cla és la síŀlaba tònica i la e és neutra.

(La imatge és presa de Zazzle)

Església catòlica, casta meuca

«El catòlic sap prou bé que la seva Església –d’acord amb la definició medieval– és casta meretrix: “casta” com el Crist, en l’essència; “meuca” com tants dels seus homes i dones, en les estructures. Als creients no els cal esperar la polèmica dels de fora per adonar-se dels vicis ocults de la institució.

Roderic de Borja, papa Alexandre VI, amb els seus amics i amigues (sèrie BBC)

»Deia Giovanni Papini: “Es podria preparar una antologia anticlerical de l’edat mitjana només amb pàgines escrites pels sants. Seria terrible.” I tanmateix, aquells homes i dones van viure i es van morir en el si de l’Església que estimaven i que a la fi els ha donat la raó en elevar-los als altars. El que passa és que aquests sants no confonien els nivells: sabien que l’Església és santa i sabien també que els membres de l’Església pequen, traint la seva essència que és el Crist, per la qual cosa l’Església no està mancada de pecadors, tot i que ella no sigui pecadora. [...]

Francesc de Borja, sant, de Goya

»No podem contradir Jean Delumeau quan diu: “Qualsevol raonament que pretengui ser cristià, abans de res ha de fer-se càrrec del perquè tants contemporanis nostres senten envers l’Església repulsió, desconfiança i rancúnia.”

»Més: “A molta gent l’Església els resulta una institució que serveix més per dividir que no pas per reconciliar els homes; no com un do que se’ns fa, sinó com un preu que se’ns exigeix.” Això darrer, ¿és una citació del pamflet de l’habitual i perversíssim ex, sigui excatòlic, sigui excapellà? Doncs no, quina casualitat: aquesta frase pertany a un text oficial, el Catechismo dei giovani de la Conferència Episcopal Italiana. [...]

»M’agrada el crit apassionat de Martí Luter, gravat al peu de la seva estàtua al parc de Worms: “Sóc aquí! No puc fer altra cosa. Oh Déu, ajuda’m!” Així clamava aquell monjo amb la Bíblia a la mà, en el cèlebre procés contra Carles V (el “sacre romà emperador”), contra l’arquebisbe de Trèveris i contra els legats i teòlegs del papa. Si és lícit que aquell nan se situï davant per davant del gegant, el pobre cronista que escriu això “no pot fer altra cosa” que unir-se a aquell crit; però malgrat tots els malgrats, no en contra, sinó a favor de l’Església de Roma, la “Babilònia” contra la qual el reformador invocava la còlera divina.

»No us penseu que no tinc problemes amb això. Fixeu-vos que no aconsegueix commoure’m, enmig del cor del catolicisme, la columnata de Bernini, la basílica de Sant Pere, aquella muntanya de marbre que per erigir-la es van envilir els vius especulant amb la pietat dels morts (“la venda d’indulgències”) i van encendre el ble d’aquell barril de pólvora que era l’Europa del Nord.

»“Diuen que aquesta basílica és una obra d’art autèntica” –barbutia un catòlic conegut meu, creuant molt de pressa la plaça cèlebre i limitant-se a fer un cop d’ull suspicaç a la baluerna gegantina que s’alça al fons. “Sí, una autèntica obra d’art. Llàstima que no hagi costat només l’equivalent a onze carros de ducats d’or, sinó també la pèrdua de la unitat de l’Església, les guerres de religió i la segregació de mitja Europa.”

»Per descomptat que l’obra de Sant Pere del Vaticà no és l’única responsable de tot plegat, tot i que històricament fos la gota que va fer vessar la copa, però aquesta obra representa un tipus de catolicisme, un tipus d’Església que mentre anuncia l’Evangeli als altres, sembla que s’oblida de predicar-se’l a ella mateixa.

»I tanmateix, si em molesto a reflexionar, no arriba a escandalitzar-me fins al punt que refusi mirar de trobar-hi [...] l’esperança que em pot salvar.

»L’Església té l’obligació de donar testimoni conjuntament d’uns fets que humanament resulten irreconciliables: per una banda, la glòria del Déu únic, de l’Altíssim, de l’Etern, i per l’altra, la humiliació, la creu, l’amagament del propi Déu que la fe descobreix sota l’indument d’un Jesús de Natzaret [...], i que s’inicia amb la desolació de la cova de Betlem, aquella vergonya als ulls del món.

»Sant Pere, al Vaticà, amb els seus tresors d’art, tot aquell “triomf” exterior de l’església barroca que arriba quasi fins als nostres dies, fins al Concili Vaticà II, és l’accent coŀlocat (per bé que unilateralment) sobre la glòria de Déu.

»El que passa és que aquestes esglésies, massa triomfants per a la nostra mentalitat, no són pas el més important. El que és veritablement important, més encara, decisiu, és [...] aquell llumet que a les esglésies catòliques indica la presència al tabernacle del misteri més gran de tots: l’eucaristia. Això és l’important.”»

(Text extractat i adaptat del llibre de Vittorio Messori Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale (1982), part II, cap. 2; Messori va ser el primer periodista que va aconseguir fer un llibre entrevista, Rapporto sulla fede (1984), amb Joseph Ratzinger, quan aquest acabava de ser nomenat responsable del Vaticà en les qüestions de fe.)

* * *

I encara més contundent:

«Nostre Senyor odia més que res tres vicis repugnants: l’avarícia, la luxúria i la supèrbia. Tots tres regnen en l’Església de Crist, és a dir, en els prelats que no cerquen altra cosa que plaers, honors i riqueses. [...] Són llops que trafiquen amb la gràcia divina. Cal una justícia severa que els castigui. Perquè l’excés de misericòrdia és en realitat la pitjor crueltat. Per tal que s’esmenin cal que la justícia acompanyi la misericòrdia.»

(Text extractat de la carta de Caterina Benincasa [més coneguda com Caterina de Siena] a Gérard du Puy, nunci a Itàlia del papa Gregori XI [Pierre Roger de Beaufort, instaŀlat a Avinyó], sense data, segle XIV)

He escrit també sobre l’elecció del papa que ha de succeir Joseph Ratzinger (o que ja l’ha succeït, segons quan es llegeixi aquest article).

Beatificacions

Dissabte passat l’Església catòlica catalana va fer un homenatge a un dels seus. Així és com em penso que hauríem de mirar-nos aquestes fetes des del món laic trenta-cinc anys després de la mort de Franco, no hi ha més. Altra cosa hauria estat fer-ho en temps del dictador, el qual tapava els seus milers de delictes conscients i freds amb el «i ells més!» amb què acusava de tota mena de crims els «rojos» de la república i de la guerra, tot barrejat perquè li convenia. Que l’Església beneís els seus morts i només els seus, a Franco li anava molt bé, i una bona part d’eclesiàstics espanyols es van apuntar al partidisme blasfem. Uns perquè havien patit molt; altres, més joves, perquè els havien explicat només la meitat de la història. I encara sort que Joan XXIII i Pau VI van aturar una mica aquella dinàmica.

Durant la Segona República espanyola hi va haver desordres i abusos, però no es van vestir oficialment de virtut com sí que va fer el franquisme amb els seus crims sistemàtics contra tots els que considerava adversaris polítics –incloent-hi el cardenal de Tarragona i primat, Vidal i Barraquer, que va morir a l’exili– i contra tants i tants innocents. Sobretot quan es ve d’un període fosc, gairebé medieval, controlat per cacics –descric l’Espanya de Primo de Rivera però també la d’abans del 1923–, la proclamació de llibertats, ni que sigui més aviat teòrica, demagògica i superficial com la que hi va haver en temps republicans –només cal recordar la persistència de la corrupció, l’estraperlisme, la inseguretat ciutadana massa consentida o la destrossa que va patir l’estatut català a les Corts espanyoles (com ara)–, la proclamació de llibertats, deia, comporta abusos, és inevitable. Hi ha massa històries prèvies i greuges pendents, molta gent que se’n vol rescabalar i poca que s’arrisqui a ser acusada de connivència amb qualsevol cosa que faci ferum de règim anterior. Però aquests abusos no es poden comparar amb la repressió calculada i mesurada, amb el crim organitzat des de la cúpula d’un estat totalitari que ho controla tot amb la complicitat necessària de cadascun dels graons jeràrquics.

Certament, durant la república, i sobretot durant la guerra, hi va haver justos que van pagar per pecadors i em sembla més o menys lògic que això es reconegui al cap del temps –tot i que jo no ho faria encara, no m’agrada gens que es remogui un passat tan tèrbol i pròxim. Segurament Josep Samsó, el rector del Maresme, va ser un home just, em sembla que no se li coneixen detractors. Va pagar ell. Però això no vol dir que en ell, en l’homenatge que li han fet ara a Mataró, s’homenatgi tots els eclesiàstics de l’època. No, entre ells hi havia també pecadors, pels quals van pagar uns quants centenars, potser milers, de justos.

Durant la guerra, doncs, pagaren justos per pecadors, però hi havia pecadors i justos a les dues bandes, això és el que vull dir. També van morir molts pecadors, justament –ho escric amb cursiva perquè cap mort violenta no pot ser justa–, en els dos bàndols. I uns quants justos i no pocs pecadors es van salvar, van sobreviure, també en els dos bàndols. Però dels supervivents, els que ho van passar més malament van ser sens dubte els que van perdre la guerra, que es van quedar en molts casos sense país. I no eren globalment més pecadors que els que la van guanyar, perquè la culpa principal d’una guerra és sempre de qui la comença, que és el primer responsable dels desastres que tot seguit provoca la guerra, qualsevol guerra. Segonament una guerra també és culpa del qui s’hi torna, que també ha de saber que a partir d’aquell moment ha traspassat un punt de no-retorn.

Els nostres pares, que van viure tot aquell horror, ens deien que «passi el que passi, sobretot, mai més cap més guerra». Doncs això, a veure si els fem cas almenys en aquest punt.

Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)

Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà

Escriu Oriol Bohigas, l’artífex, dissenyador i factòtum de la Barcelona actual de les pedres a preu d’or, dels rècords mundials de contaminació i del glamur internacional:

«Per sort o per desgràcia, el lèxic difós per la televisió s’ha introduït en la parla corrent i sovint s’hi ha enquistat de manera definitiva. [...] Malgrat errors i derivacions, cal acceptar, però, que aquesta popularització lèxica ha sigut positiva en termes molt generals i gràcies a ella i a l’escola primària i secundària els que encara parlen català –natius o immigrats– tenen més bons instruments i recursos més fàcils. Però de vegades hi ha hagut errors que em semblen inexplicables o explicables només per un desconeixement de la real distribució social del lèxic familiar.

»Un exemple evident és la imposició gairebé general en les sèries, en els fulletons locals, en els doblatges cinematogràfics i en les expressions informatives de les paraules papa i mama per anomenar casolanament el pare i la mare. Per fer un bon camí en la normalització de la llengua semblava més lògic haver-se esforçat a divulgar l’ús de pare i mare, segons la tradició més arrelada a Catalunya –i permanent en les àrees menys contaminades pel castellà–, seguint la reivindicació culta i cosmopolita dels anys 30 que havia reeixit a reimposar-lo en les famílies catalanistes, en les societats obreres, en els cercles culturals i en la millor literatura del noucents. En canvi, s’ha generalitzat una forma que a més de la ridícula i dolçassa cacofonia, té unes referències socials massa fortes per a ser adoptada en qualsevol circumstància. Papa i mama (amb accent pla) s’utilitzaven exclusivament entre les famílies de limitada economia i consideració social, majorment immigrades i segurament amb restes encara vives de les seves llengües i els seus dialectes natius, però sobretot temoroses d’usar els mateixos substantius que manejaven les famílies de l’alta burgesia o inclús de la classe mitjana. Aquestes es dividien en els que usaven pare i mare –els catalanistes intel·lectuals més cosmopolites i literaris, segurament amb militància republicana– i els que usaven papà i mamà (amb accent agut) –els burgesos i semiburgesos més conservadors, menys bel·ligerants, tot sovint, més propers a la cosa prèpia [«pija» en l’original]. De manera que encara avui –o abans que la televisió i els doblatges ens haguessin contaminat– la distinció entre les dues paraules planes i les dues agudes marca dues classes socials, cada una amb diferents usos i costums. La pèrdua d’atenció a aquestes diferències provoca avui situacions clarament ridícules. Fa feredat sentir a la televisió catalana com els prínceps de França s’adrecen a Lluís XVI i a Maria Antonieta dient-los papa i mama o com en qualsevol adaptació de qualsevol novel·la de saló els jovenel·los que pretenen ser elegants cauen en la vulgaritat de dir mama a la seva mamà. Tan fàcil com era –i alhora científic, pedagògic, social, civilitzat– fer servir en qualsevol cas pare i mare. I reservar, com es feia, la denominació de papa al papa de Roma.» (El País 19 setembre 2007)

Com que vaig estudiar el tema fa un temps, em permeto d’explicar el que en vaig treure, després de parlar amb gent de tot el domini lingüístic.

Hi ha una percepció bastant generalitzada (parlo de «percepció», no de realitat), en efecte, que mamà i papà és cosa de burgesos i –subratllo aquesta i, perquè no necessàriament són la mateixa cosa– de prepis (o poixos, o pijos); potser, majoritàriament, gent de la part alta de Barcelona i de la rodalia –incloent-hi determinats barris dels anomenats «carrers de Barcelona», com Igualada, Sabadell i altres ciutats veïnes.

Això ja ho deia Joan Coromines, que estenia el fenomen a les altres «capitals» del domini lingüístic: València i Palma. Ho diuen d’aquesta manera majoritàriament persones de certa edat –això explicava Coromines–, alguns sense gaire influència castellana, perquè en castellà també hi ha molta gent que diu mama i papa i sens dubte no és per influència catalana, perquè és un fenomen que se sent no sols en gent que és aquí de fa molts anys, ans també en nouvinguts: només cal anar a la Trinitat, a la Mina, al polígon Gornal de l’Hospitalet...

Sembla, diu Coromines, que el mamà ve del maman francès. La influència francesa a Catalunya ha estat sempre important, i no exclusivament entre les classes mitjanes i altes. Ara, si tot ve del francès, per via de classe dominant, aquests orígens ja no compten en la transmissió actual del costum. I en fi, més d’un pare de la pàtria i de la llengua ho feien anar així a casa seva.

Ara bé, els que diuen mama i papa, quan senten a dir mamà i papà han fet sempre ganyotes de rebuig. I això també passa a l’inrevés, que els que diuen mamà i papà i senten mama i papa ho veuen com un tret pobletà o com a cosa d’immigrants, tal com deia Bohigas. Sí que hi ha la qüestió burgesa, una burgesia transversal –catalana i castellana– que també pot ser rural o semirural, i no necessàriament propietària, ni de classe alta –ho diu Bohigas: «semiburgesa».

El diví Bohigas, doncs, no s’adona que segurament a ell, en la seua simplificació, el traeix l’experiència pròpia. Ell –i jo mateix també, per això en puc parlar– és d’una d’aquelles famílies «burgeses i semiburgeses més conservadores, menys bel·ligerants». Però els fets, si més no en l’actualitat, són força més complexos que el que diu ell, potser perquè han passat prou anys, anys que han fet canviar aquesta percepció seva que tal volta era certa fa mig segle, o potser perquè mai no ha sigut exactament així com diu ell, que la vida és molt rica i hi ha una gamma força àmplia de grisos entre el blanc i el negre.

El fet cert és que hi ha moltes famílies ben catalanes i/o burgeses i/o de ciutat de tota la vida que han dit tota la vida mama i papa. I no parlem dels que han optat per no dir mama ni papa, ja des de fa generacions, i s’adrecen als progenitors amb els noms de fonts: Lluís i Olga, o ara, suposo, Kevin i Sigourney, Fàtima i Ahmed. I encara hi ha els tradicionals mumare, ta, ma i altres.

En resum, els termes menys marcats o connotats en tot el domini lingüístic són mare i pare. Els termes mama i papa resulten marcats sobretot per als que diuen mamà i papà. I els termes mamà i papà resulten encara més marcats –i amb més raó– pels que diuen mama i papa i mare i pare.

Però tot plegat és molt opinable i variable. Al capdavall, Pompeu Fabra deia als seus pares papà i mamà.


Afegitó del maig 2011. Ara m’arriba una nadala de la comarca del Comtat, cap al sud del País Valencià (entre l’Alcoià, la Marina i la Vall d’Albaida). Fixeu-vos com parla de sant Josep, cap al final (he marcat l’expressió en negreta). Ara bé, tampoc s’ha de descartar que algú hi hagi introduït aquest element de manera subreptícia. Em penso que lligaria més amb el conjunt («estable») que hi digués «son papә» o «son parә», plana i acabada en neutra (so de e en la variant valenciana):

Nadaleta de la Vall de Travadell

Allà a Betlem, vora murall, hi havia un xiquet gitat a la palla.
I relluïa com una estrella, la seua bova era una perla.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Pastorets i pastoretes deu-me llenya que tinc fred;
no me la feu d’argilagues, feu-me-la de romeret.
A la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apaguem la llum.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum.

Una senyora que era sa Mare, agenollada era a l’estable.
Allí li deia fent-li festetes i li torcava les llagrimetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

En un racó fent foc estava, un bon senyor que era son papà.
Com ja fa fred, fent-li ascletes per a què calfe les camisetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Volent-lo veure molt, s’apropaven el bou i l’ase que allí estaven.
Fora!, els deia la Verge Maria, i ells obedients a terra es gitaven.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Són catalans

Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.

Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).

Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.

Tsunami wojtylià

(Demanant disculpes prèvies a tots els afectats i familiars d’afectats del terratrèmol submarí de l’Àsia, si cap d’ells llegeix això...)

Algú va dir que la millor manera de conèixer el fons del fons de la gent era veure com es captenien en els moments transcendentals, les vegades –poques, al llarg de la vida, o potser cap– que el destí o la història produeix una ventada d'aquelles que fa trontollar tothom. És clar que seria pretensiós que jo digués ara que el papa Wojtyla i el seu traspàs és un d’aquests moments històrics. Però és que jo no recordo res de semblant. Si em permeteu l'al·legoria, aquest terratrèmol sense precedents ha afectat no sols les costes, sinó les muntanyes més elevades de tot el món mundial, ha arrossegat tot el que se li posava al davant, incloent-hi governs progressistes i fins i tot socialistes, i diaris laics que en alguns casos s'han sentit impel·lits a treure quatre, cinc, sis portades consecutives senceres dedicades a l’assumpte... mentre en les pàgines interiors potser la majoria dels articulistes clamaven contra el “fenomen mediàtic” i deien que se n’estava fent un gra massa.

Què he vist al meu voltant? D’una banda, he vist aquesta reacció de “l'interior” dels diaris, prou sòlida i cridanera al nostre país. Són gent que escriu i que pensa, són intel·lectuals, alguns polítics, alguna gent de bona capa i una mica setciències, que s’ho mira sardònicament, que fa balanços objectius de pros i contres sobre tot plegat, que adopta posats condescendents, que formula teories sociològiques sobre les reaccions de les masses, que diu que ja n’hi ha prou d’aquest terratrèmol i pontifica –mai més ben dit– sobre com ha de ser el pròxim. Al costat d’opinions crítiques molt respectables, aquest és l'efecte que m'han fet la majoria. M’han sonat algunes reaccions d’aquestes com si davant un fenomen com aquell tsunami del Pacífic algú digués –hi va haver gent que ho va dir!– que no n’hi ha per a tant i que ja n’estem al capdamunt que ens en parlin, que al món es mor molta gent cada dia... Els trastorns mundials provoquen reaccions de tota mena i no es poden fer blocs ni caselles, però entre els crítics hi ha actituds que semblen un pèl migrades, petites, pobletanes... disfressades de saviesa i de seny.

He vist, en canvi –per la tele–, una gernació de dirigents mundials que no sé si hi han anat sincerament o per a fer-s'hi la foto, però que hi han anat, i alguns, com els ex, sense cap “necessitat” de fer-ho... i he vist sobretot una immensa majoria de gent senzilla, del carrer, gent d’entrepà, espardenya i motxilla, força jovent però no sols jovent, que han passat fred i gana sense que hi hagués al final cap seguretat ni tan sols d’acostar-se a l’escenari, sense compensacions lúdiques ni musicals ni consumístiques per al seu sacrifici, gent que ha sentit l’assumpte com un esdeveniment molt pròxim i que no els ha fet res passar penalitats i son i pols i quilòmetres de carretera i rails.

I d’on han sorgit les portades dels diaris? I les hores d’emissió de televisió i de ràdio arreu del món... i també a casa nostra, justament ara, que a Catalunya i a l’Estat hi ha governs suposadament progressistes i, per descomptat, superlaics? Tot aquest desplegament ha estat fruit de resolucions preses en els despatxos? Qui ha pres aquestes decisions unànimes arreu del món? I la gent que ha sortit al carrer i ha omplert esglésies? Són preguntes, per mi, sense respostes clares.

Sabeu prou bé, els que em coneixeu, que no sóc gens amic de manifestacions ni multituds –tot i que no he faltat a les mobilitzacions ciutadanes que he cregut que eren imprescindibles, per exemple les que es van fer contra la invasió de l’Irac–, i que no em refio gaire del bon criteri de la gent quan van tots a l’una, però tota aquesta marea em fa un gran respecte. Sobretot perquè, justament, no segueix el fil políticament correcte dels cappares de l’opinió pública, és una marea en contra. És el començament de la fi dels murs d’Occident? Serà finalment aquest mateix papa qui, post mortem, enderrocarà el sistema capitalista tal com està muntat ara, tan insolidari i despreocupat del proïsme? Són els primers senyals d’alguna cosa nova?

Els motius d’aquesta commoció multitudinària no me’ls sé, ja ho deia, cadascú se sap els seus i n’hi ha que han intentat explicar-los públicament. Jo no sóc capaç de fer-ho, ni d’intentar-ho. Jo, ho repeteixo, no havia vist mai una cosa com aquesta. Acoto el cap, doncs, i reconec que per mi tot plegat és un misteri. Ara, no puc evitar, de primer impuls, sentir-me més proper de l’ingenu “primitiu” i “irracional” que plora i aplaudeix el papa i fa milers de quilòmetres “per no res” que no per l’analista fred del fenomen... que se’l mira de lluny estant i en critica els excessos.

Això que segueix ha estat escrit en el diari laic per excel·lència de l’Estat espanyol, en un editorial d’avui mateix: “El desbordament planetari produït per la mort de Joan Pau II suscita més interrogants que no respostes proporciona, i en qualsevol cas, els primers van més enllà del fenomen religiós entès com a expressió d’una creença. A Roma s’han aplegat físicament Orient i Occident, Nord i Sud, representants polítics i religiosos de les més diverses confessions i cultures. Sense cap necessitat de enfasitzar, la capital del cristianisme fou ahir escenari de l’utòpic diàleg de civilitzacions. El catolicisme romà mai no ha mostrat una faç tan universal –el seu significat original– com ahir a la plaça de Sant Pere davant el fèretre del papa Wojtyla, mentre el vent feia voleiar les tiares entre el llatí litúrgic i els cants gregorians.” I afegeix: Joan Pau II “ha posat els fonaments d’una nova geografia espiritual.” (El País, editorial, 9 abril 2005)

I un altre diari laic, el més crític amb Wojtyla dels que es publiquen a casa nostra, escriu també avui a l'editorial: “El fervor d'aquests dies no indica necessàriament que al Vell Continent s'hagi de viure un renaixement religiós semblant al que està imposant els valors conservadors als EUA. Però obliga a reflexionar els sectors convençuts que la secularització és un fenomen unànime a Europa.” (El Periódico de Catalunya, 9 abril 2005)

Senyores i senyors, la foto del tsunami Wojtyla ja ha estat feta. La gent ha quedat retratada, com passa en els grans moments de la història. Qui sortirà bé a la foto? Qui, en canvi, passarà a formar part del museu històric del patetisme? El futur ens ho dirà. (I potser, no es pot descartar, sigui aquest mateix article el que esdevingui patètic, i no en un futur llunyà, sinó d'aquí a quinze dies, si el tsunami resulta que era en realitat una flor que no feia estiu. Ho assumeixo. De tant en tant, m'agrada córrer el risc d'endinsar-me en la incorrecció política.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A la contra

Ja sabeu que tinc una certa flaca políticament incorrecta pel papa Wojtyla. Suposo que és sobretot per anar a la contra d’un ambient majoritari... majoritari en la majoria de cenacles culturals, intel·lectuals, acadèmics, mediàtics, però això no vol dir pas necessàriament al carrer, tot i que a tothom se li enganxa sempre alguna cosa. Avui mateix ho diu un periodista en un diari espanyol: “Algún día debería hablarse de la distancia abismal entre los ciudadanos y cierta casta intelectual pretendidamente progresista y supuestamente poseedora de la razón.” (Francesc-Marc Álvaro dixit, La Vanguardia, 9 març 2005)

Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.

Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”

No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...

Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.

No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.

“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)

“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)

“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)

I doncs, ja està tot dit.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Vosaltres penseu gaire en el papa quan cardeu?

La idea no és meva, l’he manllevada de Jordi Graupera, un col·lega periodista que escriu a l’Avui. Ara és moda dir fàstics dels capellans també perquè s’oposen als preservatius, perquè amb aquest rebuig seu esdevenen còmplices, segons se’ns diu, de la imparable extensió de la sida. Culpables de genocidi i de delictes contra la humanitat, s’ha arribat a dir.

Escriu Graupera:

“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).

Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.

O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.

No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...

És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.

* * *

I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:

“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)

“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)

Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Políticament incorrecte

Ara quedaré malament, perquè el que diré és molt políticament incorrecte, però ho haig de dir. Em cau força bé Karol Wojtyla, altrament conegut com a papa Joan Pau II. Força bé. Admiro la seva capacitat de resistència. Admiro la seva coherència. Admiro la seva força de voluntat i els seus objectius de pau i de concòrdia entre els homes i les nacions. No em vingueu amb històries: aquest home no busca ser políticament correcte, i això ja és un gran què. I no em digueu que la seva coherència té alguna cosa a veure amb la conservació del poder, perquè no m'hi encaixa. Si volgués poder, en tindria prou a cedir tantes coses políticament correctes que no deixem de demanar-li des del món opulent occidental.

Si em dieu que aquesta defensa meva es basa en una hipòtesi ingènua, us diré que al cap i a la fi les acusacions i els judicis d'intencions d'altres són tan poc consistents com la meva hipòtesi ingènua, i tan indemostrable és una cosa com l'altra, si anem per la via del positivisme.

Si escric això avui, és perquè ahir vaig llegir a El Periódico de Catalunya una informació titulada "Joan Pau II, presentat com el gran valedor del diàleg en el Parlament de les Religions", i amb el subtítol "Jueus i musulmans elogien els gestos d'aproximació del Papa". I això passava a Barcelona, el 10 de juliol del 2004 (la notícia d'El Periódico és de l'11). I El Periódico no és que sigui gaire procliu a les tesis catòliques. Llavors, potser és que en aquest país, i potser en general a Europa, vivim tancats en una mena de gueto ideològic que no ens permet veure que el paper d'aquest papa al món pot haver estat transcendental en els darrers 25 anys.

Pel que fa al país, cal mirar sobretot, més que determinats gestos anecdòtics que potser no són del tot responsabilitat d'ell sinó d'alguns dels seus col·laboradors, de vegades més papistes que el mateix papa -mai més ben dit-, la sòlida doctrina sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, sobre les identitats nacionals i les cultures autòctones, tal com es posava de manifest en l'estudi del teòleg Joan Costa Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani (M&M Euroeditors), publicat ara fa uns anys gràcies en bona part a l'empenta de Ramon Juncosa. Hi ha un fonament doctrinal, doncs, com una constitució bàsica, que va a favor nostre. Per al Vaticà, ja se sap que el temps no compta gaire, el que compta són els corrents de fons. Ja ens arribaran.

Abans que ningú se'm tiri al damunt, doncs, demano una mica de prudència. Podria ser que el judici de la història sigui diferent del judici mediàtic més pròxim al qual estem ara subjugats. La meva tesi és que Karol Wojtyla començarà a ser realment valorat també entre nosaltres, i de manera com més vagi creixent, des del dia mateix que es mori. Mentrestant, molts senten -sentim- pànic de fer un pas endavant en aquest cor de cantaires escèptics, descreguts i autosuficients que som els europeus. Però ja està fet.

[Afegitó del 22 de juliol del 2004: Ja he begut oli. Acabo de trobar això: “Cada vegada que sento algú que m’anuncia que es disposa a ser políticament incorrecte, ja em preparo: no escoltaré cap declaració poc convencional o cap novetat avantguardista, sinó tot el contrari; em preparo per escoltar un fatxa.” (Isabel-Clara Simó dixit, Avui 21 juliol 2004). La Isabel-Clara, que tant m’estimo, sembla que no obre la porta a cap mena d’excepció. Dec ser fatxa, doncs. Esteu avisats. Qui m’ho havia de dir...]