Fotografies antigues (13): La dona de l'escullera (1960-70)

Aquesta foto és del Fons Fotogràfic Popular de la Barceloneta (FFPB).

Títol: “Dona de negre a l'escullera contemplant el mar; al darrere, la torre de Sant Sebastià”. Està datada els anys “1960-1970”, sense més precisions. Autor: “Desconegut”.

A mi em sembla que la conec, aquesta dona. M’he esperat un any, des que es va publicar a la premsa la notícia que havien obert aquest arxiu, per veure si algú en deia alguna cosa. Fins ara, res.

M’he imaginat que aquella dona anava vestida de dol, un dol d’algú molt pròxim. Potser va passar l’endemà d’un dia de Reis, que es va morir el sogre. Els Reis, aquell any, van arribar un dilluns. Més ben dit, van arribar diumenge, perquè sempre arriben la vigília, però la festa pròpiament dita era dilluns. Per tant, m’he imaginat que el dia de la foto podia ser dimarts. Llavors ella estava a punt de fer els trenta-sis.

M’he imaginat que el marit d’aquella dona, que tenia el despatx ben a prop, l’hauria volgut portar cap a casa quan van tornar de veure la família, que vivia en una població mig propera o mig llunyana, segons com es miri, i que ella li va preguntar si s’estaria al despatx gaire temps, i que ell li va dir que no gaire, i que ella li va dir que llavors l’esperaria a la Barceloneta, mirant el mar. M’he imaginat que a ella li va semblar important estar especialment pendent del marit aquell dia que havien anat a acomiadar el pare d’ell a la població mig propera o mig llunyana, aquella població on s’havien casat tots dos catorze anys abans.

O potser encara no havien anat al poble/ciutat que deia abans, sinó que ella feia temps mentre ell enllestia alguna altra cosa urgent abans de sortir de Barcelona per anar a acompanyar els familiars.

No era el dia de l’enterrament, perquè aquí tenim una dona tota sola i el dia de l’enterrament, l’endemà dimecres o l’endemà passat dijous, van anar una altra vegada tots dos a acomiadar el pare, el sogre i l’avi, però hi van anar amb tota la fillada.

M’he imaginat que aquella dona potser tenia les cames inflades perquè feia relativament poc temps que havia tingut una criatura. Sempre li passava, quan donava a llum, que se li inflaven les cames i trigava temps a recuperar-se... Però, alto, si era al gener ja havien passat deu mesos, de l’últim part, i encara arrossegava la inflor? Això no lliga.

Em podia imaginar..., però no podia ser, perquè hi ha una nena al darrere amb un vestidet de màniga curta, i també hi ha massa gent a la platja, i això descarta del tot el mes de gener i, per tant, descarta aquella defunció i aquell dol.

Llavors, encara podria ser que ella esperés el marit per anar a l’enterrament d’algú altre molt proper o molt amic. Em sembla que ella va massa guarnida per a un funeral d’algú que no sigui molt proper. Si bé és veritat que a aquella dona, si és la dona que dic, li agradava anar sempre molt ben guarnida i elegant, tant si era pel sogre com si era per un amic o una amiga del matrimoni.

Però no pot ser, perquè a part de les cames inflades, la cintura tampoc no sembla la d’ella, ni la mà, massa grossa... És només la cara.

És una llàstima que no pugui ser ella. Seria tan bonic haver-ne trobat una fotografia per sorpresa, com qui diu al mig del carrer, i tants anys després.

Però calla, i si era ella?

Fotografies de fars (12): Barcelona, Catalunya (i 2)

Ve d’aquí.

Hi ha i hi ha hagut més fars a Barcelona. I alguns tenen molta història. Repasso els que conec:

1. Far del Moll (actual Torre del Rellotge): 1772-1860?, a la banda est del Port Vell, actual Moll de Pescadors de la Barceloneta. Quan es va prolongar el Moll Nou, a la segona meitat del s. XIX, a l’extrem s’hi va haver d’instaŀlar un fanal, a manera de balisa, perquè el far del qual parlem havia quedat en una zona ja interior del port, i de fet aviat es va deixar d’utilitzar. Però l’any 1904, com que se n’havia conservat l’estructura i estava en bones condicions, es converteix en rellotge.

Si es prolonguessin pel sud i per l’oest l’avinguda Meridiana i la del Paraŀlel, respectivament, convergirien justament en aquest punt. No se sap si Ildefons Cerdà es va fixar o no en el detall; el fet cert és que el projecte Cerdà incorporava el projecte Rafo, per a un nou port encara no construït però que en bona part respectava els molls i dics existents i que, per tant, podria conservar l’antic far, tot i que just aleshores hagués quedat fora d’ús.

Pla Cerdà, amb la localització del far del Moll.

Aquí he reunit unes quantes fotos del far del Moll i la posterior Torre del Rellotge, sempre a la mateixa localització:

Il·lustració sobre el setge de 1714.

Il·lustració, potser, de la Guerra del Francès (?). (Ho haig d’investigar més.) Si fos així, el far ja seria l’actual Torre del Rellotge. Procedeix de Barcelona Rutas. 

 

Una vista del far de l'any 1880. La imatge és del fotògraf M. Esplugas.

 

Amb la primera gran ampliació del port del final del s. XIX, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, el far queda ja en zona interior (encerclat en negre). Il·lustració de Quina La Fem, adaptada.

Des de la posada en marxa del far del Llobregat fins que el far es convertí en Torre del Rellotge, l'edificació es va anomenar popularment "Fanal del Port", com testimonia aquesta postal (foto: Fons Fotogràfic Popular Barceloneta, sense data)

Fotografia (o gravat) de començament del s. XX. Encara no s'hi ha instal·lat el rellotge. Segons la data que dóna Barcelona Rutas, la imatge és del 1906, però ha de ser anterior, perquè l'any 1904 és quan es transforma la torre.

Torre del Rellotge, al Moll de Pescadors. Data desconeguda, procedència incerta.

La Torre del Rellotge, tal com és avui. Data desconeguda (1962?). Procedent de Barcelona Rutas.

2. Far del Llobregat: 1852-actualitat, a la desembocadura antiga del Llobregat (orienta els vaixells que vénen del sud i de l’est). Va substituir, de fet, el far 1 com a far principal de Barcelona, per les raons dites. El pla focal està a 32 m d’altitud, la llum abasta unes 50 milles marines (uns 92,5 km) i està conjugat amb el far de Maó. Llampegueja cada 5’’.

Foto procedent de Trons a Remolar. Data desconeguda.

El far, quan estava a tocar del mar. La foto és de J.M. Có de Triola, del 17 de maig del 1952, i es conserva a arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Procedent del blog L’Hospitalet de Llobregat.

Fotografia de la revista Drassana. Data desconeguda.

3. Far i torre de pràctics del Moll de Contradic (el moll paral·lel, al sud, del Moll de Ponent): 1912-193?, al contradic de la primera (primera del s. XIX-XX) ampliació del port, que seguia l’esmentat projecte Rafo; el far només era per al servei durant el temps que van durar les obres (per assenyalar el nou tancament, per allotjar la torre de pràctics i per a ús dels treballadors).

Fotografia procedent de Barcelofília. Data desconeguda.

4. Far de Montjuïc: 1906-actualitat (l’edifici actual és del 1922), un far que estava previst que substituís el far del Llobregat, però finalment no s’hi va trobar una ubicació prou adequada i es van deixar tots dos). Està situat a 108 metres d’altura i la potència lumínica abasta 26 milles nàutiques (cap a 48 km). Fa un llampegueig doble cada 15’’.

Fotografia de Turisme de Barcelona.

Fotografia de la revista Drassana. L’afegeixo a l’anterior perquè es vegi bé la dificultat del terreny.

5. Far i torre de pràctics de l’Escullera (“Rompeolas”): 1926-1968, al final de l’escullera de la nova ampliació (per assenyalar la nova entrada del port). Més informació i fotos a l’article precedent.


6. Fars bessons: 2015-actualitat, a les bocanes nord i sud d’entrada al port actual (permeten distingir amb claredat les bocanes dels centenars de balises i altres llums del port). Acabats d’instal·lar. Fan 14 m d’altura, la llanterna té 2,2 m de diàmetre i emeten una llum de 80.000 candeles, visible des de més de 10 milles nàutiques (uns 18 km). El de la bocana sud emet una pulsació cada pocs segons i el de la nord n’emet dues, perquè les puguin distingir els vaixells. De dia s’identifiquen també per les franges verdes en espiral (nord) o horitzontals (sud). Funcionen amb alimentació solar.

Fotografies: Port de Barcelona i BTV Notícies.

* * *

Al mapa que segueix teniu la localització de tots els fars esmentats. Elaboració pròpia a partir d’un plànol de Port de Barcelona (feu-hi un clic per veure’l més gran).

Fotografies de fars (11): Barcelona, Catalunya (1)

Far de l'Escullera, al fons. Fotografia feta segurament des del Moll de Contradic, 5 agost 1934. Arxiu Pérez de Rozas

Repassant l’Arxiu Pérez de Rozas, posat parcialment a l’abast del públic des de fa pocs dies –no sé fins quan serà operatiu l’enllaç–, vaig topar amb aquesta preciosa fotografia de l’antic far i torre de pràctics de l’Escullera (1926-1968), que en temps de Franco es va anomenar “Rompeolas”. De dia era un lloc familiar, ple de pescadors a la banda est (banda de mar) i de muscleres de fusta i cordes a la banda interior. Molta gent arrencava també directament els musclos joves que s’aferraven a les roques artificials de l’escullera. No sé si està bé o malament, però jo mateix ho havia fet.

A la nit, el “Rompeolas” tenia mala fama: s’hi feien coses lletges, deien.

Quan es va deixar d’usar com a torre de pràctics, que va ser molt poc després de la construcció del far, a la part baixa s’hi va instaŀlar un restaurantet, anomenat Mar i Cel abans de la Guerra i Porta Coeli* després. L’escullera es va fer popular a partir del 1943, amb la posada en marxa de l’esmentat Porta Coeli i la construcció progressiva del moll adossat, i sobretot a partir del 1959, que s’hi va poder anar amb cotxe (fins als 50, només s’hi podia accedir a peu o amb les golondrines del port, que van mantenir sempre un dels seus recorreguts fins allà). El Porta Coeli hi va romandre fins al 2000, amb un edifici nou a partir de l’any 1970, un cop enderrocat el far.

* Sobre el Porta Coeli s'ha publicat després això.

Hi ha altres fotografies sobre aquest far, que ens l’acosten més i que també ens donen una idea del que era allò per a tanta gent en la segona fase del franquisme (anys seixanta i setanta): un lloc d’excursió al costat de Barcelona, obert plenament al mar. Les dues primeres fotografies són, segurament, d’abans de la guerra.

Postal des del mateix indret. Data desconeguda.

Fotografia presa potser des de l'actual Moll de l'Oest. Data i autor desconeguts.

Vista aèria d'Adolfo Zerkowitz, 1964, via Barcelofilia

El passeig de l'Escullera vist des del far, un dia de l'any 1964. Fotografia presa de la revista Drassana, n. 18

Però hi ha uns quants fars més, a Barcelona.

Continua.

Fotografies antigues (12): Girona, 1852, i altres

El riu Onyar al seu pas per Girona, Franck, 1852

En aquesta fotografia del riu Onyar, a Girona, veiem un pont de fusta que sembla bastant de nyigui-nyogui exactament al lloc on Gustave Eiffel –el cèlebre, sí, però encara no havia fet la torre de París i es guanyava la vida presentant-se a concursos d’obres modestes– va construir vint-i-cinc anys després, el 1876-1877, el que avui s’anomena popularment “pont de ferro”, també conegut com a pont de les Peixateries Velles, o de les Palanques Vermelles, o, simplement, pont d’Eiffel.

La foto està datada l’any 1852 i és la més antiga que s’ha trobat fins ara sobre Girona. De fet, és l’única fotografia que hi ha del pont de les Palanques Vermelles anterior al d’Eiffel, i s’anomenava així perquè els pals que aguantaven la passareŀla ja eren d’aquest color, com les tanques metàŀliques de l’actual. Fins ara, d’aquell pont de fusta només n’hi havia gravats.

El riu Onyar al seu pas per Girona, 2015

Crida l’atenció que en les fotos actuals –us n’he posat una, publicada a El País, que està feta poc més amunt poc més avall des del mateix lloc– al fons treguin el cap algunes clapes de verd que fa cent seixanta anys no s’hi veien. De manera que en aquest temps hi ha perdut el riu –ara està molt més encaixonat que no abans– però sembla que s’ha rebaixat l’altura d’aquells habitatges. O almenys d’alguns d’aquells edificis.

El lloc des d’on es va fer la foto del 1852 ja era aleshores, com ara, un indret ideal per a prendre vistes de Girona: l’Onyar, la Catedral a la dreta i Sant Fèlix –molt tapat avui, des d’aquí, per les cases de la riba del riu– a l’esquerra.

En realitat la imatge del 1852 no és una fotografia, sinó el que s’anomena calotip, un positivat fet a partir d’un negatiu imprès en paper, una tècnica inventada l’any 1841 que permetia, per primera vegada, obtenir diverses còpies d’un únic negatiu. L’autor és –agafeu-vos– François Marie Louis Alexandre Gobinet de Villecholes (1816-1906), conegut en el vessant professional com a Franck i prou –uf–, que el 1849, amb motiu de la II República Francesa –recordeu que ara estem a la V– es va exiliar a Barcelona durant vuit anys i es va instaŀlar a la rambla del Centre (n. 25), on va muntar un estudi que el va fer famós. Poc després, associat amb un altre artista anomenat Wigle, va comerciar les seves fotografies amb la marca Franck y Wigle, a la mateixa rambla, n. 18.

L’original del calotip de Girona es conserva a la Biblioteca Nacional d’Irlanda, a Dublín.

* * *

Abans d’aparèixer aquest calotip de l’Onyar, de Franck coneixíem a Catalunya sobretot els daguerreotips –imatges fixades en plaques de coure, el primer sistema fotogràfic– de retrats familiars, com aquesta mare amb fill i filla i aquesta senyora amb mantellina, totes dues del 1851, i també algunes fotografies d’estudi com la del senyor Vidal, d’uns quants anys després i ja signada per Franck y Wigle.

Daguerreotip barceloní, Franck, 1851

Daguerreotip barceloní, Franck, 1851

Fotografia de Serapio Vidal, Franck y Wigle, Barcelona, ca. 1855

* * *

Sobre Barcelona mateix, de Franck es conserven a París (Biblioteca Nacional de França) algunes imatges cèlebres, com una de Santa Anna: l’església i la sala capitular (a l’esquerra, amb l’espadanya i la cúpula octogonal), el claustre (al mig) i el monestir (dreta; l’edifici que es veu més gran, sembla que destinat a noviciat, refectori i infermeria, ja no existeix).

Santa Anna, Barcelona, Franck, 1856

Tenint en compte la grandària del complex, s’entén que Santa Anna doni nom a aquell barri. Però tot aquest tresor històric i arquitectònic, que és a sota mateix de la plaça de Catalunya, no es veu. Franck va fer la foto just quan s’havia enderrocat la muralla i es començava a restaurar tot el conjunt monumental, força malmès, i molt abans que s’hi plantessin al davant els edificis actuals –com el per tants motius preciós Banco de España, entre altres–:

Banco de España, foto de Flavia M. procedent de TripAdvisor, juny 2015

I doncs, l’església, la sala capitular, el claustre del monestir i altres elements (s. XII-XV) de Santa Anna es conserven prou bé i, mirant-ho per dins, s’endevina el goig que faria poder contemplar aquell conjunt de monuments exempts per fora, encara que falti una part important del monestir. Caldrà esperar, però, nous enderrocs. S’hi atrevirà algú? (De moment, s’hi ha d’entrar pel carrer de Santa Anna n. 29, o pel de Rivadeneyra.)

Una història simpàtica que poca gent coneix: durant molts anys, la sala capitular de Santa Anna va ser capella de l’Àngel de la Guarda, i allà es venerava una talla de l’àngel que custodiava la porta veïna de la muralla (portal de l’Àngel). Segons la tradició, sant Vicent Ferrer va trobar un àngel amb l’espasa desembeinada quan va arribar a Barcelona, li va preguntar què feia allà i l’àngel li va explicar que guardava la ciutat de Barcelona “per ordre de l’Altíssim”.

* * *

També hi ha a París algunes fotos de Franck fetes per la zona del pla de Palau, com el mateix Palau Reial (pla de Palau, banda muntanya) que dóna nom a la plaça, desaparegut el 1875 en un incendi:

Palau Reial (s. XIV-XIX), Franck, Barcelona, 1856

O vistes de la Llotja, la Duana i els Porxos d’en Xifré, que es conserven, o aquesta magnífica imatge del Portal del Mar, un edifici neoclàssic enderrocat malauradament pocs anys després –on ara hi ha la Facultat de Nàutica, a la banda mar de la plaça–:

Portal del Mar, Franck, Barcelona, 1856

I encara hi ha de Franck almenys aquesta fotografia famosa, d’una de les atraccions més conegudes, les muntanyes russes, dels anomenats Camps Elisis, aquell enorme parc urbà del segle XIX emmarcat pels carrers Rosselló i Aragó, per una banda, i passeig de Gràcia i Roger de Llúria, per l’altra –vuit illes de l’Eixample actual–:

Muntanya russa dels Camps Elisis, Franck, Barcelona, ca. 1857

L’any 1857 Franck va tornar a París –es va endur Wigle amb ell– i va viure uns quants anys molt còmodament fent encàrrecs per a la cort de l’emperador colpista Napoleó III, del qual se suposa que havia fugit quan era un simple president de la república.

Fotografies antigues (11): Arxiconfraria de Messina

Ara no sé d’on em va venir això, aquesta foto. Suposo que em devia arribar a través de Migjorn, però no sé qui la va enviar a la llista. El cas és que a Messina (Sicília) encara els queda algun record d’altres èpoques. La fotografia no és antiga, però reflecteix fets antics i per això la penjo en aquesta sèrie. Les lletres de la cinta blava potser no es llegeixen prou bé. Diu: “Annunziata dei...” La tercera paraula sí que l’endevinareu de seguida.

Fotografies antigues (10): Selmella, ca. 1915

Vista parcial de Selmella, circa 1915

La fotografia prové de l’Arxiu Gavín (no del bloc que us enllaço, sinó del fons de l’arxiu). Se’n desconeix l’autor. Podria ser que fos el mateix que el de la foto que ja vaig penjar al bloc fa uns anys, Pere Català Pic. De tota manera, la data d’aquesta segona foto és només hipotètica, mentre que la de l’altra s’ajustava més, segur, a la realitat.

S’hi aprecia almenys una casa ben sencera i segurament pintada de feia poc, a part de l'església de Sant Llorenç. La tanca de l’esquerra és la part posterior, em sembla, de la «Casa de l’Arcada» de la qual hem parlat aquí altres vegades.

M’ha facilitat la fotografia Mònica López Prat, conservadora i restauradora arqueològica del Centre d’Estudis de Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria (CEPAP-UAB). Mònica López ha dedicat molt de temps a l’estudi del jaciment arqueològic de Selmella. Com vaig explicar fa temps, al turó de Selmella s'hi han trobat restes arqueològiques del final de l’edat del bronze, i per tant ha estat habitat –amb interrupcions– des del s. VIII aC com a mínim.

Vista parcial del poble feta l’any 2008 i presa aproximadament des del mateix lloc que la de la capçalera de l’article (foto: MSS-2, 2008)

Notícies del 1847

Alumnes a la universitat de Barcelona

Nombre d’alumnes matriculats a la Universitat de Barcelona el curs 1846-47: Facultat de Jurisprudència, 377; Facultat de Filosofia, 423; Facultat de Medicina, 551; Facultat de Farmàcia, 162; Facultat de Teologia, 20. Total: 1.523. Alumnes d’escoles de comerç: 1.067. Alumnes de nobles arts: 946.


Data de la creació del món

L’any 1847 era el 5830 de la creació del món (“segons el P. Petavi”*); el 4171 del diluvi universal; el 4091 del poblament d’Espanya; el 4016 del de Madrid; el 3524 del de Barcelona; de la fundació de Roma (“segons Varró”**), el 2599; el 265 de la correcció gregoriana del calendari; de les Corts de Cadis, el 33; el 15, del regnat d’Isabel II de Borbó; de la constitució de la nova monarquia, el 3; i el 2 del pontificat de Pius IX.

* Es refereix a Dionís Petavi, S.J. (1583-1652), autor de l’obra Rationarum temporum, una mena d’enciclopèdia dels “coneixements” cronològics de l’època.
** Es refereix a l'erudit romà Marc Terenci Varró (116-28 aC)


Barcelona-Madrid en 79 hores

Viatge de Barcelona a Madrid, 1847. Surt de Barcelona a les 12 de la nit. Arriba a Saragossa a les 13 h. del segon dia (37 h de viatge). 11 h de descans a Saragossa, d’on es reprèn el viatge a les 12 de la nit. I s’arriba a Madrid a les 7 del matí del quart dia (31 h més de viatge). I doncs, 68 hores de viatge, comptant les parades per als àpats, + 11 h de descans, total 79 hores.

(cf. Miguel Dubá y Navas, Guia de Barcelona, 1847)

Fotografies antigues (8): Vallvidrera, ca. 1885

Vallvidrera, plaça de Pep Ventura, circa 1885

Aquesta esplanada és la que després va ser la plaça de Pep Ventura. La fotografia deu estar feta molt poc abans de la construcció de la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (1888), que aquí no ens apareix.

Hi ha pocs elements que ajudin a identificar l’indret, però l’edifici gros del fons és sens dubte la Vil·la Joana –masia del segle XVIII on va morir mossèn Cinto Verdaguer l’any 1902– i el de l’esquerra, a mitja falda de la muntanya, ha de ser Cal Minguell –al darrere de la casa hi ha ara el camp de futbol. Els turons del fons del tot, doncs, són una part de la banda vallesana de Collserola sud, on hi ha ara la Floresta.

La Vil·la Joana, avui

Els dos camins que es veuen al mig –no arrenquen de l’esplanada: és un efecte òptic accentuat per la qualitat deficient de la fotografia– són: a l’esquerra, el que duia a l’església antiga –de fet, encara es diu carrer de l’Església– i arriba fins a l’actual Baixador de Vallvidrera –passant abans pel costat de la Vil·la Joana–, on enllaça amb la carretera de les Planes; el de la dreta ha de ser l’actual carrer Casafranca, que arrenca del carrer de l’Església uns cent metres més avall del mercat i va fent la volta pel darrere del turó que ens apareix a la dreta –els primers metres, tal com s’intueix ja a la foto antiga, en paral·lel al camí de les Planes; però mentre aquest baixa, Casafranca no perd cota sinó que més aviat puja– en direcció cap al Tibidabo. Casafranca va a parar ara al carrer Gabriel Ferrater, el qual enllaça amb el camí de la Budellera.

El misteri d’aquesta fotografia –la de l’esplanada– és el lloc des d’on està feta. Perquè allà, abans que s’hi construís, no hi havia cap elevació que permetés agafar l’esplanada centrada. Les elevacions naturals que hi ha(via) són cap a la dreta de la fotografia: les actuals escales dels Algarves i el carrer de les Alberes o carretera del Tibidabo. Però des d’allà l’esplanada no hauria pogut eixir centrada com es veu a la foto.

La meva tesi, doncs, és que es devia fer la fotografia des del terrat de la Vil·la Maria, que va ser, això segur, la primera edificació de la futura plaça. Potser, tot just bastida l’estructura de la vil·la, es va voler fotografiar precisament la Vil·la Joana –arreglada i reformada de feia poc pel llavors propietari, l’alcalde de Sarrià Ramon Miralles–, que des de l'esplanada no es veia? No és tan fàcil, perquè la Vil·la Maria, segons la Diputació de Barcelona, va ser construïda «a principis del segle XX», i hem de recordar que la fotografia és d’abans del 1888.

La Vil·la Maria, avui

Ara bé, en una fotografia de l’any 1895 (postal de l’Hotel Panorama) jo diria que apareix, de costat, la Vil·la Maria. I això encaixa amb l’arquitectura senzilla de la casa, que contrasta molt amb l’estil modernista –la nova moda del tombant del segle: 1890-1930– de les construccions que ben aviat li farien costat: l’estació del funicular i la Colònia Pujol. Per mi, doncs, la diputació s’equivoca i la Vil·la Maria és més aviat de «finals del segle XIX», i per tant podria ser d’abans que es tracés la carretera de Vallvidrera al Tibidabo l’any 1888.

A favor de la tesi que la fotografia podria haver estat presa des de la teulada de la Vil·la Maria hi ha el fet que el qui havia de ser mestre de capella de la catedral, Marian Viñas –germà del tenor Francesc Viñas i de l’enginyer Pere Viñas, que era segons que sembla el propietari de la casa–, segurament va començar a visitar de tant en tant el seu germà Pere a Vallvidrera, i li devia fer gràcia que des del capdamunt de la casa es veiés la Vil·la Joana, on residí mossèn Cinto Verdaguer els darrers mesos de la seva vida, ja que Viñas era amic del «príncep dels poetes catalans» (Torras i Bages) o almenys s’escrivien sovint. Aquest motiu podria ser suficient com per fer decidir un dels dos germans a prendre la fotografia. Però aleshores –si aquesta hipòtesi fos certa– la fotografia hauria de ser del 1902, i llavors hauríem de concloure que la carretera del Tibidabo no anava per on passa ara, sinó potser per davant mateix de l’indret des del qual es va fer la fotografia, i per això no apareixeria aquí ja que la càmera enfoca més aviat cap al lluny. Potser es va fer un nou traçat de la carretera, vorejant l’esplanada per darrere, a partir de l’arribada del tramvia que venia de Barcelona (1905)?

Reconec que aquest argument és molt feble i està agafat per la punta dels cabells. Però tenia ganes d’explicar aquí això dels germans Viñas, que és poc conegut.

Se sap amb certesa que la casa ja hi era quan pel costat dret de la plaça va començar a passar el tramvia i, per descomptat, quan es va inaugurar el funicular (1906), però el funicular mateix respon a un projecte de 14 anys abans (1892), projecte que devia tenir en compte que allà ja hi havia (o hi havia d’haver) una casa i que l’estació superior del funicular s’havia d’encaixonar entre aquella casa (del 1885-87?) i la carretera (del 1888). Ja sé que una cosa és el terreny i una altra la casa construïda, però si no hi ha construcció la compra o el bescanvi d’un tros de terreny és més fàcil, no? Potser fou per aquest motiu, l’encaix dins la parcel·la corresponent, que el tram superior del funicular desvia lleugerament la trajectòria?

Massa preguntes que segurament no sabrem respondre mai amb certesa, però continuarem investigant.

La fotografia de dalt de tot, la de l’esplanada, és de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996. La fotografia de la Vil·la Joana és de Badosa. La fotografia de la Vil·la Maria és de Gemma Miralda, La Vanguardia 28 juny 2009.

Fotografies antigues (7): Av. República Argentina - Bolívar, 1909

Vallcarca, circa 1909 (foto Delcampe)

Així és com es veia el tàlveg de Vallcarca fa cent anys, gairebé des del punt on ara tinc la finestra del despatx, o sigui des del vessant nord del turó del Putget (o Puget, o Putxet). (No pretenc fer el tifa dient que tinc el despatx a la falda del Putget: és un despatx compartit en què la meva peixera particular no arriba als 8 m quadrats [no en necessito més i així és més fàcil d’escalfar] i encara amb uns avantatges i unes condicions tan favorables com no hauria pogut trobar enlloc més de Barcelona.) A l’esquerra, el turó anomenat del Coll (la Creueta del Coll) i, a la dreta, el del Portell (on ara hi ha el parc Güell, un pèl més a la dreta de la fotografia).

Antiga seu de l’Ajuntament de Sant Gervasi, circa 1900

I a la segona foto veiem el mateix turó del Putget des de l’altra banda (des del sud), i, en primer pla, l’antic ajuntament de Sant Gervasi (em penso que l’edifici estava situat a on ara hi ha el carrer Rubinstein, entre S. Gervasi de Cassoles* i Teodora Lamadrid, davant del mercat de Sant Gervasi banda muntanya). A la part dreta de la fotografia s’entrelluca el traçat del capdamunt del carrer Balmes (aquest carrer ja es deia així des del 1863). La muntanya pelada del fons és la del Tibidabo.

I aquí haig d’afegir aquesta filmació extraordinària també de fa un segle, ja molt coneguda però que potser algú no ha vist encara. Al minut 4.40, fins al 5, el tramvia s’atura en el punt mateix de l’avinguda de la República Argentina que mostra la primera postal. La música no és l’original: està afegida l’any 2008, quan es va restaurar la pel·lícula.

*Potser no sabíeu que Cassoles pot venir de dues procedències: d’una bòbila de la zona (a les bòbiles es fabricaven casseroles, cassoles i altres atuells de terrissa) o del fet que allà hi havia antigament només unes quantes cases-soles (menys de deu cases fins al segle XVII, segons la tradició). L’escut de l’antic ajuntament tenia de sempre dues cassoles al costat dels llorers (per màrtirs) dels patrons Gervasi i Protasi, però en la darrera remodelació de l’escut, ja cap al final del segle XIX –va ser el cant del cigne, el darrer badall–, es van canviar les cassoles per dues cases, potser per donar més seriositat a les pretensions de supervivència autònoma. Els veïns de Sant Gervasi, en efecte, defensaren de valent fins a l’últim dia llur independència i no van acceptar mai l’agregació decidida l’any 1876 per la Diputación de Barcelona (o sigui, gent a sou del govern de Madrid) i feta efectiva vint-i-un anys més tard, el 1897, juntament amb la dels actuals “barris” de Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sarrià, Horta, Sants, Les Corts... I ja que hi som, potser ve a tomb recordar, per si algú encara no la sabia, que el famosíssim i tan ben considerat i mai no prou lloat per tothom Pla Cerdà també va ser imposat per Madrid contra l’opinió dels representants barcelonins. I això dol, encara que l’alternativa aleshores rebutjada no fos prou bona (cosa que no sabrem mai, diguin el que diguin els que en parlen, justament perquè no es va portar a terme). Ja sabeu que jo defenso el dret d’equivocar-se abans que el paternalisme espanyol, i això val per al que va passar fa 150 anys i per a hui mateix: el Cabanyal de València, i m’a que em sabria mal que l’ajuntament i la Generalitat valencians cometeren eixe desastre. Ara, que ens salve Madrid dels nostres dirigents democràticament escollits? Que Madrid puga rectificar les poques decisions que podem prendre més o menys autònomament? Açò sí que no, no entenc de cap manera que es defenga, preferisc l’error, defendre açò és donar-los en safata l’argument que volen sobre la nostra suposada immaduresa.

Fotografies antigues (6): El funicular de Vallvidrera

Plaça del funicular de Vallvidrera, circa 1910*

Així era la plaça del funicular de Vallvidrera –«la plaça de dalt»–, que es va anomenar després plaça de Pep Ventura. Es pot observar com la nova estació construïda l’any 1906, a la dreta, va perfectament conjuntada amb la casa de la Colònia Pujol que es veu a l’esquerra, a l’altra banda de les escales que inicien el carrer d’Algarves. L’estació no ha canviat gaire en un segle, i la tanca modernista de la colònia també es conserva, amb la torreta o garita que fa angle i tot.

Estació superior del funicular de Vallvidrera, circa 1910*

En aquesta altra fotografia de l’edifici de l’estació podem veure al mig del carrer, a l’esquerra de la foto, els rails del tramvia. Com ja vaig explicar, quan pujava per aquí no anava al Tibidabo, sinó a Barcelona, i segurament aquest era un dels punts més difícils de tot el recorregut per al tramvia, quan ja anava de baixada. O sigui, el pendent més fort potser no el trobava quan pujava de Barcelona a Vallvidrera, tot i el desnivell, sinó ací, quan es dirigia cap al capdamunt del camí de Barcelona, cent metres més enllà del trencall de la Budellera, per baixar a la ciutat.

A la dreta d’aquesta segona foto, darrere la petita alzina, s’entrelluca la Vil·la Maria, encara sense la balconada lateral que donava a la plaça, que es va construir més tard.

La foto que segueix és de la mateixa estació vista lateralment des de més amunt del mateix carrer –o sigui, seguint uns metres cap a l’esquerra les vies que vèiem a la foto anterior–, poc temps després de la inauguració. Aquí també es veuen amb claredat les vies d’aquell pioner tram. Rere l’estació, encara sense el mirador circular, ni les terrasses, ni les escales del jardí, ni les balustrades, la Vil·la Maria:

Estació superior del funicular de Vallvidrera, circa 1910 (foto: Fotos de Barcelona)

* * *

I ara tenim una foto bastant original, amb un element menys conegut, que és el quiosc –o «pavelló», segons diu textualment la postal– Montserrat, que hi havia llavors en aquella plaça. La primera casa de la dreta és la Vil·la Maria, tot seguit l’estació del funicular de Vallvidrera Superior i al fons la Colònia Pujol. Segons un biògraf de Gaudí, Josep Maria Tarragona i Clarasó, el quiosc podria haver-lo fet anònimament el mateix arquitecte de la Sagrada Família, per assajar solucions constructives que després pensava aplicar a obres de més grandària.

Plaça del funicular de Vallvidrera, amb el quiosc Montserrat, (circa 1910; foto d’autor desconegut, conservat al fons Vicenç Fonolleda Monés)

Una altra foto del quiosc en un dia de nevada, presa des de l’altra banda, des del davant de l’estació del funicular. Aquesta imatge està datada l’any 1917 i és del Fons Salvany, de la Biblioteca de Catalunya, tot i que en aquest arxiu diuen que és “un quiosc del Tibidabo”. Sens dubte, per les cases del fons i pel lateral del primer restaurant Montserrat que s’endevina al costat, quan el restaurant encara era una mica de nyigui-nyogui, la fotografia és de Vallvidrera:

Quiosc de begudes de Vallvidrera (1917)

(A Flickr hi ha encara una fotografia més de la plaça presa per la mateixa època i des de la mateixa perspectiva que l’anterior, en aquest cas des de les escales d’Algarves, durant una festa amb ballada de sardanes i tot. Al fons, al mig, el mateix quiosc que acabem de veure i també, a la dreta del quiosc, el restaurant Montserrat. A l’esquerra de la foto es veu prou bé la façana de la Vil·la Maria.)

Llàstima que el quiosc desaparegués, però els amos van decidir que farien més duros amb un gran bar-restaurant –que també va acabar morint tot i tenir una porxada ben bonica. Els del Montserrat no van pensar que de quioscos com aquell no n’hi havia cap enlloc més.

* * *

[Afegitó posterior]. Jo havia escrit a continuació, equivocadament (marco amb negreta l’error):

Tot seguit teniu l’estació del Peu del Funicular tal com era quan va ser inaugurada, i abans que hi passés per sota el tren que després va anar cap a les Planes i més tard a Sant Cugat, Sabadell i Terrassa. Les vies que es veuen no són pas les del funicular –les del funicular arrenquen darrere l’edifici de l’estació–, sinó les del tren, un tren que no hi arribava perquè encara s’estaven fent els túnels que havien de travessar els turons de la Bonanova. Per descomptat, tampoc existia el túnel llarg que anava al que s’anomenaria Baixador de Vallvidrera, a l’altra banda del Tibidabo, que es va inaugurar l’any 1918.

Estació del Peu del Funicular de Vallvidrera, circa 1910 (presa de l’Arxiu Cuyàs, Institut Cartogràfic de Catalunya)

Em va escriure Ricard Olivella, el 10 gener 2010, amb aquesta rectificació:

Les vies que surten en primer pla són les del tramvia d’Anglí. Tramvia que començava a les Tres Torres i que pujant pel carrer d’Anglí arribava com molt bé comentes fins al Peu del Funicular, quan encara no existia el tren cap a les Planes i el Vallès.

Gràcies, Ricard.

Tal com deia en Ricard, efectivament, aquí teniu la mateixa estació del Peu del Funicular amb el tramvia, en una foto que he trobat després:

(Presa d'un document de l'usuari 18301 de Foro Trenes)

* * *

I així és com era el funicular al començament, si fa no fa fins a la guerra (el pont del fons és el de la carretera de les Aigües):

Funicular de Vallvidrera, 1906-1936? (presa de Remontées Mecaniques)

En aquestes dues fotos que segueixen, fetes des del pont de la carretera de les Aigües, el veiem tal com va ser des de la guerra (aquesta dada no és segura) fins al 1980:

Funicular de Vallvidrera, 1936?-1980 (preses de l’Arxiu Cuyàs, Institut Cartogràfic de Catalunya)

I aquí el veiem en dues fotos més (de l’arxiu de FGC i de José Mora) després del túning que li van fer l’any 1980. Amb aquest aspecte, sense complexos, va continuar funcionant fins al 1998:

Funicular de Vallvidrera, 1980-1998 (reproduïdes a Remontées Mecaniques)

I aquest és el funicular actual:

Funicular de Vallvidrera, 1998- (presa de Remontées Mecaniques)

*Les dues primeres fotografies són de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996.