Perles (172): Dona objecte

–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.

–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.


Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017

Perles (156): Tenir germans

«Els nostres germans són grans mestres. Diàriament ens brinden l’oportunitat de desenvolupar la nostra tolerància i la nostra paciència. Com quan ens diuen les veritats que més ens costa d’escoltar. I per si fos poc, ens ajuden a comprendre l’autèntic significat de l’acceptació i el perdó.

»Però abans que res, els nostres germans ens ajuden a descobrir qui som. I com que ens porten al límit, ens donen l’oportunitat de decidir qui volem ser.

»La relació que hi mantenim no és sempre un camí de roses. Tots tenim esquelets a l’armari, coses que hem dit o fet de les quals no n’estem particularment orgullosos. Podem provar d’evitar enfrontar-nos-hi, posant tota la responsabilitat d’una relació fallida en l’altre, o fer el primer pas en favor de la reconciliació. I de tant en tant, recordar-los el que signifiquen per a nosaltres.

»Perquè és a les nostres mans decidir què ens pesa més. Els desavantatges... o els avantatges de tenir germans? Amb què ens quedem?»


Fragment d’un reportatge d’Irene Orce, amb el títol «Els avantatges de tenir germans», publicat al suplement ES, 19 abril 2014

Perles (152): Com odio el sexe...

«Déu, com odio el sexe. No em malinterpretin: sóc tan entusiasta de la vella tremolor-de-genolls com el que més, però en literatura m’enerva la inclusió a canonades d’escenes de sexe, i sempre que dic això la gent em mira com si fos Rouco Varela. El que passa és que el sexe en noveŀles em sembla innecessari, pompós (o groller; no sé què és pitjor) i còmic (sense voler). O sigui, ja sé el que és el sexe: “2 minuts i 52 segons de sorolls xipollejants”, que va dir Johnny Rotten. Un assumpte de pur bombament hidràulic, cec frenesí i ofuscació del seny estètic: l’últim que necessito és que vingui un autor cursi a comparar-ho amb un eclipsi lunar»

(Extret de l’article de Kiko Amat publicat al suplement Cultura/s, 14 gener 2015)

«Ecos de sociedad»

«TRIPLE NATALICIO. En la clínica del doctor Ripoll, la joven y distinguida dama barcelonesa doña Mercedes Román de Creus, esposa de don Jorge Creus Patxot, ha dado a luz, con toda felicidad, a tres preciosas niñas, que recibirán en la pila bautismal los nombres de Isabel, Sonia y Georgina.

»Con tan fausto motivo felicitamos a los padres y a los venturosos abuelos paternos, don Daniel Creus y doña Montserrat Patxot, y a los maternos, don Francisco Román Cenarro y doña Juana Rafel de Román.»

La Vanguardia, 10 juliol 1964

Així era el to de les notícies de la premsa dels anys seixanta, que no estan tan lluny. I potser van arribar fins als anys setanta sense canviar gens (no ho he mirat). He ensopegat ara amb aquesta ben bé per casualitat (buscava una altra cosa) i m’ha fet gràcia.

* * *

Ja de passada, podem dir que l’anomenada per tants «Clínica del Dr. Ripoll» hauria de ser coneguda més aviat com Can Noble, perquè va ser allà on vivien els Srs. Ernest Noble i María Malvido, pares de l’esposa de Joan Maragall. O bé Viŀla Maria, que és com en deien els Maragall (en deien Villa María, per ser exactes).

I ara que hi som, potser aniria bé recordar que el Sr. Xavier Trias, alcalde de la ciutat de Barcelona, es va comprometre a restaurar la Casa Noble –encara queda alguna paret dreta–, quan era a l’oposició. Ara han tornat a dir que «ho farem», però «ho farem», en boca d’un polític, val tant com dir apoyaré.

Tòpics desemmascarats (28): T'ho compro (o no)

Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:

[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.

Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]

A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.

(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)

Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Perles (143): Llegir en veu alta les traduccions

«[Sellent] considera que la clau de la traducció és l’oralitat: “Quan tradueixes, quan escrius teatre, no pots donar per bona cap frase fins que no te l’has dit en veu alta i t’ho has interpretat tu, encara que treballis en solitari, tenint en compte la rèplica que hi ha abans i la que hi ha després.”

»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”

»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”

»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»

Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent

Perles (142): La màgia dels traductors

«Torno de Taiwan, de xerrar sobre els meus llibres. I, un cop més, ha tornat a meravellar-me el poder i la màgia dels traductors per transvasar idees i imatges de llengua en llengua. Quin gran, quin grandíssim agraïment els devem. I que poc que es reconeix sovint la seva feina. Que jo sàpiga, només una de les grans editorials espanyoles inclou el nom del traductor a les portades [...]. Avui escric aquest article com a reconeixement a un ofici tan digne. Llarga vida a la traducció.»

María Dueñas, escriptora espanyola, Magazine de La Vanguardia, 23 febrer 2014*

*El suplement dominical (Magazine) d’aquest diari es distribueix a partir de la vigília

Perles (139): Gent-carretera, gent-sender i civilització idiota

«Hi ha gent-carretera i gent-senders. La gent-carretera m’avorreix. [...] Van cap a una cosa precisa, un guany, una ambició. Al llarg dels senders, al contrari, hi ha avellaners i s’hi pot passejar per rosegar-ne els fruits.»

Antoine de Saint-Exupéry, carta a Madame de Rosa, maig de 1944, text recollit per Xavi Ayén a La Vanguardia, 30 desembre 2013

* * *

«Què en quedarà, de la nostra civilització, on el vessant espiritual ha estat massacrat? Què en quedarà, de nosaltres, si no sabem alçar el nostre entusiasme més enllà dels monstres de la mecànica, resultat dels cervells dels nostres enginyers? Això és sembla, la civilització. Aquesta civilització és idiota.»

Antoine de Saint-Exupéry, 1944, text recollit per Xavi Ayén a La Vanguardia, 30 desembre 2013

Perles (138): Femen i Pirelli

«Femen és el nom d’una famosa i escandalosa organització de dones activistes en topless que defensen amb els seus pits la igualtat sexual i social al món. Així ho expliquen elles mateixes a la seva pàgina web, plena de fotos i vídeos de les accions que les han fet famoses a tot el món. [...]

»Però la meva confusió comença a créixer quan les fotografies i la informació sobre les activitats de Femen [...] conviuen amb la grata notícia que el calendari Pirelli és a punt de fer cinquanta anys i se celebrarà com cal. Que hagi estat capaç d’evolucionar des d’edicions gairebé ginecològiques fins a l’esteticisme elegant i chic de les darreres no impedeix que segueixi sent un assortit d’espaterrants dones nues per al plaer de qui fulleja les seves planes. O per consultar quan cau el teu aniversari, que hi ha de tot.

»Em declaro un xic noquejada. S’anuŀlen les dues notícies? A on et pot portar el lema de Femen: “Posa’t en topless i triomfa”? Comprar el calendari Pirelli és donar suport a la causa Femen? Són les models del calendari activistes infiltrades?»

(Extracte de l’article publicat per Gloria Serra a La Vanguardia, 18 agost 2013, amb el títol “Pitrera”)

No hi ha respostes fàcils

–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

Perles (135): Ensenyar tota la carn

«En general, la pornografia, tal com l’apliquen Miley o Rihanna, és a la música el que la llimona al lluç amb molts dies de nevera: un additiu per ocultar la falta de sabor o l’excés d’olor. I, tocant a l’educació sexual, és clar que la pornografia ja és la catedràtica global, i resulta per tant innecessari que els vídeos musicals ens facin classes de reforç.

»Naturalment, el que persegueix la indústria discogràfica, o el que en queda, no és pervertir-nos. El que vol és fer soroll, fer parlar als fans i, així, esgarrapar-los uns euros més. Però, ja que en parlem, recordarem que el soroll és gairebé el contrari de la música, i que les bones cançons es defensen soles, sense necessitat d’ensenyar en un vídeo tota la carn de la vocalista, llengua inclosa.»


Llàtzer Moix, redactor en cap de La Vanguardia, 3 novembre 2013

Fets diferencials (25): Cap ajuda de l'estat

«Un dels problemes fonamentals entre Espanya i Catalunya és que no hi ha hagut prou respecte mutu, sobretot per part del país més potent. S’han comès errors greus i els estem pagant. És una situació molt complicada i difícil de resoldre, ja que per dialogar hi ha d’haver dues persones interessades a parlar.

»Jo em sento tan bé aquí com a Granada, Toledo o Santiago de Composteŀla, però és cert que tinc un suport raonable i modest de la Generalitat i en canvi mai no he rebut cap ajuda de l’Estat. Tot i donar a conèixer la cultura espanyola per tot el món. Nosaltres som la prova molt concreta que Espanya no s’interessa per Catalunya. La Capella Reial no ha despertat mai cap interès, ni el que jo faig com a músic no ha vist mai cap reconeixement ni suport.

»I això és greu, perquè la cultura espanyola i la catalana estan molt unides musicalment, han compartit molt. Una cosa són les Cantigas de Santa María i una altra el Llibre vermell de Montserrat, però estem lligats per Occitània. Al món polifònic, els nostres trobadors i músics eren a la cort de Madrid igual que estàvem lligats a Nàpols. Però tot això es desconeix, hi ha tanta ignorància... I quan hi ha ignorància hi ha injustícia, fanatisme, manca de respecte. Desconeixem els aspectes bàsics que ens permetrien crear ponts.»


Jordi Savall, músic, entrevistat per Maricel Chavarría a La Vanguardia, 3 novembre 2013. L’entrevista duu el títol «Som la prova que Espanya no s’interessa per Catalunya» i es publica a tres columnes. Si un músic de l’anomenada que té Savall s’expressa d’aquesta manera, ell que, tal com diu, està interessat a bastir ponts entre Catalunya i Espanya, i si aquest missatge seu apareix publicat a La Vanguardia amb el titular esmentat...

Tòpics desemmascarats (22): “La guerra dels mons”

«Els sociòlegs Robert Bartholomew i William Bainbridge han publicat recentment un estudi en el qual rebaten els presumptes efectes de l’emissió de La guerra dels mons. És cert que algun testimoni de l’època va afirmar que havia pogut ensumar el gas verinós dels marcians, sentir els llamps calorífics i entreveure alguna criatura extraterrestre. Però aquests no són efectes espectaculars: qualsevol bon narrador ho aconsegueix explicant un relat de por a un amic influenciable. A banda d’aquest tipus d’anècdotes, com recorden els autors de l’estudi, no hi ha cap dada que concordi amb la idea del pànic coŀlectiu: no hi va haver fugides en massa, ni atacs de cor per por del que s’estava narrant a la ràdio, ni sens dubte suïcidis de persones espantades. Només un cert temor i incertesa per un possible esclat bèŀlic, la qual cosa era bastant natural l’any anterior al començament de la Segona Guerra Mundial.»


Luis Muiño, suplement Es, 16 juny 2012 [fragment]; demà farà 75 anys de la famosa i, pel que diu Muiño, magnificada [?] emissió de l’històric programa d’Orson Wells

Perles (133): Acceptar els sotracs de la vida

«He après a tractar amb la meva vulnerabilitat [...]. Sé que la vulnerabilitat és la veritable força. Però m’ha costat entendre-ho perquè m’odiava quan veia com m’encongia davant l’assertivitat dels altres. [...]
»He entès que tot té sentit, i això m’ha ajudat a acceptar els sotracs de la vida. És una cosa que em repeteixo: tot té sentit. Has de trobar la bellesa en el que t’espanta.»

Cristina Núñez, 51 anys, fotògrafa, mare de dues filles, extoxicòmana, exdelinqüent, exprostituta; entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 5 octubre 2013

Perles (131): Atenció, pa perillós

«La dona que abraçava els homes per robar-los ha ingressat a la presó. Havia perfeccionat la seva manera d’acostar-se a les víctimes. Portava sovint gorra i ulleres, a més d’una barra de pa molt seca per resultar molt familiar, que va ser intervinguda durant la detenció.» (Fragment d’una notícia publicada a La Vanguardia, 27 abril 2013).

Dins del friquisme d’aquesta notícia inversemblant –l’he copiat textualment–, les darreres paraules són de premi Nobel. «Intervenir» una barra de pa sec!!

Tòpics desemmascarats (19): «És patètic»

Avui manllevo la denúncia del tòpic de Jordi Llavina:

«Engego la ràdio, una emissora líder del país –encara que ja se sap que això dels lideratges, en radiodifusió i en aquest país, és un assumpte tan difícil d’entendre com la llei D’Hondt. Un tertulià una mica repatani s’esplaia de gust contra les tisorades del Govern. I, tot d’un plegat, deixa caure, pel broc gros, que es tracta d’unes “retallades brutals”.

»Em sap greu, no m’acostumaré mai a tanta brutalitat lèxica. Brutals ho són les ganivetades que un energumen clava a la seva víctima, sense pietat. Però, ¿una acció de govern? I això quan l’adjectiu no designa una cosa magnífica, meravellosa: “Ei, que he aprovat l’examen d’estadística... Brutal, nen! Enhorabona!”. [...]

»També em repugna l’ofegós patetisme que ens envolta. Mai com ara no s’havia devaluat tant aquell preuat intangible de la tragèdia grega –i de totes les tragèdies que es fan i es desfan. Si Orestes i sa mare Clitemnestra aixequessin el cap, s’esgarrifarien de sentir que una nena li diu a la seva amiga que l’Adonis llepadet d’en Justin Bieber sovint resulta patètic. I ja no els dic res dels personatges de tants poemes d’Ausiàs March. Acabats de sortir de la tomba –amb un sever patetisme, ells sí– es trobarien pertot amb l’adjectiu i farien cara de zombis, tot i no saber què són els zombis! Se’n tornarien de dret al forat, d’allò més fastiguejats! [...]

»La mandra mental i la manca de precisió lèxica s’han convertit, més que mai, en clàssics (amb perdó) de la nostra societat. I el fet és que quan sento certes expressions grollerament o perversament desplaçades del seu recte sentit no puc sinó aŀlucinar (i torno a demanar perdó).»

Jordi Llavina, La Vanguardia 8 juny 2011

Música clàssica

Fa uns dies, no sé quants, vaig llegir no sé on, i de no sé qui –ja em sap greu, però només vaig anotar la dada bàsica– que hi havia tres obres clàssiques que anaven bé per aixecar els ànims. He fet la prova i em funciona.

Són aquestes:

- Concert 21 en do major (Mozart)
- Resurrecció (Mahler)
- Simfonia sorpresa (Haydn)

S’han d’escoltar en un lloc silenciós i sense interrupcions –condicions difícils d’obtenir, especialment en els moments en què necessites més aquesta teràpia–, i deixar-se emportar pel so.

Afegitó del 4 juliol 2013. Una lectora atenta m’informa que la recomanació prové del director de l’Orquesta Académica de Madrid Íñigo Pirfano, entrevistat a La Vanguardia per Víctor M. Amela el 19 març 2013.

Perles (127): Universitat, “tot queda en família”

«La impressió que molts tenim és que, com sempre, la universitat s’ho talla i s’ho cus, caient un cop i un altre en el seu vici preferit, que és l’endogàmia. La mateixa endogàmia que rau en un sistema d’oposicions que durant anys ha apartat individus brillants i ha acollit molts mediocres carreristes [...] “tot queda en família”.»

Imma Monsó, La Vanguardia 20 juny 2013

Perles (123): Diàlegs fallits i converses plàcides

«Amb Dostoievski, la conversa és encara possible, fins i tot entre l’aristòcrata i el pidolaire, perquè tots dos són capaços d’escoltar. Tanmateix, avui ja no s’escolta com abans, sinó de manera obliqua, i això determina un tipus de comunicació que en molts casos és fallida, i que necessita altres elements, com els gestos o el sexe. En la literatura contemporània, fins i tot als contes més dialògics, els personatges no s’escolten, es volen fer sentir, no pas sentir. Caldria inventar una altra paraula, perquè continuem xerrant però ja no mantenim converses, que requerien una placidesa i disponibilitat que s’han perdut. Avui tot són diàlegs fallits, i respostes que no es corresponen amb les preguntes.»

Fabio Morábito, contista mexicà [notablement optimista, com es veu aquí], entrevistat a La Vanguardia per Xavi Ayén, 19 maig 2013