Nunca fue, la nuestra...

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

(Via Víctor Iñurria, Migjorn)

Perles (94): «La sortija de metal»

(En aquest cas, inexcusablement, cal reproduir la perla en la llengua original.)

«Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de espresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa. [...]

»Y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837.»

(Extracte d’un edicte del Gobierno Superior Político de las Baleares, 1837)

* * *

Com deia aquell –el dia de Sant Jordi va fer onze anys–, «nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano».

Fa deu anys

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

Juan Carlos I, rei d’Espanya, 23 abril 2001

* * *

Han passat deu anys... i quasi tres segles, i ningú no ha demanat encara cap mena de disculpes. I mentrestant Felipe VI, successor d’aquell Felipe V de 1714, es prepara per regnar, i tothom content.

N’hi ha que s’estranyen que molts catalans tinguem una peça de la casa dedicada a la il·lustre família.

(Aquestes fotografies i aquests texts van encapçalar durant uns anys la portada de la desapareguda revista infoReflex, 2003-2009)

Ajustar els objectius de l’artilleria

Aquests dies he sentit un parell de converses al carrer –visc en una zona bastant nacional–, tot passant, de persones que deien: «Ara no es pot morir el rei, justament ara. Seria un desastre.» Es referien al rei d’Espanya, suposo. Jo no entenia què volien dir, ni per què era tan important que no es morís aquest senyor «justament ara».

Hi he rumiat aquest cap de setmana i em penso que ho començo a entendre. Potser parlem molt dels partits polítics i altres instàncies fàctiques –que tenen molt a dir, sens dubte, i moltes culpes a expiar respecte a la situació actual– i no ens fixem en un càrrec que segons la seva constitució (l’espanyola) és només simbòlic però que potser té molt de poder a l’ombra i l’exerceix.

Potser al darrere dels canvis d’actitud d’alguns líders polítics –de l’«apoyaré...» a l’asserviment respecte a d’altres ideals; dels magistrats suposadament progressistes del tribunal constitucional espanyol a les martingales transversals, si el que s’ha de jutjar és Catalunya–, al darrere, dic, potser hi ha un personatge amagat que, des de la fosca i fent veure que només es gasta els nostres calés en activitats de plaer –que també se’ls gasta–, treballa per no perdre ni un centímetre quadrat del regne que ara governa. I potser aquest personatge i molts altres que li fan la gara-gara pensen que el seu fill no està prou madur si les coses van per als seus interessos mal dades.

I per això «justament ara» seria «un desastre» que es morís el rei d’Espanya.

Doncs potser valdria la pena que més d’un dels que parlen i critiquen tan sovint les qüestions espanyoles des de l’àmbit català fossin una mica valents i rumiessin si no caldria deixar de considerar aquest senyor només com una mena de bon home ingenu i imparcial, com un sòsies del Toni Albà. Potser va arribant l’hora de desviar l’artilleria (moral i argumental) cap a palaus diferents dels que s’han assetjat fins ara.

Constitucionalisme

Heu vist com els polítics espanyol(iste)s i els opinadors dels diaris espanyol(iste)s s’omplen la boca amb la paraula «constitucionalisme»? Ara ho han fet un altre cop amb motiu de la proposta del lehendakari basc Ibarretxe de fer un referèndum d’autodeterminació –no se sap encara la pregunta exacta, però el projecte és aquest– el mes d’octubre de l’any que ve. Aquí, per provocar els espanyols, ens dediquem a cremar fotos dels reis d’Espanya i allà proposen referèndums d’autodeterminació. Encara hi ha classes. Els bascos tenen les idees clares. (Aquesta idea no és meua, l’he agafada de Saül Gordillo.)

Però parlava de la «constitucionalitat» i la «inconstitucionalitat», uns paraulots que s’utilitzen ara a tort i a dret per beneir els adeptes o condemnar els dissidents. Jo, francament, davant aquesta mena de dogmatismes aleatoris –no se sap gairebé mai què és o no és «constitucional», tot depèn de les interpretacions–, m’estimo més els dogmes filosòfics i religiosos, que ara com ara o si més no en la seva praxi actual no obliguen normalment els altres a creure ni a pensar allò que creus o penses tu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Casa reial espanyola

Vet ací el pressupost de l’Estat espanyol per pagar les despeses de la família Borbón de l’any 2008: 8,66 milions d’euros, més de 1.440 milions de pessetes (un 4,5% més que el 2007, ja que hi som). És veritat que aquella gent són molta tropa. Com que no me’ls conec gaire posem que entre pares, fills i néts siguin vint: els toquen a 433.000 euros per cap (72 milions de pessetes per despendre en un any). Posem que els afegim una persona de servei i una altra que els fa hores de mainadera, o sigui, diguem que siguin cinquanta persones: encara els toquen 173.200 euros per cap (més de 28 milions de pessetes per gastar enguany). Posem-hi secretaris i secretàries, i xòfers, i que siguin el doble, cent persones, vinga: 86.600 euros per cap, 14,4 milions de pessetes per a cadascú.

I encara hi ha gent en aquest coi de país –no parlo de l’Estat, que allà tenen altres motivacions, parlo del nostre país si un dia ens ho deixen decidir– que és monàrquica? Què ens costa un president? Bastant car, és veritat, però em penso que no tant com els cinquanta o cent suposats membres i sobrevinguts i contractats de la família reial espanyola.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Si la llei de la gravetat i la cafetera funcionen, que m’atenguin en la meva llengua

Diu l’escriptor espanyol Juanjo Millás: «La primera cosa que faig cada matí quan m’alço del llit és llançar un euro a l’aire. Si torna a caure, començo el dia suposant que també funcionaran la cafetera i la ràdio de la cuina, però sense oblidar que les lleis físiques més elementals poden fallar. Posem per cas que vaig a fer una gestió al Ministeri d’Hisenda i demano la tanda en una finestreta donant per fet, com és lògic, que la senyoreta que hi ha a l’altra banda, quan m’arribi el torn, m’atendrà en castellà. Però procuro estar preparat també per a la possibilitat que m’atengui en suec, o en suahili, fins en esperanto, perquè coses més rares passen.» (El País, 21 setembre 2007) Parla de Madrid, eh? O sigui, que de Madrid estant els sembla que la cosa més normal és que els atenguin en castellà. Molt bé. A veure si al final ens entendran quan nosaltres demanem una cosa tan senzilla com poder ser atesos en català...

I ara!, quins acudits!, què dius!, això és impossible! Que no saps que a Barcelona el castellà és tan «lógico» com a Madrid? O, si res més no, igual de «lógico» que el català?

(No sé si estar content o plorar, diu que de moment no afusellaran i ni tan sols no ficaran a la presó un noi de Banyoles que va gosar cremar una foto. La va cremar fent foc! I en públic!! I hi havia menors!!! Senyoreta, que podem cantar L’estaca? No, nens, no. Encara estem així. I al final potser el jutge perdona del tot el noi i no l’afusella ni etcètera i llavors haurem d’estar tots molt contents perquè s’ha guanyat una altra batalla... absurda. Ells aconsegueixen sempre posar la ratlla de l’èxit i el fracàs de cada conflicte allà on volen. I doncs, definitivament n’hi ha per plorar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència

Una mica embafador, no?, el devessall de portades d'avui, les ràdios, les teles... Es veu que ha nascut no sé qui a Madrid i tothom s'ha posat el vestit de mudar, s'han mobilitzat els enviats especials i han fet xafarranxos de combat totes les redaccions. I els mitjans catalans no han estat cap excepció. Dol, sobretot, el desplegament de l'Avui, que fins fa ben poc era correcte en les formes, però emotivament distant en aquest punt. Ara, el to és de molta proximitat. Hi influirà el fet que cada vegada hi hagi en les seves pàgines més signatures de plantilla amb el nom en castellà? Hi influeixen els nous amos? Estan lligades totes dues coses? Són preguntes purament retòriques, és clar.

Hi ha hagut dues excepcions en la bavejamenta general, que jo sàpiga: VilaWeb i el Racó Català. Volia deixar-ne constància, perquè passaran els dies i la gent potser no s'ho acabarà de creure. A hores d'ara, mitja tarda del 31 d'octubre del 2005, cap d'aquests dos mitjans no ha parlat a la seva informació de portada d'un fet que, en efecte, és absolutament ordinari, però sembla que ha fet perdre el timó, la xaveta i el control a la resta de mitjans informatius de l'Estat espanyol, incloent-hi la majoria dels catalans -que han reafirmat així la seva condició d'espanyols.

Com que m'ha semblat que l'opció de desmarcar-se de la resta potser podria comportar determinats problemes per a un mitjà generalista com és VilaWeb, els he tramès un missatge de suport, més o menys amb el contingut següent:

«Benvolguts amics,

»Veig que no feu referència, almenys en la vostra portada, a una suposada notícia que avui ofereixen tots els mitjans de comunicació, també els considerats "seriosos", sobre una nena que es veu que ha nascut aquesta nit a Madrid. Suposo que si no en parleu és perquè a Madrid cada dia hi neixen nenes i nens, com també a París, a Nova York, a Yamoussoukro i a Kuala Lumpur, i fins i tot a Igualada, a Elx, a Maó i a Perpinyà, i un mitjà de comunicació seriós no pot anar al darrere d'aquestes històries familiars íntimes que corresponen més aviat a publicacions especialitzades. És clar que VilaWeb també podria fer cada dia una pàgina amb tots els naixements del dia en els Països Catalans, una cosa com la d'aquells supermercats que regalen canastretes, i seria simpàtic i engrescador. Tot i això... una nena nascuda a Madrid, encara que fos filla d'un funcionari privilegiat i d'una periodista del Telediario, continuaria sense tenir res a fer en la primera plana d'un portal català.

»És en detalls com aquests que es posa de manifest de debò que VilaWeb és un mitjà de comunicació realment seriós i independent de modes i de pressions sentimentals. Per a mi, és el mitjà més valuós de tots els que consulto cada dia... tot i que de vegades -i us ho he fet saber- m'hagin decebut determinats silencis seus sobre coses molt negatives que passen de tant en tant al País Valencià i a les Illes.

»Bé, aquesta vegada us felicito per l'opció presa, que suposo que deu haver comportat també algun inconvenient i potser fins i tot alguna ganyota de molt amunt.

»Cordialment,

»(signatura)»

Un fet lamentable

Hi ha hagut gairebé unanimitat. L’episodi protagonitzat pel president del F.C. Barcelona fa uns dies a l’aeroport del Prat, quasi tothom l’ha qualificat de lamentable. Joan Laporta va perdre la paciència pels constants xiulets que feia l’aparell detectametalls i, tot emprenyat, va començar a desprendre’s del que portava al damunt, fins i tot els pantalons, sense que li demanessin explícitament que arribés en aquests extrems. I hi ha hagut escàndol. Ningú no ha dit si li van donar més opcions, ningú no ens ha explicat què més podia fer, ningú no ens ha confirmat si és normal que a una persona coneguda li facin tan difícil el fet de travessar un control de l’aeroport. El senyor Florentino Pérez també passa aquests controls? I si xiula el control dues vegades? I tres? I quatre? En quin moment cal conduir una persona en una cambra d’escorcoll per aclarir el que calgui amb discreció i sense necessitat que l’interessat perdi la paciència? No hi ha ningú que critiqui l’actuació desproporcionada dels policies i dels seus aparells, que van fallar? O és que gràcies al control i la fiabilitat de les màquines es va descobrir finalment que el senyor Laporta duia algun objecte prohibit? Llavors, quin sentit té tot aquest enrenou? No hem convertit una anècdota en categoria? Hauria estat millor que el senyor Laporta, discretament, passés un bitlletet als senyors guàrdies responsables de la màquina o que demanés indignat pel director de l’aeroport fent saber a tothom qui era ell? El fet que es comportés com podíem haver-ho fet qualsevol de nosaltres en un mal moment és molt deplorable? Un senyor important i representatiu no pot ser mai un senyor normal i corrent?

Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.

Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?

En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.

Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.

Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.

Afegitó del 26 setembre 2010. L'anècdota de Laporta a l'aeroport tenia una mena d'antecedent llunyà. Els recorda –sense fer referència a l'avui expresident del Barça– Eva Peruga a El Periódico d'avui: «Anava amb presses a entregar un missatge al seu cap, el ministre d'Afers Socials Edgard Faure. A la porta del Parlament francès, la van frenar perquè la seva indumentària era poc ortodoxa. «Si els molesten els pantalons, me'ls trec ara mateix», els va respondre Michèle Alliot-Marie. Va passar el 1972. Aquella jove ajudant és ara ministra de Justícia i els pantalons encara són una de les seves peces preferides.»

Era el final d’Espanya…

…vist des de la perspectiva de Madrid. I per això no ha tirat endavant. I per això Espanya, abans que es produís el desastre, ha mobilitzat tot el cos diplomàtic: 106 ambaixadors, 35 cònsols, tot l’aparell del Ministerio de Asuntos Exteriores i al final, el mateix rei espanyol, Juan Carlos I, a qui van enviar amb presses als Estats Units una setmana abans de la reunió de Fresno, Califòrnia –i ell hi devia anar encantat, perquè li agrada molt viatjar i sentir-se valorat–, per deixar lligat i ben lligat el canvi de vot del comitè directiu de la Federació Internacional de Patinatge, en el qual comitè hi ha dos estatunidencs. Així, una votació que Catalunya guanyà per unanimitat fa uns mesos, ara l’ha perduda per pallissa, tot i ser exactament el mateix l’assumpte que es votava. El que més dol, el que més emprenya, és el cinisme amb el qual el govern espanyol ha dut aquest assumpte, negant sempre la seva participació en cap mena de pressió que no fos l’estrictament esportiva de la Federación Española de Patinaje, una entitat suposadament privada.

I no sé sap quin preu haurà de pagar l’Estat espanyol per aquest favor. Fa basarda pensar que pot ser un preu de sang: la pròxima guerra de Bush? La veritat potser se sabrà, al final, però tampoc no passarà res. Perquè els que escriuen la història diran que el 25 i 26 de novembre del 2004 el president espanyol José Luis Rodríguez, amb el suport incondicional del seu partit –que té 21 diputats d’origen català i el recolzament per a les tasques de govern de 10 diputats de CiU, 8 d’ERC i 2 d’ICV-EUiA–, va conjurar el perill de la disgregació d’Espanya.

Des del seu punt de vista, havien de fer-ho. S’hi jugaven molt. Per això els mitjans de comunicació espanyols, començant pels oficials, han donat a les notícies d’aquests dies una categoria tan transcendent. Ahir al vespre, la informació sobre l’assemblea de Fresno va obrir el Telediario de Televisión Española del vespre, i hi van dedicar una bona estona. I deien que era un afer privat referit a un esport minoritari… No. Ells es pensaven que a Fresno s’ho jugaven tot.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)