Súplica (i 2)

(Ve d’aquí)

Deixem Déu en pau, sisplau, quan parlem de les desgràcies que fan coŀlectius de gent o persones individuals emparant-se en el nom de Déu. Déu no té a veure amb el que puguin fer aquestes persones.

1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...

Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.

(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)

2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.

Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.

És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.

És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.

Anècdota montserratina

Rèiem del conseller Baltasar i de la Moreneta salva-sequeres i vet ací que l’altre dia m’expliquen aquesta.

Una parella jove d’Extremadura arriben a Catalunya fa uns quants anys. Ell ha treballat d’aprenent de mecànic i entre els dos tenen uns estalvis, amb els quals decideixen obrir un taller de reparacions a E., on s’han instal·lat a viure. Al cap d’unes setmanes, la cosa va molt malament, perquè només han tingut un client i el lloguer del local els colla. Un dia van tots dos amb les escombraries a un contenidor i, quan són a punt d’abocar-les-hi, veuen que hi ha una marededéu, molt malmesa, al damunt de tot. Encara que ni ell ni ella no són creients, els fa una llei de cosa llençar les escombraries al damunt d’aquella imatge. L’agafen. Ella diu d’endur-se-la a casa i se l’enduen. Un cop a casa, diu ella de col·locar-la al taller, en un racó, i de posar-li una llàntia al costat, perquè vinguin clients. Ho fan. I des de l’endemà diuen que comencen a anar-hi clients, i que no han parat fins ara –diuen. Aviat algú els explica que aquella marededéu és la de Montserrat. Llavors agafen el costum d’anar a Montserrat de tant en tant. Ara són més catalanistes que ningú, i sobretot montserratins, i tot i que continuen sense creure en gaire res no es descuiden d’encendre una llàntia cada dia a la seva verge.

A mi, que encara crec en alguna cosa, aquesta religiositat tan bàsica, primitiva, utilitària, no em fa gaire el pes, tot i que no criticaré qui s’hi repengi si li fa servei, perquè tampoc no li veig cap efecte negatiu. Aviam, em fan molt de respecte les devocions pures, desinteressades, les que surten del cor, però cal reconèixer que hi ha una mena de manifestacions religioses que estan massa a prop de les supersticions, pel meu gust, que és fàcil que posin la marededéu de cara a la paret o que la tornin a llençar al poal de la brossa si un dia els deixa de funcionar. Perquè, evidentment, l’estratègia religiosa utilitarista no sols no funciona sempre –si bé encara es veuen santpancraços en moltes botigues, i si els tenen deu ser que estan convençuts que els funciona–, sinó que és molt probable que funcioni amb la mateixa regularitat que l’atzar o el ritme que mana l’estadística. Ara, torno al que deia abans, quin mal hi ha que s’anomeni providència a la casualitat?

I encara, cal reconèixer que aquests suports psicològics poden donar ànims per enfrontar-se a la vida, al desconegut i, com en el cas dels nostres amics, a la impotència. Vist així, no crec que faci més mal creure en això que creure en loteries, cupons i rifes, que de vegades també toquen –per excepció. (Ara que hi som, no veig que els apòstols tipus Dawkins, Tree, Savater i companyia ataquin les rifes amb tant de fanatisme i tant d’afany proselitista com combaten les manifestacions religioses o pseudoreligioses. Ací els ho deixo, per si volen considerar la idea.)

L’anècdota, en qualsevol cas, m’ha semblat interessant com a reflex d’una manera concreta d’entendre la vida, i com que me l’han contada de primera mà, per això us l’explico.

I l’acompanyo amb aquesta citació de Fritz Schumacher (1869-1947) que crec que hi va bé:

La primera etapa humana és la de la religió primitiva. Tot és miraculós, hi ha el déu Sol, la deessa Lluna, els altres déus, el déu venjatiu i controlador dels judeocristians, etcètera. Llavors es produeix, en la modernitat, un primer gran salt, quan la humanitat passa a l’estat del realisme científic, l’anomenat estat de l’home modern. Més endavant, però, n’hi ha que se senten insatisfets del realisme científic, les deficiències del qual se’ls fan patents, i descobreixen que darrere els fets i les ciències hi ha alguna cosa més. Aquesta gent, que no renuncia al realisme científic, es troba en un tercer estat, diferent del segon i del primer. Un primer problema és que aquest tercer estat no és reconegut pel segon ni pel primer: vist des del segon estat, el tercer estat és exactament igual que el primer; vist des del primer, el tercer estat és només un maquillatge del segon. Per tant, des del segon estat es contempla els del tercer com a víctimes d’un trastorn mental o d’una regressió a la infància. O sigui, només els que es troben en el tercer estat són capaços d’entendre la diferència entre ells i els del primer estat. I un altre problema és que tots tres estats conviuen ara en aquest mateix temps, i molts del primer estat no fan res, ans al contrari, per avançar cap al tercer, ja que per fer-ho han de passar pel segon i abandonar les seves seguretats irracionals.

(Apunts de la conferència d’E.F. Schumacher, «Les tres etapes del desenvolupament», BBC, Londres, maig 1957)

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i estic més aviat content, tot i que sigui dilluns.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXXV): Déu o déu

Ara ens ha agafat la dèria dessacralitzadora, menjacapellanesca, no sé com s’hauria d’anomenar, d’abaixar sempre la majúscula de Déu. Molts mitjans de comunicació s’han apuntat a la moda. Hi ha fins i tot diccionaris d’ús que no sols inclouen l’entrada déu en minúscula, que això és correcte, sinó que reporten totes les expressions que en parlen també en minúscula: com déu mana, com hi ha déu, déu l’hagi perdonat, déu nos en guard. I jo crec que no, que aquí ha de ser Déu, igual com en les expressions de cal Déu, Déu et faci bo, Déu meu!, gràcies a Déu o fillet de Déu. Altra cosa és que diguem els déus t’escoltin. O, si volem, deixat de la mà del déu Zeus o valga’m el déu Thor! Llavors sí. Com deunidó escrit així, que és una altra qüestió (però si es conserva la grafia separada, Déu n’hi do, cal escriure-ho també amb el Déu en majúscula).

Els diccionaris ens expliquen clarament que hi ha dos significats bàsics del mot déu: un de genèric, ‘ésser superior que té poder sobrenatural’, i l’altre d’específic: ‘ésser suprem i únic, creador i autor de totes les coses’. El primer fa referència al càrrec o a la funció, diguem-ne, de la deïtat, que segons algunes tradicions és compartida i després ha adquirit altres significats per extensió. Així, es pot parlar del déu del mar (Neptú), del déu de la guerra (Mart), dels déus familiars o domèstics, del plaer dels déus o dels déus de l’Olimp. O que en tal té un déu, que és la seva panxolina, la seva butxaca o el seu ego. I, és clar, descrivint-los, podem parlar del déu dels musulmans o del dels cristians, aquell déu que per a cristians, jueus i musulmans és «l’únic», com acabem de llegir al diccionari, i es diu... Déu.

Perquè hi ha, efectivament, el personatge Déu, que no té cap altre nom que aquest, tot i que sigui conegut també, segons les tradicions, per Jahvé, Al·là, el Pare o el que sigui, el déu de les religions monoteistes, el personatge al qual es refereix habitualment la llengua nostra quan parla d’aquesta figura amb les seves múltiples expressions. Perquè la llengua té un context, un context que alhora influeix en l’ortografia, i dins d’aquest context «el nostre déu» és aquest déu, un déu que es diu, de nom, Déu. Llavors, siguis creient o no, pensis el que pensis, li atribueixis el caràcter que li vulguis atribuir, ha d’anar amb majúscula. Els que hi sigueu més refractaris, poseu-hi la majúscula com la hi poseu a Hansel i Gretel i a la Caputxeta Vermella. La Caputxeta devia tenir un nom, no ho sé, Elisenda o Vanessa o Carla, però no el sabem, i llavors li diem Caputxeta. És el seu nom propi perquè no en coneixem d’altre. Segur que hi ha altres xicotes amb caputxa, i entre elles alguna la duu igualment roja, però la Caputxeta és només una, la del conte. I doncs, no té cap sentit parlar d’un personatge, sigui real o sigui de ficció, abaixant-li la majúscula perquè fa modern o perquè, miri, jo és que no hi crec o penso que tots els déus són iguals. Si tots els déus són iguals, llavors hauríem d’escriure júpiter amb minúscula, no?, i jano, i odín, i xiva, i afrodita, i anubis. Parlem d’ortografia o parlem de creences?

Aquesta majúscula que reclamo per a Déu –i amb mi, en aquest cas, els principals diccionaris de la nostra llengua–, doncs, no és una majúscula d’antonomàsia, no és com la que alguns diuen que convé posar de vegades a església, a dalai lama, a papa, a parlament, a ajuntament, a estat o a rei per distingir-los d’altres esglésies, lames, papes, parlaments, ajuntaments, estats o reis, sinó que és una majúscula de nom propi.

Ras i curt, Déu, sense especificadors o determinants (article, demostratiu, possessiu), sense modificadors de gènere o de nombre, és el nom propi d’una divinitat, la més propera al nostre context cultural. Escriure aquest Déu amb minúscula no sé si és pecat, però em fa l’efecte que sí que és una falta d’ortografia.

(Afegitó del 21 de gener del 2009. No sé si Miquel de Palol llegeix el vigilant o bé el vigilant escriu coses tan òbvies que les diu tothom. Ahir escrivia: «Aquest cronista ignora o creu ignorar si Déu existeix o no [...], però en cap moment que n’ha parlat se li ha ocorregut escriure-ho amb minúscula, per la senzilla raó que és un personatge; real o de ficció, aquesta és la qüestió següent. L’existència d’Afrodita, de Rama i de Vulcà és tan contingent com la de Déu, i no he vist mai ningú en conflicte per posar-hi majúscula inicial.» [Avui, 20 gener 2009].)