Com s’ha de parlar, amb quina mena d’accent, l’anglès dels Estats Units d’Amèrica? Hi ha un cànon fonètic, o l’important és que la gent parli anglès com pugui i es posi a treballar, que s’integri amb la llengua i amb els fets? No havíem quedat que el que calia era mostrar la voluntat de deixar de ser immigrants i que la llengua i la feina eren la manera més directa d’esdevenir catalans? Escriu avui Joan Barril: «Ser català, què és això? Ser català és [...], sobretot, una llengua. Es tracta d’una llengua amb molts accents. [...] El català de la rumba de Peret, el català del Yumitus de Gràcia, el català d’Abdurraman, que cada dia diu (i diu malament) “parla català: és més millor”, són varietats diferents d’una mateixa consciència de ser i de voler ser.» (El Periódico, 18 juliol 2008)
Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.
Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.
Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.
I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?
Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.
És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.
Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.
Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)
*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Montilla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Montilla. Mostrar tots els missatges
divendres, 18 de juliol del 2008
diumenge, 29 de juny del 2008
Una gota de fel...
...que no aconsegueix fer malbé aquest cap de setmana especialíssim, ple a vessar d’aromes, converses, contactes, tasts i visions tan i tan plaents. Però és un cop fort, fer un cop d’ull a la premsa aquest vespre i trobar-te de sobte, a la primera plana d’esports del diari que més es ven al país, un article del molt honorable president de la Generalitat de Catalunya titulat «Por qué quiero que gane España». No perquè ens descobreixi res de nou, però sí perquè em sembla revelador d’alguna cosa molt grossa i molt fonda. No crec que sigui casual que el president de la Generalitat hagi triat aquest tema i aquesta ocasió per al primer article «fora de programa», si no vaig errat, que escriu des que és president.
Ens en sortirem. És només una gota de fel en un cap de setmana oceànic i espectacular. (Moltes gràcies a tots els que sabeu de què parlo, per ser-hi físicament o espiritualment.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ens en sortirem. És només una gota de fel en un cap de setmana oceànic i espectacular. (Moltes gràcies a tots els que sabeu de què parlo, per ser-hi físicament o espiritualment.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 16 de febrer del 2008
La raó d’una bestiesa
S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 21 de desembre del 2007
Enquestes manipulades
Els que alguna vegada hem fet enquestes sabem no sols que s’equivoquen sovint, sinó que també es poden manipular. En el cas de la darrera que ha publicat la Generalitat, no he passat de la pàg. 9 (de 293). Fixeu-vos, a la primera pregunta demanen quins són els problemes principals que té Catalunya avui, i llavors apareix un muntó de possibilitats, entre les quals quatre o cinc que es podrien reduir a una: dèficit d’infraestructures de Catalunya, relacions Catalunya - Espanya, sistema de finançament de Catalunya, crisi d’identitat catalana i excessiva pressió fiscal. Saben perfectament que aquests conceptes podrien anar perfectament tots junts, però no els interessa. No els interessa perquè a la pregunta 2, quan demanen quin d’aquests problemes creuen que és el més important, cap d’aquests cinc apareix com a primer, quan tots junts –o fins i tot només dos d’ells– sí que serien el primer. Però als nostres governants els interessa ara per damunt de tot inculcar la idea que les «qüestions identitàries», com en diuen de manera displicent, no preocupen als ciutadans. Potser té alguna cosa a veure amb això el fet que Montilla hagi dit avui mateix que vol «aparcar el finançament i les infraestructures fins a després de les eleccions».
I doncs, un cop vistes les preguntes 1 i 2 de l’enquesta, he decidit que tenia coses més interessants a fer.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I doncs, un cop vistes les preguntes 1 i 2 de l’enquesta, he decidit que tenia coses més interessants a fer.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 2 de desembre del 2007
Sobre la manifestació (I): El president de tots?
Diu l'autoanomenat vicepresident de la Generalitat que el fet que el president de la Generalitat no anés ahir a la manifestació és una decisió correcta, perquè el Sr. Montilla és el president dels que van anar a la manifestació i dels que no hi van anar. No entenc el raonament: si el president no va anar a la manifestació i els paràmetres de judici són els que diu el Sr. Carod-Rovira, llavors el president ahir va ser el president dels que NO van anar a la manifestació i NO va ser el president dels que van anar a la manifestació. No?
És trist viure en un país on el president no et representa i el vicepresident justifica que el president no et representi.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
És trist viure en un país on el president no et representa i el vicepresident justifica que el president no et representi.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 11 d’octubre del 2007
Els propòsits del senyor Montilla
Hi ha una cosa que convé no oblidar, i és que el governador José Montilla ha arribat per quedar-s’hi. Seria un error greu considerar-lo un president accidental de la quadriputació. I ara, a més a més, tindrà una oportunitat d’or per treure’s del damunt els socis que podrien ser emprenyatius, els socis fins ara mesells que li han fet el favor de col·locar-lo allà a dalt en canvi d’uns quants càrrecs i cotxes oficials, però que en qualsevol moment li podrien fer la llesca o almenys posar-li terra a l’escudella. L’oportunitat és dissoldre el Parlament juntament amb el de Madrid i fer les eleccions catalanes amb les espanyoles, per aprofitar el tarannà Zapatero i guanyar finalment en vots i en escons els regionalistes, distrets ara amb el seu projecte de no se sap quina casa nova que es volen fer fer. Els agafaran amb els pixats al ventre. Potser és per això que Montilla fa empipar els altres i els fa fer coses contranatura dia rere dia, a veure si són ells els que rebenten primer i així el president no tindria cap més remei que convocar eleccions. No sé com no se m’havia acudit abans. Suposo que ja ho deuen haver escrit altres, perquè em sembla una possibilitat d’allò més versemblant en un president de referents tan espanyolistes com l’actual –encara més que Maragall, encara més que Pujol, encara més que Tarradellas, i semblava impossible... Però jo no ho he llegit enlloc. Més ben dit, ho he llegit però no ho puc dir. Per això ho escric aquí. Per denunciar-ho, si és que ho tenen previst i callen com putes fins a l’últim dia.
Si no ho tenen previst, millor.
Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.
(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Si no ho tenen previst, millor.
Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.
(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 5 d’octubre del 2007
On sou avui?
Faig un alto a la feina perquè estic cansat –és divendres i ja pesa– i perquè el tema s’ho val i paga la pena que en parli ara mateix, sense esperar al vespre o a demà.
Diu determinada premsa d’avui que el tribunal de l’Audiència de Barcelona que jutja els presumptes autors de la mort d’una persona –Josep Maria Isanta– durant les festes de la Patum de Berga del 2005 no ha permès declarar en català un dels testimonis, un dels amics d’Isanta que també va ser agredit durant els mateixos fets. El motiu és que dos dels acusats sostenen que no entenen el català, tot i viure a Berga. Em sembla secundari que aquesta decisió l’hagi presa un jutge o un altre –en aquest cas ha estat la magistrada Ana Ingelmo–, perquè la veritat és que és un fet que s’esdevé molt sovint.
I encara més sovint s’esdevé que advocats, testimonis i encausats de centenars de judicis que se celebren a Catalunya sàpiguen que els anirà millor la vista si parlen des del començament en castellà, abans que el jutge o el magistrat els digui res. I la immensa majoria ja ho fan així.
No he sentit que avui defensin els drets dels catalanoparlants impedits de parlar cada dia en català en els jutjats tota aquesta colla de gent que han sortit als diaris exclamant-se perquè a una escriptora –una, és un sol cas–, després de mesos i anys que ha parlat en castellà en un dels pocs mitjans de comunicació que es poden sentir en català en aquest país, l’han convidada a parlar en català –el sap parlar– o tocar el dos. On sou, David Castillo, Marta Pessarrodona, Ana María Moix, Victoria Combalía, Esther Tusquets, Julia Navarro, Victoria Borràs, Lluís Maria Todó, Enric Majó, Mario Vargas Llosa, Ana María Matute, Colita, Laura Freixas, Rosa Montero, Nora Catelli, Mario Muchnik, Jordi Valls, Ramon Fontserè, Anna Bofill, Mario Satz, Horacio Vázquez-Rial, Neus Aguado, Núria Amat, Carles Duarte, Assumpta Roura, Beatriz de Moura, Oscar Astromujoff, Sergio Vila-Sanjuán, Jorge Herralde, Ignasi Riera, Jorge de Cominges, Ana Zendrera, Cristina Fallarás, Sílvia Querini, Ernesto Ekaizer, Claudio López de Lamadrid, Marta Rivera de la Cruz i tutti quanti de les Espanyes imperials, que heu signat el manifest de condemna de l’emissora com un sol home i una sola dona? (Faig aquesta llista per dir-ne només uns quants, i ja no poso els pallassos perquè aquests els dono per descomptats: hi són tots, els de totes les faccions.) On sou avui?
No feu manifestos, en aquest cas? Només us exclameu quan la suposada discriminació es fa en un sentit i a una sola persona? On sou que no us sento? Si a la comunitat de veïns cada dia emprenyen la meitat dels veïns i no dieu res i un dia us sembla que emprenyen una sola veïna i sortiu tots a cridar al pati, què hem de pensar? Que hi ha veïns que són més veïns que els altres? Que us fan por els jutges i no us en fa en Montilla? O que en realitat ja us va bé que collin el català, sempre que no li toquin ni un cabell al castellà?
Sí, he tingut unes quantes decepcions, repassant la famosa llista.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Diu determinada premsa d’avui que el tribunal de l’Audiència de Barcelona que jutja els presumptes autors de la mort d’una persona –Josep Maria Isanta– durant les festes de la Patum de Berga del 2005 no ha permès declarar en català un dels testimonis, un dels amics d’Isanta que també va ser agredit durant els mateixos fets. El motiu és que dos dels acusats sostenen que no entenen el català, tot i viure a Berga. Em sembla secundari que aquesta decisió l’hagi presa un jutge o un altre –en aquest cas ha estat la magistrada Ana Ingelmo–, perquè la veritat és que és un fet que s’esdevé molt sovint.
I encara més sovint s’esdevé que advocats, testimonis i encausats de centenars de judicis que se celebren a Catalunya sàpiguen que els anirà millor la vista si parlen des del començament en castellà, abans que el jutge o el magistrat els digui res. I la immensa majoria ja ho fan així.
No he sentit que avui defensin els drets dels catalanoparlants impedits de parlar cada dia en català en els jutjats tota aquesta colla de gent que han sortit als diaris exclamant-se perquè a una escriptora –una, és un sol cas–, després de mesos i anys que ha parlat en castellà en un dels pocs mitjans de comunicació que es poden sentir en català en aquest país, l’han convidada a parlar en català –el sap parlar– o tocar el dos. On sou, David Castillo, Marta Pessarrodona, Ana María Moix, Victoria Combalía, Esther Tusquets, Julia Navarro, Victoria Borràs, Lluís Maria Todó, Enric Majó, Mario Vargas Llosa, Ana María Matute, Colita, Laura Freixas, Rosa Montero, Nora Catelli, Mario Muchnik, Jordi Valls, Ramon Fontserè, Anna Bofill, Mario Satz, Horacio Vázquez-Rial, Neus Aguado, Núria Amat, Carles Duarte, Assumpta Roura, Beatriz de Moura, Oscar Astromujoff, Sergio Vila-Sanjuán, Jorge Herralde, Ignasi Riera, Jorge de Cominges, Ana Zendrera, Cristina Fallarás, Sílvia Querini, Ernesto Ekaizer, Claudio López de Lamadrid, Marta Rivera de la Cruz i tutti quanti de les Espanyes imperials, que heu signat el manifest de condemna de l’emissora com un sol home i una sola dona? (Faig aquesta llista per dir-ne només uns quants, i ja no poso els pallassos perquè aquests els dono per descomptats: hi són tots, els de totes les faccions.) On sou avui?
No feu manifestos, en aquest cas? Només us exclameu quan la suposada discriminació es fa en un sentit i a una sola persona? On sou que no us sento? Si a la comunitat de veïns cada dia emprenyen la meitat dels veïns i no dieu res i un dia us sembla que emprenyen una sola veïna i sortiu tots a cridar al pati, què hem de pensar? Que hi ha veïns que són més veïns que els altres? Que us fan por els jutges i no us en fa en Montilla? O que en realitat ja us va bé que collin el català, sempre que no li toquin ni un cabell al castellà?
Sí, he tingut unes quantes decepcions, repassant la famosa llista.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 10 de setembre del 2007
Tres versions de l’onze de setembre del 2007
Versió pessimista. Missatge adreçat a l’univers, per a qui ens pugui escoltar: «Dowoon!, Pomoc!, Tasukete!, Pomogite!, Ezrah!, Qing bang mang!...» (calla, que els poso l’enllaç i així farem més via). «Auxili! Saben la Terra? Un planeta més o menys blau? Sí? Doncs mirin, que ja han passat més de trenta anys des que es va morir un senyor que ens tenia el peu al coll en un petit racó de la Mediterrània que es diu Catalunya, i no sols no tenim un mínim d’autonomia com ens havien promès –cal demanar permís al Costat Fosc d’Espanya fins i tot per fer un partit de costellada, capito?–, sinó que Madrit, la capital de l’esmentat Costat Fosc, és cada cop més previsible: primer van substituir el virrei que hi havia des de sempre –un que va ser «Español del Año» a l’ABC, vostès no saben què és l’ABC (el de Madrit, eh?, no l'altre) però ja els dic jo que poca broma– per un autòmat genial molt entretingut, i això va estar bé perquè almenys ens va distreure, que de l’altre ja ens en sabíem tots els trucs, però ara han col·locat un ministre seu –seu d’Espanya– com a president del que anomenen Generalitat de Catalunya, i si no hi fas bona cara encara t’acusen de xenòfob. Si hi ha ningú en cap estel que hi pugui fer res si us plau que ens ajudi, que des del punt de vista psicològic tot plegat ja comença a semblar acarnissament terapèutic. Ni que sigui una ruixadeta col·lectiva de morfina, per oblidar una mica el món real i almenys que el desenllaç ens ‘xampi adormits. Doncs re, a reveure. Xie xie ni, Tak, Arigato, Dziekuje, Ondo izan, etc.»
Versió optimista un pèl torracoll... Que bé, ha passat un any més i encara parlem català i ens deixen ballar sardanes. Ens en sortirem, tot i que avui encara no toqui.
Versió mixta. Catalunya serà independent o no serà. I doncs, Catalunya no és independent i, per tant, no és. Però allà al fons hi ha alguna cosa, no? Doncs això, potser una llavor. Només cal paciència, i que nosaltres mateixos no malmetem la llavor abans d’hora. Que hi ha dies que ho sembla.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Versió optimista un pèl torracoll... Que bé, ha passat un any més i encara parlem català i ens deixen ballar sardanes. Ens en sortirem, tot i que avui encara no toqui.
Versió mixta. Catalunya serà independent o no serà. I doncs, Catalunya no és independent i, per tant, no és. Però allà al fons hi ha alguna cosa, no? Doncs això, potser una llavor. Només cal paciència, i que nosaltres mateixos no malmetem la llavor abans d’hora. Que hi ha dies que ho sembla.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 30 d’abril del 2007
Gràcies, Montilla (i 2)
He rebut més de vint comentaris sobre aquest article. Aclariments telegràfics enmig d’aquest mig pont –jo sóc al despatx, però–: si algú hi ha vist una lloança a José Montilla, s’equivoca, potser perquè no m’he explicat prou bé; si algú es pensa que això és una justificació del tripartit, comet una errada greu, tal vegada per culpa meva; però si algú pensa que m’he begut l’enteniment en dir que m’estimo més Montilla que Mas, segurament no s’equivoca pel que fa a l’enteniment meu, però si us plau, que torni a llegir l’article amb atenció.
El nucli d’aquest article és constatar el final d’una ingenuïtat, que potser no és exactament la meva ingenuïtat, perquè jo ja fa temps que vaig deixar de creure en aquesta casta partitocràtica que ens domina, sinó el desencís “definitiu” sobre la via autonomista que he pogut constatar al meu voltant, en molta gent. Dir que prefereixo que mani a Catalunya el qui ha sigut instrument per treure la bena de molts ulls i no qui sé que mirarà de tornar-nos-la a posar, no té res a veure amb sobiranies ni amb nacionalismes i ni tan sols amb Catalunya: és una reflexió purament antropològica. Tothom o gairebé tothom, si és prou madur i no vol viure aïllat del món que l’envolta, s’estima més saber la veritat que estar permanentment en l’error. Conèixer la veritat del món que ens envolta és l’únic camí que ens pot apropar, tal vegada, a mirar de canviar-lo. La narcosi només és acceptable quan els patiments són insofribles i hom ja només pensa a oblidar-se de tot.
El nucli d’aquest article és constatar el final d’una ingenuïtat, que potser no és exactament la meva ingenuïtat, perquè jo ja fa temps que vaig deixar de creure en aquesta casta partitocràtica que ens domina, sinó el desencís “definitiu” sobre la via autonomista que he pogut constatar al meu voltant, en molta gent. Dir que prefereixo que mani a Catalunya el qui ha sigut instrument per treure la bena de molts ulls i no qui sé que mirarà de tornar-nos-la a posar, no té res a veure amb sobiranies ni amb nacionalismes i ni tan sols amb Catalunya: és una reflexió purament antropològica. Tothom o gairebé tothom, si és prou madur i no vol viure aïllat del món que l’envolta, s’estima més saber la veritat que estar permanentment en l’error. Conèixer la veritat del món que ens envolta és l’únic camí que ens pot apropar, tal vegada, a mirar de canviar-lo. La narcosi només és acceptable quan els patiments són insofribles i hom ja només pensa a oblidar-se de tot.
divendres, 27 d’abril del 2007
Gràcies, Montilla
Gràcies, president Montilla, perquè ens has obert els ulls. El president Pujol ens va tenir entabanats, hipnotitzats, encantats, obnubilats, durant anys, fent-nos creure que érem alguna cosa més que el que som. I no, érem dins una il·lusió, en una bombolla, atrapats per una farfolla, envescats al voltant d’una bola. No era veritat que fóssim res més que el que som ara, una comarca fosca d’Espanya, i tu, president Montilla, ens ho has fet veure amb una claredat com si fos de dia –encara que sigui de nit, encara que continuem, i ja fa segles, envoltats d’ombra i de tenebres. Ha quedat clar que des del mateix moment que et vas presentar a les eleccions, qui et va designar era un senyor de Madrid, el president del Govern espanyol. Una mica com amb Tarradellas, que el president espanyol de l’època, exministre de l’anterior Movimiento, se’l va trobar disposat a col·laborar en la maniobra i és així que va néixer tot plegat. Aquest Estat el va dissenyar, muntar, collar, recollar, lligar i relligar i blindar Franco, i no l’ha tocat ningú. Només hi han fet retocs.
El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.
Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.
Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.
Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.
En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.
Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.
Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)
El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.
Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.
Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.
Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.
En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.
Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.
Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)
dijous, 23 de novembre del 2006
Montilla diu que defensarà el castellà
José Montilla, que demà serà el nou president de la Generalitat de Dalt, diu que «vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indispensable per a tothom». M’és igual que això vagi acompanyat d’altres frases en què diu que treballarà «pel ple reconeixement internacional de la llengua catalana i per l’extensió progressiva del seu ús social en el conjunt de les terres de parla catalana», etc. Parlar avui, ara, de vetllar per l’ús i el respecte de la llengua castellana és, per mi, una declaració de principis que em sembla que no té precedents. O com a mínim és una rendició davant la cridòria d’una minoria de demagogs que demanen «libertad». Dir això és reconèixer que el castellà pateix, és admetre que hi ha una imposició general del català, és oblidar que Espanya i els seus poders omnímodes són presents també a Catalunya i es fan sentir amb prou força cada dia, també pel que fa a la defensa de la seva llengua, l'espanyol. És, doncs, tancar els ulls a la realitat. És com si algú afirmés a Barcelona que «vetllarà per l’ús i el respecte del cotxe privat», el cotxe!, que és l'amo i senyor de la mobilitat ciutadana en aquest país, quan el que cal és protegir molt més el transport públic, l'espai vital dels que van a peu, els carrils per a bicicletes i en general tota la mobilitat alternativa.
Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.
I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...
Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.
I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...
dimecres, 15 de novembre del 2006
Nous viatges a Perpinyà?
Despús-ahir vaig dir que no em creia que Zapatero no volgués el segon tripartit, que Zapatero i Montilla devien haver estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i que van decidir la que han posat en dansa. Ara he intuït una de les raons secundàries per la qual a Zapatero li pot convenir també tenir ERC ben lligada. ERC és una assegurança davant el conflicte estatal amb ETA. Si Zapatero pot dir a ETA que s’entén amb Carod, políticament a ETA li queden pocs arguments per tornar a matar. I fins i tot, Zapatero podria confiar a Carod un nou viatge a Perpinyà, aquest cop beneït per Madrid.
Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.
Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.
Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)
Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.
Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.
Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)
Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 13 de novembre del 2006
Content per l’existència de l’NPPE
Aquest cap de setmana m’he concentrat molt fort i he decidit finalment que estic content per la presència del Nou Partit dels Pallassos Espanyols al Parlament de Catalunya. Per diversos motius. Un, que si no hi fossin potser algú es pensaria que José Montilla serà president perquè “finalment” els socialistes han presentat un candidat amb el qual s’identificarien les bases del partit, fins ara frustrades i obligades a votar sense ganes “un catalanista de esos”. En haver-hi els de l'NPPE al Parlament, aquesta excusa ja no és vàlida. (Tampoc no és vàlida per un altre motiu: perquè el PSOE ha tret ara gairebé els pitjors resultats de la seva història, justament quan han presentat un candidat que se suposava que era el paradigma del “socialista català”.)
També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.
Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)
(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.
Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)
(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 7 de novembre del 2006
Xenofòbia
Em fa l’efecte que en moltes crítiques de gent independentista contra la presidència de José Montilla hi fa tuf de xenofòbia, i això no m’agrada gens. Jo criticaré el programa d’aquest Govern si no m'agrada, també criticaré el fet que el president no sàpiga parlar prou bé el català –perquè els funcionaris públics n’han de saber, i ell és funcionari públic des de fa molts anys–, el criticaré perquè em sembla molt nacionalista espanyol cada cop que parla, criticaré que el seu partit sigui una sucursal d’un partit de Madrid, criticaré que no hagin avisat del que pensaven fer –havien donat a entendre que no repetirien la mateixa fórmula, i ara s’ha vist clarament que tenien decidit rodar Tripi 2: Fot-li Que No Ha Estat Res des d’abans de les eleccions–, els criticaré quan em sembli que en aquest país hi ha uns pactes clandestins que funcionen amb un secretisme molt poc democràtic –en canvi, no els critico pel fet d’haver aplegat una majoria de vots de cara a la investidura, perquè això és el que diu la llei que cal fer per ser president–, criticaré les coses que no facin bé ell i els seus consellers, criticaré les lleis que no compleixin –que són moltes, ja abans de començar, com ara les precampanyes electorals que la llei electoral prohibeix explícitament, i això és des de sempre, però ara governaran ells i els tocaran a ells les crítiques... i a nosaltres el creure, també com sempre–, criticaré moltes coses, però no criticaré mai el fet que el president es digui d’una manera o d’una altra ni que hagi nascut aquí o a la Xina. Puc fer una mica de broma sobre el tema a partir del que ells mateixos han dit –va ser el mateix PSOE qui va fer el raonament que aquest era un candidat "autèntic", del poble, un "català per voluntat pròpia"–, però m’és ben igual la seva procedència, i això que jo tinc cognoms catalans fins a la nit dels temps –l’únic Fernández que hi apareix és de començament del segle XIX. I em sap molt de greu que hi hagi una minoria de catalans que no ho vegin de la mateixa manera.
I a veure si tots plegats engeguen el govern i l’oposició d’una vegada i s’acaba tot aquest brogit de la política partidista i tenim una temporada de vida normal, que m’agradaria parlar d’altres coses –potser també polítiques, però no de la politiqueta aquesta dels partits, que odio profundament– i fa temps que no puc fer-ho.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I a veure si tots plegats engeguen el govern i l’oposició d’una vegada i s’acaba tot aquest brogit de la política partidista i tenim una temporada de vida normal, que m’agradaria parlar d’altres coses –potser també polítiques, però no de la politiqueta aquesta dels partits, que odio profundament– i fa temps que no puc fer-ho.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 6 de novembre del 2006
Ernest Benach, el millor president del Parlament
Sé de què parlo. Ara que ja s’ha decidit el pròxim Govern, volia dir que el molt honorable Ernest Benach ha estat, per mi, el millor president del Parlament de Catalunya. No volia dir-ho abans perquè ningú no pensés que jo trairia els meus i votaria, malgrat tot, ERC. De fet, Benach és per mi l’única cosa institucionalment sòlida que ha deixat ERC a Catalunya durant el primer Tritànic. I ell sol no justifica que es voti aquest desastre de partit (del qual m'espanta ara sobretot la possibilitat que tornin a imposar com a conseller el senyor Vendrell..., toquem ferro! I ja que hi som: malgrat el maquillatge proporcionat per l'actual llei electoral, que en aquest cas els ha afavorit moltíssim –només dos escons menys–, ERC ha perdut un 25% de l'electorat en aquestes eleccions).
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 4 de novembre del 2006
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Sobre les diferències de tracte que reben les llengües, copiaré tot seguit el testimoni de Xavier Masip, de Cornellà de Llobregat. Jo vaig veure també la cursa de motos de la qual parla, però no la vaig sentir: com faig habitualment des de fa anys, quan competeix algun esportista o equip espanyol, miro les retransmissions de les cadenes hispàniques sense volum. O si estic amb altra gent que volen el volum, em poso uns cascs i escolto música o discursos del (pròxim president?) Nocilla –són ells mateixos els qui han fet el joc de paraules, no jo– o el que sigui. No puc sofrir els comentaris nacionalistes espanyols dels locutors i, pel que fa a les aportacions tècniques que se suposa que fan, vaig arribar a la conclusió que gairebé mai no em deien res que no sabés, i sovint encara em donaven dades falses, que potser després rectificaven, o no. Us deixo amb el testimoni d’un fet diferencial (la transcripció no és textual, he arreglat el text per fer-lo més àgil i més entenedor, però en cap cas no he manipulat res del contingut):
«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»
Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.
Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.
Un fet diferencial ben clar.
«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»
Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.
Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.
Un fet diferencial ben clar.
dissabte, 30 de setembre del 2006
L’efecte Montilla
M’agradaria parlar del que pot implicar per a Catalunya, per a la nostra autoestima i el nostre tarannà la previsió que ara fan algunes enquestes sobre la possible pèrdua de vots –important pèrdua– de José Montilla respecte a Pasqual Maragall a la primera i la segona corona de Barcelona, el que en temps de Franco se’n deia el «cinturón industrial». I no sols respecte a Pasqual Maragall, ans també respecte a Joaquim Nadal, Josep M. Obiols i fins i tot Joan Reventós. Montilla pot treure els pitjors resultats de la història dels socialistes a Catalunya. «Pot», dic «pot», que són enquestes no oficials, i les enquestes, com sap tothom, les carrega el diable.
M’agradaria parlar-ne sense embuts però me n’estic, perquè el que diria seria políticament incorrecte, és molt difícil d’explicar-ho. I a més, fins al dia dels difunts no sabrem res del cert, tot són hipòtesis. Ara, de moment, ningú no em prendrà el gust de pensar que pot ser veritat...
De manera continguda, doncs. Que consti que han estat ells mateixos els que amb mitges paraules han estat dient tota l’estona que el Pepe era «un català de Còrdova», que «ara és l’hora dels ciutadans normals i corrents», etc. O sigui, han jugat a presentar-se com a «fet diferencial» respecte al que hi ha hagut fins ara. Doncs mira, ja veurem què passarà. Potser una majoria de catalans vinguts de fora o fills dels que van venir de fora, no volen jugar a aquest joc. A veure. Gaudim del somni, si més no, durant un mes.
Ara, no us oblideu que l’opció bona per als ciutadans i ciutadanes responsables és una altra, eh? Jo vaig a la llista de Tarragona, em penso (ni ho he mirat: com la majoria, he caigut allà on m’ha tocat).
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
M’agradaria parlar-ne sense embuts però me n’estic, perquè el que diria seria políticament incorrecte, és molt difícil d’explicar-ho. I a més, fins al dia dels difunts no sabrem res del cert, tot són hipòtesis. Ara, de moment, ningú no em prendrà el gust de pensar que pot ser veritat...
De manera continguda, doncs. Que consti que han estat ells mateixos els que amb mitges paraules han estat dient tota l’estona que el Pepe era «un català de Còrdova», que «ara és l’hora dels ciutadans normals i corrents», etc. O sigui, han jugat a presentar-se com a «fet diferencial» respecte al que hi ha hagut fins ara. Doncs mira, ja veurem què passarà. Potser una majoria de catalans vinguts de fora o fills dels que van venir de fora, no volen jugar a aquest joc. A veure. Gaudim del somni, si més no, durant un mes.
Ara, no us oblideu que l’opció bona per als ciutadans i ciutadanes responsables és una altra, eh? Jo vaig a la llista de Tarragona, em penso (ni ho he mirat: com la majoria, he caigut allà on m’ha tocat).
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 5 d’agost del 2006
Notes d’aquests dies
Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.
Juliol calorós
Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.
El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.
Maragall i els seus
Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).
Els que votaran l’1-N
Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.
A Mallorca ningú no ha menjat mai malament
L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.
Si jo tingués una filla model
Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.
La Revolució serà televisada
Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.
Poema d’una madrilenya
(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)
«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»
Gloria Fuertes (1917-1998)
(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)
Juliol calorós
Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.
El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.
Maragall i els seus
Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).
Els que votaran l’1-N
Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.
A Mallorca ningú no ha menjat mai malament
L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.
Si jo tingués una filla model
Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.
La Revolució serà televisada
Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.
Poema d’una madrilenya
(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)
«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»
Gloria Fuertes (1917-1998)
(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)
dimarts, 27 de juny del 2006
Declaració III sobre la candidatura de Montilla
Tot i que corro el risc d’equivocar-me i molt –ho sabrem quan la premsa publiqui les primeres enquestes–, vull fer una declaració III, és a dir, indemostrable i segurament intrascendent i també inútil. És aquesta: ara sí que crec que la candidatura de José Montilla com a cap de llista del PSC-PSOE a les pròximes eleccions podria ser un del serrells més visibles del pacte Zapatero-Mas. S’ha dit que la condició era que no es presentés Maragall. No crec que Mas demanés això concretament, però sí que el candidat alternatiu fos Montilla en cas que Maragall plegués. Ja dic que confirmaré (confirmaré per a mi mateix, no parlo de fets incontrovertibles) aquesta intuïció quan ixin les primeres enquestes. Però crec que podria ser que Mas ja tingués les enquestes fetes aquell dia de gener d’enguany i que Zapatero no les tingués (o sí?, aquest paio el veig cada cop més perillós, més maquiavèl·lic) i que el pacte quedés segellat d’aquesta manera. Bé, la veritat és que no en tinc ni idea, de com es fan aquests pactes, però sí que sé –ho sap tothom– que una cosa és el que es pacta de debò, una altra (sovint diferent) el que es diu que s’ha pactat i encara una altra, normalment dins del primer apartat, que hi ha coses que s’han pactat però no són vinculants i coses que s’han pactat i que sí que són vinculants. Per posar un exemple, dins d’aquesta segona part del primer apartat (és a dir, que s’havia pactat sense dir-ho en públic i era vinculant) hi havia el compromís d’ERC amb el PSC de no dir no, en cap cas, a l’Estatut. Per això van trigar tant a decidir-se a dir no. I quan ho van fer, llavors van haver de plegar del Govern. Perquè els pactes polítics secrets i vinculants són una mica mafiosos: es fan amb sang. Els altres, només es fan i es desfan amb xerrameca.
Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.
A veure què ens diuen les primeres enquestes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.
A veure què ens diuen les primeres enquestes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 22 de juny del 2006
Fi de la història o de la primera etapa?
Plega el president de la Generalitat i plega de mala manera, perquè el fan plegar des de Madrid, o sigui que no m'agrada. Em demanen si m'estimo més que el substitueixi en Montilla i contesto que m'és ben igual: els presidents de la Generalitat estan acostumats a trucar a Madrid cada dia o, com a mínim, cada setmana, i això no ho canviarà que el president nou sigui de Còrdova o de Llavaneres (dic de Llavaneres per dir alguna cosa, ja ens entenem). La gent d'aquest país ha de tenir clar, ara com ara, que si el candidat del PSOE fos el Zapatero, segurament guanyaria per majoria absoluta. Aquest sant laic congrega multituds fervoroses que li segueixen la veta a ulls clucs, encara que sigui contra els seus propis interessos com a ciutadans (v.gr. impostos). De manera que aquest és el país que tenim. Si el tripartit no guanya amb prou folgança –i cal pensar que tindrà menys suport, perquè ERC i ICV baixaran i el PSC és una incògnita, però no crec que pugi gaire, si puja: Montilla no és Zapatero– i CiU no treu majoria absoluta –espero que no: odio les majories absolutes, totes–, Artur Mas haurà de pactar amb el PP, encara que durant la campanya ens assegurarà que no pensa fer-ho. O bé, Montilla –o Manuela– fer de patge de Mas, que potser seria l'opció menys traumàtica: forma part del pacte Zapatero-Mas?
En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)