Tres llibres

La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.

També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».

Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:

Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):

- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.

- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.

- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.

Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...

Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!

(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)

Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

Perles (105): El toc de campanes i el repicó

«“Doblar les campanes”, en el vocabulari dels campaners de la catedral de València, és una expressió antiga: és el toc a contratemps d’una campana fixa (o dues) mentre que l’altra es mou a mig vol, o siga oscil·lant.

»El “doblar” castellà equival en valencià a “fer trancs”, és a dir, tocar dues o més campanes al mateix temps, dues o tres vegades, per indicar el sexe del difunt. És una expressió molt tècnica.

»“Brandar” o “ventar” són paraules medievals, tot i que actuals a Catalunya, per a campanes que oscil·len, no sempre amb sentit de toc de mort. Abans a València, i ara encara a Catalunya, les campanes només oscil·len; les campanes voltejades són un invent posterior, vingut del sud.

»“Repicar”, el repic, és el toc precipitat –però ordenat– de dues o més campanes: és sempre signe de festa.

»“Sonar” val per a tot, i per tant no val per a res, ni s’usa, quan parlem de campanes.

»A “tocar” li passa el mateix, que val per a tot, però què en aquest cas sí que s’utilitza en molts casos: tocar a festa, tocar a mort, tocar a foc. Es diu “tocar a” o bé “tocar per a...”. Efectivament, “toquem per a” tal persona (en cas que haja mort), o “per al” Corpus o “per a” Sant Vicent...

»“Per qui toquen les campanes” o “per a qui toquen les campanes”: totes dues són bones.»

(Font: Francesc Llop i Bayo, Gremi de Campaners de València, via Víctor Iñúrria)

Més:

«Quan vivíem en escaletes i la gent tocava a la porta corresponent des del carrer, feien tants colps de picaporta com nivells tenia l’habitatge, de forma que si vivies al segon nivell, es feien “dos pics” si era a mà dreta, i si era la porta de davant “dos pics i repicó”.» (Víctor Iñúrria, Migjorn, 29 octubre 2012)

El mateix es feia, em recorden ara, a les cases en què el “timbre” era una campaneta penjada a l’extrem d’una corda suspesa del sostre de l’entrada mitjançant unes politges, corda que s’estirava per l'altre extrem des del carrer tants cops com calia segons els nivells de la casa –sacsades fortes– i les portes de cada nivell –sacsades breus. Ara no sé si ho he explicat bé.

Perles (95): Saber idiomes

per gentilesa de Víctor Iñúrria, Migjorn, 3 maig 2012

Diuen que un ratolí anava a corre-cuita fugint d’un gat que volia acaçar-lo. En qualsevol lloc que s’amagués, el gat li anava al darrere, i a poc que es feia amb ell.

Però sobtadament li apareix al davant un albelló i ell es llança dins amb forts batecs de cor i l’alè a punt de trencar.

El gat es queda fora bastant enrabiat, fins que pensa una estona i comença a bordar, dient allò de guc, guc, guc, bub, bub, bub.

El ratolí es diu: “Tan valent que era i ara que ha vingut el gos se n’ha anat. Ja puc eixir.”

Tan aviat ix el ratolí, el gat, que l’esperava, l’agafa i se’l menja.

En acabar, el gat, satisfet, es llepa els llavis, s’acarona la panxa i diu molt satisfet:

–Diran el que vulguen, però no hi ha res com saber idiomes.

Qüestions de llengua (49): El gènere no marcat (2)

La brometa, els dogmes i l’evolució de la llengua

Ve d’aquí.

Recomenço avui amb una reflexió recent de Laura Freixas:

«Un empresari es troba amenaçat per haver demanat, en un anunci de feina, “un programador”, en comptes de “un/a programador/a”: pobre home, víctima d’una nova inquisició! Els qui una setmana rere l’altra clamen contra el que ells anomenen “llenguatge políticament correcte”, mai no han tingut curiositat, em demano, per entendre les motivacions del contrari? Curiositat per relacionar, posant per cas, la invisibilitat de les dones, l’escassetat de dones en llocs de poder, amb la seva invisibilitat lingüística? Curiositat per valorar els aspectes simbòlics i no sols els pràctics? Perquè si l’únic que importa és la cosa pràctica –la comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre–, és veritat que és molt més senzill escriure “programador” que no “programador/a”, dir “barcelonins” que no “barcelonins i barcelonines”. Però per aquest dos i dos fan quatre també seria molt més senzill que Catalunya s’escrigués Cataluña, que Lleida es tornés a anomenar Lérida i que tothom, incloent-hi senadors i futbolistes, parléssim sempre en castellà.» (La Vanguardia, 17 febrer 2011)

La frase clau és aquesta: «La comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre.»

Jo crec també, com Freixas, que en la situació actual hi ha motius pedagògics més que suficients com per insistir en el tema tot el que faci falta, encara que algunes i alguns, i també institucions de gran volada, hagin pretès dir la darrera paraula.

Però a més dels motius pedagògics n’hi ha d’estrictament lingüístics.

El llenguatge és un instrument del qual ens servim els homes... Les dones no? Veieu com hi ha equívocs? Com ho hauria de dir si només em volgués referir als barons? Perquè si dic «els barons» no podria pensar algú que em referia als barons ‘títol nobiliari’? I «els homes mascles» sembla una mica pejoratiu, no? «Éssers humans de sexe masculí», potser? Pfff.

El llenguatge és un instrument, deia, del qual ens servim els humans... Aquí no hi ha problema. Ja m’he empescat, doncs, una estratègia per evitar el llenguatge equívoc i alhora, per mi i per molta gent, discriminatori: en aquesta frase he escrit «humans» pensant amb perspectiva de gènere, o de gèneres. Algú hi té res en contra, dels que clamen contra aquesta suposada «moda artificial» del llenguatge no sexista? O ara m’acusaran de papanates o de toca-sons? Perquè de vegades sembla que fins i tot els recursos més innocents, com ara aquest, per a alguns siguin massa alambinats. N’hi ha que protesten, en general, per tot el que comporta qualsevol «manca de naturalitat» a l’hora d’enraonar o d’escriure. Doncs els demano: hi ha cap artifici en la paraula humà? També el trobeu «poc natural»? I en canvi sí que trobareu «natural» l’expressió «treballadors de sexe masculí», en comptes de «treballadors», quan voldreu especificar que us referiu només als treballadors mascles d’un col·lectiu mixt?

Tornem-hi: el llenguatge és un instrument del qual ens servim els éssers humans... per comunicar-nos, i evidentment, si volem, els codis emprats en aquesta comunicació els podem canviar. Només faltaria.

Quan algun/a lingüista s’entesta a dir que això del gènere no marcat és així i no de cap més manera, sol utilitzar exemples que freguen el ridícul, in cauda venenum (amb verí, amb trampa; disculpeu el llatinòrum, que fa dies que volia fer servir quan en tingués l’ocasió), cercant la reducció a l’absurd: «Una parella home-dona haurà de dir que “vivim junt i junta”?» «Les festes del País Valencià a partir d’ara hauran de ser de “moros i mores i cristians i cristianes”?» «Ja no podem dir que “anem a dinar a casa els pares” (tret que “els pares” siguin dos homes)?» «Com caldria dir que ‘el Pere, la Maria i el Joan han estat els meus millors professors’?»

El poeta Salvador Oliva ja feia broma –poca-solta, en la meva opinió, per demagògica; o sigui, brometa– sobre el tema:

«O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons
¿seràs capaç de dir-li mai pilota?
Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és ‘planet’ aquest planeta,
dir ‘trompet’ a un que toca la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li ‘dentist’.»

(citat per Quim Monzó,
La Vanguardia 10 febrer 2011)

Coses d’eixa mena.

Aquestes argumentacions no cal discutir-les, perquè no són exemples, són només armes retòriques. A mi no m’espanten, no em fan canviar d’opinió.

Oi que tampoc podem dir que «la meva tieta i el meu cosí són monjos»? Hem de dir que «la meva tieta és monja i el meu cosí és monjo», no? Perquè en aquest cas, quines coses, segons la llengua «ser monjo» no inclou «ser monja». Llavors, és taaaaan complicat i taaaaan artificial dir «ciutadanes i ciutadans»? El qui va escriure aquella cançoneta del Patufet que parlava dels «homes i dones del cap dret» ja estava infectat de la malaltia acientífica dels qui no saben reconèixer que «homes» inclou «dones»?

Jo no dic que hàgim d'arribar als extrems que cita –per criticar-los, i amb tota la raó del món– la professora de lingüística general M. Carme Junyent:

«Proximitat del domicili de l’alumne o alumna al centre o, en el seu cas, la proximitat del lloc de treball del pare, la mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet [...], o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat... / Quan a instància del pare o mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet, o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat, es prengui en consideració, en comptes del domicili de l’alumne o alumna...» (M. C. Junyent, «Gènere, sexe, llengua», Universitat de Barcelona, s.d.)

Demano: no hi ha un terme mitjà? No podem treballar per arribar-hi? No podem fer passes endavant per minimitzar el fenomen de la invisibilitat de les dones en el llenguatge quan es parla de o a col·lectius mixtos?

A mi em sembla que es pot insistir a una banda i a l’altra que no calen tants doblets masculí/femení, però que tampoc no està ja tot inventat, que la llengua no és un conjunt d’esquemes fixos i definitivament resolts que es va repetint d’una manera automàtica generació rere generació. La llengua és vida.

I doncs, la festa de moros i cristians, mentre continuï existint el costum, serà segurament tota la vida de moros i cristians, encara que, com es va fent de mica en mica, entre els moros i cristians hi hagi unes quantes mores i també unes quantes cristianes (si bé molt de mica en mica, com ha denunciat Verònica Gisbert: Ni mores ni cristianes, gènere i poder en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, tesi de màster, octubre 2010). Però pot passar que un dia l’Ajuntament d’Alcoi, posant per cas, pensi que el nom no és adequat –i no sols, o no precisament, per motiu de gènere– i en proposi un altre: Festa de l’Orient i l’Occident, per exemple.

I amb això no haurem posat punt final a cap civilització ni haurem soterrat cap idioma ni traït cap geni de la llengua ni desautoritzat cap dels nostres avantpassats ni escriptors ni gramàtics ni clàssics. Senzillament haurem evolucionat, com a éssers intel·ligents que se suposa que som.

(Valgui això dels moros i cristians com una anècdota per desemboirar-nos una mica després de tanta estona de discurs.)

Pel que fa a «els pares», en efecte, tal com van avui les coses, em sembla prou evident que sí que hauríem de trobar una manera més clara d’anomenar «el pare i la mare» que no sigui «els pares», ja que «els pares», a hores d’ara, és una expressió confusa. Potser amb «els progenitors» avancem una mica: «progenitor» no és tan masculí –passeu-me aquest disbarat... que en el fons és clau en tot aquest assumpte: hi ha paraules més masculines que altres que comparteixen el mateix gènere gramatical– com «pare», però al final ens trobem amb el mateix problema –si per algun motiu ens convé la distinció–, i és que no sabem si són un home i una dona o dos homes. O sigui que no ens serveix, o no ens serveix prou. Com es resoldrà el problema? No ho sé. Però no passa res pel fet que aquí tinguem un punt pendent per resoldre.

Entre altres motius perquè hi ha gent que ha fet propostes sobre aquest punt concret. O més que propostes, recordatoris: «A Mallorca, quan hom ha d’anomenar els “genitors”, no diuen normalment “els meus pares”, diuen molt sovint “mon pare i ma mare”. Dir “els meus pares” sonaria molt lleig», vaig llegir fa unes setmanes en un missatge enviat a la llista de lingüistes Migjorn (25 desembre 2010) per l’arquitecte i escriptor Miquel Adrover. I un altre collistaire, Esteve Gau, afegia: «En català clàssic, o fins i tot posterior, es tenia tendència a parlar de “parents” per anomenar el pare i la mare plegats. Tal com en francès. [...] A la versió antiga dels Segadors hi ha un vers que diu “i al davant dels seus parents deshonraven les donzelles”.» Li contestava Adrover que el DCVB confirmava aquella intuïció de Gau a l’entrada «parent»: “1. m. pl. ant. (llatinisme) Pares. Els parents: el pare i la mare plegats.”».

Jo el que dic, doncs, és que no em sembla una resposta correcta dir: «Això està resolt des de sempre i es diu així i no es pot dir de cap altra manera.» Doncs ja es veu que no: pots dir «els (meus) parents» –diferent, és clar, de «uns parents (meus)»– en comptes de «els pares». I sobretot pots dir «el pare i la mare», «la mare i el pare» (i totes les variants: el papa i la mama, el papà i la mamà, mumare i mumpare, ma i ta...). Paral·lelament, no cal dir-ho, els altres parentius: germans i germanes, nebots i nebodes, l’avi i l’àvia (i no «els avis»), igual com l’oncle (o el tio, de moment incorrecte) i la tia. O també hem d’acceptar que «els oncles» inclou «les tietes»?

O sigui, cal que algunes i alguns no s’exclamin dient que tal cosa és insoluble, perquè aquesta actitud és molt poc científica. En llengua –aquí vaig a les palpentes– i en comunicació –d’això en sé una mica més– la majoria de les coses considerades insolubles s’han anat solucionant amb el pas del temps. Qui ho havia de dir, que els abans anomenats «pagani» (la gent de pagès) acabarien tenint –en teoria, almenys– els mateixos drets de «ciutadania» que abans lògicament només tenia la gent que vivia a ciutat? Qui ho havia de dir, que els «ingenui» (nascuts lliures, i per tant amb una certa tirada a la prepotència respecte als esclaus) ara serien sobretot ‘confiats, espontanis, innocents’ (tot i que es conservi encara en els diccionaris la definició antiga)?

N’hi ha també que a l’hora d’argumentar utilitzen l’exemple d’altres llengües, com ara l’anglès, i asseguren que en aquesta llengua «les marques de gènere són residuals». És clar, però aquí hi ha trampa. Els més honrats concedeixen que en anglès, al contrari que en català, es distingeix father (pare), mother (mare) i parents (tots dos; però no pas fathers!), i també son (fill), daughter (filla), children ‘fills i filles, canalla’ (i, per tant, child ‘fill o filla, nen o nena’), i que també distingeixen brother, sister, uncle, aunt, he, she, him, her... i per tant si tens one brother i one sister no tens pas two brothers. Una d’aquestes distincions de l’anglès, actor/actress, ha fet que hi hagi premis diferents per a homes i dones en la majoria dels festivals de cinema, fet que no passa amb les altres categories dels premis.

Però no he trobat encara ningú que faci la reflexió següent: és veritat que they (ells, elles), com tants altres mots, no té marca de gènere, però és que no és exactament la mateixa cosa aquest they que el nostre ells, justament perquè no existeix shey (que si existís podria significar elles). Per tant, sí que podem dir que en anglès they (ells, elles) i tants altres mots no tenen marca de gènere... però perquè és veritat de debò. O sigui, quan diuen que «les marques de gènere són residuals» alhora haurien de reconèixer que aquesta no-marca (they), claríssima, no coincideix amb la nostra suposada no-marca (ells), perquè la nostra suposada no-marca és compartida amb el gènere masculí. Amb la qual cosa, a l’hora d’enfrontar-nos al sexisme lingüístic el problema que té the English-speaking world i el que tenim nosaltres és diferent. Nosaltres el tenim molt més gros.

I de diferències com aquesta entre l’anglès i les llengües romàniques, les que vulgueu.

Per tant: ¿ens hem de conformar sempre, i sense cap preocupació, amb «els pares» i «els fills», o «els nens» o «els homes», quan ens volem referir a «pare i mare» o a «fill i filla» o a «nen i nena» o a «home i dona»? Doncs, ara, com deia –justament ara–, ens aniria molt bé distingir totes aquestes coses sobretot pel que fa als adults, seria molt pràctic per exemple adoptar com a sistemàtica l’expressió «pare i mare» i deixar com a distintives «els pares» i «les mares».

En qualsevol cas, de moment podem començar a dir, com ja fa molta gent i com fan de sempre altres idiomes, «tenim dues nenes i un nen», «la seva mare i el seu pare», «els meus dos pares», «el meu pare i la seva amiga», «les meves mares»... I llavors ja es discutiran les mares de la criatura, si un dia l’escola convoca específicament «les mares», a veure si una ha de fer sempre aquest paper específic i llavors cal un altre nom per a la que fa de pare –potser «mare parapare»?– o si s’ho volen anar combinant; tot vindrà.

S’ha deixat anar molta brometa, doncs, com deia, sobre el tema –a mi també m’agrada la brometa, si ens hi posem tots; el que potser no sé, ho reconec, és fer-ne amb prou gràcia–, fent veure que això del llenguatge no sexista era una dèria nova d’ara, una moda, res a veure amb «la ciència lingüística» ni amb «la gramàtica»: que la llengua fins fa quatre dies no s’havia fixat mai en l’assumpte.

Potser no.

Però els i les bromistes –o brometistes, perquè no fan broma, com deia, sinó brometa, que és diferent– i altres que van més seriosament –i apocalípticament, sembla, de vegades– potser obliden que el llenguatge és com és la societat, i que aquella societat, que era com era, va ser la que va anar fixant la llengua que nosaltres hem heretat fa quatre dies.

Potser obliden també que, tot i ser com era aquella societat, el «senyores i senyors» s’ha dit tota la vida en gairebé tots els idiomes: «madamas e de senhors», «ladies and gentlemen», «mesdames et messieurs», «damak eta zaldunak», «signori e signore», «meine Damen und Herren», «damas y caballeros», «senhores e senhoras»... Fa encara no mig segle, és veritat, aquests «senyores i senyors» i companyia eren només una crossa social, una mena d’excusa protocol·lària o de pot de fum previ per poder deixar anar tot seguit un discurs que podia incloure qualsevol tipus de contingut masclista o almenys misogin, latent o explícit. (Com ara?) Però el fet és que hi era. No és una modernada.

I en canvi, ara molts s’exclamen perquè un/a alcalde diu «ciutadanes i ciutadans» i ho consideren «un invent» absurd. Demano: és tan diferent això del que feien els nostres avis?

I encara una darrera anècdota col·lateral. Fixeu-vos: un llibre tan poc sospitós de correcció política com és la Bíblia –la part de la Bíblia que compartim jueus i cristians–, quan parla de «la creació de l’home» no parla del «home baró», sinó de l’ésser humà. El mot hebreu ha’adam vol dir humà, no pas home mascle. Així, diu el text que Jahvé va crear l’ésser humà (ha’adam) i després, veient que l’ésser humà (ha’adam) estava molt sol i no se sentia acompanyat per les altres bèsties, el va fer mascle (‘is) i femella (‘issah). Però és el primer humà (ha’adam) i no l’home (‘is) el qui Jahvé fa caure en un son profund i a qui arrenca la costella, fet a partir del qual ha’adam, segons aquest relat, esdevé diferenciat: mascle i femella. L’humà baró (‘is), doncs, apareix a la Bíblia exactament en el mateix moment en què comença a parlar-se de l’humà femella (‘issah). I no és fins més endavant a la mateixa Bíblia que s’atribueix el genèric Ha’adam (Adam) al mascle, mentre que a la femella humana se l’anomena Hawwah (Eva), que vol dir estrictament «vivent» i, per extensió, «mare dels vivents» (i no pas «dona de»). Això és el que diuen almenys els que tenen prou coneixement en llengües semítiques –que no són el meu fort, tampoc. Naturalment, en moltes traduccions, ja a partir de la primera grega que coneixem (circa s. II aC) aquests matisos dels antics llenguatges sumeris es perden, si no és que es confonen de manera lamentable unes expressions amb les altres.

O sigui que si hem de parlar de «invents lingüístics emparats en prejudicis ideològics» caldrà que ens remuntem molt enrere.

Disculpes per aquesta darrera setcienciesa.

N’hi ha més. Continua.

Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia

Fa una temporada es va discutir en una llista d’experts i aficionats de tot el domini lingüístic català, el grup Migjorn, si era genuí o no dir «bona tarda» –o «bona vesprada» al País Valencià, o «bona horabaixa» a ses Illes. Va guanyar la tesi segons la qual el costum més tradicional i genuí de la llengua catalana era circumscriure’s a un sistema que es compon de dues salutacions: «bon dia», que serveix per a tot el dia, i «bona nit», per a l’hora d’anar a dormir. És a dir, els castellans tenen el dia dividit en tres parts –«buenos días» fins al migdia, «buenas tardes» fins al vespre i «buenas noches» a la nit– i nosaltres en dues.

Bé, no hi ha res a dir. Potser sí que els nostres avis pagesos se n’anaven de casa al matí dient «bon dia» i ja no tornaven fins al vespre, sense esma de dir res de cansats que estaven, i llavors si trobaven algú li continuaven dient «bon dia», o potser ja no parlaven ni saludaven ningú fins a l’hora d’anar a dormir, que li deien a la dona i als fills «bona nit». Potser és veritat que passava això. Però els temps han canviat. Això per una banda.

Ara, la raó profunda per la qual crec que hem de mantenir o incorporar tranquil·lament en la nostra parla habitual el «bona tarda» –i si convé altres fórmules– no és el pas del temps i el canvi de costums, sinó que és que en el cas del català canvia una cosa transcendental respecte al castellà i a altres idiomes pròxims, i és que jo crec que els nostres tradicionals «bon dia» i «bona nit» no formen part d’un sistema de salutacions tancat, sinó que s’emmarquen dins d’un sistema de salutacions i desigs molt ampli, obert a noves aportacions i adaptat a tota mena de circumstàncies. Així, en català diem «bon profit», «bon viatge», «bon Nadal», «bona feina», «bon any», «bona pesca», «bona migdiada», «salut i bons aliments»... i, és clar, dins d’aquest món obert i inacabable, hi cap, siguin salutacions tradicionals o no –que ja que hi som cal dir que tenen uns quants segles i bons avaladors, com ara el mestre Coromines–, «bona tarda», «bon vespre», «bona vesprada», «bona horabaixa», «bon capvespre»... I, si un dia creiem que ens poden fer servei, «bon migdia» o «bona posta de sol», o qualsevol altre que ens pugui anar bé per a un moment determinat. El català, pel que fa a les salutacions i els desigs iniciats amb l’adjectiu «bon/s» o «bona/es», no té un sistema tancat sinó obert. Aquesta és la tesi.

Els italians (o almenys alguns italians que he conegut) tenen un sistema més obert que el castellà, el francès i l’anglès per expressar desigs relacionats amb el temps cronològic immediat utilitzant l’adjectiu «buon/a». És un sistema semblant al nostre: diuen «buon Natale», «buona Pasqua», «buon anno», «buon compleanno», etc. I dins d’aquest sistema obert han introduït recentment «buon pomeriggio», que té un temps de vigència similar al del nostre «bona tarda» o «bona vesprada», fins que ja diuen els més tradicionals «buona sera», cap al vespre, o «buona notte», a la nit. Fins i tot hi ha un magazín de TV al Canale 5 que es diu així, Buon Pomeriggio. I ningú allà no se li ha acudit dir que «buon pomeriggio» sigui «poc italià» o que no respongui al geni de la seva llengua.

De manera que des del meu punt de vista, que ningú fins ara no ha rebatut amb prou contundència, defensar que tenim un sistema de salutacions tancat és recloure’ns nosaltres mateixos dins un esquema castellà –o anglès, o francès, no ve d’aquí–: ells amb tres salutacions i nosaltres amb dues, però tant els uns com els altres dins un sistema tancat.

És només una hipòtesi de treball, eh?, que ningú no se senti ofès si tota la vida ha dit només «bon dia» i «bona nit».

Afegitó del 15 març 2010. L’amic Pere Ortís, en un article de miscel·lània lingüística publicat a la revista Llengua Nacional (coneguda pels seus continguts més aviat conservadors en matèria de llengua), sembla que va en aquesta mateixa línia quan escriu: «El català té quatre saluts per a cada dia i en singular, que tots practiquen aquell carpe diem dels clàssics, que demà serà un altre dia: 1a, bon dia; 2a, bona tarda; 3a, bon vespre, i 4a, bona nit. Això de bon vespre, al Principat no ho dèiem, però comença a estendre-s’hi; ho diuen els mallorquins, i ara ho diu la televisió de Lleida, i per això els diem a tots: Per molts anys! A Mallorca també diuen s’hora baixa, per la tarda, però crec que no la usen saludant, aquesta expressió. Els valencians diuen vesprada i, sí, la utilitzen saludant: Bona vespraa.» (Pere Ortís, “Deteriorament del català col·loquial”, Llengua Nacional n. 70, 1r trimestre 2010)

Afegitó del 27 abril 2010. Trobo per casualitat això de Joan Coromines: «Bonmatí. Veïnat i colònia te. Amer: bommәtí a Girona; bọnmәtí: és el nom de la casa més antiga del veïnat i ja es troba en doc. de segles enrere: Casac. a Anglès (1920); bọmmәtí, 1964 (Amer XLIV, 83). Ve d'un NP (alias) d'un home matiner: habitant de Ponts a. 1388 (arx. Solsona). 2) Caseta de Bonmatí te. Santa Pola. 3) La Balsa dels Bonmatíns te. Elx (XXXVI, 125.24, 137.18)» (Onomasticon Cataloniae, vol. III, 63a 42). Sembla clar, doncs, que els que apel·len a la tradició «des de sempre» del «bon dia» per a tot el dia, davant aquesta citació tindran feina per continuar defensant la seua positura. Coromines esmenta un document del s. XIV.

Qüestions de llengua (I): La rodalia

Arran de la nota anterior, segur que més d’un us haureu demanat si ho vaig fer expressament, de no esmentar el nom propi del servei «de proximitat» de Renfe. Doncs, com es diu en aquests casos, m’encanta haver d’explicar-ho, perquè ahir vaig escriure molt de pressa i no tenia temps de fer-ho. Sí, ho vaig fer expressament, per evitar incórrer en un suposat error. Un error que a mi m’agradaria reconduir, i del qual vam parlar en una llista de lingüistes on jo també participo de tant en tant com a convidat –la llista Migjorn– i on vaig mig proposar fa un temps el que ara miraré de desenrotllar una mica més. Ahir, com que no tenia temps, vaig estimar-me més deixar-ho per a un altre dia i, perquè ningú no pensés que no havia caigut en la conflictivitat d’aquest mot, vaig empescar-me allò dels «trens de proximitat» (que, ja que hi som, és com s’haurien de dir en català, o amb un nom sinònim).

Bé, avui ja tinc una mica més de temps. Els de la Renfe mateix, en efecte, han contribuït a estendre un mot equívoc, «rodalies», i fins i tot l’han incorporat a la seva denominació, Renfe Rodalies. Amb la qual cosa, com dic, segurament ja no hi ha res a fer, l’expressió s’ha estès... i per a alguns es perdrà una peculiaritat del català, la invariabilitat de nombre del substantiu «rodalia». Quan els castellans diuen que ha passat una cosa «en las cercanías» de Barcelona, nosaltres diem que ha passat una cosa «a la rodalia» (als voltants) de Barcelona. Barcelona, en català, només té una rodalia, la seva.

Ara, la veritat és que jo crec que no es perd res del català amb «rodalies» ni amb la marca «Rodalies» que Renfe ha incorporat com a cognom del seu servei de proximitat, sempre que s’entengui que es parla de diverses rodalies i no sols de la rodalia de Barcelona. M’explico: encara que els diccionaris catalans diguin que «rodalia» vol dir ‘voltants’, crec que això no impedeix que els catalans puguem dir que a Catalunya hi ha «rodalies» d’extensions i configuracions molt diverses al voltant de les grans ciutats, no? Tot i que hàgim de dir sempre que «la rodalia» de Barcelona és diferent de la de Lleida. O sigui, el que és incorrecte és passar a plural una realitat, «una rodalia», que és singular. Però quan Renfe parla del servei Cercanías o Rodalies, els espanyols entenen que es refereixen a les «cercanías» d’una o de diverses ciutats, mentre que els catalans entenem que d’alguna manera amb aquest nom es parla d’un servei amb múltiples centres al voltant de cadascun dels quals hi ha una rodalia. O això hauríem d’entendre.

En el cas que Renfe ens continués fent la guitza –que ens la faran–, ens continués desorganitzant la vida –podeu pujar-hi de peus– i continués creant serveis «autònoms» –és una manera de dir-ho, d’autònoms res de res– cada cop més circumscrits a territoris més petits, llavors sí que convindria estar al cas per mirar d’impedir que l’hipotètic servei de trens circumscrit a la proximitat de Barcelona s’anomenés «Rodalies Barcelona». Això sí que seria incorrecte de totes totes.

Que si s’arriba a aquest punt Renfe no s’aturarà per una bestiesa «identitària» com aquesta? Ah, és clar, això és segur: si a Renfe no li fa res jugar amb la vida –el temps i la feina– de les persones que hi confien per necessitat, evidentment no li farà res tampoc saltar-se una norma lingüística d’una llengua perifèrica, menyspreable i prescindible. Però el que volia fer veure és que, ara com ara, la paraula «rodalies», ben aplicada, no és necessàriament incorrecta.

Que seria millor que el servei de proximitat de Renfe s’anomenés Renfe Rodalia? Doncs, potser sí, no ho sé segur, la veritat, però en qualsevol cas nosaltres què hi podem fer? Ja és, de fet, una marca. També hauria estat un mig error, per mi, traduir «cercanías» per «rodalia»: a mi em sembla que Renfe Rodalia seria un nom confús. Rodalia d'on? De quin centre concret? Jo m’estimaria més, com deia, Renfe Proximitats o Renfe Curts Recorreguts. O, encara millor, per descomptat, quan pugui ser –serà la vigília de la fi del món, segur–, FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), Xacferp (Xarxa Catalana de Ferrocarrils de Proximitat) o ERNC (European Railway Network of Catalonia).

(Afegitó del 22 de febrer del 2007: ho he pensat més bé i la meva aposta és «Cercanías», mentre la cosa depengui de Madrid –amb un nom en estranger sempre tindrem al cap que allò no és nostre– i mentre funcioni tan malament com funciona: cada dia ixen a la premsa notícies sobre el desastre que és aquest servei!)

(Afegitó de l’11 de juny del 2007: ara descobreixo que a la Bíblia Catalana Interconfessional, una versió en la qual han intervingut, segons m’han dit, gent tan conspícua com Antoni M. Badia i Margarit –havia participat en la traducció bàsica inicial dels anys 60 o 70– i Josep Ruaix –hi ha fet la revisió darrera, la definitiva–, s'usa «rodalies» amb tota la tranquil·litat del món, i no sols per referir-se als afores o proximitats de diverses poblacions sinó fins i tot d’una sola població. O sigui que sembla que Renfe té bons padrins, en aquest cas... La veritat és que no crec que els traductors de «Cercanías» al català es miressin gaire aquests referents doctes, sinó que simplement devien tirar pel dret, però no se sap mai. Davant el dubte, val més callar.)

(Afegitó del 13 de juliol del 2007. M'explica Pere Casanellas, un dels autors de la versió catalana de la Bíblia que deia ací dalt, que en la pròxima edició d'aquesta obra ja no apareixerà l'errada esmentada: o sigui, dirà «rodalies» quan es refereixin a la rodalia de diverses poblacions que s'anomenin juntes, però «rodalia» quan parlin dels afores d'una sola població. Qui ho havia de dir, que aquest bloc serviria per reformar la Bíblia?! ;-))

(Afegitó de maig 2011. Ara m'assabento que l'àrea de l'empresa que a Espanya es fa dir Renfe Cercanías i a Catalunya Renfe Rodalies al País Valencià s'anomena... Renfe Rodalia. No sé des de quan és així, però qui els entén? Més ben dit: se'ls entén tot, deuen haver buscat la diferenciació expressament.)

Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.