Dos accidents

Amb pocs minuts de diferència, aquest migdia a l’hora de dinar. Un a la plaça Lesseps a tres quarts i mig de dues. L’autobús, un 22 articulat, ha hagut de frenar en sec –tan en sec que alguna gent ha anat per terra– perquè: 1) una noia amb bicicleta ha travessat un pas de vianants amb llum vermell; 2) el conductor del bus anava a tota pastilla, i ja des de feia una estona hi havia mal ambient a l’autobús per aquest motiu: arrencades brusques, frenades, cops de volant, etc. Gràcies a això no s’ha fet mal ningú a l’autobús, perquè tothom anava des de feia estona amb l’ai al cor agafat a les barres, fins i tot la gent que tenia seient. I com frenen aquests autobusos, l’ha clavat a l’asfalt.

No ha esclafat la noia de miracle, tot i que sí que li ha tocat la part posterior de la bici. La pobra noia estava com un flam. «Pobra», si ella era la culpable? Pobra, sí, perquè només era responsable a mitges. L’altra meitat li toca a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pas de vianants on ha passat això és aquell que ja hem denunciat aquí altres vegades, que el semàfor es posa vermell per als cotxes però no per als autobusos. Una meravella de disseny semafòric. Esclar, tu ets a la vorera, esperant que els cotxes s’aturin, i quan s’aturen comences a caminar d’esma –o a pedalar. És exactament això el que li ha passat a la noia, que ara mateix deu estar prenent encara tranquil·litzants. I encara sort que els pot prendre.

El segon accident ha estat a un quart de tres a Josep Tarradellas banda Llobregat, en un tram llarguíssim, entre Francesc Macià i avinguda de Sarrià, on no hi ha cap semàfor per travessar. I, és clar, molta gent va pel dret. I el que ha passat és que una senyora ha travessat sense fixar-se que d’allà al costat sortia un paio amb moto mirant enrere que no vinguessin cotxes. Ni la senyora podia preveure que aquella moto apareixeria per allà de sobte, ni el de la moto podia preveure que davant seu mateix una dona travessaria el carrer. No l’ha atropellada, però ha anat d’un pèl. La senyora, més de l’ensurt que de cap altra cosa, ha caigut a terra, i la moto, en la maniobra per evitar la topada, també. Crec que s’ha fet més mal el de la moto –una rascada– que la vianant, que jo diria que no tenia res.

Però també és responsable de l’accident, parcialment, l’Ajuntament de Barcelona, perquè no té sentit que en un tram de gairebé 300 metres –dues illes i mitja de l’Eixample– no hi hagi cap pas de vianants marcat per anar d’una vorera al passeig central de l’avinguda –on, ja que hi som, hi ha un parc infantil– i d’aquest passeig a l’altra vorera. Aquesta mancança fa que cada dia milers de persones grans i joves, també criatures, i gossos intrèpids, i jo mateix, incomplim la llei.

Quan la llei t’ho posa tan difícil, que hi hagi molts insubmisos no és sols responsabilitat dels que incomplim la norma. Deixem-ho en meitat i meitat.

* * *

Afegitó del 31 d’octubre. Alguna cosa passa, no sé si és que hi ha massa nervis, però aquest mateix matí hem estat a punt a punt d’atropellar amb l’autobús una noia que travessava un pas de vianants al carrer Borrell. En aquest cas la culpa era tota del conductor, ja que el pas de vianants és un pas de zebra sense semàfors. Quan els que hem vist la noia a punt de ser engolida per la bèstia hem cridat «cuidaduuu!!», el xofer ha frenat, és clar, però s’ha excusat dient que no veia res perquè hi havia gent a la plataforma d’entrada –l’autobús anava atapeït. I encara l’home ha fet un crit a la noia: «¡Si ves que no me paro, no cruces, mujer!» Quines penques.

Històries del metro (23): És lògic...?

Com dic sempre, no cal que ho escrigui jo quan ja ho han escrit altres:

«És lògic que en alguns autobusos el volum de la gravació que anuncia les parades vinents estigui tan baix que no es percebi més que un rumor incomprensible? Si no li interessa a ningú saber quina és la següent parada, per què posen la gravació? I si consideren que interessa, per què no la posen prou alta com perquè se senti?

»És lògic que, en canvi, al costat del conductor hi hagi un poligoner amb jaqueta del zoo* de Barcelona que no para de xerrar amb ell a crits i que li diu coses com: “¡Es que estoy hasta los cojones, y por mí se lo puede meter por el culo!”? I així tota l’estona, fins que arriba la seva parada i s’acomiada: “Ya nos veremos. Hasta luego.” Què se’n va fer, d’aquells bonics rètols que especificaven: “Prohibit parlar amb el conductor”?

»És normal que –un cop situat al fons de l’autobús per deixar lliure el passadís entre els seients i permetre així que els altres passatgers circulin amb facilitat–, quan prems el botó per demanar parada (i el cartell “Parada sol·licitada” s’encén) el conductor només obri la porta del mig i no la del darrere, que és on esperes tu, que ets precisament qui ha demanat que parés i l’única persona que en baixarà? És lògic, després, que quan arrenques a córrer per poder sortir per la porta del mig abans que el conductor la tanqui veient que no baixa ningú, just llavors obri, de manera displicent, la del darrere?»

(Quim Monzó, La Vanguardia 5 març 2011)


* Jo, més que poligoners amb samarra del zoo, el que veig molt sovint, però molt, i cada cop més, són altres conductors i conductores de TMB que fan petar la xerrada amb la persona que condueix fins que arriben al punt on han de fer el relleu, en aquell mateix autobús o en un altre que té la parada allà o a prop. Xerren, i xerren, i tornen a xerrar, tal com beuen els peixos en el riu –normalment en el mateix idioma dels peixos, però sobre això no hi ha res a dir. I, és clar, mentre xerren, qui condueix fa frenades i arrencades brusques, s’oblida d’obrir les portes, s’equivoca de parada, va més a poc a poc, envaeix carrils veïns, no respecta els passos de vianants, es menja semàfors en vermell...

Històries del metro (22): Castigat per bon noi

Increïble. Va ser ahir mateix. Pugen a l’autobús, que va força buit, un pare amb dos nens, de 4 i 5 anys aproximadament. El més xicotet corre de seguida cap a la part del mig i ocupa un parell de seients. El fill gran s’ha quedat a esperar el pare mentre aquest pagava. Quan acaben de cancel·lar les targetes, el fill petit crida des del seu parell de seients: «Pare, aquí, vine aquí!» El pare, amb molt bon criteri, tira més endarrere, amb el fill gran que l’acompanya, i mentre passa per on és el fill petit li diu, en veu alta, que aniran més endarrere tots tres i que ocuparan l’espai on hi ha dos i dos seients enfrontats i així podran estar tots junts. I això és el que fan el pare i el fill gran, que el segueix, anar als quatre seients que també estan buits.

Llavors passa l’increïble. El fill petit comença a cridar: «Pare, aquí, vine amb mi!, vine amb mi!!» El pare li contesta: «Si aquí hi cabem tots tres...» Però ja se’l veu dubtós. I com que la criatura continua cridant, el pare hi va i, en comptes de fer-li un sermonet i d’explicar-li que ha de venir ell al darrere perquè en aquells dos seients no hi caben els tres, s’asseu amb el nano xic i deixa sol el gran, que fins llavors s’havia comportat correctíssimament.

Aquest noi, el gran, s’enfada una mica. Diu amb un fil de veu: «Que no veniu?» I veu que no, que no vénen, que tots dos, pare i fill petit, ja xerren despreocupadament de les coses del dia, d’esquena a l’altre. El fill petit, amb la seva manera de fer tirànica, ha aconseguit que el seu pare sigui injust amb el gran. El fill gran es posa de cara a la finestra i plora silenciosament, transcorre la resta del viatge així.

És un nen de cinc o sis anys, el gran, al qual acaben d’ensenyar d’una faiçó prou contundent que qui crida més és qui té més raó. Potser els avis ja van educar el seu pare d’aquesta mateixa manera. El que no sabem és si el pare, quan li van ensenyar la lliçó, va ser la víctima o el (suposadament) afavorit. O tal vegada no ho va aprendre dels pares, sinó que li van ensenyar en una classe de pedagogia familiar, a l’escola de pares, que la prioritat en cas de conflicte és evitar de totes totes que un infant cridi, i que si un crida i l’altre no, primer has d’estar pel que crida.

Potser em falten dades, no conec aquesta família. Però la filosofia sí que la conec, la veig gairebé cada dia, amb altres anècdotes, al mateix autobús.

Racisme latent, racisme explícit

Hi ha racisme al carrer, i n’hi ha més perquè la campanya política l’ha normalitzat. Hi ha un partit directament racista que ja té càrrecs electes en alguna població, i ningú no ho impedeix, i hi ha altres partits que juguen contínuament amb l’equívoc, equívoc que no ho és tant quan es manifesta amb jocs que consisteixen a eliminar immigrants –i també independentistes, de passada.

Hi ha tot això a la via pública, es reparteix propaganda diversa incitant a l’odi contra el nouvingut, s’envien fullets per correu oficial amb contingut xenòfob. I ningú no fa res.

Tot això comporta que el racisme latent d’algunes persones es faci més palès al carrer. Ahir en vaig tenir dues proves. O dues mitges proves que, juntes, potser conformen un escenari.

A l’autobús de vegades hi entra gent i no paga. No tant com al metro, però n’hi ha. Ahir mateix vaig veure com ho feien almenys tres persones. Però el conductor només va reaccionar en un cas, el d’una noia romanesa –vestida a la manera occidental, tot s’ha de dir. Potser ja la coneixia d’altres dies? Potser és un conductor que de manera regular sol vigilar qui pica la targeta, i ahir també vigilava però només va veure que no ho feia aquella noia? No ho sé, em falten dades. Però el fet és que van pujar sense pagar almenys tres persones i el conductor només en va veure una, i la va fer baixar. (Els conductors tenen autoritat per fer baixar algú de l’autobús? Ho pregunto.)

Un altre cas, també ahir, en un altre trajecte, al vespre. L’autobús s’ha aturat en una parada, ha pujat i ha baixat la gent i tot just tanca portes. Jo estic distret i no sé el que passa aleshores exactament. Se sent un crit al carrer, al costat de la porta d’entrada i tothom mira cap allà. Llavors veig un noi negre, segurament guineà, que insulta el conductor: «¡Hijo de p...!» No és el primer crit, que no he escoltat, és el segon. És ben clar que vol pujar, però el conductor decideix que el noi ha arribat tard, quan ja havia tancat les portes. La reacció del noi és desproporcionada, això és ben clar, i tal vegada el conductor ja no obre les portes perquè potser pensa –dic «potser pensa», no que ho pensi jo– que aquell noi ara tan esverat serà capaç de saltar-li al coll si el deixa entrar. Hi torno: no sé el començament de la història. El noi clava guitzes a l’autobús i crida que no hi ha dret. El conductor, aturat uns metres enllà perquè hi ha semàfor vermell, va dient: «¡Anda, rómpelo todo!» El noi ha continuat a peu per la vorera, en paral·lel amb l’autobús, i encara és al costat de la porta d’entrada protestant.

Penso ara, avui: si el conductor no tingués cap culpa del que ha passat, ni en l’origen, ¿li hauria dir «Anda, rómpelo todo» o bé hauria avisat a la central perquè truquessin a la policia o bé li donessin instruccions sobre el que havia de fer en aquell cas? No fa res de tot això: el semàfor es posa verd i arrenca. El noi es queda amb un pam de nas i jo penso que el xofer no es deu haver comportat bé al començament i després, en adonar-se del merder que havia provocat, ja no ha estat capaç de rectificar per por. Una senyora del davant diu: «Qué mal genio tienen, ¿no?» (comentari clarament racista). Una altra senyora al meu costat respon: «Pobre noi, deu haver tingut un mal dia» (més ajustat). Ningú demana què ha passat exactament, per saber com jutjar-ho. Jo tampoc. Suposo que és una d’aquelles vegades que quedes perplex i calles perquè penses que cap dels dos no té raó. No ho saps segur perquè no has vist com començava.

Però, com dic, em fa l’efecte que el conductor podria haver obert la porta de nou a la primera petició que li devia fer el noi, suposo, abans de començar els insults i les puntades de peu. La majoria de conductors ho fan i així no sols són amables amb la gent sinó que s’estalvien problemes –tot i que alguns que ja anem a dins de vegades ens desesperem perquè no acaba d’arrencar mai, va arribant la gent i l’autobuser obre i tanca les portes mitja dotzena de vegades perquè entri més personal abans de continuar el recorregut. Però altres, en canvi, quan tanquen, tanquen, i ja els pots anar al darrere amb un flabiol sonant.

O sigui, els passatgers no podíem intervenir tampoc perquè ens faltaven dades –almenys a mi– i no sabíem, ni jo sé ara, què podríem haver fet, desconeixíem si aquell conductor era sempre tan estricte amb tothom: durant el trajecte que vam fer ahir amb ell no es van produir altres situacions similars.

En qualsevol cas, és igual que les coses fossin com em sembla que van ser o anessin d’una altra manera. Hi ha un ambient enrarit que en bona part provoquen els polítics racistes i també els que tenint poder no intervenen amb contundència per evitar que aquests partits racistes continuïn estenent el seu missatge d’odi.

Per mi, a Catalunya hi ha almenys tres o quatre partits racistes –en diversos graus–, dels que surten cada dia als diaris o gairebé cada dia, i les autoritats que hi podrien intervenir no els han desqualificat ni sancionat ni inhabilitat per concórrer a les eleccions amb els programes impresos o audiovisuals que han presentat. No, no n’hi ha prou a dir «ha estat un error, rectifico». S’ha d’actuar amb contundència –«vostè no es pot presentar, per apologia del racisme»– i llavors els «errors involuntaris» no es repetirien mai més.

La llibertat d’expressió acaba també, entre altres límits, quan afecta drets humans –de drets humans bàsics, parlem ara, del dret a viure aquí com qualsevol altre!– de tercers... que en aquest cas no són tercers, sinó segons, perquè de fet ja són aquí i viuen amb nosaltres.

Però potser no hi ha cap llei que digui això –i mira que n’hi ha, de lleis– ni cap partit interessat a promoure la defensa contundent dels drets humans més bàsics.

És també per aquest motiu que em sembla que no votaré en aquestes eleccions. Perquè em penso que no hi ha cap partit que hagi denunciat davant els jutges –potser en algun cas no ho fan perquè els jutges depenen d’ells mateixos i no els volen posar en un compromís– aquest racisme tan estès, o que hagi demanat públicament un càstig exemplar, dins les lleis actualment en vigor –si és que n’hi ha–, per als que promouen de manera explícita el racisme a casa nostra.

Dissabte reflexionaré i ho decidiré.

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.

Històries del metro (18): Obrir la porta com un favor

Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona.

Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.

En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.

Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...

O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.

La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).

Històries del metro (17): Et queixes? Entoma aquesta

Em vaig queixar dels problemes de les línies 27 i 32, i esmentava concretament el pas per la Diagonal. Doncs bé, TMB ha decidit actuar. Aprofitant unes obres que fan a la façana de la immensa baluerna blanca que té una caixa d’estalvis a l’avinguda Tarradellas entre la carretera de Sarrià i Borrell –un edifici que va trencar en el seu dia totes les normes escrites i morals i també les estètiques, que diu que no estan escrites–, TMB ha traslladat la parada del 27, el 32 i el 59 més amunt de Borrell, de manera que ara l’autobús, que entre aquesta parada i la següent, molt pròxima, de Buenos Aires - Villarroel abans trigava un minut, ara en triga cinc o sis, perquè ha de travessar la plaça Francesc Macià i empassar-se quatre-semàfors-quatre, tots en vermell –perquè fan ziga-zaga–, un d’ells de quasi dos minuts. De manera que ara els dos busos, fins que no travessen del tot la Diagonal (entre Tarradellas - Borrell i la travessera de Gràcia - Muntaner, uns 300 metres en línia recta), triguen entre vuit i deu minuts.

Cada dia més bé, TMB!
(Aquest podria ser el lema d’una pròxima campanya d’imatge. No us oblideu de dir al creatiu que esmenti explícitament l’eficiència del qui traça els recorreguts, sempre d’acord amb el disseny semafòric de la ciutat.)

TMB fa les coses bé, sí senyor. I no poden dir que no ho saben, perquè els conductors, que estan força sensibilitzats amb aquest coll d’ampolla, no paren de remugar, d’explicar-s’ho entre ells i de comentar-ho a la central cada cop que connecten la ràdio.

Us semblo molt negatiu i voleu una solució pràctica (per al nyap d’ara i també en part per a la qüestió substancial)? D’acord: consisteix a situar definitivament la primera parada (de les dues esmentades) del 27 i el 32 a Buenos Aires just passada la cantonada de Borrell –eliminant tres o quatre places de zona blava–, i la següent parada a Buenos Aires just abans de la cantonada amb Casanova, a tocar de l’edifici Melcior Colet. D’aquesta manera els busos agafarien l’ona verda semafòrica d’Urgell i Villarroel i aprofitarien la llarga aturada del semàfor de Casanova, sempre en vermell, per recollir passatge. Apa, ja ho sabeu, si voleu més solucions de moment són de franc.

Històries del metro (16): Paràbola sobre la ‘omertà’ de petita escala

He descobert, com de sobte, la manera d’estendre’s dels abusos de poder i del silenci. Posem que hi ha un conductor d’autobús que cada dia fa coses mal fetes: avançar-se al seu horari i mirar d’enganxar-se al bus que va davant –suposo que per arribar abans al final del trajecte i tenir més temps per esmorzar–, no respectar els semàfors, engegar l’aire condicionat al màxim al matí encara que faci fresca o treure’l al migdia encara que faci molta calor mentre ell s’està còmodament a la cabina mig aïllada amb un microclima i un airet apropiat que regula al seu gust obrint o tancant més la seva finestra, no aturar-se davant la parada mateix sinó una mica abans o una mica després al seu antull, frenar i arrencar bruscament, xerrar de tant en tant amb un company que ha pujat al bus (i llavors s’encanta, s’oblida que tenia tanta pressa), tenir a tot volum l’emissora de ràdio preferida normalment espanyol(ist)a...

Què haurien de fer els passatgers? Queixar-se, és clar. Però què passa si es queixen? No passa res, absolutament res. Si et queixes a l’empresa, et diuen al cap de dos dies que el conductor ha negat els fets i s’ha acabat el bròquil. Si llavors et queixes al conductor, a partir d’aquell dia has begut oli, farà veure que no ets a la parada de sempre i si no hi ha ningú més esperant passarà de llarg encara que li facis senyal, no t’obrirà la porta del darrere si no li ho demanes expressament fent un crit encara que hagis sol·licitat parada amb antelació, remugarà cada dia quan et vegi... En resum, et castigarà pels segles dels segles, perquè haurà descobert qui va ser el passatger que l’havia denunciat a l’empresa, li ha posat cara, l’ha identificat. I potser fins i tot algun company de l’empresa li ha dit confidencialment com et dius i quina és la teva adreça, que la tenen del dia que vas fer la denúncia. Si t’havies queixat primer al conductor i el conductor no et va fer cas, quan et queixis a l’empresa el conductor sabrà també que has estat tu el que ho has fet, perquè ningú més que tu s’havia atrevit abans a queixar-se’n –tothom ho fa d’amagatotis, que no ho senti el conductor ni vegi pel retrovisor qui ha dit allò de «sembla que li hagi tocat el carnet en una tómbola».

D’aquesta manera, amb aquest exemple pràctic i casolà, es demostra que és molt difícil tallar una situació de corrupció de petita escala, si mai ens hi trobem.

Què has de fer llavors? Trobar un espai no corrupte. Canviar d’horari. O de línia. O de combinació. I fins a la pròxima.

I la pròxima, és clar, callar. Allò que ens aconsellaven: «no et fiquis en problemes» (o «no et fiquis allà on no et demanen»). Callar com callo des de fa anys que no denuncio l’abús d’autoritat que cometen determinats servidors de l’ordre públic –de dos ordres públics diferents però que s’alternen en la feta, van de tronc– que aparquen cada dia un darrere l’altre els seus cotxes en zona prohibida, molt a prop del despatx, per anar a esmorzar, a fer el cafè, a remullar la gola, a fer el mig matí o un cigaló, a alçar el colze, a fer el vermut, a dinar, a ficar alguna cosa al pap, a berenar, a matar el cuc, a fer beguda o nyam-nyam, a prendre un got d’aigua, a fer un mos o una xerricada, a menjotejar abans de sopar... No els denuncio perquè em fa por que un bon dia, amb qualsevol excusa, m’entrin al despatx quan jo hi sóc i em demanin papers (que els tinc tots, però posats a demanar...), o que hi entrin quan no hi sóc per una «falsa alarma». No els denuncio perquè tinc por i a mi ells se suposa que no m’han fet re. «Oi que no ens farem mal?» O sigui que és millor callar.

Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...
Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Diu l’Ajuntament de Barcelona que els ritmes dels semàfors estan calculats per facilitar el trànsit dels autobusos. No m’ho crec. Això podria ser si els autobusos no haguessin de fer parades. Però com que, és curiós, fan parades per recollir gent o perquè en baixi altra gent, llavors resulta que els autobusos, en molts recorreguts, troben una majoria dels semàfors sempre en vermell.

Un exemple. El 27 (Espanya-Roquetes), entre Tarradellas-Borrell i Vallcarca-Agramunt, ensopega amb 21 semàfors, que anomenarem d’una manera convencional: Urgell, Villarroel, Casanova, Santaló, Muntaner, Aribau, Tuset, Balmes, Via Augusta, Marià Cubí, Prat, Madrazo, Carolines, Guillem Tell, Gran de Gràcia, Josepets, Pérez Galdós, Dalt, Maignon, Ballester, Agramunt. Escric amb negreta els semàfors que l’autobús agafa necessàriament en vermell perquè té una parada just abans i per tant perd l’ona verda (són semàfors que van coordinats amb els anteriors), i escric amb cursiva els semàfors que agafa en vermell i que agafaria igualment en vermell si fos un cotxe normal i no fes parades. Els altres, en lletra rodona (normal), tant els pot agafar en vermell com en verd. Això vol dir que l’autobús topa amb un mínim de 7 semàfors vermells pel fet de ser autobús i amb un mínim de 6 semàfors vermells més pel fet d’anar per on va. Cal comptar que cada llum vermell comporta de mitjana 45 segons de retard (en el recorregut indicat hi ha dos semàfors del període més llarg possible: 75-80 segons). 13 semàfors de 21 són el 62% dels semàfors (i gairebé nou minuts de retard extra en un recorregut de menys de tres quilòmetres).

Jo entenc que tot allò que no sigui baixar del 50% en la xifra indicada vol dir penalitzar l’autobús. Si vas amb cotxe pel mateix recorregut, enxampes segur 6 semàfors en vermell (29%), però potser cap més. És a dir, el ritme dels semàfors afavoreix en aquest cas el recorregut de l’autobús, però no el ritme de l’autobús i, per tant, no afavoreix els autobusos que fan aquest recorregut.

En el cas del 27 (i el 32, el 22, el 28, el 87 i el 92), hi ha un coll d’ampolla que requereix un mínim de cinc minuts per travessar-lo, que és la plaça Lesseps. El 27 i el 32 tenen un altre aturall previ (quatre-sis minuts més), que és quan travessen la Diagonal: fins a cinc semàfors, sovint tots vermells, entre la parada de Buenos Aires-Villarroel i la següent, a Travessera-Muntaner (deunidó la separació entre les dues, ja que hi som).

Senyors de TMB, en el primer cas (Lesseps) resoldre el problema és una qüestió de seure i pensar-hi una estoneta, perquè és ben senzill. En el cas de la Diagonal hi ha més complicacions, però no costaria tant de dissenyar una ona verda per a l’autobús entre les dues parades esmentades o de redissenyar el recorregut d’aquestes dues línies.

(Tornant a Lesseps: un dia tindrem un disgust, perquè hi ha un semàfor del carril bus que es posa verd després que s’hagi ficat vermell el dels cotxes que hi van en paral·lel. Això ha d’estar estudiat per força: que no s’adonen que els vianants que esperen a creuar el carrer, quan veuen que els cotxes s’aturen, comencen a passar i poden no advertir l’autobús que arriba accelerat perquè el període seu de pas és molt breu?)

El 27 no és una excepció. Dels recorreguts que conec més bé, en una bona part (6, 7, 11, 14, 15, 16, 17, 20, 22, 28, 30, 32, 41, 59, 68) se’n podrien fer anàlisis molt similars. Cal exceptuar d’aquesta regla general els trams d’algunes d’aquestes línies que transcorren per determinades vies de l’Eixample les ones semafòriques de les quals sí que estan adaptades al ritme dels autobusos (Balmes, Muntaner, Aribau, Llúria, Gran Via, València, Mallorca i determinats sectors d’alguns altres carrers). O sigui, en línies com la 9, 33, 34, 37, 63, 64, 67, 78, 109, que també conec més o menys bé, les aturades diguem-ne penalitzadores són menys freqüents.


Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

Qüestions de llengua (XXXVII): L’autocar i l’autobús

Com que ara, com us vaig dir, viatjo força amb autobús –o en bus, però per superfície i en terreny eixut, tret de quan plou ;-)–, m’he conscienciat sobre la problemàtica que viuen aquests monstres de l’asfalt i voldria explicar-vos una preocupació que m’han transmès: i és que desapareixen els seus col·legues, els autocars (i els cotxes o autos de línia). Comencen a ser invisibles als mitjans de comunicació. Sembla que ja tothom ha d’anomenar autobús qualsevol vehicle col·lectiu que circuli pel carrer o per la carretera (i no sigui un tramvia, és clar). A mi –i a ells no diguem res– em sap greu, perquè es perd una distinció que em sembla que donava riquesa a la llengua.

Us explico la diferència que hi ha entre autobús i autocar en la meva parla i, pel que he pogut esbrinar, en una bona part dels parlants almenys de l’àrea oriental de la llengua. Una distinció que recullen encara la majoria dels diccionaris, però més aviat amb poc encert. Pot ser que ningú no s’hagi preocupat fins ara seriosament d’aquestes pobres bèsties mecàniques des del punt de vista lingüístic?

Potser alguns em direu que la distinció ens ha arribat a través del castellà, però això, que és ben possible, no se sap. El que sabem ara com ara és que és justament el castellà el que empeny en aquests moments cap a la unificació, cap al bandejament dels autocars. I doncs, és ara que jo dic que tenim aquí un fet diferencial que resulta útil semànticament, i que no té gaire sentit que seguim darrere el castellà no sols quan va sinó també quan torna –si és que li seguíem la veta quan hi anava, que ja he dit que no ho sé.

Diu el diccionari que els autocars són els «destinats a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes». Però no, no cal que siguin llargues o mitjanes: poden ser curtes, com la que hi ha normalment de casa a l’escola. Fins fa poc, almenys al meu voltant, eren autocars els que contractava l’AMPA per portar els nens a l’escola, i qualsevol altre «vehicle col·lectiu per a un grup nombrós» que fos un servei discrecional. O sia, normalment el trajecte fins a l’escola es feia amb autocar... tret que hi anessis amb autobús. I doncs, l’autobús era l’autobús de línia urbana i prou. Crec, doncs, que s’entén que si el «vehicle col·lectiu» fa un trajecte curt que decideixen prèviament els clients, allò és –era fins fa poc– un autocar.

Però això no vol dir que autobús sigui públic i l’autocar privat. Molts autobusos de la primera corona l’àrea metropolitana de Barcelona –els que no pertanyen a l’empresa pública TMB– són privats (Mohn, Soler i Sauret, TUSGSAL, etc.). Quan sóc a la part baixa de Gràcia i tinc pressa per pujar al Putget agafo de vegades l’autobús 87, que és de la companyia privada Authosa (antiga empresa Casas).

Si el trajecte és de llarga distància, i encara que sigui prestat per una empresa pública, allò en principi ja no és –o no era– un autobús, sinó un autocar (o un cotxe de línia). El vehicle col·lectiu amb el qual vas d’excursió o de viatge, sigui un recorregut curt o llarg, és un autocar –tret que hagis decidit passar les vacances fent voltes amb el 29 per la circumval·lació de Ciutat Vella (encara hi ha gent a Barcelona que diu «fas més voltes que el 29», que en realitat era un tramvia però que si continués existint seria un autobús).

Per tant, l’autobús serveix, d’acord amb el diccionari, per al «transport col·lectiu urbà i interurbà»... i hauríem d’afegir, com hem vist fa un moment, «no discrecional», és a dir, subjecte a uns criteris –horaris i parades– que, per dir-ho d’alguna manera, estableix l’empresa i no els usuaris. Però el problema és saber també què vol dir exactament interurbà, perquè un servei de transport col·lectiu que vagi d’Igualada a Moscou és interurbà, però sens dubte no és un autobús –o no ho era fins fa quatre dies. O sigui, dir «urbà o interurbà» és una expressió tan confusa que caldria eliminar-la: no serveix per a res.

Cal combinar, doncs, tres elements per saber si parlem d’un autobús o d’un autocar: urbà / no urbà, proximitat / llunyania i discrecionalitat / no discrecionalitat.

Anant a la proximitat, quan s’acaba la distància curta i quan comença la llarga? I també: què passa amb les distàncies mitjanes? Diu la GEC que «hom reserva aquesta denominació [autobús] quasi exclusivament per al d’ús urbà, mentre que hom sol anomenar autocar l’autobús [entoma aquest prodigi de definició, just quan miren de distingir l’un de l’altre!] d’ús interurbà, destinat, per tant i sobretot, al transport per carretera.» Una altra vegada la confusió urbà/interurbà. Però en aquesta definició hi ha una altra clau del misteri, que és aquest «quasi exclusivament». Perquè no és veritat el que diu el diccionari d’Enciclopèdia sobre autobús: «Vehicle automòbil d’ús urbà destinat al transport col·lectiu de persones.» No, no és exacte. L’autobús pot ser perfectament interurbà. La gent que va de Barcelona a Esplugues amb el 63, el 67, el 68, el 78, etc. hi van amb autobús, i això ho reconec fins i tot jo. Aquestes línies són d’autobusos.

En canvi, és possible anar a Esplugues amb autocar? Sí. Si agafes un hispano dels que van a Igualada i aquell hispano para a Esplugues –ara no hi paren, em sembla, però abans sí–, has anat a Esplugues amb autocar. Perquè l’hispano normalment és un autocar (o un cotxe de línia). Tots els hispanos són autocars? Noooo. La gent d’Abrera, d’Esparreguera i de Vilafranca del Penedés es mou per l’interior d’aquestes poblacions i les respectives rodalies amb hispanos, és a dir, amb autobusos urbans de l’empresa Hispano Igualadina.

Per tant, si el vehicle fa un trajecte curt amb unes parades prèviament establertes per l’empresa propietària del vehicle i amb uns horaris que els usuaris no poden canviar, llavors és un autobús, tant si l’empresa que gestiona el servei és pública com si és privada. Podria haver-hi, teòricament, un autobús interurbà fins a Igualada? Sí, però seria car el manteniment, perquè els preus de l’autobús han de ser baixos i uniformes. Si són preus alts, o si són variables segons el trajecte, llavors ja no és tampoc un autobús, sinó un autocar.

El diccionari d’ús d’Edicions 62 (Gran diccionari 62 de la llengua catalana) afegeix que un fet diferencial de l’autocar pot ser l’ús turístic. Hi estic d’acord... Però llavors, què fem amb el bus turístic? És clarament un autobús.

En resum, no acabem de deixar clara la frontera, si és que és clara, entre l’autobús i l’autocar, aquella frontera que, parlant, els catalanoparlants del meu rodal sí que tenim –o teníem fins fa quatre dies– prou establerta. Sabíem en cada cas què era una cosa i què una altra. Ara, explicar-ho no és gens fàcil, com heu vist. Això sí que és el geni de la llengua, ja ho crec. Un geni que viu molt a prop del món dels misteris.

Ara fa uns dies, quan rumiava sobre tot plegat, vaig declarar de sobte en una reunió d'amics: «És impossible definir autocar.» La riallada va ser de les que fan època. Però, tot i el misteri, provem unes definicions:

autobús vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, de lliure accés, destinat a transportar un grup nombrós de persones a un preu econòmic fix per una mateixa població o per poblacions adjacents, amb una freqüència de pas regular, uns recorreguts invariables i unes parades prèviament establertes i molt pròximes les unes de les altres.

autocar vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, destinat a transportar un grup nombrós de persones, que incompleix alguna de les condicions per ser un autobús. Pot ser de llarg recorregut, de serveis discrecionals (accés restringit establert mitjançant contracte o acord previ), de preus variables, etc.

Ja ho sé, són massa llargues, cap diccionari no me les acceptarà.

Històries del metro (13): Activitat de risc

És clar, quan vaig començar aquesta sèrie agafava més el metro que ara, que vaig molt més amb autobús. Però mantinc el títol (descarto l’opció «Històries del transport col·lectiu», per descomptat, semblaria el títol d’un llibre de la diputació). Espero que no us farà res als que sou més metòdics o més ordenats que sota la denominació «Històries del metro» hi apareguin de tant en tant històries del bus o fins i tot que les anècdotes de l’autobús siguin a mitjà termini majoritàries, perquè cada cop em fa més angúnia el metro.

Va ser fascinant. Migdia, just després de dinar, hora punta. L’autobús carregat fins dalt. El cotxe va amb pressa, més ràpid del compte. Els que l’agafem gairebé cada dia sabem que quan arribarà a Lesseps aquest conductor acaba el torn. I doncs, arrencades i frenades un pèl brusques, revolts a bona velocitat. La gent es belluga compassadament, però com que anem força comprimits no hi ha grans moviments ni, per tant, escarafalls. Silenci, en general: és l’hora de pair per a la majoria. De tant en tant, murmuris: «disculpi», «ui, perdó», «perdone, ¿eh?» «és que van molt de pressa», «ja va bé, ja, que de vegades s’encanten», «pero ¡por favor!» Aquest ambient.

De sobte, expectació. Jo, que era dret a la part del darrere del bus però mirava distretament cap endavant, m’adono que cada cop més gent al meu voltant gira el cap a una zona concreta. Al meu costat, en un dels espais en què hi ha seients enfrontats, dos i dos –aquests nous que no saps on posar els peus, t’has de ficar d’acord tàcitament amb la persona del davant per capicular-los–, una dona que seu a la vora de la finestra manipula un potet de pintura d’ungles. Vermell sang, no sé si en diuen vermell passió. Deu tenir uns 45-55 anys.

Fa veure que no ens veu. Entre els dits anular i cor de la mà dreta –estesa i mirant cap avall–, manté el potet vertical. Els cinc dits estirats. Ella va pintant. Ja ha fet el petit i ara acaba l’anular. Té els dits llargs i les ungles llargues, gairebé d’un centímetre, i no són gaire boniques, la veritat (suposo que per això les pinta, que llest, ho he deduït tot sol). Acaba l’anular. Bufa. Suca el pinzell al recipient supervermell. Comença a pintar el cor. El flascó, obert, entremig de les falanges. Sotragades, girs, frenades. Emoció, repicar de timbals. Ja hem acabat el cor, ara toca l’índex. I encara patirem més, perquè després de l’índex tocarà el gros, i llavors haurà de posar el flascó extraroig en una posició diferent, si no es vol arriscar a perdre líquid i, per tant, a malmetre alguna cosa al seu voltant. Acaba l’índex.

Arriba el més difícil. Per pintar el dit gros, agafa amb l’esquerra l’ampolleta que tenia entre l’anular i el cor i la col·loca entre les falanges de l’índex i el gros de la mateixa dreta, de manera que el gros queda, en efecte, amb l’ungla mirant cap amunt. Més revolts i més arrencades, però acabem la mà dreta. Els dits continuen estirats, en cap moment no els arronsa. El conjunt, la mà sencera, queda més o menys bé. Cridanera, sens dubte, però no lletja. La intensitat del color amaga la imperfecció de les ungles. Ja l’entenc, ja. La dona bufa suaument i la resta del passatge –tothom contempla la proesa, tothom mig somriu– bufa d’alleujament. Si ha acabat sense accidents la dreta, ja es veu que té prou traça i que l’esquerra la farà igual de bé. Però també cal tenir en compte que ara hi ha un factor de risc afegit, que és que la mà amb la qual manipula el pinzellet és una mà amb cinc grans superfícies vermelles acabades de pintar. I doncs, l’operació té més perill. Esdevé impossible, per tant, apartar els ulls mentre es fa l’esquerra.

La dona acaba de pintar-se just un moment abans d’arribar a Lesseps. No perd ni un segon. Tanca el flascó, el fica a la bosseta i demana sisplau que la deixin passar. Ho fa amb les mans enlaire, obertes, provocadores, com dient, mireu quines ungles tan boniques. Però no ho diu, senzillament ha d’anar així fins que s’acabi d’eixugar la pintura. La dona que seu al seu costat s’alça i surt al passadís perquè la presumida –no és un retret– pugui passar per l’espai esquifit on els peus van capiculats.

La dona baixa del bus. Fa venir ganes d’aplaudir. La gent somriu obertament.

Quina cita deu tenir ara aquesta dona? O són maneres d’aprofitar el temps? Anava a la feina? Era un repte personal? O potser feia una gimcana? Quin bon tema per a un relat. Hi pensaré.

Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores

Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.

Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)

Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.

Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.

Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.

Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...

Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”

Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.

Hi ha una cosa que es diu laude

Quatre mesos d’aturades intermitents, quinze dies de vaga completa, centenars de milers de persones afectades, joves i grans, avis i criatures, gent amb cadira de rodes que no té alternatives, dotzenes d’autobusos malmesos, milions d’hores de feina perdudes i més milions d’euros directament a l’aigüera. I ara diuen que a partir del 15 d’abril comencen una vaga indefinida.

No n’hi ha prou, ja? Què més ha de passar perquè el Govern hi faci alguna cosa? Jo no sé de qui és la culpa –dels usuaris no, això segur, i són els que ho pateixen–, però davant un conflicte d’aquesta volada em penso que el Govern té instruments legals i democràtics per resoldre’l. Per què no ho fa? Què esperen per dictar un laude imparcial, del CTESC o de qui sigui, de compliment obligat per a totes dues parts?

(Parlo de la vaga d’autobusos de Barcelona, per si no hi quèieu els que no viviu aquí.)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent desanimada

Suposo que hauria de parlar una mica de política, de les eleccions espanyoles. I no m’hi veig gaire amb cor. Encara menys aquests dies, amb vaga d’autobusos contra els usuaris, amb el metro que no funciona –hauríeu d’haver vist dimarts el carrer Gran de Gràcia amb les voreres atapeïdes de gent que anava i tornava–, amb els trens de Rodalies que ja són el pa nostre que ens falta cada dia, amb la Gran Via tallada pels mateixos autobusers. Ahir no funcionava ni el funicular de Montjuïc, m’a que té collons (sentit a Gandia).

El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.

La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Original

Aquests dies al Chicho –encara hi vaig de tant en tant, quan no tinc temps d’anar a dinar a casa o quan els nostres amics autobusers decideixen fer servir els usuaris com a moltó contra els seus caps– s’hi pot veure una performance original. Miro de descriure-us-la. Imagineu una caixa de fusta oberta d’uns 20 centímetres de costat, tombada de cara a vosaltres. Damunt la caixa, una Estrella Damm. A dins, un paquet de galetes Maria, una ampolla de Tio Pepe i una altra menuda de Benjamín. Al darrere, amagat rere un arbust, un Cacaolat. Més lluny, una ampolla de Coronas, una altra d’Emperador i una altra de Re Ruggero –no recordo si són aquestes tres, però per l’estil–, totes tres com carregades de paquetets. A la banda esquerra, un seguit d’ampolletes d’aigua, i al costat una de colònia Lavanda Puig i un paquetet de Dixan. Més enllà, a la vora d’altres ampolles que ara no recordo de què són, hi ha uns ous i unes pastilles d’Avecrem. I així. És graciós.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin

Deia l’altre dia que per alleugerir la pressió d’usuaris que pateix el metro de Barcelona, especialment en determinats trams i a hores punta, caldria racionalitzar més bé els serveis públics de transport terrestre, o sigui, els autobusos. La meva proposta és que les línies d’autobús haurien de ser llançadores que anessin amunt i avall dels carrers de l’Eixample –només una línia d’autobús per carrer, però amb cotxes molt seguits–, i llavors en els extrems de la xarxa de l’Eixample hi hauria d’haver altres llançadores que anessin als diversos barris.

Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.

I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.

I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...

O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.

Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.