| La foto és del diari Haaretz, de Tel Aviv |
Per mi, és indiscutible que la llei, justa o injusta, no pot fer complir-se a cops de porra tret del cas que afecti drets bàsics, fonamentals, de tercers: la vida, la integritat física, la llibertat de moviments, etcètera.
Així, pots explicar-te que es dissolgui a cops de porra un grup de gent borratxa que entorpeix injustificadament la lliure circulació de persones, i no volen deixar de fer-ho; pots defensar els cops de porra si uns ciutadans n’ataquen uns altres; es poden entendre els cops de porra si alguna autoritat o la mateixa policia corren perill físic...
Però de cap manera són justificables els cops, la violència policial, per fer complir una llei –justa o injusta, no és aquest el tema– l’incompliment de la qual no comporta cap perill immediat per a la llibertat espacial o la integritat física de ningú.
En aquest país s’ha arribat a l’extrem contrari: justifiquen que s’infligeixi mal físic –cops de porra, puntades de peu, empentes, estirades de cabells, arrossegaments–, és a dir, que s’atempti contra la integritat física de la gent, emparant-se en el no compliment d’una llei.
Una abominació legal, un contrasentit, una degeneració, una execració, una atrocitat.
Però això no és el pitjor. El pitjor és que hi ha gent que ho aplaudeix, que ho justifica. Molta gent. I pretenen que el càstig físic no és més que un equilibri, una compensació: “S’ho han buscat!” “Más dura será la caída”, es titula de manera literal el document del fiscal teòricament agent de la justícia.
No hi ha cap equilibri, no hi ha dos bàndols del mateix gruix moral si no s’adverteix la malignitat intrínseca de la violència. No es pot acceptar.
Una persona que ho accepti ni tan sols és respectuosa dels drets humans. És una altra cosa. Sembla que molta gent no és conscient que els seus aplaudiments, les seves aprovacions tàcites són tan perverses, per exemple, com qualsevol justificació de la violència sexual. En aquest camp ningú dubtaria que hi ha víctima i hi ha botxí, i que el botxí és qui pega, qui viola, qui abusa, sigui quin sigui el motiu que aŀlegui. Posar-los tots dos al mateix nivell –qui pega i qui és pegat– és un autoengany, una faŀlàcia que només pot convèncer la gent que desitja absolutament el mal físic de l’altre; és a dir, només convenç a l’atacant i a qui odia la víctima fins al punt de voler-li aquests mals. Tots són còmplices de l’agressió.
Malauradament, en el cas català hi ha molts còmplices d’una agressió general. N’hi ha que viuen a Catalunya, n’hi ha sobretot a Espanya. Que no vinguin amb argumentacions legals: si hi ha violència en una pretesa reprensió –fora dels casos que he dit al començament–, qualsevol argumentació a favor de la part violenta és parcial, és abusiva, és doblement insultant.
I mentre no es resolgui aquesta qüestió i no es repari el greuge a favor de la víctima –en la mesura que sigui possible fer-ho!–, és impossible restablir cap ordre ni legal ni legítim. Perquè s’han traspassat unilateralment un límits mínims. Qualsevol reacció de la part ofesa és aleshores absolutament comprensible. I si la reacció és no violenta, serà plenament justificable, per no dir justa. I caldrà aplaudir-la o, si et sembla molt contrària als teus interessos, almenys caldrà respectar-la silenciosament.
Si no, no ets humà, ets una bèstia.
I no sols no es desagreuja, sinó que van a més, sempre més.
No ho hauria dit mai, que Europa estigués tan profundament malalta.