«Em demanen sobre la darrera pel·lícula de Woody Allen i responc la veritat: no l’he vista. Tant se’n parla, d’aquesta cinta, que he perdut una mica la curiositat i, tal vegada, me n’estaré. Podré viure sense conèixer l’obra del geni ambientada a Barcelona? Ai, ai. Visc perfectament sense haver llegit, per exemple, L’ombra del vent, així que tampoc s’han de treure les coses de mare. L’últim que llegeixo és una cosa fora de la moda i, per tant, terriblement actual.» (La Vanguardia, 29 setembre 2008)
En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc-Marc Álvaro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc-Marc Álvaro. Mostrar tots els missatges
dimarts, 30 de setembre del 2008
dijous, 24 de juliol del 2008
L’estratègia del firandant engalipador
Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 25 de gener del 2007
Retrat breu d’una depressió
Francesc-Marc Álvaro és un periodista que valoro força pel contingut humà d’alguns dels seus escrits. S’equivoca, crec, en el seu partidisme polític, perquè això li lleva prestigi i independència a l’hora de parlar d’altres qüestions socials, però quan parla d’afers més humans –no vull dir que la política no sigui humana, tot i que de vegades sembla, en efecte, que no ho és... ja m’enteneu– molt sovint hi toca força. Fa unes setmanes va escriure una peça que considero molt assenyada i exacta sobre les depressions. No sé si és que ho ha viscut ell mateix o li ho han explicat molt ben explicat, però trobo que està força ben descrit, i ho afirmo des de l’experiència que et dóna haver tocat el gènere molt de prop. Com que vull conservar aquest text i no sé on, el penjo ací. No és el primer cop que reprodueixo textos a Álvaro –per exemple, vegeu ací i aquí–, tot i que només el conec de vista. És un home del qual m’agradaria ser amic. Crec que ens entendríem força... si no parlàvem gaire de política.
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 10 de gener del 2006
Les bones comèdies
Allò que deia ahir del resum apressat que m’havia fet sobre la setmana transcorreguda m’ha fet venir al cap una cosa: que de vegades, almenys pel que fa a la política, és millor llegir els diaris només un cop cada setmana, si vols tots seguits, un darrere l’altre, i d’aquesta manera et pots fer una idea molt més exacta del que ha passat de debò i del que s’espera que pot passar. Tinc un amic que rep el diari a casa cada dia però els llegeix amb quinze dies o un mes de retard, i us asseguro que gasta una clarividència molt notable: com que no estem aïllats d’altres mitjans de comunicació, resulta que la informació bàsica ja li arriba per altres vies, i el devessall de declaracions i consideracions polítiques que es fan més per impressionar que per una altra cosa se les pot saltar tan content. Així, per exemple, jo deia ahir que em semblava que tot això de l’Estatut estava dat i beneït, i a la tarda va córrer una notícia d’agència (suposo que avui els diaris n’aniran plens) que deia que “Pujol preveu poques possibilitats d’acord i recomana retirar l’Estatut davant un mal text”. La frase et pot impressionar si la llegeixes avui al diari, però si us hi fixeu bé va ser dita en una reunió interna de CDC, vés a saber de quina manera i amb quina contundència, i a més inclou la clàusula “…davant un mal text”, amb la qual cosa no descarta “encara” que hi pugui haver “un bon text”. O sigui, per a mi molt soroll de boixets i poca punta: fressa mediàtica, per pressionar els altres, però no voluntat expressa de fer res en contra de la tendència general, que estic segur que continua sent acceptar l’Estatut, sigui com sigui, i vendre’l com “el millor que podíem aconseguir en les circumstàncies actuals” (les quatre darreres paraules seran molt importants les pròximes setmanes, ja ho veureu). Les circumstàncies actuals inclouen, és clar, el ben orquestrat soroll de sabres. Ho deia ahir Francesc-Marc Àlvaro: “En tota bona comèdia, hi ha un paio llest que se salva, un que guanya però sembla que perd, un que duu uniforme i un català que demana perdó.”
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 21 de desembre del 2005
Són catalans
Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.
Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).
Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.
Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).
Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.
dimecres, 9 de març del 2005
A la contra
Ja sabeu que tinc una certa flaca políticament incorrecta pel papa Wojtyla. Suposo que és sobretot per anar a la contra d’un ambient majoritari... majoritari en la majoria de cenacles culturals, intel·lectuals, acadèmics, mediàtics, però això no vol dir pas necessàriament al carrer, tot i que a tothom se li enganxa sempre alguna cosa. Avui mateix ho diu un periodista en un diari espanyol: “Algún día debería hablarse de la distancia abismal entre los ciudadanos y cierta casta intelectual pretendidamente progresista y supuestamente poseedora de la razón.” (Francesc-Marc Álvaro dixit, La Vanguardia, 9 març 2005)
Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.
Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”
No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...
Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.
No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.
“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)
“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)
“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)
I doncs, ja està tot dit.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.
Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”
No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...
Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.
No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.
“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)
“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)
“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)
I doncs, ja està tot dit.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)