Cap d'Any

Reflexió filosoficovivencial: m’ha passat molts cops, cada cop més, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de no gaire temps –poques hores, de vegades. I moltes coses lletges que considero gairebé impossibles es compleixen. També en l’àmbit mèdic. I les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals inesperats. I les petites mentides que dius inconscientment per dissimular o per fer-te l’home queden al descobert al cap d’un parell de pantalles. Et cètera.

Per què ho dic? Perquè hauré de començar l’any nou, una vegada més, amb el propòsit ferm de no fer profecies, de viure al dia i de conformar-me amb el que sóc i el que he fet, sense maquillatges.

C’est la vie, com si diguéssim. I no passa re.

Fer-se mal

Ens fem mal. És una de les possibilitats lamentables de l’ésser humà: fer-se mal. Potser no vol, però se’l fa.

El Mobile Word Congress ens pot semblar una manifestació màxima de l’explotació capitalista, del desenvolupament artificial i insostenible, i podem lluitar-hi i presentar un programa electoral per carregar-nos-el si guanyem les eleccions vinents o tenim prou escons per imposar aquesta condició a l’equip de govern, si qui ha guanyat no té prou força i ha de sumar-hi la nostra. Res a dir, si algú ho vol plantejar d’aquesta manera.

Però reconèixer que el MWC és molt important per a una ciutat com Barcelona i, tot seguit, aprofitar l’esdeveniment per disminuir serveis públics i així pressionar les autoritats a fi que ens concedeixin el que demanem –que potser és totalment just, ara no ho valoro– és disparar-se al peu, fer-nos mal i fer mal als nostres fills i filles. És agosarat dir-ho així, sí, però és que jo diria que és així: molta gent valora aquests dies com és Barcelona per com és la seva gent, no sols per com de bonic és el paisatge, com d’amables són les autoritats o com de bé es menja. Valoren si els habitants de Barcelona som responsables i ens creiem els projectes, siguin quins siguin, en els quals estem compromesos coŀlectivament, de manera que poden confiar en nosaltres malgrat les diferències que puguem tenir, les disfuncions involuntàries que hi pugui haver.

Valoren molt més això que no pas si fa bon dia o si han dinat bé.

Barcelona està compromesa coŀlectivament amb el MWC. Ara com ara és així. I no estem quedant bé perquè no estem complint aquest compromís.

Ja ho he dit: això és al marge que els sindicats tinguin raó o no, que potser la tenen tota. (Em costa de dir-ho perquè guanyen més diners que jo i no crec que dediquin més hores que jo a la feina, però pot ser que sigui així, pot ser que els hagin enganyat, pot ser..., tot pot ser.) Ara, aquests dies no tenen raó, així no ho poden fer.

I ja ho he dit també: si algú el que vol és justament això, treure’s del damunt congressos capitalistes, inversions foranes i muntatges similars, llavors sí, ha de fer exactament això que ara fan aquests sindicats. De seguida acumularem creus i ratlles a la majoria dels expedients internacionals de Barcelona. Que potser hi ha algú que valorarà la gosadia indòmita de la gent treballadora, que se sap rebeŀlar contra els esquemes preconcebuts i l’opressió del capitalisme sense entranyes? Potser sí, vés a saber.

Però llavors que no diguin que no volen perjudicar ni el MWC ni la imatge de la ciutat actual. Tret del cas que vulguin que els diguem ximples.

La trampa dels 18 mesos

Tot el dia parlant dels divuit mesos, i els unionistes sucant-hi pa per esmorzar, melindros encabat de dinar i carquinyolis per postres del sopar. Sembla com si preguntar i repreguntar sobre què es farà d’aquí divuit mesos formés part d’una estratègia per dividir sensibilitats, impaciències i temperatures corporals de la cosa. No hi hauria d'entrar ningú!

–Què passarà d’aquí divuit mesos, em pregunta? Escolti’m, ja hi arribarem. De moment el que sé és què està passant avui i conec aproximadament el programa de demà. Això li interessa? És que més enllà no hi guipo, sap?

No ens dominaran mai

Ho he vist aquest matí a l’autobús. Un nen de vint-i-dos mesos –he demanat l’edat exacta a la mare–, assegut al seu cotxet, manipulant amb destresa un telèfon inteŀligent. Concretament, el que he vist quan m’hi he fixat és que feia córrer les fotos de dreta a esquerra i després d’esquerra a dreta i s’aturava de tant en tant per prémer amb l’índex una de les imatges, perquè allò no era una foto fixa sinó un vídeo familiar: se’l mirava i s’esperava fins que s’acabava. De tant en tant, deia, girant-se a la mare: “A-i!” I la mare: “Sí, és l’avi.” I així.

Em direu que de què em sorprenc, que això és normal, que els nens de vint-i-dos mesos fan moltes més coses. Que es fan selfis i envien telegrams i missatges de veu i tot. Potser sí, però jo no ho havia vist fins avui. Havia vist nens i nenes d’aquesta edat que es miraven uns segons les coloraines –si la mare o el pare havien gosat deixar-li el trasto–, potser el llepaven i de seguida el deixaven córrer; si eren mal educats, el llençaven al terra, amb la seguretat que els seus esclaus, el pare, la mare, l’àvia, l’a-i s’apressarien a recollir-lo davant la seva mirada satisfeta i/o condescendent.

He dit:

–És espavilat, eh?

La mare –orgullosa, suposo–:

–Sí, massa.

Quan han baixat del bus la criatura seguia capficada amb les possibilitats de l’aparell màgic, que li oferia coses interessants només tocant la pantalla amb el dit índex.

M’he quedat tranquil. Les màquines no ens dominaran mai. Quan fem algun estri molt molt molt inteŀligent, hi haurà éssers humans de menys de dos anys que seran capaços de subjugar-lo en poca estona.

Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Perles (126): El mite del bon periodisme que ara es mor

Avui les perles són tres pel preu d’una, i totes tres del diari Ara. No es queixaran.

«Per a alguns s’està acabant, si no ha mort, el bon periodisme. I, efectivament, hi ha un món periodístic que s’acomiada, inventant-se un passat de qualitat i independència que mai no va existir. Però, des de l’altre punt de vista, la confusió actual creada per la crisi d’un model ara insostenible i pels balbuceigs d’unes formes que encara no han cristaŀlitzat del tot, són l’anunci d’una nova era informativa que, no en tinc cap mena de dubte, se sabrà ajustar a les noves demandes socials i polítiques.»

Extracte de l’article de Salvador Cardús publicat al diari Ara, 11 juny 2013

* * *

«Els pecats mortals del periodisme. Vet ací una de les claus de la crisi del sistema institucional actual [...]: haver abandonat el concepte de servei pel de producte, de manera que els mitjans han tendit cada vegada més a dirigir-se a un segment de l’audiència concret (de dretes, d’esquerres, independentista, unionista) i han abandonat el seu paper fonamental: oferir una informació veraç i ser lloc de trobada dels grans debats públics. [...] I qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra.»

Extracte de l’article de David Miró publicat al diari Ara, 17 juny 2013

* * *

«Sempre hi haurà periodisme. El que cal és trobar un nou model econòmic, una manera de cobrar pel contingut. [...] Sempre hi haurà una audiència per a la qualitat, a la gent no li agrada que li prenguin el pèl. [...]

»Hi ha la impressió que hem capitulat davant el periodisme ciutadà. Jo aposto per la contribució ciutadana, legítima, però el periodisme és una altra cosa. És la funció de coŀleccionar dades, evidències i testimonis; contextualitzar-ho en l’espai i en el temps; entendre-ho i destiŀlar-ho fins al punt de fer-ho comprensible. I sí, això costa molts diners.»

Extracte de l’entrevista de Marc Vidal a David Gardner, editor internacional del Financial Times, publicada al diari Ara, 12 juny 2013

(No acabo de veure per què totes aquestes coses que diu Gardner que fa «el periodisme» [coŀleccionar, contextualitzar, entendre, destiŀlar] no es poden fer, per exemple, en un blog fet de franc, encara que sigui un blog de pa sucat amb oli. Al cap i a la fi, sóc periodista. No caldria que ho fos per coŀleccionar coses i tal, però el fet és que ho sóc. I hi ha molta gent que no té el títol i fa en el seu blog o amb altres mitjans totes aquestes coses que diu Gardner, i potser més contextualitzades i treballades i tot. Però, esclar, en fi, si ho diu gent tan sàvia... Haurem de destiŀlar-ho uns tragos més.)

Perles (120): Subsistirà la premsa de paper?

–Le Monde té avui 380 periodistes, dels quals 60 componen la redacció de la web. Fusionarà les dues redaccions per convertir-se al ‘digital first’?
–Les dues redaccions ja treballen plegades, però vull que creixi el sentiment de comunitat. Crearé el meu equip amb talents reconeguts, i així culminarem la idea que tots lluitem sota la mateixa bandera i que hem de canalitzar més bé les nostres energies cap al digital. Avui estan majoritàriament dirigides cap al paper, però a partir d’ara la prioritat serà la web, i després hem de pensar molt bé quines coses té sentit oferir en paper. Jo crec que el paper no desapareixerà, però hem de rumiar molt bé què donem al lector perquè es gasti 1,80 euros en un diari, quan la vigília ja ha rebut un bon nombre d’informacions.

–M’alegra que cregui que el paper sobreviurà. Sap quant de temps?
–Hem de tenir confiança. L’edició de Le Monde en paper té encara molts lectors còmplices i els hem de cuidar oferint-los encara més qualitat. L’edició no podrà ser exhaustiva, però sí molt atractiva; ha d’incloure el millor que hàgim produït les últimes vint-i-quatre hores. Hem de marcar l’agenda i donar la nostra millor oferta, el més selecte. L’internauta tria el que vol llegir, llegeix el que ell mateix es busca; el paper és una altra cosa, i ha d’oferir coses no buscades, atendre el plaer de la lectura, la bona escriptura, el ritme.

–Un diari sense notícies, doncs?
–També amb notícies! Ara, cada cop més ben seleccionades.

–Però mentrestant, les vendes al quiosc cauen. Al gener, un 8,6%...
–El context és difícil, i hem tingut problemes de distribució. Però ha millorat la difusió a les regions imprimint a Tolosa i Montpeller.

(Fragment de l’entrevista de Miguel Mora a Natalie Nougayrède, flamant directora de Le Monde, El País, 8 abril 2013; la fotografia és de Miguel Medina.)

Iniciativa contra Eurovegas?

Vaig escriure als d’Iniciativa per Catalunya per agrair-los el que havien dit sobre Eurovegas quan es va començar a tractar seriosament aquest tema en l’opinió pública. Em va semblar que eren els únics (polítics professionals) que s’hi havien manifestat en contra sense contemplacions i sense contradiccions internes.

Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):

Hola X,

Gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres. I gràcies també pels teus comentaris.

Tingues per segur que no defallirem en la nostra feina i en la nostra tasca de denunciar tot allò que suposa un projecte com Eurovegas.

[...] [Paràgraf purament propagandístic que no fa esment de l’assumpte]

Estem oberts a qualsevol forma de col·laboració. Ja saps on som i estem a la teva disposició.

Atentament,
David Cid
Responsable de Moviments Socials d’ICV
http://www.iniciativa.cat/moviments_socials
dcid@iniciativa.cat
933 010 612
Passatge del Rellotge, 3 - 08002 Barcelona

* * *

Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):

Projecte No a Eurovegas

Lema:
NO A EUROVEGAS

OBJECTIU
Impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya

FASE PRÈVIA
Elaboració d’un manifest-proclama bàsic i recollida d’adhesions

IDEES PER AL MANIFEST-PROCLAMA
Eurovegas no ens interessa perquè:
- No promou llocs de treball sostenible
- Fomenta addiccions gens saludables
- Enrareix l’ambient social
- Canvia substancialment el model de país
- Canvia substancialment la cultura laboral del país
- Interfereix en els hàbits alimentaris
- Les instal·lacions malmeten el patrimoni natural
- Posa en qüestió lleis generals i drets bàsics amb els privilegis que reclama
- Provoca fracàs escolar
- altres

TIPUS D’ADHESIONS
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb ludòpates
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb prostitutes
- Associacions d’exludòpates i exprostitutes
- Entitats relacionades amb disfuncions socials
- Entitats de dones
- Entitats de protecció de la infància
- Creu Roja, Unicef, Unesco i altres entitats internacionals amb seu a Catalunya
- Federació d’Ecologistes de Catalunya, WWF-Adena, Med-Forum, Greenpeace i altres entitats ecologistes d’abast internacional
- ONGs i entitats polítiques i socials del Baix Llobregat / del Barcelonès Nord*
- ONGs del quart món: Intermón, Càritas, Federació Catalana Voluntariat Social...
- Personalitats indiscutibles de tot l’arc ideològic. Anar a buscar-los també entre els referents dels grans partits, o altres patums
- Obertura de signatures a la ciutadania: adhesions individuals i col·lectives (web)

*[Això del Barcelonès Nord els ho deia perquè llavors es parlava d’una seu alternativa per a Eurovegas a Montcada i Reixac.]


CAMPANYA EN DUES FASES

1. Parar el cop: fer que Las Vegas Sands decideixi que no li compensa venir a Catalunya.

a) Campanya mediàtica als EUA: New York Times, Washington Post, Wall Street Journal... (Jo puc ajudar a aconseguir mitjans econòmics.) Anunci:

You won’t be welcomed in Barcelona, Mr. Adelson

Your kind of business doesn't fit our kind of country

Organizations and entities that have joined this declaration as of April 10th, 2012: [...]

L’anunci aniria signat amb els noms de les entitats adherides: “Entitats adherides fins al --- [data de publicació de l’anunci]” (amb el nom traduït a l’anglès?)

b) Notes de premsa que expliquin a la ciutadania el que s’ha fet i que donin a conèixer les entitats signants del manifest-proclama.


2. Elaborar una declaració institucional, el menys ideològica possible, a la qual puguin adherir-se entitats, ajuntaments de tots els colors, etc., per fer entendre que no s’hi val tot per aconseguir diners frescos, i proposar un pacte transversal de país perquè un fet com aquest no es torni a produir mai més.

[...]

X.X. (nom i cognoms)
(adreça)
(telèfon)

* * *

Enguany el carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia ha tingut com a leit motiv, a la festa major de la vila, la protesta contra el projecte Eurovegas. A la imatge, Artur Mas vestit d’Elvis Presley, amb la bandera americana que es transforma en senyera (o a l’inrevés) i un puny que fa la figa en comptes de les estrelles ianquis (foto: JOI, 2012)

Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).

Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.

És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.

No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)

Superagenda hiperintel·ligent del transfutur

Arrencada automàtica (0,01 segons). Silenciosa. Es manté a temperatura ambient i resisteix climes extrems. Bateria indefinida. Reconeixement immediat d’escriptura manual (no cal teclat), i també de dibuixos i tota mena de gràfics. Autoprogramació il·limitada (sistema operatiu de codi obert). Jocs bàsics, amb milers de possibilitats lúdiques a voluntat de l’usuari. Català de fàbrica (sense màscares ni problemes d’adaptació de llengua, sense instruccions secundàries en altres idiomes). Renovació total de programa i de presentació almenys un cop l’any, per uns 4-5 € (també es pot renovar cada mes, o cada trimestre, a preus igualment molt competitius). Formats de presentació gràfica múltiples. Menús i mapes desplegables. Calendari perpetu. Admet incorporació immediata (0,01 seg.) de formats físics diversos. Impressió automàtica (0,01 seg.) amb raig de tinta (o bé, sense recàrrecs, impressió amb textura de llapis, carbonet, pintura... i desenes d’altres sistemes i formats). Recanvis de cartutxos d’impressió a menys d’1 € (durada anual, aproximadament). Compatibilitat d’ús en paral·lel amb qualsevol altre aparell no sols electrònic sinó també mecànic o manual. Possibilitat d’extracció física immediata (0,01 seg.) de nombrosos complements que es poden multiplicar i fer-se servir com a alarmes (no sonores) i recordatoris en indrets diferents, accessoris personals o per a altres subjectes, i avisos diversos en formats materials variats. Capacitat per incorporar targetes de crèdit o dèbit, carnets i altres documents i impresos dins l’estoig original de fàbrica. Preus increïbles (hi ha models per menys de 20 euros).

L’espai per a textos, comunicacions i intercanvis virtuals és certament reduït, però això és perquè la responsabilitat social corporativa de les empreses que han desenvolupat aquest sistema revolucionari els ha dut a apostar per facilitar una interacció social real, física, amb la gent que envolta els usuaris, ja que consideren que actualment és un valor força malmès.

Així és la meva F. sispuntzerodos*, que utilitzo des de fa gairebé 30 anys. No en trobo a faltar d’altres.

*O sigui, Finocam 602.

Ara, no us penseu que visc a les cavernes: faig anar un mòbil (es diu Simply: serveix per fer trucades i enviar missatges i l’engego en hores de feina si no sóc al despatx), tinc telèfon fix a casa i a la feina, treballo amb l’ordinador tot el dia, escric uns quants blocs, faig piulades i de tant en tant agafo els ascensors si s’han de pujar almenys cinc plantes.

Perles (73): L’ensenyament del català, vist l’any 1970

«Gos dir que l’estat d’alienació històrica és tan notable que seria plenament possible, i fins i tot lògic, que alguns personatges de relleu protestassin amb més o menys convicció davant l’intent necessari d’introduir l’ensenyament obligatori del català a les escoles dels països catalans. A Barcelona les protestes no arribarien a reflectir-se en la premsa. Probablement seguirien la ruta de l’anònim o de l’informe confidencial adreçat a qualsevol alta personalitat de la vida política de l’Estat. A Mallorca es mantindrien polèmiques agitades a nivell de cafè, però els fets tampoc no anirien a més. A València i al Rosselló es produiria un cisma descomunal entre la classe dirigent, i la reacció seria potser més contraproduent que la mesura. A Alacant, mai no s’hauria aplicat.»

Josep Melià Pericàs, Informe sobre la lengua catalana, EMESA, Madrid 1970, p. 150. Melià Pericàs (1939-2000), fundador del Partit Nacionalista Mallorquí (1976), s’allistà després a la Unión de Centro Democrático i formà part d’un dels governs d’Adolfo Suárez com a secretari d’estat d’informació.

Un senyor de Madrid

Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:

El valor de la prova
per Mario López Sellés

«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.

»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»

(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)

A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.

Llibres electrònics

Jo diria, jo diria, i ja sé que és dir molt, que el futur dels llibres electrònics, que aquest Nadal viuran una eclosió, és sobretot la satisfacció dels lectors de best-sellers, subscriptors de novetats editorials, lectors de llibres de moltes vendes i de consum ràpid. O sigui, els e-books tenen un gran futur, sens dubte, perquè aquest que dic és el públic majoritari entre els consumidors de llibres.

I llavors, grans superfícies del tipus Casa del Libro, Bertrand, etc. crec que tenen un futur pelut si no es reciclen (i esdevenen, per exemple, una mena de parcs temàtics de la lectura o similars; ofereixo la idea de franc), perquè la majoria dels seus clients són aquests mateixos i ja no necessitaran anar-hi per accedir al que cerquen. A la FNAC, de fet, ja van començar fa temps a reduir superfície de llibreria, com han fet també altres grans magatzems no especialitzats exclusivament en el sector. Sí que continuaran tenint sentit, em fa l’efecte, les superfícies de llibre objecte o llibre caprici, les de llibre d’un dia, de llibre d’ocasió, com són les dels supermercats, dels aeroports o de les grans estacions de tren. Els llibres de butxaca viuran una gran epifania.

Ara bé, els llibres de paper de tota la vida continuaran tenint el seu racó de mercat, potser en llibreries més menudes, o grans com La Central, on ja pots trobar gairebé tots els llibres que no trobes a les hiperllibreries. Conservaran els lectors formiguetes de tota la vida, els que llegeixen buscant sobretot la qualitat garantida, o la contrastada pels anys o fins i tot pels segles. Públic minoritari, sens dubte, però segur. Lectors d’uns llibres que la majoria no seran considerats mai prou dignes de passar al mercat electrònic, però que segur que tindran editors vocacionals que els continuaran publicant i lectors adelerats que els cercaran als prestatges.

L’oracle del vigilant ha dit.

Afegitó del 19 desembre 2009. He estat a la llibreria Excellence. No és per al meu perfil, però tampoc sé dir per a quin tipus de perfil pot ser. Per l’aspecte general, pel que fa a polidesa i ordre, sembla inspirada en la filosofia Bertrand, però a escala xicoteta. Una percepció que pot ser equivocada, però és el que em ve al cap a primer cop d’ull. Ara, l’espai dicta que així com a Bertrand hi ha un fotimer de llibres, a Excellence n’hi ha la meitat de la meitat de la meitat de la meitat... i la majoria són dels que hi ha a tot arreu (o sigui, com a Bertrand): best-sellers (però tampoc gaires; en tenen més en format butxaca), psicologia (és la seva especialitat), una mica d’economia barata, una mica de salut d’estar per casa, unes quantes biografies, uns quants llibres de viatges i uns quants més de cuina... Gairebé res d’història, gens de literatura bona (tret de quatre clàssics), gens de llengua, molt poc de comunicació, molt poc assaig sobre qüestions d’actualitat (tret dels camps esmentats). No hi ha gaires llibres cars i sí força de butxaca (comparats amb la resta). Vaig demanar una dotzena de llibres, per provar, dels que he comprat el darrer any i que eren més o menys coneguts (o sigui, els pots trobar en uns quants llocs de Barcelona no especialitzats) i només en tenien un. De dotze, un. Alguns passadissos són tan estrets que si hi ha una altra persona no pots passar sense molestar-la. La llibreria està repartida en dos locals i has de sortir al carrer per passar de l’un a l’altre. A més, entre les diverses plantes hi ha uns canvis de temperatura molt notables. Una persona que conec m’ha dit que ja hi tenen personal de baixa per refredats i grips, i això al cap de tres dies de tenir obert. L’única cosa bona, la zona de lectura: bons sofàs, uns quants diaris i revistes i una màquina de cafè. Però fins i tot en açò hi ha una pega: la zona aquesta és al soterrani, sense llum natural (no veus el carrer). Em penso que jo no hi aniré gaire sovint. I no veig clar quina mena de públic pot tenir, en aquella zona. Ahir, divendres al vespre, dia i hora ben comercials, hi vaig trobar en total quatre persones. La web la tenen exclusivament en castellà (com a cal Bertrand, ja que hi som, però la de Bertrand és una porqueria i es nota que no hi creuen, que no és la seva aposta –volen que la gent vagi a la llibreria real– i la d’Excellence és força correcta). Participen de la iniciativa Teaming, això està bé.

‘El Meu Diari’ (2)

Ve d’ací.

La manera tècnica de confegir El Meu Diari és: al matí obro amb un clic del Firefox totes les pestanyes que deia ahir (tinc una carpeta als favorits que es diu així, El Meu Diari, i s’obre tota de cop), i llavors al llarg del dia les vaig tancant a mesura que les llegeixo (les llegeixo, lògicament, després d’actualitzar-les). Si al final del dia en queda alguna, mala sort: com que normalment tinc pressa per acabar, tanco la finestra igualment, estigui com estigui de llegit El Meu Diari.

Abans de sopar, molts dies faig un cop d’ull a un parell de diaris de paper que em serveixen per llegir opinió, articulistes, temes culturals i altres qüestions més aviat intemporals. No hi llegeixo notícies (han passat almenys 24 h des que es van escriure i jo ja estic més al dia), sinó només, com dic, els articles d’opinió d’uns 15 columnistes o cronistes (2/3 cada dia).

Exemples d’aquesta mateixa setmana que em sembla que confirmen les meves tesis sobre el paper que ja fan avui els mitjans alternatius (en guardo unes quantes mostres més, si a algú li interessa aprofundir el tema):

1) Si hagués de fer cas només dels diaris convencionals, ara jo no sabria que els tallers tèxtils il·legals de xinesos que van ser desmantellats al Maresme fa unes setmanes per la policia servien el gènere a empreses com El Corte Inglés o Inditex.

2) Si hagués de fer cas només dels “diaris de referència”, ara estaria convençut, per exemple, que Caixa Manresa ha estat a punt de fusionar-se amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Els diaris (gairebé tots) han informat d’aquest procés de fusió, i no han desmentit explícitament cap de les informacions anteriors, quan n’hi ha que són contradictòries. Els diaris han “precisat” després que Caixa Manresa “no ha confirmat” la notícia, una no-confirmació que s’interpreta com que “de moment sembla que no s’integrarà amb les altres i potser ho farà més endavant” (sic), però no han reconegut que es van equivocar el primer dia.

3) Al costat del despatx hi havia un col·legi de monges i va córrer el rumor que el tancarien i que hi farien un hotel. Reportatges a la premsa, manifestacions de veïns “contra l’operació especulativa de les monges”, protestes dels pares dels alumnes. Les pobres monges ho negaven (a mi, personalment), excepte el fet que tancarien l’escola perquè s’havien fet grans i no tenien prou gent per tirar-la endavant. Van tancar l’escola. Al cap d’un temps va aparèixer a la façana un rètol: “Seu futura de l’escola Tal [una escola laica]. Obrirem el curs 2009-10”. Penseu que algú ha rectificat públicament les calúmnies? No, només n’han parlat un parell d’humils blocs i L’independent de Gràcia.

4) El senyor Ignacio Moreno escrivia ahir mateix a la secció de cartes dels lectors d’un diari de Barcelona el següent: «Sóc usuari habitual dels túnels de Vallvidrera i abans-d’ahir vaig ser testimoni d’un accident a la boca nord en el qual van morir dues persones [...]. Casualment (o no), el desembre del 2006 també vaig ser testimoni d’un altre accident mortal, al mateix punt. A Google trobo que almenys hi ha hagut quatre accidents mortals més en aquest punt...» En quin mitjà de comunicació convencional es pot trobar una dada com aquesta que esmenta el Sr. Moreno, sinó “a Google”? Què vol dir “a Google”? Res d’específic, però tota una filosofia sobre l’accés a la informació en aquests nous temps. La cerca que va fer “a Google” el diligent senyor Moreno, que li va proporcionar unes dades del tot rellevants respecte a la informació a la qual fa referència, no va ser capaç de fer-la el periodista que va cobrir aquella informació, potser per no contaminar-se de “les proverbials imprecisions i errors de la informació arreplegada a Google” (com si el seu diari no cometés imprecisions i errors i com si cercar “a Google” volgués dir agafar el primer resultat que et dóna sense contrastar-lo o sense valorar la font).

5) El mateix dia, a la mateixa pàgina del mateix diari, el senyor Artur Jofre, de Tona, explica: «Vaig escoltar amb molta atenció les declaracions d’Irene Rigau, portaveu d’educació de CiU. L’exconsellera [...] deia que el seu grup parlamentari demanarà al conseller Maragall que reintrodueixi els exàmens de setembre per als alumnes de batxillerat, perquè no fer-ne podia “generar un buit per a molts joves”. La meva sorpresa va ser total. Que no se’n recorda que precisament va ser el seu govern, presidit per Jordi Pujol, qui va treure els exàmens de setembre tot i les moltes queixes que hi van haver de mestres i pedagogs?» Al marge del cas concret, que no conec, demano: els “diaris convencionals” expliquen en les pàgines d’informació, i amb els titulars adequats, aquestes posicions contradictòries dels partits polítics, sense necessitat que les denunciï un ciutadà que només té accés a les cartes dels lectors? Hi ha cap mitjà de comunicació que expliqui de manera independent –sense que l’hagin de guiar les denúncies interessades dels altres partits– les paradoxes contínues dels partits, de tots, en els seus posicionaments públics? La resposta és: no. I en canvi sí que hi ha blocs i altres mitjans alternatius que segueixen algunes d’aquestes històries, tot i que encara no en conec cap que ho faci de manera sistemàtica. Als mitjans gairebé només es parla del que decideixen els partits que cal dir sobre ells mateixos –comunicats, desmentits– o sobre els altres –denúncies–: o sigui, les seves agendes. Molt pocs dies hi ha periodistes que segueixin les sessions del ple del Parlament de Catalunya –molt pocs periodistes... i molt pocs diputats, ja que hi som–, si no és que s’hi tracta un tema considerat mediàtic –convertit en mediàtic pels mateixos partits–, i encara menys les comissions. I potser cada dia hi passen coses interessants.

Afegeixo un cas més, intemporal i genèric:

6) Si haguéssim de fer cas només dels diaris, hauríem d’esperar sempre uns dies o fins i tot uns mesos abans de donar per bona qualsevol informació “de fons” (de vegades hi ha un procés llarg de negociació entre els afectats i el mitjà), perquè alguns cops notícies de portada, o publicades a l’interior però amb lletres de pam, són desmentides al cap del temps a la secció de cartes al director del diari imprès (i no sempre en la versió digital, on també havia aparegut aquella informació), amb un text breu titulat “precisió” o “matisació” i molt poques vegades “rectificació”, i encara menys encapçalat amb un titular contundent del tipus «No era veritat que...».

Ja dic que són només exemples (gairebé tots d’aquesta mateixa setmana, poca broma) perquè s’entengui el que volia dir.

Ara com ara, doncs, no tinc gaires dubtes que en qüestions locals –i no diguem de barriada–, en les específiques de determinats col·lectius i en esdeveniments sectorials, però també en afers més generals en què es barregin interessos publicitaris, polítics, econòmics, els mitjans de comunicació “de sempre” tenen poca cosa a pelar davant dels blocaires, els tuiters i les xarxes socials d’internet (aquestes darreres només en els moments d’alerta, no la resta del temps, que es fan anar com a mitjans de diversió). Senzillament, la “premsa clàssica” s’haurà de reinventar i haurà de considerar aquestes vies de comunicació com a fonts bàsiques, i segurament pagar pels seus serveis, i a més no tindrà la possibilitat de convertir les millors fonts alternatives en “fonts exclusives” seves (perquè en el moment que s’oficialitzés la relació en sorgiria una altra d’independent, amb informació més fresca).

Certament, em sembla clar que els mitjans “tradicionals” aviat deixaran de tenir la darrera paraula en la majoria dels afers públics, perquè el que s’està desintegrant de dia en dia és el concepte de “col·lectiu tancat” i el que compta cada cop més és el subjecte, la persona o l’equip que fa cada informació, i per a molta gent no compta sinó secundàriament si aquella persona o aquell equip és de tal lloc o de tal altre. La darrera paraula la tindrà al capdavall la ciutadania, que concedirà el crèdit a qui se’l guanyi dia a dia, no pas a qui pretengui viure dels llorers d’altres temps. I els “diaris de sempre” serviran per a qui busqui, més que res, una estona de lleure per llegir tranquil a la vora del foc, o a la gandula de la piscina. Els “diaris convencionals”, si no canvien radicalment, seran instruments d’esbarjo o de cultura estàtics, conviuran amb els llibres i els equips de música i d’imatge.

En canvi, algunes o moltes capçaleres de sempre miraran d’esdevenir, en la versió digital (i única en el futur?), mitjans alternatius, amb tuiters, blocs i apartats oberts a la participació lliure dels lectors, el que els anglesos anomenen user-generated content. Ja hi som.

Les disfuncions i els errors informatius es produeixen també, certament, en els mitjans alternatius. Però no són exclusius dels mitjans alternatius. I, al capdavall, hi ha mitjans alternatius més fiables que altres, i són aquests els que imposaran dia a dia el seu criteri, mentre que d’altres que són sistemàticament intoxicadors i que copien tots els defectes dels diaris tradicionals des del primer dia i n’afegeixen de nous i d’específics del canal internet, no tindran més èxit que el que pugui tenir un xou de la TV, que encara que tingui èxit ningú no considera que serveixi per a informar, sinó per a passar l’estona.

En resum, no és una qüestió de diaris sí - mitjans alternatius no, o a l’inrevés, sinó de combinar totes les possibilitats, de saber amb quins condicionants viuen els diaris i amb quins altres treballen els autors dels mitjans alternatius, i entomar els materials que t’arriben d’uns i altres d’acord amb aquestes dades prèvies.

Fins i tot hauria de ser una feina dels mitjans de comunicació de sempre descobrir les noves fonts informatives i parlar-ne sense reserves, treballar amb elles, interactuar-hi, sense que hi hagi sempre al darrere la càrrega de profunditat de la sospita. Que no es tractava d’informar del que passa?

I encara una darrera idea. Hi ha bàsicament dos models de portal informatiu: el de format centrípet i el de format centrífug. Els primers són endògens, et condueixen sempre pels seus propis enllaços, no t’obren finestres cap enfora, són com aquells magatzems grans on no trobes mai la sortida, tot són ofertes i reclams interns. Els portals centrífugs, en canvi, seleccionen informacions que creuen interessants per als seus lectors, i a partir d’ells veus el món, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels testimonis que segons aquells portals veuen cada racó de món més de prop que ells mateixos. A curt termini, els portals informatius centrípets lliguen els lectors, se’ls fan seus, els ofereixen una navegació còmoda i sense ensurts, tot és a l’abast d’un clic i cap pàgina no s’encanta més del compte a l’hora de descarregar-la. Però els centrífugs crec que tenen un avenir a mitjà termini més adequat a la manera de ser de les noves generacions, ja que et donen sensació de llibertat, t’ofereixen en general una bona selecció i la gent repeteix visita l’endemà per tornar a viatjar amb ells. De manera que capten audiència i clients per a ells mateixos i també per als altres, per als que ells han seleccionat. (Un bon exemple europeu de portal centrífug purament informatiu, sense comentaris públics però amb una certa interactivitat amb la redacció, el tenim aquí al costat: VilaWeb. No hi fa res que el disseny i els recursos gràfics i tècnics no siguin l’últim crit, perquè no és això el que hi busques. Penso que té èxit justament perquè és força centrífug.)

No crec que cap mitjà de comunicació pugui pretendre arribar a tot i ser bo en tot, i per això penso que la informació del futur estarà com més va més en mans dels seleccionadors d’informacions. Ja en funcionen de prou bons. I els grans mitjans generalistes o fan això, ser canals d’accés oberts a altres llocs, o bé s’hauran de conformar amb un nínxol, a ser una especialitat: el món local o una temàtica pròpia, de manera que els portals centrífugs els considerin “els millors” en aquell indret o en aquella especialitat.

No sé com es regularà tot això des del punt de vista legal, som a les beceroles del fenomen. Però no em sembla que la trajectòria dels esdeveniments pugui derivar en tancaments dràstics de “les portes del camp”. Si se’n tanquen, se n’obriran de noves.

‘El Meu Diari’ (1)

Això serà llarg, ho aviso. Si ho vols explicar més o menys bé t’hi has de mirar, per no caure en la superficialitat de què se sol acusar amb justícia determinats talibans, apòstols del que podríem anomenar l’Internet Únic –gent del món real, d’altra banda, perquè internet també és “el món”. I tot i la llargària, segur que em deixaré detalls importants. Bé, almenys ho provo, seria més fàcil donar-me abans d’intentar-ho.

Fa un parell de dies parlava amb un altre periodista sobre el meu concepte de diari, un concepte amb el qual crec que molta gent funciona ara per la vida. Aquí, avui, parlaré com a usuari de la informació, no com a professional. Fa anys que no m’hi dedico, descomptant aquests blocs d’estar per casa que faig més com a entreteniment personal que com a manifestació d’afany informatiu.

N’hi ha que diuen que el periodisme “de debò” es continua fent sobretot sota les capçaleres dels diaris i que la gent se’n refia, que són les que treballen més bé, que tenen una solvència contrastada. La meva tesi, en canvi –o potser no és “en canvi” sinó “a més a més”–, és que allò del “diari de capçalera” com a mitjà de referència per estar informats ja no funciona, o no funciona gaire. Potser tindrà sempre el seu públic, però té els dies comptats com a font de comunicació per antonomàsia: per entendre’ns, la majoria de la gent ja no s’informa “pel New York Times”, ni “per El Punt”, ni “per la BBC”, ni “per TV3”. Tot i que em sembla segur que els diaris i les emissores subsistiran, caldrà que s’adaptin i deixin de considerar-se els amos del ball amb clients captius (vull dir els amos de la “informació bona”, els garants de la puresa informativa). Ara poca gent diu: per estar informat en general, has de llegir tal mitjà. No, això era abans, ara aquest consell ja no se sent.

Jo em refio dels noms i cognoms (encara que siguin pseudònims, encara que no “se sàpiga” qui són, encara que només en conegui l’adreça URL) que m’ofereixen una informació o una reflexió breu que m’interessen, i m’és igual on escriguin, en quin format o amb quines eines. Jo passo de l’un a l’altre amb la mateixa facilitat, o més, que quan giro la pàgina d’un diari de paper: és un clic.

Em penso que tots estem d’acord que ja no es pot parlar de “diaris”, de “quotidiens”, sinó de capçaleres multimediàtiques. Els seus productes estrella no són ja els llargs textos tradicionals (que també van quedant cada cop més arraconats a les versions digitals), sinó les imatges (fotos, animació, TV, gràfics), els titulars (molts titulars) i els missatges breus to be confirmed: com els “despatxos d’agència” d’abans, però ara qui rep els scoops no són sols “els mitjans de comunicació”, són els ciutadans, i ells mateixos acaben d’elaborar-se la notícia cercant les dades aquí i allà, si és que en troben a faltar alguna, les imatges que encara no han vist i els agradaria veure...

“Si no hi ha al darrere un projecte sòlid i consolidat, no hi ha periodisme de debò”, diuen alguns (i sé que estrafaig i simplifico les argumentacions, però ho he de fer així per tirar endavant el discurs; si no, no avançaríem). Jo dic que el periodisme de debò també es pot trobar en els 140 caràcters d’un tuiter qualsevol, perquè amb 140 caràcters es pot fer un bon titular, i fer bons titulars també és “fer bon periodisme”. I no diguem ja si trenta tuiters, tres-cents o tres mil “es posen d’acord” espontàniament a explicar tots alhora la mateixa cosa. Amb imprecisions i amb errors, sí, però en conjunt és un fenomen que resultarà invencible. Molta gent “s’informarà” per vies alternatives en cas d’urgència. Això, poc o molt, ja està passant.

Com s’arriben a conèixer aquestes fonts d’informació alternatives? Com s’hi contacta per primera vegada? Per referències d’altres, és clar, o també, i molt, pels cercadors d’internet. Aquest és en molts casos el primer pas, així és com descobreixes “el que hi ha a la xarxa sobre tal tema”, “aquests són bons en tal qüestió”, “aquest tuiter és un crac”. En els primers llocs dels resultats dels cercadors (suposem que parlem de temes seriosos) apareixen generalment els indrets d’internet que ja han demostrat una certa solidesa i un cert atractiu. Als passavolants i als improvisadors els costa molt eixir a les primeres pàgines amb continuïtat.

A partir de les primeres coneixences, cadascú es crea les pròpies vies: n’hi ha una per a cada subjecte.

No es tracta tant de “la veritat”, de “la profunditat” o de “la seriositat”, ni molt menys de “la completesa”. Es tracta de com assolir una informació bàsica, es tracta sobretot de rapidesa. Ningú no s’hi jugarà el patrimoni a partir de la informació epidèrmica, en això també estem tothom d’acord. Si ens hi hem de jugar alguna cosa, abans mirarem d’informar-nos seriosament i buscarem una altra via que no necessàriament serà tampoc un “mitjà de comunicació” tradicional: pot ser un llibre, un estudi monogràfic, un contacte real amb algú del gremi. Però és que la gent no cerca la informació per decidir si s’han de jugar la vida o no. La majoria de la gent vol informació per anar fent i prou, per estar mínimament informats. Per a moltíssima gent, la informació és en bona part, avui, tema de conversa, entreteniment i poca cosa més.

Tot i que, en situacions d’alarma general, de mobilització social, si cal sortir al carrer n’hi ha que hi sortiran a partir d’aquests primers inputs superficials, que els poden arribar per vies molt diverses. Hi ha gent per a tot. Hi haurà planxes i falses alarmes, com n’hi ha hagut sempre, però hi haurà fetes i mobilitzacions històriques. Això també està passant. No s’hi val, em penso, a desautoritzar tot un moviment social i global que està començant ara mateix, davant els nostres ulls, amb una actitud despectiva. Qui ho faci, per mi, ha begut oli. I l’efecte que em fan els mitjans generals, els de sempre, és que van a remolc del que està passant, critiquen avui el que no tindran cap més remei que fer demà.

Llavors, El Meu Diari és el que llegeixo o fullejo cada dia al llarg de la jornada com a informació, per saber el que passa al meu voltant i al món. Us el descric tot seguit. L’ordre és aleatori, i la lectura caòtica: ara una pàgina, ara una altra, d’aquí mitja hora la tercera, al migdia la quarta i la cinquena, a la tarda dues més, al vespre poc abans de plegar una altra...; i avui és així i la setmana que ve potser serà d’una altra manera, perquè molt sovint incorporo noves pàgines al diari, o n’abandono unes altres i les deixo en una carpeta per mirar-la un cop l’any.

El Meu Diari*, deia, és com segueix:

- Les portades de 12 mitjans digitals de comunicació d’Europa i Amèrica (només els titulars de portada del diari digital, sense clicar els enllaços tret d’un o dos per dia segons el dia [si s’ha produït el que considero una “notícia del dia”]; quan dic “mitjans de comunicació” incloc ara tota mena de portals de comunicació, també Google News i altres de similars, no parlo només dels clàssics) (2)
- L’article del director d’un portal d’internet (1)
- Les últimes 8-12 hores de 9 tuiters seriosos, que em donen titulars (temes: política, economia, cultura, llengua, comunicació, Barcelona...) (2-3)
- L’article del dia de 8 blocaires seleccionats (temes: íd. que els anteriors; són blocs informatius-interpretatius; no llegeixo mai els comentaris, si n’inclouen, tret del cas que alguna dada de l’article em sorprengui i intueixi que pot haver estat rectificada per algun comentarista; però quin blocaire seriós no rectifica ell mateix immediatament el seu article si algú li fa un comentari pertinent?) (1)
- Els articles de la setmana de 5 blocaires seleccionats (temes: id. que els anteriors) (1/7)
- Les 30 línies de l’anàlisi de mercats de José Manuel Garayoa, una de les peces més bones del periodisme econòmic dels nostres dies, que ara trobes en un racó de La Vanguardia però que evidentment podria sobreviure de manera autònoma en qualsevol altre indret (1)
- Títol i temàtica dels 4 vídeos més vistos a YouTube les darreres 24 hores (no me’n miro més d’un per setmana, de mitjana, i a vegades faig trampa i el que em miro no és dels més vistos sinó un esquetx de Polònia) (1/7)
- Entrevistes seleccionades publicades en 5 diaris europeus, segons el títol i el personatge (1/3)
- Els acudits de 10 humoristes de diaris europeus que em sembla que fan un bon resum de la jornada (1)
- El recull sobre la premsa de Madrid que fa últimament Pere Gendrau a l’Avui (1)
- La pàgina de cotitzacions de la borsa (1)
- Els títols (i en algun cas, tot el text) de les cartes al director de 5 diaris europeus (1)
- Els articles setmanals dels ombudsmannen de 5 diaris europeus (1/7)
- Nom i finalitat dels 5 grups amb més socis creats la darrera setmana a Facebook (1/7) (aquesta “pàgina” d’El Meu Diari l’estic abandonant darrerament, la deixo per al final perquè poques vegades m’aporta res; em penso que ara començaré a mirar-me amb atenció LinkedIn)
- 2 pàgines més que no vull dir (secret del xef; no són marranades).

* Entre parèntesis, les vegades (màxim) que llegeixo la pàgina: 1 vol dir un cop al dia; 2, dos cops al dia; 1/3, un dia de cada tres; 1/7, un cop per setmana, etc.

Si un dia m’empasso tot el que he dit, tenint en compte que moltes d’aquestes fonts només les miro un cop per setmana, el temps total de dedicació a la tasca quotidiana d’informar-me arriba a tres quarts d’hora si fa no fa, repartits al llarg del dia. Els dies que tinc menys temps, amb un quart o vint minuts també repartits al llarg de la jornada ja faig el fet (o sigui, considero que ja tinc prou informació per funcionar per la vida aquell dia).

El problema que tinc moltes vegades és que després, si comento amb algú tal notícia i em demanen on l’he llegida, sovint haig de reconèixer: doncs... no ho sé, al Meu Diari.

Demà continuo.

Ha guanyat l’esperança

Ja hi haurà temps de desenganyar-se, o d’entristir-se si passa una desgràcia. No tinc cap dubte que hi ha molta gent als EUA i al món que pensen a hores d’ara quina pot ser la millor manera de desempallegar-se del negre. De moment, però, alegria i un bri d’esperança. Perquè tot i que com diu el meu amic Vicent Partal les campanyes es fan en vers però després es governa en prosa, poden canviar moltes coses (2.XII: sembla que la frase cal atribuir-la a Hillary Rodham, em diuen).

Tant de bo canviïn moltes coses.


Afegitó de les 16 h. He mirat si trobava titulars realment originals sobre això d’avui. Aquests són els que m’han agradat més:

- GOBAMA (Daily Mirror, de Londres)
- Ja no és un somni [damunt una foto de Martin Luther King] (El Periódico de Catalunya, de Barcelona)
- Il sogno [damunt una foto de BO en B/N fent un petó a una filla, i sota el text de Martin Luther King sobre el seu somni] (L’Unità, de Milà)
- Ganó la esperanza (El Espectador, de Bogotà; han copiat el meu ;-))
- One giant leap for mankind [damunt una foto frontal de BO que avança decidit] (The Sun, de Londres; el titular fa referència a la frase que va pronunciar Neil Armstrong l’any 1969 quan va posar el primer peu damunt la Lluna)

Aquestes cinc portades, i especialment les d’El Periódico, el Daily Mirror i L’Unità, han fet la volta al món.

La frase més repetida en els titulars dels altres: «It’s Obama» i diverses versions de «dia històric», «primer president negre» i altres obvietats i tòpics. En aquesta línia, estava una mica més bé la portada d’algunes de les edicions nord-americanes (EUA i Canadà) del gratuït Metro: «History in the making». I la resta, textos força grisos, alguns massa llargs i sembla que poc rumiats. I mira que han tingut temps de preparar les portades...


Afegitó de les 18 h. Una altra dada d’interès: l’únic diari dels de franc que aquest matí duia a la portada la notícia Obama era el Què, justament el que m’agrada menys. Avui han fet un esforç per tancar l’edició més tard o per fer-ne dues i, tenint com tenen tots els gratuïts força problemes –vivien sobretot de la publicitat immobiliària–, cal aplaudir-los.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dret de somiar

Com que ja ho ha escrit Vicent Partal a VilaWeb, no cal que m’hi esforci.

I esperem, sobretot, que no es compleixin els auguris macabres que corren per la xarxa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)