Apostrofar davant noms de lletra

Torno a aquesta qüestió de manera recurrent perquè em té fascinat.

Si acceptem la norma fabriana de no apostrofar en alguns casos (els noms de les lletres, la una, tal), no hauríem de ser conseqüents?

Ser conseqüents, per mi, és no apostrofar quan l’apostrofació comporta possibilitat de confusió, que era la raó que donava Fabra* per establir aquestes excepcions.

*Davant de les altres vocals (precedides o no de h), hom escriu l’, llevat en els casos (rars) en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] són les dotze o la una, la host del rei d’Aragó, la ira que tenia..., la e i la o, així com la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.). (Gramàtica catalana, 1933, p. 28 [facsímil del IEC, 2006]; la negreta és meva)

Doncs no som conseqüents. I aquest “no ser conseqüents” ens abraça a tothom –a mi no en els escrits personals, o procuro que no–, perquè a l’hora de la veritat qui més qui menys apostrofa noms de lletres, per exemple davant sigles o davant abreviatures lletrejades, fins i tot abreviatures d’una sola lletra, una vocal! (O davant la conjunció “i”!)

Per exemple:

- escrivim (o s’escriu, en general) “l’A-2” o “la A-2”? (i ja no diguem “l’AP-2”);
- escrivim “la illa” o “l’illa”? (recordo que Fabra establia les excepcions i a continuació hi posava uns punts suspensius o un “etc.” o un “i semblants”; tothom es limita a repetir “la una, la ira, la host” [els exemples de Fabra] i ningú gosa posar-ne cap ni un més; no us hi heu fixat?);
- escrivim sense apostrofar l’article davant d’alguna altra paraula amb prefix a- (sigui adversatiu o no), que no siguin asimetria i anormalitat (textualment els exemples de Fabra) i no gaires més?

I, a més a més, a l’hora d’escriure totes aquestes suposades excepcions a la norma, si les escrivíssim d’acord amb la norma general –que és el que jo faria, justament per evitar les incoherències i els dubtes–, no hi hauria cap confusió. Si escrivim “l’ira” o “l’illa” sabem a què ens referim: en l’escriptura no hi ha possibilitat de confondre’s.

I el més graciós és que, encara que escriguem “la una”, almenys a la Catalunya central una bona part de parlants continuarem dient “l’una” si no és que parlem de manera afectada o volem assegurar que ens entenen. “L’una”: tal com ho podríem escriure si no fos perquè confonem oralitat amb escriptura (?) i les barregem sense adonar-nos-en. Hem anat repetint la fórmula de Fabra durant un segle fent un bisbe amb totes les gramàtiques.**

Si no, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no m’ha explicat mai ningú, i mira que sóc pesat amb aquest tema.

Hi torno. Si hi ha possibilitats de confusió és en la parla, no en l’escriptura. I en la parla hi pot haver possibilitats de confusió no sols en l’apostrofació de l’article femení, sinó també en el masculí, o amb la preposició de, o amb al o amb del, o amb les sinalefes i altres fusions vocàliques. I no sols davant el prefix a-, sinó davant altres prefixos. La parla ho resol... parlant més a poc a poc i separant elements: separant articles, afixos, compostos, paraules...

En resum. Si fem cas de Fabra, fem-li cas, però fem-li cas sempre. I si no, ens carreguem aquesta norma absurda.

Ací teniu més teoria i normes esparses sobre la qüestió.

------
** Del que em queixo sobretot no és del que digués Fabra, que devia tenir les seves raons, sinó que després s’ha anat repetint acríticament el mateix, el mateix, el mateix, amb exactament els mateixos exemples...

Hauria de ser normal i no ho és

Jordi Miralles, exdiputat i ara carter a Viladecans, Baix Llobregat
(foto: David Airob, La Vanguardia 25 gener 2013)

He treballat durant anys amb en Jordi Miralles i Conte. Ell no ho sap, no em coneix ni de vista, però jo estava molt sovint darrere seu apuntant tot el que deia, especialment a les comissions del Parlament de Catalunya. En Jordi Miralles ha estat diputat durant nou anys (2003-2012) i jo he coŀlaborat amb el Parlament com a transcriptor i corrector durant tot aquest temps.

En Jordi Miralles és membre del Partit dels i de les Comunistes de Catalunya (sic), escissió prosoviètica del PSUC actualment integrada dins d’Esquerra Unida i Alternativa, un partit que últimament s’ha presentat a les eleccions en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds.

Del seu Partit dels i de les Comunistes de Catalunya ideològicament n’estic bastant lluny –potser no tant del seu grup parlamentari, considerat globalment. A més, què voleu que us digui, Miralles tampoc no em queia gaire en gràcia, tot i que li reconec una gran bona fe.

Però avui Jordi Miralles i Conte és el meu heroi. No hauria de ser-ho, no hauria de ser excepcional el que ha fet, però malauradament ho és. Jordi Miralles ha tornat a la seva feina anterior de carter. És llicenciat en història, però feia de carter abans de ser parlamentari i ha tornat a fer de carter, a Viladecans, després de nou anys com a diputat. Amb tota dignitat, amb el cap ben alt.

Jordi Miralles és un home íntegre. Aplaudiments. De tot cor.

Regles del joc

Diu que un paio ingressa en una cartoixa de clausura estricta i el primer dia l’avisen que allà dins s’ha de fer silenci absolut i que només es poden dir dues paraules cada cinc anys.

Passen cinc anys i el nou frare va al prior i li diu:

–Menjar dolent.

Passen uns altres cinc anys i va al prior i li diu:

–Molt fred.

Cinc anys més i hi torna:

–Llit dur.

I encara cinc anys –ja n’han passat vint– i diu:

–Me’n vaig.

I el prior respon:

–És clar, si no has parat de queixar-te des del primer dia!

* * *

Ensenyament: quan jugues a un joc voluntàriament no et pots queixar de les regles si ja les coneixies. Eth qu’age aurelhes entà enténer qu’ac entengue.

Perles (93): Professionals de la infidelitat

«Després de la sèrie Infidels, ara estrena la cinta francesa Les infidels. Un tema recurrent en el seu currículum. Ho has estat? No, mai. Miro, i repregunto: Mai, mai? No. Mai, mai. Desvia la vista al plat. Perdonaries una infidelitat? Sí; si la puc entendre, sí. Creus que és inevitable la infidelitat? No. El que és inevitable és sentir-te atret per diverses persones al llarg de la vida. Fa una pausa i segueix: També és veritat que hi ha professionals de la infidelitat: hi ha qui està entrenat per ser infidel. Una patologia? O simplement una qüestió de cara dura.»

(Extracte de l’autoentrevista de Bibiana Ballbé a l’actriu Aina Clotet, Ara 12 abril 2012)

* * *

«Si apostes de debò per la parella estable, no té lògica que deixis el cònjuge al sofà i surtis a lligar cada nit, ni que vulguis anihilar el matrimoni així que tingueu la primera discussió pujada de to. Ara la gent es casa fins que el divorci els separi, d’acord, però tampoc té sentit casar-se (i qui diu casar-se diu hipotecar-se, o ajuntar els comptes corrents, o reproduir-se) amb l’objectiu de poder-se divorciar.»

(Eva Piquer, revista Òmnium n. 20, primavera 2012)

Paradoxes lingüístiques (9): Els Lòpez

Ja vaig parlar fa temps dels López –escrit així– com a fet diferencial, fa uns anys. Però ara vull parlar dels Lòpez –escrit d’aquesta altra manera–, com a paradoxa lingüística.

Té cap sentit que els López, els Fernández, els Pérez, els Peláez, els Ibáñez i companyia que volen catalanitzar el seu cognom ho facin canviant l’accent i ja està? No és un contrasentit, això, un disbarat?

Escolteu, López, Fernández, Pérez, Peláez, Ibáñez i tutti quanti: si voleu catalanitzar el vostre cognom el que heu de fer és catalanitzar-lo, no ridiculitzar-lo. O sigui, heu d’anar al registre i dir que us voleu dir Llopis o Lopes, Fernandes o Ferrandis, Peris o Peres, Pelaes o Pelai, Ibanes o Joanic (als Ibáñez no us aconsello que catalanitzeu el cognom en Ibanyes, perquè n’hi haurà que es faran un tip de riure a costa vostra, però també ho podeu fer).

I si no us agrada canviar de cognom i voleu conservar el que teniu –cosa ben respectable, no hi ha mai cap motiu per avergonyir-se del pare o de la mare en aquest punt concret–, doncs conserveu-lo ben escrit.

Algú s’imagina que les versions en català d’El Periódico o La Vanguardia es diguessin El Periòdico i La Vanguàrdia? Algú s’imagina un Emilio, un Esteban, un Ignacio que pretenguessin catalanitzar el seu nom escrivint Emílio, Estèban i Ignàcio? No, oi? Seria patètic. Si aquells diaris volguessin catalanitzar un dia el nom de les seves capçaleres –cosa que sens dubte no faran–, es farien dir L’Avantguarda i El Periòdic. I quan els altres volen catalanitzar els seus noms es comencen a fer dir Emili, Esteve i Ignasi.

Doncs el mateix. Convé ser coherents.

Hillary i Barack

Esper que hàgiu tingut una bona entrada d’any.

No em puc estar d’opinar sobre el/la qui podria decidir en bona part el destí del món a partir del 2009 durant almenys quatre anys. No sé si el candidat demòcrata tindrà possibilitats de derrotar el republicà. Ara bé, entre els demòcrates m’estimo més Obama que Clinton. I segons sembla, serà Obama i no Clinton –demà es podria ajustar força el pronòstic– qui s’adjudicarà la candidatura demòcrata. O sigui que estic mig content.

Per què no m’agrada Hillary? Perquè és una dona? Ni de bon tros. Tant de bo hagués arribat l’hora que una dona com cal agafés les regnes del (encara) primer imperi de l’univers, perquè estic convençut que en principi elles ho farien millor. Però és molt important aquest «en principi», que no vol dir el mateix ni que «a tot preu» ni que «sens dubte». Hillary no m’agrada perquè:
1) Ha explotat més del compte el fet de ser dona –una presumpta mulier fortis, en concret, com la Thatcher–, i se’m fa sospitosa tanta explotació del que és obvi biològicament parlant. Em sembla gairebé un aprofundiment, indirecte, de la secular discriminació per raó de sexe: «M’heu de votar perquè sóc dona.» No sé si m’explico.
2) Ha estat sempre massa calculadora i poc fiable en referir-se a la guerra de l’Iraq, tant ara com abans.
3) Va comportar-se de manera indigna en no marxar immediatament de la Casa Blanca quan el seu marit es va entendre amb una becària, quan ell va enganyar-la dient que no ho havia fet i quan a la fi va humiliar-la en haver de reconèixer en públic els càrrecs durant el procés parajudicial que hi va haver. I si algú em diu que llavors no el va plantar per «responsabilitat», el fet és que tampoc no ho va fer quan el seu marit se’n va anar de la Casa Blanca, i crec que no ho va fer perquè li va semblar que amb ell al costat faria més carrera que ella tota sola o ella amb un altre.
4) Quan el seu home va arribar a la Casa Blanca ella feia servir tot sovint el cognom de soltera, Rodham, i ara no el fa servir mai.
5) Es vanta d’independència de judici, de ser una dona amb idees pròpies i altres coses similars, però a l’hora de la veritat no dubta a posar-se constantment el seu marit al costat en els mítings, com a garant i aval de la seva experiència de «governanta».

O sigui, tant de bo guanyi Obama a Clinton. I posats a demanar, tant de bo Barack Obama guanyi després Giuliani, McCain o Romney, que segons els actuals sondejos podrien ser els candidats republicans el novembre vinent. Giuliani m’ha semblat sempre més pallasso del compte, molt artificial. Dels altres no en sé gairebé res, però tal com respiren els republicans en l’actualitat, en tinc prou amb la seva bel·ligerància internacional per descartar-los com a preferits meus, ni com a hipòtesi.

Bé, ja ho sé, tots ells –i ella–, són productes del màrqueting, encara que Obama de moment sembli una altra cosa. (Els discursos d’Obama em semblen bons, molt bons, estan molt ben pensats –els segueixo des de fa unes quantes setmanes. Però també reconec que a mi em convencien força, almenys durant 24 hores, els discursos de gent tan impresentable com l’Anguita in illo tempore, i els d’altres. I doncs, no sóc gens fiable pel que fa al pesquis sobre l’autenticitat o la versemblança dels discursos polítics.) La veritat la sabrem en qualsevol cas quan arribin al poder i ja no hagin de desplegar les plomes per entabanar els votants dient-los que amb ells canviarà tot –o no canviarà res. Sempre ha estat així, tant allà com aquí (quin rodolí tan maco).

I ja veurem si durarà la parella Hillary-Bill si ella no ix triada com a candidata. Si continuen junts sense que hi hagi pel mig cap nou projecte polític, llavors retiraré el punt 3 de l’argumentari anterior.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)