Històries dels Saumell (14): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (i 5)

Hipòtesi cinquena: la família Saumell no té res a veure amb Selmella i prové d’uns Xaumell occitans del bisbat de Sant Flor (Alta Alvèrnia, actual departament de Cantal) que van venir a Catalunya a començament del segle XVII.

Uns marxants occitans anomenats Xaumell que provenien de l’actual departament de Cantal, abans anomenat Alta Alvèrnia, van arribar a Catalunya entre el final del segle XVI i el començament del XVII (cf. Salvador-J. Rovira i Gómez, «Els marxants occitans de Reus (1607-1620)», a Pedralbes. Revista d’història moderna, n. 18-1, Departament d’Història Moderna, Universitat de Barcelona, 1998).

Consten almenys una persona anomenada Antoni Xaumell i una altra anomenada Miquel Xaumells, en efecte, entre els marxants occitans arribats al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà a començament del segle XVII, que es dedicaven a vendre teixits, teles i mocadors i que van establir societats a Catalunya. La majoria d’aquests marxants, que en general no van ser ben rebuts pels autòctons, al cap del temps tornaren a la seva terra, però alguns també es van integrar i es van quedar. No sabem què van fer els Xaumell esmentats, que només hem localitzat a Reus durant uns pocs anys.

En qualsevol cas, hi ha la possibilitat que l’aparició sobtada d’una nova família amb el cognom Saumell (o Saumells) a partir del 1600 aproximadament sigui causada pel trasllat definitiu d’algun d’aquests marxants, que aviat devia transformar –ell mateix o un escrivent oficial– la consonant inicial en una S per assimilació, ara sí, amb el nom del poble de Selmella o Saumella. Actualment només em consta una sola persona a Catalunya (i al món?) que es digui Xaumell, de segon cognom, en aquest cas. Els altres Xaumell que he localitzat o bé són errades tipogràfiques (per Saumell) o bé són antics (s’extingeixen el segle XIX).

En qualsevol cas, no apareixen Xaumells, ni ara ni mai, als registres parroquials de l’Arquebisbat de Tarragona amb aquesta grafia, de manera que o bé cal considerar-los no catòlics, o bé els que hi hagué igual com van venir van tornar a anar-se’n i no van deixar aquí família o bé, com he dit, van assimilar el cognom al del poble de l’Alt Camp. Però cal considerar que llavors aquell poblet estava mig abandonat i era poc conegut, que al castell ja no hi vivia ningú i segurament havia estat saquejat i que, en definitiva, Reus –tenint en compte l’època– era molt lluny de Selmella.

Hi ha un títol nobiliari d’Occitània, el de Chalmelh, ennoblit per Carles VIII de França al final del segle XV, que és segurament l’origen dels Xaumell esmentats. En francès ho escriuen Chaumeil o Charmeil, i aquesta r ja ens fa sospitar que la pista no és bona. Els darrers segles, en els antropònims (cognoms) ha evolucionat majoritàriament fins a Chomel, tot i que algunes famílies conserven el Chaumeil, com l’ara conegut director de cine Pascal Chaumeil, el director de L’arnacoeur. L’antiguitat del cognom, però, ha fet que les variacions siguin múltiples: Chalmeilh, Chalmelhe, Chalmeilhe, Cholmeilh, Chalamelh, Chaumeille, Chaumeilles... L’etimologia de Chalmelh, com la de Selmella, és fosca, però no tenen res a veure l’una amb l’altra. Així com la de Selmella és d’arrel àrab, la de Chalmelh és anterior al llatí (indoeuropea, diu Coromines, OC II 437 i s.) perquè prové segurament de kalm (‘pasturatge de muntanya’; d’aquí ve el nom del nostre pla de la Calma, al costat del Montseny –una calma, doncs, que no té res a veure amb la tranquiŀlitat, etimològicament, sinó amb les pastures–, i també els cognoms Calmella i Calmell esmentats a la hipòtesi 3 d’aquesta sèrie sobre l’origen del cognom Saumell, etc.). La grafia ch de l’occità i del francès, que acosta aparentment Chalmelh o Chaumeil als nostres antics Celmella o Çalmell, prové d’una tradicional pronúncia palatal fricativa (so de xeix) de les antigues oclusives velars c (so k) i g (so de gat) des de molt antic en determinades terres de l’actual República Francesa, una peculiaritat que es continua observant encara al nord de la república (al picard, tot i que allà la pronúncia popular és més aviat [tx]) però que abans era sens dubte més general, fins al punt que va originar aquests canvis ortogràfics. La qual cosa em fa pensar –ara improviso, perquè de tot això jo no en tinc gaire idea– que aquestes pronúncies palatals podrien formar part d’un substrat fonètic comú dels antics francs.

I encara es conserva la població anomenada Chalmelh/Chaumeil, origen d’aquest cognom. Chalmelh és al departament de la Corresa, al Llemosí, una de les set regions en què es dividia l’antiga Occitània. El nom de l’indret és antic, perquè ja se cita com a lloc de pas en documents del segle XI que descriuen els camins des de la Borgonya cap a Sant Jaume de Galícia. La Corresa (departament, com he dit, al qual pertany Chalmelh) i el Cantal pertanyen a regions diferents, com he dit (Llemosí i Alvèrnia, respectivament), però són departaments veïns. Chalmelh tenia en l’últim cens conegut (2008) 167 habitants. A més d’aquest Chalmelh, hi ha també uns altres tres o quatre llogarets o caserius anomenats Chaumeil o Chomeil a la República Francesa, tots relativament a prop, entre Clermont, Llemotges i Briva.

Aquestes darreres dades ens parlen alhora d’una evolució fonètica paraŀlela del francès d’Occitània (Chalmelh > Chaumeil > Chomel) i del català més o menys influenciat pel castellà (Selmella > Saumella > Saumell > Sumell), i és que, com deveu saber, l’occità i el català no són llengües cosines, com ho són el català respecte al francès, al castellà, a l’italià o al portuguès: són llengües germanes.

Per això durant un temps hi va haver gent molt iŀlustrada que anomenava el català llemosí –nom d’una variant de l’occità–, perquè es pensava que en realitat occità i català eren una mateixa llengua que simplement havia evolucionat modernament de manera diferent al nord i al sud dels Pirineus. I no: eren ja diferents des del primer moment que començaren a escriure’s, tot i que les diferències fonètiques, sintàctiques, morfològiques i sobretot lèxiques serien molt menors si no tinguessin totes dues llengües per damunt uns estats que, de fa segles, malden per imposar als seus territoris les respectives llengües imperials.

Sigui com sigui, des de determinats àmbits molt pròxims a la dreta espanyola interessa molt, no se sap ben bé per què, identificar occità i català i, en concret, dir que el català prové de l’occità. ¿Potser és per l’afany que tenen de poder defensar una tesi antiga, segons la qual el català no és una llengua sinó simplement un dialecte, encara que ho sigui de l’occità ja que no poden dir que ho sigui del castellà?

Sens dubte: el català és un dialecte. Com són dialectes l’occità, el francès, l’espanyol, el galaicoportuguès, l’aragonès, l’italià, el romanès, el romanx, l’asturlleonès. Sí: són dialectes del llatí.

Perles (171): Llengües que no es poden comparar

«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»


Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998

S’han acabat les amistats

«En lloc de fer-nos operacions d’estètica

ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència»

(Àlex Rigola, director de teatre, Ara, 10 novembre 2012)

He tingut l’oportunitat de veure fa uns dies el documental Las sasons, de Pamela Varela i Monica Burg (2008), una pel·lícula deliciosa per a qui li agradin les històries calmades, de molta fotografia i poca acció, de seqüències que aguanten més d’un minut el paisatge brumós o net amb una figura isolada que s’apropa o s’allunya per un camí interminable o un camp d’espigues sense límits.

La protagonista és Monica Burg, que durant tot el film es dedica a fer visita i a xerrar una estona amb diverses dones de la ruralia de la Dordonya, al Perigord Verd. Set dones joves o grans que conserven l’occità après dels seus pares o avis –les més grans–, o que l’han recuperat després que a casa seva s’hagués perdut dues o tres generacions abans.

És lamentable el que ha passat en molt indrets d’Occitània, ja que hi som, on fa un segle gairebé tothom parlava la llengua del país, almenys als pobles. Actualment els que la parlen són una exígua minoria, i a més aïllada, tot i que els més optimistes asseguren que es comencen a notar els esforços que últimament s’hi estan esmerçant.

Bé, vaig allà on anava. Monica visita les dones i quan comença a tenir-hi una mica de confiança, especialment amb les més grans, de seguida s’estiren les dues al sofà, o al llit, o damunt el fenc del bestiar, i continuen fent petar la xerrada, sovint íntima, centrada en la història personal de cadascuna, en la llengua –tacada inevitablement de molts gal·licismes (francesismes)–, en els projectes, vivències, angoixes, mancances...

Dues dones estirades al llit, juntes. Si no fos aquesta pel·lícula, què pensaria la majoria o molta gent que les veiés, que tragués de sobte el cap per la finestra i observés l’escena?

Hem perdut, em sembla, molt de terreny en el món de la innocència, diguem-ne, infantil. Ja no hi ha amistats. Amistat i prou. Si dius que en tal és el teu amic, molta gent entén que aquell és la teva parella. Si dius que aquella és amiga teva, molta gent entén també que teniu una aventura.

No diguem res, ja, si un dia demanes a un amic amb bon gust que t’acompanyi a comprar roba, o si un altre dia que la teva parella és fora de la ciutat aprofites per fer una escapada que a ella saps que no li agrada fer i a tu sí i per això no ho feu mai si no és en ocasions com aquesta, i llavors trobes una amiga de tota la vida en una sala de festes o a la sortida del cine i xerreu una estona –hi ha sales de festes on diu que es pot enraonar– ni que sigui a peu dret. Si ets una mica famós o conegut –no és el meu cas, per sort– i per allà hi ha un fotògraf mal intencionat, ja has begut oli.

Sé que hi ha gent que fa aquests judicis sense cap malícia, sense donar-hi importància, com si fossin simples constatacions, que no els sembla malament que algú faci amb la seva vida el que vulgui, però a altres sí que ens molesten determinats veredictes sumaris sobre la vida privada, per ben intencionats que siguin.

Ara sembla que només hi hagi o gent coneguda o amants. La gent coneguda és la que trobes amb motiu de qualsevol convenció veïnal, social o laboral, us saludeu i poca cosa més. I l’amant és la resta amb qui tens una relació de tu a tu. Ni amics ni amigues, tret del cas que parlis en plural: aquests són amics meus, aquestes són amigues meves; si ho singularitzes, caus davant la resta del món que t’envolta en l’equívoc –com a mínim, equívoc. I espera’t, que si mai es legalitza la poliàndria i la poligàmia, no podrem parlar de les amistats ni en plural.

És horrorós que s’hagin perdut d’aquesta manera les amistats, que hagis d’anar amb tant de compte a l’hora de parlar de la gent que no sols coneixes, sinó que t’hi fas d’una manera especial, que te’ls estimes, sí, sense que això vulgui dir que hi hagi cap component sexual ni cap relació de parella, ni en present ni en projecte. Simplement som amics i prou.

Com si només es pogués parlar de projectes íntims, de neguits o de les perplexitats de la vida sota els llençols del llit. Per favor.

(Sigui com sigui, i deixant de banda les meves paranoies,* no us perdeu Las sasons si mai en teniu l’oportunitat i compliu els requisits que us deia al començament. Hi descobrireu a més una actriu molt poc convencional però extraordinària que es diu Monica Burg.)

*Afegitó 12 novembre. Paranoia o no, ahir mateix al diari Ara, que vaig llegir al vespre, vaig trobar dues proves del que dic: 1, Albert Om va anar a un míting amb Montserrat Nebreda i diu que la gent es preguntava si és que eren parella (i no ho són, esclar, senzillament allò formava part d’un reportatge que Om estava fent sobre Nebreda); 2, Justin Bieber ha anunciat que ha partit peres amb la seva parella i es veu que algunes revistes ja ho havien avançat simplement perquè havien vist dies abans que una noia nova s’havia incorporat al seu grup habitual d’amics o acompanyants. En aquest segon cas ho van encertar, però per pura xamba, és simplement que van treure conseqüències a partir d’un fet que s’hauria de considerar absolutament banal.

Catalans del segle XIV, espanyols del segle XXI

«La nuova colonia catalana d’Alghero [...] vi è definitivamente fissata nel 1372, quando Don Pietro ingiunge ai Sardi, abitanti in Alghero, di uscirne e vendere le loro possessioni, con di vieto perpetuo di più abitare in essa città o possedervi beni stabili. Diventò da allora Alghero la prediletta dei Catalani, che la tennero come importante punto d’appoggio per le loro relazioni con la Sardegna e col regno di Napoli. E non solo il linguaggio sardo, ma anche l’italiano vi fu interdetto, e non é dunque meraviglia che ess’abbia finora conservato quasi intatto il parlare dei nuovo coloni.»

P. E. Guarnerio, «Il dialetto catalano d’Alghero (saggio)», dins G.I. Ascoli, Archivio glottologico italiano, vol. IX, ed. Ermanno Loescher, Roma-Torí-Milà (1886), p. 267*

(Traducció: «La nova colònia catalana de l’Alguer [...] va establir-s’hi de manera definitiva l’any 1372, quan [el rei] En Pere [III el Cerimoniós] obligà els sards, habitants de l’Alguer, a eixir-ne i a vendre llurs possessions, amb la prohibició perpètua de tornar a viure en aquella ciutat o de posseir-hi béns estables. Des d’aleshores, l’Alguer va esdevenir la predilecta dels catalans, que la tenien com a punt de suport important per a les seves relacions amb Sardenya i amb el regne de Nàpols. I no sols el llenguatge sard, sinó també l’italià, hi foren prohibits, de manera que no és estrany que la parla dels nous colons s’hi hagi conservat quasi intacta fins avui.»)

Així funcionaven les coses el segle XIV, i no ens n’hem d’escandalitzar. El que ens ha d’escandalitzar és que en el segle XXI hi hagi encara estats com Espanya o França, i unions d’estats (la Unió Europea) que posin pals a les rodes dels parlants que, dins d’aquests estats i d’aquestes unions d’estats, tenen una llengua pròpia, materna o adquirida, que només es parla en aquell indret. S’hagi esdevingut el que s’hagi esdevingut en els segles passats, hi ha ciutadans dels estats esmentats que ara, al segle XXI, tenen dificultats per usar la seva llengua amb normalitat fins i tot dins els llocs de naixença d’aquesta mateixa llengua, per la pressió contínua i omnímoda de les respectives llengües estatals. Això és el que és escandalós. Que els nostres avantpassats europeus, catalans o no, fossin uns bèsties, no pot ser una excusa –«Mireu, vosaltres al segle XIV fèieu el mateix!»– perquè uns coetanis nostres es comportin de la mateixa manera bàrbara amb nosaltres. I ho fan. Són, doncs, medievals.


*Dec aquesta citació excepcional al col·lega Jordi Minguell Roselló, que va distribuir un facsímil d’aquest llibre a través de la llista Migjorn, 4 març 2010.

Perles (8): Informar sobre manifestacions

«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

Ségolène Royal, a favor de la independència de Catalunya

Copio:

«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.

Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»

Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:

Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.

Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Casablanca" i el nacionalisme

Una de les coses que m’agrada fer de tant en tant amb els amics –amb els amics als quals els agrada això mateix, és clar– és mirar una pel·lícula antiga, un clàssic, i després seure amb calma i comentar-la, improvisant, sense erudicions, deixant-se anar, sense pressa. De vegades ho fem llogant una cinta, de vegades ho fem anant a la Filmoteca o a un altre lloc on projectin pel·lícules de les anomenades mítiques amb motiu d’un aniversari, d’un homenatge, d’un cicle. Ahir simplement ho vam fer a casa d’uns amics, que ens van proposar de veure Casablanca. I vam acabar parlant, entre altres moltes coses, de nacionalisme. A això em volia referir.

L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.

Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.

Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Han guanyat i, per tant... han de plegar

L'altre dia ja dèiem que les conseqüències del no de França i els Països Baixos al tractat europeu eren imprevisibles, perquè amb els polítics no se sap mai. Doncs bé, encara espero que algú m'expliqui el següent fet. Resulta que un partit polític francès, el PSF, estava molt dividit pel que fa a la posició corporativa que havien de prendre sobre el referèndum. Resulta que alguns dels màxims dirigents del partit (Hollande, Bartolone, Jospin) van apostar pel sí. Resulta que uns altres (Fabius, Emmanuelli, Mélenchon) van apostar pel no. Resulta que al partit va guanyar el sí. Resulta que al referèndum popular va guanyar el no. Doncs, agafeu-vos, Fabius, Emmanuelli i Mélenchon han hagut de plegar. Per a aquest partit -i no és una excepció a Europa- és més important la disciplina interna que el fet de demostrar que sintonitzes amb el poble en una qüestió controvertida. No és un cas aïllat a Europa, perquè molts diaris europeus han castigat Fabius, com a element més visible dels dissidents -era fins ara el número dos del partit- amb presons de paper, semàfors vermells i condemnes simbòliques pel fet d'haver apostat... pel que volia la majoria de la població.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gràcies, França

Ja sé que molts francesos han votat que sí, i que molts que han votat no, per no dir la immensa majoria, ho han fet per motius que jo no comparteixo. Però el fet és que avui seré demagògic i vull felicitar França, tot França, per l'alegria immensa que ens han proporcionat amb la victòria del no al tractat europeu. Estic content perquè, com vaig dir, la nova Europa que neixia d'aquest tractat era una Europa en la qual els catalans no estàvem representats. Era una Europa sense nosaltres. Llavors, ara, amb l'ensulsiada d'ahir a França, el tractat segurament s'haurà de tornar a fer. S'obre una nova oportunitat perquè Europa obri les portes al meu país. Tant de bo sigui així. Si dimecres els Països Baixos també voten no, llavors la marxa enrere serà ineludible.

(I no escric més perquè haig de penjar aquests textos a internet amb un mòdem de l'any de la picor i fent servir el telèfon, continuo sense adsl i no estic per a gaires alegries.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)