Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

Perles (113): La marquesa de Tous

«Hi havia una vegada una marquesa, la marquesa de Tous, que tant per dinar com per sopar només acceptava ingerir la part més exquisida i amagada del filet de vedella. Com que feia fàstics a tots els altres aliments, fossin verdures, peixos o altres tipus de carn, i com que el principi alimentari l’obligava al sacrifici de dos animals per dia, amb el temps l’hecatombe va conduir la marquesa a la ruïna i a la renúncia del títol. Va anar a captar, fins que una nit va trucar a la porta d’una masia demanant una mica de menjar. El pagès que li va obrir només disposava d’unes nous i d’una mica de pa, i la dona ho va acceptar perquè ja no podia més. Les sobres li van resultar tan suculentes, tan superiors als filets dels temps d’esplendor, que ella mateixa es va dir: “Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.”»

(Anècdota publicada per Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 15 febrer 2013)

Afegitó 1 març 2013. Ara em diu una persona que coneix de sempre la gent de casa meva que recorda haver sentit aquesta anècdota a la meva mare o a la meva àvia materna o a algú d’aquesta branca familiar.

Perles (79): #twitterencatala

[...] Es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s’havia d’escriure #twitterencatala a l’ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l’invent, els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l’idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d’escriure #twitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s’escrivissin com s’escrivissin, perquè el Twitter no entén d’accents ni majúscules. Es tractava, però, d’una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l’estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l’abat Oliba.

(Extracte de l’article publicat per Manuel Cuyàs, El Punt Avui 20 setembre 2011)