EL LLADRÓ DE CERVELLS DE PERE ESTUPINYÀ

Pere Estupinyà és un tortosí internacional. Va nàixer en aquesta ciutat a l'any 1974 i va cursar estudis de Química i Bioquímica, però el que l'ha fet més famós ha estat la seva col. col·laboració com a guionista i  editor del Programa  Redes d'Eduard Punset a Televisió Espanyola.

Al novembre del 2007 va començar un blog de divulgació científica a partir de la seva estada d'un any al prestigiós Institut Tecnològic de Massachussets (MIT) i a la Universitat de Harvard.

Enamorat de la ciència, intenta transmetre  al lector la seva passió en el llibre El lladre de cervells. Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants, prol.logat pel propi Punset i  publicat  en català per l'editorial La Magrana.

El llibre ens apropa a diferents camps  d'investigació científica  com la neurobiologia, l'astrofísica, la genètica, la biologia, la robòtica, l'economia.  Amb un llenguatge assequible i una voluntat clarament dirigida cap a la divulgació, trobarem molts temes on la ciència hi està dedicant  uns esforços per recollir els fruits en generacions  futures.  I això és així, perquè aquesta  és la voluntat de la ciència: descobrir la veritat científica i treballar més enllà dels resultats a curt termini, forma de treball que xoca sovint amb les agendes polítiques i pressupostàries de molts governs. La ciència mai pot ser conformista i  tots podem  utilitzar una manera  d'actuar pròpia dels científics: rascar on no pica, en els termes utilitzats per l'autor, i que implica ganes de descobrir coses més enllà dels camps d'interès habituals de les persones.   Aquesta mentalitat encuriosida i amb ganes d'aprendre és evident que no li falta a Estupinyà. Com ell mateix diu  gairebé al final del seu llibre: "El dogmatisme es basa  en atendre de manera arbitrària tan sols a les evidències que reforcen les teves inflexibles creences. En canvi, el motor del progrés científic és la predisposició a destronar al teu mestre i rectificar el coneixement  establert."

Quina llàstima que  les persones  en general no  utilitzen més sovint com a patró de conducta aquestes paraules.

EL PREU DE LA FAM

La dècada dels anys 40 i 50 del segle passat, coneguts com els anys de la postguerra, suposen un dels episodis més negres de la nostra història recent.

Editat per Ara Llibres, El preu de la Fam/L'estraperlo a la Catalunya de la postguerra de l'escriptora Laura de Andrés Creus, és una novel.la periodística que vol retratar la vida dels anys immediats a l'acabament de la guerra civil espanyola, fonamentalment a la ciutat de Barcelona.

La persecució política immediata a l'acabament de la guerra civil; l'extensió de la cartilla de racionament, les cues i la picaresca en el nombre de persones que formaven la família; la fam, personificada amb humor per les vinyetes de Carpanta, el qual inicialment va burlar la censura, per acabar sota el seu llàpis vermell, convertint la fam del personatge en un simple apetit desaforat; la farina de blat barrejada amb farina de yuka; els sucedanis de cafè; el contraban de tabac; l'estraperlo i el naixement de noves fortunes; l'autarquia econòmica del primers temps del franquisme; l'exercici de la prostitució de les dones del cabàs, que d'aquesta manera completaven l'economia familiar per criar els seus fills; els meubles i el paper de les viudes de militars en l'explotació d'aquest tipus de negoci; les "querides" de la gent amb poder econòmic; els negocis de les autoritats polítiques franquistes; el paper de l'església; les vagues del sector tèxtil dels anys 1945 i 1946, la postura internacional respecte a govern de Franco que va ser molt diferent durant la Segona Guerra Mundial que finalitzada aquesta on la prioritat era frenar el comunisme nascut darrera el que Churchill va nomenar el teló d'acer; la utilització del gasogen davant l'escassetat d'hidrocarburs; la censura de la premsa; el NODO; els salaris de misèria; la Fiscalia de Tasas; el primers ministres tecnòcrates...

Una de les frases que més m'ha colpit del llibre, és de Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí del Caudillo, qui assegurava en defensa de la autarquia econòmica de la Nova Espanya, que no volia "un progreso liberal, capitalista, burgués, judío, protestante, ateo y masón. Preferimos el atraso de España".

L'autora ha comptat amb el prestigiós historiador Paul Preston en el pròleg d'un amè llibre que es llegeix molt fàcilment i ens il.lustra d'una època, que comparada amb l'actual situació de crisi, ens semblarà que gaudim d'una bonança i benestar clarament superior.

SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT

No us esparvereu, no he adquirit dots telepàtiques durant la última campanya electoral.

Amb aquest títol es va editar l'any passat l'òpera prima del nordamericà John Verdon. Es tracta d'una novel.la negra (permeteu-me que em resisteixi a utilitzar la paraula thriller que apareix a la portada) ambientada als estats de Nova York, Delaware i Connecticut.

David Gurney és un policia retirat que viu amb la seva dona en un casa de pagès al mig d'un bosc del comtat de Delaware. Un bon dia rep la carta d'un antic company de la facultat que li demana ajuda. L'home ha rebut una carta amb unes intruccions ben estranyes. Gurney intentarà desxifrar l'entrallat, però en lloc d'esclarir-lo, es veurà immers en la persecució d'un assasí en sèrie que deixa al seu pas cinc cadàvers.

La novel.la no té una acció trepidant i es va construïnt a partir del passat del propi Gurney i el seu present marcat per la relació tensa amb la seva dona amb la culpabilitat de fons per la mort del fill de la parella.

Però Gurney és molt bo i, com ja ho havia fet en anteriors ocasions, l'assassí no se'n sortirà bé. Una entretinguda història, una més, de policies i assassins ( no eren lladres?).

Us deixo un petit paràgraf que m'ha agradat:

"Cada ciutat té els seu cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s'acostin els seus fills".

Desitjo que no tingueu prop cap d'aquests personatges.

DIA 5 DE MARÇ: ELS LLIBRES S'ESCAPEN PER TORTOSA

L'escriptor Jesús Tibau ha organitzat per al proper 5 de març una activitat literària especial. Es tracta de la II jornada de bookcrossing massiu a Tortosa on es deixaran repartits pels racons de la ciutat, 100 llibres que han estat cedits per diferents editorials i la Biblioteca Marcelí Domingo d'aquesta ciutat.

L'autor anima des del seu blog a participar-hi i convida a tothom que s'hi vulgui sumar a deixar alguns dels nostres propis llibres (ell parla d'alliberar).

Una vegada més, en Jesús mostra el seu amor per la literatura i el seu dinamisme cultural.

SUNSET PARK

Paul Auster ens ha deixat enguany la seva obra titulada Sunset Park on ens narra la vida d'un grup de personatges amb vides entrellaçades a la ciutat de Nova York, la seva ciutat literària igual que és la ciutat cinematogràfica del director Woody Allen.

Miles Heller va abandonar fa uns anys la casa del seu pare i la seva madrastra, sense donar cap explicació. Abans d'arribar als trenta-anys es troba vivint a Miami i s'enamora de Pilar, una noia hispana aficionada a la literatura però que és menor d'edat i encara va a l'institut. Una de les germanes de Pilar no veu amb bons ulls la seva relació amb Milles i l'amenaça amb denunciar-lo a les autoritats. Per això Milles torna a Nova York, on ha mantingut contacte des de sempre amb un amic, en Bing, que té el projecte d'ocupar una casa abandonada del barri de Sunset Park, al cor de Brooklyn i al davant del cementiri de Green Wood, ple de morts 'il.lustres.

La casa la compartirà Milles amb 3 persones més. En Bing que es dedica a reparar coses antigues en un comerç que es denomina l'hospital de les coses trencades a banda de tocar la percussió en un grup de jazz. Ellen, una artista plàstica que no acaba de trobar el seu estil i viu obsesionada per l'erotisme. Alice, amb treballs temporals d'ensenyament que li permeten anar tirant per poder acabar la seva tesi doctoral.

Els quatre, més el pare de Milles, propietari d'una editorial independent sotmesa al vendaval de la crisi i amb un matrimoni que també fa aigües i la mare de Milles, a qui va abandonar de petit, per anar a Hollywood i acabar convertida en una actriu famosa, ens ofereixen un mosaic de personatges que tenen sovint dificultat de compartir els seus sentiments interiors i dibuixen l'estela dels camins de les seves vides, entre la fatalitat i l'esperança.

Pel mig, tocs d'hemeroteca amb jugadors famosos de beisbol i la malograda vida de l'actor nordamericà Steve Cochran el qual va patir una mort absolutament tràgica i sonada.

Fotografia: Imatge de Sunset Park.

EV'RY TIME WE SAY GOOD BYE

Estic llegint l'últim llibre de l'escriptor Paul Auster titulat Sunset Park.

Auster ha escrit guions d'algunes pel.lícules i fins i tot es va atrevir a dirigir en solitari dos obres, Lulú on the Bridge (1998) i La vida interior de Martin Frost (2007). Auster sembla un cinèfil que parla en ocasions de directors de cinema, reals o de ficció i pel.licules. Concretament en aquesta última obra parla, a traves d'un dels seus personatges, del clàssic Els millors anys de la nostra vida del director William Wiler.

Però un home amant de les arts, tampoc poc deixar de banda la música. Algú s'imagina a Woody Allen sense les seves bandes sonores o sense els seus concerts de clarinet?

En una escena del seu últim llibre, Auster situa en un funeral al germà de la difunta tocant la cançó Ev'ry time we say good-by/I die a llitle del cantant Cole Porter, una canço absolutament apropiada per un funeral. Aquesta cançó ha estat versionada per diferents cantants, entre d'altres podem citar a Robbie Williams o el cantant del grup Simply Red, Mick Hucknall. Us deixo la versió de Natalie Cole.

EL RIU DE LA LLUM

L'escriptor madrileny Javier Reverte (no confondre amb l'autor del capità Alatriste) ens ha presentat enguany el seu tercer llibre dedicat als grans rius.

Si a Vagabundo en África ens va narrar un recorregut pel riu Congo amb l'omnipresent figura literària de Joseph Conrad, i a El río de la desolución va estar dedicat al Amazonas, en el Rio de la Luz l'autor ens porta pel Canadà i Alaska fins al riu Yukon amb la presència literària constant de Jack London.

El recorregut comença a la ciutat de Vancouver, des d'on pel pas de l'interior, un cami naval entre la costa continental i un nombrós d'illes litorals que voreja la costa occidental de l'estat canadenc de la Colùmbia britànica, el portarà fins la ciutat de Skyagway. Des d'allí, a traves d'un pas entre gran muntanyes anomenat White Pass que van utilitzar els aventurers que volien arribar a l'or del Klondike i pel qual discorre actualment una línia de ferrocarril, arribarà a Whitehorse.

Des d'aquesta última ciutat recorrerà el curs del riu Yukon amb canoa fins la ciutat de Dawson City, legendària ciutat que va arribar a tenir 40.000 habitants a l'any 1898, per decaure demogràficament fins 800 habitants en la dècada dels seixanta, i créixer lleugerament des de llavors, gràcies al turisme i l'explotació moderna de les mines d'or.

El recorregut no s'acaba a Dawson, sinó en un mercant porta-contenedors amb el qual viatjarà finalment el nostre escriptor des de Montreal, baixant el curs fluvial del riu Sant Llorenç i pel Atlàntic Nord amb els seus icebergs i cels grisosos fins a Liverpool.

L'autor combina, com sempre, la narració del seu recorregut que ens permet descobrir la geografia, els paisatges i els animals d'aquesta gran zona natural de Nordamerica, amb les relacions personals que viu durant el trajecte i també, la utilització de fets i personatges històrics que ens portaran en un viatge en el temps quan ens parla de l'escriptor Jack London o de personatges propis de l'Oest americà i que es van moure portats per la voràgine de la febre de l'or com Buffalo Bill, Billy el Niño, Wyatt Earp, Pat Garret o Soapy Jefferson Smith.

Un llibre amè, molt recomanable per als amants de la literatura de viatges barrejada amb història.

ANGEL GUIMERÀ: EL NOBEL QUE ESPANYA VA IMPEDIR

Aquest estiu mentre feia un curs a Santander organitzat per la UIMP vaig comprar el llibre titulat "Menudas historias de la historia" de la periodista Nieves Concostrina.

La dedicatòria del llibre deixa molt clares les intencions de l'escriptora i que no és un altra que fer agradable la història per al gran públic a partir d'episodis breus (extensió aproximada d'una pàgina) que parlen de personatges o fets històrics de temàtica diversa, religiosa, política, de descobriments geogràfics, d'arts i ciència, d'esports, de batalles, de legendes ... Així fins a 374 notes històriques breus.

Moltes de les sorprenents històries que ens presenta l'escriptora ja les coneixia, però n'hi ha una de desconeguda per mi que em va causar una forta indignació.

L'episodi es titula "Echegaray, un Nobel discutido" i fa referència a l'obtenció del premi Nobel de Literatura per part d'aquest escriptor l'any 1904. Echegaray era un enginyer de ports i camins que va destacar en el camp de les matemàtiques; també es va dedicar durant molts anys a la política on va arribar a ser ministre, diputat i senador vitalici i finalment es va dedicar a la literatura, en concret al teatre on tothom ha coincidit anys després en la mediocritat de la seva obra.

La qüestió és que Echegaray era un home amb molt bones relacions a Espanya i no és extrany que quan l'Acadèmia d'Estocolm es va plantejar concedir el premi Nobel de Literatura de forma conjunta al català Angel Guimerà i al poeta provençal Frederic Mistral, autors de dos llengües romàniques amb una història comuna, es va activar la maquinària diplomàtica de l'Estat espanyol que va maniobrar per evitar la concessió del premi a Àngel Guimerà, qui dona la casualitat també havia destacat com a polític catalanista. Finalment el Nobel es va concedir exaequo a Echegaray i Mistral, en una mostra més de l'expoli i de les agressions continues que ha tingut que patir i pateix Catalunya.

L'autora explica un altra anècdota per il.lustrar la mediocritat dramatúrgica d'Echegaray. Sembla ser que un dels principals enemics que tenia era l'autor Valle-Inclán. Així en el teatre Fontalba de Madrid, durant la representació de l'obra El hijo del diablo, amb Margarita Xirgu com a actriu principal, Valle-Inclán es va aixecar de la seva butaca i enmig de l'ovació va cridar tres cops: ¡Muy Mal!. Un policia se li va apropar per recriminar-li els seus improperis,a la qual acció Valle-Inclan s'hi va resistir i, per això, va acabar detingut. Mentre sortia del teatre va anar cridant : !Arreste a los que aplauden!

SE SABRÀ TOT

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch, va ser un dels llibres més venuts en el passat dia de Sant Jordi.

Un dels protagonistes principals de la novel.la és Dani Santana que és nomenat director del diari barceloní Crònica. Els jocs d'equilibris entre la professionalitat periodística d'una banda, i els interessos del poder i la política, amb el rerafons de la viabilitat econòmica dels grups empresarials de comunicació, serà la base principal d'aquesta novel.la guanyadora del Premi Sant Jordi 2009.

Les vides d'empresaris i les seves dones, comitès de direcció, caps de redacció i periodistes; alcaldes, consellers, diputats i assessors; policies i immigrants islamistes, es barregen a Barcelona en aquest llibre, de lectura ràpida, escrit amb un llenguatge directe i del carrer i amb la presència de frases fetes i dites, algunes, potser típiques d'una facultat de periodisme com per exemple "els textos curts es llegeixen, els llargs es miren" o "cada persona, un problema".

L'autor diu en les entrevistes que no és un text autobiogràfic. Malgrat això, a un li queda la sensació que les actituds i accions dels personatges que es novel.len, en algun moment puguen haver estat observades, conegudes o fins i tot viscudes pel propi autor atesa la seva absoluta versemblança.

El llibre és honest, perquè no pretèn ser el que no és i no és més, ni menys, que una novel.la sobre el periodisme, escrita per un bon periodista.

Atès que vaig estar per Sant Jordi a Barcelona, vaig voler que l'autor em dediques el llibre i vaig poder comprovar com l'autor, en un text tant breu, demostra la seva intel.ligència i, potser, les seves conviccions més personals. La dedicatòria diu:

"...tant de bo que es pogués saber tot. Salut, sort i llibertat!"

80 ANYS DE "UN PERRO ANDALUZ"

A l'edifici reinaxentista de la Lonja de Saragossa es pot veure fins l'11 d'abril una exposició titulada "un perro andaluz. 80 años después".

La pel.lícula de Luis Buñuel va ser presentada l'any 1929 a l'Studio des Ursulines de París.

En el magnífic recinte saragossà es poden veure la pròpia pel.lícula i d'altres que van formar part de les sessions de Cine Club promogut per LLuís Buñuel a Madrid (Entr'acte -1924-, Rien que les heures -1926 o Esencia de verbena -1930-...); dos documentals sobre la trajectòria vital i professional del mateix Buñuel i de Salvador Dalí, coguionista de la pel.lícula; material gràfic i diferents objectes.

Una de les coses que em va cridar l'atenció, doncs ho desconeixia, és la carta d'injúries que van adreçar Buñuel i Dalí a l'escriptor Juan Ramón Jimenez. Se'ns explica que volien fer un acte de subversió i van pensar en adreçar una carta provocativa a un intel.lectual que tingués un ample reconeixement a la societat del moment. En un barret van ficar el nom de Manuel de Falla i el de Juan Ramón Jimenez. La sort va escollir al poeta.

Dalí i Buñuel van visitar a l'autor de Platero i jo i l'escriptor es va quedar asombrat pel talent dels joves artistes. Al dia següent van adreçar-li la següent carta:

"Nuestro distinguido amigo:

Nos creemos en el deber de decirle -sí, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por arbitraria.

Especialmente: ¡¡MERDE!! para suPlatero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con el que nos hemos tropezado.

.....¡MIERDA!..................................Luis Buñuel

.....Sinceramente............................Salvador Dalí "

No puc evitar de pensar les dificultats que tindran els historiadors del futur per accedir a informació de l'esfera privada de persones famoses o influients. A traves de la correspondència de molts autors tenim la clau per explicar la biografia de molts personatges. Serà el mateix amb els correus electrònics?

KAFKA DE ROBERT CRUMB

Robert Crumb (1943-) és un dibuixant nordamericà de còmic, conegut mundialment com el fundador del còmic undergroung i un dels principals artistes del còmic de la segona meitat del segle XX.

La seva obra es va donar a conèixer en el nostre país a les revistes El Víbora (1979-2005) i Makoki (1982-1984) i part de la seva obra ha estat recopilada per l'editorial La Cúpula.

En les seves històries hi ha una part autobiogràfica, amb nombroses obsesions sexuals i una certa nostàlgia de la vida del passat (com es pot veure en el video, la destrucció del paisatge natural als Estats Units a causa del progrés tecnològic, dona pas a paisatges suburbials antinaturals i degradats).

Alguna de les seves obres més famoses són Les aventures de Gat Fritz i Els meus problemes amb les dones.

Ara, l'editorial La Cúpula acaba d'editar un còmic sobre la vida de l'escriptor Joseph Kafka, amb dibuixos del propi Crumb i guió de l'escriptor David Zane Mairowitch que ens mostra el context cultural i polític del literat txec, les seves fòbies i filies i el contingut d'alguna de les seves obres, en una treball híbril entre la novel.la gràfica i la biografia amb il.lustracions.

INVISIBLE

A finals del 2009 es va publicar al nostre país la última obra de l'escriptor nordamericà Paul Auster que es titula Invisible.

A Auster li trobo certes similituds a Woody Allen. Ambdós són nordamericans d'èxit molt reconeguts a Europa; ambdós fan incursions en altres móns creatius que no són el propi, Allen en la literatura i la música i Auster en el cinema; són autors prolífics amb un bon ritme de producció; tenen móns absolutament personals en els quals sempre troben nous enfocaments; finalment, ambdós m'agraden i els segueixo sempre.

Adam Walker és un jove aspirant a poeta que estudia a la Universitat de Columbia. En una festa coneix a un professor universitari francès, Rudolf Born i a la seva parella, Margot. Un fet violent marcarà la vida de tots tres personatges.

Ambientada en temps diferents, entre l'any 1967 i l'any 2007, i a llocs com Nova York, París i fins i tot una petita illa del Carib, els fets que visqueren tots els personatges semblen diferents segons quina sigui la persona que els narra. Quina serà la veritat? Hi ha fets a la vida que ens poden condicionar tota la resta dels nostres dies? Els nostres records són un reflex de la realitat o són reinvencions imperfectes del nostre passat?

Auster em torna a agradar molt en aquest llibre, després de Un home en la foscor, que considero una obra carent d'interès. Un Auster que té una excelent tècnica literària en combinar les narracions en primera i tercera persona i la utilització de salts en el temps, cap endavant i cap endarrera.

La major part de nosaltres tenim una part invisible per la resta de persones. Al final dels nostres dies, cada cop potser som d'alguna manera més invisible.

"Al cap de dos dies, m'havia trobat en Born al West End, i quan em va explicar la reacció d'ella després de coneixe'ns a la festa, els meus sentiments per ella van començar a canviar. Pel que semblava, li queia bé i estava preocupada pel meu benestar, i quan et diuen que a una persona li caus bé, la teva resposta instintiva és que ella et caigui bé a tu."

LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE

Aquesta és el tercer i últim lliurament de la trilogia Millennium del desaparegut escriptor suec Stieg Larson. Aquest autor va treballar de periodista d'investigació orientat a denunciar les activitats de l'extrema dreta sueca i europea. Algunes ressenyes biogràfiques el defineixen com una persona tenaç, independent i compromès amb la lluita contra el racisme i la violència de gènere. Els dos personatges centrals del llibre, el periodista Mikael Blomkvist i l'antisocial, contestatària i autèntica Lisbeth Salander són d'alguna manera el desdoblament del propi Stieg Larson, inconformistes,atípics i contraris als convecionalismes socials. Aquest tercer lliurament aprofundeix en el tema del backstage de l'Estat: els seus serveis secrets fóra del control dels mecanismes democràtics i les clavegueres de la política. Amb l'ingredient sempre atractiu per al lector o l'espectador d'un procés judicial, el final es diria que no ha estat escrit pel propi Larson, doncs sí com he llegit, l'autor no volia fer una trilogia sinó una decalogia, no s'entén que sorprés per un infart de miocardi mortal, hagués deixat un final tan tancat que evidentment no revelaré.

RAMIRO PINILLA: "SÓLO UN MUERTO MÁS"

Sancho Bordaberri és un llibreter que acaba de rebre d'una editorial la resposta negativa per a publicar el seu setzè llibre després que els altres quinze llibres anteriors hagin tingut el mateix resultat.

En el petit poble de Getxo és l'any 1945 i la postguerra presenta una formes de vida i alguns personatges propis de la época com els falangistes i els estraperlistes, no necesssàriament diferenciats.

Sancho, recorda que al poble encara hi ha un assassinat sense resoldre ocorregut deu anys enrera i pensa que les investigacions per descobrir un assassí poden convertir-se en un material absolutament literari.

Qui va voler matar als bessons Altube? Per cercar la resposta Sancho Bordaberri es converteix en Samuel Esparta, un nom manllevat de retalls de personatges del seus estimats autors de novel.la negra, Raymond Chandler y Dashiell Hammet.

El basc Ramiro Pinilla, que actualment té 86 anys, ens mostra una tècnica excel.lent per anar engalçant les peces d'una ficció en base a uns fets reals (en la novel.la) fins que t'arribes a plantejar sí la història va succeir o va poder succeir en un poble com Getxo o en algun altre poble mariner.

Ramiro Pinilla ha estat guardonat amb diferents premis literaris, els últims i més prestigiosos dels quals els va rebre l'any 2005 ( Premi de la Crítica atorgat per l'Associació Espanyola de Crítics literaris) i a l'any 2006 (Premi Nacional de Narrativa) per la seva trilogia "Verdes valles, colinas rojas".

EL 23-F VIST PER JAVIER CERCAS

Uns dels llibres més venuts el passat Sant Jordi és "Anatomía de un instante" de l'autor Javier Cercas.

El novel.lista i escriptor de columnes periodístiques extremeny afincat a Catalunya (malgrat aquest títol tan sols s'ha editat en llengua castellana) s'ha inspirat en la fotografia de l'hemicicle del Congrés de Diputats presa el 23 de febrer de 1981 on s'observa a Adolfo Suàrez assegut al seu escó, el general Gutierrez Mellado de peu discutint amb els guardiacivils assaltants i la resta de diputats amagats per terra.

Després de documentar-se a partir d'entrevistes personals, lectures de la premsa de l'época i diferents llibres sobre els personatges que van intervenir en aquests fets històrics de la transició política espanyola, l'autor a mena d'assaig literari esmicola la realitat a bocins per ensamblar un puzzle que ens apropa als enigmes i els perquès d'aquest cop d'estat i secundàriament a una panoràmica de la figura de l'expresident Adolfo Suárez fets.

En Soldados de Salamina l'autor va utilitzar personatges i fets de la Guerra Civil espanyola per construir una novel.la exitosa que es va adaptar al cinema. En aquest cas, l'obra és més propera a l'assaig però està escrita amb una prosa àgil i utiliza recursos literaris de forma freqüent.

Us deixo un fragment, respectant l'idioma original de l'obra:

"¿Son los vicios privados de un político virtudes públicas? ¿Es posible llegar al bien a través del mal? ¿Es insuficiente o mezquino juzgar éticamente a un político y sólo hay que juzgarlo políticamente? ¿Son la ética y la política incompatibles y es un oxímoron la expresión ética política?...Weber no piensa que ética y política sean exactamente incompatibles, pero sí que la ética del político es una ética específica con efectos secundarios letales: frente a la ética absoluta, que denomina "ética de la convicción" y que se ocupa de la bondad de los actos sin reparar en sus consecuencias, el p0lítico practica una ética relativa, que Weber denomina "ética de la responsabilidad" y que en vez de ocuparse sólo de la bondad de los actos se ocupa sobre todo de la bondad de las consecuencias de los actos. Ahora bien, si el medio esencial de la política es la violencia, según piensa Weber, entonces el oficio de político consiste en usar medios perversos para conseguir fines beneficiosos: de ahí que para Weber el político sea un hombre perdido que no puede aspirar a la salvación de su alma, porque ha pactado con el diablo al pactar con la fuerza del poder y está cohdenado a sufrir las consecuencias de ese pacto abominable".

LA NOIA QUE SOMNIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA

Amb aquest títol tan cru ens arriba la segona part de la trilogia pòstuma de l'autor suec Stieg Larsson.

Repetirem amb els dos personatges principals del primer títol (Els homes que no estimaven a les dones), el periodista d'investigació Mikael Blomkvist i la jove i asocial Lisbeth Salander qui tindrà un major protagonisme i on se'ns revelaran parts de la biografia de la seva infantesa que ens donaran les claus per entendre molts dels seus comportaments.

Amb una trama de novel.la negra i una intriga al voltant de tres assassinats, ens apareixerà una nova temàtica d'ordre social com és el del tràfic de dones, moltes d'elles menors d'edat, provinents dels països bàltics per a l'exercici de la prostitució a Suècia.

Els nous personatges que se'ns presenten són uns quants policies, un fiscal, els membres d'una banda de moteros de l'estil Angels de l'infern, un boxador, un exmembre dels serveis d'espionatge militar de l'antiga Unió Soviètica i un membre de la policia de seguretat sueca (SAPO).

La narració no m'ha semblat tan fluïda i atrapant com el primer llibre de la trilogia, com si el malograt autor es perdés parcialment amb tot un gruixut nus de construcció de les interrelacions entre els nous personatges i finalment hagués activat d'una forma massa ràpida un trepidant desenllaç durant aproximadament les últimes 50 pàgines i deixar un final prou obert per engrescar-nos a llegir la última part de la trilogia.

Haurem d' esperar, però, al mes de juny per veure l'aparició de l'última part: La reina en el palau de les corrents d'aire.

MAUS. A SURVIVOR'S TALE.

Maus és un còmic en blanc i negre que ha estat elevat a la categoria de literatura (en molts d'articles el classifiquen com novel.la gràfica) que pel seu plantejament narratiu li va permetre obtenir un Premi Pulitzer a l'any 1992.

El seu autor, Art Spiegelman (nascut l'any 1948 a Estocolm) ens explica la biografia del seu pare Vladek Spiegelman, un polac-jueu que va sobreviure als camps d'extermini nazis.

L'obra va aparèixer inicialment a la revista Raw fundada per Art Spiegelman i la seva esposa Françoise Mouly l'any 1980 i està composta de dues parts que al nostre país es van agrupar en un únic volum l'any 2001 per l'Editorial Planeta-Agostini (la segona part estava inèdita a Espanya fins llavors) i a partir de l'any 2007 és l'editorial Random House Mondadori qui en té els drets.

La narració barreja dos moments temporals. Un d'ells està ambientat als Estats Units i ens ofereix essencialment la relació de l'autor Art Spiegelman amb el seu pare, d'avançada edat, emigrant que no acava de dominar la llengua anglesa i que té un mal caràcter ple de les dèries pròpies de qui ha patit époques de forta penúria.

El segon moment temporal es desenvolupa durant els anys anteriors a la segona Guerra Mundial i es perllonga en el període d'aquesta gran guerra amb tot el procés de persecució de la població jueua per part dels nazis i que passa inicialment per les incautacions dels seus negocis; el control d'identitats; la classificaió en persones útils i l'aïllament en ghetos; l'internament en camps de concentració; la separació de les famílies; la gana i la malaltia; , l'instint de supervivència i la mort; el col.laboracionisme de la població civil amb els perseguit o amb els perseguidors...

Amb prop de tres-centes pàgines, tots els personatges són humans amb cares d'animals, la qual cosa ens permet distingir-los de forma perfecta com a clara al.lusió al segregacionisme entre persones de diferents religions o races: els jueues són rates, els alemanys són gats, els polacs són porcs, els francesos són granotes i els americans són gossos.

Aquesta magnífica obra farà recordar a les generacions futures, de forma senzilla i gràfica, l'holocaust que van patir els jueus europeus com un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. (És trist veure que a dia d'avui el bisbe ultraconservador Richard Williamson negui l'holocaust malgrat la petició que li ha fet el Papa Benedict XVI).

L'obra va ser escrita molt abans que Steven Spielberg portes a les pantalles la Llista de Schlinder i que la llegeixi reconeixerà de forma clara una de les fonts que va utilitzar el director americà.

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN A LES DONES

Stieg Larsson era un periodista suec que va morir a l'edat de cinquanta anys d'un atac de cor dies després d'haver lliurat al seu editor el tercer llibre de la triologia Milenium que s'ha convertint en un éxit editorial europeu i de la qual s'han editat al nostre país les dues primeres que es titulen "Els homes que no estimaven les dones" i "La noia que somniava en un llumí i un bidó de gasolina.

Després d'haver llegit a lescriptor Henning Mankell amb la seva extensa série basada en el seu personatge Kurt Wallander era interessant poder comprovar que em podia oferir aquest escriptor suec convertit després de la seva mort en un autèntic fenòmen literari.

Mikael Blomkvist és un periodista compromés (alter ego del propi autor?) que amb un grup de persones fidels editen una revista mensual tituada Milenium (I que dona nom a tota la saga de la trilogia) caracteritzada per la seva independència i l'elaboració de reportatges periodístics d'investigació i denúncia.

Lisbeth Salander és una dona jove, que arrosega forts problemes emocionals i d'adaptació social des de la seva infantesa però que és una eficaç investigadora privada gràcies als seus avançats coneixements informàtics que li permeten obtenir informació amb mitjans completament fóra de la llei.

Mikael, és condemnat per difamar a un empresari suec, autèntic tiburó de les finances amb un article basat en fonts periodístiques que no eren un altra cosa que una trampa. Aquesta condemna pública li provocarà la necessitat d'allunyar-se de la redacció de la revista i acceptar l'encàrrec de Henrik Vanger, patriarca d'un grup d'empreses familiar en decliu, per averiguar la desaparació i assassinat de Harriet Vanger als anys 60 sota l'aparença d'escriure una crònica biogràfica de la família Vanger.

Poc a poc la novel.la es converteix en una trama detectivesca on se'ns van presentant diferents personatges on abunden les dobles vides i amb una forta presa de posició amb el fenòmen de la violència exercida pels homes sobre les dones en la societat sueca.

Assassinats, conflictes familiars, periodisme, el món de les finances, les relacions entre els homes i les dones, la doble moral i la religió, les formes de vida nòrdiques omplen les més de sis-centes pàgines d'aquesta novel.la negra altament recomanable, per la qual cosa ja acabo de començar a llegir el segon lliurament de la trilogia.

EL NEN DEL PIJAMA DE RATLLES

Pot un llibre per a nens o adolescents convertir-se en un bestller per a adults? La resposta és afirmativa en el cas del llibre del autor irlandès John Boyne titulat El nen del pijama de ratlles.

Bruno és un nen de 9 anys que viu a Berlin en un petit univers familiar format per la seva germana Grettel, la seva mare, el seu pare, comandant de l'exércit nazi, una criada, la seva àvia i la casalot de 5 plantes on viu.

Tota la família, però, ha de seguir la destinació del seu pare que és destinat a Polònia, al camp de concentració d'Auschwitz. Les noves condicions de vida suposaran un trasbals per al nen: una casa més petita, el distanciament dels seus tres amics, l'absència d'animades cafeteries i vida de carrer.

Pel contra, per la finestra de la seva habitació, descobrirà que té un nombrós veïnat al darrera d'una alambrada i que tenen en comú la seva vestimenta.

Bruno es farà amic d'un nen jueu que viu al camp de concentració. La seva relació s'anirà fent cada cop més estreta, tant, que acabaran unint els seus destins d'una forma totalment involuntària i dramàtica.

Adaptada recentment al cinema pel director Mark Herman, és una obra que tracta temes molt sensibles com la infantesa i l'holocaust del poble jueu a la segona guerra mundial però des d'una manera de narrar ingenua, com si fos narrada per un nen per a altres nens.

Em perdonareu, però em sembla una obra absolutament menor, classificable com literatura juvenil o per a neolectors i que no ha aconseguit commoure'm el més mínim. Digueu-me pedra, però fa poc havia acabat de llegir la Carretera de Cormac McCarthy, on també apareix un nen i la qual vaig comentar en aquest blog, i em va trasbalsar absolutament.

LA CARRETERA

Aquesta obra va ser escrita l'any 2006 per l'escriptor nordamericà Cormac Mc Carthy i va rebre l'any següent el Premi Pulitzer en la categoria de ficció.

Un pare i el seu fill caminen cap al Sud al llarg d'una carretera (la vida) a la recerca de millor condicions.

No sabem exactament perquè (s'insinua una explosió nuclear) però el cel està gris, fa molt fred, els boscos estan cremats, la cendra ho inunda tot, l'aire, el terra, l'aigua...

Ells són uns dels pocs supervivents d'aquest món apocalíptic que avancen en companyia de les seves poques pertinences, la gana i la por.

El nen viurà un prematur viatge d'iniciació a l'adultesa. La foscor i la gelor de la mort, paissatges dessolats, l'instint de supervivència, els records del temps perdut en un món que va ser millor, uns pocs sers humans vivint com autèntics animals...però també un petita llum, l'amor d'un pare cap el seu fill.

Escrita en un sol bloc, sense capítols, ombrívola i amb un llenguatge aspre, concís, sense concessions al lirisme, és una obra excel.lent tret, potser, d'un final massa esperançador en un món sense espai per pensar en un demà millor.

Una obra que et va engolint poc a poc i aconsegueix que el seu record et perduri molts dies després d'acabar-la de llegir.