Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.
El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.
Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).
Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.
No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.
(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viquipèdia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viquipèdia. Mostrar tots els missatges
dilluns, 24 d’abril del 2017
dimarts, 22 d’abril del 2014
Tornem-hi amb la Viquipèdia
A veure, jo sóc partidari de la Viquipèdia*, la consulto sovint, però ara per ara té un error de naixement que és difícil d’eradicar, i encara més difícil si no es fa autocrítica ni reflexió sobre aquest problema, si no es té identificat.
El problema gros és que a l’hora de la veritat no és una enciclopèdia del poble, per dir-ho així. Tothom hi pot participar, certament, però n’hi ha que hi poden participar més que altres senzillament perquè tenen més temps –o hi dediquen més temps, d’acord, del seu lleure.
I ara més temps encara, perquè pel que s’explica al mateix programa de TV3, hi ha viquipedistes que cobren.
I llavors hi pot haver una persona experta en un tema, especialista en una ciència, que vulgui aportar a l’enciclopèdia els seus descobriments, i que ho faci després d’unes quantes proves per acabar d’entendre com funciona allò –no és difícil, però a segons qui familiaritzar-s’hi li requerirà unes quantes hores–... i que la seva aportació sigui esborrada al cap d’uns minuts per algú que potser té quinze anys però que s’ha forjat dins la comunitat viquipedista un prestigi a còpia de múltiples coŀlaboracions.
Quan l’especialista protesti, l’adolescent demanarà ajut a la comunitat, que farà pinya amb l’adolescent perquè, tot i que segurament no es coneixen i no saben qui és qui ni com és cadascú ni quines qualitats i coneixements té, simplement qui demana protecció és viquipedista habitual. I per tant, té poders que no té l’especialista. En cas de conflicte entre la posició viquipedista i la de l’especialista, la raó és gairebé sempre de la primera.
Jo no tinc la solució a aquest problema, ho reconec, però em sobta, em sorprèn moltíssim que aquest problema no s’hagués tractat en un programa que durava quaranta minuts.
Tots els viquipedistes són iguals, però n’hi ha alguns que són més iguals que altres. I resulta que fan un programa de quaranta minuts i del problema orwellià ni en parlen.
* Partidari amb reserves, per les raons que ja vaig explicar i que aquí torno a formular arran d’aquest programa de TV.
diumenge, 20 d’octubre del 2013
Perles (132): Hitler i la Viquipèdia
Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.
dissabte, 14 de maig del 2011
Cap a on va la Viquipèdia (i 2): El perquè de tot plegat
Ve d’ací.
La faula Animal Farm que va escriure l’any 1945 George Orwell per denunciar una mena de societat que llavors s’havia instal·lat en alguns països i que des de fa vint anys tothom tenia per periclitada, soterrada i podrida continua fent la viu-viu a l’indret que hom s’esperaria menys que reviscolés.
La Viquipèdia catalana i l’anglesa –no tinc dades per jutjar les altres– em fa l’efecte que han caigut en mans d’una mena de politburós compostos per dues dotzenes de persones que es regeixen per unes «normes inamovibles» de les quals ells són els únics intèrprets autoritzats.
Oficialment hi ha 27 administradors i 125 «usuaris autopatrullats» a la Viquipèdia catalana, però en les discussions participa molt poqueta gent: sis persones en la que tractava sobre l’aportació del vigilant de què parlava en la primera part d’aquest article, aportació que només pretenia que es revisés la possibilitat que els blocs d’internet poguessin ser font d’informació per als articles de la Viquipèdia. De fet molts ho són, com vaig explicar l’altre dia, però teòricament no ho poden ser, o sigui, ho són de manera il·legal. El vigilant no pretenia que la discussió fos sobre aquest bloc concret, sinó sobre els blocs en conjunt, però les condemnes sumàries que va rebre la seva proposta es basaven gairebé totes en el cas particular del vigilant. Diguin el que diguin, però, aquella discussió es titulava «Blocs com a referència». O sigui, no era el «cas Vigilant vs. Viquipèdia», com han volgut fer entendre, era la qüestió dels blocs com a referents (i les pàgines personals i els llibres autopublicats).
Quan algú de fora discuteix un petit detall de les «normes inamovibles» citades, els del politburó de seguida fan pinya, es donen suport, beneeixen la ràpida reacció de qui ha intervingut per aturar el que consideren un acte bel·ligerant –potser «una profanació»?– i conclouen que no s’ha de canviar res i que qui vulgui canviar alguna cosa és que és enemic del poble... vull dir, de la Viquipèdia. O que el que ha de fer és sotmetre’s a una mena de judici públic en el qual votaran tots: els sis més actius del politburó i el pobre desgraciat que ha gosat proposar un canvi d’orientació.
Hi ha enciclopèdies que tenen un comitè editorial, amb noms i cognoms, que n’avala els continguts; a la Viquipèdia, aquest comitè editorial està format, en realitat, per una colla de gent anònima que simplement té prou temps per dedicar-hi hores, sens dubte amb molt bona voluntat però amb cap mena de criteri científic sobre la majoria de les qüestions que poden aparèixer en una enciclopèdia, que per definició són totes.
Per mi, la seva manera d’actuar, vista des de fora, implica una traïció directa als mateixos principis de Viquipèdia. Per això parlava abans d’Animal Farm. Ja sabeu com comença a corrompre’s el paradís descrit per Orwell: del «tots els animals són iguals» es passa al «tots els animals són iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que uns altres».
Ara faré una cosa que a mi no m’abelleix i que segurament tampoc us agradarà a vosaltres, però la faig perquè en el context on som crec que cal fer-la i sobretot perquè fer-la potser servirà per fonamentar més bé aquesta reivindicació meva sobre l’esperit fundacional de la Viquipèdia. Aclareixo novament abans, per si calgués, que no he volgut mai que la discussió de la Viquipèdia se centrés en un bloc concret, tal com pretenien ells en rebutjar aquest, sinó en «els blocs» i, en general, en qualsevol mena de fonts documentals que puguin contenir información vàlida per a completar una enciclopèdia, tinguin el format que tinguin.
El vigilant del far i altres blocs que fa el mateix autor han estat citats, enllaçats o recomanats com a fonts d’informació per mitjans de comunicació com El Punt, VilaWeb, Avui o Ara, per agències informatives com ACN, Europa Press o Efe, per oficines d’assessorament lingüístic de tot el país, per facultats i departaments de llengua d’unes quantes universitats, per diverses acadèmies lingüístiques, per col·legis professionals d’allò més diferent –l’últim, el Col·legi de Metges de Barcelona–, per portals com Nosaltres.cat, ÉsAdir, Optimot, Eines de Llengua o Wiccac –aquest hi té un enllaç permanent–, i han estat esmentats també –si tot això anterior paregués massa virtual (!) per als gestors de la Viquipèdia– almenys en mitja dotzena de llibres de paper. I encara podria allargar la llista començant per dir que fins i tot la mateixa Viquipèdia cita els blocs del vigilant en altres articles i que alguns articles de la Viquipèdia han copiat a la descarada el que el vigilant havia escrit abans, sense citar la font –és clar, ara hi caic, com que era un bloc no la podien citar.
No em queixo d’això darrer, m’és ben igual, no hi ha res a dir, em sembla fantàstic compartir la informació. Però caldria una mica més de coherència.
Gairebé tot el que he dit sobre els avals del vigilant es pot conèixer fent una cerca ràpida a internet. Una cerca que evidentment no han fet cap dels inquisidors que han acusat el fins ara col·laborador de Viquipèdia de tantes coses lletges. Segurament els jutges que «vetllen per la qualitat» dels articles de la Viquipèdia catalana, tret de dos, no es van prendre tampoc ni tan sols la molèstia de llegir l’article del vigilant sobre la casa de la família Noble-Malvido, origen del «malentès»: en van tenir prou de veure que allò s’havia publicat en un bloc aparentment anònim; per tant era brossa, spam, hoax, palla mental, caca.
Com a contrapartida al criteri dels gestors actuals de la Viquipèdia i com a aval al fet d’enllaçar un article del vigilant en una nota a peu de pàgina, puc aportar una anècdota personal paral·lela. Tot just aquests dies m’han fet arribat un llibre d’aquests que tenen, per als controladors de la puresa de la Viquipèdia, totes les benediccions del món: el codi ISBN corresponent i quatre avals oficials, un d’ells municipal i un altre de la Universitat de Barcelona; o sigui, «una font incontrovertible» segons els criteris de la Viquipèdia –segons els criteris dels que manegen la Viquipèdia catalana a dia d’avui.
Doncs bé, en aquest llibre es diu una falsedat sobre l’autor d’aquest bloc. La falsedat no és pejorativa i a més al vigilant no li fa gaire res, en general, qualsevol cosa que es digui d’ell, i per tant no farà cap gestió per desmentir-la ni perquè canviïn aquella dada si fan una segona edició del llibre, etcètera, però l’anècdota em sembla significativa. Si el llibre aquest el cités algú a la Viquipèdia com a font d’informació i al vigilant li vingués de gust corregir la dada falsa que s’hi diu d’ell, no podria fer-ho: valdria més aquell ISBN i els avals d’aquella publicació de paper que el propi testimoni personal, encara que anés acompanyat de juraments fets en vers alexandrí.
En fi, que tot plegat fa pena.
En canvi, Valencià en perill d’extinció, una de les obres més importants dels darrers anys sobre dialectologia i lexicologia del català meridional, és un llibre autoeditat: prohibit, doncs, citar-lo a la Viquipèdia, perquè un llibre autoeditat és com un bloc o com una página web personal. I efectivament la Viquipèdia no en parla, encara que el llibre tinga més de 850 pàgines, haja arreplegat un muntó de bones critiques pertot arreu i incloga informacions sobre la llengua que no pots trobar enlloc més del món.
I el web Eines de Llengua abans esmentat, de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (CDLPV), també deu ser com a mínim «sospitós» per al politburó, tot i que siga segurament el portal més complet en català que hi ha en internet sobre llengües, la catalana i d’altres. Però si vols saber qui és el factòtum d’Eines de Llengua acabes en un «bloc» –un bloc?, fuig, fuig!–, i l’autor del bloc no s’identifica, o siga que a més a més, quin horror, tot aquell «muntatge» és «anònim» –anatema!... (Clar que si eres una persona introduïda en eixe món, llavors saps de seguida qui és el «misteriós» tècnic lingüístic que hi ha al darrere d’Eines de Llengua.)
En resum, el vigilant ja coneix un bon grapat de professors universitaris i altres savis i experts de la vida real que han intentat col·laborar alguna vegada amb la Viquipèdia i que han quedat decebuts de l’experiència. Són ja molts, com en el cas de Saborit, els que han trobat que les seves xicotetes aportacions per a millorar articles en punts en què el text oferit per la Viquipèdia era deficient han estat rebutjades de vegades sense manies, demesiadament, sense pensar-s’hi ni vint-i-quatre hores. La Viquipèdia catalana perd cada setmana gent valuosa que hi ha volgut intervenir, la brama s’escampa i la qualitat general dels articles se’n ressent.
El politburó vigila, i li és més important la forma –«açò ho has de demostrar!, això és un bloc!, és anònim!»... com si les dades de fet fossin sempre «demostrables» documentalment, com si «els blocs» no poguessin contenir informació, com si no fos «anònima» gairebé tota la Viquipèdia– que el fons, que el coneixement i les dades comprovables.
Fins ara la majoria dels decebuts no han dit res en públic, perquè els catalans en general som gent pacífica o perquè han pensat que el que els havia passat era «un malentès». Però no tornen.
Pel vigilant, la moral d’aquests fets és que la Viquipèdia és una bona idea (enllaço la pàgina anglesa perquè la catalana ja se n’aparta en algun aspecte substancial; compareu-les, si voleu). Ara bé, si no recula en l’itinerari actual va camí d’estavellar-se. Com deien els clàssics, corruptio optumu pessumu (quan es corromp una cosa molt bona esdevé pèssima).
Un mal control sol ser encara pitjor que cap control, i més en un invent com la Viquipèdia. Un control lax és paral·lel al risc d’acumular errors, certament, però «Wikipedia is allowed to be imperfect»: és un dels seus principis bàsics. Els controllers de la Viquipèdia han de dedicar el temps lliure que tinguin a millorar els articles deficients –prou feina hi ha– i a detectar els actes de vandalisme, pirateria i plagi –que també deunidó–, no pas a inventar regles sobre la qualitat de les referències aportades ni a entorpir amb beneiteries els que hi col·labor(av)en de bona fe.
És llàstima pel projecte, però en aquests casos només pots dir: això cal refundar-ho –alguns ja comencen a adonar-se’n–, i tornar a començar d’una manera més realment democràtica i menys «patrullada» per afeccionats. (Afegitó febrer 2012: més queixes en el mateix sentit: «Si tots els historiadors tret d'un sostenen que el cel era verd l'any 1888, el nostre protocol [de Viquipèdia] mana que escrivim: ‘Molts historiadors han escrit que el cel era verd, però n'hi ha un que diu que era blau.’»)
En fi, ja s’ho faran. Tant de bo rectifiquin.
La Viquipèdia catalana i l’anglesa –no tinc dades per jutjar les altres– em fa l’efecte que han caigut en mans d’una mena de politburós compostos per dues dotzenes de persones que es regeixen per unes «normes inamovibles» de les quals ells són els únics intèrprets autoritzats.
Oficialment hi ha 27 administradors i 125 «usuaris autopatrullats» a la Viquipèdia catalana, però en les discussions participa molt poqueta gent: sis persones en la que tractava sobre l’aportació del vigilant de què parlava en la primera part d’aquest article, aportació que només pretenia que es revisés la possibilitat que els blocs d’internet poguessin ser font d’informació per als articles de la Viquipèdia. De fet molts ho són, com vaig explicar l’altre dia, però teòricament no ho poden ser, o sigui, ho són de manera il·legal. El vigilant no pretenia que la discussió fos sobre aquest bloc concret, sinó sobre els blocs en conjunt, però les condemnes sumàries que va rebre la seva proposta es basaven gairebé totes en el cas particular del vigilant. Diguin el que diguin, però, aquella discussió es titulava «Blocs com a referència». O sigui, no era el «cas Vigilant vs. Viquipèdia», com han volgut fer entendre, era la qüestió dels blocs com a referents (i les pàgines personals i els llibres autopublicats).
Quan algú de fora discuteix un petit detall de les «normes inamovibles» citades, els del politburó de seguida fan pinya, es donen suport, beneeixen la ràpida reacció de qui ha intervingut per aturar el que consideren un acte bel·ligerant –potser «una profanació»?– i conclouen que no s’ha de canviar res i que qui vulgui canviar alguna cosa és que és enemic del poble... vull dir, de la Viquipèdia. O que el que ha de fer és sotmetre’s a una mena de judici públic en el qual votaran tots: els sis més actius del politburó i el pobre desgraciat que ha gosat proposar un canvi d’orientació.
Hi ha enciclopèdies que tenen un comitè editorial, amb noms i cognoms, que n’avala els continguts; a la Viquipèdia, aquest comitè editorial està format, en realitat, per una colla de gent anònima que simplement té prou temps per dedicar-hi hores, sens dubte amb molt bona voluntat però amb cap mena de criteri científic sobre la majoria de les qüestions que poden aparèixer en una enciclopèdia, que per definició són totes.
Ara faré una cosa que a mi no m’abelleix i que segurament tampoc us agradarà a vosaltres, però la faig perquè en el context on som crec que cal fer-la i sobretot perquè fer-la potser servirà per fonamentar més bé aquesta reivindicació meva sobre l’esperit fundacional de la Viquipèdia. Aclareixo novament abans, per si calgués, que no he volgut mai que la discussió de la Viquipèdia se centrés en un bloc concret, tal com pretenien ells en rebutjar aquest, sinó en «els blocs» i, en general, en qualsevol mena de fonts documentals que puguin contenir información vàlida per a completar una enciclopèdia, tinguin el format que tinguin.
El vigilant del far i altres blocs que fa el mateix autor han estat citats, enllaçats o recomanats com a fonts d’informació per mitjans de comunicació com El Punt, VilaWeb, Avui o Ara, per agències informatives com ACN, Europa Press o Efe, per oficines d’assessorament lingüístic de tot el país, per facultats i departaments de llengua d’unes quantes universitats, per diverses acadèmies lingüístiques, per col·legis professionals d’allò més diferent –l’últim, el Col·legi de Metges de Barcelona–, per portals com Nosaltres.cat, ÉsAdir, Optimot, Eines de Llengua o Wiccac –aquest hi té un enllaç permanent–, i han estat esmentats també –si tot això anterior paregués massa virtual (!) per als gestors de la Viquipèdia– almenys en mitja dotzena de llibres de paper. I encara podria allargar la llista començant per dir que fins i tot la mateixa Viquipèdia cita els blocs del vigilant en altres articles i que alguns articles de la Viquipèdia han copiat a la descarada el que el vigilant havia escrit abans, sense citar la font –és clar, ara hi caic, com que era un bloc no la podien citar.
No em queixo d’això darrer, m’és ben igual, no hi ha res a dir, em sembla fantàstic compartir la informació. Però caldria una mica més de coherència.
Gairebé tot el que he dit sobre els avals del vigilant es pot conèixer fent una cerca ràpida a internet. Una cerca que evidentment no han fet cap dels inquisidors que han acusat el fins ara col·laborador de Viquipèdia de tantes coses lletges. Segurament els jutges que «vetllen per la qualitat» dels articles de la Viquipèdia catalana, tret de dos, no es van prendre tampoc ni tan sols la molèstia de llegir l’article del vigilant sobre la casa de la família Noble-Malvido, origen del «malentès»: en van tenir prou de veure que allò s’havia publicat en un bloc aparentment anònim; per tant era brossa, spam, hoax, palla mental, caca.
Com a contrapartida al criteri dels gestors actuals de la Viquipèdia i com a aval al fet d’enllaçar un article del vigilant en una nota a peu de pàgina, puc aportar una anècdota personal paral·lela. Tot just aquests dies m’han fet arribat un llibre d’aquests que tenen, per als controladors de la puresa de la Viquipèdia, totes les benediccions del món: el codi ISBN corresponent i quatre avals oficials, un d’ells municipal i un altre de la Universitat de Barcelona; o sigui, «una font incontrovertible» segons els criteris de la Viquipèdia –segons els criteris dels que manegen la Viquipèdia catalana a dia d’avui.
Doncs bé, en aquest llibre es diu una falsedat sobre l’autor d’aquest bloc. La falsedat no és pejorativa i a més al vigilant no li fa gaire res, en general, qualsevol cosa que es digui d’ell, i per tant no farà cap gestió per desmentir-la ni perquè canviïn aquella dada si fan una segona edició del llibre, etcètera, però l’anècdota em sembla significativa. Si el llibre aquest el cités algú a la Viquipèdia com a font d’informació i al vigilant li vingués de gust corregir la dada falsa que s’hi diu d’ell, no podria fer-ho: valdria més aquell ISBN i els avals d’aquella publicació de paper que el propi testimoni personal, encara que anés acompanyat de juraments fets en vers alexandrí.
En fi, que tot plegat fa pena.
En canvi, Valencià en perill d’extinció, una de les obres més importants dels darrers anys sobre dialectologia i lexicologia del català meridional, és un llibre autoeditat: prohibit, doncs, citar-lo a la Viquipèdia, perquè un llibre autoeditat és com un bloc o com una página web personal. I efectivament la Viquipèdia no en parla, encara que el llibre tinga més de 850 pàgines, haja arreplegat un muntó de bones critiques pertot arreu i incloga informacions sobre la llengua que no pots trobar enlloc més del món.
I el web Eines de Llengua abans esmentat, de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (CDLPV), també deu ser com a mínim «sospitós» per al politburó, tot i que siga segurament el portal més complet en català que hi ha en internet sobre llengües, la catalana i d’altres. Però si vols saber qui és el factòtum d’Eines de Llengua acabes en un «bloc» –un bloc?, fuig, fuig!–, i l’autor del bloc no s’identifica, o siga que a més a més, quin horror, tot aquell «muntatge» és «anònim» –anatema!... (Clar que si eres una persona introduïda en eixe món, llavors saps de seguida qui és el «misteriós» tècnic lingüístic que hi ha al darrere d’Eines de Llengua.)
* * *
En resum, el vigilant ja coneix un bon grapat de professors universitaris i altres savis i experts de la vida real que han intentat col·laborar alguna vegada amb la Viquipèdia i que han quedat decebuts de l’experiència. Són ja molts, com en el cas de Saborit, els que han trobat que les seves xicotetes aportacions per a millorar articles en punts en què el text oferit per la Viquipèdia era deficient han estat rebutjades de vegades sense manies, demesiadament, sense pensar-s’hi ni vint-i-quatre hores. La Viquipèdia catalana perd cada setmana gent valuosa que hi ha volgut intervenir, la brama s’escampa i la qualitat general dels articles se’n ressent.
El politburó vigila, i li és més important la forma –«açò ho has de demostrar!, això és un bloc!, és anònim!»... com si les dades de fet fossin sempre «demostrables» documentalment, com si «els blocs» no poguessin contenir informació, com si no fos «anònima» gairebé tota la Viquipèdia– que el fons, que el coneixement i les dades comprovables.
Fins ara la majoria dels decebuts no han dit res en públic, perquè els catalans en general som gent pacífica o perquè han pensat que el que els havia passat era «un malentès». Però no tornen.
Pel vigilant, la moral d’aquests fets és que la Viquipèdia és una bona idea (enllaço la pàgina anglesa perquè la catalana ja se n’aparta en algun aspecte substancial; compareu-les, si voleu). Ara bé, si no recula en l’itinerari actual va camí d’estavellar-se. Com deien els clàssics, corruptio optumu pessumu (quan es corromp una cosa molt bona esdevé pèssima).
Un mal control sol ser encara pitjor que cap control, i més en un invent com la Viquipèdia. Un control lax és paral·lel al risc d’acumular errors, certament, però «Wikipedia is allowed to be imperfect»: és un dels seus principis bàsics. Els controllers de la Viquipèdia han de dedicar el temps lliure que tinguin a millorar els articles deficients –prou feina hi ha– i a detectar els actes de vandalisme, pirateria i plagi –que també deunidó–, no pas a inventar regles sobre la qualitat de les referències aportades ni a entorpir amb beneiteries els que hi col·labor(av)en de bona fe.
És llàstima pel projecte, però en aquests casos només pots dir: això cal refundar-ho –alguns ja comencen a adonar-se’n–, i tornar a començar d’una manera més realment democràtica i menys «patrullada» per afeccionats. (Afegitó febrer 2012: més queixes en el mateix sentit: «Si tots els historiadors tret d'un sostenen que el cel era verd l'any 1888, el nostre protocol [de Viquipèdia] mana que escrivim: ‘Molts historiadors han escrit que el cel era verd, però n'hi ha un que diu que era blau.’»)
En fi, ja s’ho faran. Tant de bo rectifiquin.
dimecres, 11 de maig del 2011
Cap a on va la Viquipèdia (1): Dos casos
El cas de Josep Saborit
A un amic meu, Josep Saborit, que és un dels experts més competents en fonètica del País Valencià, li vaig sentir explicar fa uns dies en un fòrum públic el següent:
El professor Saborit és l’autor, entre altres molts estudis, de l’obra Millorem la pronúncia, publicada en la col·lecció «Recerca» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2009). El xic que li va esmenar la contribució –i que manté l’esmena, tot i que el professor Saborit ha intercanviat uns quants correus amb ell per mirar de convèncer-lo– hauria de saber que a Josep Saborit no se li han de demanar «fonts acreditades», perquè la principal font acreditada sobre eixa temàtica és ell mateix.
El cas del vigilant del far
Durant un temps el vigilant va investigar la història oculta d’una casa del carrer Alfons XII de Barcelona, edificada cap al final del segle XIX, que ara està abandonada i molt deteriorada per la falta de cura.*
El vigilant va saber que aquella casa del carrer Alfons XII havia estat relacionada amb la família del poeta Joan Maragall i que des de l’ajuntament s’havien fet gestions per recuperar-la, o almenys s’havia pressionat els de la immobiliària propietària perquè la mantinguessin en bon estat mentre se cercava alguna altra solució.
Al vigilant, de tota manera, el que li feia gràcia era conèixer la història de la casa, i va investigar-la a fons. Va parlar amb responsables de diversos arxius i biblioteques, va enraonar amb membres de la família Maragall, va remenar molts i molts llibres, prospectes, col·leccions de fotografies, fullets, dietaris. La informació que va obtenir sobre la casa va ser molt minsa: quatre dades desconnectades. Només petites peces, una aquí sobre els primers propietaris, una altra allà amb una data aïllada, una més sobre el renom que tenia la casa, un retall de premsa en què l’edificació s’esmentava de passada. Res de significatiu.
De tant en tant, però, com que el vigilant col·laborava amb la Viquipèdia, hi afegia una d’aquelles minúscules peces del puzle, per tal de completar en aquesta enciclopèdia, l’any del centenari de la seva mort, la vida familiar de Joan Maragall i la procedència de la seva muller, Clara Noble, de la família de la qual se sabia públicament molt poca cosa.
El vigilant va decidir finalment publicar al seu bloc la història que havia construït ell solet sobre aquella casa, tot el que havia pogut esbrinar remenant paperam i fent consultes, tot el que havia pogut extreure –només dades esparses, com deia, peces d’un trencaclosques– de les seves investigacions al llarg de més d’un any de converses, trucades telefòniques, recerques exhaustives per internet i hores i més hores fent de rata de biblioteca.
El vigilant estava ben orgullós del seu article. I es va atrevir a enllaçar-lo –un simple enllaç en una nota a peu de pàgina– des de l’entrada de la Viquipèdia catalana que parla de Joan Maragall, pàgina que com he dit havia col·laborat a fer.
L’enllaç no va durar ni tres hores. Un «usuari autopatrullat» de la Viquipèdia el va eliminar. La raó? Els blocs, com els llibres autopublicats i les pàgines personals, «no són fonts acceptables d’informació» per a la Viquipèdia, o almenys en aquest cas no era una font acceptable perquè no s’identificava prou bé.
O sigui, si la mateixa Clara Noble Malvido hagués escrit amb pseudònim un bloc o hagués autopublicat un llibre (un dietari, per exemple) o hagués muntat una pàgina web per explicar els seus records sobre la casa dels pares, la Viquipèdia no podria tenir en compte aquells materials com a «fonts fiables».
Sí que són acceptables, en canvi, les aportacions anònimes –posant per cas, les que havia fet el mateix vigilant en aquell mateix article sense esmentar cap font– i els milers d’articles sencers i afegitons fets sense cap referència documental que els avali; sí que són acceptables les desenes de milers d’altres blocs –gairebé mil enllaços té la Viquipèdia catalana només al domini Blogspot, el mateix del vigilant– i els milers de pàgines personals i de llibres autoeditats que diversos contribuents han anat enllaçant o citant –i em sembla molt bé– en altres pàgines de la Viquipèdia al llarg del temps. Però els controladors de la Viquipèdia es van fixar només en un.
Dir que «els blocs no són fonts acceptables d’informació» és com dir que els llibres, per ser fiables, «han de ser fets de pasta d’eucaliptus». I que per tant «no s’acceptarà el contingut de volums fets amb papir, amb pergamí o amb paper de cànem, lli o morera». Us ho imagineu?
Parlem realment de la Viquipèdia? Som al segle XXI?
Al vigilant ja li havien passat coses similars no sols amb la Viquipèdia catalana sinó també amb l’anglesa. No li ha passat en altres idiomes amb els quals ha col·laborat –occità, francès, italià– amb sobrenoms diversos en cada cas: només ha tingut problemes amb els dos esmentats. Però el que no li havia passat mai fins ara era que a La Taverna de la Viquipèdia l’acusessin de voler fer propaganda d’un bloc concret, de voler fer mal a l’enciclopèdia, d’amagar les fonts de les quals extreia la informació per donar-se importància...
Acusaven de tot això, i més, a un que havia escrit dotzenes d’articles originals a la Viquipèdia i que havia introduït centenars de correccions, referències bibliogràfiques i aportacions diverses en articles publicats, sense cercar mai res més que la millora de l’enciclopèdia. El pobre «usuari autopatrullat» havia desvetllat els guardians de l’ortodòxia de Viquipèdia –de la Viquipèdia catalana, en aquest cas– i aquests, sense fer cas de les raons que els va donar el mateix «usuari autopatrullat» perquè revisessin aquell criteri –conscient com va ser després que la seva actuació no sols havia estat excés de zel sinó també precipitada–, havien fet pinya al voltant del seu mantra inamovible (vegeu l’apartat «fonts pròpies»): «Els blocs no són fonts acceptables d’informació.»
Reaccions dels dos casos esmentats
- «No tornaré a fer cap col·laboració sobre llengua catalana a la Wikipedia anglesa ni a la Viquipèdia catalana mentres el sistema de vigilància estiga en mans de persones que actuen de formes més aïna estranyes, amb aparença de no tindre gaire formació lingüística (i humana, a vegades sembla que tampoc) i que fan i desfan segons el seu propi criteri, molt sovint sense tindre cap autoritat intel·lectual per a dictaminar què s’hi publica i què no. Això no pot ser i jo em negue a malgastar el meu temps per escriure-hi coses que després algú m’esborra perquè diu que “no consta una font acreditada que afirme açò o allò” (clar, si no llegim i investiguem és fàcil no tindre constància de les coses: quina poca vergonya).» (Josep Saborit Vilar, 8 maig 2011)
- El vigilant ha decidit també no col·laborar més, fins que no canviïn les condicions, amb la versió catalana de la Viquipèdia. Sí amb les altres versions, de les quals no té queixa –tret de l’anglesa, però fins avui sempre per qüestions menors i d’alguna manera discutibles. Ni la versió francesa ni l’occitana no diuen res en contra dels blocs com a fonts d’informació, potser perquè per allà dalt intueixen una mica més què pot voler dir fer «una enciclopèdia popular». La versió italiana parla dels blocs de manera pejorativa, certament, com l’anglesa, però els admet com a font «in quei casi in cui gli autori siano ben noti, facciano parte della categoria dei giornalisti professionisti o siano dei rinomati esperti in qualche campo di ricerca». El vigilant compleix almenys dues de les condicions en el cas esmentat i amb una de les tres, per als italians, ja n’hi hauria prou. Naturalment, el meu criteri és que a qui correspon determinar si una font d’informació –tingui forma de bloc, de diari, de pàgina web o de llibre amb tapes i llom de pell de vacum– entra dins d’alguna d’aquestes categories és a qui fa l’aportació, no pas a una mena de consell de savis que, per força, no poden saber de tot perquè haurien de tenir més coneixement que la mateixa enciclopèdia que «controlen».
Continuarà i acabarà amb el capítol 2: El perquè de tot plegat (amb permís presumpte de Quim Monzó)
* Passa el mateix amb altres cases si fa no fa de la mateixa època, com ara una que hi ha dins el triangle dels carrers Vallirana, Ballester i ronda del Mig, que la veig cada dia perquè és a prop del despatx: una casa dels arquitectes Antoni Tosquella i Eduard M. Balcells, lamentablement abandonada des de fa una pila d’anys i també molt malmesa. Em consta que diverses entitats i fins i tot familiars de l’arquitecte Balcells –autor d’obres emblemàtiques del modernisme català, la majoria ja desaparegudes, però d’altres que encara perviuen com la Torre Montserrat de Cardedeu, la Rectoria de Cerdanyola o la Casa Lluch de l’Arrabassada– han pressionat l’ajuntament barceloní perquè la Casa Tosquella es recuperés com a equipament social, de manera que no es perdés, però fins ara sembla que no se n’han sortit. Ja que hi som, la Casa Tosquella no té entrada pròpia a la Viquipèdia: era un dels projectes d’article en els quals ara treballava el vigilant.
A un amic meu, Josep Saborit, que és un dels experts més competents en fonètica del País Valencià, li vaig sentir explicar fa uns dies en un fòrum públic el següent:
Ahir feia una ampliació a les característiques fòniques de l’àrea valenciana del domini lingüístic en un article de la Wikipedia anglesa.
Feia menció a l’obertura de è i ò, que en valencià tradicional és igual o quasi igual a /a/ (el valencià té un trapezi vocàlic); comentava la supervivència de /v/, i finalment vaig fer un comentari sobre l’extensió del ieisme entre els parlants jóvens.
Pocs minuts després de gravar la meua contribució en anglés per a l’article en qüestió, em trobe que uns dels savis vigilants de la Wiki m’havia esborrat tots els meus comentaris.
Visite la pàgina de qui m’havia eliminat la contribució i trobe que es tracta d’un jove de 23 anys natural de la Marina Baixa. Quan li demane explicacions em diu que no li consta cap font acreditada sobre els fets fònics que assenyale: l’obertura de è-ò semblant a /a/ i, ara ve el millor, em comenta que “no és veritat que el ieisme siga cosa dels jóvens valencians” ja que ell és jove i fa /ll/ palatal lateral.
Com sabeu sóc molt crític amb el funcionament de la Wikipedia, puix que molt sovint persones sense la formació adequada fan de “jutges” de l’autoritat de les aportacions que apareixen a l’enciclopèdia i en lleven les que volen sense gaire criteri.
(Josep Saborit Vilar, Migjorn, 2 maig 2011)
El professor Saborit és l’autor, entre altres molts estudis, de l’obra Millorem la pronúncia, publicada en la col·lecció «Recerca» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2009). El xic que li va esmenar la contribució –i que manté l’esmena, tot i que el professor Saborit ha intercanviat uns quants correus amb ell per mirar de convèncer-lo– hauria de saber que a Josep Saborit no se li han de demanar «fonts acreditades», perquè la principal font acreditada sobre eixa temàtica és ell mateix.
El cas del vigilant del far
Durant un temps el vigilant va investigar la història oculta d’una casa del carrer Alfons XII de Barcelona, edificada cap al final del segle XIX, que ara està abandonada i molt deteriorada per la falta de cura.*
El vigilant va saber que aquella casa del carrer Alfons XII havia estat relacionada amb la família del poeta Joan Maragall i que des de l’ajuntament s’havien fet gestions per recuperar-la, o almenys s’havia pressionat els de la immobiliària propietària perquè la mantinguessin en bon estat mentre se cercava alguna altra solució.
Al vigilant, de tota manera, el que li feia gràcia era conèixer la història de la casa, i va investigar-la a fons. Va parlar amb responsables de diversos arxius i biblioteques, va enraonar amb membres de la família Maragall, va remenar molts i molts llibres, prospectes, col·leccions de fotografies, fullets, dietaris. La informació que va obtenir sobre la casa va ser molt minsa: quatre dades desconnectades. Només petites peces, una aquí sobre els primers propietaris, una altra allà amb una data aïllada, una més sobre el renom que tenia la casa, un retall de premsa en què l’edificació s’esmentava de passada. Res de significatiu.
De tant en tant, però, com que el vigilant col·laborava amb la Viquipèdia, hi afegia una d’aquelles minúscules peces del puzle, per tal de completar en aquesta enciclopèdia, l’any del centenari de la seva mort, la vida familiar de Joan Maragall i la procedència de la seva muller, Clara Noble, de la família de la qual se sabia públicament molt poca cosa.
El vigilant va decidir finalment publicar al seu bloc la història que havia construït ell solet sobre aquella casa, tot el que havia pogut esbrinar remenant paperam i fent consultes, tot el que havia pogut extreure –només dades esparses, com deia, peces d’un trencaclosques– de les seves investigacions al llarg de més d’un any de converses, trucades telefòniques, recerques exhaustives per internet i hores i més hores fent de rata de biblioteca.
El vigilant estava ben orgullós del seu article. I es va atrevir a enllaçar-lo –un simple enllaç en una nota a peu de pàgina– des de l’entrada de la Viquipèdia catalana que parla de Joan Maragall, pàgina que com he dit havia col·laborat a fer.
L’enllaç no va durar ni tres hores. Un «usuari autopatrullat» de la Viquipèdia el va eliminar. La raó? Els blocs, com els llibres autopublicats i les pàgines personals, «no són fonts acceptables d’informació» per a la Viquipèdia, o almenys en aquest cas no era una font acceptable perquè no s’identificava prou bé.
O sigui, si la mateixa Clara Noble Malvido hagués escrit amb pseudònim un bloc o hagués autopublicat un llibre (un dietari, per exemple) o hagués muntat una pàgina web per explicar els seus records sobre la casa dels pares, la Viquipèdia no podria tenir en compte aquells materials com a «fonts fiables».
Sí que són acceptables, en canvi, les aportacions anònimes –posant per cas, les que havia fet el mateix vigilant en aquell mateix article sense esmentar cap font– i els milers d’articles sencers i afegitons fets sense cap referència documental que els avali; sí que són acceptables les desenes de milers d’altres blocs –gairebé mil enllaços té la Viquipèdia catalana només al domini Blogspot, el mateix del vigilant– i els milers de pàgines personals i de llibres autoeditats que diversos contribuents han anat enllaçant o citant –i em sembla molt bé– en altres pàgines de la Viquipèdia al llarg del temps. Però els controladors de la Viquipèdia es van fixar només en un.
Dir que «els blocs no són fonts acceptables d’informació» és com dir que els llibres, per ser fiables, «han de ser fets de pasta d’eucaliptus». I que per tant «no s’acceptarà el contingut de volums fets amb papir, amb pergamí o amb paper de cànem, lli o morera». Us ho imagineu?
Parlem realment de la Viquipèdia? Som al segle XXI?
Al vigilant ja li havien passat coses similars no sols amb la Viquipèdia catalana sinó també amb l’anglesa. No li ha passat en altres idiomes amb els quals ha col·laborat –occità, francès, italià– amb sobrenoms diversos en cada cas: només ha tingut problemes amb els dos esmentats. Però el que no li havia passat mai fins ara era que a La Taverna de la Viquipèdia l’acusessin de voler fer propaganda d’un bloc concret, de voler fer mal a l’enciclopèdia, d’amagar les fonts de les quals extreia la informació per donar-se importància...
Acusaven de tot això, i més, a un que havia escrit dotzenes d’articles originals a la Viquipèdia i que havia introduït centenars de correccions, referències bibliogràfiques i aportacions diverses en articles publicats, sense cercar mai res més que la millora de l’enciclopèdia. El pobre «usuari autopatrullat» havia desvetllat els guardians de l’ortodòxia de Viquipèdia –de la Viquipèdia catalana, en aquest cas– i aquests, sense fer cas de les raons que els va donar el mateix «usuari autopatrullat» perquè revisessin aquell criteri –conscient com va ser després que la seva actuació no sols havia estat excés de zel sinó també precipitada–, havien fet pinya al voltant del seu mantra inamovible (vegeu l’apartat «fonts pròpies»): «Els blocs no són fonts acceptables d’informació.»
Reaccions dels dos casos esmentats
- «No tornaré a fer cap col·laboració sobre llengua catalana a la Wikipedia anglesa ni a la Viquipèdia catalana mentres el sistema de vigilància estiga en mans de persones que actuen de formes més aïna estranyes, amb aparença de no tindre gaire formació lingüística (i humana, a vegades sembla que tampoc) i que fan i desfan segons el seu propi criteri, molt sovint sense tindre cap autoritat intel·lectual per a dictaminar què s’hi publica i què no. Això no pot ser i jo em negue a malgastar el meu temps per escriure-hi coses que després algú m’esborra perquè diu que “no consta una font acreditada que afirme açò o allò” (clar, si no llegim i investiguem és fàcil no tindre constància de les coses: quina poca vergonya).» (Josep Saborit Vilar, 8 maig 2011)
- El vigilant ha decidit també no col·laborar més, fins que no canviïn les condicions, amb la versió catalana de la Viquipèdia. Sí amb les altres versions, de les quals no té queixa –tret de l’anglesa, però fins avui sempre per qüestions menors i d’alguna manera discutibles. Ni la versió francesa ni l’occitana no diuen res en contra dels blocs com a fonts d’informació, potser perquè per allà dalt intueixen una mica més què pot voler dir fer «una enciclopèdia popular». La versió italiana parla dels blocs de manera pejorativa, certament, com l’anglesa, però els admet com a font «in quei casi in cui gli autori siano ben noti, facciano parte della categoria dei giornalisti professionisti o siano dei rinomati esperti in qualche campo di ricerca». El vigilant compleix almenys dues de les condicions en el cas esmentat i amb una de les tres, per als italians, ja n’hi hauria prou. Naturalment, el meu criteri és que a qui correspon determinar si una font d’informació –tingui forma de bloc, de diari, de pàgina web o de llibre amb tapes i llom de pell de vacum– entra dins d’alguna d’aquestes categories és a qui fa l’aportació, no pas a una mena de consell de savis que, per força, no poden saber de tot perquè haurien de tenir més coneixement que la mateixa enciclopèdia que «controlen».
Continuarà i acabarà amb el capítol 2: El perquè de tot plegat (amb permís presumpte de Quim Monzó)
* Passa el mateix amb altres cases si fa no fa de la mateixa època, com ara una que hi ha dins el triangle dels carrers Vallirana, Ballester i ronda del Mig, que la veig cada dia perquè és a prop del despatx: una casa dels arquitectes Antoni Tosquella i Eduard M. Balcells, lamentablement abandonada des de fa una pila d’anys i també molt malmesa. Em consta que diverses entitats i fins i tot familiars de l’arquitecte Balcells –autor d’obres emblemàtiques del modernisme català, la majoria ja desaparegudes, però d’altres que encara perviuen com la Torre Montserrat de Cardedeu, la Rectoria de Cerdanyola o la Casa Lluch de l’Arrabassada– han pressionat l’ajuntament barceloní perquè la Casa Tosquella es recuperés com a equipament social, de manera que no es perdés, però fins ara sembla que no se n’han sortit. Ja que hi som, la Casa Tosquella no té entrada pròpia a la Viquipèdia: era un dels projectes d’article en els quals ara treballava el vigilant.
Casa Tosquella
Subscriure's a:
Missatges (Atom)