Perles (99): «Les funestes institucions que ens desgovernen»

«Deixo aquesta terra perquè cada cop em sento més adversari de les funestes institucions que la desgovernen [...], [per] la dificultat que hi ha aquí per fornir-se, a partir de la tasca intel·lectual, del que és indispensable per cobrir les necessitats d’una família [...]. És desesperant haver de subjectar durant deu hores l’atenció i la ploma a tasques de periòdic i d’escriptori comercial i que no sobrin quatre hores, ni tan sols una, per a l’expansió de l’esperit [...]. Per tal de no seguir així, paga la pena exposar-se a cercar l’avenir en terres noves on la vida i la llibertat són més generoses i els mitjans econòmics més florents [...]. Alguna cosa val fer realitat una il·lusió, i ara la meva consisteix a tornar a Cuba [...] a on m’orienta avui la meva voluntat i la meva noble intenció d’identificar-me totalment amb aquella naixent democràcia.»

Josep Conangla i Fontanilles (1875-1965), extracte d’una carta a Eduard Benot, 22 març 1905. Conangla havia estat enviat per força a Cuba com a soldat de lleva durant la guerra d’independència de l’illa (1895-1898). Pocs anys després de tornar a casa, a Montblanc (Conca de Barberà), decideix anar-se’n de nou, ara voluntàriament, i amb la família –s’havia casat a Montblanc mateix l’any 1901 amb Maria Tomàs i havien tingut una nena i un nen–, i començar una nova vida al Carib. Va morir a l’Havana l’any 1965. (Carta i dades extretes i adaptades de la introducció a l’edició curada per Joaquim Roy de les Memòries de la meva joventut a Cuba, de Josep Conangla, ed. Acantilado, Barcelona 1998).

La presó és massa barata

Estic d’acord amb l’Ada Castells i amb tantes altres dones, i també alguns homes, que han manifestat la seva sorpresa pel preu tan barat que ha hagut de pagar el maltractador del metro, caçat in fraganti mentre insultava i pegava una jove que fa relativament poc temps que viu a Catalunya. «Vuit mesets per set minuts d’infern», titulava l’article la senyora Castells despús-ahir. En reprodueixo l’essencial: «Només imagina’t que ets una noia sola, en un tren, i al vagó hi entra un paio com un boig i et comença a estomacar, a pessigar-te un pit i a dir-te porca. Imagina’t que això et passa a l’estranger i l’individu en qüestió també et deixa anar que ets una immigrant de merda i que hauries de ser morta. Imagina’t que, abans de sortir, et clava una guitza amb tota la seva violència de mascle prepotent. Imagina’t que tot això ho grava la càmera de seguretat del vagó i l’agressió es pot veure per totes les teles. [...] Imagina’t que li cauen vuit mesos de presó. [...] Imagina’t que fins i tot havent-hi imatges tan dures i contundents no s’acusi l’agressor de xenòfob i sexista. [...] Imagina’t que tot això està escrit en una sentència redactada perquè no l’entengui ningú i que encara et fa sentir més estúpida i més indefensa. [...]» (Avui, 23 març 2009)

No crec que en la immensa majoria dels casos la presó –que aquest agressor segurament no complirà, perquè em penso que no tenia antecedents– serveixi de res. Ara, si aquest noi, en comptes de ser condemnat a vuit mesos teòrics de presó, fos condemnat a perdre tots els seus diners actuals i a tenir embargats uns quants anys una part important dels ingressos, pocs o molts, fins que pagués una indemnització realment seriosa a la víctima i a la societat –sí, justament en aquest cas i no en altres potser no tan clars: aquí hi ha totes les evidències i garanties per poder estar segurs que una condemna forta seria exemplar–, potser la pròxima vegada sí que s’ho pensaria una mica més. Ell i altres bèsties com ell.

En canvi, la presó no ve gaire d’aquí, em penso, des del punt de vista de l’exemplaritat i el penediment, que siguin vuit mesos o dos anys. Allà dins, en general, tothom diu que segons quin tipus de delinqüents encara es corrompen més (a altres segur que els aniria molt bé, però aquests no hi solen anar mai, tenen sempre mitjans i recursos, i racons a Suïssa, per impedir-ho). En canvi, a aquests desgraciats els toques l’armilla present i futura i, ep, això sí que els fa mal.

Que consti que jo he estat més d’un any, com tanta gent de la meua generació i anteriors, en una situació psicològicament molt similar a la de la presó (el que se’n deia servei militar) i un engabiament d’aquest tipus no és cap cosa per fer cleques,* però la presó no crec que sigui pedagògica de cap manera, tret dels casos que deia dins els parèntesis del paràgraf anterior. (I, és clar, hi ha d’haver també un lloc per isolar els criminals perillosos incurables, però ara no parlem d’això, em penso, d’aïllar, sinó de la manera de castigar algú de manera eficaç.)


* Qüestió de llengua (afegitó del 28 març 2009): m’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

Per què no és als diccionaris? Perquè és impossible ficar en un llibre tot el que existeix, vet-ho aquí. Si us digués que he fet un buidatge de les Memòries de Sagarra i hi he plegat més de cinc-centes paraules, expressions i frases fetes que no sé trobar documentades enlloc (més), em creuríeu? Doncs és veritat.

Ah, fer cleques vol dir riure amb ganes, sorollosament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els catalans (i les catalanes), ultratjats (i també ultratjades)

Què, vostè també està indignat (o indignada), no? És clar. I jo també, i tots els catalans (i les catalanes). Perquè si cada dia a Madrid mil trilions de diaris i d’emissores de ràdio i d’altres mitjans de comunicació diuen que els catalans som uns fills de puta (i unes filles de puta), doncs, és clar, ens ho acabem creient, no? Però ens ho prenem bé, no creguin, d’alguna manera forma part del paquet de ser catalans (i catalanes). Ja ho sabem, que a Madrid diuen aquestes coses. Però si llavors el Quadripartit Sense Iniciativa (QSI) diu tot d’un plegat que les putes no poden anar pel carrer, llavors ens espantem i diem a les nostres mares que no surtin al carrer, perquè totes són sospitoses, perquè a Madrid diuen aquestes coses tan lletges i la gent de Madrid té molta credibilitat, i la guàrdia urbana i els mossos (i les mosses) d’esquadra les podrien molestar. I així, des de fa temps ja no es veuen dones pel carrer a Barcelona, perquè les tenim amagades. I llavors, va un pocapena que es diu Iu Forn i el molt desgraciat, que es veu que té amics (i potser amigues) a Madrid, escriu una carta als senyors Brunete de la capital d'Ejpaña i els diu que si vénen a Catalunya que no portin les mares, perquè les pobres es trobarien molt soles al carrer, serien les úniques dones de veritat que hi hauria, i la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra (i també les mosses) les podrien molestar a elles, confonent-les amb les nostres mares. I és per això que ens sentim ultratjats, perquè una cosa és que a Madrid diguin que tots som uns fills de puta (i unes filles de puta) i una altra que un dels nostres, un català, els doni la raó, confirmi el que diuen a Madrid i avisi els seus amics els senyors Brunete perquè no vinguin a Barcelona amb les mares si no volen sentir-se estranyes i potser molestades en uns carrers on no hi ha dones, només fills i filles de puta. No senyor, si vénen que vinguin tots (i totes) i així sabran el pa que s'hi dóna. El que no s'entén és que els senyors Brunete i els seus familiars de Madrid hagin interpretat malament la carta del botifler Forn i hi hagin vist no sé quines intencions tortes que no els afavorien. I és que és molt difícil entendre's amb Madrid, fins i tot per als botiflers. Forn, t'has equivocat: la pròxima vegada ens has de dir fills i filles de puta directament a nosaltres, com fan ells, i així no hi haurà motius per a segones interpretacions i ningú no et farà rectificar res.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)