Perles (42): Romeu i Julieta dins l’armari

«Just aquests dies, en el Registre Civil de la ciutat anglesa de Liverpool han tret dues pintures que presidien la sala on se celebren els casaments. En una hi eren representats Romeu i Julieta. En l’altra és veia un nuvi i una núvia firmant l’acta matrimonial. Tots dos quadros s’han retirat perquè podien resultar “inapropiats” per als homosexuals. Diu un portaveu del Registre Civil: “Les pintures eren innocents, però és més probable que les noves no ofenguin ningú.” Les noves són paisatges, que en general solen ser sexualment poc comprometedors. És interessant destacar que la iniciativa no sorgeix arran de protestes d’associacions gais, sinó del mateix ajuntament, que deu estar fervorosament imbuït del catecisme de la correcció. Pobre Romeu, pobra Julieta. Tindria conya que mentre per televisió comencen a aparèixer anuncis amb parelles de nuvis del mateix sexe, proscrivissin els quadros amb parelles heterosexuals.»

Quim Monzó, «Romeu i Julieta dins l’armari», La Vanguardia 7 desembre 2005

L’himne de l’ONU

No sabia fins fa quatre dies que l’ONU tingués himne*, ni que aquest himne estigués relacionat amb Catalunya, ni que a hores d’ara fos gairebé inèdit per pressions polítiques. Ací el teniu:

Himne de la pau
Eagerly, musician,
sweep your string,
so we may sing.
Elated, optative,
our several voices
interblending,
playfully contending,
not interfering
but co-inhering,
for all within
the cincture
of the sound,
is holy ground.
Where all are brothers,
none faceless others,
et mortals.
Beware of words,
for with words we lie,
can say peace.
When we mean war,
foul thought speak-fair
and promise falsely,
but song is true:
Let music for peace.
Be the paradigm,
for peace means
to change at
the right time,
as the World-Clock
goes Tick-and Tock.
So may the story
of our human city
presently move
like music, when
begotten notes
new notes beget
making the flowing
of time a growing.
Till what it could be,
at last it is,
where even sadness
is a form of gladness,
where fate is freedom,
grace and surprise.**

Lletra: Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 - Viena, Àustria 1973)
Música: Pau Casals (El Vendrell, Catalunya 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973)

* Himne de les Nacions Unides o Himne de la pau, encarregat a Auden i Casals amb motiu dels 25 anys de la creació de l’ONU, i estrenat el 24 d'octubre de 1971 a la seu de l’ONU de Nova York. No s’ha tornat a interpretar, pel veto que immediatament hi van posar Espanya i la Gran Bretanya. Espanya, per Pau Casals, exiliat i considerat «desafecto al régimen»; els britànics, perquè Auden havia fugit del país l’any 1939, poc després d’acabar la guerra espanyola en la qual havia participat com a voluntari donant suport a la república, i es va refugiar als Estats Units. La informació prové de Bartomeu Mestre.

** Sóc incapaç de traduir himnes. Els himnes, com les banderes i els noms propis, són símbols. No s’han de traduir, perquè si no es corre el risc d’escapçar-ne l’ànima.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Contraatac a Londres

Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.

Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".

La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.

Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.