«La cosa aquesta de Spanair»

Ramon Aymerich va escriure l’altre dia la peça que reprodueixo a sota. Abans, però, una mica d’informació prèvia: la companyia aèria d’origen espanyol Spanair –el nom ja ho diu tot– darrerament estava controlada per la danesa SAS, però l’estat espanyol i la seva companyia «de bandera» Iberia, ara en mans d’amics fidels del govern de Madrid, hi tenien una opció preferent de compra i havien dit que la utilitzarien. Però SAS volia tancar l’empresa si no la hi compraven de seguida i el procés de compro - no compro s’eternitzava. Spanair s’anava morint d’inanició per manca d’inversions i fins i tot de l’adequada política de manteniment, sense que ni Madrid ni Iberia ni ningú altre dels que podien intervenir-hi fessin res per impedir-ho, tot i les promeses segons les quals amb Spanair es competiria internacionalment des de Barcelona –cal no descartar, és clar, la possibilitat que els obstacles vinguessin del fet d’haver promès justament això. Llavors, un grup d’empresaris catalans, amb el suport sobretot moral de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, recullen diners, avals i préstecs, s’endeuten fins a les orelles i decideixen rescatar l’empresa en el darrer moment, per mirar de convertir-la en una mena de «companyia de bandera» de l’aeroport de Barcelona. De seguida, Iberia i determinats poders fàctics, mediàtics i econòmics de Madrid, que vol dir Espanya, es queixen de la participació pública en l’operació. Increïble però veritat: Espanya que clama pels ajuts públics a empreses privades... quan són catalanes o sembla que vulguin fer un servei específic a Catalunya.

I en aquest punt se situa l’article d’Aymerich:

Avui, quan llengües i territoris ja no coincideixen i les migracions modifiquen de manera permanent el paisatge humà, quan la mobilitat del capital fa que la gent se senti més vulnerable, poques coses recorden a quin país pertany cadascú. Entre aquestes poques coses hi ha les banderes, les seleccions de futbol i, una mica menys, les línies aèries. Durant el segle XX, tenir línia de bandera va ser signe de riquesa i poder per a un país. Després va arribar la liberalització. I les línies de baix cost, que es mouen en terra de ningú. Però així i tot, les aerolínies encara desvetllen sentiments extrems. La prova és Spanair: mai un projecte havia aixecat tantes (i tan infundades) sospites ni havia desvetllat tants (i tan absurds) recels.

Les motivacions semblen clares. En un moment que les grans ciutats passen per damunt de nacions i estats com a subjectes d’inversions empresarials, heus ací una gran aglomeració, Barcelona i tot el que l’envolta, que veu com s’esvaeix el seu potencial de connexió internacional perquè una aerolínia privada (Iberia) decideix que el futur de l’aeroport del Prat ha de subordinar-se al de Madrid. I perquè el gestor aeroportuari de Barcelona no es deu tant a la viabilitat de les pròpies instal·lacions com a un organisme superior i estatal. Llunyà.

El que ve després ja és conegut. Per què no comprar una aerolínia que tingui com a base Barcelona? Però qui? Les institucions financeres, no. A diferència de Madrid –on la comunitat utilitza la seua caixa d’estalvis per a apuntalar Iberia i Barajas– les entitats se’n desentenen. La burgesia local, tampoc: perquè l’entorn financer és pèssim, perquè destacats membres d’aquest col·lectiu s’han cremat en projectes semblants, perquè el projecte dóna una visibilitat i comporta un risc que no volen assumir o simplement perquè no, perquè no ho veuen. Qui acudeix a la crida? Una coalició de gestors que es mouen amb habilitat entre el món privat i el públic; un grup d’empresaris-gestors menys pudorosos i amb una mica més d’ambició que les generacions anteriors, i grups directament afectats, com els hotelers. I per postres, un president que teoritza sobre la gestió empresarial aplicada al futbol.

És una combinació heterodoxa? Sí, però per a això hi ha la història, per a canviar-la. I fins i tot és possible que la fórmula s’obri camí. Que hi ha els poders públics darrere? Poc, però hi són. Els aeroports són poder i seria un error gravíssim que no s’haguessin mogut per salvar la causa de l’aeroport. Però d’aquí a dir que es malbaraten diners públics hi ha molta distància. Amb prou feines supera el 3% del capital compromès. Pot acabar malament l’operació? Per descomptat, no hi ha res segur en aquesta vida tret de la mort. És objectable el moment de la compra? És clar. Però imagini’s de què parlaríem ara si no s’hagués comprat Spanair.

(Ramon Aymerich, periodista, La Vanguardia 18 abril 2009)

És important que missatges d’aquest estil, sense complexos, vagin apareixent a La Vanguardia. Perquè és decisiu per al nostre futur que la gent que llegeix La Vanguardia des de tota la vida i que sempre mirava cap a Madrid pensant-se que allà anaven de bona fe descobreixin, ni que sigui de mica en mica i amb comptagotes, la realitat dels fets: Madrid no estima Catalunya i a Madrid no li interessa gens que Barcelona pugui competir amb la capital espanyola en cap àmbit internacional d’abast estratègic. Per a molta gent poderosa, sens dubte, això és una veritat dura, difícil de pair, però es va imposant de manera incontrovertible a mesura que transcorre el temps i passen coses. A poc a poc van lligant caps.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un punt d’inflexió?

Abans-d’ahir potser hi va haver un punt d’inflexió en l’elit de la societat catalana, amb la reunió absolutament unànime que hi va haver al IESE –al IESE!–, per reclamar dignitat i plantar-se davant de Madrid –amb tots els matisos que vulgueu, però el pinyol és aquest–, amb ideòlegs polítics i econòmics de tots els colors, amb empresaris de totes les àrees, amb representants de tots els col·lectius socials, culturals, ciutadans... Hi era tothom –dels que manen, ja s’entén–, i qui no hi era va ser perquè no hi cabia, no pas perquè no hi hagués volgut estar. No es va convidar els representants dels partits polítics, justament, per assegurar que de l’acte no s’escaparien galls. Com ha dit Benach, el fet que no se’ls convidés comporta «una crítica explícita als partits per la seva falta d’unitat», i tal com ho ha dit el president del Parlament ha quedat clar que assumia la crítica. El motiu de la reunió, com se sap, era demanar que a l’Aeroport de Barcelona no li escapcin més les ales els governs de Madrid. Que no l’ajudin, si no volen, però que tampoc no posin pals a les rodes dels trens d’aterratge dels avions que pretenen envolar-se o arribar a la terminal del Prat.

Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.

Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.

Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.

L’aeroport continuarà depenent de Madrid, que estrany

Els titulars d’avui són ben explícits:

–PSOE y PP votan unidos para impedir que El Prat se gestione en Catalunya (La Vanguardia)
–PSOE y PP rechazan que la Generalitat decida en la gestión de El Prat (El País)
–PSOE i PP tomben al Congrés una moció per cedir el Prat (Avui)
–El PSOE i el PP rebutgen una moció que demanava que la Generalitat sigui «decisiva» en el consorci de gestió del Prat (El Punt)

Hi ha gairebé unanimitat. I convé que hi sigui, perquè així tothom recordarà –si vol recordar-ho, és clar, perquè si no vol…– quins partits fan els pactes quan es tracta de parlar de temes seriosos, d’assumptes de país, de les qüestions en les quals ens juguem el pa.

Deia «gairebé» unanimitat. Perquè La Voz de su Amo, més papista que el papa (el papa, en aquest cas, és El País), titulava:

–Els nacionalistes rebutgen un pacte amb el PSOE sobre el Prat (El Periódico)

S’han de tenir grossos –els ossos– per fer un titular com aquest.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Doncs a mi em sembla bé

Dues coses d’aquests dies que m’han semblat bé:

Una, han criticat la consellera Tura per “l’error de seguretat” que va permetre que l’altre dia un parell de nois despleguessin una pancarta al Parlament i interrompessin la sessió del Ple que es feia en aquells moments. Deixant de banda que l’acte reivindicatiu ens va permetre veure què vol dir realment un “Ple” del Parlament –quatre diputats escampats per l’hemicicle, mentre un altre parla des de la tribuna–, no m’agraden gens els sistemes de seguretat absoluta i m’estimo més que de tant en tant s’interrompi una sessió pública que no pas que es barri l’entrada de “sospitosos” en actes públics. O sigui, mai de la vida donaré suport a les mesures policials que ens converteixen a tots en presumptes culpables “mentre no es demostri el contrari”. Per tant, em sembla bé que hi hagi “errors de seguretat”, només faltaria. La “seguretat absoluta” vol dir “manca de llibertat absoluta” i només s’aconsegueix –i encara, perquè un terrorista suïcida no hi ha qui el pari– amb règims totalitaris de terror.

Dues, em sembla bé, i no sols bé sinó fantàstic, que Iberia marxi del Prat, i en això coincideixo com gairebé sempre amb el meu amic Iu Forn. No s’amoïnin, que després d’un temps de reencaixar peces tindrem globalment molt més bon servei. I Iberia haurà deixat de tenir el plus de confiança que fins ara tenia per a molts catalans –i també espanyols que volaven a Barcelona directament des dels seus llocs d’origen i ara, si volen viatjar amb Iberia, hauran de passar per Madrid–, de manera que aquesta empresa a partir d’ara serà una més, i quan hi hagi TGV, encara que sigui el de fireta que ens han muntat el PSOE i el PP, que es calcin, perquè ho tindran pelut. No em fa por la llibertat de mercat en aquest àmbit, ni crec que es puguin mantenir gaire temps més els tics estatals proteccionistes de determinades empreses fins ara estratègiques per a tot l’estat. Iberia deixarà de ser estratègica a Catalunya, i això, no en dubtin, és una bona notícia a mig termini. Molt bona.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)