Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Núria Puyuelo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Núria Puyuelo. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de juliol del 2016

Qüestions de llengua (72): Accents conflictius

No és sobre la distribució d’accents aguts i greus sinó sobre una qüestió més bàsica: la síl·laba que s’accentua. Ho copio de Núria Puyuelo i hi faig unes glosses pròpies:
A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: «Carai, si que se’ns ha fet tard.» O bé caldria escriure-ho de la manera següent: «Carai, que se’ns ha fet tard”?» En català, aquest «si» exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: «Si que n’és, de bonic!», «Si que és divertit», «Si que han vingut amics!» o «Si que crides!». Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps...
En resum, és elít i no èlit, ciclòp i no cíclop, criquèt i no críquet, futbòl i no fútbol, ibèr i no íber, poliglòt i no políglot, xassís i no xàssis, radàr i no ràdar, libído i no líbido, àcne i no acné, atmosfèra i no atmòsfera, intèrfon i no interfòn, míssil i no missíl, omòplat i no omoplàt, policíac i no policiàc, aurèola i no aureòla, diòptria i no dioptría, rubèola i no rubeòla, període i no periòde, pneumònia i no pneumonía, quàdriceps i no quadríceps.
Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit [perít] o pèrit, reporter [reportér] o repòrter, saxofon [saxofòn] o saxòfon, xòfer o xofer [xofér], antílop o antilop [antilòp] i imbecil [imbecíl] o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en -iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï...
En resum, és canvío, estudía, pronuncía, diferencíin, evidencíen, copíi, i no cànvio, estúdia, pronúncia, diferènciin, evidèncien, còpii.
Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric [Muníc, Tibèt, Zuríc i no Múnic, Tíbet, Zúric] i Marràqueix [no Marraquéix] i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèricles, Dídac [i no Edíp, Espartàc, Damòcles, Perícles, Didàc], entre d’altres.

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara meduŀla, torticoli [medúŀla, torticòli, i no mèduŀla, tortícoli] o quàdriceps [i no quadríceps, com ja s’ha dit] són paraules que sovint sentim mal pronunciades. [En aquest bloc hi podríem afegir mimesi i ebola, que es pronuncien mimèsi i ebòla, no mímesi ni èbola.]


(Publicat a El Punt Avui sota el títol «Accents amb mala bava», 29 novembre 2015; els aclariments entre claudàtors i en lletra més menuda són del VF; deixo amb lletra negreta com s’escriuen totes aquestes paraules, per evitar equívocs)

diumenge, 31 de març del 2013

Diguem ‘blog’

Com que ho ha explicat molt bé la Núria Puyuelo (aquí a sota) ja no cal que digui res. Jo era partidari de la doble denominació bloc/blog i aquestes derrotes sempre fan mal, però s’han d’acceptar amb esperit esportiu i bonhomia i tal.


El ‘blog’ destrona el ‘bloc’

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat incorporar al Diccionari de la llengua catalana la forma blog en detriment de bloc, que era la denominació que defensava el Termcat des del 2005. Segons aquest organisme, la forma bloc era una adaptació fonètica de la forma anglesa blog i responia a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions periòdicament. Finalment la Secció Filològica de l’IEC s’ha decantat per la forma blog perquè és la denominació més estesa i la que fan servir més els mitjans de comunicació i les universitats. A més, la denominació bloc havia estat criticada per diversos lingüistes perquè etimològicament les dues formes no tenen res a veure. L’anglesa blog, que és la que han adoptat la resta de llengües, prové del mot weblog, compost per web, ‘pàgina web’, i log, ‘registre’, un origen molt diferent de la paraula bloc, del neerlandès blok, que significa ‘tronc tallat’. “Si continuam aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant els altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar i esgarriada d’escriure allò que tots grafien blog”, assenyalava el lingüista Gabriel Bibiloni en un article publicat a la revista Llengua Nacional ja el 2005.

Amb la incorporació de blog en el diccionari, s’ha introduït també el derivat bloguer i s’ha descartat blocaire, provinent de bloc.

(Extracte de l’article de Núria Puyuelo publicat al suplement de cultura del diari El Punt Avui, 8 març 2013; la iŀlustració prové de Dailyiso)