Alemanya i el nazisme: em sembla que ho he entès

He llegit un llibre que m’ha donat molta llum sobre el que va passar a Alemanya durant la primera meitat del segle XX. Fins ara no ho entenia prou –la pregunta tòpica: com és possible que un poble culte com l’alemany caigués en aquella aberració?– i ara em sembla que ho he copsat força.

El llibre és aquest: Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945 (Aufbau Verlag, Berlín 2009). Com que no conec l’alemany, n’he llegit la versió en castellà de Silvia Villegas (Salón Deutschland. Intelectuales, poder y nazismo en Alemania (1900-1945), Edhasa, Barcelona 2013), i a partir d’aquesta versió m’he fet una traducció pròpia d’alguns fragments per guardar-los en format digital, dels quals fragments en reproduiré tot seguit uns quants paràgrafs.

La lectura d’aquesta obra densa i documentadíssima (618 pàgines en la versió espanyola, lletra de cos 10) requereix coneixements previs de literatura –l’autor dona per descomptat que el lector ja sap qui són Rilke, Von Hofmannsthal, Stefan George, Thomas Mann..., per descomptat Hölderlin o Goethe–, història d’Alemanya i del nazisme, ciència política i filosofia. Més que res, perquè tot sovint hi apareixen personatges que gairebé no són presentats, conceptes que ni tan sols s’introdueixen, o es fa referència a fets històrics que se suposen ben coneguts.

El llenguatge i la sintaxi no m’han semblat bons, però no sé si és per l’original –em penso que sí– o per una traducció deficient. Un punt a favor: els capítols són breus i porten cadascun el seu propi aparat bibliogràfic. De fet, alguns capítols es podrien llegir gairebé com si fossin petites obres aïllades i segurament s’entendrien bé.

Us en reprodueixo uns quants paràgrafs, com deia, relacionats concretament amb la vivència alemanya del començament de la Primera Guerra Mundial, a manera de tast. Subratllo «començament» perquè em penso que és força habitual que les explicacions del nazisme es retrotraguin al final de la Gran Guerra, i poques vegades vagin al començament d’aquesta guerra o més enrere. Aquest llibre és cabdal per entendre que cal anar més enrere, sens dubte.

«[L’escriptor Karl] Wolfskehl va destacar després que les invitacions, els fulls i els temes del ball de carnaval anticipaven modes i esdeveniments, de manera que a partir d’aquells materials era possible “molt sovint intuir el que vindria”. Això es fa palès especialment a les festes del mateix Wolfskehl: el 1913, amics i coneguts van ser convidats a un ball a la Torre Xinesa del Jardí Anglès [de Munic]; el tema era “El regne de mil anys”. I també al “Hexensabbat” [aquelarre] del febrer de 1914 s’hi imposen les analogies amb la guerra que esclataria poc després. No era potser també una mena de “Hexensabbat”, un brollar d’instints reprimits, un allunyar-se temporalment del jo burgés, una catarsi en què el món es desprenia de les velles pressions i s’atrevia a un nou començament? Era el carnestoltes, a la fi, un preludi del que s’esdevindria després a l’escena política?

»Si ho concretem més del compte les analogies no són suficients, sens dubte. Però crida l’atenció que l’atmosfera vitalista generalitzada que, cap al 1910, amarava tota la cultura tingués punts en comú amb l’entusiasme per la guerra. Es pot observar llavors una força integradora de la societat tant en el carnestoltes com en la mobilització [de voluntaris per a la guerra]. Precisament els inteŀlectuals havien descrit amb una fascinació enorme el fenomen de la massa, en què se superaven els límits de la persona i s’enderrocaven tots els obstacles. L’entusiasme dels dies de la mobilització va ser, per la unanimitat amb què va obrir-se i es va mantenir durant tant de temps en les cròniques de l’època, una projecció de desigs, especialment en les elits culturals. Amb termes com “alliberament”, “catarsi”, “alçament”, “vivència” i “unitat” celebraven una eliminació coŀlectiva dels límits; el fet que fos una batalla massiva va romandre molt de temps en un segon pla. Max Scheler va escriure al seu assaig Genius des Krieges (Geni de la guerra), publicat el 1914, que “les distàncies entre els individus, les classes socials, l’alt i el baix, el ric i el pobre, disminueixen tot d’una”. I l’historiador Ernst Troeltsch va destacar a Ideen von 1914 (Idees de 1914) que “en la tasca de lliurar la guerra s’hi barreja tothom, alts i baixos, educats i incultes”. Per Thomas Mann, el veritable sentit de la guerra es trobava en una síntesi cultural d’aquesta naturalesa: “Era la unió, no sentida mai, potent i entusiasta, de tota la nació”.»

(Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945, Aufbau Verlag 2009; traducció meva a partir de la versió en castellà de Silvia Villegas, Edhasa 2013, p. 234-235)

* * *

«Molts inteŀlectuals de la generació expressionista van percebre la mobilització [per a la guerra del 1914] com una catarsi. “Guerra”, “catàstrofe”, “decadència”, “mort” eren termes que ja havien incorporat a la seva poesia com a metàfores poètiques abans de l’agost del 1914. El 1911, amb la impressió que li va fer la segona crisi del Marroc, Georg Heym havia escrit el seu famós poema “La guerra”, en què la demonitzava convertint-la en una catàstrofe major, una orgia de destrucció. No es desprèn directament del poema un entusiasme per la guerra, però sí que s’hi percep ja un cert plaer pel joc estètic amb la idea de ruïna. Tanmateix, Heym s’imaginava aquest escenari apocalíptic –i aquí torna a entrar en joc el carnestoltes– com una gran descàrrega: la guerra, que havia estat inactiva molt de temps (“S’ha desvetllat després d’un llarg son”), alliberava les energies acumulades en una “dansa” extàtica: “Ja s’aixeca a dansar a les muntanyes”.

»Abans de l’“any mundial” del 1914, el carnestoltes va esdevenir vehicle d’expressió d’una cultura que anhelava renovació, vitalisme i experiències coŀlectives. Feia temps que els historiadors havien descrit l’era imperial com un entumiment polític i cultural, i que havien interpretat la guerra com un moviment que enderrocava aquestes estructures estancades i enquistades. Si s’observa la “nova” burgesia, i en particular les elits cultes, la concepció que tenien d’elles mateixes era si més no ben diferent. Abans del 1914, t’enfrontaves a una societat que s’havia ancorat en totes les formes i valors fixos, que aparentment mancava d’objectius coŀlectius i que aïllava cada cop més l’individu. A la seva Filosofia dels diners, Georg Simmel va descriure aquest fenomen com contradictori. La modernitat era moviment i acceleració, la recerca de coses noves, però així com el moviment era important per a l’ésser, “percebem [...] la calma, la substancialitat, la fermesa interior del contingut de les nostres vides com a valors veritablement valuosos, com el que és definitiu davant del que canvia, del que inquieta, de l’exterior”. La dinàmica mancada d’objectius i la creixent falta de qualitats eren una perpètua causa de malestar entre la gent culta. La civilització tècnica havia posposat els interessos artisticointeŀlectuals. La pau, després de més de quatre decennis de prosperitat, ja no tenia bona reputació. [...]

»La guerra no es va reconèixer aleshores com una catàstrofe política, sinó que per molta gent culta, anant més lluny i tot de l’entusiasme bèŀlic nacionalista, era l’esperança d’un punt d’inflexió històric, una nova comunió del poble, que semblava que s’anunciava els primers dies d’agost de l’any 1914.»

(Ibídem, p. 236-237)

* * *

«El començament de la Primera Guerra Mundial va ser –no sols a Alemanya– un esdeveniment mediàtic. Ja al novembre de 1914 es van registrar al mercat alemany dels llibres set mil títols relacionats amb la guerra. Amb prou feines una quarta part corresponia a obres literàries, i la majoria d’aquestes eren volums de poesia i antologies. Al començament del 1916, l’allau de títols que feien l’apologia de la guerra havia assolit la xifra de més de 17.000 obres noves. Es van fer servir en una mesura sense precedents les múltiples formes de propaganda de la guerra fins que es van esgotar. Però aquesta aplicació de la literatura al “front mediàtic” també va demostrar que la guerra havia de tenir primer un objectiu versemblant tant com una imatge apropiada de l’enemic. Es van cercar escriptors, erudits i artistes com a intèrprets del fenomen, que van elaborar – cadascú amb totes les seves particularitats– la tesi d’una guerra cultural. En aquesta “batalla” no hi havia en joc interessos estratègics ni econòmics, sinó la defensa de la cultura alemanya. Els poders occidentals, com va explicar Thomas Mann de manera tan gràfica, s’hi havien fet presents per “civilitzar” Alemanya per força imposant-li una determinada mentalitat. La guerra era un atac llargament preparat contra la cultura alemanya i, en sentit literal, contra “l’ànima alemanya”. L’enfrontament es desplegava, segons Mann, entre la civilització occidental –democràcia parlamentària, raó, Iŀlustració, inteŀlecte, tècnica– i la cultura alemanya, és a dir, profunditat, interioritat, conducta, estil, moral heroica.»

(Ibídem, p. 239)

* * *

«“El poble va acceptar la guerra amb el cor oprimit, la va acceptar en nits d’insomni com un fantasma gegantí i trasbalsador, i la convicció amb què es va incorporar a la guerra no va ser producte de l’alegria, sinó d’un profund sentiment del deure. Van ser només uns quants els que van parlar de la ‘guerra refrescant i alegre’; van ser també uns quants dins la gran massa del poble, només uns quants, els que després de l’ultimàtum austríac van marxar pels carrers amb banderes que van fer aparèixer tot d’un plegat i es van manifestar davant les façanes de les ambaixades amigues, incloent-hi la italiana, i del palau del canceller imperial, cridant fins a quedar roncs.” [Theodor Wolff, article al Berliner Tageblatt, citat a Peter Sprengel, Geschichte der deutschsprachigen Literatur: 1900-1918, p. 776]»

(Ibídem, p. 241)

* * *

«“Per què no n’hi ha dos, tres, cinc, deu, que es reuneixin a les places i cridin: prou! I els disparin i almenys hauran donat la vida perquè n’hi hagi prou, mentre que els que hi ha allà fora només moren perquè l’espant continuï i continuï i no es desisteixi de la ruïna. Per què no n’hi ha un que no ho toleri més, que no vulgui continuar tolerant-ho, que cridi tota una nit enmig de la ciutat falsa, plena de banderes, que cridi i cridi i no es deixi silenciar. Qui podrà dir-li mentider per això? Quants no s’esforcen per reprimir aquest crit! O potser no és així, m’equivoco i no n’hi ha tants que podrien cridar així? Llavors no comprenc els éssers humans i no ho soc, i no vull tenir res en comú amb ells.”»

(Rainer Maria Rilke, carta a Ellen Delp, octubre 2015, dins Briefe zur Politik, p. 124; cit. per Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland...., cit., p. 255)

Llibres (de paper) que citen blogs

Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.

El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.

Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).

Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.

No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.

(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)

Tres llibres

La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.

També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».

Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:

Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):

- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.

- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.

- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.

Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...

Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!

(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)

Qui era en Joan Bofill?

Era un viatjant compulsiu o un turista? Tastaolletes global o ciutadà del món? Un cul del Jaumet, un manat de nervis i prou? Un escapista que fugia de la quotidianitat? Un golafre destraler, escuracassoles i mamerri? Valent, fins i tot temerari? Un paio que s’ho passava de conya? Era egoista o altruista?

Jo no el vaig conèixer. Em guio pel seu llibre 20 anys de motxilla, que la família i els amics han publicat ara fa unes setmanes a la Bisbal, de manera pòstuma. Ell ja no és amb nosaltres, però ens va deixar escrites algunes de les seves aventures pel món. I valen la pena.*

En Joan Bofill i López era un aventurer indescriptible: una mica de tot el que ens hem preguntat al començament, potser, però sense acabar d’omplir mai el concepte i sense que el puguem tancar en cap d’aquelles definicions: ni turista, ni simple viatjant, ni tastaolletes, ni inquiet, ni nerviós... I no és que tingués gaire pasta, havia de fer economies i càlculs contínuament. Senzillament, la que tenia se la gastava així. Però al mateix temps es deixava portar per l’atzar, si t’ha tocat és que et toca, què hi farem. I no em sembla que fos gens llepafils ni primmirat... I és clar que tenia manies, qui no en té?

No va fer cap mal a ningú, que jo sàpiga. Algú s’ha queixat mai del comportament de Joan Bofill i López?

Em sembla evident que en Joan no era egoista. N’hi ha prou a pensar en el seu paper com a escut humà a l’Iraq, jugant-se la vida; en la portada de material escolar fins aquell llogaret a tres hores de Concepción, a Bolívia; en la seva capacitat de prescindir dels seus gustos per fer costat a qui li demanava suport, ni que fos només companyia.

Primeres pàgines del llibre

Aquesta és una idea que traspassa tot el relat d’en Joan Bofill: l’amistat, la companyonia. Era capaç d’anar fins a la fi del món tot sol, però com valorava que algú volgués seguir-lo! I, en el cas de ser dos o tres o quatre els aventurers, com s’adaptava llavors a l’altre, a l’altra, al grup, que no havien de fer el que el Joan tenia previst, sinó el que decidís l’equip, fins que se separessin. Si és que en Joan tenia res previst abans de sortir, perquè tampoc era de preveure gaire res, tret dels visats i les grans línies del viatge. I llavors, per exemple, si “l’equip” decidia que s’havia d’anar al Parc Natural de Taman Negara Kubah, en Joan hi anava ni que fos deixant-hi la pell; o si calia ocupar una nit un hotel de debò perquè l’altre membre de l’equip necessitava descansar de debò, doncs cap a l’hotel falta gent. Són dues anècdotes preses del que explica en Cano al final, però n’hi ha dotzenes.

Dic això de l’hotel perquè en Joan, que es gastava els estalvis en aquests viatges, no malgastava. No pas només per economia, sinó per filosofia. Explica ell mateix quin era l’ordre de preferències: “M’agrada més moure’m amb transport públic per estar en contacte amb la gent i bellugar-me com ho fan ells. Una altra raó de pes: no em podia permetre els vuitanta o noranta euros...” (p. 131)

Una persona obsessionada per sexualitzar-ho tot, com ara n’hi ha tantes, segur que veuria interessos sexuals en l’acceptació d’aquelles companyies; a mi se m’ha fet evident que no és així. En Joan valorava l’amistat pel damunt, molt pel damunt del sexe. No hi ha sexe en aquest llibre: hi ha amistats profundes, de les que duren tota la vida. Però poden estar a milers de quilòmetres l’una de l’altra. Ens és igual, si hi ha sexe o no, no és aquest el missatge que en Joan Bofill ens vol transmetre.

Roser Carol diu que segurament es trobarà amb en Joan a l’infern. Ho diu de broma, esclar, però posats a parlar de cels i inferns jo no he sabut trobar en els textos d’en Joan aspectes mereixedors de condemnes eternes. Potser una temporada al purgatori, aquella mena de temporades que deuen acabar, després de la mala estona, fent unes rondes prèvies amb sant Pere abans d’entrar al paradís. A sant Pere li agradava fer befes sobre el tema del mam, com ara aquella sortida que va tenir un dia: “Com voleu que estiguem borratxos, si són les nou del matí?” I recordeu que el primer miracle que va fer Jesús va ser convertir l’aigua en vi. Doncs això, que allà són de bona jeia i segur que no li faran males cares. Si en Joan vol passar-s’ho bé i continuar l’aventura, el lloc indicat és el cel, creu-me, Roser, i cap allà se’n deu haver anat de pet de seguida que l’hagin deixat.

Una crítica al llibre: la falta de peus de foto. En bastants casos t’imagines on i quan està feta aquella foto, i fins i tot pots endevinar qui hi apareix –a part d’en Joan–, però en altres casos es queden en incògnites. Les imatges valen per les paraules que vulgueu, però sovint necessiten paraules per acabar de ser completes.**

M’ha agradat trobar-hi trets empordanesos del llenguatge –perfectament estàndards–, que no s’hagi volgut adaptar a usos més generals: la fred, no hi ha maneres, afogar-se... i tants més.

«Els meus viatges són viatges a la recerca de mi mateix i de la meva relació amb el món. La casa és l’indret on ens trobem en equilibri, com una espècie de ventre matern, on estem protegits. Si faig viatges és perquè no tinc una casa.»

No és d’en Joan, és de Theo Angelópulos, el famós cineasta grec (1935-2012). No és d’en Joan perquè en Joan sí que tenia casa, casa seva. Però la primera frase segur que la subscriuria.

------------
* Han aconseguit fer una edició molt barata (10 €). I a mi a més em van fer rebaixa –aquell dia només en portava nou al damunt–, però això val més no escampar-ho gaire, perquè em vaig aprofitar de la bondat de la venedora. Si ho dic aquí és perquè li devia algun tipus de reconeixement.

** La família m’ha explicat que l’absència de peus de foto era perquè de moltes no en sabien la localització.

Llibres antics (2): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (i 2)

Ve d’aquí.

Domènec Guansé (1947): Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic.

Lèxic

- Mots, derivats o expressions avui caiguts bastant en desús en la zona oriental/urbana del català: xalina, deixia (‘inèrcia’, ‘deixa’: “un fons de deixies literàries i d’enrunades llegendes”), rebostrar (?), tardania, despassar (‘passar en sentit invers’), crinolina, endiastrat, inlassable (‘incansable’: “es nodria inlassablement de la substància de les quartilles”), estrabuŀlat (‘desassenyat’: “un sainet estrabuŀlat” / “el redemptorisme estrabuŀlat” / “els seus sovint estrabuŀlats judicis”), sofrenat, empalomar (“fil d’empalomar”), pagerol (“pagerols empaitant-se a cops de garrot”), gloriola (‘aura, aurèola’: “trobar minsa aquella gloriola” / “la gloriola popular d’Iglésies l’enlluernava” / “en plena gloriola de la seva popularitat” / “el periodisme, la seva gloriola aparent, fou el seu suplici”), anfractuositat (del rostre: ‘clotet a la galta’), aciençat, vivior, afrós (“afrosa misèria”), frèvol, trèmol (“trèmols de còlera”), fer el plaga (i “plagasitat”), vergonyívol, espellifat, entreforcat (‘capiculat’?, ‘barallat’?, ‘bifurcat’?), salvatgí, escondir (“revelació d’unes escondides essències”), voliaina (“el polsim de les ales de les voliaines”), caminal (“caminals vorejats de xiprers”), ablamar (“pronuncia ablamades arengues patriòtiques”). Sóc conscient que la tria és molt heterogènia i improvisada.

- Demostratius, connectors i adverbis cultes, o accepcions avui poc freqüents: no mai (“no mai una flor frívola”: ‘no sempre, no sovint’), tansols (tot junt, com l’it. soltanto; aquesta innovació es repeteix, de manera que no sembla que pugui ser un error de picatge), no-res menys que, mitja hora a la setmana, pel demés (‘a més, endemés’), per escreix (‘a més, de més a més, endemés’), com a màximum, formar (‘formar part’: “inteŀlectuals d’Acció Catalana, entre els quals Josep Pla formava”), acostumar + infinitiu (“tal com ens acostumem imaginar”), no obstant (ja aleshores: “sense que ell, no obstant, procurés voltar-se de misteri”), a l’endemà. En canvi, al costat de freqüents a despit de, car, àdhuc, hom, adés (‘de vegades’), ací, aqueix..., no hi ha llur/llurs: sempre els seus / les seves (d’ells o elles).

- Mots amb canvi de gènere o amb gènere vaciŀlant: la planeta (“la seva planeta”), el resplendor (“resplendors sangonents”), un/a amor, cultura (“l’humanal cultura”), el/la color (“la color mateixa”), els oriflames, la gènere (“la gènere humana esgarriada”).

- Expressions que em pensava que eren més recents: esnobisme (però “snob” i no “esnob”), proteic, americana (“un públic vestit d’americana”), ismes (“les teories i doctrines dels nous ismes”), dandisme (“ambició frustrada de dandisme”), fofo, cursi, zas!, interviu (“un interviu”).

- Ortografia (encara?) vaciŀlant: càstic (“la seva prosa exigeix un major càstic”), canalobre, xacolata (i no “xocolata” ni “xocolate”), la Granvia, adalerat i adaleradament (“adalerat, engrescat, fatigat, fastiguejat –tot alhora–...” / “mai no res d’adalerat, sempre l’obra acabada” [com Oller i Ruyra, entre altres]), notarietat (“el que li donà més notarietat i més públic”), estargir (sic, i no estergir, ‘deixar marcat’: “l’actitud de no estargir la història [...] estimula la llibertat d’examinar i de formular judicis”); arronçat (“arronçat d’espatlles”), crepuscules (sic), apart (“facècies apart”), maleable (“la llengua més maleable”), Auziàs March, bronzíneu (“bronzínea armadura”), escarrancit, rodamón, composar, esbonisme (“esnobisme”?: “aquell món era el món creat per l’esbonisme, amb les inquietuds artístico-literàries, que pretenien renovar totes les formes sense aportar-hi gaire contingut”), benavingut (“art burgés, benavingut i confortable”), l’h (“supressió de l’h”, i no “de la hac” o “de la h”), vanguarda (“artista de vanguarda”; però “avantguardista”), mixte, complexe i reflexe (“el reflexe del pàmpol verd” / “com un reflexe del cel”; però “reflexos” i no “reflexes”), reptil, joganer, giragonces, estabellar-se (“s’havia estabellat en una barcassa contra la costa”), jovincel (‘jovencell’), inextint (‘inextingit’: “set inextinta”), infixable (‘variable, voluble’: “el que hi ha d’infixable en el color”), Messias; reflexar al costat de reflectir (“una anècdota [...] és el que millor reflexa un caràcter...” / “paisatges que han pogut reflexar les seves retines” / “m’he limitat a reflectir [en els retrats] una testa nua i pensativa...”).

- Abundància d’adjectius derivats de noms propis històrics, artístics, filosòfics, alguns de coneguts, altres no tant: paciència flaubertiana, inspiració horaciana, causticitat volteriara, tragèdia shakespeariana, influència maragalliana, afirmació gideana, entusiasme dionisíac, influències ibsenianes, proporcions miquelangèliques, goticitzant, manera d’annunziana (“refinats a la manera d’annunziana”), manera gorkiana, vida epicúria, xerrameca socràtica, pàgines virgilianes...

- Estrangerismes i neologismes: fall (d’un premi; “uns articles terribles impugnant el fall”), genèsic (“les seves bíbliques i genèsiques exhibicions”; de Gènesi, llibre de la Bíblia), pògrom (sic)...

- Altres: “pairal” (‘de la pàtria’), Pentarca (sic, i no Pantarca, si és que es refereix a D’Ors), ser de moda (i no “estar de moda” ni “ser moda”: “va ser de moda [...] discutir la possible semblança entre la literatura russa i la nostra”).

No cal dir que moltes d’aquestes curiositats que he anat trobant podrien molt ben ser simples errades tipogràfiques o tenir explicacions ben simples, especialment les que he qualificat de mots amb ortografia vaciŀlant, de canvis de gènere, d’originalitats gramaticals aïllades, etc.

Frases per a la posteritat
«Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!» (Josep Carner, cit. per Guansé)

Llibres antics (1): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (1)

Des de fa una temporada han anat caient a les meves mans, per vies diverses, i com de sorpresa que et concedeixen sense buscar-la, llibres antics, que no he trobat a les biblioteques i que em semblen extraordinaris per diversos motius.

De manera que enceto un nou serial per explicar qüestions que em semblen d’interès general sobre aquests llibres –solen ser assaigs– actualment descatalogats i potser fins ara considerats perduts o molt difícilment localitzables.

Començo amb aquest: Domènec Guansé (1947), Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic. Hi ha exemplars d’una versió posterior (1994) que recull fragments d’aquest llibre i que es va titular Abans d’ara. Però de Retrats literaris no he trobat cap més exemplar, fins ara, que el que tinc des de fa poc temps a casa.

He pres nota, en una ullada ràpida, d’alguns trets lingüístics i altres detalls que he pogut trobat en aquest llibre.

Gramàtica

- imperfet de subjuntiu en comptes de condicional (fenomen que em pensava que era més recent): “...[tal cosa] m’hagués fet variar...”
- concordança dels participis: “els he descrits” / “les he posades” (això encara és vigent en força àmbits del català; jo mateix la faig sovint [per escrit])
- “per a” d’opinió: “per a mi que...” / “per a ell, un escriptor assolia...”
- “passió per al teatre”; però “passió per la literatura”
- futur de probabilitat (que em pensava que era més recent): “molts s’hauran enfortit...” / “certs detalls se m’hauran perdut de vista” / “un dels que li haurà suscitat més problemes, que li haurà proporcionat més maldecaps”
- per + infinitiu amb valor causal: “...si he cregut convenient afegir-hi aquest detall és per semblar-me que ajudaria...” / “...per semblar-me suficient i que l’expressió es feia més intensa...”
- per a + infinitiu amb valor final (sistemàtic, sense discriminació del tipus de verb)
- a l’igual que (‘a l’igual de, igual que, igual com’)
- ser + adjectiu/participi: “les Normes feia temps que eren promulgades” (avui la generalitat de la gent diria: “havien estat/sigut promulgades”)
- signes d’interrogació i exclamació inicials bastant freqüents, però no sistemàtics: de vegades sembla que els utilitzi amb preguntes o exclamacions llargues (més d’una línia), però no sempre és així
- pleonasmes pronominals: “m’ha calgut limitar-me a triar...”
- altres suposats pleonasmes (encara vigents): “l’autor en sabia massa de les seves vides” (en comptes de “l’autor en sabia massa, de les seves vides” / “l’autor sabia massa de les seves vides”)
- infinitius substantivats amb article: “l’haver sabut servar la serenitat”
- no caiguda de preposició abans de la conjunció que, amb la conjunció accentuada o no: “la inquietud prové de què”, “la intenció de la frase consistia en que el lector no podia...”
- es superà, es satisfà, es sentia... (i no “se superà, se satisfà, se sentia”...).

Continua.

Perles (142): La màgia dels traductors

«Torno de Taiwan, de xerrar sobre els meus llibres. I, un cop més, ha tornat a meravellar-me el poder i la màgia dels traductors per transvasar idees i imatges de llengua en llengua. Quin gran, quin grandíssim agraïment els devem. I que poc que es reconeix sovint la seva feina. Que jo sàpiga, només una de les grans editorials espanyoles inclou el nom del traductor a les portades [...]. Avui escric aquest article com a reconeixement a un ofici tan digne. Llarga vida a la traducció.»

María Dueñas, escriptora espanyola, Magazine de La Vanguardia, 23 febrer 2014*

*El suplement dominical (Magazine) d’aquest diari es distribueix a partir de la vigília

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Perles (128): Fills iguals i/o diferents

«Sempre s’ha dit que els pares estimen igual a tots els fills, però ¿és veritat? La quantitat d’estimació és la mateixa, potser sí, però no les afinitats i, encara que mai no ho hagi dit a ningú, al pare li sembla que tenir fills i estimar-los a tots de la mateixa manera no té gaire sentit, precisament perquè són diferents. Per ajudar-se a trobar una resposta convincent, i sense transgredir les regles del joc que ell mateix s’ha imposat, els mira: el petit mastega una massa de xiclet amb una intensitat maxiŀlofacial perseverant, la mitjana es mossega les ungles prèviament pintades de negre i el gran badalla, mostrant una dentadura asimètrica i una ortodòncia pagada a terminis. El pensament del pare se submergeix en el mar dels records. Tria i garbella, divertit pels estímuls de l’especulació.»

Sergi Pàmies, fragment del relat «Mister Trujillo», dins La bicicleta estàtica, Quaderns Crema, 2010; la iŀlustració està presa de Degree of Thought, del Tetso College de Dimapur, Nagaland, Índia

Perles (118): Seleccionar millor, no?

La situació actual demanaria a les editorials seleccionar encara millor tot el que es publica i mantenir l’autorigor entre els autors. De vegades fa vergonya de veure segons què. Si bé la democratització de l’escriptura és un guany, tenir una idea no equival a tenir un llibre per publicar, perquè el dret d’escriure ha de ser compatible amb el dret dels lectors de llegir dins un mínim de qualitat. Deia Oscar Wilde que en l’art no n’hi ha prou amb tenir bones intencions, tampoc bones idees: s’ha de realitzar l’obra. Tanmateix, d’entre tota la producció en català, hi ha molts llibres bons que, com els arbres, treuen arrels.

Fragment de l’article publicat per Núria Esponellà a El Punt Avui, amb el títol «Les arrels dels llibres», el 20 d’abril del 2013

Perles (111): Si t’agrada, segur que t’agradarà

«Aplicava el criteri de pensar que els llibres que agraden a les persones que m’agraden també m’han d’agradar. Aviso: és un criteri catastròfic i poc científic, que m’ha fet patir grans decepcions. Sovint, per entestar-te que t’agradi un llibre que agrada a algú que t’agrada, t’has d’empassar llargues superfícies de tedi, frustració i petulància i fer esforços sobrehumans que castiguen la vocació lectora i et fan dubtar del teu propi gust.»

Sergi Pàmies, La Vanguardia 17 febrer 2012

Notícies del 1847

Alumnes a la universitat de Barcelona

Nombre d’alumnes matriculats a la Universitat de Barcelona el curs 1846-47: Facultat de Jurisprudència, 377; Facultat de Filosofia, 423; Facultat de Medicina, 551; Facultat de Farmàcia, 162; Facultat de Teologia, 20. Total: 1.523. Alumnes d’escoles de comerç: 1.067. Alumnes de nobles arts: 946.


Data de la creació del món

L’any 1847 era el 5830 de la creació del món (“segons el P. Petavi”*); el 4171 del diluvi universal; el 4091 del poblament d’Espanya; el 4016 del de Madrid; el 3524 del de Barcelona; de la fundació de Roma (“segons Varró”**), el 2599; el 265 de la correcció gregoriana del calendari; de les Corts de Cadis, el 33; el 15, del regnat d’Isabel II de Borbó; de la constitució de la nova monarquia, el 3; i el 2 del pontificat de Pius IX.

* Es refereix a Dionís Petavi, S.J. (1583-1652), autor de l’obra Rationarum temporum, una mena d’enciclopèdia dels “coneixements” cronològics de l’època.
** Es refereix a l'erudit romà Marc Terenci Varró (116-28 aC)


Barcelona-Madrid en 79 hores

Viatge de Barcelona a Madrid, 1847. Surt de Barcelona a les 12 de la nit. Arriba a Saragossa a les 13 h. del segon dia (37 h de viatge). 11 h de descans a Saragossa, d’on es reprèn el viatge a les 12 de la nit. I s’arriba a Madrid a les 7 del matí del quart dia (31 h més de viatge). I doncs, 68 hores de viatge, comptant les parades per als àpats, + 11 h de descans, total 79 hores.

(cf. Miguel Dubá y Navas, Guia de Barcelona, 1847)

El meu cànon literari (novel·la)

Aquesta llista serà força tòpica, però potser també un pèl original, suposo, i com que algú me l’ha demanada, ací la teniu.

Hi incloc només narrativa de ficció més o menys moderna i occidental, no d’altres cultures que no conec, ni d’altres èpoques, ni d’altres gèneres com la poesia –que tampoc he cultivat gaire–, el teatre (Sòfocles, Èsquil, Sèneca, Shakespeare, Lope de Vega, Molière, Beckett, Brecht, Ibsen, Valle-Inclán, Ionescu, Guimerà, Rusiñol...), el conte (Isop, La Fontaine, Carroll, Andersen, els Grimm, C.S. Lewis, Poe, Bécquer, Borges, Folch i Torres, Monzó, Calders...), o la protonovel·la (Homer, Appuleu, Virgili, Dant, Ariosto, De Troyes, Monmouth, Martorell, Cervantes o Sirvent o com es digués qui va escriure el Don Quixot, l’autor desconegut de l’Amadís de Gaula...).

O sigui, aquí hi ha només novel·la a partir del segle XIX, amb l’excepció dels dos primers títols, que són del XVIII.

Marco amb un asterisc les deu obres –per dir un número, i ho faig també com un joc, per si hi ha algú que hi vulgui participar– que crec que m’han produït un impacte més fort.

- Daniel Defoe: Robinson Crusoe (1719)
- Johann W. von Goethe: Els patiments del jove Werther (1774) *
- Jane Austen: Orgull i prejudici (1813) *
- Walter Scott: Quentin Durward (1823)
- Honoré de Balzac: Eugénie Grandet (1833)
- Alessandro Manzoni: Els promesos (1841)
- Alexandre Dumas (pare) i Auguste Maquet: El comte de Montecristo (1845)
- Emily Brontë: Cims borrascosos (1847) *
- Charlotte Brontë: Jane Eyre (1847)
- Charles Dickens: David Copperfield (1850)
- Harriet B. Stowe: La cabana de l’oncle Tom (1852)
- Victor Hugo: Els miserables (1862)
- Fiodor Dostoievski: Crim i càstig (1866) *
- Louisa May Alcott: Donetes (1869)
- Jules Verne: Michel Strogoff (1876)
- Henry James: Retrat d’una dama (1881)
- Mark Twain: Les aventures de Huckleberry Finn (1885)
- Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray (1891)
- Karl May: Winnetou (1893)
- Rudyard Kipling: El llibre de la selva (1894)
- Thomas Mann: Els Buddenbrook (1901)
- J. M. Barrie: Peter Pan (1904)
- Zane Grey: Riders of the Purple Sage (1912)
- Miguel de Unamuno: Abel Sánchez (1917)
- Edith Wharton: L’edat de la innocència (1920)
- Sigrid Undset: Kristin Lavransdatter (1922) *
- P. C. Wren: Beau geste (1924)
- Franz Kafka: El procés (1925)
- Gertrud von le Fort: Das Schweisstuch der Veronika (1928)
- Robert Graves: Jo, Claudi (1934)
- John Steinbeck: El raïm de la ira (1939) *
- Antoine de Saint-Exupéry: Terra dels homes (1939)
- Carson McCullers: El cor és un caçador solitari (1940)
- Graham Greene: El poder i la glòria (1940)
- William Saroyan: La comèdia humana (1942) *
- Maxence van der Meersch: Cossos i ànimes (1943)
- Evelyn Waugh: Retorn a Brideshead (1945)
- George Orwell: La revolta dels animals (1945)
- J.D. Salinger: El vigilant en el camp de sègol (1951)
- Marguerite Yourcernar: Memòries d’Adrià (1951)
- Marcel Proust: Contra Sainte-Beuve - Records d’una matinada (1954)
- J.R.R. Tolkien: El senyor dels anells (1955)
- Joan Sales: Incerta glòria (1956)
- Giuseppe T. di Lampedusa: El Gattopardo (1958)
- Françoise Sagan: Aimez-vous Brahms... (1959)
- Italo Calvino: Els nostres avantpassats (1960)
- Truman Capote: A sang freda (1966) *
- Miguel Delibes: Cinco horas con Mario (1971) *
- Gabriel García Márquez: Crónica de una muerte anunciada (1981)
- Tom Wolfe: La foguera de les vanitats (1987)
- Susanna Tamaro: Anima mundi (1997) *
- Mario Vargas Llosa: La fiesta del Chivo (2000)
- Kazuo Ishiguro: No em deixis mai (2005)
- Lluïsa Forrellad: Foc latent (2006)


Naturalment, quan fas una selecció d’aquestes sempre has de deixar gent fora, i d’alguns autors o autores només poses una obra a la llista però en realitat hi inclouries opera omnia o gairebé –d’altres, en canvi, hi posaries només la que has especificat, i no em refereixo sols a Salinger o Lampedusa–, i la selecció la fas molts cops amb llàgrimes als ulls, com una mare que l’obliguen a triar entre les criatures que ha parit etcètera.

Reconec, a més, que la llista és tendenciosa. I tant. És que no és un cànon de consens, ni políticament correcte: és el meu cànon, tal com diu el títol de l’article. I encara més, podria ser en algun cas que el fet d’incloure aquí algun llibre hagi estat influït per les pel·lícules que se n’han fet després.

Veig que em surten una quarantena llarga d’autors i una quinzena si fa no fa d’autores. No descarto que més endavant hi pugui afegir algun altre nom que ara hagi omès sense voler.

Com ja he explicat algun cop, en general –ací hi ha dues excepcions– compleixo el propòsit que vaig fer de no llegir obres de ficció (novel·les) fins que no han passat almenys deu anys des que han estat escrites, sempre que continuïn venent-se i que consideri, per les crítiques que se n’han fet o que m’han transmès, que m’aportaran alguna cosa important de debò sobre el coneixement de la humanitat.

He escrit els títols de les obres en català si em constava que estaven traduïdes. Si no, les he consignades en la llengua original. Ja deveu haver vist que en algun cas són obres pòstumes (Kafka, Proust, no sé si algú més), o sia, que l'autor ja era mort quan es van publicar.

Perles (51): Proves d’universitat

«Una prova per a l’ingrés a la universitat, ha de preocupar-se de si un alumne ha llegit o no una obra? No seria més revelador que l’estudiant sabés analitzar el llenguatge naturalista d’Oller abans que memoritzar el nom de la dona del protagonista de La bogeria? En resum, no seria més selectiu que les proves estiguessin encaminades a discernir si l’aspirant està capacitat per cursar una carrera?

»I després ens queixem del nivell dels nostres professionals, de la fuga de cervells i de la falta de responsabilitat general. Això sí, ningú no n’ix traumatitzat, gràcies a Déu.»

Magí Camps, La Vanguardia, 10 juny 2010

(La il·lustració prové del bloc d’Isaac Peraire, 9 juny 2008)

Els llibres dels famosos

Ja ho van fer l’any passat i em va semblar una molt bona idea. Enguany hi han tornat. La Vanguardia va explicar el dia de Sant Jordi quins llibres llegien o recomanaven ara alguns famosos. Us en faig el resum per ordre alfabètic d’autors (entre parèntesis, el nom del personatge que fa la recomanació; tradueixo el títol dels que tenen versió catalana; les consideracions que feia fa un any serveixen també ara):

- Yasser Abdel-Latif, Herències del Caire (Ariadne Arpa, directora Intermón-Oxfam)
- Muriel Barbery, Rapsòdia Gourmet (Santi Santamaria, cuiner)
- Alan Bennet, Una lectora poc corrent * (Carme Chacón, ministra defensa Espanya)
- Silvio Berlusconi, L’amore vince sempre sull’invidia e sull’odio (Silvio Berlusconi, primer ministre d’Itàlia)
- Lolita Bosch, Elisa Kiseljak (Judith Colell, cineasta)
- Jaume Cabré, Les veus del Pamano (J.A. Duran i Lleida, president UDC)
- Francesc Canosa, República TV (Artur Mas, president CiU)
- John Carlin, El factor humà + (Mariano Rajoy, president PP; Albert Agustí, Reial Club Tennis BCN)
- Màrius Carol, L’home dels pijames de seda (Enrique Lacalle, president BCN Meeting Point)
- Carlos Castaneda, Viaje a Itzlán (Ester Formosa, actriu)
- Camilo J. Cela, Viaje al Pirineo de Lérida (Àngel Ros, alcalde Lleida)
- C.W. Ceram, Déus, tombes i savis * (Benedetta Tagliabue, arquitecte)
- Winston Churchill, Memòries * (Josep Pont, Borges)
- Julio Cortázar, Rayuela (Vicenç Pagès, escriptor)
- Norman Davies, Europa en guerra, 1939-1945 (Helena Guardans, Sellbytel Group)
- Miguel Delibes, Señora de rojo sobre fondo gris (Alicia Sánchez Camacho, president PPC)
- Fiodor Dostoievski, Crim i càstig * (Pius Alibek, escriptor)
- Jean Echenoz, Me’n vaig (Pepe Serra, director Museu Picasso)
- Manuel Estiarte, Todos mis hermanos * (Josep Oliu, Banc Sabadell)
- Pau Faner, El cant de l’alosa (Guillem López Casasnovas, Economia UPF)
- Raquel Franco, Ocho años de silencio (Pedro L. Yúfera, Col·legi Advocats BCN)
- Eugenio Fuentes, Contrarreloj (Juan Antonio Flecha, ciclista)
- Eduardo Galeano, Espejos, una historia casi universal (Hugo Chávez, president de Veneçuela)
- Mahatma Gandhi, Autobiografia + (Víctor Valdés, futbolista)
- Alan Grenspan, The age of turbulency (Gordon Brown, primer ministre britànic)
- Arnaldur Idridason, La veu (José Montilla, president Generalitat Catalunya)
- Joseph Joubert, Sobre art i literatura (Àngels Margarit, coreògrafa)
- Enric Juliana, La deriva de España (Antoni Trilla, hospital Clínic BCN)
- Hiromi Kawakami, El cel és blau, la terra blanca (Joan Carles Gallego, CCOO)
- Guy Kawasaki, The art of start (Dídac Lee, Inspirit)
- Jhumpa Lahiri, Una terra estranya (Isabel Coixet, cineasta)
- Stieg Larsson, Millennium (Alberto Contador, ciclista)
- Clarice Lispector, L’hora de l’estrella (Flavia Company, escriptora)
- José Carlos Llop, En la ciudad sumergida (Enrique Vila-Matas, escriptor)
- Henning Mankell, L’home inquiet (Miguel Ángel Remacha, director Rodalies)
- Sándor Márai, La dona justa (Laura Mañá, cineasta)
- Guy de Maupassant, Pierre et Jean (Nicolas Sarkozy, president de França)
- Herman Melville, Moby Dick * (Ángel Gabilondo, ministre educació Espanya)
- Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (J.L. Rodríguez Zapatero, primer ministre d’Espanya)
- Patrick O’Brien, Capità de mar i guerra (Ileana Bladé, investigadora clima UB)
- Barack Obama, Els somnis del meu pare (Fidel Castro, president d’honor de Cuba)
- Marcos Ocaña, Bruce Lee, el guerrero de bambú (Jorge Lorenzo, pilot de motos)
- Andrés Oppenheimer, Cuentos chinos (Álvaro Uribe, president de Colòmbia)
- Miquel de Palol, Girona i jo (Anna Pagans, alcalde Girona)
- Viktor Pelevin, T (Dmitri Medvèdev, president de Rússia)
- Pere Antoni Pons, Sis dies de conversa amb Joan F. Mira + (Joan Font, Bon Preu)
- Richard Price, La vida fàcil (Javier Cercas, escriptor)
- Eduard Punset, El viatge al poder de la ment (Maria Lluïsa Pérez, mare de futbolista famós, i Manel Adell, Desigual)
- Isaac Rosa, El país del miedo (Juan Manuel Lillo, entrenador futbol)
- Philip Roth, La humiliació (Jordi Villacampa, president Joventut Badalona)
- Amartya Sen, La idea de la justícia (Agustín Cordón, Fira BCN)
- Ramón J. Sender, Crónica del alba (Ian Gibson, historiador)
- William Shakespeare, Hamlet, El rei Lear * (Barack Obama, president dels EUA)
- William Shakespeare, Obres completes * (Vicente Molina Foix, escriptor)
- Lorenzo Silva, La estrategia del agua (M. Dolores de Cospedal, secretària PP)
- Adam Smith, La teoria dels sentiments morals (Wen Jiabao, primer ministre de la Xina)
- Sergi Sol, Carpe diem (Joan Puigcercós, president Esquerra)
- Lev Tòlstoi, Anna Karènina * (Angela Merkel, canceller d’Alemanya)
- Steve Toltz, Una part del tot (Santi Balmes, músic)
- Bonaventura Ubach, Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (Josep M. Soler, abat Montserrat)
- Manuel Vicent, Son de mar (Fernando Echegaray, director aeroport del Prat)
- Enrique Vila-Matas, Dublinesca (Josep M. Ayala, president ICO)
- Max Weber, El polític i el científic (Pilar Almagro, Vertisub)
- Josef Winkler, Friedhof der bitteren Orangen (José Luis Pardo, filòsof)
- Don Winslow, The Power of the Dog (Cristina Manresa, Mossos d’Esquadra)
- Monica Zgustova, Contes de la lluna absent (Joan Herrera, secretari ICV)
- Diversos autors, Apòcrifs de l’Antic Testament (Joseph Ratzinger)
- Diversos autors, El timo de la superwoman (Sita Murt, dissenyadora moda)
- Diversos autors, Lideratge Guardiola (Mohamed Iqbal, Camí de la Pau)
- Diversos autors, Tocats del bolet (Josep Fèlix Ballesteros, alcalde TGN)

He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir.

(La il·lustració de dalt, de Sandra Pirie-St.Amour, és presa del bloc Bibliopoemes.)

Llibres electrònics

Jo diria, jo diria, i ja sé que és dir molt, que el futur dels llibres electrònics, que aquest Nadal viuran una eclosió, és sobretot la satisfacció dels lectors de best-sellers, subscriptors de novetats editorials, lectors de llibres de moltes vendes i de consum ràpid. O sigui, els e-books tenen un gran futur, sens dubte, perquè aquest que dic és el públic majoritari entre els consumidors de llibres.

I llavors, grans superfícies del tipus Casa del Libro, Bertrand, etc. crec que tenen un futur pelut si no es reciclen (i esdevenen, per exemple, una mena de parcs temàtics de la lectura o similars; ofereixo la idea de franc), perquè la majoria dels seus clients són aquests mateixos i ja no necessitaran anar-hi per accedir al que cerquen. A la FNAC, de fet, ja van començar fa temps a reduir superfície de llibreria, com han fet també altres grans magatzems no especialitzats exclusivament en el sector. Sí que continuaran tenint sentit, em fa l’efecte, les superfícies de llibre objecte o llibre caprici, les de llibre d’un dia, de llibre d’ocasió, com són les dels supermercats, dels aeroports o de les grans estacions de tren. Els llibres de butxaca viuran una gran epifania.

Ara bé, els llibres de paper de tota la vida continuaran tenint el seu racó de mercat, potser en llibreries més menudes, o grans com La Central, on ja pots trobar gairebé tots els llibres que no trobes a les hiperllibreries. Conservaran els lectors formiguetes de tota la vida, els que llegeixen buscant sobretot la qualitat garantida, o la contrastada pels anys o fins i tot pels segles. Públic minoritari, sens dubte, però segur. Lectors d’uns llibres que la majoria no seran considerats mai prou dignes de passar al mercat electrònic, però que segur que tindran editors vocacionals que els continuaran publicant i lectors adelerats que els cercaran als prestatges.

L’oracle del vigilant ha dit.

Afegitó del 19 desembre 2009. He estat a la llibreria Excellence. No és per al meu perfil, però tampoc sé dir per a quin tipus de perfil pot ser. Per l’aspecte general, pel que fa a polidesa i ordre, sembla inspirada en la filosofia Bertrand, però a escala xicoteta. Una percepció que pot ser equivocada, però és el que em ve al cap a primer cop d’ull. Ara, l’espai dicta que així com a Bertrand hi ha un fotimer de llibres, a Excellence n’hi ha la meitat de la meitat de la meitat de la meitat... i la majoria són dels que hi ha a tot arreu (o sigui, com a Bertrand): best-sellers (però tampoc gaires; en tenen més en format butxaca), psicologia (és la seva especialitat), una mica d’economia barata, una mica de salut d’estar per casa, unes quantes biografies, uns quants llibres de viatges i uns quants més de cuina... Gairebé res d’història, gens de literatura bona (tret de quatre clàssics), gens de llengua, molt poc de comunicació, molt poc assaig sobre qüestions d’actualitat (tret dels camps esmentats). No hi ha gaires llibres cars i sí força de butxaca (comparats amb la resta). Vaig demanar una dotzena de llibres, per provar, dels que he comprat el darrer any i que eren més o menys coneguts (o sigui, els pots trobar en uns quants llocs de Barcelona no especialitzats) i només en tenien un. De dotze, un. Alguns passadissos són tan estrets que si hi ha una altra persona no pots passar sense molestar-la. La llibreria està repartida en dos locals i has de sortir al carrer per passar de l’un a l’altre. A més, entre les diverses plantes hi ha uns canvis de temperatura molt notables. Una persona que conec m’ha dit que ja hi tenen personal de baixa per refredats i grips, i això al cap de tres dies de tenir obert. L’única cosa bona, la zona de lectura: bons sofàs, uns quants diaris i revistes i una màquina de cafè. Però fins i tot en açò hi ha una pega: la zona aquesta és al soterrani, sense llum natural (no veus el carrer). Em penso que jo no hi aniré gaire sovint. I no veig clar quina mena de públic pot tenir, en aquella zona. Ahir, divendres al vespre, dia i hora ben comercials, hi vaig trobar en total quatre persones. La web la tenen exclusivament en castellà (com a cal Bertrand, ja que hi som, però la de Bertrand és una porqueria i es nota que no hi creuen, que no és la seva aposta –volen que la gent vagi a la llibreria real– i la d’Excellence és força correcta). Participen de la iniciativa Teaming, això està bé.

Perles (21): Qui diu poesia diu narrativa, diu llengua, diu crema, diu selecció, diu govern...

«Quan en un cartell [a la meva llibreria] diu poesia és refereix a la catalana. En l’apartat de poesia estrangera és troben totes les altres llengües. Costa molt que s’entengui que un país té una llengua i no dues...» (Imma Bellafont,* Barcelona, 11 novembre 2005)

Sí senyora, com si fóssim un país normal, almenys –almenys– en allò que no està directament prohibit.

*(Imma Bellafont és directora de la llibreria La Tralla, de Vic, i presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya)

Ja s’han fet grans

La generació dels reis de la casa ja s’ha fet adolescent. Els que anaven asseguts als autobusos mentre els seus pares i avis viatjaven drets ja tenen quinze o vint anys. Ja són jovenets.

M’han explicat aquesta, d’uns que en van tenir la prova l’altre dia a casa. Venien els fills de dues famílies amigues –força amigues, el problema és que viuen lluny i només els poden veure molt de temps en temps–, entre els 13 i els 16 anys. Un noi i la seva germana, per una banda, i un altre noi per l’altra, cosí dels altres dos.

Es va notar l’educació rebuda en aquest aspecte perquè de seguida que van arribar i van acabar les salutacions inicials –caram, com has crescut, si ja ets més alt que jo, i tu ets la X?, però si eres una nena!, etc.–, en dir-los que passessin a la sala d’estar es van aclofar de seguida tots tres a l’únic sofà. Van tenir ganes de dir-los que a casa seva podien fer el que volguessin, però que si anaven a una altra casa havien de deixar les butaques per als grans i ells seure al final, a les cadires, als pufs, al que quedés lliure. Però, és clar, feia de mal dir. En resum, la mitja horeta d’abans de dinar, de fer el vermut, els tres al sofà i els grans en altres seients, diguem-ne, menys confortables.

I després, quan la taula va estar parada –cap gest d’oferiment a ajudar–, dos dels convidats van tenir clar de seguida quins serien els seus seients i van triar els millors, els que fan servir normalment els amos de la casa, i ja els ocupaven sense esperar cap indicació. Aquí sí, amb delicadesa els van haver de dir que no, que s’havien d’asseure tu aquí, tu ací i tu allí.

Són anècdotes, ja ho veieu. Segurament és massa agosarat treure’n gaires conseqüències. M’asseguren, dels protagonistes, que són «uns bons nanos», «una bona nena», «bones famílies», «bons costums». Però aprofito l’avinentesa per dir un altre cop la meva.

No em fa res que els pares d’aquests tres joves llegeixin això, tot i que em sembla difícil que arribin fins aquí perquè a mi no em coneixen de res. La noia i els nois no ho llegiran, estan massa ocupats amb el Facebook per dedicar-se a llegir blocs de plom, i això els ho disculpo sense cap recança perquè tenen raó. Però si els seus pares llegissin aquest text crec que bàsicament hi estarien d’acord. Perquè ja comença a passar bastant, que la gent et reconeix que sí, que els nois són bons xicots, que les noies són bones nenes, però que se’ls desmarxen en qüestions molt bàsiques d’educació social, i que a vegades tenen temptacions força serioses de clavar-los un bolet per desvetllar-los i fer-los entendre que el món no està fet a la seva mida, com sembla que es pensen massa sovint. Sents a parlar com més va més de l’excessiva condescendència a l’hora de pujar els fills i de l’error d’educar en determinats punts sense exercir l’autoritat, pensant que amb l’exemple i l’abnegació n’hi havia prou. Són els mateixos pares tan liberals els que te’n parlen ara, un pèl amoïnats. I et donen la raó, ells que sempre t’havien titllat d’excessivament estricte ens els teus criteris educatius.

Llegia fa unes setmanes al diari:

–Hem sobreprotegit els fills?
–Sí. Hi ha una sobreprotecció i una permissivitat que cal corregir. Que no s’hagi de ser coercitiu com abans no vol dir que hàgim d’eliminar les regles. Hem passat a un “tot està permès” típic del liberalisme, com si els infants aprenguessin sols a posar-se límits. I per aprendre a posar-se límits n’hi ha d’haver en algun moment, no? Si mai no hem tingut límits, sembla difícil que aprenguem a tenir-ne.
–Dit així, tot això que planteja sembla poc modern.
–Que sembli el que vulgui. M’és igual. Sembla un pensament conservador, és cert. Però a vegades tenen raó. No perquè una cosa la digui una persona més progressista o més d’esquerres forçosament ha de tenir més raó que una altra. En aquest sentit, jo crec que l’esquerra ha perdut el nord durant molt temps, i ha volgut corregir coses que no s’havien d’haver corregit.

(Entrevista de Xevi Xirgo a Victòria Camps, catedràtica de filosofia moral i política de la UAB, El Punt 9 juny 2009)

Segurament tots podríem dir coses similars. Crec, i no ho dic per dir, que comença a haver-hi problemes nous amb els reis de la casa que jo diria que deriven d’allò. A aquesta generació que ara passa a l’adolescència, i als que vénen darrere perquè el fenomen no s’atura, els costarà adaptar-se a la realitat, ara que començaran a comprovar que el món, quan surten fora de casa, no gira necessàriament al seu voltant. Ara, per a molts pares potser el consell ja arriba massa tard, i la majoria no en faran cap cas, perquè creuen molt fermament en la bondat del seu criteri. O senzillament passen dels fills, com deia l’amiga Àstrid, i se’ls trauran mentalment del damunt de seguida que puguin, i que s’espavilin...

Rellegeixo els paràgrafs anteriors i m’espanto una mica de mi mateix, ara em sembla que no em reconec, de veritat.

Perquè també podria ser que no hi hagués cap tragèdia. Ara mentre anava escrivint, de fet, tenia la sensació que en feia un gra massa, que això que alguns pares, mares, àvies i avis i en general adults sobreprotegeixin els infants ha passat tota la vida. Una prova més, aquesta citació de Knud Romer que acabo de recuperar, que fa referència a fets de la postguerra europea:

La tia Annelise havia estat una nena consentida des del dia que va obrir els ulls; era l’única filla i la més jove, i cada dia era el seu aniversari. Era bonica, feia sempre la seva voluntat i jugava amb la gent com si fossin ninos, i ells feien sempre el que ella volia i li seguien el joc.

(Knud Romer, Den som blinker er bange for døden,* 2006)

O sigui, potser estem com sempre: hi ha nens i nenes mal educats i nens i nenes ben educats.

* Segur que no vaig llegir el llibre en danès, però com sempre, si no hi ha versió catalana apunto el títol original i prou; és la meva manera modesta de castigar (?) els editors d’aquí que no fan el que jo crec que haurien de fer quan decideixen traduir una obra. Que no diguin que és molt car: bé que s’espavilen, quan els interessa, a fer propaganda de les novetats catalanes o traduïdes al català. Potser el que haurien de fer és editar menys i fer més bé el que fan, que darrerament no se salva dels nyaps cap editorial, només algun llibre de tant en tant que es veu que la persona que l’ha traduït o l’ha revisat hi ha posat especial cura. Quan parlem de bona literatura, cal creure que som en un país normal i fer les coses com s’han de fer en un país normal. Exactament igual com hi ha restaurants que fan la carta d’acord amb el país on viuen i no en tenen prou, encara que només hi vagin turistes, amb sobreviure sense que se’ls tiri al damunt la PN (policia normalitzadora). I ja sé que no som en un país normal, però en els punts que depenen d’un mateix sí que es pot funcionar com si hi fóssim. I d’altra banda no tot són diners, coi, la majoria de la gent té altres interessos i no pot ser que els editors actuals només mirin la pela. Apa, he aprofitat que el Llobregat passava avui per Sant Boi i m’ho he fet tot al damunt.

«La cultura és la vacuna contra els totalitarismes»

Quantes vegades ho hem sentit a dir, oi? Però potser després de les investigacions de Timothy Ryback ens hem de demanar: segur? Copio un article d’Ángeles Caso, titulat «Els llibres de Hitler»:

L’historiador estatunidenc Timothy W. Ryback ha publicat ara un llibre apassionant per als qui sentim interès a indagar en la naturalesa del mal: Hitler’s Private Library, the books that shapped his life (“Biblioteca privada de Hitler, els llibres que van modelar la seva vida”). Per a sorpresa de molts que podien pensar-se que el jerarca nazi era amb prou feines una mica més que analfabet, resulta que va ser per contra un lector apassionat. Va aplegar fins a 16.000 volums a les biblioteques que tenia repartides per les diverses residències seves. Els qui el van conèixer el recordaven sempre, ja des de menut, llegint àvidament, fins i tot durant el temps que va romandre enfonsat dins el fang enmig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, a l’abast de les bales i els gasos verinosos. El seu amic de joventut August Kubizek deia d’ell que “els llibres eren el seu món”. Quan va arribar a Viena per mirar d’ingressar a l’Escola de Belles Arts, sense ni un cèntim a la butxaca, arrossegava tanmateix quatre caixes de llibres. Insomne i noctàmbul, era habitual que arribés a devorar un exemplar cada nit, i no permetia que ningú l’interrompés, ni tan sols la seva amant Eva Braun. I en la darrera foto que es conserva de la seva habitació al búnquer de Berlín, just abans del suïcidi, damunt la tauleta de nit reposa una obra misteriosa, el títol de la qual ningú no ha aconseguit descobrir.

Ryback aprofundeix en el contingut d’aquestes lectures, enormement variades, que incloïen des de Shakespeare –el qual, segons sembla, citava sovint– fins al popular escriptor de novel·les de l’Oest Karl May, els herois de les quals utilitzava com a exemples per esbroncar els seus generals. Li agradaven les enciclopèdies i els anuaris, en els quals obtenia en poc temps dades que poguessin donar-li un vernís d’aparent cultura. I una cosa que podríem qualificar com llibre d’autoajuda o manuals pràctics, com ara L’art d’esdevenir orador en poques hores, del qual devia treure bon profit. També volums d’estratègia militar i biografies de grans soldats. I tractats de filosofia, com Feuer und Blut (“Foc i sang”), del famós Ernst Jünger, dedicat per ell mateix. Per descomptat, una bona part dels seus interessos s’adreçava cap a les obres antisemites, de tradició antiga i intensa a Centreeuropa i a Rússia. I cap a la màgia i l’ocultisme, un món pel qual Hitler sentia autèntica devoció. Se sap, per exemple, que un dels volums que va llegir durant els darrers dies va ser un assaig sobre les profecies de Nostradamus.

Fa molta pena descobrir tot això. En el nostre afany de santificar la cultura, volem creure que llegir ens fa més bones persones. Que eixampla la nostra ment, amplia els nostres criteris, ens lliura de prejudicis, ens torna més empàtics, ens ensenya a mirar els altres éssers humans amb tolerància i respecte. És possible devorar Shakespeare i no sentir compassió pels qui estan tirànicament sotmesos al patiment i a la tragèdia? O admirar l’apatxe protagonista de les novel·les de Karl May, posar-lo com a exemple d’estrateg i malgrat això menysprear tots els no aris? Pot estar el mal tan arrelat en una ment que res no aconsegueixi exterminar-lo? Ni tan sols quan tens tota la saviesa del món al teu abast? Doncs, quin desastre.

(Ángeles Caso, Magazine 22 març 2009)

Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).

Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)