Qüestions de llengua (72): Accents conflictius

No és sobre la distribució d’accents aguts i greus sinó sobre una qüestió més bàsica: la síl·laba que s’accentua. Ho copio de Núria Puyuelo i hi faig unes glosses pròpies:

A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: «Carai, si que se’ns ha fet tard.» O bé caldria escriure-ho de la manera següent: «Carai, sí que se’ns ha fet tard”?» En català, aquest «si» exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el sí afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: «Si que n’és, de bonic!», «Si que és divertit», «Si que han vingut amics!» o «Si que crides!». Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps...

En resum, és elít i no èlit, ciclòp i no cíclop, criquèt i no críquet, futbòl i no fútbol, ibèr i no íber, poliglòt i no políglot, xassís i no xàssis, radàr i no ràdar, libído i no líbido, àcne i no acné, atmosfèra i no atmòsfera, intèrfon i no interfòn, míssil i no missíl, omòplat i no omoplàt, policíac i no policiàc, aurèola i no aureòla, diòptria i no dioptría, rubèola i no rubeòla, període i no periòde, pneumònia i no pneumonía, quàdriceps i no quadríceps.

Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit [perít] o pèrit, reporter [reportér] o repòrter, saxofon [saxofòn] o saxòfon, xòfer o xofer [xofér], antílop o antilop [antilòp] i imbecil [imbecíl] o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en -iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï...

En resum, és canvío, estudía, pronuncía, diferencíin, evidencíen, copíi, i no cànvio, estúdia, pronúncia, diferènciin, evidèncien, còpii.

Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric [Muníc, Tibèt, Zuríc i no Múnic, Tíbet, Zúric] i Marràqueix [no Marraquéix] i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèricles, Dídac [i no Edíp, Espartàc, Damòcles, Perícles, Didàc], entre d’altres.

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara meduŀla, torticoli [medúŀla, torticòli, i no mèduŀla, tortícoli] o quàdriceps [i no quadríceps, com ja s’ha dit] són paraules que sovint sentim mal pronunciades. [En aquest bloc hi podríem afegir mimesi i ebola, que es pronuncien mimèsi i ebòla, no mímesi ni èbola.]

(Publicat a El Punt Avui sota el títol «Accents amb mala bava», 29 novembre 2015; els aclariments entre claudàtors i en lletra més menuda són del VF; deixo amb lletra negreta com s’escriuen totes aquestes paraules, per evitar equívocs)

Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

Perles (157): Com s’escrivia "abans"

«Un día com avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian. Avuy tampoc egzisteix la caseta.

»Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto [...] En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.

»Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viurer al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. [...]

»Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.

»Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.

»El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.»


(Extracte de l’article de David Paloma a El Punt Avui, 20 febrer 2015. I encara, segons qui escrivís, s’hi podria afegir algun canvi més respecte a com escrivim avui: qu’i habia, i hagué, añ, carré, Clarís, Lauria, que’l desá, axí, axó, Real Academia, d’aquell tems, escribía, als i va dexá escrit, faltaban, s’i habian de fé...)

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)

Perles (118): Seleccionar millor, no?

La situació actual demanaria a les editorials seleccionar encara millor tot el que es publica i mantenir l’autorigor entre els autors. De vegades fa vergonya de veure segons què. Si bé la democratització de l’escriptura és un guany, tenir una idea no equival a tenir un llibre per publicar, perquè el dret d’escriure ha de ser compatible amb el dret dels lectors de llegir dins un mínim de qualitat. Deia Oscar Wilde que en l’art no n’hi ha prou amb tenir bones intencions, tampoc bones idees: s’ha de realitzar l’obra. Tanmateix, d’entre tota la producció en català, hi ha molts llibres bons que, com els arbres, treuen arrels.

Fragment de l’article publicat per Núria Esponellà a El Punt Avui, amb el títol «Les arrels dels llibres», el 20 d’abril del 2013

Diguem ‘blog’

Com que ho ha explicat molt bé la Núria Puyuelo (aquí a sota) ja no cal que digui res. Jo era partidari de la doble denominació bloc/blog i aquestes derrotes sempre fan mal, però s’han d’acceptar amb esperit esportiu i bonhomia i tal.


El ‘blog’ destrona el ‘bloc’

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat incorporar al Diccionari de la llengua catalana la forma blog en detriment de bloc, que era la denominació que defensava el Termcat des del 2005. Segons aquest organisme, la forma bloc era una adaptació fonètica de la forma anglesa blog i responia a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions periòdicament. Finalment la Secció Filològica de l’IEC s’ha decantat per la forma blog perquè és la denominació més estesa i la que fan servir més els mitjans de comunicació i les universitats. A més, la denominació bloc havia estat criticada per diversos lingüistes perquè etimològicament les dues formes no tenen res a veure. L’anglesa blog, que és la que han adoptat la resta de llengües, prové del mot weblog, compost per web, ‘pàgina web’, i log, ‘registre’, un origen molt diferent de la paraula bloc, del neerlandès blok, que significa ‘tronc tallat’. “Si continuam aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant els altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar i esgarriada d’escriure allò que tots grafien blog”, assenyalava el lingüista Gabriel Bibiloni en un article publicat a la revista Llengua Nacional ja el 2005.

Amb la incorporació de blog en el diccionari, s’ha introduït també el derivat bloguer i s’ha descartat blocaire, provinent de bloc.

(Extracte de l’article de Núria Puyuelo publicat al suplement de cultura del diari El Punt Avui, 8 març 2013; la iŀlustració prové de Dailyiso)

Perles (113): La marquesa de Tous

«Hi havia una vegada una marquesa, la marquesa de Tous, que tant per dinar com per sopar només acceptava ingerir la part més exquisida i amagada del filet de vedella. Com que feia fàstics a tots els altres aliments, fossin verdures, peixos o altres tipus de carn, i com que el principi alimentari l’obligava al sacrifici de dos animals per dia, amb el temps l’hecatombe va conduir la marquesa a la ruïna i a la renúncia del títol. Va anar a captar, fins que una nit va trucar a la porta d’una masia demanant una mica de menjar. El pagès que li va obrir només disposava d’unes nous i d’una mica de pa, i la dona ho va acceptar perquè ja no podia més. Les sobres li van resultar tan suculentes, tan superiors als filets dels temps d’esplendor, que ella mateixa es va dir: “Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.”»

(Anècdota publicada per Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 15 febrer 2013)

Afegitó 1 març 2013. Ara em diu una persona que coneix de sempre la gent de casa meva que recorda haver sentit aquesta anècdota a la meva mare o a la meva àvia materna o a algú d’aquesta branca familiar.

Perles (104): Anglicismes a Menorca

«Anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle XVIII: potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d’escriure a la pissarra, però n’hi ha d’altres més o menys vius, com ara boinder (bow window, finestra d’arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black, negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové de l’anglès marbles i designa l’infantil joc de les bales.»

Màrius Serra, El Punt Avui 9 novembre 2012

Perles (83): ‘Pelmes’

«Al costat de casa han obert un basar molt gran regentat per una família de xinesos. [...] Hi entro a comprar una espelma. El noi xinès és darrere el taulell, i les seves germanes vigilen. Pregunto: “Sisplau, on teniu les espelmes?” Una de les noies em mira estupefacta. “¿Pelmes? –pregunta–. ¿Qué son, pelmes?”. Em sufoco una mica i començo a buscar per les prestatgeries mentre li vaig explicant que les espelmes s’encenen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves explicacions no il·luminen la noia, que va movent el cap i repetint: “¿Pelmes?, ¿pelmes?; no sé...” [...]

»Amb ganes d’ajudar, una de les clientes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no se m’hagi acudit que parlant-li en castellà tot està arreglat? Estic a punt d’escanyar-la, però aquesta dona ho té molt clar: ¿quin sentit té que jo parli català al meu país, quin sentit té que aquesta noia sàpiga la llengua del país on viu i treballa, i per tant s’integri i pugui progressar, si dient-li velas sóc al cap del carrer, m’entén, agafo les espelmes, pago i me’n vaig? Per sort les trobo al tercer prestatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris vermells dels que s’encenen a l’església. “Mira, són aquí! –li dic, agafant-ne una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleugerida: “¡Ah! –crida–, una vela!” I com si hagués caigut del cavall exclama, ara sí, il·luminada: “Pelma es catalán!”»

Maria Mercè Roca, El Punt Avui 11 novembre 2011

Perles (79): #twitterencatala

[...] Es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s’havia d’escriure #twitterencatala a l’ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l’invent, els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l’idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d’escriure #twitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s’escrivissin com s’escrivissin, perquè el Twitter no entén d’accents ni majúscules. Es tractava, però, d’una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l’estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l’abat Oliba.

(Extracte de l’article publicat per Manuel Cuyàs, El Punt Avui 20 setembre 2011)

Tòpics desemmascarats (7): «Borja i Àlvaro són noms castellans»

Són noms castellans i pikhos, se sol dir. Doncs segons com. No dic que aquí i ara no sigui així, és a dir, que ara no sigui vist així per a una majoria de gent, però em penso que no s’hauria de veure així.

Perquè justament Borja és un cognom català (valencià), i això ja no cal demostrar-ho perquè és ben conegut. Ja que hi som, fa una miqueta de vergonya que de vegades trobis escrit aquest cognom com a Borgia en escrits catalans. I el que sí que no té perdó de Déu és pronunciar el nom d’un Borja català a la manera espanyola: això sí que és pikho, prepi, poix, de pitiminí, d’una Espigueta de Mill mesetària o fins i tot poca-solta, com en vulgueu dir. En una paraula, ridícul.

I què puc dir d’Àlvaro? Doncs que exactament amb aquesta mateixa grafia, si no ens enganya l’editor, ja apareix a les cròniques de Pere el Cerimoniós, del segle XIV. Vegem-ho:

En temps d’aquest rei En Jacme, era comte en Urgell, Ponç de Cabrera, fill del dit Guerau de Cabrera, e morí lo dit Ponç en l’any de Nostre Senyor MCCXLIII [1243]. E aprés ell fo lo comte son fill Àlvaro, lo qual hac II mullers, és a saber, la filla d’En Pere de Montcada, de la qual procreà una filla, la qual donà per muller a En Sanç d’Antillon; e l’altra muller fo germana d’En Roger, comte de Foix, apellada Cicília, de la qual engendrà II fills: Ermengou e Àlvaro. [...] E donà a Àlvaro, germà del dit Ermengou, lo vescomtat d’Àger e de Castelló, e hac per muller la filla d’En Ramon de Cardona [...]

(Crònica general de Pere III el Cerimoniós, 1319-1387, ed. Alpha, 1961, p. 119)

Ara bé, en català oriental o central, Àlvaro s’ha de pronunciar «Àlvaru», com el Cisco de Francisco fa «Ciscu», el Mingo de Domingo, «Mingu», o el Cinto de Jacinto, «Cintu».

Això, evidentment, no treu que els Àlvars, que també n’hi ha, tinguin tota la raó si reclamen una part de la genuïnitat del nom en català. Però només una part, no tota. Perquè a un nom que es diu i s’escriu així des de fa set-cents anys no se li pot llevar ni un bri de catalanitat.

Com deia abans, aquesta mena de noms solen tenir un hipocorístic truncat o afèresi –em sap greu però es diu així– a la catalana. En el cas d’Àlvaro hauria de ser Varo («Varu» en oriental) o bé, amb una metàtesi prèvia –torno a demanar disculpes: vol dir intercanvi de posicions entre lletres, com les que vèiem l’altre dia– entre les dues consonants L i R, Valo («Valu»). Però no he trobat documentació sobre aquest punt, només alguns pocs casos de la vida real.

Afegitó de l’octubre 2011. Ara veig això a l’edició valenciana d’El Punt Avui:

Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Sumpció, Triu, Queta, Cinta, Laia, Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, Tano, Tiano, Tòfol, Calo, Uiso, Neso, Maso, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, Salus, Álex, Inma, etc.), encara que en alguns casos, no gaires, el castellà ho retalla per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chelo, Nando, Quino, Quito, Sandro, Tico, Berto o Beto, Chuso o Suso), i en altres casos l’origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Curro, Chema, Pancho, Cuca).

Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana, fent una apòcope. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. [...]

(Eugeni S. Reig, El Punt Avui, 3 octubre 2011)

No és exactament el mateix tema però com què hi té a veure ho enganxe ací.

* * *

I ja que hi som, afegeixo uns quants hipocorístics per afèresi del català central: Laia, Lali, Ulària (d'Eulàlia/Eulària), Fina (de Josefina i altres), Quim, Quima, Quimet, Quimeta, Xim, Xima (de Joaquim/a), Toni, Tòniu, Tònia, Tonina, Tonet, Toneta (d'Antònia i Antoni/o), Tomeu (de Bartomeu), Cesc, Cesca, Ciscu, Queca, Quico, Tica, Ticu, Xesca, Xesco, Xisca, Xiscu (de Francesc/a o Francisco/isca), Tina (de Cristina i altres), Mingu (de Domingo), Cintu (de Jacinto), Met (de Jaumet), Rat i Rateta (de Montserrat), Vador, Dor (de Salvador), Fel (de Rafel), Ada (d'Immaculada i altres), Vier (de Xavier), Varu o Valu (d'Àlvaro), Nestu (d'Ernest), Jem, Mia (de Josep Maria), Dora (de Teodora i altres), Linus (d'Aveŀlí i altres), Ia (de Rosalia i altres), Berta, Bertu o Betu (d'Alberta/o i altres), Mei (de Remei), Ció, Sión, Sumpta (d'Assumpció/Asunción i altres)Sidru (d'Isidro), Nitu (de Juanito i altres), Sefa, Pep, Pepa, Pepeta, Pepita, Pepitu, Pitu, Bep, Bepa, Jep (de Josep/a), Tià, Tiana (de Sebastià/ana), Quel i Quelu (de Miquel), Biel (de Gabriel) Bel (d'Isabel i altres), Setu (d'Aniceto i altres), Nofre (d'Onofre), Tòfol (de Cristòfol), Nel, Neŀlo, Neŀlet (de Manuel), Sèbiu (d'Eusebio), Nanda, Nandu, Nana, Nanu (de Fernanda/ando), Belardu (d'Abelardo), Lena o Nena (de Magdalena), Ota (de Carlota), Txell (de Meritxell), Bet (d'Elisabet), Nasi (d'Ignasi), Lau, Colau (de Nicolau), Ona (de Mariona i altres), Lina, Ina (de Catalina i altres), Poli (d'Hipòlit), Mel (d'Ismael), Gori (de Gregori), Ela (de Daniela i altres), Tali (de Natàlia), Tori (de Victòria), Ventura (de Bonaventura i altres), Lari (d'Hilari), Cià (de Macià), Sol (de Consol [a Espanya ve de Soledad]), Mon, Mona (de Ramon/a), Sandra, Sandru, Xandri, Xandru (d'Alexandra/Alejandra i Alejandro), Cil (de Cecili), Fani (d'Estefania i altres), Guida (de Margarida), Ti, Tinet (de Martí), Fonsi, Fonsu (d'Alfonso), Míliu (d'Emilio), Miru (de Casimiro), Sisu (de Narciso), Sito (de Luisito i altres), Emma (de Gemma), Triu, Triuetes (de Beatriu), Gustí (d'Agustí), Bros (d'Ambròs), Tasar (de Baltasar), Tinet (de Valentí), Poldu (de Leopoldo), Quet (d'Enric), Teia (de Dorotea), Mundet/a (de Raimundo/unda)... Com veieu, és una llista inacabable.

Perles (70): El català aparent

El dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l’ortografia és una convenció. L’estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé, el català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos –dins d’una paraula o en un enllaç fònic– i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions, i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s’escampa com una taca d’oli.

(Joan Tudela, Avui, 16 juny 1989)

Perles (68): Quan lligàvem els hàmsters amb llonganisses

«Convé recordar que cap a l'any 2005 els gossos, els gats i fins i tot els hàmsters es lligaven amb llonganisses. Tot plegat va tenir conseqüències, i estan perfectament identificades. Ningú no dubta, si més no, de tres coses: a) els bancs van actuar d’una manera irresponsable tot concedint hipoteques al 120% sobre un preu ja inflat (a les quals, a més, afegien un pack de despeses complementàries: assegurances de tota mena, crèdits personals); b) molts particulars van jugar d’una manera absurda tot repetint vells i ridículs tòpics que després s’han hagut d'empassar amb patates, com ara “llogar és llençar els diners!” (ara paguen la mateixa hipoteca per un pis que val la meitat, i que continua –i continuarà– baixant de preu); c) l’estat va acabar sent el gran beneficiari d’aquests despropòsits: cada transacció immobiliària era un fabulós pessic. Per això no només va tolerar la farsa, sinó que la va fomentar (amb esquers fiscals per a la compra d’un habitatge, per exemple).»

(Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2011)

Independència sí, però com?

L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:

«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.

»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»

Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...

Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.

A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.

I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.

U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)

Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.

Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.

Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.

O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.

Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.

Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.

(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)

Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.

Tòpics desemmascarats (4): «A València no es parla valencià»

Qui diu València podria dir Barcelona, Castelló, Elx, Palma, Tarragona o l’Hospitalet de Llobregat, perquè la frase se sent i es repetix en diversos indrets. Però esta volta qui desemmascara el tòpic és Ferran Suay, amb un article publicat en El Punt (edició de València) la vigília del darrer Nadal. En reprodueixo un extracte:

«“Tot és baixar del tren a l’estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!” Segur que aquesta frase l’hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: “I tu, en quina llengua parles quan vas a València?” Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d’ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

»Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i –amb la meua companya– vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s’ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

»Potser algú es preguntarà quin és el truc? L’explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n’hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement –d’entrada– no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l’oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és –sens dubte– un gest de cortesia i un acte de bona educació.

»No sé quantes d’aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l’havien aprés a l’escola o al carrer. I no m’importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d’una perspectiva comercial, es tracta –evidentment– d’una estratègia correcta.

»Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s’adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s’hi parlarà passa –d’entrada– per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i –treballant a favor de la confirmació del tòpic– parlem directament en castellà.

»Els tòpics, com els prejudicis, només s’estavellen contra l’experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem –d’entrada– a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan –d’entrada– parleu en valencià.»

Perles (61): Colonitzacions mentals

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: ‘terra vençuda’). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir –temps arrere, això sí– per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les.

»La vertadera colonització és la colonització mental; la que se’ns instal·la a l’interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d’uns altres, i no des del nostre. [...] Davant de tan notable evidència, crec que haurem d’admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d’autoenganyar-nos.»

Ferran Suay, El Punt 9 novembre 2010

Enquestes i previsions 2010 (4)

Reprodueixo algunes frases de l’article publicat diumenge 24 d’octubre per Salvador Cardús al diari Avui, i hi faig uns breus comentaris.

«Em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar.»

Jo considero que la campanya electoral no canviarà gaire res i que la gent, que no és tan ximple com es pensen els polítics, no es deixa influir tant. Crec que la immensa majoria dels que votaran tenen decidit de fa temps el que votaran.

«He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.»

En aquest punt coincidim. Dic exactament el mateix que Cardús.

«Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral.»

Jo no, jo crec que hi haurà menys participació que en les darreres eleccions.

«Sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l’acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l’independentisme.»

A mi també m’ho sembla.

«Crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta.»

Jo no crec en la majoria absoluta de CiU, perquè CiU està també tocada per una desafecció que jo, al contrari del que diu Cardús, penso que existeix, i molt grossa, respecte a tots els partits. Sí que crec en un creixement notable de CiU, però limitat, com dic, perquè la gent conserva a la memòria el cas Palau, el cas Pretòria, els pactes amb Zapatero, les declaracions molt recents contra l’aeroport d’Alguaire –cap a ponent CiU pot tenir una sorpresa*–, etc.

«Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social...»

Jo sí que me’ls imagino, i per això penso que el PP serà el tercer partit del parlament amb diferència, perquè arreplegarà molts vots de partits minoritaris de la seva mateixa corda racista, espanyolista i anticatalana –que en alguns segments de l’electorat són paraules sinònimes– tipus PxC, Ciudadanos, UPyD, Nebrera. El PP recollirà molt vot útil d’aquesta franja.

«...i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament.»

Jo tampoc crec que estiguin al Parlament, però no perquè el vot d’aquest tipus baixi, sinó perquè estarà més repartit, com he dit en el comentari anterior; per tant, penso que els pallassos despullats no arribaran al 3%. Si s’haguessin coalitzat amb UPyD (Rosa Díez), ja ho crec que tindrien diputats, més i tot que ara. I si no es presentessin cap dels dos, ni la Nebrera, ni els altres racistes de PxC, el PP s’acostaria molt perillosament al PSOE en escons –perillosament per al PSOE, ja s’entén, i perillosament per a la resta, perquè llavors tots dos junts s’acostarien també a la majoria.

«ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals.»

Depèn de a quins «pronòstics actuals» es refereixi, però jo crec que ERC s’haurà de barallar amb ICV pel cinquè lloc de la cambra, i penso que aquesta posició la guanyarà finalment ICV-EUiA perquè han estat coherents, en general, i la majoria dels seus votants els seran fidels.

«I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit.»

Aquest segment és l’únic, penso, on hi pot haver moviments d’última hora, com suggereix Cardús, però jo sí que m’he vist amb cor de fer una previsió. Crec que entre els dos poden arreplegar entre 6 i 8 escons si fan una campanya ben feta... que cal remarcar que de moment no la fan gaire bé. A mi, la Carreterina de Reagrupament –idea estrella, fins ara, de la seva precampanya («precampanya»: un mot cínic per amagar que actuen tots contra el que diu la llei)– em sona a diarrea, i Laporta, amb el seu protagonisme omnímode dins de SICat, que s’ho juga tot a aquesta carta messiànica, està començant a pagar la seva manera poc ortodoxa de conduir els projectes, començant pel Barça, malgrat els èxits esportius assolits. Hi ha molta gent al país que encara creu que els fins –guanyar-ho tot– no justifiquen els mitjans –la manera com es dirigeix un projecte. Que Laporta és millor que Núñez i Gaspart? Sí. Però quans vots traurien Núñez i Gaspart en unes eleccions polítiques? Quatre de mal comptats. Doncs Laporta uns quants més, però prou.

Queda clar, en qualsevol cas, que ni Cardús ni jo fem –almenys jo no ho faig– el que fa aquest professor de la UPF –analitza les enquestes publicades i en fa un capmàs–, sinó deixar-nos guiar per la intuïció. El que fa Fernández és científic. El que faig jo és absolutament acientífic. Veurem sí també la meva previsió, o la de Cardús, és acientífica en els resultats, o ho és més la de Fernández.

* Després CiU ha rectificat aquelles declaracions contra l'aeroport de Lleida. Però ha rectificat tard, molt tard, al cap de setmanes d'haver-les fet. I doncs, han rectificat quan les enquestes els han dit que havien de rectificar si no volien perdre un munt de vots a terres de ponent. Però en perdran igual, perquè la gent, tornem-hi, no és ximple i amb aquest episodi ha recordat la manera com CiU ha tractat les ciutats i territoris poc afectes al (seu) règim, sobretot pel que fa a les infraestructures. La gent sap que la rectificació ha estat causada per estratègia, no per convenciment. (Afegitó del 9 novembre 2010.)

I acabo amb la darrera enquesta publicada i la previsió del vigilant feta el 13 de setembre del 2010.

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 25 octubre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 65-66
PSOE: 27-28
PP: 13
Esq.: 11-12
ICV-EUiA: 9-11
Ciudadanos: 4
SICat: 0-4

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)

Perles (53): Trilingüisme... a Suïssa

«Vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no hi tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional.»

Joan F. Mira, Avui, 8 octubre 2005

Perles (50): Els catalans no som tan nacionalistes

«Alguna cosa em diu que el públic català, potser pel volum inferior de la massa, no és igual que el públic espanyol. Tampoc no són iguals els respectius emperadors ni els trompetistes i missatgers. Mirem el Reial Madrid i el Barça. El Rudy Ventura i Manolo el del Bombo. O mirem la bandera de la Plaza Colón i la torxa del Fossar de les Moreres.

»En general, els catalans som molt menys nacionalistes que els espanyols, i ens sentim obligats a ser-ho de forma sostenible, amb un impacte mediambiental discret, i amb un embolcall de modèstia i disseny cosmopolita. Si ara mateix tinguéssim una selecció pròpia a Sud-àfrica, sabríem que guanyar és molt complicat, que cal suar la cansalada, que la mida sí que importa, i que els petits poden ser campions però no pas abans de saltar al camp. Miraríem cap a Holanda, Dinamarca, Txèquia. Cap a Suïssa.»

Alfred Bosch, Avui 20 juny 2010

Perles (48): Burques i altres esclavatges

«Pot passar, tristament, que algunes dones es vegin obligades a tapar-se la cara per la imposició arbitrària del marit, o que la cobreixin per decisió pròpia. Però també és veritat que hi ha algunes peces d’ús quotidià que poden tenir una clara connotació servil. Em refereixo a la corbata, un complement indispensable per trobar feina i, segons sembla, bona presència. [...] Per semblar ciutadans honrats, hi ha persones corruptes que es camuflen sota un vestit elegant (obsequiat per empreses addictes al suborn) i una corbata honorable. El cert és que hi ha individus fantàstics que porten una corbata esplèndida perquè volen i altres que la fan servir obligatòriament. Però seria absurd prohibir-les.

»Ja sé que comparar el burca amb la corbata és una exageració, però mentrestant, què fem amb el burca ideològic, el cosset mental consistent a amagar la discriminació laboral de la dona, el racisme de gènere, la injustícia, la tirania, l’explotació en totes les seves variants, la fabricació d’armes en països democràtics (que després es venen als senyors de la guerra perquè exterminin els pàries), i un llarg reguitzell d’oprobis capitals?»

Toni Coromina, La Vanguardia 8 juny 2010


«Són lliures les dones occidentals que viuen esclavitzades per la moda, i que són moltes més de les que creiem? Ho són les dones que fan règims de fam per poder posar-se una peça de roba? Potser són lliures les dones que pateixen perquè no accepten el seu cos, que es desvia de no sé quin coi de cànon de la bellesa prefabricada? Totes respondran que sí, però em sap greu: vist des de fora i de manera desapassionada, em sembla que aquestes dones també porten un burca. Un burca benvist, perquè activa el comerç i la indústria, però burca al capdavall. I el pitjor de tot: és un burca insidiós perquè és invisible. Quin dels dos burques és pitjor?»

Lluís Martínez, Avui 9 juny 2010