Espanyol oficial

Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?

Koiné: he signat amb molt de gust

Vaig signar ben convençut, i devia ser dels cinquanta primers, el manifest del Grup Koiné.

Vull explicar per què.

Crec que hi ha hagut gent que no ha sabut veure en aquest escrit el que ja d’entrada no hi volia veure. Que el va llegir amb molts prejudicis, vaja. I que els ha anat de primera que el document arreplegués de sobte un munt de crítiques concentrades en dues paraules a les quals es va reduir tota l’argumentació. Si no és així, no ho entenc. O potser el manifest no s’explicava prou bé, això no s’ha de descartar mai, però diria que sí, perquè jo el vaig entendre a la primera i no em sol passar.

No sóc dels pessimistes de sempre ni tinc prejudicis respecte a parlants natius d’altres llengües, especialment si són nouvinguts. Molts cops n’he tingut prou amb un sol «bon dia» perquè em robessin el cor.

No formo part de l’equip redactor del paper, però me’l sento ben meu i per això en aquest article potser parlaré alguna vegada en primera persona. Si hi hagués frases del document que potser hauria redactat d’una altra manera –no ho afirmo, és una hipòtesi–, això seria secundari, és un efecte lògic que es produeix en tots els escrits consensuats.

Parlo del document estricte, no de les persones que el signen ni de les seves opinions personals ni del que hagin pogut fer o dir al llarg de la seva vida. El que comparteixo és el manifest.

S’havia de fer un homenatge a les víctimes franquistes de la colonització lingüística involuntària que mai van actuar com a colons i/o que es van convertir? Doncs no ho sé, escoltin, víctimes ho va ser gairebé tothom, per un motiu o per l’altre, i l’objectiu d’aquest manifest no era retre homenatges.

Francament, potser el que m’ha sobtat més de les reaccions contra el document han estat les exageracions i els escarafalls en contra d’una constatació històrica –la colonització lingüística– de la qual vam ser víctimes tots els catalans, els que venien de bona voluntat i els que ja hi érem –ho subratllo perquè segons l’època jo no era enlloc i per tant l’expressió no s’ha de prendre en sentit literal. No entenc per què els d’una banda tenen dret a sentir-se ultratjats. Escoltin, jo no tinc dret a queixar-me si algú explica la vida dels meus avis i/o dels meus pares, empesos o no per les circumstàncies. Va anar així.

Les llengües oficials

Convé recordar les vegades que calgui que el manifest no parla del català com a «única llengua oficial». Això s’ho han inventat alguns –o potser, hi torno, no es deia prou clar, però crec que sí, perquè justament és una qüestió que em preocupa des de fa anys i a mi em va quedar diàfana des de la primera lectura–, per tenir un adversari dialèctic més assequible. Contra una «única llengua oficial» és més fàcil de lluitar, efectivament, perquè té un dring com de superioritat, de bandejament, de marginació.

El manifest no parla de cap llengua oficial; es posiciona en contra de dues llengües oficials o, més ben dit, en contra del bilingüisme social institucionalitzat –el subratllat és important. L’estatus concret que hagin de tenir el català i altres llengües no es defineix, només es diu que el català ha d’estar protegit, blindat constitucionalment.

El bilingüisme social és el que hem viscut fins ara: els catalanoparlants som bilingües i alguns o molts castellanoparlants han tingut fins avui tot el dret de viure a les costelles d’aquest fet i de no esforçar-se gens per ser també bilingües. Això és el bilingüisme social. El bilingüisme personal és una altra cosa, molt lloable. A mi, per exemple, m’encanta ser bilingüe català-espanyol. I m’agrada tant que fins i tot he procurat conèixer les beceroles d’alguna altra llengua. Això sí, m’hauria agradat que l’espanyol no me l’haguessin imposat de la manera com ho van fer la societat i l’escola a partir dels sis o set anys.

D’escriure en català, en canvi, n’he hagut d’aprendre pel meu compte. Sí, ja tinc una certa edat. Ara s’ensenya català a la majoria de les escoles, però no t’hi obliga la societat, perquè el bilingüisme social permet que qui vulgui viure només en espanyol ho pugui fer amb tota pau. És un plantejament pobre, oi?, però resulta que és possible. Al revés, això no és així. Per què? Perquè el bilingüisme social facilita la desigualtat, jo diria que la fomenta, si dels dos components d’un binomi un és una llengua poderosa d’abast mundial i l’altre no.

Hi ha polítics que miren, com sempre, només el curt termini: el que compta són els vots per a aquestes eleccions. I com que parlar de bilingüisme queda molt bé, doncs consagrem-lo, encara que tingui el defecte d’origen que deia. Però no estem parlant d’unes eleccions per a un govern de quatre anys sinó d’una constitució. Per tant, estem parlant de la benedicció solemne del bilingüisme social.

Tal com jo ho veig, la raó del manifest del Grup Koiné, substancialment, és aquesta: amb la cooficialitat (constitucional catalana) del català i l’espanyol, per més asimètrica que sigui, sempre tindràs grups de pressió –com a mínim grups de pressió!– que et reclamaran, en nom d’aquesta cooficialitat constitucional, drets bàsics en castellà: el de l’educació «en mi lengua materna», entre d’altres. O sigui, la immersió educativa en català sempre estarà en perill. I el nostre futur tribunal constitucional, en un destret continu.

Igualment, estaria en perill la justícia en català. Qui podria negar a jutges, procuradors, advocats –els d’ofici, per exemple–, que fessin els judicis en castellà –encara que els clients d’una part i/o de l’altra fossin catalanoparlants i tinguessin potser força dificultats per entendre bé l’espanyol–, si la constitució catalana consagra l’espanyol com a llengua cooficial?

Com l’atenció mèdica... Tal com passa ara! Si l’espanyol fos oficial a la constitució catalana tindríem reclamacions cada dia. I els castellanoparlants tindrien raó –constitucionalment– de queixar-se! Raó i, alguns, moltes ganes. Ho posem en safata!

Jutges, metges, mestres, pares i mares d’alumnes... i tants altres fronts que continuarien oberts en el futur, sense possibilitat de tancar-los perquè «la constitució diu...».

Oficialitat asimètrica? Què és? A l’hora de la veritat, un tribunal constitucional català podria interpretar que és com les barres asimètriques de la gimnàstica femenina: una pura descripció locativa. Estaríem tot el dia discutint als jutjats si «això» forma part de la barra superior o de la barra inferior. Una constitució no pot descendir a gaires detalls: si parla de l’«oficialitat asimètrica» –esperem que no!– o de la fórmula que vulgueu, després espavila’t, a veure com t’ho manegues.

I què me’n dieu de la partidització de la llengua? Un bilingüisme constitucional, per més asimètric que fos, implicaria una discussió eterna dels partits sobre el grau d’eficàcia d’una oficialitat i de l’altra en la vida diària. A més, fins i tot acceptant la constitució, alguns partits serien partidaris que l’asimetria fos més pronunciada i altres que ho fos menys. Podríem tenir polítiques lingüístiques contradictòries respecte a català-castellà cada quatre anys! Realment volem això?

La diglòssia

L’altra raó bàsica –paraŀlela–, ja avançada, és que la persistència del contacte frec a frec, en una suposada «igualtat de condicions asimètriques», d’una llengua potent com l’espanyol amb una altra d’escanyolida i feble com el català –encara, sí–, implica la progressiva mimesi sintàctica i lèxica de la petita respecte a la gran, primer, i després... En fi, no repeteixo els arguments del manifest, que són prou clars.

Sí, molts nens i nenes aprenen el català amb la immersió –si és que existeix de debò a la seva escola, perquè hi ha de tot–, però el malmeten i fins i tot el perden amb la tele, posant per cas, perquè el 80% dels catalans veuen la tele en espanyol i ningú ens pot garantir que això no continuarà sent així. Ningú no s’imagina –per sort– cap mena d’autarquia mediàtica. I qui diu tele vol dir tota mena d’espais audiovisuals, en què sovint el 80% creix fins al 99 o 100%. Amb l’actual estatut autonòmic a la mà, que consagra la cooficialitat, no pots evitar-ho, no pots forçar que sigui d’una manera diferent. Si la constitució del futur consagra la cooficialitat, perdràs tots els recursos constitucionals en contra de qui vulgui fer-ho tot en espanyol, digui el que digui qualsevol llei per sota de la constitució: és «una llengua oficial».

O almenys multiplicaràs –i eternitzaràs– els conflictes judicials.

Algú es pensa que amb la independència desapareixerà l’Estat espanyol? O que desapareixerà de sobte la seva influència des d’aquí al costat mateix? O aquí mateix, per què no?, amb una potència mediàtica brutal. Si Espanya hi serà sempre! I els nostres llaços amistosos, comercials, familiars... El castellà és aquí i continuarà estant aquí! Ningú no pretén que desaparegui. I encara que algú ho pretengués, és impossible!

El que no volem és donar-li el poder constitucional –les claus de casa–, perquè sabem que, com fins ara, de mica en mica continuarà fent fora de casa el català, que ja ha perdut la capacitat social d’accedir a bastantes habitacions, sobretot les construïdes més recentment. Senzillament, voldríem que el català recuperés aquesta capacitat, la qual cosa significa –quin greu que em sap que això no s’entengui– que el castellà ha de perdre el seu gairebé insultant domini o, almenys, ha de rebaixar, i molt, les seves pretensions. Cosa que no farà si és declarat oficial; l’espanyol no cedirà –no pot!– si el que es blinda és el bilingüisme social.

Saben què passa? Que fora de casa el català no es parla enlloc més del món. De manera que, si no el blindem –cosa que, hi torno, vol dir que l’espanyol es desblindi–, la casa és cada dia que passa més petita.

Missatge final als lingüistes que us escandalitzeu del manifest Koiné: sisplau, no em feu riure que em fa mal la ferida.

Perles (155): Espanyol cooficial

«Que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. [...] Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys –jo mateixa– tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre.

»Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent?»

(Extret de l’article d’Empar Moliner publicat amb el títol «La llengua cooficial», Ara, 30 gener 2015)

Un afilador

Acabo de topar un esmolet, un afilador de ganivets, i m’ha fet gràcia, m’ha fet recordat la infància un altre cop. (Últimament em passa.) No és que no hagi sentit de lluny alguna vegada, en tots aquests anys, el seu so característic, però potser sempre anava amb pressa o estava ocupat en altres coses i la reacció havia estat un “mira, encara existeixen”, i s’ha acabat. No acabava d’imaginar-me aquell home amb la bicicleta o el carretó, no me’n recordo, o les dues coses, i el pedal com feia anar la roda de pedra –hauria de saber quina pedra però no me’n recordo. Una pedra molt dura, suposo. I el pot d’aigua per refredar la pedra, això ho he recordat ara quan he vist aquesta foto al Google-imatges.

Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)

—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.

M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.

—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.

Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.

—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.

—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.

—Adéu.

—Adiós.

I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.

Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.

Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.

Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Perles (83): ‘Pelmes’

«Al costat de casa han obert un basar molt gran regentat per una família de xinesos. [...] Hi entro a comprar una espelma. El noi xinès és darrere el taulell, i les seves germanes vigilen. Pregunto: “Sisplau, on teniu les espelmes?” Una de les noies em mira estupefacta. “¿Pelmes? –pregunta–. ¿Qué son, pelmes?”. Em sufoco una mica i començo a buscar per les prestatgeries mentre li vaig explicant que les espelmes s’encenen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves explicacions no il·luminen la noia, que va movent el cap i repetint: “¿Pelmes?, ¿pelmes?; no sé...” [...]

»Amb ganes d’ajudar, una de les clientes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no se m’hagi acudit que parlant-li en castellà tot està arreglat? Estic a punt d’escanyar-la, però aquesta dona ho té molt clar: ¿quin sentit té que jo parli català al meu país, quin sentit té que aquesta noia sàpiga la llengua del país on viu i treballa, i per tant s’integri i pugui progressar, si dient-li velas sóc al cap del carrer, m’entén, agafo les espelmes, pago i me’n vaig? Per sort les trobo al tercer prestatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris vermells dels que s’encenen a l’església. “Mira, són aquí! –li dic, agafant-ne una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleugerida: “¡Ah! –crida–, una vela!” I com si hagués caigut del cavall exclama, ara sí, il·luminada: “Pelma es catalán!”»

Maria Mercè Roca, El Punt Avui 11 novembre 2011

Perles (70): El català aparent

El dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l’ortografia és una convenció. L’estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé, el català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos –dins d’una paraula o en un enllaç fònic– i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions, i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s’escampa com una taca d’oli.

(Joan Tudela, Avui, 16 juny 1989)

Perles (53): Trilingüisme... a Suïssa

«Vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no hi tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional.»

Joan F. Mira, Avui, 8 octubre 2005

Perles (30): Autoboicot

«De vegades sembla que els enemics més perillosos de la llengua siguin els seus mateixos parlants, encaparrats a fer-se una mena d’autoboicot:

—Un pot de llenties, si us plau.
—Grande o pequeño?
—Dels grans.
—Un euro con diez.
—Gràcies.
—Venga, hasta luego.

»Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.»

Marina Massaguer Comes, El Singular Digital, 3 desembre 2009

Qüestions de llengua (XXXVIII): L’agonia del català?

(Reprodueixo uns fragments de la llarga entrevista que feia l’altre dia Jaume Pi, de LVD, a Francesc Xavier Vila i Moreno, professor de sociolingüística de la UB i director de la xarxa Cruscat del IEC, sobre l’ús social de la llengua catalana.)


–[...] El català està en una situació complicada. Això és cert. No és una llengua petita, estem parlant d’una comunitat lingüística mitjana. Però es tracta d’una comunitat en inferioritat de condicions i que no té un estat propici. A més, estem fent un experiment complicat en lingüística: volem una bilingüització molt elevada de tota la població en dues llengües molt semblants entre sí.

–[...] El que no hem de fer és parlar d’aquestes coses a partir d’anècdotes, que no tenen per què reflectir la realitat. Però sí que hi ha proves empíriques que la pressió del castellà sobre el català és molt forta. També sabem que es pot contrarestar. Posaré un exemple. Tots ens fixem en el famós error del tenir que, una errada que fa 50 anys també es cometia; però, per què no mirem casos contraris? Hem reimplantat paraules que fa trenta anys no es coneixien, com refusar o rebutjar; hem creat paraules noves, com deixalleria; és habitual que ara fem servir el normatiu el que passa en comptes de lo que passa... El que vull dir és que si es volen posar anècdotes negatives, també se’n poden posar de positives. Això demostra que el català té vitalitat: aquestes renovacions en el lèxic ens indiquen que parlem d’una llengua viva. Fins i tot el castellà que es parla a Catalunya ha adoptat paraules catalanes. En tot cas, en aquesta mútua influència, el català juga en inferioritat de condicions. Tenim un entorn que ho fa molt difícil. Estem optant per una societat que ha d’integrar lingüísticament centenars de milers de persones. I ens agrada molt pensar que tothom s’integrarà al català, però és una opció, com dic, complicada.

–Però per què es diu tant que el català agonitza?
–Parlar d’agonitzar és una bestiesa. Perquè una llengua agonitzi, s’han de donar una sèrie de circumstàncies que en aquest cas no es donen. En el cas del català, la transmissió de pares a fills funciona i, fins i tot, capta parlants d’altres llengües; el català té un ús amplíssim en molts àmbits, inclòs l’interpersonal; té alguns àmbits on és llengua predominant com als centres de primària, a secundària i al primer i segon cicle de la universitat; tenim una producció cultural fabulosa; i estem en un moment d’esclat de la música juvenil en català. És cert que en llocs com l’Alguer o la Catalunya del Nord la llengua està al límit de la desaparició, encara que és interessant observar les iniciatives en positiu que es fan per a recuperar-la, sense catastrofismes. [...] Al País Valencià, totes les polítiques governamentals estan orientades a fer que desaparegui. A la Franja, les polítiques de recolzament a la llengua no existeixen. I a les Illes i a Catalunya, la situació és notablement més bona.

–Parlem de Catalunya. Parlàvem de les dificultats del català en una situació de bilingüisme.
–Hem de començar dient que bilingüisme no vol dir res i ho vol dir tot. Què es vol dir? Que tothom conegui les dues llengües i les utilitzi per igual i en tots els àmbits? En aquest país es dóna la paradoxa que s’omplen la boca de bilingüisme aquells que són monolingües en castellà i que no fan res pel català. No passa enlloc més. En d’altres indrets, els que parlen de bilingüisme ho fan per defensar la llengua més feble; a Catalunya, hi ha qui s’omple la boca de bilingüisme i en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia. Alguna cosa passa: és cinisme. En tot cas, hem de recuperar el concepte no per liquidar la llengua històrica del país sinó per a recuperar-la. I alhora, avançar cap a un model plurilingüista. [...]

–Quin és el principal problema del català, especialment pel que fa al seu ús?
–El català està en una situació de pressió terrible. Fins al segle XX, les llengües es desenvolupaven especialment ens els usos col·loquials i en alguns pocs usos formals. Al segle XX, s’han afegit nous mons, com són els mitjans de comunicació, l’educació, i ara internet. En aquests nous àmbits, el nostre Estat ha jugat en contra del català. Si veiem la regulació dels mitjans de comunicació, afavoreix que els territoris de parla catalana siguin un territori més de l’espai comunicatiu espanyol. [...] És un model amb un conjunt de televisions uniformes, que deixa algun raconet per a les televisions locals i autonòmiques. I, des de Madrid, es juga a la contra. El que hauria de començar a ser plural és l’Estat. [...] La nostra classe política ha permès que totes les televisions que es feien des de Madrid no respectessin el conjunt de llengües de l’Estat. Això no es pot arreglar amb una sola televisió pública catalana. [...] Amb el model actual, entre el 75% i el 80% de la televisió que es consumeix es fa des de Madrid i en llengua castellana. I la demanda sempre segueix l’oferta. Si només hi ha oferta d’un tipus, és lògic que els referents vinguin només del castellà. I, per aquesta raó, el català col·loquial juvenil té serioses dificultats.

–Quines conseqüències pot tenir aquest estat de coses en els mitjans?
–L’actual sistema és gravíssim per al català. S’ha de dir així. Caldria modificar-lo, i segurament la cosa pot canviar gràcies als mitjans d’internet. Els experts diuen que aquí hi ha una nova oportunitat per tornar a començar i esmenar alguns errors. [...]

–Tot plegat té com a conseqüència que la barreja entre ambdues llengües al carrer estigui creant una mena de llengua híbrida?
–No hi ha cap llengua híbrida. Al carrer, pot haver-hi influències mútues, però no tant com ens pot semblar. Els estudis demostren el que ja sabem: que a Barcelona, els catalanoparlants diuen molt vale, bueno i pues. No és cap gran descobriment. Els que utilitzen el català com a segona llengua, que són molts, tenen moltes més influències del castellà, cosa que també és molt normal i que s’ha d’anar millorant. Però no hi ha cap procés massiu de dissolució de la llengua: el que hi ha és molt de contacte inevitable. [...]

–Darrerament, el debat sobre el català sembla que s’hagi tensionat com mai.
–No crec que sigui així. No hi ha ara més tensió que fa deu anys, vint o trenta. Sempre hi ha estat. Es tracta d’una pressió estructural de l’Estat contra el català.

–En gairebé trenta anys de polítiques d’immersió lingüística a les escoles, el coneixement del català és amplíssim a tot Catalunya. És un èxit d’aquestes polítiques?
–És un èxit total. No es coneix cap país en el món que s’hagi arribat a un índex tan elevat de bilingüització com a Catalunya. I és un èxit del sistema escolar.

–Però malgrat això, l’estrany és que existeixi una gran distància entre coneixement i ús de la llengua.
–El que ha passat és que l’escola ha donat eines per a conèixer la llengua però sabem que un nombre important de nens que l’aprenen no la col·loquialitzen: no es veuen capaços d’explicar acudits, fer bromes o negociar amb la llengua, per exemple. En aquest sentit, l’escola té un repte pel que fa la llengua oral i a la seva col·loquialització. Hi ha grans bosses de persones, en especial en l’àrea metropolitana de Barcelona, on falla aquest aspecte. Aquí és on s’ha de fer un gran esforç.

–A més dels problemes estructurals dels quals hem parlat, què cal fer individualment?
–Els processos de recuperació d’una llengua són com una orquestra. Cadascú té la seva responsabilitat: administració, acadèmics, polítics, empreses i tots els individus. Els individus tenen una responsabilitat molt important, però també és veritat que, en qüestions de llengua, funcionem per rutines. És important canviar aquests hàbits. Per exemple, cada cop que trobem una persona que sembla que no sàpiga el català, dirigim-nos-hi automàticament en català. [...] Sabem que hi ha una diferència important entre els llocs on es fan campanyes, com a Catalunya, d’allà on no se’n fan, com a les Illes o al País Valencià. Ajuden a mantenir un cert discurs i fan que aquells que estan disposats a canviar el xip ho facin de forma més còmoda. Però és molt difícil comprovar fins a quin punt.

–En aquesta situació, es fa difícil pensar que pot desaparèixer.
–Ara per ara, no. Però el risc hi és. Els processos d’extinció d’una llengua són abruptes: hi ha fases en què els canvis s’acceleren de cop i poden ser letals. Podria passar que de cop el català perdés valor social, cosa que passaria quan s’imposés la idea que català i castellà han de ser iguals a Catalunya. Dues llengües exactament iguals implica que una de les dues és supèrflua. El català sempre ha de tenir un conjunt de significacions i funcions significatives.

–El bilingüisme perfecte no és possible, per tant?
–No existeix en cap societat del planeta. En les situacions de plurilingüisme, sempre que conviuen dues llengües en un mateix territori, una serveix per a unes coses i l’altra per a d’altres. Si a Catalunya pots viure lingüísticament com si visquessis a Albacete, vol dir que el català passa a ser una llengua inútil, i les llengües inútils desapareixen.

(Entrevista completa a La Vanguardia Digital, 23 febrer 2009)

«Digueu-li plaça, però no ho és»

«La nova plaça de Lesseps és objecte de polèmica. [...] En aquest cas, no podem enyorar cap antecedent urbanístic, perquè això que en diem plaça Lesseps mai no ha estat una plaça. [...] Espero que el projecte acabi tenint èxit, però de tota manera ho hem de tenir clar: la plaça Lesseps no ha estat mai una plaça, ni ho serà. [...] Ara de tot se’n diu “plaça”» (frases de l’article «Digueu-li plaça, però no ho és», Josep Maria Espinàs, El Periódico 14 gener 2009; la cursiva és meva).

No trobeu que el títol hauria de ser «Digueu-ne plaça...», ja que no s’adreça a la plaça en cap moment ni parla de com la gent s’ha d’adreçar a la plaça, sinó que parla de com n’hem (n’hem = en hem) de dir? Aquest -li del titular fa ferum de traducció automàtica del castellà. Anem a la versió castellana del diari, doncs. Bingo: «Llamadle plaza, pero no lo es» (hi escauria més «Llamadla plaza», no?, però no em feu cas, que jo de castellà no vaig prou bé).

O sigui, sembla que es pot confirmar que fins i tot en el cas que els columnistes d’El Periódico escriguin originàriament en català, com és el cas d’Espinàs, primer deu passar tot –o almenys els titulars– per l’adreçador del castellà. I si en castellà s’hi introdueix una incorrecció, aquesta incorrecció es pot traslladar a la versió catalana encara que la versió catalana sigui l’original i no contingués inicialment error. No posaré la mà al foc que Espinàs va escriure en el text original «Digueu-ne plaça» –tot i que en el text citat he subratllat dos en que fan sospitar la tirada de l’autor cap a la solució que em sembla més correcta en aquest cas–, perquè tothom pot tenir dies dolents, però no m’estranyaria gens que li haguessin canviat el pronom per influència de la versió castellana. Tant de bo l’amic Ricard em rectifiqués la sospita.

El tema no té prou gruix per fer-ne una qüestió de llengua de les llargues, perquè em falten dades. És només una anècdota que em serveix per explicar el que em sembla que pot passar amb aquest diari, no sé si sistemàticament però sí força sovint. Tot i que m’afanyo a dir que és molt millor que el 40% (o més) dels periódicos es venguin en català (ehem), ni que sigui una mica improvisat, que no pas tots en castellà, com les vanguardias. Em van explicar fa anys que hi havia un equip de 30-40 correctors per polir la versió catalana que eixia de la memòria de traducció de l’ordinador, però no sé si això continua essent així a l’hora d’ara.

Tot amb tot, corro també a dir que tant de bo a cals Godó –que ara han encetat una pàgina que et fa la traducció automàtica del diari, un desastre, per veure si pica gaire gent– un dia fossin tan valents com ho van ser en el seu moment a cals Asensio.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Zona de fumadores»

Només una anècdota, com a excusa per dir-vos que ja torno a ser aquí. A l’hostal on hem estat aquests dies –ja fa molts anys que hi anem entre Cap d’Any i Reis, és com una tradició familiar– hi ha ara una ínfima «Zona de fumadores / Zona de fumadors»: un quarto de sis metres quadrats amb dos cadires antigues, una tauleta de fusta, un parell de cendrers i uns petits finestrons per ventilar-lo.

De primer vaig pensar: quina perfecció! Perquè compleix totes les condicions de la correcció política: els fumadors i les fumadores, marginats; hi ha distinció de sexes; i, a més, primer s’anomenen les fumadores i després els fumadors.

Anava errat: no m’ho ha dit ningú, però em sembla evident que «Zona de fumadores» era en castellà i «Zona de fumadors» en català. O sigui, suposada correcció política per la via del bifidisme. (Amb un criteri absurd, per cert: un cop llegit «Zona de fumadores», ja tothom sap què hi ha allà; si s'escriu el missatge en els dos idiomes, el més lògic és que primer aparegui el minoritari, el que es tracta de preservar, el que no coneix tothom, perquè si es posa primer el majoritari, el que entén tothom, ja no cal el segon, atès que els catalanoparlants sabem tots castellà i ja hem entès què vol dir «Zona de fumadores»; d'altra banda, en aquest cas la repetició és doblement absurda: si s'hagués escrit només «Zona de fumadors», algú hauria tingut cap problema per entendre-ho? No és gairebé insultant o almenys còmica la repetició, en un cas com aquest? És clar que a Barcelona de vegades trobes rètols que diuen «Metro / Metro»...)

I ara que hi caic, les dones castellanoparlants no tenien lloc on fumar!?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXVII): Imposar la llengua

He llegit el llibre de Moreno Cabrera, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). El resum és que l’estratègia més reeixida històricament per fer triomfar una llengua sobre un territori –un territori amb unes persones que parlaven altres llengües– segueix una sèrie d’etapes ben clares: primer, l’annexió o la conquesta política del nou territori, o la confederació de tots dos –no és descartable que la cosa comenci amistosament–; segon, la implantació per força de la nova llengua en aquell territori; tercer, la declaració de superioritat de la nova llengua respecte a l’antiga. Aquestes tres etapes solen tenir lloc en situacions absolutistes o extrademocràtiques, i sovint s’han imposat amb la força de les armes.

Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrere, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.

És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).

Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.

Llegir sense voler

«Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines.» És un anunci de la conselleria de l’honorable Tresserras amb la idea d’animar la gent a llegir volent, i a gaudir de la lectura. Està bé, no és una mala pensada (tot i que jo hauria escrit espontàniament «l’equivalent de 4 pàgines»; però també és correcte amb a).

Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.

Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.

Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?

Les de l’Institut Català de les Dones han tingut un disgust enguany, perquè han premiat un cartell per commemorar el Dia Internacional de la Dona (8 de març) i els han caigut crítiques de la caverna espanyolista i també d’una determinada quinta columna catalana. La qual cosa ha causat malestar en gent de bona voluntat. El cartell, titulat «Violeta», era de l’artista Rut Rovira i incloïa un seguit de 25 quadres amb tonalitats diferents del color violeta, i a sota, el nom d’aquest color en 25 llengües diferents. I ai las, s’han descuidat de posar-hi el nom «espanyol», entre les llengües en què s’identifica el nom del color. I aquesta anècdota, per la qual les de l’ICD s’han disculpat a corre-cuita, no caldria ni dir-ho –els catalans això ho tenim molt ficat endins, demanar perdó d’entrada, per si de cas–, em porta a comentar aquest assumpte del català com a llengua espanyola.

Des del punt de vista espanyol, la cosa no té discussió: oficialment, dins d’Espanya el català és una llengua espanyola. I si això és així per llei, que ho és, llavors no tenen sentit les queixes des d’Espanya, penso, per aquest cartell de l’ICD. Si el català és una de les llengües d’Espanya –una «llengua espanyola», doncs–, els espanyols haurien de veure el nom «català» com a representatiu d’Espanya. És com la bandera: allà on hi hagi la catalana, des d’un punt de vista constitucional espanyol, els espanyols haurien d’estar contents i no trobar a faltar res més, perquè aquella bandera no implica cap discriminació. No cal que al seu costat hi hagi sempre la bandera espanyola, perquè la bandera catalana, des del punt de vista espanyol, és espanyola. La llei que obliga a posar-les totes dues juntes, per mi, és absolutament contradictòria amb el que ells anomenen l’Estat de les autonomies i el constitucionalisme. Si Catalunya és Espanya, segons ells i perquè ho diuen les lleis –i aquí circumscrivim Catalunya a les quatre províncies, perquè parlem des del seu punt de vista–, la paraula «català» l’han de llegir com si hi digués «espanyol», i la bandera catalana l’han de veure com a bandera «espanyola». I si no ho veuen així, tenen un problema seriós d’incongruència.

L’ús de la bandera catalana i el fet de parlar català, doncs, s’haurien de veure com dues manifestacions concretes de l’essència espanyola. O no? Negar-ho equival a dir que el català no és espanyol i que la bandera catalana no és espanyola. Entestar-se a dir que l’única bandera espanyola és la d’Espanya o que l’única llengua espanyola és el castellà és el mateix que dir que Catalunya no és Espanya i que el català no és espanyol. A mi ja m’està bé, però per què acceptem que ens ho diguin cada dia a la cara i alhora ens obliguin a creure? Per què hi ha d’haver gent –la gent d’aquí que mana– que de seguida demanen disculpes i s’apressen a restablir l’«ordre constitucional» suposadament alterat? Per què ningú no fa veure als espanyols que la seva manera de raonar, en aquest punt, és fugir d’estudi: quan veuen que des del punt de vista racional la raó està en el nostre bàndol, llavors passen de seguida a parlar-te des del punt de vista legal, o del «sentit comú», o emocional. Fan trampa contínuament. Canvien els termes del discurs a conveniència, a vegades parlen de lleis i a vegades de sentiments, a vegades d’Espanya i a vegades d’Estat de les autonomies, sempre de manera que ells tinguin la raó. I si fos només dialèctica rai. El problema és que tenen els quartos i els canons, i pressionen i pressionen i pressionen fins que no es restableix «la legalitat», ni que sigui irracional.

En un context internacional, la cosa té encara menys discussió: la llengua catalana, la bandera catalana i el nom «català» haurien de poder omplir del tot qualsevol «quota d’espanyolitat» que fos necessària. Si el català no pot ser llengua oficial «de cara enfora» vol dir que hi ha llengües oficials que són més oficials que altres, i això ens porta al problema de sempre: ens creiem o no ens creiem l’Estat de les autonomies, la igualtat, la democràcia?

No hi ha cap motiu raonable per a la queixa, doncs, en el cartell del qual parlem, si la paraula «català» s’entén en el context en el qual s’ha d’entendre: un context de màxima representatitivitat. No cal anar pel món dient: «Sóc d’Igualada, comarca de l’Anoia, sotsvegueria del Penedès, vegueria de la Catalunya Central, província de Barcelona, Catalunya, nord-est de la península Ibèrica, estat d’Espanya, Europa... i ara veureu totes les meves banderes, perquè totes tenen el mateix dret de remenar la cua.» En un context on ens puguin situar, n’hi hauria d’haver prou dient: «Sóc d’Igualada.» Això ho inclou tot. Qui cregui que no ho inclou tot, té un problema seriós de manca de racionalitat... o és un cínic.

I d’altra banda, fins i tot concedint la raó als que parlen de discriminació de l’espanyol en aquest cartell –una raó que no tenen, hi torno, però els la concedeixo momentàniament a fi i efecte de continuar raonant–, la guerra de les llengües és una guerra que els espanyols guanyen 1.000 a 0, per dir unes xifres. Per tant, encara que els catalans, amb aquest cartell, haguéssim fet un gol en suposat fora de joc, els espanyols serien cínics de queixar-se –ho són, perquè s’han queixat–, per no dir directament perversos. O sigui, segons ens diuen, nosaltres hem de ser exquisits en el respecte de les lleis. Ells, en canvi, no, «perquè l’important és que ens entenguem», perquè hi ha unes lleis espanyoles «superiors», «perquè el castellà és oficial a tot l’Estat», «perquè l’espanyol és la llengua comuna», «perquè a Catalunya es parlen dues llengües», etc.

Per exemple, l’Estat no compleix allò que disposa la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va ser ratificada per Espanya l’any 2001, quan el PP gaudia de majoria absoluta a les Corts espanyoles. En ratificar la Carta esmentada, l’Estat es va comprometre a assegurar, en els procediments penals, civils o administratius, «que els òrgans jurisdiccionals, a sol·licitud d’una de les parts, duguin el procediment en la llengua regional o minoritària». O sigui, l’Estat incompleix sistemàticament, cada dia, un tractat internacional signat formalment i lliurement per ell mateix. Ningú no els va obligar a firmar, però ara estan obligats a complir el seu compromís. Quines raons donen per no complir-lo? Que no poden obligar els jutges, que no es pot trencar la unitat judicial, que l’Estat no es pot convertir en un regne de taifes... Però llavors, per què van signar el tractat? Doncs, això és el que volia dir: ells se salten la llei quan no la veuen clara. Ells van signar aquell document per fer veure de cara enfora que no tenien cap problema amb les diverses llengües espanyoles –des del seu punt de vista–, però a l’hora de la veritat és molt evident que de llengua espanyola, per ells, només n’hi ha una.

Els espanyols, doncs, no compleixen la seva quota de pluralisme lingüístic respecte al català milers de vegades, ni els del sector públic ni els del privat: ministeris, jutges, policies, mitjans de comunicació... De fet, en tots els àmbits en què poden decidir autònomament, que són la majoria, ells tenen molt clar quines són les seves prioritats identitàries. Han convertit l’Estat de les autonomies en l’excusa perfecta perquè l’Estat no s’hagi de preocupar de cap tipus de pluralisme: «Ja se’n cuiden ells», diuen, i obvien el fet que l’Estat és el que té el poder i els diners, també els que calen per protegir les llengües malmeses. El gran escàndol, per a ells, és que a un empresari català se’l multi perquè no compleix la llei que l’obliga a informar de la seva activitat pública també en català. Per a ells, l’important és que el castellà no desaparegui d’enlloc, mentre que no passa res si desapareix, o ni tan sols comparegui, el català en molts àmbits, i ja no diguem en els internacionals, perquè en castellà «ens entenem tots i ens entén tothom».

Finalment, des del punt de vista dels catalans, la manca d’autoestima que implica donar la raó als espanyols que guanyen 1.000 a 0 –o 1.000 a 1, si voleu, després d’això de l’ICD– per un suposat fora de joc d’una cartellista que es va presentar a un concurs i el va guanyar, és penosa. No hi ha res més trist en aquest episodi –paradigmàtic de la manera d’actuar i de pensar de molts espanyols i, ai, d’uns quants catalans– que la renúncia consegüent dels catalans als seus drets, en aquest cas al dret de sentir-se orgullosos d’un cartell que l’autora ha fet com li ha donat la gana.

I a més, en aquest cas concret –ho deixo per al final perquè tot i ser contundent no és el moll de l’os de la qüestió– no hi ha cap manca de comprensió que els espanyols puguin al·legar, perquè en castellà «violeta» es diu... «violeta».

On sou avui?

Faig un alto a la feina perquè estic cansat –és divendres i ja pesa– i perquè el tema s’ho val i paga la pena que en parli ara mateix, sense esperar al vespre o a demà.

Diu determinada premsa d’avui que el tribunal de l’Audiència de Barcelona que jutja els presumptes autors de la mort d’una persona –Josep Maria Isanta– durant les festes de la Patum de Berga del 2005 no ha permès declarar en català un dels testimonis, un dels amics d’Isanta que també va ser agredit durant els mateixos fets. El motiu és que dos dels acusats sostenen que no entenen el català, tot i viure a Berga. Em sembla secundari que aquesta decisió l’hagi presa un jutge o un altre –en aquest cas ha estat la magistrada Ana Ingelmo–, perquè la veritat és que és un fet que s’esdevé molt sovint.

I encara més sovint s’esdevé que advocats, testimonis i encausats de centenars de judicis que se celebren a Catalunya sàpiguen que els anirà millor la vista si parlen des del començament en castellà, abans que el jutge o el magistrat els digui res. I la immensa majoria ja ho fan així.

No he sentit que avui defensin els drets dels catalanoparlants impedits de parlar cada dia en català en els jutjats tota aquesta colla de gent que han sortit als diaris exclamant-se perquè a una escriptora –una, és un sol cas–, després de mesos i anys que ha parlat en castellà en un dels pocs mitjans de comunicació que es poden sentir en català en aquest país, l’han convidada a parlar en català –el sap parlar– o tocar el dos. On sou, David Castillo, Marta Pessarrodona, Ana María Moix, Victoria Combalía, Esther Tusquets, Julia Navarro, Victoria Borràs, Lluís Maria Todó, Enric Majó, Mario Vargas Llosa, Ana María Matute, Colita, Laura Freixas, Rosa Montero, Nora Catelli, Mario Muchnik, Jordi Valls, Ramon Fontserè, Anna Bofill, Mario Satz, Horacio Vázquez-Rial, Neus Aguado, Núria Amat, Carles Duarte, Assumpta Roura, Beatriz de Moura, Oscar Astromujoff, Sergio Vila-Sanjuán, Jorge Herralde, Ignasi Riera, Jorge de Cominges, Ana Zendrera, Cristina Fallarás, Sílvia Querini, Ernesto Ekaizer, Claudio López de Lamadrid, Marta Rivera de la Cruz i tutti quanti de les Espanyes imperials, que heu signat el manifest de condemna de l’emissora com un sol home i una sola dona? (Faig aquesta llista per dir-ne només uns quants, i ja no poso els pallassos perquè aquests els dono per descomptats: hi són tots, els de totes les faccions.) On sou avui?

No feu manifestos, en aquest cas? Només us exclameu quan la suposada discriminació es fa en un sentit i a una sola persona? On sou que no us sento? Si a la comunitat de veïns cada dia emprenyen la meitat dels veïns i no dieu res i un dia us sembla que emprenyen una sola veïna i sortiu tots a cridar al pati, què hem de pensar? Que hi ha veïns que són més veïns que els altres? Que us fan por els jutges i no us en fa en Montilla? O que en realitat ja us va bé que collin el català, sempre que no li toquin ni un cabell al castellà?

Sí, he tingut unes quantes decepcions, repassant la famosa llista.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar

(No sabia si posar això sota el títol de «qüestions de llengua», que segurament li escauria més perquè de fet és una qüestió de llengua, però com que feia temps que no afegia res a la sèrie del metro, doncs, mira, ho he situat aquí.)

De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...

Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»

(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)

Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.

En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.

(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)

Qüestions de llengua (X): Deixar parlar malament

Són una colla d’amics de tota la vida, de l’institut, que es troben de tant en tant a Barcelona. Professionals de mitjana edat, uns 35 anys. Tots homes. Queden en un bar, per exemple, per veure un partit de futbol de pagament. O simplement per xerrar. N’hi ha tres que són catalanoparlants, un dels quals tan caparrut –coherent, diu ell, lleial– que no dimiteix mai del seu dret de parlar la llengua materna mentre estigui a Catalunya. Els altres dos també solen parlar en català, però no de manera tan exclusiva: de vegades hi ha situacions en què es troben més còmodes parlant en castellà amb segons qui. En aquest ambient on són ara, aquests dos van alternant la llengua. Dos amics més són castellanoparlants militants, dels que no són capaços gairebé ni de dir «bon dia». Els altres, fins a set o vuit, són bilingües actius, o sigui, castellanoparlants si l’ambient és bilingüe, com aquí, tot i que parlen català amb naturalitat en un ambient monolingüe català o fins i tot si s’adrecen al catalanoparlant de pedra picada en aquest ambient d’amics.

Un dia, cap al final de la trobada, quan ja són al carrer, un dels dos castellanoparlants diu que es vol llençar a parlar en català, i ho comença a fer, trontollant. Enraona molt malament, però diu que s’hi ha d’acostumar perquè cada vegada ho troba més necessari a la feina, en les relacions socials, etc. El catalanoparlant de pedra picada l’aplaudeix. Però de seguida n’hi ha dos que li diuen «para, para, quin turment!...» Endevineu qui són els dos que miren d’aturar-lo? Els altres dos catalanoparlants. No el deixen continuar! Asseguren que el que fa és insultar la llengua, que és millor que parli castellà i així l’entén tothom. L’altre castellanoparlant i els bífids callen –però per l’actitud vital ja es veu que estan d’acord que un castellanoparlant no s’ha d’esforçar gens ni mica per intentar parlar en català, si li costa fer-ho. El catalanoparlant de pedra picada els diu que són idiotes, que no tenen respecte pel país on viuen i que això no passa en cap altre lloc del món, i se’n va molt emprenyat. Abans, però, ha tornat a felicitar el castellanoparlant convers i se li ha ofert per fer alguna sessió de conversa bilateral, si el pot ajudar: «Quan vulguis, truca’m.». El castellanoparlant, però, no el truca. Un dia que es troben tots dos, diu que no sols li fa mandra aprendre català, sinó que només li faltava que li posessin pegues, que el seu mal no vol soroll. «De moment, diu, continuaré amb el castellà. Quan us aclariu vosaltres, ja m’ho tornaré a rumiar.» Això va passar fa cosa d’un any.

L’anècdota me l’ha explicada aquest castellanoparlant que intentava «convertir-se». I em fa l’efecte que deu ser veritat tot el que m’ha dit, perquè situacions semblants les hem viscudes tots. I crec que deu ser veritat, també, perquè malgrat aquells amics que no el deixen, ell torna a fer ara veritables esforços per parlar en català. Però segurament no els farà quan estigui amb la colla d’amics de l’institut. No el deixen.

Montilla diu que defensarà el castellà

José Montilla, que demà serà el nou president de la Generalitat de Dalt, diu que «vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indispensable per a tothom». M’és igual que això vagi acompanyat d’altres frases en què diu que treballarà «pel ple reconeixement internacional de la llengua catalana i per l’extensió progressiva del seu ús social en el conjunt de les terres de parla catalana», etc. Parlar avui, ara, de vetllar per l’ús i el respecte de la llengua castellana és, per mi, una declaració de principis que em sembla que no té precedents. O com a mínim és una rendició davant la cridòria d’una minoria de demagogs que demanen «libertad». Dir això és reconèixer que el castellà pateix, és admetre que hi ha una imposició general del català, és oblidar que Espanya i els seus poders omnímodes són presents també a Catalunya i es fan sentir amb prou força cada dia, també pel que fa a la defensa de la seva llengua, l'espanyol. És, doncs, tancar els ulls a la realitat. És com si algú afirmés a Barcelona que «vetllarà per l’ús i el respecte del cotxe privat», el cotxe!, que és l'amo i senyor de la mobilitat ciutadana en aquest país, quan el que cal és protegir molt més el transport públic, l'espai vital dels que van a peu, els carrils per a bicicletes i en general tota la mobilitat alternativa.

Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.

I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...

Llibres en català

Resumeixo unes quantes dades de les llibreries que han eixit aquests dies a la premsa.

El Corte Inglés diu que el 20% de tots els llibres que ven als quatre magatzems de Barcelona ciutat són en català. És el mateix percentatge de la Catalònia, també de Barcelona, i de la Babel, a Castelló. La Casa del Llibre de Barcelona puja al 22%. Abacus de Barcelona i Caselles de Lleida arriben al 25%. La Gralla de Granollers, al 30%. La Jaume Mansó de Palma, al 40%. La 2 de Viladric, de Tortosa, al 45%. La Tralla de Vic i la 22 de Girona arriben al 50%. Són percentatges, hi insisteixo, de TOTS els llibres que es venen en aquestes llibreries (si els botiguers no han enganyat els periodistes). Més ben dit, tot això són llibres que hi tenen disponibles. Les vendes finals poden ser més baixes o més altes sobre el total (per exemple, els d’El Corte Inglés diuen que les vendes en català no arriben al 20% del total).

Pel que fa a la literatura infantil i juvenil, el percentatge més baix, en aquest cas, de venda d’exemplars en català és de la Babel de Castelló (un 45% dels exemplars venuts d’aquest segment eren en català), però eixe percentatge puja al 50% a Palma, al 52% a l’Abacus, al 60% a la Catalònia i la Casa del Llibre, al 75% a El Corte Inglés (!), al 80% a La Gralla de Granollers, al 90% a Girona, Lleida i Tortosa i al 95% a Vic. Cal insistir-hi: són els percentatges de venda de llibres infantils i juvenils en català.

Pel que fa al segment de les traduccions, el 25% de les que ven la Casa del Llibre són en català, el mateix percentatge que la Babel de Castelló, però les xifres pugen força en les altres llibreries: 40% a El Corte Inglés (!), 45% a Tortosa i a la Catalònia, 50% a Lleida i Granollers, 55% a l’Abacus, 60% a Palma, 85% a Girona i 90% a Vic.

Posaria la mà al foc i sé que no em cremaria que fa quinze o vint anys els números que hi ha ara a Barcelona eren els que hi havia aleshores a Girona i a Vic. Sé del que parlo perquè fa quinze anys jo anava a Vic dos o tres cops cada setmana. Per descomptat, fa 20 anys cap llibreria de Catalunya –tret d’una o dues que hi estaven especialitzades– ni per descomptat de la resta del domini lingüístic no somiava a vendre els mateixos exemplars totals en català que en castellà. Ara, a Girona, a Vic i en altres indrets estan en aquestes xifres. I fa 20 anys cap llibreria no podia imaginar que un dia els llibres en català de qualsevol segment superarien els de castellà, i en algun cas fins gairebé deixar el castellà en una xifra testimonial.

Tot això són estadístiques, aproximacions, mostres. Per descomptat, hi ha altres llibreries, altres barris, altres xifres. Però crec que les d’El Corte Inglés que han eixit ara, per exemple, parlen clarament d’una evolució positiva. Ens hem de conformar? No. Hem d’estar prou satisfets? No. Especialment perquè si ens fixem en altres àmbits de venda de llibres, com són quioscs, hipermercats i venda automàtica, els percentatges de català són ridículs. Cal que els catalans, valencians, balears i andorrans (i algueresos i nord-catalans, ai) tinguem més opcions a l’hora de comprar llibres? Sí, sens dubte. Però cal mirar les dades i les estadístiques dins del conjunt, dins del context històric en què ens trobem.

Un altra cosa –que és negativa, almenys a curt termini, de cara a aquesta batalla– és la crisi que viuen ara les llibreries tradicionals enfront de l’empenta dels grans magatzems. Els grans magatzems sempre prioritzen les existències d’exemplars en castellà, perquè hi tenen més a guanyar. I, en canvi, aquestes distribuïdores no solen tenir gaire vocació de foment del català. Si més no fins ara.