Fets diferencials (25): Cap ajuda de l'estat

«Un dels problemes fonamentals entre Espanya i Catalunya és que no hi ha hagut prou respecte mutu, sobretot per part del país més potent. S’han comès errors greus i els estem pagant. És una situació molt complicada i difícil de resoldre, ja que per dialogar hi ha d’haver dues persones interessades a parlar.

»Jo em sento tan bé aquí com a Granada, Toledo o Santiago de Composteŀla, però és cert que tinc un suport raonable i modest de la Generalitat i en canvi mai no he rebut cap ajuda de l’Estat. Tot i donar a conèixer la cultura espanyola per tot el món. Nosaltres som la prova molt concreta que Espanya no s’interessa per Catalunya. La Capella Reial no ha despertat mai cap interès, ni el que jo faig com a músic no ha vist mai cap reconeixement ni suport.

»I això és greu, perquè la cultura espanyola i la catalana estan molt unides musicalment, han compartit molt. Una cosa són les Cantigas de Santa María i una altra el Llibre vermell de Montserrat, però estem lligats per Occitània. Al món polifònic, els nostres trobadors i músics eren a la cort de Madrid igual que estàvem lligats a Nàpols. Però tot això es desconeix, hi ha tanta ignorància... I quan hi ha ignorància hi ha injustícia, fanatisme, manca de respecte. Desconeixem els aspectes bàsics que ens permetrien crear ponts.»


Jordi Savall, músic, entrevistat per Maricel Chavarría a La Vanguardia, 3 novembre 2013. L’entrevista duu el títol «Som la prova que Espanya no s’interessa per Catalunya» i es publica a tres columnes. Si un músic de l’anomenada que té Savall s’expressa d’aquesta manera, ell que, tal com diu, està interessat a bastir ponts entre Catalunya i Espanya, i si aquest missatge seu apareix publicat a La Vanguardia amb el titular esmentat...

Fets diferencials (24): Anar pel carrer amb carretons

M’ho diu un amic de Madrid que de tant en tant ve per aquí. Que li sorprèn trobar a Barcelona tanta gent, molta més que enlloc, que va pel carrer arrossegant carros amb rodes. Diu que a Madrid això no passa –no passa tant– i que li crida molt l’atenció.

Per mi ha sigut una sorpresa. Però des que m’ho va dir m’hi he fixat. I sí, és veritat. Molta gent porta coses amb rodes darrere o davant seu: maletes amb rodes, carros i carretons d’anar a comprar, motxilles amb rodes, cotxets de criatures, bosses amb rodes, carros de supermercat (robats?, trobats?), carteres amb rodes i tota mena d’estris i d’invents rodats. Si us hi comenceu a fixar ho veureu.

Es compleix, en paraŀlel, allò que fa un segle deien que passava a Vic: si no veus un capellà davant teu, ni darrere teu, ni a la teva dreta ni a la teva esquerra vol dir que el capellà ets tu. O sigui, si no veus ningú que porti carretó amb rodes al teu voltant, vol dir que el carretó el duus tu.

(La il·lustració està presa de Садовед)

Fets diferencials (23): Lectura de resultats polítics

A Madrid hi va haver eufòria desfermada el 25 de novembre del 2012, quan Convergència i Unió va perdre 12 diputats. A Madrid, llavors, havien convertit Artur Mas en «el català dolent», l’enemic d’Espanya per antonomàsia, i el dolent havia perdut.

No van ser capaços de veure, o no van voler veure, el que aquí vam veure de seguida: que posats a anar cap a l’estat propi, per a molta gent valia més confiar en els que sempre havien defensat aquesta sortida a l’atzucac que és, per a Catalunya, la pertinença a l’Estat espanyol. I, per tant, valia més confiar en Esquerra Republicana i en altres opcions fins i tot més radicals.

I a més, si CiU, fins llavors ni carn ni peix, obtenia 50 escons, ara sí que caldria considerar-los tots «pro estat propi» –aquest havia estat el leit motiv de la seva campanya.* A aquests 50 calia sumar els 21 d’ERC, que pujava 11 escons (total d’escons per l’estat propi: 71), la Candidatura d’Unitat Popular, que obtenia 3 escons i era la primera vegada que es presentava a unes eleccions nacionals (total d’escons per l’estat propi: 74), i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, que fins llavors no tenia l’estat propi com una prioritat i en aquestes eleccions sí, n’obtenia 13, tres més que abans (total d’escons per l’estat propi: 87).

Resultat: s’havia passat de 10 escons que tenien com a objectiu prioritari l’assoliment d’un estat propi (els d’ERC), a 87 escons que havien incorporat aquest objectiu com una de les primeres fites del seu programa electoral. 77 escons més.

I a Madrid reien perquè «l’enemic, el dolent», havia perdut 12 escons.

* Una altra qüestió és que després, aconillits, hagin fet marxa enrere. Però aquí em refereixo al moment aquell: l’endemà de les eleccions, 26 de novembre del 2012.

Fets diferencials (22): Pa amb...?

«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”

»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:

»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?

»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»

Carles Ribera, Presència, 27 agost 2010

Fets diferencials (21): Festes i diaris

Avui, Divendres Sant, a Espanya no hi havia diaris –fins fa pocs anys– i ahir els periodistes feien festa; en canvi avui, Divendres Sant, a Catalunya sí que hi havia diaris* –fins l’any 2005 inclòs– perquè Dijous Sant ací no és festiu sinó feiner. Certament, no és un feiner com qualsevol altre, es nota que hi ha menys activitat del compte, però ahir mateix la majoria de les botigues eren obertes i a l’autobús, a l’hora de pujar cap al despatx, hi érem si fa no fa els de cada dia, tret de les mares i els pares que porten criatures a escola, ja que les escoles sí que tota la Setmana Santa fan vacances. En canvi demà, Dissabte de Glòria, a Catalunya no hi havia diaris i a Espanya sí. L’any 2006, com deia, els distribuïdors de premsa catalans (o els distribuïdors de Catalunya, que potser no és ben bé el mateix) van decidir fer com havien fet sempre els col·legues de l’Estat, però es veu que llavors a l’Estat van dir que ells distribuirien diaris Divendres Sant i no Dissabte de Glòria. En fi, no sé si va ser abans l’ou o la gallina, qui va prendre la primera decisió de canviar, però sigui com sigui continua el fet diferencial.

*Quan he mirat de documentar aquesta dada m’ha costat força contrastar-la. La gent a la qual li ho he demanat em deia que els sonava que anava així, o a l’inrevés. O sigui, que hi havia un fet diferencial català en la confecció i distribució de la premsa per Setmana Santa, però no recordaven com anava exactament la cosa o no n’estaven segurs. S’entén la vacil·lació pels canvis que hi ha hagut els darrers anys. La manera de comprovar-ho amb seguretat ha estat finalment l’hemeroteca. I efectivament, el Divendres Sant del 2005 hi hagué diaris a Catalunya, i a Espanya no, i avui hi ha diaris a Espanya, i a Catalunya no.

Això passa encara cada any una altra volta, el dia de Nadal. Per Nadal qui res no estrena res no val i tot això, però a més per Nadal, el dia de Nadal, fins ara a Catalunya hi ha hagut diaris i a Espanya no. Perquè ells celebren molt la vigília, la cena de nochebuena i tota la pesca, i el gremi de la premsa també, mentre que a Catalunya es manté la tradició simbòlica que fins a la Missa del Gall antany era temps de penitència i, per tant, el dia 24 es feinejava i al capvespre se sopava normal, i els periodistes catalans –només els periodistes, la premsa tan bescantada, pobreta!– mantenen la flama encesa i encara ens recorden la tradició l’endemà, el dia de Nadal, perquè tens el diari a la bústia o pots comprar-lo al quiosc, cosa que no poden fer a Madrid i rodalia encara que tinguin tota la resta de poders del món: per Nadal no tenen diari. En canvi, és per la diada de Sant Esteve que a Catalunya no hi ha diaris i a Espanya sí. Fins al Nadal del 2009, almenys, açò ha anat d’aquesta manera, veurem què passarà el Nadal vinent. Potser acabarem desitjant-nos feliços nadals, com per allà a l’oest.

Ja que hi som, posats a relacionar Nadal i Pasqua, hi ha uns quants refranys que en parlen. Potser alguns no els coneixíeu (el primer segur que sí):

- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.
- Per Nadal calor i per Pasqua fred fan l’any bo i dret.
- Per Nadal s’indiot, per Pasco es xot (o: Per Pasqua carn de corder, per Nadal de galliner).
- Amoretes de gener, per Pasqua són muller i per Nadal bolquer (aquest no em direu que no és divertit); o, si voleu, amb la perspectiva de gènere canviada: Pel gener verb florit, per Pasqua marit i per Nadal pit.
- Si per Nadal fa estiu, per Pasqua prop del caliu; Si per Nadal s’espardanyeja, per Pasqua s’esclopeja; Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer; A Nadal es jocs, a Pasco es focs; Qui per Nadal juga a bitlles, per Pasqua escalfa els talons; Qui per Nadal s’assolella, per Pasqua s’atorreia... (Tots volen dir que si per Nadal fa bo, per Pasqua farà fred, i viceversa; atorreiar-se, que significa ‘torrar-se [a la vora de la llar de foc]’, és un verb popular que només es conserva viu en aquest refrany.)

Els he tret del DCVB, d’El refranyer de Joan Viladot (a cura de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, Pagès Editors, Lleida 2003) i un del Diccionari de refranys d’Anna Parés (Edicions 62, Barcelona 1997). La versió del verb florit, el marit i el pit és meua.

* * *

Afegitó del 6 abril 2010. Miquel Navarro, expert en la qüestió, m’escriu el següent:

«Atenció:

»No faria gaire cas del que diuen les capçaleres del diari.

»Jo em fiaria del dies de festa que fan els quiosquers. Els editors no prepararan exemplars que no tinguin sortida comercial. El meu pare, quiosquer, qualificava de “gana” el col·lega que obria els dies que eren festius per al col·lectiu (el mateix passa per Nadal i per Cap d’Any). Eren mal vistos.

»I a Catalunya els quiosquers tanquen el Divendres Sant, i a la resta d’Espanya –tinc entès– el dissabte. Com per Nadal el quiosquers tanquen el dia de Sant Esteve mentre els de la resta d’Espanya el dia de Nadal, ja que per a ells el dinar gran es fa la vigília i no s’aixecaran unes poques hores després de fer un gran sopar per obrir el quiosc.

»No crec que aquest col·lectiu hagi canviat el dia de tancament, ja què això seria molt complicat. Des que jo tinc us de raó, a Catalunya sempre s’ha fet així.

»Jo més aviat crec que els últims anys s’ha produït el fet que alguns diaris –els grans– fan edicions que s’imprimeixen fora de la rotativa habitual. Quan els diaris grans no s’imprimien fora de la seva rotativa habitual, suposo que les empreses donaven per perdudes les vendes allà on el quiosquer no obria.

»I et reitero que no facis cas del que diuen les capçaleres de les planes. Es fa trampa. De la mateixa manera que a l’hora de redactar informacions, per a aquestes edicions en concret, no posem adverbis de temps (ahir, demà, etc.) ja què no serveixen més que per a una part de la tirada, però no per al total. [...]

»Si vols algun aclariment no dubtis a trucar-me.

»I ET REITERO: no hi ha hagut cap canvi en el dia de tancament dels quioscos. Són els diaris que s’imprimeixen en més d’una àrea geogràfica els que s’han adaptat al dia d’obertura dels quiosquers.»

* * *

Aclarit, doncs. Hi ha fet diferencial i sempre n’hi ha hagut, però no és exactament el que jo explicava. O més ben dit, no hi ha hagut canvis fa uns anys, sinó que aquest fet diferencial sempre ha estat el mateix.

Fets diferencials (20): Protegir unes coses o unes altres

Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.

I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.

* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Fets diferencials (17): Els López

Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia.

Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa. Alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa. Ni uns ni altres no han demanat gaires disculpes, ni han decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política, ni que fos per vergonya. Però tot això és una altra història.

El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys.

Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats, i passar d’un dia a l’altre a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)

No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –em van enviar a fer-li una entrevista els anys 80, a Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya.

Però des del meu punt de vista no parlar català vivint aquí és incompatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, cosa que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.

Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.

Fets diferencials (16): Quina vergonya

Dilluns 4 de juny, dos quarts d'onze del matí. És festa a Barcelona. Tots els barcelonins de naixement o d’adopció són a la platja, de viatge, clapant, absorbint l’alcohol de la matinada. Tots? No. Un grapat d’infrahumans que hem coincidit aquest matí al metro hem hagut d’anar a treballar, per la malaptesa de les nostres autoritats, que es van carregar una festa i la van traslladar a avui.

Avui no és res, senyors i senyores –no sé per què els ho dic, si ja ho saben. Una cosa és la segona Pasqua i una altra un dilluns de festa per la bona cara, una vacança general en la feina que no es repetirà perquè no consta en cap calendari, se l’han inventada. Uns clients de fora de Catalunya ens han dit que ells no tenien la culpa d’aquestes manies nostres, i que si no ens agrada que ens hi posem fulles. Que ells tenien apuntada com a festa el dia 28 de maig, no pas el 4 de juny. I efectivament, el dia 28 no ens van encomanar res per fer –altres clients, en canvi, sí que ens van donar feina dilluns passat, d’acord amb el calendari oficial del tripartit beneït per l’oposició. O sigui, que m'ha tocat pencar tots dos dies.

El dilluns 28 de maig havia de ser festa. Una festa tradicional que se celebra en mig món però no a Espanya i que era un dels fets diferencials nostres respecte a l’estat de matriu castellana que ens subjuga, perquè a Catalunya coincidíem en aquest cas no pas amb l’Estat espanyol sinó amb la resta del món. I ens l’han bandejada! Els nostres governants catalans!! Per arreplegar més vots!!! I què han aconseguit, qui els ha votat, després de la martingala? Encara més: on, quan, com, qui s’ha de votar per impedir que es repeteixi una arbitrarietat com aquesta?? Qui volen que els voti les eleccions vinents, siguin quan siguin???

El que fa més vergonya de tot plegat és que havent-se comès un acte tan inexplicable, gratuït, barroer, discrecional, injustificat i bananer com aquest, tan vergonyós, se n’hagi parlat tan poc. Ni la premsa, ni els polítics de l’oposició, ni ningú. Deuen ser tots a la platja. Els és igual.

Com els seria igual –als polítics, als mitjans de comunicació, als empresaris que manen de veritat– que s’acabessin tots els fets diferencials de Catalunya i Catalunya mateix. L’únic que troben important és que els votem i que els comprem més productes, més diaris, que mirem la tele com el Franco volia que la miréssim o si no que anéssim als estadis de futbol a veure les demostraciones sindicales en rigorós directe. Aquesta gent que ens manen, si fos per garantir un vot, es vendrien sa mare. Ni la vendrien: la regalarien, a canvi d’un escó.

Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia

Fa una temporada es va discutir en una llista d’experts i aficionats de tot el domini lingüístic català, el grup Migjorn, si era genuí o no dir «bona tarda» –o «bona vesprada» al País Valencià, o «bona horabaixa» a ses Illes. Va guanyar la tesi segons la qual el costum més tradicional i genuí de la llengua catalana era circumscriure’s a un sistema que es compon de dues salutacions: «bon dia», que serveix per a tot el dia, i «bona nit», per a l’hora d’anar a dormir. És a dir, els castellans tenen el dia dividit en tres parts –«buenos días» fins al migdia, «buenas tardes» fins al vespre i «buenas noches» a la nit– i nosaltres en dues.

Bé, no hi ha res a dir. Potser sí que els nostres avis pagesos se n’anaven de casa al matí dient «bon dia» i ja no tornaven fins al vespre, sense esma de dir res de cansats que estaven, i llavors si trobaven algú li continuaven dient «bon dia», o potser ja no parlaven ni saludaven ningú fins a l’hora d’anar a dormir, que li deien a la dona i als fills «bona nit». Potser és veritat que passava això. Però els temps han canviat. Això per una banda.

Ara, la raó profunda per la qual crec que hem de mantenir o incorporar tranquil·lament en la nostra parla habitual el «bona tarda» –i si convé altres fórmules– no és el pas del temps i el canvi de costums, sinó que és que en el cas del català canvia una cosa transcendental respecte al castellà i a altres idiomes pròxims, i és que jo crec que els nostres tradicionals «bon dia» i «bona nit» no formen part d’un sistema de salutacions tancat, sinó que s’emmarquen dins d’un sistema de salutacions i desigs molt ampli, obert a noves aportacions i adaptat a tota mena de circumstàncies. Així, en català diem «bon profit», «bon viatge», «bon Nadal», «bona feina», «bon any», «bona pesca», «bona migdiada», «salut i bons aliments»... i, és clar, dins d’aquest món obert i inacabable, hi cap, siguin salutacions tradicionals o no –que ja que hi som cal dir que tenen uns quants segles i bons avaladors, com ara el mestre Coromines–, «bona tarda», «bon vespre», «bona vesprada», «bona horabaixa», «bon capvespre»... I, si un dia creiem que ens poden fer servei, «bon migdia» o «bona posta de sol», o qualsevol altre que ens pugui anar bé per a un moment determinat. El català, pel que fa a les salutacions i els desigs iniciats amb l’adjectiu «bon/s» o «bona/es», no té un sistema tancat sinó obert. Aquesta és la tesi.

Els italians (o almenys alguns italians que he conegut) tenen un sistema més obert que el castellà, el francès i l’anglès per expressar desigs relacionats amb el temps cronològic immediat utilitzant l’adjectiu «buon/a». És un sistema semblant al nostre: diuen «buon Natale», «buona Pasqua», «buon anno», «buon compleanno», etc. I dins d’aquest sistema obert han introduït recentment «buon pomeriggio», que té un temps de vigència similar al del nostre «bona tarda» o «bona vesprada», fins que ja diuen els més tradicionals «buona sera», cap al vespre, o «buona notte», a la nit. Fins i tot hi ha un magazín de TV al Canale 5 que es diu així, Buon Pomeriggio. I ningú allà no se li ha acudit dir que «buon pomeriggio» sigui «poc italià» o que no respongui al geni de la seva llengua.

De manera que des del meu punt de vista, que ningú fins ara no ha rebatut amb prou contundència, defensar que tenim un sistema de salutacions tancat és recloure’ns nosaltres mateixos dins un esquema castellà –o anglès, o francès, no ve d’aquí–: ells amb tres salutacions i nosaltres amb dues, però tant els uns com els altres dins un sistema tancat.

És només una hipòtesi de treball, eh?, que ningú no se senti ofès si tota la vida ha dit només «bon dia» i «bona nit».

Afegitó del 15 març 2010. L’amic Pere Ortís, en un article de miscel·lània lingüística publicat a la revista Llengua Nacional (coneguda pels seus continguts més aviat conservadors en matèria de llengua), sembla que va en aquesta mateixa línia quan escriu: «El català té quatre saluts per a cada dia i en singular, que tots practiquen aquell carpe diem dels clàssics, que demà serà un altre dia: 1a, bon dia; 2a, bona tarda; 3a, bon vespre, i 4a, bona nit. Això de bon vespre, al Principat no ho dèiem, però comença a estendre-s’hi; ho diuen els mallorquins, i ara ho diu la televisió de Lleida, i per això els diem a tots: Per molts anys! A Mallorca també diuen s’hora baixa, per la tarda, però crec que no la usen saludant, aquesta expressió. Els valencians diuen vesprada i, sí, la utilitzen saludant: Bona vespraa.» (Pere Ortís, “Deteriorament del català col·loquial”, Llengua Nacional n. 70, 1r trimestre 2010)

Afegitó del 27 abril 2010. Trobo per casualitat això de Joan Coromines: «Bonmatí. Veïnat i colònia te. Amer: bommәtí a Girona; bọnmәtí: és el nom de la casa més antiga del veïnat i ja es troba en doc. de segles enrere: Casac. a Anglès (1920); bọmmәtí, 1964 (Amer XLIV, 83). Ve d'un NP (alias) d'un home matiner: habitant de Ponts a. 1388 (arx. Solsona). 2) Caseta de Bonmatí te. Santa Pola. 3) La Balsa dels Bonmatíns te. Elx (XXXVI, 125.24, 137.18)» (Onomasticon Cataloniae, vol. III, 63a 42). Sembla clar, doncs, que els que apel·len a la tradició «des de sempre» del «bon dia» per a tot el dia, davant aquesta citació tindran feina per continuar defensant la seua positura. Coromines esmenta un document del s. XIV.

Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire

Una de les coses amb què se'ns coneix al món, als catalans, és que som pencaires. Per això em sembla força adequat que la gran festa d'ahir, amb milers de milions de persones (o més) –com diria Iu Forn– traginant llibres i roses amunt i avall pels carrers de tot el país, sigui un dia feiner a Catalunya.

Cada any hi ha qui posa això en qüestió, i fa una campanya per aconseguir que es declari festiva la diada de Sant Jordi. No hi estic d'acord. Segur que hi ha molta gent que ho aprovaria, perquè a ningú no li fa nosa un dia més de festa –o també es podria canviar pel dilluns de la segona Pasqua, ara que ens el canvien de dia per motius polítics*, o altres opcions, i ja veieu que no hi estic tancat del tot–, però perdríem de cara enfora un tret distintiu, diferencial. La gran festa que aplega tots els catalans és un dia de feina. I si és dilluns, com ahir, encara més. Quin tip de pencar...

I el neguit de trobar un forat a mig matí o al migdia, per escapar-se a cercar un llibre que saps que l'han de tenir a La Central i enlloc més –la Ramoneda no falla–, o allò de quedar al carrer amb els de casa al vespre, al capdamunt de la rambla, tots ben cansats i alhora satisfets, cadascú amb les seves històries laborals curioses del dia, i perdre's entre la multitud, mirant molt, i admirant-nos més, i deixant que l'ambient se'ns endugui? I l'estranyesa que causa tot plegat als estrangers que ens visiten? Creieu que tot plegat és possible si fem festa? Voleu que sigui un dia més de platja i futbol? Voleu que ens deixem perdre tot aquest encís tan peculiar?

*(Pot semblar impossible però és veritat: enguany els senyors polítics han decidit que la festa tradicional del dilluns de la segona Pasqua, una festa que ens diferencia dels espanyols però ens agermana amb nord-americans, alemanys i em penso que també anglesos, i potser altres pobles..., no és quan toca, o sigui, l'endemà de la segona Pasqua, i per tant el dilluns 28 de maig, tal com la fan tots aquests altres països, sinó quan els va bé als senyors polítics de la cosa nostra d'aquí, que en aquest cas serà el dilluns 4 de juny, l'endemà d'un diumenge qualsevol. I si no ens agrada diuen que ens hi posem fulles.)

Fets diferencials (13): Un poble indòmit

El que vaig escriure ahir m’ha fet pensar després, rumiant-hi, que el fet que el català sobrevisqui, amb la història que ha tingut al darrere de persecucions i d’opressió política, social, cultural, de foment institucional i sistemàtic de l’autoodi, és una mena de miracle col·lectiu. I aquest miracle em fa ser conscient alhora que haig d’estar molt orgullós del meu país i de la meva gent, si ho puc dir així, sense penjar-me medalles que no són meves. Orgullós amb un tipus de satisfacció diferent de la prepotència vencedora i superbiosa que senten els membres d’estats, països i nacions imperialistes i triomfants, que segurament deuen estar molt cofois del que han aconseguit els seus connacionals amb sang i foc, presons i desterros, multes i penes. Jo estic orgullós del que ha fet el meu poble: simplement, ha resistit. No crec que hi hagi cap altre poble a la terra –jo no en conec cap– que pugui dir el mateix que pot dir el poble català: malgrat tot, després de segles de repressió, hem resistit!

Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!

Fets diferencials (12): Obrir els ulls

«A vegades ha de venir algú de fora per fer-te veure el més obvi: que el llistat de víctimes de la persecució del castellà a Catalunya és inacabable. Fixeu-vos, si no, en el pobre Pepe Rubianes. Pel sol fet d'actuar en castellà, ha tingut el teatre buit cada nit durant 10 anys. També ha patit el boicot de la televisió pública catalana, que mai no l'ha convidat a cap dels seus programes. Més sort, si ho podem dir així, han tingut els Estopa: TV3 els ha entrevistat en tres ocasions, però sempre amb traducció simultània a la variant garrotxina del català.

»Per Sant Jordi, escriptors en castellà com Antonio Gala o Lucía Etxebarria ja saben que tenen l'entrada prohibida a Catalunya i que les seves piles de llibres acaben sempre escampades per terra. Més o menys el que li passa a La Vanguardia, que ja és l'únic diari en castellà que queda als quioscos. La històrica capçalera resisteix heroicament gràcies al voluntarisme de la gent que hi treballa i a les aportacions desinteressades de ciutadans que no volen que el castellà mori a Catalunya. Amb tot, els seus exemplars, cada dos per tres, apareixen cremats.

»Al Barça, els pocs jugadors que encara gosen utilitzar el castellà amb la premsa són automàticament apartats de l'equip i destinats al gimnàs –cas de Ronaldinho–, on el seu company Oleguer, amb el suport de la junta directiva, els sotmet a un programa de xoc per inocular-los el virus de l'independentisme. I al cinema, els ciutadans (de segona) que, rebuscant a la cartellera, opten per anar a veure una pel·lícula en castellà ja saben que tindran les pitjors sales i els pitjors horaris, i a l'entrada seran insultats i vexats per la mateixa colla de radicals que apedreguen Joan Manuel Serrat o Manolo García per cantar en castellà.

»I sí, és veritat que a Catalunya se celebra la Feria de Abril, però encara és més cert que no ha rebut mai ni un sol euro de subvenció de les institucions. I sí, a un andalús d'origen com Justo Molinero se li han concedit llicències de ràdio, però amb la condició que al festival de Can Zam només s'hi pot escoltar música en català d'exmembres d'Els Setze Jutges.

»I sense anar més lluny, Catalunya deu ser l'únic país del món on el president del govern no és la persona més preparada, sinó qui va poder acreditar un RH autòcton més elevat, qui va mostrar més cognoms nostrats en el seu arbre genealògic i qui va superar amb millor nota l'examen de nivell C de català obligatori per a tots els candidats.» (Albert Om, Avui 17 abril 2007)

(Em sembla un bon resum de tot plegat, però alhora em fa por que passi una mica de temps i hi hagi algú que llegeixi això i ho entengui literalment. Per tant, i esguerrant de manera barroera i imperdonable l’elegant ironia amb què Albert Om havia plantejat el tema (per si un dia arriba a la pàgina de l’Avui o aquí mateix algun marcià... de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete i és capaç d'entendre el català i llegeix això –un munt d’utopies seguides, ja ho veieu– i pensa que el que diu Om és la realitat), aclarisc: Pepe Rubianes actua en castellà a Barcelona des de sempre, i el conviden sovint a anar a TV3 i té força èxit també entre molts nacionalistes, que darrerament l’han convertit en una mena de símbol; els d’Estopa, que canten en castellà, surten a TV3 gairebé cada dia (cada setmana més d’una vegada, això segur) i sense cap mena de traducció simultània (mai no es posen subtítols a TV3 ni traducció simultània a Catalunya Ràdio, quan parla algú en castellà), i el mateix quan canta Serrat o Manolo García o altres en castellà, mai no es planteja cap problema; Antonio Gala i l’Etxebarría, com la Carmen Posadas, l’Elvira Lindo, el Javier Marías i un llarguíssim etcètera d’escriptors castellans vénen per Sant Jordi –demà-passat els veurem al carrer: són centenars– a Catalunya, o molts altres cops al llarg de l’any, quan els peta, i s’omplen les butxaques de diners amb els milers de llibres en castellà que venen als catalans sense cap mena d’entrebanc; La Vanguardia és el diari que distribueix més exemplars a Catalunya, i al seu costat hi ha altres diaris castellans com El País, l’edició castellana d’El Periódico, El Mundo, Expansión, 5 Días, l’ABC i tants altres, al costat dels quals els exemplars dels diaris catalans fan més aviat pena; al Barça només parlen en català els jugadors catalans de soca-rel, és a dir, Oleguer de manera sistemàtica, i Xavi, Puyol, Valdés i algun altre quan els ve de gust –no pas els grans cracs com Ronaldinho, Deco o Messi, i ni tan sols Andrés Iniesta, criat aquí–, mentre que els altres tots parlen en castellà i n’hi ha algun, com Eto'o, que s’enfada i tot quan algú li parla en català; si vas al cinema, és molta casualitat que trobis una pel·lícula en català i en els pocs cines en què n’hi ha normalment al costat hi tenen una altra sala més gran on projecten la mateixa cinta en castellà, perquè no es queixin els castellans, ja que les queixes dels castellans són les úniques que fan tremolar molta gent; la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i altres subvencionen cada any molt generosament la Feria de Abril que organitzen els andalusos de Catalunya, i allà només s’hi sent parlar castellà i cançons castellanes i balls andalusos; el president actual de Catalunya no té el nivell mínim de català que s’exigeix als funcionaris (és una manera de dir: s’exigeix, com a màxim, un paper que molts aconsegueixen d’estranquis, i amb això en tenen prou, no tenen gairebé mai l'obligació de fer servir el català per a res; doncs bé, el president de Catalunya ni tan sols ha hagut de fer l’esforç d’aconseguir el paperot dels dallonses). Aquests són els fets. Ara, si el marcià de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete vol parlar d’alguna altra cosa sobre aquesta temàtica o fer alguna valoració suplementària, endavant.)

(El fet diferencial d'aquesta reflexió és que caldria veure si hi ha cap país que pugui aguantar aquesta situació tan galdosa sense clamar al cel, sense anar a l'ONU a queixar-se cada dia, sense remoure el món explicant-li la nostra tragèdia: els catalans patim un genocidi cultural i nacional cada dia i al damunt –això és el més greu– ens acusen d'opressors a nosaltres.)

Fets diferencials (11): Els trens de proximitat

L’altre dia parlàvem de qui és que mana a Catalunya de debò, entre els partits polítics actuals, i em penso que ho vam demostrar. Un dels capítols de la demostració era el de les infraestructures de ferrocarril. Aquests dies, arran del caos creixent que hi ha en les línies de proximitat de Renfe a Catalunya, han eixit a la llum dades concretes de les inversions dels governs de Madrid (PP i PSOE) en aquestes línies al llarg dels darrers 10 anys i la projecció de pressupostos ja aprovats per als tres anys vinents. Les xifres farien esfereir, si no fos que ja ens les esperàvem:

- Xifra total d’inversió de l’Estat a les línies de proximitat de Renfe 1995-2009: Madrid, 417 milions d’euros (uns 70.000 milions de pessetes); Barcelona, 153 milions d’euros (uns 25.500 milions de pessetes).
- Projecció prevista per a l’any que ve (2007): 27 MEUR (4.500 MPTA) per a Madrid contra 13,5 MEUR (2.241 MPTA) per a Barcelona.
- Previsió del 2008: 40 MEUR (6.640 MPTA) per a Madrid contra 13 MEUR (2.160 MPTA) per a Barcelona.
- Previsió del 2009: 55 MEUR (9.150 MPTA) per a Madrid i 13 MEUR (2.160 MPTA) per a Barcelona.

A Madrid hi ha en aquests moments 98 trens per cada sentit de marxa, en hora punta, en aquestes línies de proximitat; a Barcelona n’hi ha 51. El nombre de quilòmetres per viatger que fa cada català en aquestes línies és de 21,3; els madrilenys en fan de mitjana 17,8. Tot i això, cada viatger català paga de mitjana a la Renfe 84 cèntims, mentre que els madrilenys n’hi paguen 82. Un madrileny que viatja de Madrid a Parla (24 km) paga 1,65 euros. A un català que vagi de Barcelona a Sabadell (24 km) li costarà 1,80 euros. Ah, i a més de Barcelona a Sabadell hi ha 9 parades, mentre que de Madrid a Parla n’hi ha només 5. (Font de totes eixes dades, excepte l'exemple de Sabadell/Parla: Pressupostos generals de l’Estat 2006).

A Madrid, els trens de proximitat van de conya, fins al punt que els usuaris puntuen aquest servei amb una nota molt alta. A Barcelona, per saber com funcionen aquests trens n’hi ha prou a fer cada dia un cop d’ull a la premsa. I sobre el nivell de satisfacció dels usuaris catalans, últimament sembla que justament per aquí no n’han fet enquestes, només fan enquestes a Madrid. Que estrany, no?

I doncs, qui mana a Catalunya?

Fets diferencials (10): Els boicots

Avui em ve de gust defensar el senyor Carod-Rovira, ja veieu quins acudits.

Molta gent va considerar que si el senyor Carod feia unes declaracions que a Madrid es consideraven ofensives, llavors era normal que els espanyols fessin un boicot general a tots els productes d’origen català. I aleshores, automàticament, per a moltíssima gent, catalans inclosos, el senyor Carod va ser el responsable del boicot, per allò que havia dit. Hi heu pensat, en aquesta absurda concatenació de raonaments?

Jo no ho trobo normal, la veritat. Crec que els catalans i, en general, la gent amb dos dits de front no actua així. Si algú m’ofèn, és ell exclusivament qui ho ha de pagar. Si un senyor em diu el nom del porc jo no puc assetjar l’edifici on viu aquell senyor o calar-hi foc i esperar que llavors els altres veïns el facin fora o l’insultin en nom meu. Fer això és ser un desequilibrat. Però encara és ser més idiota, per part dels veïns als quals estan assetjant o cremant casa seva, carregar al veí bocamoll la reacció absolutament desproporcionada que jo he tingut.

No és lògic que cada vegada que es fa el memorial de greuges del senyor Carod es digui: «L’anada a Perpinyà, la corona d’espines, el boicot al cava...» Deixant de banda que l’assumpte de la corona d’espines per mi és una bestiesa a la qual no calia donar cap importància, deixant de banda que la visita a Perpinyà a mi no em faria res si no fos que sembla que no va dir a ningú que hi anava... cal dir que el boicot al cava no el va fer el senyor Carod! El van fer (alguns) espanyols! Quina obvietat, no?

I al cap i a la fi, algú recorda el que va dir el senyor Carod? Va dir que entendria que hi hagués catalans que no donessin suport a la candidatura olímpica de Madrid per a l'any 2012, després dels tripijocs fets per Madrid perquè no fos reconeguda internacionalment la Federació Catalana de Patinatge. La frase de Carod, justifica un boicot a Catalunya? I sobretot: Carod és culpable d’un boicot per haver dit el que va dir?

I doncs, Carod pot ser bocamoll –i un imprudent per haver anat a Perpinyà sense dir res a ningú, tenint com tenia un càrrec públic–, però els espanyols que van fer el boicot són uns insolidaris, uns incendiaris, uns criminals. Els catalans, si fem boicots, els fem a qui ens ha agreujat –per exemple, castigant el PP a les urnes–, no pas a un col·lectiu genèric d’innocents. Aquesta manera d’actuar, penalitzar tot un col·lectiu per assegurar-se que així rebrà el culpable, és una estratègia dictatorial, nazi. Tant de bo que els catalans no caiguem mai en aquesta mena de tàctiques destructives.

I als del PP, en especial, se’ls ha d’acusar (un altre cop) d’incoherència i de mala fe (tot i que ja sap tothom que no els ve d’aquí): són hipersensibles quan algú de Catalunya diu alguna cosa que els sembla que se surt de la sacrosanta Constitució, són susceptibles i rancuniosos, són gent que sempre està a punt de saltar, són un partit amb el qual el PSOE va amb molt de compte perquè no s’esverin... i diuen que no entenen que a la gent d’ETA convé tractar-la més o menys bé, amb una certa generositat i amb mà esquerra, a fi que es decideixin a deixar definitivament les armes? Si ells mateixos demostren per passiva que és així com cal tractar els extremistes, amb molta cura, perquè deixin de matar o perquè deixin d’insultar, de mentir i d’encendre focs pertot arreu!

Fets diferencials (9): Llengües prohibides

Sobre les diferències de tracte que reben les llengües, copiaré tot seguit el testimoni de Xavier Masip, de Cornellà de Llobregat. Jo vaig veure també la cursa de motos de la qual parla, però no la vaig sentir: com faig habitualment des de fa anys, quan competeix algun esportista o equip espanyol, miro les retransmissions de les cadenes hispàniques sense volum. O si estic amb altra gent que volen el volum, em poso uns cascs i escolto música o discursos del (pròxim president?) Nocilla –són ells mateixos els qui han fet el joc de paraules, no jo– o el que sigui. No puc sofrir els comentaris nacionalistes espanyols dels locutors i, pel que fa a les aportacions tècniques que se suposa que fan, vaig arribar a la conclusió que gairebé mai no em deien res que no sabés, i sovint encara em donaven dades falses, que potser després rectificaven, o no. Us deixo amb el testimoni d’un fet diferencial (la transcripció no és textual, he arreglat el text per fer-lo més àgil i més entenedor, però en cap cas no he manipulat res del contingut):

«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»

Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.

Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.

Un fet diferencial ben clar.

Fets diferencials (8): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.

Fets diferencials (7): Guti

Ahir el bitllet que escriu cada dia el director a la pàgina 2 de La Vanguardia es titulava així: «Guti». Això és un fet diferencial claríssim. A Barcelona, el «Guti» és Antoni Gutiérrez Díaz, un històric del comunisme i de la lluita contra la dictadura franquista. A Madrid, un article a la premsa amb aquest titular faria pensar als lectors que és sobre un futbolista. Un dirigent social, un futbolista. Encara hi ha classes.

I ja que hi som. No sé si el Guti ha demanat disculpes pels pecats del comunisme a l’URSS, la Xina, Cuba i altres paradisos de la dictadura del proletariat. Però em fa gràcia que els que exigeixen ara les disculpes dels comunistes són els hereus dels que van posar aquest Estat en unes condicions de falta de llibertats que van fer inexcusable que gairebé tothom que tenia inquietuds polítiques s’apuntés al PSUC, un dels pocs nuclis de resistència organitzada que hi havia. El Guti no, el Guti era dels dirigents, però hi va haver un munt de psuquers que eren allà perquè o eren allà o no eren enlloc, i en aquell temps no ser enlloc volia dir aplanar-se al règim.

És clar que en això de demanar disculpes els franquistes podien al·legar que els «rojos» van collar molt la gent de dretes durant la República. I els republicans, tot seguit, podrien recordar que deunidó el que va passar durant els últims anys del caciquisme borbònic i especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera. I així ad infinitum... Qui estigui lliure de tiranies que llenci la primera pedra demòcrata.

De tota manera, no seria sobrer que la gent demanés disculpes, en general, com he dit altres vegades. Els catalans no cal, que ja ho fem cada dia. Però la gent de ponent enllà, i els del nord, a veure si s’hi animen, home, que no costa tant.

(Afegitó del 6 d'octubre: aquest migdia ha mort Antoni Gutiérrez Díaz. Descansi en pau.)

Fets diferencials (6): Madrid - Barcelona

El Teatro Español de Madrid, propietat de l’Ayuntamiento de Madrid, havia programat per al 19 d’octubre del 2006 una obra en castellà, “Lorca eran todos”, dirigida i interpretada pel senyor Pepe Rubianes. El senyor Rubianes es va cagar una vegada en els espanyols centralistes, en l’Espanya que va donar suport a la dictadura i en la que a hores d’ara tothom considera hereva de Franco –i ells també, perquè els seus representants més conspicus el defensen cada cop que se’n fa esment al Congreso de los Diputados espanyol. El senyor Rubianes es va disculpar pel que havia dit aquella vegada i va matisar molt matisades les seves invectives. Fins i tot el mitjà de comunicació des del qual va parlar Rubianes també es va disculpar. El senyor Rubianes parla gairebé sempre en castellà a Catalunya estant i a mi no em cau gens bé, per l’idioma i perquè moltes de les coses que diu no em fan gens de gràcia. Hi ha madrilenys i altres espanyols que han criticat l’Ajuntament de Madrid per donar suport a la iniciativa de convidar Rubianes a representar en espanyol una obra de temàtica espanyola al Teatro Español de Madrid. L’Ajuntament de Madrid ha cancel·lat finalment l’actuació de Rubianes. “Lorca eran todos” no es representarà al Teatro Español de l’Ayuntamiento de Madrid.

L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.

No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.