Racisme (programat?) al Metro de Barcelona

Missatge enviat fa uns dies a SOS Racisme:

Barcelona, 4 setembre 2014

Bon dia,

Avui mateix, a Barcelona, exactament a 1/4 de 12 del migdia (11.15 h) en un comboi articulat (n. cotxe 5124) de la línia 3 (Fondo - Zona Universitària), en direcció a Zona Universitària, entre les estacions de Lesseps i Fontana, ha passat el següent:

Dos empleats de TMB recorrien el comboi amb rapidesa i demanaven els títols de transport a la gent. Jo els observava des de feia estona com venien de la cua del comboi. Només comprovaven targetes i circulaven amb força celeritat, sense aturar-se amb ningú.

Davant meu hi havia un home de mitjana edat (entre 40 i 50 anys, calculo) vestit d’una manera “diferent” de l’occidental i amb aspecte de ser d’algun altre país, no precisament del primer món. L’home anava vestit de manera correcta, simplement diferent (una mena de davantal des del coll fins als genolls, roba molt senzilla, era evident que no es tractava d’una persona amb recursos econòmics), i potser visitava el nostre país o ja hi vivia i hi treballava des de feia temps.

Doncs bé, a aquest home, després de demanar-li el títol de transport i comprovar que era correcte, el revisor li ha exigit tot seguit documentació. L’home s’ha mostrat sorprès per aquella petició, però ha reaccionat de manera calmada i els ha dit, en un espanyol dificultós (progressivament més dificultós, pels nervis, davant les insistències contínues de l’empleat), que no la portava al damunt i que no entenia el perquè d’aquell requeriment, si havia mostrat el títol de transport i era correcte. En aquell moment he intervingut jo, que estava al davant mateix d’on es produïa aquell fet indubtablement racista. També en aquell mateix moment s’ha acostat la segona persona que revisava els títols de transport (ara no recordo si aquesta segona persona era un home o una dona) i ha aparegut també un membre del cos de seguretat (privat?) de Metro de Barcelona. Entre els tres han envoltat aquell pobre senyor, que es mostrava entre perplex i espantat, però en cap cas violent ni cridaner.

La meva intervenció (dirigint-me a l’empleat del metro, el primer que li havia demanat documentació):

—Escolti, aquest senyor no els ha ensenyat la targeta de transport i era correcta?
—Sí. Pero en primer lugar eso a usted no le incumbe, y en segundo lugar nosotros podemos pedir documentación a quien nos parezca.
—Doncs això és racisme!

M’he enretirat una mica i he començat a prendre notes: l’hora, l’estació on érem, etc.

A l’estació següent (Diagonal), els dos empleats amb l’agent de seguretat han obligat la víctima a baixar del metro just abans que es tanquessin les portes. No he estat capaç de reaccionar.

Però vull deixar constància d’aquest succés, perquè és molt possible que es produeixi de manera recurrent i em sembla que cal denunciar-ho amb tots els detalls, com he intentat fer jo en aquest missatge, que autoritzo a enviar a les persones i institucions que vostès considerin convenient.

Poso còpia a Amnistia Internacional Catalunya i al Síndic de Greuges.

Cordialment,

[Nom i cognoms]
[DNI]
[Adreça, etc.]

No crec que hagi de fer comentaris sobre el text reproduït. Només calia esperar que les entitats a què em vaig adreçar fessin la seva feina. No sé si s’hi han posat. No m’han dit res.

Jo ja he fet fins aquí, em penso, el que he pogut.

(La foto està presa de Xarxa.net)

Reptes publicitaris (8): «Les normes estan per complir-les»

Ho copio de l’article publicat al bloc Punyetera Llengua, de Maria R. Mariné, el 31 de gener del 2012:


Les normes hi són: ara falta complir-les

«No se sap ben bé si és perquè no hi ha catalans que siguin bons publicistes o perquè els que hi ha creuen que el català no és apte per al llenguatge publicitari, però el cas és que cada dia ens hem d’empassar eslògans amb regust forà.

»“Les normes estan per complir-les”, llegim cada dia amb lletres ben grosses al metro. Sí, d’acord que la frontera entre ser i estar hi ha vegades que és poc clara i és difícil marcar-la. D’acord que els diferents llibres d’estil i gramàtiques es contradiuen. Però en aquesta frase tot són excuses de mal pagador.

»L’eslògan, a part d’evidenciar una alarmant falta de responsabilitat lingüística en una empresa pública, posa de manifest que hem perdut el nord en l’ús de ser i estar. Si no tinguéssim al cap el castellà, la frase seria inintel•ligible. Podem dir que la taula està per parar; afirmar que, veient com està tot, estem per passar-nos a la vida contemplativa, i, fins i tot, demanar que estiguin més per nosaltres.

»D’aquestes tres estructures, l’única possible per a les normes és la de la taula està per parar, perquè és l’única que admet un subjecte inanimat. Llavors l’eslògan voldria dir que les normes encara estan per complir, que, de fet, en aquest cas és el que passa, perquè la veritat és que no es compleixen.

»Però el que vol dir és que les normes existeixen i la seva raó d’existir és que es compleixin. I en català, a diferència del castellà, estar no vol dir mai existir, que és justament el primer significat de ser. El que passa és que, en català, aquest sentit existencial l’acostumem a reforçar amb el pronom hi, segurament perquè les coses existeixen en algun lloc, encara que sigui metafòricament. És la mateixa estructura que fem servir quan preguntem “Que hi és, el Joan?” L’espai és implícit i, d’altra banda, imprescindible. Potser per això en el sentit figurat també necessitem el pronom. És cert que també podem dir “les normes són per complir-les”, com diem “els ganivets són per tallar”, però llavors el sentit és més utilitarista: respon a la pregunta “per a què serveixen?”, no pas “quina és la seva raó d’existir?”

»Així doncs, l’eslògan hauria de ser “Les normes hi són per complir-les”. I ja ho crec que a més d’un cal que l’hi recordin.»

Històries del metro (23): És lògic...?

Com dic sempre, no cal que ho escrigui jo quan ja ho han escrit altres:

«És lògic que en alguns autobusos el volum de la gravació que anuncia les parades vinents estigui tan baix que no es percebi més que un rumor incomprensible? Si no li interessa a ningú saber quina és la següent parada, per què posen la gravació? I si consideren que interessa, per què no la posen prou alta com perquè se senti?

»És lògic que, en canvi, al costat del conductor hi hagi un poligoner amb jaqueta del zoo* de Barcelona que no para de xerrar amb ell a crits i que li diu coses com: “¡Es que estoy hasta los cojones, y por mí se lo puede meter por el culo!”? I així tota l’estona, fins que arriba la seva parada i s’acomiada: “Ya nos veremos. Hasta luego.” Què se’n va fer, d’aquells bonics rètols que especificaven: “Prohibit parlar amb el conductor”?

»És normal que –un cop situat al fons de l’autobús per deixar lliure el passadís entre els seients i permetre així que els altres passatgers circulin amb facilitat–, quan prems el botó per demanar parada (i el cartell “Parada sol·licitada” s’encén) el conductor només obri la porta del mig i no la del darrere, que és on esperes tu, que ets precisament qui ha demanat que parés i l’única persona que en baixarà? És lògic, després, que quan arrenques a córrer per poder sortir per la porta del mig abans que el conductor la tanqui veient que no baixa ningú, just llavors obri, de manera displicent, la del darrere?»

(Quim Monzó, La Vanguardia 5 març 2011)


* Jo, més que poligoners amb samarra del zoo, el que veig molt sovint, però molt, i cada cop més, són altres conductors i conductores de TMB que fan petar la xerrada amb la persona que condueix fins que arriben al punt on han de fer el relleu, en aquell mateix autobús o en un altre que té la parada allà o a prop. Xerren, i xerren, i tornen a xerrar, tal com beuen els peixos en el riu –normalment en el mateix idioma dels peixos, però sobre això no hi ha res a dir. I, és clar, mentre xerren, qui condueix fa frenades i arrencades brusques, s’oblida d’obrir les portes, s’equivoca de parada, va més a poc a poc, envaeix carrils veïns, no respecta els passos de vianants, es menja semàfors en vermell...

Històries del metro (22): Castigat per bon noi

Increïble. Va ser ahir mateix. Pugen a l’autobús, que va força buit, un pare amb dos nens, de 4 i 5 anys aproximadament. El més xicotet corre de seguida cap a la part del mig i ocupa un parell de seients. El fill gran s’ha quedat a esperar el pare mentre aquest pagava. Quan acaben de cancel·lar les targetes, el fill petit crida des del seu parell de seients: «Pare, aquí, vine aquí!» El pare, amb molt bon criteri, tira més endarrere, amb el fill gran que l’acompanya, i mentre passa per on és el fill petit li diu, en veu alta, que aniran més endarrere tots tres i que ocuparan l’espai on hi ha dos i dos seients enfrontats i així podran estar tots junts. I això és el que fan el pare i el fill gran, que el segueix, anar als quatre seients que també estan buits.

Llavors passa l’increïble. El fill petit comença a cridar: «Pare, aquí, vine amb mi!, vine amb mi!!» El pare li contesta: «Si aquí hi cabem tots tres...» Però ja se’l veu dubtós. I com que la criatura continua cridant, el pare hi va i, en comptes de fer-li un sermonet i d’explicar-li que ha de venir ell al darrere perquè en aquells dos seients no hi caben els tres, s’asseu amb el nano xic i deixa sol el gran, que fins llavors s’havia comportat correctíssimament.

Aquest noi, el gran, s’enfada una mica. Diu amb un fil de veu: «Que no veniu?» I veu que no, que no vénen, que tots dos, pare i fill petit, ja xerren despreocupadament de les coses del dia, d’esquena a l’altre. El fill petit, amb la seva manera de fer tirànica, ha aconseguit que el seu pare sigui injust amb el gran. El fill gran es posa de cara a la finestra i plora silenciosament, transcorre la resta del viatge així.

És un nen de cinc o sis anys, el gran, al qual acaben d’ensenyar d’una faiçó prou contundent que qui crida més és qui té més raó. Potser els avis ja van educar el seu pare d’aquesta mateixa manera. El que no sabem és si el pare, quan li van ensenyar la lliçó, va ser la víctima o el (suposadament) afavorit. O tal vegada no ho va aprendre dels pares, sinó que li van ensenyar en una classe de pedagogia familiar, a l’escola de pares, que la prioritat en cas de conflicte és evitar de totes totes que un infant cridi, i que si un crida i l’altre no, primer has d’estar pel que crida.

Potser em falten dades, no conec aquesta família. Però la filosofia sí que la conec, la veig gairebé cada dia, amb altres anècdotes, al mateix autobús.

Històries del metro (21): Tornem-hi amb les criatures

Aquest cop manllevo la història –una història repetida cada dia– d’un diari que ven, o venia fins fa poc, uns 200.000 exemplars en paper i té unes quantes desenes o centenars de milers de lectors més a internet. En llegir-la l’altre dia vaig pensar: ja era hora, no sóc l’únic.

Tant de bo alguna de les persones adultes retratades en aquest article decideixi, si encara hi és a temps, contribuir al bé comú i també a la felicitat futura de la seva prole i no a una frustració segura. Perquè si pugen així tindran una bona topada quan arribin al món real. (I després ens queixarem que el suïcidi ja sigui la primera causa de mort violenta del jovent actual. És clar, no poden suportar els primers “no”. Però demano perdó de l’excursió tan extremada: segur que molts suïcidis no tenen res a veure amb aquest tema.)

Deixo clar també que segurament no són la majoria i que tampoc parla aquí l’autor de criatures circumstancialment indisposades –tots podem tenir un mal dia, gent adulta i gent menuda– o malaltes cròniques. Però, encara que sigui només una o dues en cada trajecte d’hora punta –i sempre són les mateixes, dia rere dia–, es fan veure, ja ho crec, ocupen l’espai de molts, també el dels més necessitats, i monopolitzen l’ambient.

Els marrecs de l’autobús

Només de pujar al autobús s’estén el pànic. No triguen ni un segon a fer-se notar amb exigències i rabioles de criatura consentida. Si són al cotxet voler anar a collibè i si van a collibè es revolten amb grans plors de baladrer professional. Exigeixen un seient i quan l’aconsegueixen en volen un altre. No estan mai satisfets amb el que tenen i ho demostren amb un desgrat escandalós. Van llaurar una personalitat tirànica al bressol, on van descobrir que tenien el papa i la mama al seu servei quan trencaven el plor. De manera perversament autodidacta han esdevingut uns virtuosos del xantatge i han fet de l’enrabiada i del sanglot desconsolat la seva manera habitual d’expressar-se. I encara que el bitllet de transport públic no inclou el deure de suportar-los, és allí on exhibeixen tot el seu art.

Quan han crescut una mica més, els dictadorets belluguegen per l’autobús, es posen drets als seients, fan cabrioles i importunen a tothom. És poc probable que el papa o la mama els cridin l’atenció i, si ho fan, sona a pura rutina. Les amenaces són de per riure perquè els marrecs de l’autobús estan acostumats a la impunitat. Tampoc exerceixen l’autoritat moral els avis polivalents que igual com fan de cangur fan també de noi dels encàrrecs. Els avis i àvies pugen a l’autobús carregats amb la motxilla escolar, amb la guitarra i la bossa d’esport dels néts. Algú es compadiu d’ells, els ofereix el seient i queda de pedra en comprovar que els grans el cedeixen tot seguit als plançons perquè facin el mico a pler.

El transport públic és a tot arreu un aparador del país real. Allà s’hi troba la mitjana de gentilesa i de bona educació. No seria exacte afirmar que l’adustesa ha esdevingut norma. Creix el nombre de persones que saluden els conductors d’autobús –cada cop més són dones, ja que hi som– i aquests alhora són més sensibles a les corredisses de la gent que arriba tot sufocada per agafar el bus in extremis. Però els seients reservats són una deu de vergonya. Els ocupen amb descaradura infants i adults que fan com si no veiessin la dona gran que se sosté amb prou feines o la gestant tan avançada que sembla que donarà a llum allà mateix. El marrec de l’autobús al qual no han ordenat mai que cedeixi el seient ignora que la cortesia i el sacrifici altruista fan la vida més agradable. Ignora també que ell mateix és un impediment seriós per a la convivència.

Fa uns dies vaig presenciar al mercat la rebequeria d’una nena dèspota que exigia no sé quins capricis amb rebolcades, sanglots, amenaces, puntades i insults a la seva mare. Una dependenta va dir que estava farta d’aquella mena d’escenes i que trobava a faltar el valor pedagògic d’una bufetada a temps. Ho tenia ben clar: “Una bona plantofada a la mare, faria jo.”

(Ramon Solsona, La Vanguardia 25 novembre 2010)

Que consti que a mi no em molesten els plors, els crits ni les corredisses –al cap i a la fi són criatures–, sinó el fet que es pensin, amb una actitud social tan mal educada i tan poc solidària, que no només són els reis de la casa sinó els reis del món. I, com suggereix l’escriptor Solsona, en el 99% dels casos això és culpa dels pares.

Històries del metro (20): «Déu meu, que fort!»

Una noia de cabellera rossa –em penso que és color artificial, però no en sóc expert–, acompanyada d’un xicot, tots dos força joves, jo diria que menors d’edat. Fan bona parella, se’ls veu que n’estan molt l’una de l’altre. Van amb l’autobús i són davant meu mateix. Sona un mòbil, el de la noia. Un mòbil llampant de color rosa que l’amor s’hi posa. No puc evitar sentir-ho tot.

–Hola! Quèèèèèè? Déu meu! Què dius, ara? Què ha passat! Queee fooort! Déu meu, Déu meu, Déu meu. No és possible. Mama, mama, mama. Que fort, mama!! Déu meu, Déu meu. Però com has pogut...? Avui, avui, vindré de seguida que pugui. Queee fooort, mama! Déu meu, Déu meu! Mama, com és possible? Per què no m’ho deies? Déu meu, Déu meu!...

Ben bé tres o quatre minuts així, sense parar. El xicot se la mira, em sembla, amb preocupació. Què deu haver passat?

Finalment ella penja.

–No t’ho creuràs. Era la meva mare. S’ha tenyit morena.

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.

Històries del metro (18): Obrir la porta com un favor

Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona.

Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.

En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.

Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...

O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.

La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).

Històries del metro (17): Et queixes? Entoma aquesta

Em vaig queixar dels problemes de les línies 27 i 32, i esmentava concretament el pas per la Diagonal. Doncs bé, TMB ha decidit actuar. Aprofitant unes obres que fan a la façana de la immensa baluerna blanca que té una caixa d’estalvis a l’avinguda Tarradellas entre la carretera de Sarrià i Borrell –un edifici que va trencar en el seu dia totes les normes escrites i morals i també les estètiques, que diu que no estan escrites–, TMB ha traslladat la parada del 27, el 32 i el 59 més amunt de Borrell, de manera que ara l’autobús, que entre aquesta parada i la següent, molt pròxima, de Buenos Aires - Villarroel abans trigava un minut, ara en triga cinc o sis, perquè ha de travessar la plaça Francesc Macià i empassar-se quatre-semàfors-quatre, tots en vermell –perquè fan ziga-zaga–, un d’ells de quasi dos minuts. De manera que ara els dos busos, fins que no travessen del tot la Diagonal (entre Tarradellas - Borrell i la travessera de Gràcia - Muntaner, uns 300 metres en línia recta), triguen entre vuit i deu minuts.

Cada dia més bé, TMB!
(Aquest podria ser el lema d’una pròxima campanya d’imatge. No us oblideu de dir al creatiu que esmenti explícitament l’eficiència del qui traça els recorreguts, sempre d’acord amb el disseny semafòric de la ciutat.)

TMB fa les coses bé, sí senyor. I no poden dir que no ho saben, perquè els conductors, que estan força sensibilitzats amb aquest coll d’ampolla, no paren de remugar, d’explicar-s’ho entre ells i de comentar-ho a la central cada cop que connecten la ràdio.

Us semblo molt negatiu i voleu una solució pràctica (per al nyap d’ara i també en part per a la qüestió substancial)? D’acord: consisteix a situar definitivament la primera parada (de les dues esmentades) del 27 i el 32 a Buenos Aires just passada la cantonada de Borrell –eliminant tres o quatre places de zona blava–, i la següent parada a Buenos Aires just abans de la cantonada amb Casanova, a tocar de l’edifici Melcior Colet. D’aquesta manera els busos agafarien l’ona verda semafòrica d’Urgell i Villarroel i aprofitarien la llarga aturada del semàfor de Casanova, sempre en vermell, per recollir passatge. Apa, ja ho sabeu, si voleu més solucions de moment són de franc.

Històries del metro (16): Paràbola sobre la ‘omertà’ de petita escala

He descobert, com de sobte, la manera d’estendre’s dels abusos de poder i del silenci. Posem que hi ha un conductor d’autobús que cada dia fa coses mal fetes: avançar-se al seu horari i mirar d’enganxar-se al bus que va davant –suposo que per arribar abans al final del trajecte i tenir més temps per esmorzar–, no respectar els semàfors, engegar l’aire condicionat al màxim al matí encara que faci fresca o treure’l al migdia encara que faci molta calor mentre ell s’està còmodament a la cabina mig aïllada amb un microclima i un airet apropiat que regula al seu gust obrint o tancant més la seva finestra, no aturar-se davant la parada mateix sinó una mica abans o una mica després al seu antull, frenar i arrencar bruscament, xerrar de tant en tant amb un company que ha pujat al bus (i llavors s’encanta, s’oblida que tenia tanta pressa), tenir a tot volum l’emissora de ràdio preferida normalment espanyol(ist)a...

Què haurien de fer els passatgers? Queixar-se, és clar. Però què passa si es queixen? No passa res, absolutament res. Si et queixes a l’empresa, et diuen al cap de dos dies que el conductor ha negat els fets i s’ha acabat el bròquil. Si llavors et queixes al conductor, a partir d’aquell dia has begut oli, farà veure que no ets a la parada de sempre i si no hi ha ningú més esperant passarà de llarg encara que li facis senyal, no t’obrirà la porta del darrere si no li ho demanes expressament fent un crit encara que hagis sol·licitat parada amb antelació, remugarà cada dia quan et vegi... En resum, et castigarà pels segles dels segles, perquè haurà descobert qui va ser el passatger que l’havia denunciat a l’empresa, li ha posat cara, l’ha identificat. I potser fins i tot algun company de l’empresa li ha dit confidencialment com et dius i quina és la teva adreça, que la tenen del dia que vas fer la denúncia. Si t’havies queixat primer al conductor i el conductor no et va fer cas, quan et queixis a l’empresa el conductor sabrà també que has estat tu el que ho has fet, perquè ningú més que tu s’havia atrevit abans a queixar-se’n –tothom ho fa d’amagatotis, que no ho senti el conductor ni vegi pel retrovisor qui ha dit allò de «sembla que li hagi tocat el carnet en una tómbola».

D’aquesta manera, amb aquest exemple pràctic i casolà, es demostra que és molt difícil tallar una situació de corrupció de petita escala, si mai ens hi trobem.

Què has de fer llavors? Trobar un espai no corrupte. Canviar d’horari. O de línia. O de combinació. I fins a la pròxima.

I la pròxima, és clar, callar. Allò que ens aconsellaven: «no et fiquis en problemes» (o «no et fiquis allà on no et demanen»). Callar com callo des de fa anys que no denuncio l’abús d’autoritat que cometen determinats servidors de l’ordre públic –de dos ordres públics diferents però que s’alternen en la feta, van de tronc– que aparquen cada dia un darrere l’altre els seus cotxes en zona prohibida, molt a prop del despatx, per anar a esmorzar, a fer el cafè, a remullar la gola, a fer el mig matí o un cigaló, a alçar el colze, a fer el vermut, a dinar, a ficar alguna cosa al pap, a berenar, a matar el cuc, a fer beguda o nyam-nyam, a prendre un got d’aigua, a fer un mos o una xerricada, a menjotejar abans de sopar... No els denuncio perquè em fa por que un bon dia, amb qualsevol excusa, m’entrin al despatx quan jo hi sóc i em demanin papers (que els tinc tots, però posats a demanar...), o que hi entrin quan no hi sóc per una «falsa alarma». No els denuncio perquè tinc por i a mi ells se suposa que no m’han fet re. «Oi que no ens farem mal?» O sigui que és millor callar.

Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...
Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Diu l’Ajuntament de Barcelona que els ritmes dels semàfors estan calculats per facilitar el trànsit dels autobusos. No m’ho crec. Això podria ser si els autobusos no haguessin de fer parades. Però com que, és curiós, fan parades per recollir gent o perquè en baixi altra gent, llavors resulta que els autobusos, en molts recorreguts, troben una majoria dels semàfors sempre en vermell.

Un exemple. El 27 (Espanya-Roquetes), entre Tarradellas-Borrell i Vallcarca-Agramunt, ensopega amb 21 semàfors, que anomenarem d’una manera convencional: Urgell, Villarroel, Casanova, Santaló, Muntaner, Aribau, Tuset, Balmes, Via Augusta, Marià Cubí, Prat, Madrazo, Carolines, Guillem Tell, Gran de Gràcia, Josepets, Pérez Galdós, Dalt, Maignon, Ballester, Agramunt. Escric amb negreta els semàfors que l’autobús agafa necessàriament en vermell perquè té una parada just abans i per tant perd l’ona verda (són semàfors que van coordinats amb els anteriors), i escric amb cursiva els semàfors que agafa en vermell i que agafaria igualment en vermell si fos un cotxe normal i no fes parades. Els altres, en lletra rodona (normal), tant els pot agafar en vermell com en verd. Això vol dir que l’autobús topa amb un mínim de 7 semàfors vermells pel fet de ser autobús i amb un mínim de 6 semàfors vermells més pel fet d’anar per on va. Cal comptar que cada llum vermell comporta de mitjana 45 segons de retard (en el recorregut indicat hi ha dos semàfors del període més llarg possible: 75-80 segons). 13 semàfors de 21 són el 62% dels semàfors (i gairebé nou minuts de retard extra en un recorregut de menys de tres quilòmetres).

Jo entenc que tot allò que no sigui baixar del 50% en la xifra indicada vol dir penalitzar l’autobús. Si vas amb cotxe pel mateix recorregut, enxampes segur 6 semàfors en vermell (29%), però potser cap més. És a dir, el ritme dels semàfors afavoreix en aquest cas el recorregut de l’autobús, però no el ritme de l’autobús i, per tant, no afavoreix els autobusos que fan aquest recorregut.

En el cas del 27 (i el 32, el 22, el 28, el 87 i el 92), hi ha un coll d’ampolla que requereix un mínim de cinc minuts per travessar-lo, que és la plaça Lesseps. El 27 i el 32 tenen un altre aturall previ (quatre-sis minuts més), que és quan travessen la Diagonal: fins a cinc semàfors, sovint tots vermells, entre la parada de Buenos Aires-Villarroel i la següent, a Travessera-Muntaner (deunidó la separació entre les dues, ja que hi som).

Senyors de TMB, en el primer cas (Lesseps) resoldre el problema és una qüestió de seure i pensar-hi una estoneta, perquè és ben senzill. En el cas de la Diagonal hi ha més complicacions, però no costaria tant de dissenyar una ona verda per a l’autobús entre les dues parades esmentades o de redissenyar el recorregut d’aquestes dues línies.

(Tornant a Lesseps: un dia tindrem un disgust, perquè hi ha un semàfor del carril bus que es posa verd després que s’hagi ficat vermell el dels cotxes que hi van en paral·lel. Això ha d’estar estudiat per força: que no s’adonen que els vianants que esperen a creuar el carrer, quan veuen que els cotxes s’aturen, comencen a passar i poden no advertir l’autobús que arriba accelerat perquè el període seu de pas és molt breu?)

El 27 no és una excepció. Dels recorreguts que conec més bé, en una bona part (6, 7, 11, 14, 15, 16, 17, 20, 22, 28, 30, 32, 41, 59, 68) se’n podrien fer anàlisis molt similars. Cal exceptuar d’aquesta regla general els trams d’algunes d’aquestes línies que transcorren per determinades vies de l’Eixample les ones semafòriques de les quals sí que estan adaptades al ritme dels autobusos (Balmes, Muntaner, Aribau, Llúria, Gran Via, València, Mallorca i determinats sectors d’alguns altres carrers). O sigui, en línies com la 9, 33, 34, 37, 63, 64, 67, 78, 109, que també conec més o menys bé, les aturades diguem-ne penalitzadores són menys freqüents.


Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

Històries del metro (13): Activitat de risc

És clar, quan vaig començar aquesta sèrie agafava més el metro que ara, que vaig molt més amb autobús. Però mantinc el títol (descarto l’opció «Històries del transport col·lectiu», per descomptat, semblaria el títol d’un llibre de la diputació). Espero que no us farà res als que sou més metòdics o més ordenats que sota la denominació «Històries del metro» hi apareguin de tant en tant històries del bus o fins i tot que les anècdotes de l’autobús siguin a mitjà termini majoritàries, perquè cada cop em fa més angúnia el metro.

Va ser fascinant. Migdia, just després de dinar, hora punta. L’autobús carregat fins dalt. El cotxe va amb pressa, més ràpid del compte. Els que l’agafem gairebé cada dia sabem que quan arribarà a Lesseps aquest conductor acaba el torn. I doncs, arrencades i frenades un pèl brusques, revolts a bona velocitat. La gent es belluga compassadament, però com que anem força comprimits no hi ha grans moviments ni, per tant, escarafalls. Silenci, en general: és l’hora de pair per a la majoria. De tant en tant, murmuris: «disculpi», «ui, perdó», «perdone, ¿eh?» «és que van molt de pressa», «ja va bé, ja, que de vegades s’encanten», «pero ¡por favor!» Aquest ambient.

De sobte, expectació. Jo, que era dret a la part del darrere del bus però mirava distretament cap endavant, m’adono que cada cop més gent al meu voltant gira el cap a una zona concreta. Al meu costat, en un dels espais en què hi ha seients enfrontats, dos i dos –aquests nous que no saps on posar els peus, t’has de ficar d’acord tàcitament amb la persona del davant per capicular-los–, una dona que seu a la vora de la finestra manipula un potet de pintura d’ungles. Vermell sang, no sé si en diuen vermell passió. Deu tenir uns 45-55 anys.

Fa veure que no ens veu. Entre els dits anular i cor de la mà dreta –estesa i mirant cap avall–, manté el potet vertical. Els cinc dits estirats. Ella va pintant. Ja ha fet el petit i ara acaba l’anular. Té els dits llargs i les ungles llargues, gairebé d’un centímetre, i no són gaire boniques, la veritat (suposo que per això les pinta, que llest, ho he deduït tot sol). Acaba l’anular. Bufa. Suca el pinzell al recipient supervermell. Comença a pintar el cor. El flascó, obert, entremig de les falanges. Sotragades, girs, frenades. Emoció, repicar de timbals. Ja hem acabat el cor, ara toca l’índex. I encara patirem més, perquè després de l’índex tocarà el gros, i llavors haurà de posar el flascó extraroig en una posició diferent, si no es vol arriscar a perdre líquid i, per tant, a malmetre alguna cosa al seu voltant. Acaba l’índex.

Arriba el més difícil. Per pintar el dit gros, agafa amb l’esquerra l’ampolleta que tenia entre l’anular i el cor i la col·loca entre les falanges de l’índex i el gros de la mateixa dreta, de manera que el gros queda, en efecte, amb l’ungla mirant cap amunt. Més revolts i més arrencades, però acabem la mà dreta. Els dits continuen estirats, en cap moment no els arronsa. El conjunt, la mà sencera, queda més o menys bé. Cridanera, sens dubte, però no lletja. La intensitat del color amaga la imperfecció de les ungles. Ja l’entenc, ja. La dona bufa suaument i la resta del passatge –tothom contempla la proesa, tothom mig somriu– bufa d’alleujament. Si ha acabat sense accidents la dreta, ja es veu que té prou traça i que l’esquerra la farà igual de bé. Però també cal tenir en compte que ara hi ha un factor de risc afegit, que és que la mà amb la qual manipula el pinzellet és una mà amb cinc grans superfícies vermelles acabades de pintar. I doncs, l’operació té més perill. Esdevé impossible, per tant, apartar els ulls mentre es fa l’esquerra.

La dona acaba de pintar-se just un moment abans d’arribar a Lesseps. No perd ni un segon. Tanca el flascó, el fica a la bosseta i demana sisplau que la deixin passar. Ho fa amb les mans enlaire, obertes, provocadores, com dient, mireu quines ungles tan boniques. Però no ho diu, senzillament ha d’anar així fins que s’acabi d’eixugar la pintura. La dona que seu al seu costat s’alça i surt al passadís perquè la presumida –no és un retret– pugui passar per l’espai esquifit on els peus van capiculats.

La dona baixa del bus. Fa venir ganes d’aplaudir. La gent somriu obertament.

Quina cita deu tenir ara aquesta dona? O són maneres d’aprofitar el temps? Anava a la feina? Era un repte personal? O potser feia una gimcana? Quin bon tema per a un relat. Hi pensaré.

Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores

Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.

Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)

Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.

Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.

Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.

Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...

Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”

Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.

Històries del metro (10): «No fumis»

«No fumis als vestíbuls. No fumis a les andanes. No fumis als trens. Al metro està prohibit fumar. Civisme al metro, si us plau.» I prou. Només ho diuen en català, com si fóssim un país normal. Però llavors penses: per què aquest avís el diuen només en català i els altres, tots, són com a mínim en català i castellà, i de vegades en més idiomes? Potser és que els castellans sí que poden fumar? Potser –agafeu-vos fort– algú ha pensat que era una bona idea fer servir només el català si es tractava de prohibir, perquè així es feia més odiós el català?

Exagero, ja ho sé. Però a vegades convé exagerar, per fer veure que determinades estratègies lingüístiques són una mica difícils d’entendre. En el cas que ens ocupa, jo crec que l’estratègia hauria de ser la contrària: dir en un munt d’idiomes que no es pot fumar, perquè tothom sàpiga que no es pot fumar i ningú no et vingui després amb l’excusa que no ho havia entès, i, en canvi, quan es parli de drets i no de prohibicions o quan es doni informació interessant per a l’usuari, llavors dir-la només en català. Així és com s’afavoriria el progrés social del català i el seu prestigi, perquè la gent veuria que hi ha un avantatge real en el fet de saber la llengua del país.

Ara, caldria demanar-se si hi ha ningú dels que manen que tingui aquesta mena d’idees tan estranyes: afavorir el progrés social i el prestigi de la llengua, quins acudits!

Històries del metro (9): El xiulet

Una altra cosa que passa amb l’obertura i el tancament de portes és que en els trens antics el famós «xiulet» no se sent. Dic «xiulet» perquè és el que diuen ells: «No entreu ni sortiu del vagó després que soni el xiulet.» I de xiulet no n’hi ha enlloc: ni ha un soroll com de timbre o de botzina, però res de cap xiulet. Això deu ser de quan el senyor Primo de Rivera va inaugurar el metro l’any 1924, que feien anar els xiulets.

Doncs bé, com deia, el cas és que en els combois més vells no se sent ni xiulet ni timbre ni botzina ni toc ni clàxon ni dring ni campaneig ni repic ni nyigo-nyigo ni orgue de gats. No se sent res. O si se sent, és un so molt llunyà que de cap manera no interpretes que tingui res a veure amb tu. Llavors, has de confiar que la persona que condueix aquell trasto estarà a l’aguait de si puja o no puja alguna persona abans de tancar portes. Però aquesta esperança és bastant inútil, perquè ja hem dit que comencen a fer sonar allò que no sona quan la gent ni tan sols ha acabat de baixar del tren: sovint, només d’obrir portes ja toquen la flauta. I l’andana, plena com un ou de gent que vol pujar-hi.

Avui un trio de japonesos que entraven tan tranquils al metro els ha enxampat la dalla a mitja entrada, i pobrets, han quedat dos a dins i una a fora. A més, de mala manera, perquè la porta els ha colpejat. La pobra que ha quedat a l’andana quasi enceta el plor, pensant que es perdia per sempre més en aquesta ciutat desconeguda. Pobreta. Sort que en aquest cas la conductora del metro –era una dona, sí, una dona atenta–, després d’uns segons interminables d’angoixa, se n’ha adonat i ha tornat a obrir portes perquè es pogués reunificar el petit grup. Imagineu-vos que contents han quedat els japonesos, després de l’ensurt. Segur que al Japó... No. Ja volia generalitzar. Res de segur, no sé res del Japó. Potser la conductora havia après aquesta sensibilitat de la cultura japonesa, en un curset que va fer abans d’entrar a formar part del cos de tranviaires o com se’n diguin (no crec que se’n diguin metraires, oi?). No sabem res de la gent i fotem unes teories tan injustes, de vegades...

Per cert, ahir vaig llegir la notícia que el metro de Barcelona estrenava uns trens nous d’una nova sèrie... que fa mig any o més que es van estrenar, pel cap baix, i ja hi ha alguna línia –la 5, posant per cas– que els ha incorporat plenament, i fins i tot la línia 3, que era la que esmentaven a la notícia, ja fa setmanes que n’havia introduït unes quantes unitats. No sé la procedència de la informació: pot ser que sigui una nota de premsa de TMB, feta amb mig any de retard? Tot pot ser, sí, tot és possible. També pot ser que la nota de premsa arribés als diaris fa mig any i ara algú, fent dissabte a la redacció de cara a les vacances d’estiu, l’hagi trobada al fons del calaix i hagi dit: «Mira, tu, aquí a Barcelona hi ha una cosa que es diu metro i es veu que han estrenat unes noves màquines, i no n’hem dit res. Ho expliquem? –Sí, vinga, posem-ho, que tenim espai.» O sia, si algú un dia escriu la història del metro de Barcelona a partir del que en diuen els diaris, quedarà ben lluit, almenys pel que fa a la datació de cada esdeveniment.

(Afegitó del 24 de juliol. Ja ho he comprovat: la notícia sobre els «nous» trens l’ha difosa TMB el 12 de juliol del 2007! Potser els responsables de fer notes de premsa no viatgen en metro, potser feien any sabàtic, potser eren de vacances, o malalts, o...)

Històries del metro (8): Estrelles al metro

Ahir vaig trobar al metro un actor de cine conegut: Daniel Brühl (Good Bye Lenin!, Ladies in Lavender, Salvador...). Anava amb dos amics, un noi i una noia, xerrant tot tranquil i aparentment aliè a l’expectació que causava entre alguns, pocs, copassatgers. Un noi senzill a qui ni se li passava pel cap que algú com jo pogués estar mirant-se’l de reüll per assegurar-me que era ell. L’era, sens dubte. El que sorprèn més és això, que sent com és una jove celebritat –tot i que no m’agrada gaire com a actor– no estigui pendent de l’enrenou, discret, que aixeca. Va pujar al metro a l’estació de Vallcarca –la meva parada de la línia 3– i anava cap al centre. Una mica espatllut, no tant com jo, i amb aquell aire ingenu i despreocupat que suposo que és el que l’ha fet cridar l’atenció a diversos directors de cinema fins a convertir-lo en una estrella.

És curiós, trobar-te aquesta mena de gent al metro. Davant meu, sens dubte, guanyen punts.

Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar

(No sabia si posar això sota el títol de «qüestions de llengua», que segurament li escauria més perquè de fet és una qüestió de llengua, però com que feia temps que no afegia res a la sèrie del metro, doncs, mira, ho he situat aquí.)

De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...

Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»

(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)

Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.

En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.

(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)

Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin

Deia l’altre dia que per alleugerir la pressió d’usuaris que pateix el metro de Barcelona, especialment en determinats trams i a hores punta, caldria racionalitzar més bé els serveis públics de transport terrestre, o sigui, els autobusos. La meva proposta és que les línies d’autobús haurien de ser llançadores que anessin amunt i avall dels carrers de l’Eixample –només una línia d’autobús per carrer, però amb cotxes molt seguits–, i llavors en els extrems de la xarxa de l’Eixample hi hauria d’haver altres llançadores que anessin als diversos barris.

Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.

I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.

I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...

O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.

Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.