Catalans del segle XIV, espanyols del segle XXI

«La nuova colonia catalana d’Alghero [...] vi è definitivamente fissata nel 1372, quando Don Pietro ingiunge ai Sardi, abitanti in Alghero, di uscirne e vendere le loro possessioni, con di vieto perpetuo di più abitare in essa città o possedervi beni stabili. Diventò da allora Alghero la prediletta dei Catalani, che la tennero come importante punto d’appoggio per le loro relazioni con la Sardegna e col regno di Napoli. E non solo il linguaggio sardo, ma anche l’italiano vi fu interdetto, e non é dunque meraviglia che ess’abbia finora conservato quasi intatto il parlare dei nuovo coloni.»

P. E. Guarnerio, «Il dialetto catalano d’Alghero (saggio)», dins G.I. Ascoli, Archivio glottologico italiano, vol. IX, ed. Ermanno Loescher, Roma-Torí-Milà (1886), p. 267*

(Traducció: «La nova colònia catalana de l’Alguer [...] va establir-s’hi de manera definitiva l’any 1372, quan [el rei] En Pere [III el Cerimoniós] obligà els sards, habitants de l’Alguer, a eixir-ne i a vendre llurs possessions, amb la prohibició perpètua de tornar a viure en aquella ciutat o de posseir-hi béns estables. Des d’aleshores, l’Alguer va esdevenir la predilecta dels catalans, que la tenien com a punt de suport important per a les seves relacions amb Sardenya i amb el regne de Nàpols. I no sols el llenguatge sard, sinó també l’italià, hi foren prohibits, de manera que no és estrany que la parla dels nous colons s’hi hagi conservat quasi intacta fins avui.»)

Així funcionaven les coses el segle XIV, i no ens n’hem d’escandalitzar. El que ens ha d’escandalitzar és que en el segle XXI hi hagi encara estats com Espanya o França, i unions d’estats (la Unió Europea) que posin pals a les rodes dels parlants que, dins d’aquests estats i d’aquestes unions d’estats, tenen una llengua pròpia, materna o adquirida, que només es parla en aquell indret. S’hagi esdevingut el que s’hagi esdevingut en els segles passats, hi ha ciutadans dels estats esmentats que ara, al segle XXI, tenen dificultats per usar la seva llengua amb normalitat fins i tot dins els llocs de naixença d’aquesta mateixa llengua, per la pressió contínua i omnímoda de les respectives llengües estatals. Això és el que és escandalós. Que els nostres avantpassats europeus, catalans o no, fossin uns bèsties, no pot ser una excusa –«Mireu, vosaltres al segle XIV fèieu el mateix!»– perquè uns coetanis nostres es comportin de la mateixa manera bàrbara amb nosaltres. I ho fan. Són, doncs, medievals.


*Dec aquesta citació excepcional al col·lega Jordi Minguell Roselló, que va distribuir un facsímil d’aquest llibre a través de la llista Migjorn, 4 març 2010.

Cap a Egipte

És un dia d’aquesta setmana que s’hauria de celebrar la diada dels Innocents, i no pas el 28 de desembre. Perquè la seqüència dels fets és clara. Els reis o mags vinguts de l’orient arriben a Betlem, adoren el nen i, en comptes d’anar tot seguit a Jerusalem per informar Herodes com aquest els havia demanat que fessin, se’n tornen al seu país per un altre camí. Josep, alhora, pren Maria i Jesús aquella mateixa nit i se’n van tots tres cap a Egipte. I és llavors que Herodes fa matar els nens de Betlem i la rodalia. No sé quin pot ser el motiu que els Innocents es recordin el 28 de desembre i no ara, després de Reis.

Deixant això de banda, finalment he entès gràcies a un amic especialista en qüestions jueves per què el rei Herodes no va trobar el nen Jesús. Al llibre del Deuteronomi, que forma part de la Torà jueva i de la Bíblia cristiana, hi ha unes instruccions de Moisès al poble d’Israel. Diu: «El Senyor us té dit que no torneu mai més pel camí d’Egipte.» (Deuteronomi 17, 16) I llavors s’entén per què deu o dotze segles després Josep de Natzaret, espòs de Maria i pare legal de Jesús, quan va saber que Herodes volia pelar el nounat, «va prendre de nit el nen i la seva mare i se’n va anar cap a Egipte». Tothom tenia en aquella època molt present aquella prescripció del Deuteronomi i, per tant –això devien pensar tots els galifardeus d’Herodes–, la parella de jueus tan religiosos que pretenien haver infantat el mateix fill de Déu, segons deien els rumors, no gosarien transgredir el manament. I això mateix va pensar Josep en els seus somnis, que diu la mateixa Bíblia que eren somnis inspirats per àngels. El camí d’Egipte seria l’únic per on no els cercarien. Per qualsevol altre indret o camí per on es volguessin amagar, la mainada de cavallers no trigaria gaire a enxampar-los. En canvi, els perseguidors es van quedar amb un pam de nas, perquè ningú no els va saber donar raó d’una família jueva fugida: si algú els havia vist, no pensaria que eren jueus, sinó d’algun altre poble. Al cap de dues hores de marxar de Betlem o Bet-lèhem ja podrien respirar: segur que no els cercarien per aquell camí.

Si no és veritat està ben trobat, com diuen els italians.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques

Recupero el que deia l’altre dia i ho completo amb unes reflexions de Joan Coromines.

En català, deia jo, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En el cas dels refredats o constipats, també pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, de quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

I Coromines:

«Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i els francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ¿I per què no preferiríem aquesta actitud liberal en la nostra llengua? ¿L’existència de dualitats ha creat cap entrebanc a l’enorme expansió de llengües com l’anglès, l’àrab o el rus? Si el castellà s’ha estès o s’estén ha estat precisament a Amèrica, on no hi ha hagut l’Acadèmia d’estil borbònic, i en efecte les dualitats antigues hi han sobreviscut molt més que a Espanya i se n’hi han creades, per dotzenes, de noves, que no perjudiquen gens la força de l’idioma. Recordem que construccions com saludarlo, por siempre o acordarse que, a Espanya mirades com a catalanismes, són encara predominants a les repúbliques iberoamericanes.

»Tenim ja prou feina si volem combatre els barbarismes reals, les castellanades i francesades intolerables, les confusions i impropietats grolleres que cap llengua culta no pot deixar surar si no vol caure al nivell d’un patuès, la pobresa i fluixedat d’expressió que deformen i neuleixen, que toleixen tristament el català de tants compatricis! Aquests són els enemics reals, amb els quals no hi ha pau possible, ni treva saludable. Contra aquests hem de concentrar totes les forces que ens queden. Forces limitades en totes les llengües del món actual per la vulgaritat i la distracció, que boteixen de dia en dia, a manera d’onada, l’embrutiment mecànic del segle XX; forces encara més limitades en català, gràcies a la persecució tossuda d’uns forasters prepotents.

»No seria pas el poble català el que hi sortiria guanyant si volíem abolir tots els casos de dualitat lingüística: com més prohibicions de llenguatge hi hagi, més gramàtica haurà d’apendre (sic) l’home comú per poder escriure en català; i no convé a una llengua amenaçada, com la nostra, que aquest pes augmenti més del que cal. Tampoc no hi guanyaria l’escriptor, per a qui la varietat de mitjans d’expressió pot ser sempre útil. Hi guanyaria solament el corrector lingüístic, l’acció del qual seria llavors cada cop més necessària; però els correctors de català són massa bons patriotes en general per preferir un interès tan mesquí als interessos de Catalunya.»

(Joan Coromines: «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989; l’original de l’article és del 1958).

Postals de la Llombardia (V): Peculiaritats lingüístiques

Un parell d’anotacions més, de tipus miscel·lània, per posar punt (ara com ara) a la temàtica llombarda.

Una, allà fan servir l’expressió da quattro soldi exactament amb el mateix sentit que el nostre de quatre rals (‘molt barat, molt senzill’). També diuen a poco a poco, amb la a inicial com nosaltres, i come due e due fanno quattro, strapparsi i capelli (estirar-se els cabells), tutti e due o tutti e tre (tots dos, tots tres, etc.), un altro, una altra, fare tardi (fer tard), a occhio nudo (a ull nu), già che ci siamo (ja que hi som), gran che (un gran què), i encara nuovo di trinca (nou de trinca), non potere soffrire (no poder sofrir), da un capo all’altro (d’un cap a l’altre), di tanto in tanto (de tant en tant), tutto solo (tot sol), com’è che...? (com és que...?) o a fin di bene (a fi de bé). De paraules soltes que vinguin del mateix ètim en italià i català i que aquest ètim sigui diferent del castellà n’hi ha moltíssimes, però d’expressions complexes com aquestes amb una estructura idèntica a la nostra i que comparteixin aquests dos idiomes i no el castellà no n’hi ha tantes. O no les he sentides. De moment.

Un altre fet curiós és que els mitjans de comunicació italians que jo he vist no fan servir formes de femení (ni l’article) per a determinades professions i funcions públiques: il ministro (signora) Tale, il presidente (signora) Tale, l’arbitro (signora) Tale, il presentatore (signora) Tale, il pilota (!) (signora) Tale. En canvi, sí que hi ha marques de femení per a la senatrice, l’ambasciatrice..., i, no caldria dir-ho, la segretaria.

Anglicismes italians antics: miss, tub, club, master... Gal·licismes: deserto, toaleta, avanti lettera, affare, “mon cheri”.

També he portat d’Itàlia una definició de poesia d’Umberto Eco, que no és pas llombard sinó piemontès, però que com que no sé què fer-ne, la penjo aquí per si a algú li fa servei, i a més en italià, perquè són paraules transparents i segur que ningú no tindrà problemes per entendre-les: «‘Poesia’ vuole dire capacità di portare tenerezza, pietà, cattiveria [malícia] a momenti di estrema trasparenza, come se vi passasse attraverso una luce e non si sapesse più di che pasta sian fatte le cose.» És de l’any 1997. Jo penso que això mateix o una cosa molt semblant es podria dir de la prosa, i fins i tot de l’expressió humana en general, però si ho diu Eco... I és que les patums també són capaces de dir obvietats, és clar, només faltaria, hi tenen tot el dret.

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Postals de la Llombardia (III): Llibres italians
Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards

Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards

Els llombards són gent sobretot pràctica. Individualistes, també. Van molt a la seva, i en això s’assemblen força a nosaltres. Són molt vehements enraonant, com correspon al tòpic del caràcter llatí. I força sentimentals. I... prou estereotips. Ara, a voltes són complicades d’entendre –no per l’idioma– les conclusions a les quals van a parar en allò que dèiem de «ser pràctics». Corre encara per allà un refrany antic, del temps en què començava la dominació francesa, que diu «Francia o Spagna? Basta che se magna!» (amb un «magna» agafat del toscà dialectal –Coromines dixit– per aconseguir la rima consonant; en italià estàndard seria «mangia»). Això, aquesta pragmaticitat, podria explicar el fet pel qual, sent segurament com a col·lectiu els més rics, els més treballadors i els més productius de la península, els llombards van deixar-se entabanar pels piemontesos i companyia per construir una Itàlia políticament unida. «Unità? Basta che se magna!» (I torno a exclamar-me de la meva gosadia, de posar-me a fer tantes teories a partir de tres setmanes de vivència!)

Un exemple per il·lustrar aquest tarannà pràctic que en determinats detalls em penso que a nosaltres ens pot costar més d’entendre és el teclat (tastiera) dels ordinadors, que ve bàsicament de les màquines d’escriure, dissenyades l’any 1930 per a l’estàndard italià pels germans Sozzi, milanesos –i per això em van bé per a la teoria sobre el tarannà dels llombards ;-) . Doncs bé, en aquest punt el fet diferencial italià respecte al català i a la majoria de les altres llengües més pròximes –no l’anglès, amb el qual coincideixen en aquest punt–, és que no existeix la tecla de l’accent. Però en l’anglès les paraules no s’accentuen, i en l’italià sí. La raó d’aquesta absència sembla que és que l’accent és un concepte, no una realitat, perquè no existeixen els accents tots sols. Sempre van acompanyant una lletra, oi? Doncs, per tant, el que hi ha a Itàlia, a més de les tecles normals i corrents entre les quals les que corresponen a les vocals a, e, i, o, u, és una altra tecla per a la à, una altra per a la è, una altra per a la é –aquestes dues són la mateixa, a la dreta de la P, que s’alternen prement les majúscules–, una altra per a la ì, una altra per a la ò i una altra per a la ù. Per què hi ha d’haver la possibilitat de posar un accent tancat sobre una u o una i o una a o una o, si aquesta possibilitat en italià no existeix? I llavors, siguem pràctics, en comptes de tenir una tecla mig inútil, com és la de l’accent orfe, fem que la gent pugui escriure cada vocal accentuada amb un sol cop de tecla.

No sé si aquest petit detall podria retratar els llombards, ni encara menys la resta dels italians, perquè no en tinc ni idea. Però el fet em sembla curiós.

Postals de la Llombardia (III): Llibres italians

És la mateixa sensació que deu tenir una persona que ve aquí. Allà a Milà, que un dia hi vaig recórrer unes quantes llibreries –fugint expressament de les que tenen nom d’editorial potent–, malgrat les precaucions em va fer l’efecte que tot s’ho maneguen entre dos, Feltrinelli i Mondadori. I la resta són en un prestatge allà al fons a la dreta. (Deunidó, però, els tresors que pots trobar en els prestatges secundaris, com ací. N’he portat uns quants per anar fent al llarg de l’any. De les cases grans no, perquè ja sé que els puc trobar aquí amb certa facilitat.)

En els dies que vaig estar a la Llombardia vaig llegir uns quants llibres que sabia que no podria llegir enlloc més que allà. Llibres vells i gairebé introbables com el d’Enrico Gianeri, La vita è dura ma è comica, 1890-1915 (ed. Garzanti, Milà 1940), que va ser un èxit en el seu moment, va tenir continuïtat i encara es pot trobar en moltes cases. És un recorregut exhaustiu per les il·lustracions i acudits gràfics dels diaris més importants del món occidental a cavall dels segles XIX i XX, una manera interessant d’aprendre, comprendre i posar en el seu context tants fets d’aquella època que van marcar els nostres avis. Cal tenir en compte que en aquells anys, al marge dels esdeveniments polítics, les guerres i tot plegat, es van posar en marxa o van començar a desenvolupar-se de manera industrial invents o descobriments tan transcendentals com els trens, les bicicletes, els cotxes, els avions, el telèfon, el telègraf, el fonògraf, l’electricitat, els ascensors, les radiografies, el cinema... i el vot de les dones (disculpeu, les dones, l’acudit dolent de col·locar-vos com un invent més).

En aquest mateix llibre, entre altres moltíssimes coses, vaig descobrir que Caran d’Ache, que fins ara per a mi era només una marca de llapis de colors i altres materials de dibuix i pintura que havia fet servir a l’escola, és també la transcripció francesa d’una paraula russa que es veu que vol dir ‘llapis’, mot que va ser alhora el pseudònim d’un dibuixant, caricaturista i humorista franco-rus anomenat Emanuel Poiré, que va ser qui la va popularitzar fins al punt que uns suïssos van decidir convertir-la en marca comercial, i fins avui.

Un altre llibre que vaig llegir a Itàlia estant va ser el de Gustavo Brigante Colonna, L’uccisione di Pellegrino Rossi (ed. A. Mondadori, Milà 1938), que em van deixar uns amics dels que vaig fer allà. Serveix per entendre una mica més què és Itàlia, d’on ha sortit i qui són els que la van fer el segle XIX i els que van intentar impedir de totes totes que es realitzés. És important per a tot això saber qui era Rossi, quin paper va jugar a l’Europa de l’època, la seva proposta de constitució confederal per a Suïssa –un projecte molt i molt interessant i original que val la pena que conegueu els qui estigueu interessats en institucions polítiques–, les seves relacions amb el poder francès i la seva estratègia respecte al futur dels Estats Pontificis. Potser, si no l’haguessin mort, no hi hauria hagut guerra. Qui sap les coses que poden passar o no passar en el futur només amb un petit canvi del traçat «natural» –és una manera de dir-ho– de les vides dels homes i les dones, especialment dels (i de les [poques, encara]) que manen (això és per compensar l’acudit d’abans).

En aquest llibre sobre Rossi també hi vaig fer una bona troballa. De qui és aquesta frase epopeica?: «Io non vi offro che fame, sete e morte.» De Churchill? Doncs no. O més ben dit, sí que la va dir Winston Churchill, però un segle abans ja l’havia pronunciada Giuseppe Garibaldi, el 2 de juliol de 1849 a la plaça de Sant Pere de Roma, el mateix dia que hi entrava l’exèrcit franconapolità. La citació sencera: «Io non vi offro che fame, sete, marcie forzate, battaglie e morte. Chi ha il nome d’Italia, non sulle labbra [llavis] soltanto ma nel cuore, mi segua!» (La frase de Churchill la teniu pertot arreu, fins i tot a l’enllaç de la Vikipèdia que ja us he posat abans.) El que no he esbrinat encara és si abans de Garibaldi l’havia dita algú altre, no ho sé, Roger de Llúria, Anníbal Barca o Alexandre el Gran, posant per cas.

Vaig portar d’allà altres llibres per anar fent durant l’any, i referències d’autors prou coneguts que em poden interessar i que sé que puc trobar amb certa facilitat a Barcelona. Un cop llegides les obres més importants de Manzoni, Pirandello, Lampedusa i Calvino (Italo), que aquests deures ja els tenia fets, ara tiraré cap a Buzzati, Magris (encara no li havia llegit el Danubi, suposo que perquè fins ara era només un bestseller; ara ja és un longseller i, per tant, m’interessa), Fogazzaro i Bassani, entre d’altres. (No pretenc fer-me l’interessant, eh?, al contrari, només informar, que a algú li pot fer servei la trajectòria si per cas ha d’apropar-se per algun motiu a la cultura italiana. Suposo que per a segons qui aquesta informació resultarà molt pobra, molt de principiant, i no anirà errat. O sigui, per descomptat, seran benvinguts els suggeriments. Ara, ja veieu pel que he dit –també altres dies– quin és l’estil i el rerefons dels llibres que m’interessen, diguem-ne, d’entrada: obres de ficció indiscutibles d’autors reconsagrats, i, ja amb més màniga ampla, biografies de personatges interessants i llibres sobre personatges històrics o de novel·la històrica, especialment dels dos darrers segles, que estiguin ben escrits, i algun assaig –pocs– sobre qüestions actuals.)

Postals de la Llombardia (II): La llengua del país

Els llombards –quan aquí parli dels «llombards» caldrà entendre sempre «els llombards que jo he conegut»– em sembla que no es consideren, en general, perseguits per la unitat de la pàtria italiana. Sí que pensen molts d’ells que són una mica superiors, se senten per damunt de la mitjana, no acaben d’empassar-se que acabessin sent «uns més» dins el gran pacte dissenyat el segle XIX per piemontesos i toscans –em penso que van ser aquests, sobretot, els protagonistes– per a tots els pobles de la península itàlica, Sicília i Sardenya, i es queixen sovint que el tracte econòmic els podria ser més favorable, però alhora em fa l’efecte que són conscients d’estar més bé que no pas la gent de la Campània, per exemple, i no diguem que la de Calàbria o Sicília. O sigui, hi ha queixes com aquí, però em fa l’efecte que allà no són substancials sinó sols pràctiques, i a més fetes amb veu fluixa.

El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.

Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)

Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.

Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).

Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.

I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...


*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]

Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia

Fa una temporada es va discutir en una llista d’experts i aficionats de tot el domini lingüístic català, el grup Migjorn, si era genuí o no dir «bona tarda» –o «bona vesprada» al País Valencià, o «bona horabaixa» a ses Illes. Va guanyar la tesi segons la qual el costum més tradicional i genuí de la llengua catalana era circumscriure’s a un sistema que es compon de dues salutacions: «bon dia», que serveix per a tot el dia, i «bona nit», per a l’hora d’anar a dormir. És a dir, els castellans tenen el dia dividit en tres parts –«buenos días» fins al migdia, «buenas tardes» fins al vespre i «buenas noches» a la nit– i nosaltres en dues.

Bé, no hi ha res a dir. Potser sí que els nostres avis pagesos se n’anaven de casa al matí dient «bon dia» i ja no tornaven fins al vespre, sense esma de dir res de cansats que estaven, i llavors si trobaven algú li continuaven dient «bon dia», o potser ja no parlaven ni saludaven ningú fins a l’hora d’anar a dormir, que li deien a la dona i als fills «bona nit». Potser és veritat que passava això. Però els temps han canviat. Això per una banda.

Ara, la raó profunda per la qual crec que hem de mantenir o incorporar tranquil·lament en la nostra parla habitual el «bona tarda» –i si convé altres fórmules– no és el pas del temps i el canvi de costums, sinó que és que en el cas del català canvia una cosa transcendental respecte al castellà i a altres idiomes pròxims, i és que jo crec que els nostres tradicionals «bon dia» i «bona nit» no formen part d’un sistema de salutacions tancat, sinó que s’emmarquen dins d’un sistema de salutacions i desigs molt ampli, obert a noves aportacions i adaptat a tota mena de circumstàncies. Així, en català diem «bon profit», «bon viatge», «bon Nadal», «bona feina», «bon any», «bona pesca», «bona migdiada», «salut i bons aliments»... i, és clar, dins d’aquest món obert i inacabable, hi cap, siguin salutacions tradicionals o no –que ja que hi som cal dir que tenen uns quants segles i bons avaladors, com ara el mestre Coromines–, «bona tarda», «bon vespre», «bona vesprada», «bona horabaixa», «bon capvespre»... I, si un dia creiem que ens poden fer servei, «bon migdia» o «bona posta de sol», o qualsevol altre que ens pugui anar bé per a un moment determinat. El català, pel que fa a les salutacions i els desigs iniciats amb l’adjectiu «bon/s» o «bona/es», no té un sistema tancat sinó obert. Aquesta és la tesi.

Els italians (o almenys alguns italians que he conegut) tenen un sistema més obert que el castellà, el francès i l’anglès per expressar desigs relacionats amb el temps cronològic immediat utilitzant l’adjectiu «buon/a». És un sistema semblant al nostre: diuen «buon Natale», «buona Pasqua», «buon anno», «buon compleanno», etc. I dins d’aquest sistema obert han introduït recentment «buon pomeriggio», que té un temps de vigència similar al del nostre «bona tarda» o «bona vesprada», fins que ja diuen els més tradicionals «buona sera», cap al vespre, o «buona notte», a la nit. Fins i tot hi ha un magazín de TV al Canale 5 que es diu així, Buon Pomeriggio. I ningú allà no se li ha acudit dir que «buon pomeriggio» sigui «poc italià» o que no respongui al geni de la seva llengua.

De manera que des del meu punt de vista, que ningú fins ara no ha rebatut amb prou contundència, defensar que tenim un sistema de salutacions tancat és recloure’ns nosaltres mateixos dins un esquema castellà –o anglès, o francès, no ve d’aquí–: ells amb tres salutacions i nosaltres amb dues, però tant els uns com els altres dins un sistema tancat.

És només una hipòtesi de treball, eh?, que ningú no se senti ofès si tota la vida ha dit només «bon dia» i «bona nit».

Afegitó del 15 març 2010. L’amic Pere Ortís, en un article de miscel·lània lingüística publicat a la revista Llengua Nacional (coneguda pels seus continguts més aviat conservadors en matèria de llengua), sembla que va en aquesta mateixa línia quan escriu: «El català té quatre saluts per a cada dia i en singular, que tots practiquen aquell carpe diem dels clàssics, que demà serà un altre dia: 1a, bon dia; 2a, bona tarda; 3a, bon vespre, i 4a, bona nit. Això de bon vespre, al Principat no ho dèiem, però comença a estendre-s’hi; ho diuen els mallorquins, i ara ho diu la televisió de Lleida, i per això els diem a tots: Per molts anys! A Mallorca també diuen s’hora baixa, per la tarda, però crec que no la usen saludant, aquesta expressió. Els valencians diuen vesprada i, sí, la utilitzen saludant: Bona vespraa.» (Pere Ortís, “Deteriorament del català col·loquial”, Llengua Nacional n. 70, 1r trimestre 2010)

Afegitó del 27 abril 2010. Trobo per casualitat això de Joan Coromines: «Bonmatí. Veïnat i colònia te. Amer: bommәtí a Girona; bọnmәtí: és el nom de la casa més antiga del veïnat i ja es troba en doc. de segles enrere: Casac. a Anglès (1920); bọmmәtí, 1964 (Amer XLIV, 83). Ve d'un NP (alias) d'un home matiner: habitant de Ponts a. 1388 (arx. Solsona). 2) Caseta de Bonmatí te. Santa Pola. 3) La Balsa dels Bonmatíns te. Elx (XXXVI, 125.24, 137.18)» (Onomasticon Cataloniae, vol. III, 63a 42). Sembla clar, doncs, que els que apel·len a la tradició «des de sempre» del «bon dia» per a tot el dia, davant aquesta citació tindran feina per continuar defensant la seua positura. Coromines esmenta un document del s. XIV.