Fotografies de fars (13): Artrutx, Menorca, Illes Balears

Far d'Artrutx, Menorca (foto: RM)

M’han enviat un parell de fotos del far d’Artrutx. En una hi surt gent, de manera que no us la poso perquè em sembla que no els agradaria. L’altra és aquesta.

El far d’Artrutx s’aixeca en una de les puntes del sud-oest de Menorca més pròximes a l’extrem nord-est de Mallorca. O sigui, fa de muntant nord de la porta de pas entre les dues grans illes Gimnèsiques.

Una porta generosa, ja ho veieu, de gairebé trenta-cinc quilòmetres d’ample. De vegades ens mirem les Balears i les Pitiüses com una agrupació petiteta i acostada, allà a llevant, i no ens adonem que les distàncies entre les illes són molt respectables. Una dada: entre Mallorca, que és la del mig, i Eivissa, la més gran de les Pitiüses, hi ha setanta-cinc quilòmetres de mar, els mateixos que hi ha entre Eivissa i la costa valenciana. O sigui, poca broma, amb «les Illes».

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Perles (148): Felicitar els del PP si...

«Destacar els trets locals» [...] no és anar contra la llengua, contra això que a voltes sembla que deïfiquem amb el rètol “unitat”, perquè si els trets locals foren contraris a la llengua, entraríem en una paradoxa realment problemàtica per als que practiquem l’ús de la llengua. Aixina, els del PP ho tindrien ben fàcil per a carregar-se l’ús de la llengua, ¿oi? Mosatros mateixos mos encarregaríem de fer-los el joc si menyspreem l’ús de la llengua “local”, la de cada poble, la de cada barri, la de cada carrer...

»Crec que no els ho hem de posar tan fàcil, fins i tot convé que els felicitem com una gran cosa per fer servir la llengua i que els encoratgem a fer-ho sense la seua submissió habitual a l’ús del castellà, que és el problema real i el que realment practiquen (i no l’ús local, que és anecdòtic). La solució sempre serà l’ús local, encara que continuem pensant globalment i arribem a generar institucions de més abast. Però està bé que comencem per no renunciar als trets locals, perquè són els que conformen el global de la llengua.»

Miquel Boronat Cogollos (Eines de Llengua), Migjorn, 28 abril 2014

(La iŀlustració de l’encapçalament és una de les dues parts d’una vista estereoscòpia del Pi de les Tres Branques feta l’any 1919, autor desconegut)

Perles (147): Decisiu per mantindre la llengua

«Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou.»

(Enric Sòria, Quadern El País, 30 abril 2014)

Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Perles (104): Anglicismes a Menorca

«Anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle XVIII: potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d’escriure a la pissarra, però n’hi ha d’altres més o menys vius, com ara boinder (bow window, finestra d’arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black, negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové de l’anglès marbles i designa l’infantil joc de les bales.»

Màrius Serra, El Punt Avui 9 novembre 2012

Perles (77): Ara fa gairebé cent anys

«El 24 de gener del 1913 van ser proclamades les Normes ortogràfiques de l’Institut. Sembla que s’exigí el vot de quatre cinquenes parts dels votants. Malgrat tot, “provocaren reaccions contraposades i foren bandera de combat durant uns anys entre normistes i antinormistes” (Francesc de Borja Moll, Un home de combat, Ciutat de Mallorca 1962, p. 101). Aquestes polèmiques, incomprensiblement, han sigut atiades sempre pels anticatalanistes. Per a ells, és una veritat incontrovertible que Fabra s’inventà una nova llengua, és a dir, que falsificà el català.

»Però aquestes objeccions no poden resistir l’evidència que l’obra de Fabra és avui unànimement acceptada. Mossèn Alcover, que discrepava de bona part dels criteris [ortogràfics, no altres] que triomfaren, ja anticipava, en el mateix any 1913, la conducta més raonable: “Per patriotisme i per amor a la llengua catalana feim el sacrifici d’una bona part de les nostres conviccions ortogràfiques, i aconsellem i preguem a tots els nostres amics que facin el mateix que nosaltres.”»

Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970


(Dènou anys més tard, en Castelló, les institucions culturals més importants de l'antic Regne de València firmaren les normes ortogràfiques que havien de valdre per al País Valencià i que seguien bàsicament les orientacions de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. També signaren el document algunes persones i entitats que després, durant la dictadura franquista –especialment interessada a dividir la llengua, com hui ho estan els principals avaladors del franquisme–, pretengueren desdir-se del que havien acceptat pacíficament en democràcia.)

Qüestions de llengua (45): Pompeu Fabra i les variants dialectals

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que [els valencians] emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear. [...]

»Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària.

»Eliminats, dins cada varietat, els barbarismes de lèxic i de sintaxi, reintroduïdes en la llengua escrita les paraules i les construccions perdudes durant els segles de decadència literària, enriquida la llengua escrita pels mots i girs que ens ofereixen els diferents parlars actuals, bandejades les mil corrupteles que hi pul·lulen, evitades les grafies consagradores de pronúncies merament dialectals; les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya i el català de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justificarien pas de parlar com encara alguns parlen d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana.»

Pompeu Fabra, Converses filològiques, n. 619, ed. Barcino 1954. L’original d’aquest text havia estat publicat l'any 1918 a la revista nacional Nostra Parla. (Via: Rafael Castellanos i Vicent Pitarch, Migjorn 16 juliol 2010. Podeu sentir la veu original de Fabra dient això mateix al bloc Extrem Sud, de Joan-Carles Martí i Casanova.)

Atenció a les dades d’ací

Podria ser, segons les enquestes, que la coalició Europa dels Pobles, formada per Esquerra (l’antiga Esquerra Republicana de Catalunya), Entesa per Mallorca, Els Verds - Confederació Ecologista, el Bloc Nacionalista Gallec, Aralar, Eusko Alkartasuna i Chunta Aragonesista aconseguís uns resultats similars enguany, a les eleccions de diumenge que ve, que l’any 2004 (un 2,5% dels vots de tot l’Estat). Però per poder valorar el que ens interessa, que és si Esquerra nota o no la davallada que alguns li pronostiquem de fa temps, caldrà veure quin percentatge obté la coalició a Catalunya (un 11,8 el 2004) i, potser encara més que el percentatge, quants vots aconsegueixen. El 2004 en van tenir 249.757 a Catalunya, 15.703 al País Valencià i 7.498 a les Illes. Que no ens entabanin amb els «millors resultats que el 2004», si fos el cas que pugen en percentatge. I ja m’avanço a felicitar-los abans d’hora per la seva clarividència global si els números demostren que efectivament han pujat en aquests cinc anys, o encara que només fos que s’han mantingut.

El mateix exactament caldrà fer amb l’altra gran coalició liderada per catalans anomenada aquest any Coalició per Europa (CiU, Bloc Nacionalista Valencià, Unió Mallorquina, Unió Menorquina, Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària, Partit Andalusista). Aquesta coalició va obtenir l’any 2004 a Catalunya 369.103 vots, 19.627 al País Valencià i 9.394 a les Illes.

Què diu, que hi ha més partits catalans que es presenten? Ai sí, és veritat, hi ha els rojos –dit amb tota la simpatia (em convencen la majoria de les coses que diuen, no entenc gairebé res del que fan)– d’en Romeva. El mateix: 151.871 vots l’any 2004 a Catalunya, 58.253 al País Valencià i 6.167 a les Illes.

I catalans-catalans em penso que no n’hi ha més que traguessin l’any 2004 algun diputat. I ja sé que és injust –jo mateix ho he patit en altres eleccions– que no parli dels altres, dels que no han tret fins ara representació (Els Verds, la Candidatura d’Unitat Popular, Per un Món Més Just, etc.), però aquest article estava destinat originàriament a parlar només dels primers que he citat, i ja m’he allargat més del compte afegint-hi altres coses.

Afegitó del 8 de juny:
- CiU: 439.318 (n’ha guanyat 70.000)
- Esquerra (ex ERC): 180.210 vots (n’ha perdut 70.000)
- ICV: 119.089 (n’ha perdut més de 30.000)
- Dels partits espanyols, el PSOE ha perdut 200.000 vots a Catalunya i el PP més de 25.000.
- 3.200.000 catalans s’han abstingut de votar, més de 70.000 han fet vots inútils (vot nul o vot en blanc [= m’és igual qui guanyi]) i 110.000 persones han votat altres partits.
Tot això són dades estrictes de Catalunya, sense comptar encara, em sembla, el vot per correu. Pel que fa als escons catalans, diguem-ne, en toquen 3 al PSOE, 1 a CiU, 1 al PP, 1 a ERC i 1 a Iniciativa. Si a l’Estat li corresponguessin 54 escons, tal com passarà si s’aprova al final la nova constitució europea, a CiU li tocaria un escó més.

L’estratègia del firandant engalipador

Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:

«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.

»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?

»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)

Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.

Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.

Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Balances fiscals

De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.

Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.

(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.


Afegitó gener 2013. Notícia publicada a Vilaweb:

Catalunya, el País Basc i Escòcia, independents abans del 2035, segons un informe d'experts russos

Diuen que s'han basat en documents de la CIA i el GRU • També apunten la independència de Còrsega, la reunificació d'Irlanda i la divisió de Bèlgica

El portal informatiu serbi B92 parla d'un informe elaborat per experts russos que preveuen tot de canvis en les divisions territorials dels estats europeus abans del 2035, dels quals s'ha fet ressò Naiz.info. Els experts diuen que s'han basat en informes dels serveis d'intel·ligència nord-americà (CIA) i rus (GRU). Entre els canvis, hi ha la independència d'Escòcia amb el referèndum del 2014, la reunificació d'Irlanda i declaracions d'independència del País Basc i Catalunya. El nou estat català abastaria la comunitat autònoma actual i una part de Catalunya Nord.


Afegitó 9 novembre 2014. Justament fa set anys que vaig escriure aquest article. Avui hi ha hagut una mena de referèndum (una consulta ciutadana, en realitat, però per a Espanya ha sigut transcendental, perquè han reaccionat com si els matessin) per veure si els catalans volíem ser un estat independent o no. Hi han participat 2,5 milions de persones; el 80% hem votat que sí. Just, deia, el 9 de novembre. Coincidències de la vida.

Ofici de risc

«La feina dels traductors i intèrprets té riscos. N’hi ha d’inherents a la dificultat de traslladar fidelment el contingut del text o la intervenció de la llengua original a la llengua d’arribada. I, certament, aquest repte es fa més fàcil de superar entre llengües pròximes com el català i el castellà, que entre aquestes llengües i l’àrab. Hi ha també riscos, més físics, derivats del context en què el traductor ha de fer la seva feina, com ara quan ha d’intervenir en una guerra. Però el cas de Saïda Saddouki a la caserna de la Guàrdia Civil de Palma de Mallorca és tan sorprenent com lamentable. Hi va anar requerida per fer-hi d’intèrpret i va ser increpada perquè havia utilitzat el català, fins al punt que el capità amb qui parlava li va etzibar: "Em sembla vergonyós que siguis d’un altre país i defensis un idioma que ni tan sols existeix." Saddouki ha fet un esforç exemplar d’integració a la societat que l’acull. Es mereix respecte i agraïment. I no pas reprovacions autoritàries perquè s’expressa en la llengua pròpia de les Balears.» (Carles Duarte, El Periódico, 6 setembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Notes d’aquests dies

Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.


Juliol calorós

Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.

El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.



Maragall i els seus

Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).


Els que votaran l’1-N

Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.


A Mallorca ningú no ha menjat mai malament

L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.


Si jo tingués una filla model

Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.


La Revolució serà televisada

Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.


Poema d’una madrilenya

(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)

«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»

Gloria Fuertes (1917-1998)

(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)