Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)

El resum del capítol anterior: que sabem molt castellà, moltíssim, la immensa majoria de nosaltres sabem segurament més castellà que no català.

És allò que explicava ja Joan Sales en temps del Franco, quan va obrir-se una mica la mà i el català va recomençar a treure el nas socialment, que li demanaven: «–Com s’escriu “diumenge que ve si Déu vol”? –Doncs així, exactament com ho has dit. –No, jo vull dir formalment, per a una participació de casament. –És igual, tal com ho has dit. –Vols dir? Bé, ja ho demanaré a algú altre.» I l’escriptor explicava que la invitació al final eixia així: «El diumenge pròxim, Déu mitjançant.» El castellà, «Franco mitjançant», havia aconseguit ser el paradigma de «la formalitat». I encara hi som.

Bé, el que volia dir és que després del Franco i amb l’statu quo que ens ha deixat aquell senyor, que com sabeu no s’ha modificat gaire, el perill que tenim ara, el risc que corre el català, és sobretot a causa d’aquest gran coneixement que tenim tots del castellà.

Perquè els nostres tresavis no en sabien tant, de castellà. Ni de lluny. Amb prou feines, fora dels més il·lustrats, tenien les paraules justes per entendre’s amb els funcionaris quan de tant en tant havien d’anar a fer una gestió burocràtica.

En canvi, nosaltres sabem molt castellà, no dic que més del compte perquè això seria un error –les llengües són innocents– i de seguida algú m’acusaria d’un munt de coses lletges, però en sabem més que de català, en sabem fins a un punt que el català que sabem –els que en sabem– corre perill de ser fagocitat lèxicament (vocabulari), sintàcticament (construcció de les frases) i fins i tot fraseològicament (les locucions, refranys i frases fetes: allò de “que cada pal aguanti la seva vela” que deia un polític de primera fila l’altre dia).

Això és un gran desastre? Suposo que sí, però hi ha poca cosa a pelar, mentre la gent no faci un cop de cap i no decideixi que convé muntar una revolució pacífica però contundent, una vaga de fam ininterrompuda davant l’ONU o una feta similar per trobar suport internacional i poder desempallegar-nos dels imperialistes que ens han dut fins a aquesta situació galdosa de subordinació i ens hi volen mantenir, situació en què la nostra llengua sembla abocada a una mimetització tan gran amb el castellà que aviat ells ens entendran tan bé com nosaltres, sense saber gallec, entenem molts gallecs actuals quan parlen la llengua que parlen la majoria d’ells. I en canvi, ens costa força més entendre el portuguès, que és –era– la mateixa llengua.

Sempre acabem igual: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

I n’hi ha que diuen que l’important és entendre’s i que, per tant, quin problema hi ha que el gallec s’entengui? Ara, a aquests no els diguis que mimetitzin el seu castellà amb l’anglès o l’hindi, perquè llavors es posaran les mans al cap: el castellà és sagrat tal com està, no cal tocar-lo. Explica-li a un senyor o a una senyora de la meseta castellana que parlar espanyol a Valladolid és provincià i que fa més global que enraoni en xinès, i veuràs què et diu. O sigui, ells, com nosaltres, són partidaris que la gent s’entengui, però sense que la seva llengua no perdi ni la personalitat ni una mica de quota del pastís mundial. I els altres som els que ens hem d’adaptar, els que hem de pactar d’aquella manera, si us plau per força –i com a filosofia ja ens està bé, sembla més civilitzada que l’altra... però sense imposicions.

No sé si ens ha de consolar el fet que totes les llengües, fins les més poderoses, pateixen a hores d’ara processos similars d’assimilació. Potser sí que les llengües actuals tal com les coneixem ara s’acabaran i en sorgirà alguna o unes quantes de noves, diferents de totes les d’avui. Es podrien acabar els particularismes de cada llengua o que la llengua de comunicació global fos una i després n’hi hagués altres de locals per entendre’s en els àmbits més casolans. Potser. Però el que ens fa ràbia de debò és que a nosaltres el procés de globalització, aquesta mena de convergència general de les llengües en un híbrid –a veure què passarà ara amb la llavassada del xinès que és a punt d’arribar–, ens agafa enmig d’una situació històrica com la que tenim, en aquesta nostra conjuntura de feblesa institucional i social, per tot allò que ens han imposat en anys recents i que encara s’arrossega i encara ens imposen.

Si això ens ho haguéssim trobat fa dos-cents anys... doncs, vés a saber què hauria passat, potser la llengua nostra hauria desaparegut del tot, perquè llavors no la teníem ni codificada ni prou fixada: era encara més olla de grills que ara. Però ens ha tocat avui, tenim la llengua que tot just fa un segle va començar a revifar, i ara, amb mitges soles gairebé noves i canvi d’oli recent, tot plegat la maleïda globalització, amb l’«espanyol mitjançant», ens agafa sense confessar.

Això és el que ens neguiteja. I teniu raó... però no sé si amb aquests nyirvis que gastem tots plegats últimament anirem gaire lluny.

Certament, és perillós que ens quedem ulls fits en aquesta llengua espanyola, tancada en una zona de món que no sembla que hagi de ser de les més importants ni estratègiques en el futur immediat. Hem d’anar amb compte, doncs, no fos cas que en el procés d’hibridació de les llengües ens quedéssim en un estadi intermedi, ni carn ni peix, i que amb la llengua que ens domina ara no anéssim gaire més enllà de Madrid, que ja sabeu que l’espanyol de Sud-amèrica cada cop va més al seu aire: o sigui, que ens quedéssim «entre Pinto y Valdemoro».

Posats a anar pel món amb llengües internacionals, doncs, o a transformar la nostra en una versió casolana dels futurs híbrids universals, potser l’espill que ens han posat si us plau per força al costat perquè ens hi emmirallem no sigui el cavall guanyador. Posats a perdre identitat, doncs, val més que cerquem els millors tatanos del mercat.

I ja sé que aquesta nota no conclou gaire res. No tinc solucions.

El que no és solució, sens dubte, sinó una manifestació de cinisme d’allò més perversa, és dir que el castellà està en perill a Catalunya, que “no convergim”, que “no som prou globals”, i que per tant cal fer coses per “recuperar les quotes perdudes de castellà”. És el cinisme dels espanyols imperialistes, dels genocides. I són ells els que manen, a Madrid i a Barcelona. Els hem votat nosaltres. Això és el que tenim. I per a això no hi ha solucions. Jo sóc pacifista convençut i, per tant, no les conec.

Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»

Ho he vist en uns rètols del Banco Popular. Anava amb pressa i no n’he pogut prendre nota, però em penso que deien: «Hi ha quelcom que puguem fer per tu?» Potser era «...per vostè?», però no hi fa res. Al costat, una foto del gegant Pau Gasol, el jugador de bàsquet.

Vet aquí un dels efectes més perniciosos de les traduccions literals, que en aquest cas potser s'ha fet amb un programa d’ordinador. Perquè totes les paraules d’aquesta frase són ben catalanes, i fins i tot n’hi ha una que és de concurs («quelcom»), però segur que la frase grinyola a tothom que la llegeixi. «Quelcom» és tan de concurs, que inclús –«inclús» ja es pot dir!– hi deu haver gent que potser ha pensat: tal volta és per això que em grinyola; «quelcom» és tan difícil de veure avui dia que ja em sona malament. A veure, provem de canviar-ho per «alguna cosa». I no, tampoc no funciona... tot i que potser a molta gent ja no li sonarà tan estrany. Perquè sovint no ens sona estranya una construcció castellana si està feta amb paraules catalanes.

I en canvi, això no és català, és macarrònic. I potser algun assessor lingüístic aficionat –el nebodet del delegat del banc a Catalunya, o una cosa així– ha vist el «quelcom» i ha dit: «Ui, que autèntic, amb un “quelcom” i tot, val més que no ho toquem, que qui ho ha traduït n’ha de saber molt.»

Bé, no vull fer més sang, que tothom pot tenir un mal dia. El que és emprenyador és que errors d’aquesta grossària, que a tots se’ns poden passar, no te’ls trobes generalment en castellà, i quan se’ls n’escapa un (en castellà) corren a arreglar-lo. En canvi –ja ho vam dir a propòsit dels errors d'impremta–, en català no passa res, el català es fa servir només perquè no sigui dit, per amansir les feres nacionalistes, i no hi fa res que estigui bé o malament: l’important és que no ens resulti més car del compte. I el nebodet ens ho fa gairebé de franc.

Eps, que me n’oblidava: en català normal, segur que ho sabeu, aquesta frase es diu així: «Hi ha res que puguem fer per tu?»

(Afegitó del dijous 31: sabia que havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però no recordava on. Ara ho he trobat. És de Joan Sales, al pròleg del llibre de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg. Diu Sales: «Una frase com “si hi tens quelcom a dir, parla”, sempre m’ha fet l’efecte d’un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de “algo”, ja que en català natural s’ha dit sempre “res” (“si hi tens res a dir...”) en construccions d’aquest tipus.» M’alegra, com diria Josep Lluís Núñez*, que el senyor Sales estigui d’acord amb mi.)


*(És clar, d’això ja fa anys, i potser la gent no se’n recorda. Després que el Barça va guanyar un trofeu, van anar tot l’equip amb el president, el senyor Núñez –ínclit constructor d'edificis en qualsevol espai de l’àrea metropolitana, incloent-hi els parcs, Collserola o qualsevol altre terreny verge o no que se li posi al davant, i sempre amb les benediccions de les autoritats municipals i autonòmiques–, a la Generalitat i a l’ajuntament. Era l’alcalde des de feia poc el senyor Joan Clos. Núñez fa un breu discurs i diu una cosa com: «Estem molt contents de ser aquí, a l’ajuntament de la ciutat que porta el nom del club...» Tal com ho llegiu, els que no ho sabíeu o no ho recordàveu.)