Un parell d’anotacions més, de tipus miscel·lània, per posar punt (ara com ara) a la temàtica llombarda.
Una, allà fan servir l’expressió da quattro soldi exactament amb el mateix sentit que el nostre de quatre rals (‘molt barat, molt senzill’). També diuen a poco a poco, amb la a inicial com nosaltres, i come due e due fanno quattro, strapparsi i capelli (estirar-se els cabells), tutti e due o tutti e tre (tots dos, tots tres, etc.), un altro, una altra, fare tardi (fer tard), a occhio nudo (a ull nu), già che ci siamo (ja que hi som), gran che (un gran què), i encara nuovo di trinca (nou de trinca), non potere soffrire (no poder sofrir), da un capo all’altro (d’un cap a l’altre), di tanto in tanto (de tant en tant), tutto solo (tot sol), com’è che...? (com és que...?) o a fin di bene (a fi de bé). De paraules soltes que vinguin del mateix ètim en italià i català i que aquest ètim sigui diferent del castellà n’hi ha moltíssimes, però d’expressions complexes com aquestes amb una estructura idèntica a la nostra i que comparteixin aquests dos idiomes i no el castellà no n’hi ha tantes. O no les he sentides. De moment.
Un altre fet curiós és que els mitjans de comunicació italians que jo he vist no fan servir formes de femení (ni l’article) per a determinades professions i funcions públiques: il ministro (signora) Tale, il presidente (signora) Tale, l’arbitro (signora) Tale, il presentatore (signora) Tale, il pilota (!) (signora) Tale. En canvi, sí que hi ha marques de femení per a la senatrice, l’ambasciatrice..., i, no caldria dir-ho, la segretaria.
Anglicismes italians antics: miss, tub, club, master... Gal·licismes: deserto, toaleta, avanti lettera, affare, “mon cheri”.
També he portat d’Itàlia una definició de poesia d’Umberto Eco, que no és pas llombard sinó piemontès, però que com que no sé què fer-ne, la penjo aquí per si a algú li fa servei, i a més en italià, perquè són paraules transparents i segur que ningú no tindrà problemes per entendre-les: «‘Poesia’ vuole dire capacità di portare tenerezza, pietà, cattiveria [malícia] a momenti di estrema trasparenza, come se vi passasse attraverso una luce e non si sapesse più di che pasta sian fatte le cose.» És de l’any 1997. Jo penso que això mateix o una cosa molt semblant es podria dir de la prosa, i fins i tot de l’expressió humana en general, però si ho diu Eco... I és que les patums també són capaces de dir obvietats, és clar, només faltaria, hi tenen tot el dret.
Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Postals de la Llombardia (III): Llibres italians
Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llombardia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llombardia. Mostrar tots els missatges
dimarts, 18 de setembre del 2007
dissabte, 15 de setembre del 2007
Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards
Els llombards són gent sobretot pràctica. Individualistes, també. Van molt a la seva, i en això s’assemblen força a nosaltres. Són molt vehements enraonant, com correspon al tòpic del caràcter llatí. I força sentimentals. I... prou estereotips. Ara, a voltes són complicades d’entendre –no per l’idioma– les conclusions a les quals van a parar en allò que dèiem de «ser pràctics». Corre encara per allà un refrany antic, del temps en què començava la dominació francesa, que diu «Francia o Spagna? Basta che se magna!» (amb un «magna» agafat del toscà dialectal –Coromines dixit– per aconseguir la rima consonant; en italià estàndard seria «mangia»). Això, aquesta pragmaticitat, podria explicar el fet pel qual, sent segurament com a col·lectiu els més rics, els més treballadors i els més productius de la península, els llombards van deixar-se entabanar pels piemontesos i companyia per construir una Itàlia políticament unida. «Unità? Basta che se magna!» (I torno a exclamar-me de la meva gosadia, de posar-me a fer tantes teories a partir de tres setmanes de vivència!)
Un exemple per il·lustrar aquest tarannà pràctic que en determinats detalls em penso que a nosaltres ens pot costar més d’entendre és el teclat (tastiera) dels ordinadors, que ve bàsicament de les màquines d’escriure, dissenyades l’any 1930 per a l’estàndard italià pels germans Sozzi, milanesos –i per això em van bé per a la teoria sobre el tarannà dels llombards ;-) . Doncs bé, en aquest punt el fet diferencial italià respecte al català i a la majoria de les altres llengües més pròximes –no l’anglès, amb el qual coincideixen en aquest punt–, és que no existeix la tecla de l’accent. Però en l’anglès les paraules no s’accentuen, i en l’italià sí. La raó d’aquesta absència sembla que és que l’accent és un concepte, no una realitat, perquè no existeixen els accents tots sols. Sempre van acompanyant una lletra, oi? Doncs, per tant, el que hi ha a Itàlia, a més de les tecles normals i corrents entre les quals les que corresponen a les vocals a, e, i, o, u, és una altra tecla per a la à, una altra per a la è, una altra per a la é –aquestes dues són la mateixa, a la dreta de la P, que s’alternen prement les majúscules–, una altra per a la ì, una altra per a la ò i una altra per a la ù. Per què hi ha d’haver la possibilitat de posar un accent tancat sobre una u o una i o una a o una o, si aquesta possibilitat en italià no existeix? I llavors, siguem pràctics, en comptes de tenir una tecla mig inútil, com és la de l’accent orfe, fem que la gent pugui escriure cada vocal accentuada amb un sol cop de tecla.
No sé si aquest petit detall podria retratar els llombards, ni encara menys la resta dels italians, perquè no en tinc ni idea. Però el fet em sembla curiós.
Un exemple per il·lustrar aquest tarannà pràctic que en determinats detalls em penso que a nosaltres ens pot costar més d’entendre és el teclat (tastiera) dels ordinadors, que ve bàsicament de les màquines d’escriure, dissenyades l’any 1930 per a l’estàndard italià pels germans Sozzi, milanesos –i per això em van bé per a la teoria sobre el tarannà dels llombards ;-) . Doncs bé, en aquest punt el fet diferencial italià respecte al català i a la majoria de les altres llengües més pròximes –no l’anglès, amb el qual coincideixen en aquest punt–, és que no existeix la tecla de l’accent. Però en l’anglès les paraules no s’accentuen, i en l’italià sí. La raó d’aquesta absència sembla que és que l’accent és un concepte, no una realitat, perquè no existeixen els accents tots sols. Sempre van acompanyant una lletra, oi? Doncs, per tant, el que hi ha a Itàlia, a més de les tecles normals i corrents entre les quals les que corresponen a les vocals a, e, i, o, u, és una altra tecla per a la à, una altra per a la è, una altra per a la é –aquestes dues són la mateixa, a la dreta de la P, que s’alternen prement les majúscules–, una altra per a la ì, una altra per a la ò i una altra per a la ù. Per què hi ha d’haver la possibilitat de posar un accent tancat sobre una u o una i o una a o una o, si aquesta possibilitat en italià no existeix? I llavors, siguem pràctics, en comptes de tenir una tecla mig inútil, com és la de l’accent orfe, fem que la gent pugui escriure cada vocal accentuada amb un sol cop de tecla.
No sé si aquest petit detall podria retratar els llombards, ni encara menys la resta dels italians, perquè no en tinc ni idea. Però el fet em sembla curiós.
divendres, 14 de setembre del 2007
Postals de la Llombardia (III): Llibres italians
És la mateixa sensació que deu tenir una persona que ve aquí. Allà a Milà, que un dia hi vaig recórrer unes quantes llibreries –fugint expressament de les que tenen nom d’editorial potent–, malgrat les precaucions em va fer l’efecte que tot s’ho maneguen entre dos, Feltrinelli i Mondadori. I la resta són en un prestatge allà al fons a la dreta. (Deunidó, però, els tresors que pots trobar en els prestatges secundaris, com ací. N’he portat uns quants per anar fent al llarg de l’any. De les cases grans no, perquè ja sé que els puc trobar aquí amb certa facilitat.)
En els dies que vaig estar a la Llombardia vaig llegir uns quants llibres que sabia que no podria llegir enlloc més que allà. Llibres vells i gairebé introbables com el d’Enrico Gianeri, La vita è dura ma è comica, 1890-1915 (ed. Garzanti, Milà 1940), que va ser un èxit en el seu moment, va tenir continuïtat i encara es pot trobar en moltes cases. És un recorregut exhaustiu per les il·lustracions i acudits gràfics dels diaris més importants del món occidental a cavall dels segles XIX i XX, una manera interessant d’aprendre, comprendre i posar en el seu context tants fets d’aquella època que van marcar els nostres avis. Cal tenir en compte que en aquells anys, al marge dels esdeveniments polítics, les guerres i tot plegat, es van posar en marxa o van començar a desenvolupar-se de manera industrial invents o descobriments tan transcendentals com els trens, les bicicletes, els cotxes, els avions, el telèfon, el telègraf, el fonògraf, l’electricitat, els ascensors, les radiografies, el cinema... i el vot de les dones (disculpeu, les dones, l’acudit dolent de col·locar-vos com un invent més).
En aquest mateix llibre, entre altres moltíssimes coses, vaig descobrir que Caran d’Ache, que fins ara per a mi era només una marca de llapis de colors i altres materials de dibuix i pintura que havia fet servir a l’escola, és també la transcripció francesa d’una paraula russa que es veu que vol dir ‘llapis’, mot que va ser alhora el pseudònim d’un dibuixant, caricaturista i humorista franco-rus anomenat Emanuel Poiré, que va ser qui la va popularitzar fins al punt que uns suïssos van decidir convertir-la en marca comercial, i fins avui.
Un altre llibre que vaig llegir a Itàlia estant va ser el de Gustavo Brigante Colonna, L’uccisione di Pellegrino Rossi (ed. A. Mondadori, Milà 1938), que em van deixar uns amics dels que vaig fer allà. Serveix per entendre una mica més què és Itàlia, d’on ha sortit i qui són els que la van fer el segle XIX i els que van intentar impedir de totes totes que es realitzés. És important per a tot això saber qui era Rossi, quin paper va jugar a l’Europa de l’època, la seva proposta de constitució confederal per a Suïssa –un projecte molt i molt interessant i original que val la pena que conegueu els qui estigueu interessats en institucions polítiques–, les seves relacions amb el poder francès i la seva estratègia respecte al futur dels Estats Pontificis. Potser, si no l’haguessin mort, no hi hauria hagut guerra. Qui sap les coses que poden passar o no passar en el futur només amb un petit canvi del traçat «natural» –és una manera de dir-ho– de les vides dels homes i les dones, especialment dels (i de les [poques, encara]) que manen (això és per compensar l’acudit d’abans).
En aquest llibre sobre Rossi també hi vaig fer una bona troballa. De qui és aquesta frase epopeica?: «Io non vi offro che fame, sete e morte.» De Churchill? Doncs no. O més ben dit, sí que la va dir Winston Churchill, però un segle abans ja l’havia pronunciada Giuseppe Garibaldi, el 2 de juliol de 1849 a la plaça de Sant Pere de Roma, el mateix dia que hi entrava l’exèrcit franconapolità. La citació sencera: «Io non vi offro che fame, sete, marcie forzate, battaglie e morte. Chi ha il nome d’Italia, non sulle labbra [llavis] soltanto ma nel cuore, mi segua!» (La frase de Churchill la teniu pertot arreu, fins i tot a l’enllaç de la Vikipèdia que ja us he posat abans.) El que no he esbrinat encara és si abans de Garibaldi l’havia dita algú altre, no ho sé, Roger de Llúria, Anníbal Barca o Alexandre el Gran, posant per cas.
Vaig portar d’allà altres llibres per anar fent durant l’any, i referències d’autors prou coneguts que em poden interessar i que sé que puc trobar amb certa facilitat a Barcelona. Un cop llegides les obres més importants de Manzoni, Pirandello, Lampedusa i Calvino (Italo), que aquests deures ja els tenia fets, ara tiraré cap a Buzzati, Magris (encara no li havia llegit el Danubi, suposo que perquè fins ara era només un bestseller; ara ja és un longseller i, per tant, m’interessa), Fogazzaro i Bassani, entre d’altres. (No pretenc fer-me l’interessant, eh?, al contrari, només informar, que a algú li pot fer servei la trajectòria si per cas ha d’apropar-se per algun motiu a la cultura italiana. Suposo que per a segons qui aquesta informació resultarà molt pobra, molt de principiant, i no anirà errat. O sigui, per descomptat, seran benvinguts els suggeriments. Ara, ja veieu pel que he dit –també altres dies– quin és l’estil i el rerefons dels llibres que m’interessen, diguem-ne, d’entrada: obres de ficció indiscutibles d’autors reconsagrats, i, ja amb més màniga ampla, biografies de personatges interessants i llibres sobre personatges històrics o de novel·la històrica, especialment dels dos darrers segles, que estiguin ben escrits, i algun assaig –pocs– sobre qüestions actuals.)
En els dies que vaig estar a la Llombardia vaig llegir uns quants llibres que sabia que no podria llegir enlloc més que allà. Llibres vells i gairebé introbables com el d’Enrico Gianeri, La vita è dura ma è comica, 1890-1915 (ed. Garzanti, Milà 1940), que va ser un èxit en el seu moment, va tenir continuïtat i encara es pot trobar en moltes cases. És un recorregut exhaustiu per les il·lustracions i acudits gràfics dels diaris més importants del món occidental a cavall dels segles XIX i XX, una manera interessant d’aprendre, comprendre i posar en el seu context tants fets d’aquella època que van marcar els nostres avis. Cal tenir en compte que en aquells anys, al marge dels esdeveniments polítics, les guerres i tot plegat, es van posar en marxa o van començar a desenvolupar-se de manera industrial invents o descobriments tan transcendentals com els trens, les bicicletes, els cotxes, els avions, el telèfon, el telègraf, el fonògraf, l’electricitat, els ascensors, les radiografies, el cinema... i el vot de les dones (disculpeu, les dones, l’acudit dolent de col·locar-vos com un invent més).
En aquest mateix llibre, entre altres moltíssimes coses, vaig descobrir que Caran d’Ache, que fins ara per a mi era només una marca de llapis de colors i altres materials de dibuix i pintura que havia fet servir a l’escola, és també la transcripció francesa d’una paraula russa que es veu que vol dir ‘llapis’, mot que va ser alhora el pseudònim d’un dibuixant, caricaturista i humorista franco-rus anomenat Emanuel Poiré, que va ser qui la va popularitzar fins al punt que uns suïssos van decidir convertir-la en marca comercial, i fins avui.
Un altre llibre que vaig llegir a Itàlia estant va ser el de Gustavo Brigante Colonna, L’uccisione di Pellegrino Rossi (ed. A. Mondadori, Milà 1938), que em van deixar uns amics dels que vaig fer allà. Serveix per entendre una mica més què és Itàlia, d’on ha sortit i qui són els que la van fer el segle XIX i els que van intentar impedir de totes totes que es realitzés. És important per a tot això saber qui era Rossi, quin paper va jugar a l’Europa de l’època, la seva proposta de constitució confederal per a Suïssa –un projecte molt i molt interessant i original que val la pena que conegueu els qui estigueu interessats en institucions polítiques–, les seves relacions amb el poder francès i la seva estratègia respecte al futur dels Estats Pontificis. Potser, si no l’haguessin mort, no hi hauria hagut guerra. Qui sap les coses que poden passar o no passar en el futur només amb un petit canvi del traçat «natural» –és una manera de dir-ho– de les vides dels homes i les dones, especialment dels (i de les [poques, encara]) que manen (això és per compensar l’acudit d’abans).
En aquest llibre sobre Rossi també hi vaig fer una bona troballa. De qui és aquesta frase epopeica?: «Io non vi offro che fame, sete e morte.» De Churchill? Doncs no. O més ben dit, sí que la va dir Winston Churchill, però un segle abans ja l’havia pronunciada Giuseppe Garibaldi, el 2 de juliol de 1849 a la plaça de Sant Pere de Roma, el mateix dia que hi entrava l’exèrcit franconapolità. La citació sencera: «Io non vi offro che fame, sete, marcie forzate, battaglie e morte. Chi ha il nome d’Italia, non sulle labbra [llavis] soltanto ma nel cuore, mi segua!» (La frase de Churchill la teniu pertot arreu, fins i tot a l’enllaç de la Vikipèdia que ja us he posat abans.) El que no he esbrinat encara és si abans de Garibaldi l’havia dita algú altre, no ho sé, Roger de Llúria, Anníbal Barca o Alexandre el Gran, posant per cas.
Vaig portar d’allà altres llibres per anar fent durant l’any, i referències d’autors prou coneguts que em poden interessar i que sé que puc trobar amb certa facilitat a Barcelona. Un cop llegides les obres més importants de Manzoni, Pirandello, Lampedusa i Calvino (Italo), que aquests deures ja els tenia fets, ara tiraré cap a Buzzati, Magris (encara no li havia llegit el Danubi, suposo que perquè fins ara era només un bestseller; ara ja és un longseller i, per tant, m’interessa), Fogazzaro i Bassani, entre d’altres. (No pretenc fer-me l’interessant, eh?, al contrari, només informar, que a algú li pot fer servei la trajectòria si per cas ha d’apropar-se per algun motiu a la cultura italiana. Suposo que per a segons qui aquesta informació resultarà molt pobra, molt de principiant, i no anirà errat. O sigui, per descomptat, seran benvinguts els suggeriments. Ara, ja veieu pel que he dit –també altres dies– quin és l’estil i el rerefons dels llibres que m’interessen, diguem-ne, d’entrada: obres de ficció indiscutibles d’autors reconsagrats, i, ja amb més màniga ampla, biografies de personatges interessants i llibres sobre personatges històrics o de novel·la històrica, especialment dels dos darrers segles, que estiguin ben escrits, i algun assaig –pocs– sobre qüestions actuals.)
dimecres, 29 d’agost del 2007
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Els llombards –quan aquí parli dels «llombards» caldrà entendre sempre «els llombards que jo he conegut»– em sembla que no es consideren, en general, perseguits per la unitat de la pàtria italiana. Sí que pensen molts d’ells que són una mica superiors, se senten per damunt de la mitjana, no acaben d’empassar-se que acabessin sent «uns més» dins el gran pacte dissenyat el segle XIX per piemontesos i toscans –em penso que van ser aquests, sobretot, els protagonistes– per a tots els pobles de la península itàlica, Sicília i Sardenya, i es queixen sovint que el tracte econòmic els podria ser més favorable, però alhora em fa l’efecte que són conscients d’estar més bé que no pas la gent de la Campània, per exemple, i no diguem que la de Calàbria o Sicília. O sigui, hi ha queixes com aquí, però em fa l’efecte que allà no són substancials sinó sols pràctiques, i a més fetes amb veu fluixa.
El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.
Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)
Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.
Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).
Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.
I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...
*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]
El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.
Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)
Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.
Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).
Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.
I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...
*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]
dissabte, 25 d’agost del 2007
Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
La primera cosa és aquesta: he estat a la Llombardia i no a Itàlia. Al nord de la Llombardia, en concret, tot i que he passat també tres dies a Milà. Faig aquesta precisió no pas perquè els llombards es considerin ells mateixos una mena de catalans o bascos perseguits per la història, sinó per aclarir que tot el que pugui dir en aquesta sèrie que inicio avui i que no sé quants capítols tindrà –potser només un– s’ha de recloure dins la realitat prèvia: sóc un senyor que ha estat tres setmanes al nord de la Llombardia i que, per tant, és molt difícil que s’hagi fet una idea prou exacta del que passa a Itàlia.
Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.
La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.
Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.
Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.
Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.
La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.
Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.
Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)