Anècdota montserratina

Rèiem del conseller Baltasar i de la Moreneta salva-sequeres i vet ací que l’altre dia m’expliquen aquesta.

Una parella jove d’Extremadura arriben a Catalunya fa uns quants anys. Ell ha treballat d’aprenent de mecànic i entre els dos tenen uns estalvis, amb els quals decideixen obrir un taller de reparacions a E., on s’han instal·lat a viure. Al cap d’unes setmanes, la cosa va molt malament, perquè només han tingut un client i el lloguer del local els colla. Un dia van tots dos amb les escombraries a un contenidor i, quan són a punt d’abocar-les-hi, veuen que hi ha una marededéu, molt malmesa, al damunt de tot. Encara que ni ell ni ella no són creients, els fa una llei de cosa llençar les escombraries al damunt d’aquella imatge. L’agafen. Ella diu d’endur-se-la a casa i se l’enduen. Un cop a casa, diu ella de col·locar-la al taller, en un racó, i de posar-li una llàntia al costat, perquè vinguin clients. Ho fan. I des de l’endemà diuen que comencen a anar-hi clients, i que no han parat fins ara –diuen. Aviat algú els explica que aquella marededéu és la de Montserrat. Llavors agafen el costum d’anar a Montserrat de tant en tant. Ara són més catalanistes que ningú, i sobretot montserratins, i tot i que continuen sense creure en gaire res no es descuiden d’encendre una llàntia cada dia a la seva verge.

A mi, que encara crec en alguna cosa, aquesta religiositat tan bàsica, primitiva, utilitària, no em fa gaire el pes, tot i que no criticaré qui s’hi repengi si li fa servei, perquè tampoc no li veig cap efecte negatiu. Aviam, em fan molt de respecte les devocions pures, desinteressades, les que surten del cor, però cal reconèixer que hi ha una mena de manifestacions religioses que estan massa a prop de les supersticions, pel meu gust, que és fàcil que posin la marededéu de cara a la paret o que la tornin a llençar al poal de la brossa si un dia els deixa de funcionar. Perquè, evidentment, l’estratègia religiosa utilitarista no sols no funciona sempre –si bé encara es veuen santpancraços en moltes botigues, i si els tenen deu ser que estan convençuts que els funciona–, sinó que és molt probable que funcioni amb la mateixa regularitat que l’atzar o el ritme que mana l’estadística. Ara, torno al que deia abans, quin mal hi ha que s’anomeni providència a la casualitat?

I encara, cal reconèixer que aquests suports psicològics poden donar ànims per enfrontar-se a la vida, al desconegut i, com en el cas dels nostres amics, a la impotència. Vist així, no crec que faci més mal creure en això que creure en loteries, cupons i rifes, que de vegades també toquen –per excepció. (Ara que hi som, no veig que els apòstols tipus Dawkins, Tree, Savater i companyia ataquin les rifes amb tant de fanatisme i tant d’afany proselitista com combaten les manifestacions religioses o pseudoreligioses. Ací els ho deixo, per si volen considerar la idea.)

L’anècdota, en qualsevol cas, m’ha semblat interessant com a reflex d’una manera concreta d’entendre la vida, i com que me l’han contada de primera mà, per això us l’explico.

I l’acompanyo amb aquesta citació de Fritz Schumacher (1869-1947) que crec que hi va bé:

La primera etapa humana és la de la religió primitiva. Tot és miraculós, hi ha el déu Sol, la deessa Lluna, els altres déus, el déu venjatiu i controlador dels judeocristians, etcètera. Llavors es produeix, en la modernitat, un primer gran salt, quan la humanitat passa a l’estat del realisme científic, l’anomenat estat de l’home modern. Més endavant, però, n’hi ha que se senten insatisfets del realisme científic, les deficiències del qual se’ls fan patents, i descobreixen que darrere els fets i les ciències hi ha alguna cosa més. Aquesta gent, que no renuncia al realisme científic, es troba en un tercer estat, diferent del segon i del primer. Un primer problema és que aquest tercer estat no és reconegut pel segon ni pel primer: vist des del segon estat, el tercer estat és exactament igual que el primer; vist des del primer, el tercer estat és només un maquillatge del segon. Per tant, des del segon estat es contempla els del tercer com a víctimes d’un trastorn mental o d’una regressió a la infància. O sigui, només els que es troben en el tercer estat són capaços d’entendre la diferència entre ells i els del primer estat. I un altre problema és que tots tres estats conviuen ara en aquest mateix temps, i molts del primer estat no fan res, ans al contrari, per avançar cap al tercer, ja que per fer-ho han de passar pel segon i abandonar les seves seguretats irracionals.

(Apunts de la conferència d’E.F. Schumacher, «Les tres etapes del desenvolupament», BBC, Londres, maig 1957)

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i estic més aviat content, tot i que sigui dilluns.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

En defensa de Baltasar

Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.

Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.

No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.

D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.

Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.

I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.

El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.


(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)