ADÉU A LA REINA

El 14 de juliol de 1789 és considerat com l’inici de la Revolució Francesa. Aquest dia una multitud va anar als Invalides  de París  i es van apoderar de 30000 a 40000 fusells, canons i un morter. Al cap de poques hores el avalotadors es van dirigir a la fortalesa de La Bastilla, que finalment va  capitular.

A Versalles, el Rei Lluís XVI, la reina Maria Antonieta, la cort, la guarda reial i el personal de servei  segueixen amb preocupació  els esdeveniments  durant els dies inmediatament posteriors.

Un altre personatge històric  que se’ns mostra és Yolande Martine Gabrielle de Polastron, coneguda també com la duquesa de Polignac, la qual  va ser una figura molt influent de la cort de Lluís XVI com ho demostren els nombrosos favors i beneficis obtinguts d’aquest i de la  reina. La pel.lícula apunta   directament el lesbianisme de  Maria Antonieta amb la duquesa com la causa de la importància d’aquest personatge, que va suposar la pèrdua de popularitat de  la pròpia reina.

El director francès Benoît Jacquot  aprofita aquests  fets  per presentar-nos un drama històric  amb alguns apunts meritoris com  la doble moral dels personatges, entre la fidelitat  a la monarquia i l’aprofitament de la caiguda;   personatges  amb  defectes i pecats més continguts del què sol ser habitual  quan s’aborda aquesta cronologia;  una certa contenció en  la fastuositat de l’arquitectura versallesca, mostrant  molts espais del backstage de palau;  una visió des de dins on les vivències  del dia a dia tapen la decadència de l’antic règim; uns bons treballs de les actrius.

Crec que és una  pel.lícula   recomanable  que més enllà del seu gènere cinematogràfic històric  deixa veure  les eternes pulsions de l’ànima humana.

Nota personal: 7

Nota filmaffinity:  5,7

INTOCABLE

És possible que un negre   jove, sa, sense estudis, dels extraradi de París  i que viu dels subsidis pugui establir  una complicitat amb un home gran, paraplègic, hipercult,  aristòcrata, milionari i que viu en una mansió? En la pel·lícula Intocable del director francès Eric Toledano la resposta és afirmativa.

Aquesta  comèdia  estrenada en el mercat espanyol  durant el passat mes de març venia precedida d'un gran èxit  de públic  i crítica a França, crec que merescut. En temps de  notícies negatives i pocs profetes de l'esperança, la frescor i l'energia primària de Driss, interpretat per  desconegut actor Omar Sy,   obre l'esperit mort i tancat de Philippe, interpretat per François Cluzet, on permeteu-me que vegi una metàfora de la  històrica, autocomplaent i adormida Europa front la primària, activa i desperta Àfrica.

Una  pel·lícula  amb una durada de 115 minuts que va aconseguir fer-me riure en molts moments i que et deixa a la seva finalització un somriure en el rostre i un alleujament en el cor.

Nota personal: 8,5

Nota  Filmaffinity: 8,1

UN PROFETA

En l'anterior entrada vaig fer una caracterització del cinema francès que tret de comptades excepcions em sembla un cinema reiteratiu amb personatges que es debaten en dilemes existencials i on la visió dels directors està massa omnipresent.

Acabo de veure una de les excepcions a la meva visió del cinema francès. Un profeta, dirigida pel notable i premiat Jacques Audiard (Premis Cèsar del cinema europeu, Premis BAFTA i Gran Premi del Jurat de Cannes) és un drama carcelari totalment allunyat de la maniquea pel.lícula espanyola Celda 211.

Audiard ens presenta a un jove delincuent àrab de dinou anys que arriba a la presó, analfabet, immadur, sense cap arrelament familiar i individualista. A la presó la vida diària està bàsicament organitzada en dos grans clans de protecció: els corsos i els àrabs. Però entrar dins del grup té un alt preu que és d'obligatori compliment dins d'un centre penitenciari on les dinàmiques dels interns (consum de drogues, entrada de televisors o telèfons mòbils, incidents violents) són tolerats o perseguits en funció del lloc que ocupa el pres en la piràmide social de la presó.

Les experiències, l'aprenentatge formal a l'escola de la institució i el coneixement de les dinàmiques socials de la delinqüencia organtzada convertiran a Malik en el moment de sortir de la presó en una persona nova però lluny de la rehabilitació social.

Una gran pel.lícula carregada de cruesa malgrat el director no es fa redundant en les escenes més violentes. La violència no és el tema de la pel.lícula, sinó que és un element més del dia a dia dels presoners, com ho pot ser menjar, dormir, xerrar o passejar en el pati.

L'ull del director és fred com el personatge en què es converteix Malik, que em genera una ambivalència de sentiments: ni em cau simpàtic, ni em causa rebuig. Malik és com és, amb les seves circumstàncies. Vaja, igual que la vida mateixa, on el millor és no capficar-s'hi.

VILLA AMÀLIA

El cinema francès s'ocupa d'històries existencials on planejen dubtes sobre el sentit de les nostres vides, amb personatges neuròtics, pedants, únics, fràgils però amb determinació i, sovint, francament insofribles. El que acabo de dir pot semblar una heretgia, però és el que penso. Moltes de les pel.lícules franceses es prenen massa seriosament a n'elles mateixes i als personatges que ens presenten i els seus directors, juguen a ser demiurgs de vides hiperbòliques i forçades. No puc evitar tenir sempre una sensació a camí entre la profunditat de la mirada i la inversemblança (fins i tot el ridícul).

Villa Amàlia és una fidel representant del cinema francès. Basada en una novel.la de Pascal Quignard (que evidentment no he llegit), el guionista i director Benoit Jacquot sotmet al personatge d'Ann (interpretat per l'actriu Isabelle Huppert) a accions, ara accelerades i rampelloses, ara lentes en un procés personal i confús cap a la sol.litud (que no és el mateix que sol.letat).

Ann, que porta una vida burgesa i urbana descobreix uns fets i retroba a una persona de la seva infantesa que li funcionen com a gatells per abandonar la vida que porta i emprendre una nova vida despresa de qualsevol cosa que li pugui recordar el seu passat immediat.

Desaparèixer i canviar la nostra vida és una fantasia que moltes persones tenen o han tingut al llarg de les seves vides. Cadascú s'imagina altres móns possibles, però Ann no en té cap de predefinit i l'anirà construint sobre la marxa.

Nota personal: 6

Nota Filmaffinity: 5,6