Això és Can Fabra, el palauet del segon marquès d’Alella, Ferran Fabra i Puig, que hi ha al carrer Muntaner i que poca gent havia vist, fins fa no gaires setmanes, des d’aquesta perspectiva lateral. I mira que jo hi havia passat vegades, per allà –vaig viure més de quinze anys al mateix carrer Muntaner, una mica més amunt–, i sovint, quan hi passava, se m’escapava la vista per enmig dels arbres intentant veure més bé la casa, ni que fos de lluny. Doncs l’altre dia em vaig rescabalar de tants anys de mirades de cua d’ull i vaig fer un dinaret d’entrepà i tàper just aquí, al punt exacte des d’on està feta la foto.
Fins fa no gaire, deia, era una finca privada. O com si ho fos, perquè encara que la propietat era legalment de l’ajuntament des de l’any 1991, la burocràcia i els pledeigs legals havien aconseguit, un cop més, que la presa de possessió no es pogués fer efectiva fins fa quatre dies, com qui diu. I per això estava tancada i barrada. Ara el jardí és obert –preciós–, el palau encara no.
La història de la casa la teniu resumida aquí.
Darrere el palauet principal hi ha un altre edifici més petit, també d’aire senyorívol, que es veu que el senyor marquès en deia “la torre” i estava destinat a una filla –no sé si única. A la cantonada Muntaner/mar de la finca hi ha un bloc de pisos, fet just abans de la guerra no sabem –jo no ho sé– si perquè el senyor marquès va voler obtenir uns centimets del terreny o perquè li van suggerir amablement, durant la República –això era el 1933–, que en cedís una part per fer-hi habitatges. Llavors el marquès es feia dir “exmarquès” i donava suport obertament al règim republicà. Devia ser mitjanament sincer, perquè de fet havia arribat a ser alcalde de Barcelona uns quants mesos (1922-23) pel Partit Liberal –just va coincidir que el Barça va inaugurar aleshores el Camp de les Corts, cerimònia que Fabra va copresidir amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat–, i va haver de plegar sisplau per força amb l’arribada de Primo de Rivera al poder –amb l’aquiescència del besavi de l’actual dallò. O sigui, que el després exmarquès no devia ser gaire benvist per les dretes, o almenys per la dreta dura. Puig i Cadafalch, amb tota la Mancomunitat, també van haver de plegar per suggeriment del general Primo, i això que Puig no era liberal sinó de la Lliga, més a la dreta.
En fi, l’article que us he enllaçat més amunt no parla de “la torre” de la filla. Més ben dit, en parla però s’hi refereix com a “immoble annex” i diu que allà hi vivia la mare d’un propietari posterior. La veritat, la història dels habitants últims de la casa m’interessa ben poc, em sembla fins i tot de mal gust esmentar-los en un article tan senyorial com aquest i per això no ho faig. En canvi m’he entretingut en la història del senyor Fabra perquè va ser Fabra pare –primer marquès d’Alella i també alcalde de Barcelona un parell de mesos l’any 1883– i després els dos germans Ferran i Romà Fabra i Puig els qui van posar la pasta per construir l’Observatori Fabra, allà dalt al Tibidabo.
Si algun cop pugeu per damunt de la Diagonal, aquest és un lloc interessant de veure.
(Aquesta torre és la de la casa principal. No vaig pensar a fer cap foto de “la torre” de la filla, que és l’element més noveŀlesc de tota aquesta història. La pròxima vegada ho faré.)