El cas sagnant de Johan Cruyff

Continuem al món del futbol. (Sento algú que crida: «Sembla mentida!, no deies que te’n desmarcaves? Si no pares!» Les coses són així. I de tota manera, avui només és futbol de manera col·lateral, avui és el Barça com a símbol o com a realitat social i també sociolingüística.) Copio Espinàs, per rematar una idea que l’altre dia tocava només de passada:

«Yo no habla el lenguo catalán»

He tingut l’oportunitat de conèixer bastantes persones que, d’origen estranger, parlen un català molt correcte. Sovint més correcte que el català dels qui han nascut aquí i l’han sentit sempre.

No és una qüestió d’intel·ligència, naturalment, és una qüestió de voluntat. No crec que pel fet de saber molts idiomes s’hagi de ser més intel·ligent que qui només coneix el propi. Hi ha catalans –i francesos, i italians– que dominen perfectament l’anglès i que no són intel·lectualment unes llumeneres. I, al contrari, uns hermètics monolingües tenen un cervell que funciona perfectament.

El que em costa més d’entendre és que una figura que fa anys i panys que viu a Catalunya, que està tan lligada al barcelonisme futbolístic, que parla diverses llengües, no digui mai ni una sola paraula en català. Em refereixo a l’antic jugador i entrenador del Barça, el senyor Cruyff.

Fa més de 10 anys ja que un soci del club li va enviar una carta, redactada en holandès i amb traducció al català –un lector me’n va fer arribar les dues versions– en la qual li deia que seria molt interessant que les persones més estimades i admirades per la joventut “fossin models públic de la integració lingüística al nostre país”.

Aleshores ja feia 13 anys que Cruyff estava vinculat al Barça, i ara ja en deu fer 25. Són molts anys, 25, per no haver-se decidit a dir “bon dia” o “moltes gràcies”. L’autor de la carta recordava a l’entrenador la pressió que durant la guerra va exercir Alemanya sobre Holanda, però que tot i això hauria estat molt estrany que un entrenador no parlés en holandès amb els seus jugadors.

Ha passat el temps, molt de temps, i Cruyff s’ha arrelat a Catalunya i s’ha mantingut encastellat en el castellà –excusin el joc de paraules–, com veiem a cada moment, ara que el Barça ha estat tan d’actualitat. Fet curiós, perquè hauria d’adoptar una posició favorable als idiomes menys poderosos, com ho és el seu, el neerlandès.

No crec que sigui un cas extrem d’incapacitat lingüística, perquè si volia que els seus jugadors fossin “polivalents”, també ell hauria d’haver destijat la polivalència idiomàtica. Si no m’equivoco, l’única vegada que li he sentit parlar català va ser en un espot publicitari antitabac.

I si després de tants anys parlant un castellà tan pintoresc, ¿no seria bonic sentir-lo, també, usant un català acruyffat? (Josep Maria Espinàs, El Periódico, 13 maig 2009)

El FC Barcelona no té ni ha tingut mai, em sembla, una política d’empresa que sigui clara, desacomplexada, directa, pel que fa a la llengua dels seus treballadors, per no parlar d’altres qüestions identitàries no exclusivament folklòriques. En això no ha canviat res de substancial en l’era Guardiola, tret de la persona de l’entrenador. Que deunidó, certament, però aquest factor em fa l’efecte que tornarà a canviar quan vagin mal dades. O algú pensa que el dia que Guardiola faci figa –i si voleu m’apunto a un «tant de bo no sigui mai!»– no se cercarà un altre entrenador d’un altre tipus que pugui ser un revulsiu, encara que parli en suahili? O sigui, ara hi ha en Pep Guardiola, que ho fa d’una manera fantàstica en tots els aspectes i que no sols parla català, sinó que fa de català proactiu a tot arreu on va, però em penso que és la persona, no l’exigència del càrrec. (Parèntesi: he sentit un renom de l’equip actual que m’ha fet gràcia i que trobo ben original: la Guardiola Mecànica.)

La prova que no hi ha exigència és que els jugadors continuen com sempre pel que fa a la llengua quan parlen com a jugadors del Barça (a casa seva que facin el que vulguin). El Barça no els ha dit ni ara ni mai que, com a part de la seva feina, han de dur posat, a més de la samarreta blaugrana, el xip del català, que l’han d’aprendre i des del primer dia. I és per això que és possible que gent formada a la Masia o gent que és al Barça de fa anys i panys siguin gairebé incapaços de dir “bon dia”, com recorda Espinàs. I que a més de vegades ho justifiquin amb argumentaris propis de partits ultres. Senzillament, ningú no els ha dit, podent fer-ho, que allò formava part de les seves obligacions com a treballadors d’una institució que se suposa que és més que un club, igual com les persones que treballen en moltes altres empreses, organitzacions o entitats públiques i privades tenen altres obligacions substancials o col·laterals com a part de la feina que han de fer, com a marca de la casa.

He acabat la passió

...futbolera. Efectivament, Miquel de Palol i jo sembla que ens vam equivocar –i que em disculpi un altre cop, si li arriba això, de posar-m’hi a l’ombra, jo que no sóc ningú– però almenys els més lúcids que hi hagi dins el món del futbol m’hauran de reconèixer que podria haver passat perfectament el contrari. És a dir, podria haver passat que el Barça hagués tingut un mal dia al camp del Madrid, com n’ha tingut d’altres al llarg de l’any, podria haver passat que l’àrbitre vagi jugar* un paper més decisiu en algun altre partit, el Barça podria haver perdut amb el Chelsea, i ara estaríem parlant d’una altra cosa. De la mateixa cosa de la qual parlava Palol –i jo copiant-lo, i està bé això de tenir un bloc, perquè pots passejar en públic de bracet amb algú conegut i ell sense saber-ho. El meu desengany del futbol és més profund i ara, just ara que sembla que tot va de cara, és el moment d’explicar-ho. (Ho haig de fer avui, sense esperar al final de tot de la temporada, no fos cas que el Barça encara perdés els partits que manquen i llavors s’interpretés la meva posició com un abandonament per despit. No, és més seriós i per això ho entomo quan sembla que totes ens estan a punt de pondre.)

Sergi Pàmies: «La lliga de futbol no és un congrés de pensadors i els cementiris són plens de paios que van desafiar un altre a un duel a trenc d’alba, van caminar les cinc passes reglamentàries i quan es van girar van descobrir que el rival només n’havia fet quatre i havia tingut temps d’apuntar, de disparar i de posar fi a tanta bestiesa protocol·lària.» (La Vanguardia 3 maig 2009).

Doncs és això. En el futbol, i especialment dins l’Estat espanyol, hi ha injustícies a milers, és una estructura iniqua, començant pel començament, per aquell disseny d’un Real Madrid triomfant, disseny franquista, hitlerià, estalinista, sense el qual no s’entendria cap dels seus èxits posteriors, ni el Madrid actual, ni el respecte que encara li tenen a Europa (com s’explica, si no, la Pilota d’Or a Cannavaro de fa dos anys, per davant de Ronaldinho, de Puyol, de Fàbregas, de Torres, d'Henry?). El Madrid no ha tingut de pagar res pel seu pecat d’origen. Fins i tot el PP ha hagut de desmarcar-se algun cop de Franco, ni que fos a mitja veu, però el Madrid re de re, conserva les seves lligues i els seus trofeus europeus tacats de trampa i de dictadura i en parla com si fossin bons, com si no hi hagués res a dir. Doncs jo crido: això és immoral! I cal repetir-ho sempre, quan ells se’n vanten no podem fer com si plogués. Si es vol oblidar, si es vol tornar a començar, cal que hi hagi renúncia als avantatges adquirits i petició pública de disculpes.

I després de les injustícies, en el futbol encara hi ha un percentatge molt alt d’atzar, i jo això tampoc no ho accepto, igual com no jugo a rifes, tot i que en aquest punt sóc conscient que l’argumentació que faré no és tan sòlida. Diu Cruyff: «En l’esport, en el 90% dels casos hi ha justícia.» (Les claus de Johan Cruyff, El Periódico, 4 maig 2009). No, el percentatge que adjudica el profeta al triomf de la justícia és molt optimista pel que fa al futbol, n’hi ha prou de recordar el Madrid gasiu de tants anys i les poquíssimes lligues que li han arrabassat el Barça, el València, l’Athletic i la resta. N’hi ha prou de pensar en el Madrid miserable d’aquest mateix any i l’avantatge escadusser –fins ara, i tota la segona volta patint– que li ha agafat un Barça estratosfèric.

I encara que fos veritat que en l’esport la justícia triomfa en el 90% dels casos, jo tampoc en tindria prou amb un 90% de justícia global. Perquè el 10% d’injustícia es pot repetir cada any i tocar-te a tu, tocar al Barça, tocar als catalans, com ens ha passat gairebé sempre fins ara. Perquè també parlem d’això, del fet que el Barça és més que un club vist des d’Espanya, i ponent enllà tothom fa els possibles perquè el Barça no se’n surti, mentre que el Madrid és «un mito nacional» al qual tothom encensa i passa la mà per l’esquena quan fa visita a «provincias» –les excepcions són l’Athletic, l’Atlético, Osasuna i para de comptar. Ara potser canviaran les dinàmiques, diuen, la història està posant les coses a puesto, diuen, tot serà diferent, diuen... però per a mi em penso que ja és massa tard. I doncs, quan serem independents en tornem a parlar. Mentrestant és un joc de cartes marcades, un eixidiu d’altres frustracions. I mentrestant, no suporto el Puyol, el Bojan, l’Iniesta, el Xavi, el Piqué! –quina enorme decepció!– i companyia abraçant els «compañeros de la selección», no em sé empassar que l’Eto'o, el Messi o el mateix Iniesta, i altres, no diguin ni una sola paraula en català –ni el Cruyff, encara més sagnant, després de trenta anys!– i que el Messi encara vagi dient que la seva hermanita se’n va haver d’anar de Catalunya perquè plorava si li parlaven en la nostra llengua, no puc sofrir els del Barça, amb el president al capdavant, com fan l’aleta al rei d’Espanya, al Mendoza de torn, al Villar, a tota aquella gentola. Com si tot plegat fos un joc, una cosa esportiva i prou, un entreteniment per a la xurma perquè no ens fixem en què ens enganyen de debò. No: per a ells no és un joc i per a molts culés tampoc no és només un joc. Jo em creia que el Barça és (era?) més que un club, amb tot el que això comporta(va).

Se m’ha acabat l’èpica i «he vist la llum» (The Blues Brothers, 1980). La llum de la raó. He vist com un Barça infinitament superior enguany podia haver llençat tota la feina a l’aigüera. Vaig comprendre-ho amb claredat absoluta en el moment en què el Barça tenia deu punts d’avantatge. El dia de l’Espanyol, quan encara anaven empatats, me’n vaig anar del partit emprenyat. Eren els de sempre, nens multimilionaris malcriats que es pensen que quan els roti poden jugar amb la nostra dignitat i amb la nostra paciència! I no passa res perquè ells continuaran cobrant! I si les coses al final no van bé la culpa serà de l’entrenador! I a mi ja em fitxarà un altre equip per una bona pasta! En resum: el Barça podia perdre aquesta lliga!!

I llavors em vaig dir, racional com sóc sempre que no em deixo portar pels sentiments i l’èpica –o sigui, mai, o sempre, o no sé quan, perquè tot això que dic també és indubtablement emotiu i èpic–, que allò no ho podia acceptar. I vaig comprendre que no em seria possible mai més –i això vés a saber, és clar, però és com ho veig ara– vibrar com havia vibrat el primer any de Cruyff jugador –que va ser quan m’hi vaig enganxar, abans el futbol no em deia res–, en temps de Cruyff entrenador fins que vam anar a parar a les recidives vaques sagrades, en temps del primer Rijkaard, i enguany, des del novembre fins fa unes setmanes, amb en Guardiola. Ara estic com si hagués traspassat la porta aquella de l’avern: «Lasciate ogni speranza».

O sigui, el que he vist clar que no podia ser era que el futbol, tan irracional i aleatori com és, m’afectés tant, que em fos una mena de síndrome perversa i, en els moments àlgids, fins i tot inhibidora d’altres referents realment importants. I com que no hi he sabut trobar mai el punt del mig, com que no sé prendre-m’ho a la fresca, plego.

I he pensat que ara és el moment de desmarcar-me’n, quan el Barça de Guardiola ja ha fet història encara que no guanyi la Copa d’Europa ni la lliga espanyola ni re. Si ho deixo per a més endavant m’arrisco a no poder fer-ho, perquè marxar si perd el Barça seria covard. Ara sí: adéu, irracionalitat. És clar que desitjaré sempre que guanyi el Barça i que el Madrid baixi a segona, i és clar que em continuaran agradant els acudits sobre futbol i que m’emprenyaré quan les injustícies siguin molt flagrants, però m’ho agafaré amb filosofia, com una feta sociopolítica més, i no patiré de manera irracional com tantes vegades fins ara, i en canvi m’entretindré, quan juguin a futbol, amb tantes altres coses que se’m posaran més bé.

* Qüestió de llengua. Manllevo aquesta forma verbal, «vagi jugar» en comptes de l'«hagués jugat» que seria normal en l'actualitat («haguera jugat» en la conjugació valenciana), de Lluïsa Forrellad, que la fa dir a algun dels seus personatges de Foc latent. Crec que no havia vist mai en escrits moderns aquesta forma (present de subjuntiu d’anar + infinitiu del verb conjugat) com a substitutiva del plusquamperfet de subjuntiu (imperfet de subjuntiu d’haver + participi del verb conjugat) fins que no he llegit aquesta obra magna de la literatura catalana. El IEC anomena des de fa poc aquesta forma verbal passat de subjuntiu (abans pretèrit perfet perifràstic de subjuntiu).

Afegitó de l'octubre del 2009:
Cap al final (pàgina 306) de la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia, trobo això: «...encara que després ho vagi pagar tan car». Vagi + infinitiu en comptes de hagués + participi. Abans d’aquesta pàgina no he detectat cap més exemple. Potser no m’hi he fixat prou, perquè no m’ho esperava pas. Després sí, un altre: «...el fet que ell vagi deixar la gerència és el que ha provocat aquesta situació» (p. 317). Alcàntara (1944) és de Puig-reig, però viu a Terrassa des de mitjan anys 60. Forrellad és de Sabadell. S'ha conservat només al Vallès Occidental?

Del vagi + infinitiu en parlaven Badia i Margarit (Gramática catalana, Madrid 1962) i Alarcos Llorach (El sistema verbal del català, Oxford 1976). Coromines l’utilitzava (vegeu, per exemple, Entre dos llenguatges, 1976-77), segons reporta Sebastià Mariner, professor de la Universitat Complutense de Madrid, en el seu treball «Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual», publicat sense data a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

Desengan(x/y)at del futbol

Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.

Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.

El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.

Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.

Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Satisfet i orgullós dels col·legues

És d’aquells dies que dius: això de ser periodista és el non plus ultra, és una xamba i un orgull, és la caraba, que deia el meu pare (ja sé que és un castellanisme, ell el devia aprendre durant la guerra i se l’havia fet seu). Resulta que els corresponsals acreditats a Alemanya per seguir el Mundial de Futbol han votat el millor jugador del campionat i han escollit un francès que, durant un dels partits –concretament l’últim, amb una audiència calculada en més de 1.000 milions d’espectadors– va agredir un contrincant clavant-li un cop de cap al pit. Un cop de cap dels que poden fer molt de mal, poden trencar costelles, poden privar de respiració l’agredit. I no ho va fer com a conseqüència d’un xoc fortuït, no, ho va fer anant-lo a buscar, quan la pilota no estava en joc.

O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.

Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?

També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.

Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.

Que bé, que content que estic.


(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)


(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)