Perles (39): L’esclavatge dels famosos

«De vegades penso: per què em fan a mi determinades preguntes, si jo l’únic que sé fer és cantar? M’han arribat a demanar des d’un diari que pronostiqui el resultat d’un Barcelona-Madrid... Si responc que no em fico en aquest tema, diran que sóc una creguda. Si contesto, altres diran que sóc una frívola. Però burxa que burxaràs, els periodistes vinga a fer preguntes sobre coses que no haurien de demanar-me, perquè són qüestions que no domino, incloent-hi cosir i cuinar. Només sé cantar. I això no és gaire a la vida.»

Ainhoa Arteta, Magazine 18 gener 2009

Més exemplaritat

Tornem-hi amb les «vides exemplars». Dinava ahir amb un amic en una casa de menjars que tenen el menú del dia a vuit euros, i ha entrat un home conegut, líder d’un partit de l’esquerra més extremada. Anava sol, de manera que no era allà perquè hagués de demostrar res a ningú. Ha dinat a la barra, com aquell gran empresari que em va cridar l’atenció pel contrast. L’home d’ahir no m’hauria d’haver cridat l’atenció, perquè feia senzillament el que s’espera que hauria de fer un personatge com ell si un dia es troba obligat a dinar lluny del seu barri habitual. Potser tenia un compromís immediat per allà a la vora. En qualsevol cas, una persona coherent. Molt bé.

Un altre fet sorprenent

Ja vaig escriure sobre un cas semblant, i potser això acabarà com un més dels serials del vigilant: «Vides exemplars», el podríem batejar. Prop del despatx viu un exesportista d’elit, del Barça, d’aquells que fins fa quatre dies podien cobrar en cada sou més del que guanyarem tu o jo –almenys jo, vés a saber qui llegeix això– en tota la nostra existència. Ara treballa en un altre àmbit i es guanya prou bé la vida. No tant com abans, esclar, però segur que deu tenir estalviada una bona moma, perquè em penso que no ha viscut ni un sol dia de rendes. Va penjar la samarreta d’esport i el mateix dia es va calçar les sabates de tresc. És estranger, però enraona català perfectament. O sigui, ha decidit ser català.

Doncs bé, l’anècdota és que l’home va pel món, i al barri el coneix tothom, amb un Volkswagen Polo més aviat tronadet, de fa almenys set o vuit anys, color argentat, bastant boterut. Dos adhesius menuts al darrere, un al costat de l’altre, donen fe de la seva procedència pàtria i de la d’acollida.

Gasiu? Jo diria que discret, en el sentit més noble i clàssic del mot: «Que té la facultat de distingir el bé del mal, allò que convé del que no convé; retingut en paraules i accions, que no fa ni diu més que allò que convé fer o dir» (DCVB).

Sovint el trobo que entra al súper, o com en surt tot carregat. De vegades sol, a vegades acompanyat de la dona. També els he vist passejant. No vigila contínuament, com fan altres, si la gent se’l mira o no, és afable amb tothom.

Un altre personatge exemplar.

Vacances extraordinàries

No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)

V. és una persona fora de sèrie amb la qual he compartit aquestes vacances d’estiu. Ha fet enguany els quaranta i viu amb una bomba atòmica al bell mig del cap. Ho sap. Té un càncer al capdamunt de la columna vertebral, tan arrelat que no es pot operar. Si no passa alguna cosa excepcional, V. es morirà aviat. No hi ha res a fer.

Conec V. des de fa molt de temps i encara no me’n sé avenir.

V. va cada quinze dies a l’hospital i li inoculen productes químics durant tres o quatre hores per mirar de controlar el creixement del tumor. Hi va amb una mica de prevenció, perquè la quimioteràpia l’afecta força, i en torna, efectivament, amb mareigs i basques, cansament profund, tot el cos alterat. Però V. no es fica al llit, diu que no hi està bé –no està bé enlloc–, i tant per tant s’estima més viure i morir dempeus. Al cap de dos dies de la quimio és el pitjor moment. Però llavors passen dos o tres dies més i diu que ja torna a estar «normal».

La feina l’apassionava, però ja no pot treballar. Durant hores, seu en una butaca i llegeix. A poc a poc. Entre pàgina i pàgina de llibre, mira i reposa i medita sobre la vida. La vida. De tant en tant s’adorm lleugerament. Tampoc no aguanta gaire estona de conversa continuada, es cansa. Sí que li agrada escoltar música, però que no cridin. Després d’anar provant-ho tot, ha arribat a la clàssica: Bach, Chopin, Vivaldi, Beethoven.

V. camina com si fos un autòmat, et recorda C-3PO però amb més rodoneses. No controla els moviments facials, per això els sons li surten que sembla com si li faltés un bull. Ha d’anar amb compte de no mossegar-se la llengua. La vista se li creua, de manera que duu sempre un ull tapat. Un dia vam anar a la piscina i es va estar a la part poc fonda, cap problema, però va voler-se remullar el cap i gairebé s’ofega perquè es va equivocar: va inspirar en comptes d’espirar. Si recordes la seva figura d’abans, alta, forta, contundent, fins i tot dominadora, el que veus ara no hi té gaire relació. Però de seguida li descobreixes l’ànima, i llavors t’oblides completament de com era el cos fa només un any i mig.

No té gaire gana, però menjar menja de tot. Beure no, només aigua i llet. Ni cafè, ni alcohol, ni altres coses que li serien doblement tòxiques.

V. no diu bestieses, no parla per parlar. Però les poques coses que diu, les justes, tenen sempre trellat. Habitualment és optimista, alegre. Quan li expliques qualsevol bajanada que se t’ha acudit, diu «molt bé» o «és clar que sí». Continua essent molt intel·ligent, com sempre: ràpid de reflexos racionals, punyent, profund. Viu.

Pot mirar la tele, si el mareig que té de manera habitual no és absolut. És per això que ens hem empassat junts tota la sèrie de Planet Earth, de la BBC, amb locució de Richard Attemborough, i hem gaudit d’allò més amb el desenrotllament prodigiós de les plantes i els arbres, dels animals coneguts i desconeguts, de la natura sàvia i a vegades esquerpa i cruel, de la vida filmada arran. També ens hem mirat les tres pel·lícules de Bourne: The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum. Bourne sempre se’n surt, per difícil que sigui. Bourne sobreviu. Ja les havíem vistes però ens van tornar a enganxar. Jo vaig dir que m’agradaven molt perquè els malvats són tots homes, no hi ha dones dolentes: les dones (Franka Potente [Marie], Julia Stiles [Nicky], Joan Allen [Pam Landy]) són amigues de Jason Bourne, el protagonista, o almenys miren d’ajudar-lo. És clar que per a les dones, vaig afegir en un rampell mascloproteccionista (s’ha d’escriure així, suposo) segurament incorrecte, deu ser complicat no ser amigues de Matt Damon, perquè Damon, a més a més de ser un bon actor, i atractiu, és una gran persona –en això vam coincidir tots dos–, tal com es demostra en els continguts extres dels devedés, que també ens vam mirar.

V. té un compte obert a Facebook i se’l mira cada setmana o cada quinze dies si fa no fa. Allà explica de manera molt continguda i sòbria, sense gaires detalls, les seves aventures casolanes, mèdiques i hospitalàries, i rep dotzenes de missatges de tota mena de gent que l’admira, perquè la valentia i la serenor davant les contrarietats –i quines contrarietats!– sempre són admirables.

V., jo també t’admiro. M’has ajudat molt. Gràcies per tot. I perdona’m si he parlat més del compte. Em calia explicar que havia passat unes vacances extraordinàries.


(Afegitó del 22 febrer 2010: V. s’ha mort aquest matí. Ha estat conscient fins ben poques hores abans. Et trobaré a faltar. Un bon cel. Reserva-m’hi lloc.)

Sorprenent

Vaig coincidir l’altre dia a l’hora de dinar, en un bar del carrer Borrell, amb el senyor R., primer executiu dins l’Estat d’una multinacional de les més potents d’Europa. Jo seia en una taula amb un amic-client i el senyor R. era a la barra. Jo dinava més aviat del compte, i gairebé mai no dino allà perquè casa meva és a tocar, però aquell dia tenia un compromís. Ell, en canvi, el senyor R., m’ha semblat que tenia ben apamat el terreny, que el coneixien i que coneixia el personal del bar, i no semblava que tingués pressa. O sigui, pot molt ben ser que això ho faci sovint. Ha pagat pel seu dinar cinc euros i mig (entrepà, truita de patates i vi, per a postres iogurt).

Vaig pensar: potser l’han despatxat? No, ho he comprovat: continua sent el primer executiu d’aquella empresa. No li fa res dinar allà, on pot coincidir amb molts treballadors dels esglaons més baixos de la seva companyia. Penses: podent dinar al Via Veneto o al Mercès, que fan perfectament per a ell fins i tot per anar-hi cada dia, o encara que sigui al Tramonti o al Daps, que són tots prop d’allà, no és significatiu que un senyor com aquest dini, ni que sigui un dia, en aquell bar? (i ja he dit que no semblava cosa d’un dia).

O potser, els dies que pot perquè no té compromisos, ha decidit escapar-se del seu ambient de dinars i sopars elitistes i passar inadvertit en un baretó de cantonada? Tot pot ser.

Sigui com sigui, m’ha semblat exemplar.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.

Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.

Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...

Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”

Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.

El testimoni de la Maria A.

Em va deixar molt impressionat trobar-me fa unes setmanes al Magazine que es reparteix els diumenges amb diversos diaris, dins un reportatge sobre «Joves extraordinaris», el testimoni de la Maria A. Ella i jo –i uns quants més– sabem per què és tan corprenedora la trajectòria i el conjunt de decisions que ha anat prenent, a partir d’un dia que va tenir una aventura...

Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]

»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.

»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.

»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.

»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un home bo de Jaén

He estat al comiat d’un home bo de Jaén, que ha faltat aquests dies. No era gaire gran, encara no 60. Un infart. Era més o menys amic. Sí, més que conegut o saludat, crec que era amic. Havíem coincidit unes quantes vegades per veïnatge i determinats interessos comuns –com ara la cultura de l’oli d'oliva, en la qual ell era expert i jo aficionat–, i haig de dir que era un home simpàtic, agradable. Era força espanyolista, però no parlàvem de política. Ell amb prou feines deia dues paraules de català, però ens enteníem. Això passa sovint: tu parles en català i l’altre parla en castellà, ficant-hi de tant en tant alguna paraula catalana, i no hi fa res si cap dels dos no es posa nerviós. Ell, era evident que no tenia cap facilitat per als idiomes. De la seva manera, estimava Catalunya. Una vegada, no fa gaire temps, em va demanar, suposo que per picar-me, si no em semblava que ja n’hi havia prou «de todo eso del Estatut y compañía». «Y compañía», en aquests casos, vol dir Catalunya, la llengua, la identitat, els fets diferencials, l’autodeterminació i tot plegat. Sobre l’Estatut, li vaig resumir la meva posició i no la va entendre, perquè es va mostrar content, inicialment, que jo estigués «contra l’Estatut». En aquests casos, quan veig que no s’ha entès el que volia dir, passo tot seguit a defensar l’Estatut i el que sigui. «Una cosa és que no m’agradi aquest Estatut –li vaig dir, seriós– i una altra que estigui en contra de tenir un estatut. Jo crec que des del punt de vista dels drets humans és intolerable que els espanyols no deixeu que els catalans tinguem l’estatut que vulguem, sigui quin sigui. Intolerable.» Crec que adés em va entendre, però no hi estava d’acord. Bé, no hi fa res. Sobre la qüestió general –«y compañía»–, li vaig resumir la teoria que us deia l’altre dia, allò tan trampós que «l’important és entendre’s» (sobretot el cinquè paràgraf). I aquí sí que em va donar la raó. En fi, era una bona persona. Era, ja ho he dit, un paio simpàtic i dialogant.

Però no volia parlar d’ell, sinó del comiat. La família, com ell, són tots de fora. No sé si algun fill va néixer ja aquí, però mentalment, de mentalitat, són tots forasters. O això em pensava. Perquè durant el comiat al tanatori hi havia un trio d’aquells que contractes per acompanyar les cerimònies fúnebres i que et demanen què vols que cantin o que toquin, i a més de les melodies clàssiques que van anar sonant en diversos moments els havien encarregat que cantessin dues cançons amb lletra (ho han fet molt bé, una bona veu de soprano lírica acompanyada per piano i baix): El cant dels ocells i el Virolai. La sorpresa de tothom, crec, ha estat que quan la noia ha engegat el Virolai en el moment final de la cerimònia, més de la meitat de la gent present –unes tres-centes persones, calculo– l’ha acompanyada amb decisió. Ha estat emocionant. A mi se m’ha posat la pell de gallina, de debò. I crec que a la família també. Perquè no sol passar.

Una família de Jaén. Els espanyols sempre guanyen perquè saben robar-nos el cor amb detalls com aquest –i com el de l’oli que el traspassat em duia quan anava a Jaén–, i llavors els ho perdonem tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)