Qüestions de llengua (74): «Mai caminaràs sola»

Iŀlustració de Jordi Calvís

Pau Vidal, iŀlustre coŀlega, mestre punyent en tantes qüestions lingüístiques i malgrat tot bon amic, escrivia un dia al diari VilaWeb (la negreta és meva):

«Veig el cartell enorme que van penjar a Vic l’ANC i Òmnium en suport del regidor Joan Coma amb una llegenda així de grossa que diu ‘Mai caminaràs sol’. I ja hi som, esgarrifança al canto. [...] Potser diríeu ‘Mai no caminaràs sol’, oi? Aleshores encara esteu pitjor, perquè vol dir que combateu la interferència amb els burocratès de laboratori, que encara fa més mal.

»El lema és pres de l’himne del Liverpool (originàriament una cançó d’un musical), You’ll never walk alone, habitualment traduït al castellà com «Nunca caminaràs solo» i calcat al ‘catanyol’ en la forma que hem vist. Però si un lletrista del país volgués fer una cançó per dir això i no partís de cap model previ interferint-li la creativitat, el que escriuria fóra ‘No caminaràs mai sol’ (o ‘tot sol’) [...]

»M’hi jugaria mig sou que els responsables del cartell, abans de donar-lo per bo i penjar-lo, devien consultar algun expert. I tenint en compte qui són, segur que si no era un filòleg havia de ser com a mínim algú amb bons coneixements de la matèria. I tanmateix hi va donar el vist-i-plau.»

(Vidal, ahir mateix, va tornar a parlar de la qüestió, i segurament ha sigut l’empenta que em calia per publicar aquest text d’una vegada.)

«Devien consultar algun expert», deia ell al primer article. A mi no, que no m’ho van consultar abans, però sí que em van demanar, després, què em semblava. I si bé els vaig dir que espontàniament hauria preferit la fórmula canònica («No caminaràs mai sola»), vaig afegir que també es podia acceptar l’opció que havien triat si, per raons estilístiques –concisió, contundència, fins i tot preferència intuïtiva–, la trobaven més apropiada.

De fet, una frase com «Ningú no n’ha dit mai res enlloc» també és possible, i del tot canònica, si vols expressar tot això –cap persona, en cap moment, cap cosa, en cap lloc– en una sola oració. Pots acumular-ne un munt, d’elements com aquests. ¿Eliminant-hi el «no» la frase perdria la seva negativitat, encara que el sentit continués sent el mateix, inequívocament negatiu? Jo penso que no. Coŀlocar-hi el «no» no aclareix el sentit de l’oració, sinó que compleix una funció, diguem-ne, rebladora. I parlem d’un «no»! Un adverbi que normalment canvia de manera radical el que volem dir! ¿Cal que hi sigui, doncs, com un element sintàctic o ortogràfic mut, un estaquirot estilístic però necessari? Per mi, no. Quan no hi ha possibilitat d’equívoc, amb un element suposadament negatiu –perquè la negativitat del «mai» depèn del context– però inequívocament negatiu en aquest context, n’hi ha prou. Quina altra cosa pot significar «mai m’ho havien dit» si no és «no m’ho havien dit mai»?

No sempre és així, que en quedi constància: hi ha casos en què l’avançament d’aquests elements al davant del verb és impossible si volem expressar negativitat. Ara no m’hi fico perquè ens allargaríem més del compte.

Això, si fa no fa, és el que vaig respondre quan me’n van demanar l’opinió.

Aquí explicaré per què el que em deia espontàniament la intuïció no era gens forassenyat.

La fórmula triada també és bona, dic, perquè és inequívoca i té l’avantatge que posa més l’accent en el «mai», com a l’original («never»). Em direu: i quin problema hi ha a escriure «mai no», llavors? Doncs el que diu en Vidal: un problema estilístic. Per mi, «mai no» seria massa acadèmic, artificial, si parlem d’un lema que es vol el màxim de simple i sintètic. (I per a Pau Vidal seria també «burocratès», com diu explícitament.)

Del que es tracta és de reproduir un crit d’ànim, de suport, de solidaritat, una expressió vocativa que soni natural. Imaginem-nos ara una situació real en què nosaltres fóssim protagonistes, volguéssim transmetre l’eternitat de la nostra promesa i tinguéssim por que la comunicació es pogués tallar en qualsevol moment. Cridaríem «Mai no t’oblidaré!»? O ens resultaria encarcarat, impropi de la situació dramàtica? «No t’oblidaré mai!»? Sí, per descomptat, però no diem fins al final la paraula «mai», que potser és la que ens interessa de debò que arribi a l’altre costat. Amb un «No t’oblid...» potser faríem curt, en el cas que la conversa s’interrompés.

Molta gent diria, ben tranquiŀla: «Mai! t’oblidaré, em sents? Mai!»?

Penso que «mai» («mai!») és la idea força que es vol transmetre, sobretot, amb aquest lema que ara analitzem.


A. Raons històriques fabrianes

A les gramàtiques de Pompeu Fabra, la qüestió s’exposava així (les reprodueixo cronològicament):

1. Pompeu Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno, L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1891, p. 86 (Pompeu Fabra, OC vol. 1, p. 290):

«En frases negativas, suele suprimirse el adverbio no cuando se antepone al verbo alguna de las voces cap, dingú, res, enlloch, may, gens, tampoch. Cap nen l’ha entesa. Ningún niño la ha entendido. Dingú hi va anar? No fue nadie? May vindrá, y ella tampoch vindrá. Nunca vendrá, y ella tampoco vendrá.»

- L’any 1891, doncs, Fabra hauria escrit «Mai caminaràs sola», sense cap mania; per ell, era així com s’escrivia: el «no» se suprimeix.

2. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, L’Avenç: Massó, Casas & Cª, Barcelona 1912, p. 218 (Pompeu Fabra, OC vol. 1 p. 684):

«En castellano, como es sabido, siempre que se coloca delante del verbo alguna de las voces ninguno, nadie, nada y nunca, se suprime la partícula negativa no. Ej.: No vino nadie. Nadie vino. En catalán también suele suprimirse actualmente el adverbio no al anteponerse al verbo alguna de las voces cap, ningú, res, enłoc, mai y gens. Ej.: Mai el veiem. Nunca le vemos. / Enłoc l’hem vist. No le hemos visto en ninguna parte. Pero dicha supresión no es en manera alguna obligatoria, puesto que se puede decir muy bien Mai no•l veiem / Enłoc no l’hem vist; y aun es inadmisible en aquellas proposiciones en que las expresadas voces pueden ser empleadas con una significación positiva (V §158) y, en general, siempre que la supresión del adverbio no puede dar ambigüedad a la frase.»

- L’any 1912 Fabra hauria continuat escrivint «Mai caminaràs sola», tot i que obria la porta a «Mai no caminaràs sola» (en contra del criteri, en aquest segon cas, de qui pugui trobar encarcarada aquesta construcció). Noteu que aquí, però, Fabra va més lluny i tot que l’any 1891 en la defensa de la simplicitat catalana, i fa equivaldre la frase castellana «No le hemos visto en ninguna parte» amb un senzill «Enłoc l’hem vist» (!).

3. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, curs mitjà, Editorial Pedagògica, Barcelona 1918 [5a edició, 1935], p. 37 (reproduïda a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 255)

«Quan en una proposició negativa algun dels mots ‘cap’ (adjectiu), ‘ningú’, ‘res’, ‘enlloc’, ‘mai’, ‘gens’ i ‘tampoc’ precedeix el verb, és costum de suprimir la paraula ‘no’. És, però, preferible no suprimir-la. Podem dir: Cap d’ells vindrà / Res li agrada / Mai les trobem / Enlloc n’hi ha, però és millor dir: Cap d’ells no vindrà / Res no li agrada / Mai no les trobem / Enlloc no n’hi ha.»

- A la Gramàtica del 1918, oficiosament vigent fins fa pocs mesos, Fabra diu que, si bé és preferible no suprimir el «no», de fet se sol suprimir («és costum de suprimir la paraula ‘no’»), i ho «podem dir» així: «Mai caminaràs sola».

4. Pompeu Fabra, Abrégé de grammaire catalane, Société d’Édition «Les Belles Lettres», Paris 1928, p. 79-80 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 413-414)

«Quand un dels mots cap, ningú, res, enlloc, mai, gens, tampoc, ou des groupes tels que en ma vida, ni l’un ni l’altre (qui ne s’emploient jamais dans les propositions expositives affirmatives), se trouve dans una proposition expositive négative et qu’il est placé avant le verbe, on omet habituellement la négation no; cependant la plupart des écrivains évitent cette omission. Ex: Cap d’ells vindrà (plus correct: Cap d’ells no vindrà), Aucun d’eux ne viendra. Ni l’un ni l’altre ens poden ajudar (plus correct: Ni l’un ni l’altre no ens poden ajudar), Ni l’un ni l’autre ne peuvent nos aider.»

- Potser la majoria dels escriptors eviten l’omissió, però el fet és que «on omet habituellement la négation no». Cap prescripció, en qualsevol cas.

5. Pompeu Fabra, Compendio de gramática catalana, Librería Catalonia, Barcelona 1929, p. 77 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 507)

«En español, cuando se anteponen al verbo ciertas voces (tales como ninguno, nadie, nada) o ciertas expresiones (tales como en mi vida, ni uno ni otro), omítese el adverbio no que ordinariamente acompaña al verbo de toda proposición negativa (No viene nunca, pero nunca viene): en catalán esta omisión sólo es permisible en las proposiciones expositivas (pero no en las interrogativas, condicionales, etc.), y aun en aquéllas es siempre preferible no omitir la negación no. Ej.: Ninguno de ellos vendrá. Cap d’ells no vindrà (mejor que Cap d’ells vindrà). Ni el uno ni el otro pueden hacerlo. Ni l’un ni l’altre no ho poden fer (mejor que Ni l’un ni l’altre ho poden fer).

- És permès ometre el «no», tot i que sigui «preferible» no ometre’l. No hi ha aquí cap indicació normativa.

Per tant, segons el mateix Fabra, si bé diu en les últimes obres que «és preferible», o «és millor», o «se sol fer així» –amb «no»–, sobretot «quan la supressió de l’adverbi no pugui donar ambigüitat a la frase», també «és costum» suprimir-la, «podem dir-ho [sense no]», «aquesta omissió és permissible», «s’omet habitualment»...

I doncs, Pompeu Fabra no hauria condemnat «Mai caminaràs sola». És ben clar que la norma, tal com ell la va formular, ni obliga ni prohibeix.

Fabra, és veritat, a partir de determinat moment va començar a aconsellar l’ús de la partícula no. I, molts cops, ja que hi som, ell mateix l’afegia enganxada als elements suposadament ambigus cap, ningú, res, mai... Dic «suposadament» ambigus perquè segons en quines construccions podrien ser ambigus (amb valor positiu o negatiu), però no en la que examinem: no hi ha ambigüitat possible. «Mai caminaràs sola» només pot significar... «no caminaràs mai sola».

La meva hipòtesi, i em sembla que es desprèn de la lectura cronològica seguida de les gramàtiques de Fabra, és que va començar a aconsellar que no se suprimís el no –després d’haver dit senzillament que el no se suprimia, i d’haver aclarit més endavant que tal supressió «no és obligatòria»!–, perquè deixar la porta oberta a suprimir-lo en alguns casos –els casos en què no hi havia cap possible ambigüitat– feia que hi hagués gent que es deixés el no quan sí que calia desfer ambigüitats. Per exemple: «Si mai vinguéssiu, què farien ells?» versus «Si mai no vinguéssiu, què farien ells?» (exemples 109 a,b del capítol 24 de la GCC, 2a edició).

Per facilitar les coses, doncs, i no perquè ho requerís de cap manera la sintaxi. Em sembla que és una hipòtesi força versemblant.

I, tornem-hi, no em puc estar de recordar una altra vegada que la hipotètica sortida «Mai no caminaràs sola», que moooolta gent ha proposat aquests mesos com a «gran solució», la descartava la mateixa persona que denunciava el «mai» avantposat al verb. La tesi de Vidal –respectable, no cal dir-ho, i segurament la més canònica i clàssica– és que cal escriure sempre «No caminaràs mai sola»; és a dir, primer el «no», després el verb i després el «mai», «ningú», «cap», etc. El «mai no» –assegura Vidal, i jo l’aplaudeixo– és aprenentatge escolar, hipercorrecció, pompeufabrisme –ho acabem de demostrar–, llenguatge de diccionari, «burocratès», almenys en la majoria del territori català. Per tant, si hem d’afegir el «no» al «mai» i pretenem que la frase soni natural, mínimament coŀloquial, només el podem afegir avantposat i separat: «no [verb] mai». Té raó Vidal, des del meu punt de vista: jo mai hauria dit un «mai no» (o un «ningú no», etc.) abans de llegir-los a les gramàtiques.

Però no és important el que jo hagi vist o sentit. El problema, si voleu, el tenim amb Pompeu Fabra, que sí que avala el «mai no». I, seguint Fabra, el «mai» amb el «no» adjunt apareix sovint al DIEC i en molts diccionaris i gramàtiques. Perquè Fabra escriu gramàtiques, no ens n’oblidem. I el DIEC és un diccionari. Podem concloure, doncs, que «mai no» és llenguatge de gramàtiques i de diccionaris? Registres molt formals?

No m’atreveixo a tant.


B. Gramàtica descriptiva i normativa actuals

- La Gramàtica del català contemporani, publicada l’any 2002, diu sobre aquesta qüestió:

«No obstant la recomanació* de les gramàtiques tradicionals i normatives, la tendència en el llenguatge parlat actual i en el llenguatge dels mitjans de comunicació és a prescindir del marcador no quan els mots negatius [mai, ningú, enlloc...] apareixen en posició preverbal. [...]

L’evolució de la negació en les llengües naturals mostra la tendència a tenir una única forma per unitat de significat i a reduir a un de sol els diversos indicadors de negació que puguin aparèixer en una oració. Aquest procés, conegut com a cicle de Jespersen, és d’un gran abast en l’evolució de les llengües naturals i bàsicament consta dels següents passos: l’adverbi negatiu original primer es debilita, després esdevé insuficient i, com a conseqüència, reforçat, generalment per mitjà d’algun mot addicional; després aquest mot s’adopta com el marcador negatiu i amb el pas del temps pot seguir la mateixa evolució que la paraula original.»

(GCC, 24.3.2.2, 2a ed. vol. 3, pàg. 2767-2768; *la negreta és meva, per subratllar que es tracta d’una «recomanació» i no d’una prescripció)

No calen més comentaris, em penso. Per a més detalls, consulteu aquesta gramàtica, que és molt lluminosa en aquest punt, amb exemples diacrònics d’altres llengües pròximes.

- La nova GIEC, publicada al final de l’any 2016 –i posterior, per tant, als fets que es comenten–, diu el mateix: és més habitual l’altra fórmula («no caminaràs mai...»), però no és incorrecte el «mai» negatiu absolut abans del verb:

«L’anteposició al verb d’un quantificador negatiu (cap, ningú, res) basta per a donar valor negatiu a l’oració, elidir l’adverbi no (si bé en els registres formals és més habitual mantenir-lo) i legitimar un altre terme de polaritat negativa en posició postverbal (Ningú (no) sap res; Cap d’ells (no) ve mai; Res (no) l’atura); però és poc freqüent l’anteposició de gens o mai [...]»

(cf. GIEC § 35.4.1.2b; la negreta és meva).

Em sembla que podem demostrar a bastament que aquesta última afirmació sobre la infreqüència de l’anteposició caldria matisar-la, i molt.


C. Altres ocurrències

«És poc freqüent», en efecte, diu la GIEC, però déu-n’hi-do com sovinteja! En trobareu milers i milers de casos, d’una molt bona part d’autors literaris, d’editorials amb correctors solvents, de premsa contrastada... i de parlants de tota mena i condició.

Us en dic alguns exemples:

- Una de les últimes exposicions de La Caixa a CasaRamona es titulava «Un Thyssen mai vist». (Em crida l’atenció que hi hagi tants debats sobre un lema d’ANC i tan pocs sobre el títol d’una exposició de La Caixa; de fet, no he vist ni sentit ni llegit ningú que se’n queixés.)

- És com es va traduir la cançó per a La Marató de TV3 de l’any 2012, que va ser viral i que ningú va corregir mai. Això sol ja és prou argument. Si va passar els filtres de TV3 i de La Marató, qui és l’ANC per corregir-ho? Va protestar algú, l’any 2012? (Curiosament, a la mateixa cançó hi ha un «el que no havies mai imaginat» [i no «el que mai havies imaginat»], cosa que demostra, em sembla, la intercanviabilitat innocent de les dues formes per a molta gent).

- Hi ha unes quantes cançons més amb títol de construcció similar (p. ex. «Mai tindràs descans», Edna).

I poemes d’escriptors contrastats: «Ja mai tindràs, ho saps, la cara neta / s’apropa ton final, la teva meta» (Carme Rosanas, «La finestra dels secrets compartits», 2009); «...i quan brama en aquesta hora, traient es cap a defora, mai se sol equivocar» (anònim).

- «El Català [...] conserva la tradició del llatí, que mai feu diftongs tals aplecs» (Antoni M. Alcover, Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom IX, 1916-1917, p. 221).

- Premsa d’època (una recerca ràpida): «Mai diríeu què hi portava, a la boca» (Jordi del Val, El Borinot n. 90 (95?), 1925); «Mai tindrem una Catalunya prou rica i plena si no ens preocupem d’una manera decidida... » (P. Vinyoles i Vivet, Diari de Vich, n. 487, 1932); «Mai diríeu a on» (Josep Palau, Mirador n. 366, 1936).

- «Podreu collir mots estranys / podreu prendre dites rares / però mai tindreu sens amor / eixes veus que ragen clares» (Josep Pijoan 1881-1963).

- Refranys populars: «Digue’m què ofereixes i et diré el que mai tindràs»; «Mai tindràs una segona oportunitat per donar una bona primera impressió».

I doncs, hi pot haver discussió entre els filòlegs sobre la seva genuïnitat –potser menys discussió, un cop rellegit Fabra–, però no sobre l’ús massiu que se’n fa actualment i que se n’ha fet sempre.

Però...

Una hipòtesi: és possible que força gent que qüestiona o directament condemna «Mai caminaràs sola» –ara no parlo de professionals, sinó de tots els altres catalans, que com se sap portem un lingüista a dins, i segurament gràcies a això s’ha salvat fins ara la llengua–, molta gent de mitjana edat, dic, tingui al cap una campanya publicitària dels anys 90, que va ser omnipresent i va durar molt de temps i que anava dirigida a evitar els abandonaments d’animals: «Ell mai no ho faria.» Moltes vegades les nostres certeses més fondes en qüestions lingüístiques provenen de vivències. Aquesta, sens dubte, va commoure molta gent –ara, tenint en compte que els abandonaments continuen produint-se, no sé si va commoure prou gent, o si caldria repetir-la– i potser això va fer que ens quedés molt gravada la suposada norma que obligava a adjuntar un no rere cada mai.

Després el lema s'ha aprofitat per a tota mena de contextos:

Tanmateix, hi ha una diferència bastant substancial entre «Ell mai no ho faria» i «Mai caminaràs sola». La primera frase és merament enunciativa, descriptiva; la segona és vocativa, el subjecte és un «tu» i pretén encoratjar. Pot semblar que no, però aquestes circumstàncies contextuals també condicionen les possibilitats de construcció d’una estructura, la necessitat o conveniència d’adequar-la més o menys a la norma o al consell estrictes.

* * *

Acabo. He volgut explicar tot això perquè, al capdavall –pel que fa als lingüistes aficionats que han intervingut a les baralles, no parlo dels professionals–, sovint tenim tot de discussions abrandades que, si t’ho mires bé, basen l’argumentació en el clàssic «jo no ho havia sentit mai» (o «jo mai no ho havia sentit», o «jo mai ho havia sentit»), o en el també recurrent «a mi m’ho van explicar així». I llavors arribem a Fabra com a gran tòtem del català de tots els temps... sense fer cas del que deia Fabra sobre l’evolució de la llengua, les necessitats expressives, etc. Fabra era molt taxatiu respecte a determinades batalles que s’havien de deixar de banda si passava el temps i la gent continuava sense seguir un consell gramatical. Calia oblidar el consell! Gràcies a Déu, la nova GIEC ha anat per aquest camí.

Final: «Mai caminaràs sola» pot significar una cosa diferent de la que significa? No, oi? Doncs no calen més arguments, la llengua tendeix a la simplificació, i més en el terreny de la comunicació de masses, només faltaria.

* * *

Afegitó del 24 maig 2017. Pau Vidal ha contestat a aquest article llargament, i li ho agraeixo.

Sobre l’últim punt de reflexió que proposa en Vidal, a propòsit d’un titular que diu «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai abans l’havies vist», només puc comentar que em sembla un despropòsit lingüístic que no hauria d’haver-se publicat. En català em penso que no diem «abans» en aquests contextos, i si aquí es diu així és per imitació (em sembla) de l’anglès («[as] never before»), passant, naturalment, per l’espanyol (idioma en el qual no sé tampoc si és prou correcte). Per tant, podem dir «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com no l’havies vist mai [fins ara]», tot i que potser seria encara més natural dir-ho suprimint el «mai» (si no l’has vist fins ara, no l’has vist mai). O bé, si no ens podem estar de fer-ho així (recalcant el «mai»), «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai l’havies vist».

(I, de tota manera, encara em grinyola l’aparellament en la mateixa frase de l’article indeterminat «un» amb el pronom «el» de «l’havies vist». Diria que falla alguna cosa. Hi haig de pensar més.)

Tres llibres

La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.

També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».

Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:

Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):

- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.

- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.

- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.

Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...

Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!

(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)

Perles (168): Adormir-se als espectacles públics

A la penya de l’Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:

—Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació indecent, intolerable.

—Per què? —sento que diu Pompeu Fabra—. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d’una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d’un criteri més aviat enraonat.

Sagarra no hi està conforme. S’indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tracta de convèncer-lo; però, com que al cap d’una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar (1919).

(De Josep Pla, Obres completes, vol. 12, p. 110)

Perles (167): «Exaltación morfológica y filológica»

«Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida a la exaltación morfológica y filológica de la lengua catalana. Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse.»


De l’informe del censor franquista l’any 1954, abans de la publicació de Converses filològiques. La citació prové del bloc Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern, concretament d’aquest article del 15 juny 2015.

Perles (157): Com s’escrivia "abans"

«Un día com avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian. Avuy tampoc egzisteix la caseta.

»Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto [...] En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.

»Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viurer al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. [...]

»Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.

»Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.

»El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.»


(Extracte de l’article de David Paloma a El Punt Avui, 20 febrer 2015. I encara, segons qui escrivís, s’hi podria afegir algun canvi més respecte a com escrivim avui: qu’i habia, i hagué, añ, carré, Clarís, Lauria, que’l desá, axí, axó, Real Academia, d’aquell tems, escribía, als i va dexá escrit, faltaban, s’i habian de fé...)

Apostrofar davant noms de lletra

Torno a aquesta qüestió de manera recurrent perquè em té fascinat.

Si acceptem la norma fabriana de no apostrofar en alguns casos (els noms de les lletres, la una, tal), no hauríem de ser conseqüents?

Ser conseqüents, per mi, és no apostrofar quan l’apostrofació comporta possibilitat de confusió, que era la raó que donava Fabra* per establir aquestes excepcions.

*Davant de les altres vocals (precedides o no de h), hom escriu l’, llevat en els casos (rars) en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] són les dotze o la una, la host del rei d’Aragó, la ira que tenia..., la e i la o, així com la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.). (Gramàtica catalana, 1933, p. 28 [facsímil del IEC, 2006]; la negreta és meva)

Doncs no som conseqüents. I aquest “no ser conseqüents” ens abraça a tothom –a mi no en els escrits personals, o procuro que no–, perquè a l’hora de la veritat qui més qui menys apostrofa noms de lletres, per exemple davant sigles o davant abreviatures lletrejades, fins i tot abreviatures d’una sola lletra, una vocal! (O davant la conjunció “i”!)

Per exemple:

- escrivim (o s’escriu, en general) “l’A-2” o “la A-2”? (i ja no diguem “l’AP-2”);
- escrivim “la illa” o “l’illa”? (recordo que Fabra establia les excepcions i a continuació hi posava uns punts suspensius o un “etc.” o un “i semblants”; tothom es limita a repetir “la una, la ira, la host” [els exemples de Fabra] i ningú gosa posar-ne cap ni un més; no us hi heu fixat?);
- escrivim sense apostrofar l’article davant d’alguna altra paraula amb prefix a- (sigui adversatiu o no), que no siguin asimetria i anormalitat (textualment els exemples de Fabra) i no gaires més?

I, a més a més, a l’hora d’escriure totes aquestes suposades excepcions a la norma, si les escrivíssim d’acord amb la norma general –que és el que jo faria, justament per evitar les incoherències i els dubtes–, no hi hauria cap confusió. Si escrivim “l’ira” o “l’illa” sabem a què ens referim: en l’escriptura no hi ha possibilitat de confondre’s.

I el més graciós és que, encara que escriguem “la una”, almenys a la Catalunya central una bona part de parlants continuarem dient “l’una” si no és que parlem de manera afectada o volem assegurar que ens entenen. “L’una”: tal com ho podríem escriure si no fos perquè confonem oralitat amb escriptura (?) i les barregem sense adonar-nos-en. Hem anat repetint la fórmula de Fabra durant un segle fent un bisbe amb totes les gramàtiques.**

Si no, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no m’ha explicat mai ningú, i mira que sóc pesat amb aquest tema.

Hi torno. Si hi ha possibilitats de confusió és en la parla, no en l’escriptura. I en la parla hi pot haver possibilitats de confusió no sols en l’apostrofació de l’article femení, sinó també en el masculí, o amb la preposició de, o amb al o amb del, o amb les sinalefes i altres fusions vocàliques. I no sols davant el prefix a-, sinó davant altres prefixos. La parla ho resol... parlant més a poc a poc i separant elements: separant articles, afixos, compostos, paraules...

En resum. Si fem cas de Fabra, fem-li cas, però fem-li cas sempre. I si no, ens carreguem aquesta norma absurda.

Ací teniu més teoria i normes esparses sobre la qüestió.

------
** Del que em queixo sobretot no és del que digués Fabra, que devia tenir les seves raons, sinó que després s’ha anat repetint acríticament el mateix, el mateix, el mateix, amb exactament els mateixos exemples...

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)

100 anys de les Normes

Dues xerrades interessants a la UB, abans-d’ahir (17 de juny), sobre l’ortografia fabriana, amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques (1913) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Al darrere de l’organització, Daniel Casals, Neus Nogué, com (gairebé) sempre a la sala de màquines, Gemma Rigau, també bona amiga, Mila Segarra, antiga professora del vigilant, i Marta Xirinachs.

Som-hi.

Mila Segarra
“L’ortografia catalana de 1913 a 1932”

Repassa exhaustivament les propostes de Fabra per a les normes del 1913, les acceptacions i rebuigs que va aplegar, els trucs que es va empescar per reintroduir-ne algunes o modificar-ne unes quantes que havien proposat altres ponents, les renúncies i les transaccions i bescanvis que va haver de fer davant la resistència que va trobar en determinats casos.

Encara més interessant, les insistències i matisacions que va fer en la Proposta de reforma de les normes ortogràfiques (1914) i, sobretot, els canvis de gran entitat sobre tot plegat introduïts, com qui no vol la cosa, en el Diccionari ortogràfic signat per ell mateix l’any 1917.

Finalment, explica de manera succinta com quedarà tot plegat en el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra de l’any 1932.

No us dono exemples perquè seria interminable. Qui hi tingui més interès, pot demanar a la mateixa doctora Segarra el parell de pàgines (un full) que ens va proporcionar al començar la sessió.


Brauli Montoya
“Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica”

La segona ponència, de Brauli Montoya, es ficava dins un bosc bastant més impenetrable, molt difícil, que era proposar canvis ortogràfics que fessin possible una millora de les normes i, per altra banda, aprofitant l’avinentesa, altres canvis de l’ortografia que facilitessin la unitat de tot el domini lingüístic.

Encara que no ho sembli pel que ve a continuació, vaig prendre poques notes, i no sé si exactes –ja em corregireu, si de cas–, i el que em va quedar és això:

• Parteix del fet, per ell (i per molts) constatable, que l’ortografia fabriana depèn molt, globalment, de la parla oriental, de manera que la majoria de les propostes que farà avui van en la línia d’occidentalitzar una mica l’escriptura de la llengua estàndard. (Neus Nogué afegirà durant el diàleg posterior que la distribució fabriana d’accents greus i aguts reflecteix no ja el dialecte oriental, sinó concretament la parla barcelonina.)

• Si s’han fet canvis recents en l’ortografia, com els d’Isaïes (abans Isaïas), atles (abans atlas), rere i derivats (abans rera), per què no es poden fer més canvis per acostar els diversos dialectes del domini lingüístic en la distribució de a/e neutra? El parlant oriental quan troba e, si és àtona, la pronuncia exactament igual que si hi ha a (també àtona, s’entén), i la grafia e facilitaria en moltes paraules que els parlants occidentals hi trobessin més reflectida la seva pronúncia.

• Cas -è/-é (alè/alé, francès/francés, comprèn/comprén, etc.). Proposa unificació en -é.

• Els noms de les lletres: l’escriptura de la denominació de les lletres f, l, m, n, r, s (efa, ela, ema, ena, erra, essa), establerta així per afany de distinció respecte a l’espanyol, allunya els parlants occidentals dels orientals. Es podrien unificar aquests noms per a tothom en ef, el, em, en, er, es, tal com es denominaven en algunes de les primeres propostes que es van fer sobre la qüestió i tal com es pot constatar que es feia en temps més antics.

• Per part de l’occidental –i particularment del valencià–, una possible cessió seria prescindir de l’escriptura patix, agraïx i companyia (verbs que admeten aquest increment -eix/-ix, o sigui, quasi tots els acabats en -ir) i unificar occidental i oriental en pateix, agraeix (lògicament, com en tantes altres coses, després cadascú ho pronunciarà a la seva manera).

• Accents diacrítics

- En els diacrítics damunt la e, el mot accentuat (és a dir, l’excepció del cas general, que va sense accent) sol dur accent agut. Per tant, es privilegia (sense accent) el català oriental, en què predominen les e obertes a les tancades en els monosíŀlabs i altres mots diacrititzats; pel que fa a la o la coincidència en l’obertura o el tancament és força similar en l’occidental i l’oriental.

- Hi ha diacrítics que no canvien la pronúncia: és realment útil l’accentuació?

- Hi ha monosíŀlabs en què no posem accent diacrític tot i que són equívocs: moc, ros, tos, cor. Llavors? (Cal dir ací, afegeix, que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià sí que distingeix tos/tòs.)

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): ja podem dir tant com vulguem que és (del verb ser) s’escriu amb accent (tancat) per distingir-lo de es (pronom de tercera persona i reflexiu dels verbs amb forma pronominal), que els parlants de Girona continuaran pronunciant ès i els de Mallorca ës (neutra tònica). I no passa res. Llavors, tornem-hi, per què el diacrític?

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): convindria reservar els accents diacrítics per a mots de la mateixa categoria gramatical. És a dir, podria tenir sentit en el cas bóta (recipient) i bota (calçat), tots dos substantius; o en vénen (verb venir) i venen (verb vendre). Però no en el cas de dóna (del verb donar) i dona (substantiu: senyora); o de són (verb ser) i son (substantiu: ganes de dormir); o de si (substantiu: nota musical) i sí (adverbi: afirmació), perquè no hi ha gaires possibilitats de confusió. (Ja s’ha proposat altres vegades, diu Mila Segarra, i en molt diversos fòrums, i no hi ha manera que s’accepti.)

Doncs això.

La llengua de demà

Avui tinc mandra i copio. Primer aquesta:

La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que una llengua al cap d’uns certs anys sigui diferent. El treball és evitar-ho, però si a pesar dels esforços triomfa una forma nova, aleshores s’accepta. Els gramàtics no poden dir altra cosa que: En aquest moment això és bo i allò altre és dolent. Per això algú ha dit, amb molt d’encert, que les faltes de gramàtica d’avui són la llengua de demà.

(Pompeu Fabra, 1934)

Una anècdota: Xavier Bosch comentava fa uns dies al diari Ara (31 maig 2013) la primera frase d’aquesta citació (fins a «...sigui diferent») i deixava de banda, com si no existís, la segona, que matisa una mica la contundència de la primera («El treball és evitar-ho...», etc.).

Sigui com sigui, continuo tenint mandra i ara us copio –per compensar el retret que acabo de fer a Xavier Bosch– una altra part del mateix article seu de l’altre dia en què comentava la publicació de l’últim volum de les obres completes de Fabra:

[S’ha presentat] el novè i últim volum de les Obres completes de Pompeu Fabra. Han estat deu anys en què Jordi Mir i, fins a la seva mort, Joan Solà han dirigit una feina de formiga d’editar, ordenar i classificar una vastíssima obra de Fabra que fins ara era tan dispersa com difícil de consultar.

Segurament no és un material gaire popular, el seu interès és bàsicament científic, però un país com cal amb una llengua de primera (per més que la vulguin empetitida i menystinguda) havia de tenir una obra així que aplegués totes les gramàtiques, les normes ortogràfiques, el diccionari de la llengua, els epistolaris de Fabra, les traduccions teatrals, els cursos de català per correspondència o, per entendre fins a quin punt són complets aquests nou volums, els apunts dels alumnes de Fabra en conferències i cursos que aporten coses noves que ell mai no va deixar escrites.

(Fragment d’un article publicat per Xavier Bosch al diari Ara, 31 maig 2013)

I com que encara em dura la mandra ho deixem aquí.

Perles (125): Millorar Fabra

«Una obra petita pot resultar immillorable; una de grans dimensions no és concebible humanament com a perfecta. No n’hi ha cap al món, que ho sigui. El que es podria millorar en l’obra de Fabra són detalls, que signifiquen molt poca cosa davant la sòlida estructura del conjunt. [...] Com veig que es podria millorar en [...] tres sectors: en l’ortogràfic, amb una simplificació; en el gramatical, amb més elasticitat; en el lexicogràfic, amb una ampliació. Ara: aquesta labor no es pot deixar al capritx de qualsevol aficionat; és missió pròpia d’especialistes.»

Francesc de B. Moll, entrevistat per Baltasar Porcel l’any 1966, text recollit pel mateix Porcel a L’àguila daurada, Destino, 2003.

Perles (77): Ara fa gairebé cent anys

«El 24 de gener del 1913 van ser proclamades les Normes ortogràfiques de l’Institut. Sembla que s’exigí el vot de quatre cinquenes parts dels votants. Malgrat tot, “provocaren reaccions contraposades i foren bandera de combat durant uns anys entre normistes i antinormistes” (Francesc de Borja Moll, Un home de combat, Ciutat de Mallorca 1962, p. 101). Aquestes polèmiques, incomprensiblement, han sigut atiades sempre pels anticatalanistes. Per a ells, és una veritat incontrovertible que Fabra s’inventà una nova llengua, és a dir, que falsificà el català.

»Però aquestes objeccions no poden resistir l’evidència que l’obra de Fabra és avui unànimement acceptada. Mossèn Alcover, que discrepava de bona part dels criteris [ortogràfics, no altres] que triomfaren, ja anticipava, en el mateix any 1913, la conducta més raonable: “Per patriotisme i per amor a la llengua catalana feim el sacrifici d’una bona part de les nostres conviccions ortogràfiques, i aconsellem i preguem a tots els nostres amics que facin el mateix que nosaltres.”»

Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970


(Dènou anys més tard, en Castelló, les institucions culturals més importants de l'antic Regne de València firmaren les normes ortogràfiques que havien de valdre per al País Valencià i que seguien bàsicament les orientacions de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. També signaren el document algunes persones i entitats que després, durant la dictadura franquista –especialment interessada a dividir la llengua, com hui ho estan els principals avaladors del franquisme–, pretengueren desdir-se del que havien acceptat pacíficament en democràcia.)

Qüestions de llengua (52): El gènere no marcat (5)

Ve d’aquí.


La presidenta, la governanta i la infanta

Deia l’altre dia que una estudiant no trobava necessària, en general, la marca de gènere per referir-se a ella mateixa, a la seva professió. Estudianta existeix, però no ho fa servir gairebé ningú.

Però què me’n dieu de tècnic/a, òptic/a, etc.? És a dir, què passa amb els substantius que en masculí volen dir una cosa i en femení el nom s’ha especialitzat i ha adquirit un nou significat? La majoria –hi ha excepcions– de les professionals els col·legues masculins de les quals s’anomenen tècnics, òptics, aritmètics, físics, químics, etc. opten en l’actualitat per anomenar-se igual que els seus col·legues, és a dir, tècnics, òptics, etc., i no tècniques, òptiques, etc. Per contra, sí que tenim acadèmiques, unànimement. El motiu em sembla que només pot ser un: que tècnica, òptica, aritmètica, etc. eren mots que ja volaven sols. I acadèmica en canvi no havia adquirit cap significat propi.

O sigui, jo diria que hi ha d’haver una raó per fer el doblet, i que si no hi ha raó no cal doblar el gènere, per no multiplicar fins a l’infinit els doblets. Una raó de pes és que el substantiu teòricament no marcat tingui tanta càrrega masculina que aconselli fer-lo.

Ara bé, quina és la raó que ens fa dir presidenta? Tal vegada es vol remarcar, com si diguéssim, l’arribada de la dona a posicions fins fa poc impensables? Potser sí. Jo no tinc cap inconvenient amb la paraula presidenta, però per mi no és necessària, perquè em sembla que és incoherent amb la immensa majoria de la seva família de mots: més i tot, el fet que una dona arribés a ser president, per mi, encara seria una conquesta més alta. Més normalitzada.

Jo, hi torno, no em vaig sentir prou bé quan la presidenta del Parlament de Catalunya es mostrava orgullosa de ser «la presidenta». M’hauria agradat més que s’hagués sentit orgullosa de ser «la president».

Amb la majoria de noms i adjectius substantivats que es poden definir d’una manera planera a partir del verb del qual provenen, jo diria que no caldrien les dobles denominacions –especialment en els plurals–: expert ‘qui en sap molt d’alguna cosa’, president ‘qui presideix’, estudiant ‘qui estudia’, ajudant ‘qui ajuda’, o assistent ‘qui assisteix’; exactament igual com cantant o cantaire –que no tenen flexió de gènere– ‘qui canta’; etcètera.

Per tant, no em sembla que es puguin acusar de discriminants expressions com «ella és membre del grup d’experts», «ella forma part de la conferència de presidents», «ella va a l’escola de conductors», ni tampoc, fins i tot, «ella és expert (en tal cosa)», «ella és president»... i fins i tot –això ja és molt agosarat, ho reconec– «ella és conductor» o «ella és regidor», perquè substancialment aquestes paraules volen dir ‘ella en sap molt (d’això)’, ‘ella presideix’, ‘ella condueix’ i ‘ella regeix’. I sobretot perquè quan diem «ella» ja hem introduït l’element femení en l’acte de comunicació. I això és el que ens ha d’importar.

O sigui, podríem mantenir una sola denominació en molts d’aquests casos, i amb això augmentaríem els epicens dels quals parlàvem l’altre dia. Igual com ja fem amb pacient, creient, atraient, confident, parlant, votant... En això sí que Junyent, Bibiloni, Reig, el IEC... suposo que ens farien costat.

O si voleu, perquè ningú no s’enfadi, podríem respectar les dues possibilitats: per a les que vulguin ser presidentes o estudiantes o ajudantes o assistentes no cal que canviï res, ja ho tenen acceptat. Endavant, cap problema.

Perquè de fet la nostra llengua germana, l’occità, ja té molts adjectius, determinatius i altres elements doblats en gènere, i ningú no podrà dir que ho hagin fet per moda, perquè ho tenen de fa molt de temps: grana (femení de gran), tala (femení de tal), utila, dificila, civila, indestructibla, admirabla, confortabla, capabla, comptabla, amabla, semblanta, consequenta, evidenta, creienta...

O sigui, fer tots aquests doblets de gènere no es pot dir que sigui contrari a una evolució natural de la llengua: governanta, assistenta, presidenta... valenta, violenta, calenta, dolenta... institutriu, actriu, adoratriu, cantatriu...

Però tot el que impliqui ser coherents millor, no? Sempre que sigui possible i no forcem massa les coses. I hem dit aquí que com menys doblets existeixin, com més puguem considerar els substantius, adjectius, determinants, etc. com a efectivament no marcats de gènere, millor.

Abans de continuar cal fer esment d’una cosa, però: em fa l’efecte que la majoria de les terminacions -anta, -enta en els substantius catalans (no en els adjectius) tenen una història que no sembla gaire afavoridora per a aquestes denominacions –pel que fa al tema de fons del qual parlem, que és de la igualtat–: assistenta, dependenta, governanta, clienta, estudianta, serventa...

Em direu: i presidenta, que no és molt antic? Sí, però mireu el diccionari Fabra: «President -a El qui presideix. El president d’una assemblea. El president d’un tribunal. El president d’una societat. El president del Consell de ministres. La presidenta d’una Junta de Dames. El president d’una República» (edició del 1966; el subratllat és meu). Què me’n dieu? Doncs presidenta ve de lluny però quan hom admet presidenta pensa en una «junta de dames», en el patronat de la Creu Roja, en les «seccions femenines» (es deien així!) dels partits polítics o en les associacions de vídues. Em sembla que no m’equivoco gaire.

Si voleu, anem més enrere, al diccionari Labèrnia (1865). De primer, president i presidenta tenen entrades separades, fet que ja ens dóna una pista. «President Lo qui presideix [...]» «Presidenta La dona del president.» D’acord, després el mateix diccionari concedeix que presidenta és també «la que mana y presideix en alguna comunitat». Però la primera accepció ja ens ha col·locat el missatge principal.

Com és el cas d’infanta. O el de geganta. O el de governanta, ja esmentat. Una infanta no és un infant femella, és una altra cosa. Una geganta no és exactament (o no és sempre) una dona gegant, és una altra cosa. Una governanta no és pas, com un governant, ‘qui governa, especialment qui té la direcció política d’un estat’ (DIEC 2011), sinó que és una ‘majordoma, supervisora d’hotel’ (DIEC, 2011). Voleu dir que quan parlem d’una governant ara n’hauríem de dir governanta i afegir el nou significat al diccionari?

Doncs això és el que hem fet, mutatis mutandis, amb les presidentes.

O sigui, infanta, presidenta i governanta vénen de tan lluny com metgessa i alcaldessa quan eren només ‘la dona del metge’ i la ‘muller de l’alcalde’, i per això defensava jo, en coherència amb el que dic avui, que s’hauria d’anomenar alcaldes a les dones que manen als consistoris municipals, i deixar que les alcaldesses passin a millor vida, com a paraula antiga. Perquè eren substantius que es doblaven al femení per concedir-los rols de segona fila, o bé innocus (clienta, estudianta, ajudanta, assistenta).

Que ja hem canviat el significat d’aquells mots o els hem afegit nous significats? I tant. I podem canviar-ne més. Però realment ens interessa? Ha estat un bon negoci? No seria millor que les presidentes del parlament o del govern o de l’estat o de l’empresa fossin les presidents? Se’ns fa tan difícil? Necessitem poder dir, pel despit que ens han provocat els segles transcorreguts, la presidenta? Farem el mateix amb la governanta?

Crec, doncs, que encara que sembli contradictori caldria reclamar la forma invariable per als casos en què la marca de gènere masculí va quedar afegida a noms i adjectius com els esmentats només en el moment en què es va buscar una forma femenina que anés bé per a uns significats que no eren exactament els mateixos que els de la forma principal.

En resum, l’evolució de la llengua en sentit antidiscriminatori, per mi, hauria de bandejar aquestes segones formes i recuperar la invariabilitat (l’epicenitat) de la forma principal per als dos gèneres. I llavors, si es conserven els doblets que ara hi ha, els diccionaris haurien de fer palès que tenen una marca d’antigor o de desús: que la gent tingués clar que presidenta, governanta, mestressa, metgessa... fan una mica de pudor de naftalina.

Massa alambinat?

O, si no, també podríem ser coherents: estudianta, assistenta, ajudanta... i llavors també pacienta, confidenta, protestanta, assaltanta... i, amb els adjectius, al costat de dolenta, valenta, amarganta i companyia, intel·ligenta, creienta, importanta, solventa, diferenta, absenta...

És clar que tampoc no passa res per tenir una llengua asimètrica i no del tot coherent amb les pròpies regles i excepcions a les regles –de fet ja és així en molts punts– i, per tant, no passarà res per tirar endavant amb les presidentes, les alcaldesses i les metgesses i en canvi no fer-ho amb les governantes absentes ni amb les amantes diferentes ni amb les confidentes solventes. No passa res. Jo tampoc vull fer propostes concloents. Només pretenc fer rumiar, especialment als i a les que ho tenen tot tan clar.

I llavors respondria al problema que plantejava el catedràtic de la Universitat d’Essex Ignasi/Ignacio Roca: «Es pot dir en veritat que “l’actual president del Parlament és una dona”, però no que “l’anterior presidenta del Parlament era un home”, perquè les presidentes per definició (lingüística) són dones (femelles), mentre que els presidents simplement són les persones que presideixen, sense especificació de sexe» (article «Totes les catalanes són catalans, i molts catalans també catalanes», 2011, traducció/adaptació –pèssima, quedi dit, però així i tot avalada pel GELA–, de l’original en espanyol «Todas las vascas son vascos, y muchos vascos también vascas. Género y sexo en el castellano», publicat al Boletín de la Real Academia Española [BRAE], tom 89, quadern 299, p. 77-117 [també és curiosa aquesta expressió: «molts catalans també [són] catalanes», perquè més que «molts» hauria de dir «si fa no fa la meitat», no?]).

Doncs bé, amb la meva proposta es continuaria dient, com es diu ja ara, que «l’actual president del Parlament és una dona» i també que «l’anterior president del Parlament era un home». Però en canvi quan parléssim de qui exerceix aquest càrrec actualment diríem que és «la president» del Parlament. I tothom content (i contenta). (Els darrers parèntesis són una broma.)

Ja sé que amb això no arreglem cap problema gros (haurem de continuar dient «les i els presidents» si volem ser inclusius i no tenim cap altra manera d’especificar que hi ha homes i dones inclosos en el col·lectiu «presidents»), però sí que avancem una miconeta.

Em diran que president/presidenta no és la qüestió, i respondré que ja ho sé, que el problema és molt més gros. Però té gràcia que les crítiques utilitzin tan sovint exemples concrets de «solució impossible» per posar-los en ridícul i reduir el problema a l’absurd i que després, quan els dónes la solució a un d’aquells exemples i resols un d’aquells absurds, et diguin que el problema és més gros.

Ja hi estic d’acord, però si anem resolent cosetes anem avançant, no? O no volem avançar de cap manera?

Jo faig aquest plantejament: diners i cortesia no es guanyen en un dia. O sigui, no ho canviarem tot ni en un any ni en quatre ni en deu –això ja ho tenim comprovat–, però si no caminem cada dia una mica, i si pot ser per viaranys rumiats i no a la babalà, no avançarem gaire.

És veritat, les propostes de màxims fetes a corre-cuita se solen formular malament, i això és el que ha fet que hi hagi hagut la reacció contrària gairebé unànime dels que en saben –i en saben de debò, no ho dic de manera irònica. Aquesta mena de propostes de tot o res provoquen rebuig i generen poques connivències fins i tot en persones que haurien de ser aliades.

La llengua no evoluciona a cops de puny, sinó de mica en mica. Es demana Ignacio/Ignasi Roca en l’article esmentat: «Encara que fos realment imperatiu continuar promovent la dona, algú es pensa que el simple ús de els catalans i les catalanes ho assolirà?» És clar que no. El llenguatge és massa poca eina per assolir un cim, però es tracta d’avançar, de pujar, de passar del campament base al campament 2, o al 3. Això, si més no, és el que m’havia proposat jo amb aquests articles.

A mi em semblen contraproduents, en efecte, les maniobres que volen imposar la doble denominació peti qui peti, en totes les situacions: «Col·legi de Doctores i Doctors i Llicenciades i Llicenciats de Catalunya». D’aquest cas ara com ara no en tinc la solució –els doblets aquí no són solució–, però en altres casos sí que es poden buscar alternatives: «Col·legi de Professionals de la Psicologia», «Col·legi de Professionals de la Pedagogia», «Col·legi de Professionals de l’Assistència Social»...

I que no ens diguin incoherents per solucionar alguna cosa i no solucionar-les totes alhora. Ja vam veure que d’incoherències la gramàtica n’és ben plena.

Crec que les solucions que es prenguin s’han de prendre per passes, buscant consensos, avançant de mica en mica. Ni «la gramàtica té resolta aquesta qüestió des de sempre i no cal donar-hi més voltes», ni «tot el que sigui susceptible de ser doblat, doblem-ho».

La societat, el conjunt de parlants, em penso que no seguirà aquesta pedagogia maniquea, ni encara menys les seves conclusions, que consideren massa extremades: el fet real és que en la vida de cada dia, en els actes públics, en l’elaboració de textos, força gent –conscienciada però no obsedida– dubta, almenys de moment. Molta gent, jo diria que la majoria, no sap com dir o escriure determinades coses de manera correcta i alhora no enfarfegada.

Jo crec que en aquest tema l’important és que les i els parlants tinguem cura en la manera de parlar de col·lectius o a col·lectius. Exactament igual com tenim cura de no dir segons quines paraules en segons quins contextos –o en cap context– a partir del moment que vam descobrir que aquella paraula era ofensiva o menystenidora per a algú.

Un altre camí seria aconseguir que l’ús genèric del masculí plural no fos usat MAI com a excloent del femení. Però això ningú no sap tampoc com es fa, perquè és un ús que de fet se sent, s’experimenta cada dia. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat en aquest punt ho pot comprovar.

El professor Roca fa encara en el seu article una pregunta capciosa: «Quin dels dos titulars reflecteix fidelment la realitat?: “La primera catalana del 2011 es diu Jasmine i ha nascut a l’hospital de Mataró” o “El primer català del 2011 es diu Jasmine, nascuda a l’hospital de Mataró”?»

La resposta meva és: cap dels dos. Hauria estat millor «Jasmine, nascuda a Mataró, estrena (o enceta) el 2011 a Catalunya», o «Jasmine, nascuda a Mataró, guanya la cursa catalana de nounats del 2011», o fins i tot «El primer nadó del 2011 a Catalunya es diu Jasmine i és nascuda a Mataró». Per exemple.

Naturalment no dic: crec que això hauria de ser així. No. Hi torno: hauríem de rumiar-hi tothom i després, si ho veiem prou clar, anar-ho introduint de mica en mica en la parla habitual, en els escrits, en les instruccions que es publiquin per evitar o minimitzar el llenguatge sexista.

Continuaré, que em penso que encara em falta una mica.

Qüestions de llengua (45): Pompeu Fabra i les variants dialectals

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que [els valencians] emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear. [...]

»Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària.

»Eliminats, dins cada varietat, els barbarismes de lèxic i de sintaxi, reintroduïdes en la llengua escrita les paraules i les construccions perdudes durant els segles de decadència literària, enriquida la llengua escrita pels mots i girs que ens ofereixen els diferents parlars actuals, bandejades les mil corrupteles que hi pul·lulen, evitades les grafies consagradores de pronúncies merament dialectals; les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya i el català de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justificarien pas de parlar com encara alguns parlen d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana.»

Pompeu Fabra, Converses filològiques, n. 619, ed. Barcino 1954. L’original d’aquest text havia estat publicat l'any 1918 a la revista nacional Nostra Parla. (Via: Rafael Castellanos i Vicent Pitarch, Migjorn 16 juliol 2010. Podeu sentir la veu original de Fabra dient això mateix al bloc Extrem Sud, de Joan-Carles Martí i Casanova.)

Perles (36): «Cada día son menos»

«Gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana, y cada día son menos los interesados por estos temas.»




Comentari del censor franquista, anònim, a propòsit dels tres volums publicats l’any 1955 de les Converses filològiques de Pompeu Fabra, traspassat set anys abans. Tret de Quim Torra i Jaume Clotet, Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), ed. Acontravent, 2010

Perles (33): Tres homes fonamentals

«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»

Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).

Qüestions de llengua (XXVIII): L’article «lo»

Mireu què diu el diccionari de l’institut: «lo art. [LC] Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, forma masculina de l’article definit. Lo pare i los fills.» La sigla «LC» que encapçala l’entrada del diccionari vol dir «lèxic comú».

He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.

Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.

Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»

El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».

En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».

(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)

(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:

«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.

»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]

»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]

»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)

Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà

Escriu Oriol Bohigas, l’artífex, dissenyador i factòtum de la Barcelona actual de les pedres a preu d’or, dels rècords mundials de contaminació i del glamur internacional:

«Per sort o per desgràcia, el lèxic difós per la televisió s’ha introduït en la parla corrent i sovint s’hi ha enquistat de manera definitiva. [...] Malgrat errors i derivacions, cal acceptar, però, que aquesta popularització lèxica ha sigut positiva en termes molt generals i gràcies a ella i a l’escola primària i secundària els que encara parlen català –natius o immigrats– tenen més bons instruments i recursos més fàcils. Però de vegades hi ha hagut errors que em semblen inexplicables o explicables només per un desconeixement de la real distribució social del lèxic familiar.

»Un exemple evident és la imposició gairebé general en les sèries, en els fulletons locals, en els doblatges cinematogràfics i en les expressions informatives de les paraules papa i mama per anomenar casolanament el pare i la mare. Per fer un bon camí en la normalització de la llengua semblava més lògic haver-se esforçat a divulgar l’ús de pare i mare, segons la tradició més arrelada a Catalunya –i permanent en les àrees menys contaminades pel castellà–, seguint la reivindicació culta i cosmopolita dels anys 30 que havia reeixit a reimposar-lo en les famílies catalanistes, en les societats obreres, en els cercles culturals i en la millor literatura del noucents. En canvi, s’ha generalitzat una forma que a més de la ridícula i dolçassa cacofonia, té unes referències socials massa fortes per a ser adoptada en qualsevol circumstància. Papa i mama (amb accent pla) s’utilitzaven exclusivament entre les famílies de limitada economia i consideració social, majorment immigrades i segurament amb restes encara vives de les seves llengües i els seus dialectes natius, però sobretot temoroses d’usar els mateixos substantius que manejaven les famílies de l’alta burgesia o inclús de la classe mitjana. Aquestes es dividien en els que usaven pare i mare –els catalanistes intel·lectuals més cosmopolites i literaris, segurament amb militància republicana– i els que usaven papà i mamà (amb accent agut) –els burgesos i semiburgesos més conservadors, menys bel·ligerants, tot sovint, més propers a la cosa prèpia [«pija» en l’original]. De manera que encara avui –o abans que la televisió i els doblatges ens haguessin contaminat– la distinció entre les dues paraules planes i les dues agudes marca dues classes socials, cada una amb diferents usos i costums. La pèrdua d’atenció a aquestes diferències provoca avui situacions clarament ridícules. Fa feredat sentir a la televisió catalana com els prínceps de França s’adrecen a Lluís XVI i a Maria Antonieta dient-los papa i mama o com en qualsevol adaptació de qualsevol novel·la de saló els jovenel·los que pretenen ser elegants cauen en la vulgaritat de dir mama a la seva mamà. Tan fàcil com era –i alhora científic, pedagògic, social, civilitzat– fer servir en qualsevol cas pare i mare. I reservar, com es feia, la denominació de papa al papa de Roma.» (El País 19 setembre 2007)

Com que vaig estudiar el tema fa un temps, em permeto d’explicar el que en vaig treure, després de parlar amb gent de tot el domini lingüístic.

Hi ha una percepció bastant generalitzada (parlo de «percepció», no de realitat), en efecte, que mamà i papà és cosa de burgesos i –subratllo aquesta i, perquè no necessàriament són la mateixa cosa– de prepis (o poixos, o pijos); potser, majoritàriament, gent de la part alta de Barcelona i de la rodalia –incloent-hi determinats barris dels anomenats «carrers de Barcelona», com Igualada, Sabadell i altres ciutats veïnes.

Això ja ho deia Joan Coromines, que estenia el fenomen a les altres «capitals» del domini lingüístic: València i Palma. Ho diuen d’aquesta manera majoritàriament persones de certa edat –això explicava Coromines–, alguns sense gaire influència castellana, perquè en castellà també hi ha molta gent que diu mama i papa i sens dubte no és per influència catalana, perquè és un fenomen que se sent no sols en gent que és aquí de fa molts anys, ans també en nouvinguts: només cal anar a la Trinitat, a la Mina, al polígon Gornal de l’Hospitalet...

Sembla, diu Coromines, que el mamà ve del maman francès. La influència francesa a Catalunya ha estat sempre important, i no exclusivament entre les classes mitjanes i altes. Ara, si tot ve del francès, per via de classe dominant, aquests orígens ja no compten en la transmissió actual del costum. I en fi, més d’un pare de la pàtria i de la llengua ho feien anar així a casa seva.

Ara bé, els que diuen mama i papa, quan senten a dir mamà i papà han fet sempre ganyotes de rebuig. I això també passa a l’inrevés, que els que diuen mamà i papà i senten mama i papa ho veuen com un tret pobletà o com a cosa d’immigrants, tal com deia Bohigas. Sí que hi ha la qüestió burgesa, una burgesia transversal –catalana i castellana– que també pot ser rural o semirural, i no necessàriament propietària, ni de classe alta –ho diu Bohigas: «semiburgesa».

El diví Bohigas, doncs, no s’adona que segurament a ell, en la seua simplificació, el traeix l’experiència pròpia. Ell –i jo mateix també, per això en puc parlar– és d’una d’aquelles famílies «burgeses i semiburgeses més conservadores, menys bel·ligerants». Però els fets, si més no en l’actualitat, són força més complexos que el que diu ell, potser perquè han passat prou anys, anys que han fet canviar aquesta percepció seva que tal volta era certa fa mig segle, o potser perquè mai no ha sigut exactament així com diu ell, que la vida és molt rica i hi ha una gamma força àmplia de grisos entre el blanc i el negre.

El fet cert és que hi ha moltes famílies ben catalanes i/o burgeses i/o de ciutat de tota la vida que han dit tota la vida mama i papa. I no parlem dels que han optat per no dir mama ni papa, ja des de fa generacions, i s’adrecen als progenitors amb els noms de fonts: Lluís i Olga, o ara, suposo, Kevin i Sigourney, Fàtima i Ahmed. I encara hi ha els tradicionals mumare, ta, ma i altres.

En resum, els termes menys marcats o connotats en tot el domini lingüístic són mare i pare. Els termes mama i papa resulten marcats sobretot per als que diuen mamà i papà. I els termes mamà i papà resulten encara més marcats –i amb més raó– pels que diuen mama i papa i mare i pare.

Però tot plegat és molt opinable i variable. Al capdavall, Pompeu Fabra deia als seus pares papà i mamà.


Afegitó del maig 2011. Ara m’arriba una nadala de la comarca del Comtat, cap al sud del País Valencià (entre l’Alcoià, la Marina i la Vall d’Albaida). Fixeu-vos com parla de sant Josep, cap al final (he marcat l’expressió en negreta). Ara bé, tampoc s’ha de descartar que algú hi hagi introduït aquest element de manera subreptícia. Em penso que lligaria més amb el conjunt («estable») que hi digués «son papә» o «son parә», plana i acabada en neutra (so de e en la variant valenciana):

Nadaleta de la Vall de Travadell

Allà a Betlem, vora murall, hi havia un xiquet gitat a la palla.
I relluïa com una estrella, la seua bova era una perla.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Pastorets i pastoretes deu-me llenya que tinc fred;
no me la feu d’argilagues, feu-me-la de romeret.
A la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apaguem la llum.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum.

Una senyora que era sa Mare, agenollada era a l’estable.
Allí li deia fent-li festetes i li torcava les llagrimetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

En un racó fent foc estava, un bon senyor que era son papà.
Com ja fa fred, fent-li ascletes per a què calfe les camisetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Volent-lo veure molt, s’apropaven el bou i l’ase que allí estaven.
Fora!, els deia la Verge Maria, i ells obedients a terra es gitaven.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.