Dcionri alà-VALENCIÀ-Ba

Josep Maria Pañella, diputat de Torreblanca (Plana Alta) en les Corts Valencianes, denuncià l’altre dia una manipulació greu en el programa Trau la llengua de la televisió valenciana (Canal 9).

Deia el diputat:

«Una de les característiques dels règims totalitaris és sempre la manipulació de la realitat, en el sentit més físic, esborrant i afegint imatges a conveniència per a enganyar l’opinió públic. I, per desgràcia, a Canal 9 s’ha arribat ja a eixos extrems. En el programa “Trau la llengua” s’ha mostrat una pàgina del prestigiós Diccionari català-valencià-balear, un dels grans monuments filològics de la nostra llengua, obra dels grans lingüistes mallorquins Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, suprimint-li les paraules “català” i “balear” i deixant-lo únicament com a “Diccionari valencià”.»

Ací teniu les imatges. Primer, la pàgina original (portada del tom III):

Després, la mateixa portada tal com apareixia al programa.

És només un instant (minut 1:30), ens diran, però és suficient perquè es puga considerar una d’aquelles imatges subliminars que, en efecte, utilitz(av)en els règims totalitaris. A més, justament perquè és un instant, quina necessitat hi havia de fer la manipulació?

Això no és tot. Els responsables del programa, davant les crítiques rebudes, han pretés aclarir el “malentés” causat i ho han fet amb este missatge publicat en el seu mur del Facebook:

«Volem demanar-vos disculpes per la confusió que han provocat les imatges del Diccionari Alcover-Moll en una de les seccions del nostre programa. Volem ressaltar que en cap moment ha estat intenció del programa menysprear o ocultar els termes que fan referència a la nostra realitat lingüística comuna. La causa de l’error, del qual ens fem responsables, ha estat tècnic i ocasionat d’una manera no maliciosa durant el muntatge de postproducció. La intenció no era altra que destacar el terme ‘valencià’ en un diccionari. Reiterem les nostres disculpes per este desafortunat malentès alhora que remarquem la nostra admiració pel Diccionari Alcover-Moll, més encara enguany que celebrem el seu 50 aniversari. Este diccionari és, d’altra banda, una eina de consulta fonamental en l’elaboració del programa.

»Des de tot l’equip que fem Trau la llengua volem que quede ben clara l’estima per la nostra llengua així com la defensa de la seua riquesa i varietat. La promoció per tal d’assolir la seua normalització ha estat l’eix bàsic del nostre programa durant les tres temporades en què, gràcies a vosaltres, ha estat èxit d’audiència a Canal 9.»

Fixeu-vos que fins i tot davant l’evidència no es rendeixen: diuen que ha sigut una “errada tècnica”. Però noteu que només parlen de “realitat lingüística comuna” i de la “riquesa i varietat” de la llengua, i eixes expressions poden interpretar-se perfectament com una referència a les varietats dins del País Valencià (o de la Comunidad Valenciana, com preferixen dir-ne). La prova que les coses no han anat com diuen –una errada tècnica o de muntatge– és que en les disculpes continuen evitant curosament esmentar el diccionari amb el seu nom real: Diccionari català-valencià-balear. És de veres que popularment es coneix també com a diccionari Alcover-Moll, però si el que volien era rectificar una “confusió” relacionada amb el títol del diccionari...

Del que passa en el País Valencià amb la llengua ja no ens pot sorprendre res.

(Enguany, precisament, en fa cinquanta que es va publicar l’últim volum del Diccionari català-valencià-balear.)

Alcover

Copio de l’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, vol. II, 106-107, veu «Alcover»:

«ETIM. No tinc notícia que se n’hagi escrit res que puguem prendre gaire seriosament. Jo hi he cavil·lat molts anys, i encara estic en un dilema. ¿Aràbic o pre-romà?

»Que sigui aràbic un nom que comença en Al-, d’un poble de l’Alt Camp, i ja en massís de les muntanyes de Prades i Siurana, és una presumpció ben natural. [...]

»Que vingui d’un nom pre-romà ens ho fa pensar en primer lloc el parònim aragonès Alcubierre dels Monegres. [...]

»En fi, d’altra banda, hi ha pistes que s’obren per la banda indoeuropea, o més amplament europea. [...]

»Tampoc hem de silenciar alguna possibilitat merament romàntica. L’Alcovera és una significada partida del terme de Montesa, la gran vall valenciana on s’han fet tantes troballes pre-aràbigues i fins pre-romanes. [...]

»El que cal desmentir sense titubeig és [l’etimologia] de l’Alcover-Moll, heretada sens dubte per En Moll de la primera edició de l’obra, quan hi manava el tro de veu de “l’home de combat”, mestre seu –inspirada en el desig de posar el bo d’Antoni Maria Alcover com el cap suprem de tothom! Posem el ninot de cap per avall, i el cognom del mestre anirà al cap de l’article; i així un adulador li suggerí que el seu nom significava “el pesador” (com donant a entendre ‘sospesador, assenyat director’) [...]»

En resum, Coromines en estat pur. I un tast de quins fums gastaven aquella llei de lingüistes que van estructurar la nostra llengua a cavall dels segles XIX i XX.

(Antoni M. Alcover va néixer a Manacor el 2 de febrer de 1862.)

Perles (77): Ara fa gairebé cent anys

«El 24 de gener del 1913 van ser proclamades les Normes ortogràfiques de l’Institut. Sembla que s’exigí el vot de quatre cinquenes parts dels votants. Malgrat tot, “provocaren reaccions contraposades i foren bandera de combat durant uns anys entre normistes i antinormistes” (Francesc de Borja Moll, Un home de combat, Ciutat de Mallorca 1962, p. 101). Aquestes polèmiques, incomprensiblement, han sigut atiades sempre pels anticatalanistes. Per a ells, és una veritat incontrovertible que Fabra s’inventà una nova llengua, és a dir, que falsificà el català.

»Però aquestes objeccions no poden resistir l’evidència que l’obra de Fabra és avui unànimement acceptada. Mossèn Alcover, que discrepava de bona part dels criteris [ortogràfics, no altres] que triomfaren, ja anticipava, en el mateix any 1913, la conducta més raonable: “Per patriotisme i per amor a la llengua catalana feim el sacrifici d’una bona part de les nostres conviccions ortogràfiques, i aconsellem i preguem a tots els nostres amics que facin el mateix que nosaltres.”»

Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970


(Dènou anys més tard, en Castelló, les institucions culturals més importants de l'antic Regne de València firmaren les normes ortogràfiques que havien de valdre per al País Valencià i que seguien bàsicament les orientacions de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. També signaren el document algunes persones i entitats que després, durant la dictadura franquista –especialment interessada a dividir la llengua, com hui ho estan els principals avaladors del franquisme–, pretengueren desdir-se del que havien acceptat pacíficament en democràcia.)

Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)