Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.
Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní
La Vanguardia.
Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions
esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat
aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –
és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –
sisplau i
si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.
En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al
deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada
deunidó (i
deunidoret)», diuen. Però ells escriuen
Déu n’hi do.
Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar
aviam en el seu discurs espontani (Camps diu
a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure
vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí
veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat
llavors al costat de
aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels
anem-se’n (en comptes de
anem-nos-en) i els
coneixe’ls (en comptes de
conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem
aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?
Diuen que intenten fugir de
apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de
apretar a córrer.
Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot
rastaflauta per referir-se als
perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com
quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari
Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.
(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’
Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)
Continua el tabú del
barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient
vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir
barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del
barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El
no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.
No troben un mot català per a la
chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la
xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al
d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en
destranquis, o de simplificar-ho en un concís
estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).
I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.