La Festa Major d'Igualada 2015

(Foto: InfoAnoia)

Vinc d’Igualada. La festa major d’Igualada, la dels Reis. També podria escriure la Festa Major, encara que oficialment no ho és... Perquè ho és, i tant si ho és.

Ara feia anys que no hi anava. Entre unes coses i altres, allò d’estar fora de joc o fora de combat o de cobertura, o fora de la circulació o de la civilització, digueu-ne com vulgueu. Feia anys. Una bona colla d’anys, no em feu dir quants perquè no ho sé.

M’han avisat: mira que han canviat coses, que no tinguis un desengany. O un trauma, qui ho ha dit que els traumes infantils només es poden tenir a cinc o vuit o deu anys?

No, no hi he notat canvis essencials. Sí que les carrosses eren diferents, galàctiques, la del blanc amb un pop d’aquells fastigosos de moltes potes de l’estil dels pirates del Carib. Ja passarà la moda. I la del ros amb tot de planetes. I la del negre –quin goig, el negre, quina festassa al seu voltant– amb un altre planeta però més gros, que no he sabut endevinar si era la Terra o la Lluna o... Però si tu només mires el rei! T’és igual si van amb una carrossa o una altra, l’important és que vagin a la carrossa.

I l’estrella del davant, la que guia els Reis, era la de sempre. Quan dic la de sempre vull dir la de sempre, no la de fa uns anys. L’estrella de quan es va inventar la electricitat a bord, devia ser. Allà era, potser amb unes quantes puntes més, al damunt del jeep.

I quin munt de jeeps!, jo diria que no n’hi havia hagut mai tants!

I l’estol dels patges negres al darrere –uns quants de rossos i de blancs, també, però pocs, aquests dos reis no deuen tenir gaire bon predicament al seu regne o bé són conscients que a Igualada els reis dels patges són els patges negres–, i les escales de colors per enfilar-se a les cases. I la pluja de caramels, i que bons, diu tothom –jo no, no els puc tastar.

La llàstima, quina ràbia! és que hem arribat uns minuts tard i no hem vist passar la columna de camions que aniran a tots els barris tocant el clàxon per obrir-se pas –no els costarà gaire que els obrin pas, no, avui– i que els patges pugin els paquets a cada casa, a cada planta, a cada pis.

A més a més, al racó de sempre, allà on ens em hem situat tota la vida la gran família –la materna, en aquest cas–, sota el portal de cals pares la dissenyadora famosa, gairebé davant per davant de la Soledat, s’hi ha aturat un moment aquell patge ja grandet, ara deu rondar la setantena però vés a saber –amb els patges no se sap mai–, que ens fa iŀlusió que s’hi aturi perquè s’assembla tant a un amic de la parentela, i ens fa allò d’acostar-nos a la cara els punys negres tancats i: «Bufa», diu amb un somriure, i bufes allà dins i es produeix el miracle: dels punys closos en surt una moneda d’or. Només pots bufar una vegada, però sembla que tothom qui el cridi amb prou dolcesa i encert –«patge, patge, que som aquí!»– hi pot bufar. Diuen –diuen– que és el patge que fa més anys que ve a Igualada, unes quaranta-cinc vegades. I no se’n cansa.

Quina meravella. Fins i tot m’han preguntat si havia fet bondat aquest any. No m’han sortit les paraules, però volia dir que sí, que havia ajudat a parar taula, que m’havia acabat el plat, que no havia dit mentides, que no m’havia barallat amb els germans. Que havia cregut els pares.

Tornes a casa amb les galtes enceses i els ulls plens d’estels lluminosos.

I encara no s’acaben les emocions sinó que comencen, perquè arribes a casa i els Reis ja hi han passat, són rapidíssims, i ens han deixat l’entrada atapeïda de regals.

Acabo d’escriure i me’n vaig corrents a jugar.

La nit de reis a Igualada. La nostra Festa Major.

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]

[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Treballador ideal

És una llàstima que sigui autònom, perquè jo seria el treballador ideal per a qualsevol empresa que em contractés. Només em poso malalt quan faig vacances. Si més no, així ha estat les dues últimes vegades que m'he hagut de ficar al llit amb febre. En aquest cas, va començar el dia 31 i va durar ben bé fins al 6, una mena de grip aviària amb tot tipus d'efectes especials que us estalvio. I tot això, a casa d'uns amics amb els quals havia quedat fa temps que passaria aquests dies, en una masia prop de Sant Sadurní. Les investigacions que pensava fer sobre el cava se'n van anar en orris. El dia 7 tornava a ser a Barcelona, i vaig anar a tornar dos exemplars d'un llibre que els Reis, de diverses procedències, em van regalar per triplicat. Si us pica la curiositat, es tracta de Suite francesa, d'Irène Némirovski. Ahir en vaig beure a galet gairebé 200 pàgines, em va atrapar. Us el recomano.

I perdoneu que hi torni, però pels diaris que he repassat d'aquesta setmana, em fa l'efecte que allò que deia de l'Estatut es compleix al detall. Ja només demana que es retiri el PP. Tots els partits suposadament catalans estan disposats, doncs, a agençar-nos els darreres amb tota mena de vaselines perquè la supositorització de l'Estatut del PSOE ens vagi de gust. Soroll de sabres i tot per amenitzar l'espera, no hi falta res. Han tret el santcristo gros per fer-nos creure. Tot està molt ben orquestrat, és una obra mestra de sant Zapatero.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)