Perles (6): Evolucionar per la bellesa

«La ciència busca sempre la funció de cada factor, el seu pes evolutiu, però no sol sospesar el gust per la bellesa per ella mateixa. I aquest aspecte hauria d’estudiar-se una mica més, perquè segur que intervé en el procés evolutiu de la vida.»

(David Rothenberg, músic i filòsof, autor de Per què canten els ocells?, entrevistat per Víctor M. Amela a La Vanguardia, 4 desembre 2008)

Són una nació

Els que van cridar el nom del seu equip i fer soroll tota la nit als carrers, els que van incendiar contenidors, destrossar papereres i embrutar voreres i calçades, els que van cremar banderes catalanes (almenys a Igualada i a Reus unes quantes), els que van obligar els bombers a eixir a apagar focs 113 vegades (parlo de Catalunya), els que dilluns no van anar a treballar i si hi van anar van passar el dia comentant la jugada, els que s’alegraven quan es lesionava un alemany perquè així ja n’hi havia un de menys, els que van insultar els adversaris una vegada i l’altra, tots aquests són una nació de nacionalistes veritablement exacerbats.

Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.

I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)

Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses que em fan ràbia

No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i asseguren que causen sensació. Dic «l’establert» perquè això és el que afirmen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni encongit ni cuca de forat ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.

És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.

(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)

Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)

Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que assegura que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal» [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

«El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.