Jesús Monzó, alcalde de Catarroja.

Des del passat 13 de juny, Jesús Monzó és el nou alcalde de Catarroja. Conec al Jesús des de fa més de 10 anys, quan començàrem a viure a Catarroja i ens vam integrar en el col·lectiu de Compromís per Catarroja.

Des del principi sempre l'he vist com una persona íntegra, sincera, senzilla, transparent, una persona honesta, en definitiva una bona persona, però pense que no és suficient amb això per arribar a ser alcalde d'una població com Catarroja de més de 27.000 habitants. Els catarrogins i catarrogines ens mereixem un alcalde ben preparat, amb la maduresa suficient, una persona que conega i estime el seu poble, una persona íntegra i al mateix temps un treballador incansable, eixa persona és Jesús Monzó, nascut al barri del Mercat fa 39 anys, regidor per la Coalició Compromís des de fa més de 10 anys, és una persona que coneix molt bé Catarroja, els seus problemes i el seu potencial, les seues mancances i les seues possibilitats. Jesús és una persona relativament jove, però al mateix temps és una persona molt ben preparada per a ser alcalde del seu poble, el millor alcalde que podríem tindre, sense dubte.

Des d’este humil blog hem estat defensant les idees del valencianisme progressista que representa la Coalició Compromís des de fa anys, per això no podíem deixar de publicar una entrada per a celebrar que per fi Catarroja té un alcalde valencianista, un alcalde de Compromís.

El valencianisme és una ideologia que es caracteritza per la defensa dels trets característics de la identitat del poble valencià, com la llengua i la cultura pròpies, però els polítics valencianistes també es caracteritzen per la defensa dels interessos dels habitants del nostre territori, interessos econòmics, socials, mediambientals, etc.

Per això els valencianistesno ens cansem mai de reivindicar un finançament just per a la nostra comunitat autònoma, més inversions en infra-estructures, en educació, etc.

Una altra característica molt important dels polítics de Compromís és que allà on governen o fan oposició, no paren de lluitar de forma incansable contra la corrupció, un exemple molt clar és Mònica Oltra.

El col·lectiu de Compromís per Catarroja va elaborar un programa electoral tenint en compte les aportacions dels ciutadans i ciutadanes de Catarroja, per mig de varies assemblees obertes que es varen celebrar a la seu del partit per a elaborar el programa. També es van tindre en compte moltes propostes rebudes  a través les xarxes socials i per correu electrònic. Un programa realista que intenta dur a terme el principis bàsics de la Coalició Compromís.

Altres principis en els que es basa compromís és en la participació ciutadana, la transparència, governar per a les persones, donant prioritat als interessos i les necessitats de les persones, per damunt d’interessos partidistes o de les empreses privades, al contrari del que han fet els polítics d’altres partits que ens han governat fins ara.

Per a finalitzar m’agradaria esmentar algunes de les competències del nou equip de govern municipal de les que es faran càrrec els regidors de Compromís per Catarroja, per tal d'aconseguir una Catarroja millor, més sostenible, més respectuosa amb el medi ambient, una Catarroja de les oportunitats, una Catarroja més social.

Algunes de les àrees de les que s'encarregaran els regidors de Compromís són les següents:

-      Educació.

-      Medi Ambient i sostenibilitat.

-      Transparència i participació ciutadana.

-      Seguretat Ciutadana.

-      Turisme i patrimoni.

-   Promoció del valencià.

-      Parcs i Jardins.

-   Modernització i noves tecnologies.

Els desitgem molta sort i els donem ànims per a que puguen dur a terme les funcions pròpies del seu càrrec amb valentia, il·lusió i amb responsabilitat.

Darrer diumenge d'octubre: Tots i totes al Puig!

Hui, com tots els darrers diumenges d’octubre des de fa un bon grapat d’anys, associacions valencianistes i partits polítics estan convocats a la trobada del Puig, on, com tots els anys es farà una serie de parlaments i activitats per a celebrar este dia gran de festa per al valencianisme polític.

Esteu convidats a vindre i a gaudir d'un dia de festa amb molts valencianistes que s'ajuntem tots els any al Puig per a celebrar i recordar que som un poble amb una llengua i una cultura pròpia, amb moltes virtuts i també alguns defectes (com tots els pobles) i que volem lluitar per a continuar sent-ho.

De pas aprofitarem per a reivindicar un finançament més just per a el País Valencià, ja que som una  de les comunitats autònomes que més aporta en l'estat i la que menys diners rep en proporció a la població i la renda per càpita, som la comunitat més injustament tractada, tant pel finançament com per les inversions del govern central i no hem d'oblidar que una gran part dels diners que es destinen a altres comunitats autònomes provenen dels impostos que paguem els valencians i les valencianes, gràcies a les rendes que guanyem amb el nostre treball, ja que els diners dels pressupostos generals de l'estat no plouen del cel, provenen dels impostos que paguem els ciutadans i les ciutadanes.

A la imatge que hi ha al principi d'esta entrada teniu el programa d’actes.

L'anglès i la indústria de l'automòbil.

M'agraden molt les llengües, totes les llengües en general, igual que m'agrada la història, el teatre o la filosofia. Al llarg de la meua vida he tingut l'oportunitat d'estudiar unes quantes (anglès, francès, italià, alemany, etc.), però tan sols he arribat a dominar tres d'elles.

De les tres llengües que sé parlar, llegir i escriure, hi ha una per la qual sent més estima, que és el valencià, com ja he comentat en més d'una ocasió.
De les altres dues hi ha una que és la meua llengua materna, el castellà i per tant també li tinc un afecte especial, com és lògic.

La tercera és l'anglès i és la llengua que vaig aprendre de més gran i, encara que al principi li vaig agafar una miqueta de mania, he de dir que ara em considere un admirador incondicional de la llengua de Shakespeare, sobretot des que vaig començar a estudiar alemany, que és una llengua molt més complicada.

L'anglès m'agrada per la senzillesa de la seua gramàtica, la riquesa del seu vocabulari, la dualitat dels seus orígens (germànic i llatí), però sobretot per les possibilitats que dona per a comunicar-se a tots els nivells.

M'agrada molt l'anglès i gràcies al meu treball, tinc l'oportunitat de practicar-lo tots els dies. Els documents que escric diàriament en anglès no són poemes d'amor precisament, sinó més aviat tot el contrari: correus electrònics parlant sobre temes tècnics, informes que sovint ens demanen els caps de departaments, parlant de tal o qual assumpte important, etc. Encara així i tot, m'encanta parlar i escriure en anglès i intente fer-ho sempre que puc de la manera més acurada possible.

L'anglès és molt important per a qualsevol empresa que exporte o importe productes a l'estranger, però si a més, es tracta d'una empresa en la qual els seus equips de treball estan formats per persones de diferents països, com és el cas dels departaments de desenvolupament de producte de les grans empreses multinacionals, l'anglès passa a tindre una importància cabdal per a la comunicació diària entre els membres dels equips, ja que normalment és l'única llengua que tenen en comú tots els integrants de cada equip de treball i per tant es pot dir que és la llengua de treball habitual de la majoria de reunions, converses telefòniques, etc.

La indústria de l'automòbil és un bon exemple d'este tipus d'empreses. Els departaments de disseny i desenvolupament de nous productes estan formats per persones de diferents nacionalitats (francesos, anglesos, alemanys, italians, espanyols, etc.), tots ells l'única llengua que tenen tindre en comú és l'anglès i per això és tan important dominar este idioma, per a poder transmetre les idees d'una manera acurada, precisa i, molt sovint, negociar amb els clients o proveïdors aspectes molt polèmics dels productes que s'estan desenvolupant, com a preus, costos, prestacions, etc.

Quan una persona té una capacitat de dominar una llengua a nivell de negociació es diu que la domina a la perfecció, almenys a nivell professional, que jo diria que és un dels nivells més alts d'una llengua (per sobre d'este nivell tan sol estaria l'ús de la llengua per a la filosofia o la literatura més culta).

El cas és que, encara que porte més de quinze anys treballant per a la indústria de l'automòbil i per tant parlant diàriament en anglès, últimament s'ha produït un fet que m'ha fet pensar sobre el domini que tenim de les llengües. El fet del que parle és el llançament del nou KUGA a la planta de València. Segurament alguns estareu pensant: “i que té açò de particular?, nous models de cotxes es llancen quasi tots els anys a la planta d'Almussafes i com és lògic l'equip d'enginyers que els dissenya i desenvolupa és un equip multinacional, etc. ”

La diferència és que el KUGA és un cotxe dissenyat als Estats Units i els cotxes que hem llançat fins ara havien sigut dissenyats i desenvolupats a Europa, a algun dels dos centres de desenvolupament europeus de la Ford: Dunton (Anglaterra) o Colònia (Alemanya).

Segurament estareu pensant: “açò no té res d'especial respecte al tema del qual estem parlant, ja que els americans també parlen anglès”

Doncs sí que hi ha una diferència molt clara, l'anglès que parlem els equips de treball europeus és un anglès que podríem qualificar de neutre, internacional, sense massa accent, ja que per a la majoria de gent que forma part d'estos equips normalment l’anglès no és la seua llengua materna i per tant, l’anglès que parla un alemany, italià, o un polonès, per exemple, ens resulta molt més fàcil d'entendre.

Quan de sobte comences a haver de discutir aspectes tècnics del producte dins d'un equip format majoritàriament per nord-americans, la cosa canvia radicalment, a més de perquè tenen un accent moltes vegades molt fort, parlen molt apressa i utilitzen unes expressions a les quals els europeus no estem acostumats.

Cal dir a favor seu que quan els demanes que parlen més espai o que repetisquen el que han dit, solen tindre més paciència que els seus “cosins-germans”, els anglesos.

En definitiva, un nou repte per als enginyers que tenim la sort de treballar per a este sector tan competitiu com és el de la indústria de l'automòbil, hem d'acostumar-nos a l'accent de l'anglès nord-americà i acostumar-nos també a les formes i la manera de fer les coses d'un poble que va ser un dels pioners en la indústria de l'automòbil i que, per tant, tenen el seu propi criteri a l'hora de fer les coses. Criteri que en moltes ocasions xoca amb la mentalitat europea. No dic que siguen millors ni pitjors, simplement que són diferents a nosaltres , sobretot en la manera d'entendre la manera de gestionar la indústria de l'automòbil i en molts altres aspectes també, com les normes de cortesia i la manera de relacionar-se entre els diferents escalafons dins de l'empresa, però este és un tema que mereix ser tractat en una altra ocasió.

25 d'abril, la desfeta d'Almansa.

Ja s'està convertint quasi en una tradició d'este blog publicar les entrades que parlen sobre dates assenyalades amb retard, en este cas ho faré amb més de retard del que és habitual.

Enguany, igual que els darrers 305 anys, els valencians no hem d'oblidar que a conseqüència de la derrota d'Almansa, el 25 d'abril, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, les seues lleis pròpies, els furs i l'oficialitat de la nostra llengua, es podria dir que vam ser legalment eliminats com a nació i passàrem a estar regits per les lleis castellanes i les nostres institucions serien substituïdes per les pròpies de Castella.

En realitat el poble valencià no va desaparèixer a conseqüència del decret de nova planta, tan sols es va tractar d'una abolició legal dels drets i privilegis que el Rei Jaume I ens va concedir com a poble, però la gent continuava parlant valencià a casa, al carrer, a la feina, etc. I els costums i tradicions no les vam perdre ni de bon tros, la prova més evident és que hui en dia, més de tres segles més tard, encara es continua parlant valencià, encara conservem la nostra gastronomia pròpia, molt diferent de la castellana, el nostre caràcter emprenedor i feiner, les nostres festes i tradicions, etc.

Sempre que parlem d'este tema m'agrada recordar que gràcies a l'arribada de la democràcia i l'estatut d'autonomia, els valencians recuperàrem en part les nostres institucions d’autogovern (encara que sotmeses a les del govern central) i altres drets importants com l'oficialitat de la llengua o l'educació en valencià, els topònims valencians, etc.

Per una altra banda, també cal reconèixer que l'ús que han fet els polítics elegits pel poble valencià d'estes lleis i institucions d'autogovern no es pot dir que haja sigut molt profitós per al nostre poble, sinó més aviat tot al contrari. Per desgràcia els electors han votat majoritàriament a polítics del PP i PSOE, polítics que, malgrat ser valencians la majoria,  han posat els interessos del seus respectius partits a Madrid per davant dels interessos del poble valencià.

Sempre ens queda el consol de pensar que si algun dia els valencians i valencianes es decideixen per votar majoritàriament a un partit valencianista, com la Coalició Compromís, els polítics valencianistes sabran fer un bon ús de les institucions i aconseguiran que el nostre País torne a tindre el pes i la importància que va tindre en el passat (i que ens pertoca per pes demogràfic i activitat econòmica al conjunt de l'Estat) i deixem de ser posats com a exemple d'una autonomia mal gestionada.

Volguera que esta entrada servira per a contribuir d'alguna manera a la recuperació dels nostres drets com a poble, encara que sóc conscient de que es tracta d'una contribució molt xicoteta, però com se sol dir: "Tota pedra fa paret"

Test de valenciania.

Este cap de setmana anàrem al camp a fer una “torrà” amb uns amics, n'érem onze en total: set adults i quatre xiquets. Tots els adults aproximadament de la mateixa edat, nascuts a principis dels anys ’70.

Mentre bevíem i torràvem carn, vaig pensar que a eixa reunió hi havia una àmplia representació de valencians de “soca-rel”.
Els membres d'una de les famílies viuen a un poble xicotet de la Ribera Alta, per tant són valencians- parlants i a més a més, tots els seus avis i àvies, iaios i iaies valencians també, la majoria s'havien guanyat la vida de llauradors, de fet el pare i la mare hui dia encara viuen d'alguna manera dels productes de la terra, tenen una fruiteria i continuen conreant les terres dels seus avantpassats.

Una altra de les famílies estava formada per una parella que, encara que també són fills de valencians, no parlen valencià, però l’entenen i aprecien que es parle, a més són d'estos pares que volen que els amics parlen en valencià als seus fills, però ells són incapaços de parlar-ho (almenys amb fluïdesa). Les filles parlen un valencià après en una escola concertada de monges de la ciutat de València (ja vos podeu imaginar que el seu nivell no és ni de bon tros comparable amb el valencià que parlaven els fills dels altres amics). Els iaios d'estes xiquetes també parlen (o parlaven) valencià perfectament, però són d'estos pares que a finals dels anys 60 es van apuntar a la moda de parlar als fills en castellà per allò que d'eixa manera els seus fills tindrien més oportunitats de prosperar en la vida, raó absurda, però que va triomfar en l'Espanya franquista d'aquella època. El problema que tenen ara estes persones és que no són capaces de parlar, llegir ni escriure valencià amb normalitat i el seu castellà tampoc és molt bo, ja que el van aprendre d'uns pares que el parlaven amb moltes deficiències.

I finalment la meua dona i jo, que podríem dir que som una parella mixta, ja que ella parla valencià perfectament, filla i néta de valencians i jo també, però no tant, ja els meus pares no són valencians, però bé, trobe que tinc suficient nivell com per a poder mantindre una conversa normal.

El cas és que jo estava pensant, què curiós, al voltant d'esta taula es trobem persones de diferents orígens, amb un molt diferent nivell d'estudis, d'experiències professionals i vides molt diferents, però tots amb una cosa molt important en comú, que som valencians, i pertanyem a una determinada generació i classe social semblant.

Encara que el principal fet que ens havia reunit era la nostra amistat de molts anys i moltes experiències viscudes en comú, independentment del nostre origen, classe social, professió, etc, no vaig poder evitar pensar que un altre fet important que teníem en comú és la pertinença a un poble, el poble valencià, i que tots representàvem d'alguna manera diferents maneres de ser valencians. Totes vàlides i molt respectables. Des de els que viuen a un poble xicotet (podríem dir que són més rurals) als que viuen a la ciutat més gran del nostre país (més urbanites), tots teníem moltes coses en comú i jo em vaig parar a pensar: Quins són els trets que millor defineixen als valencians? a banda dels que normalment s'esmenten com la llengua, la gastronomia, la història comuna, els costums, les tradicions, el caràcter, etc.

A continuació passaré a descriure quins són els trets que vaig pensar que millor defineixen als valencians i valencianes i que per tant podrien formar part d'un test de valenciania que podríeu utilitzar per a comprovar la “valencianitat” dels vostres amics i familiars:

1.- Saber quina és l'autèntica "tomata" valenciana. Este és un debat que sempre es produeix quan estem asseguts al voltant d'una taula i hi ha una amanida pel mig. Tothom creu saber quines són les autèntiques tomaques valencianes. És més, quasi sempre hi ha algú que diu: ”jo encara conserve llavors de les que utilitzava el meu iaio, eixes sí que eren les autèntiques tomaques valencianes” Val a dir que estes converses sempre comencen de la mateixa manera: “Si és que ja no n’hi han tomaques com les d’abans...” (açò potser també és un símptoma de vellea)

2.- Saber com es cuina l'autèntica paella valenciana. Sobre açò ja s'ha escrit i parlat molt, no cal dir res més. Este principi també es pot aplicar a qualsevol un altre plat típic valencià: allipebre, allioli, arròs amb fesols i naps, etc.

3.- Trobar amenaces catalanistes per tot arreu. Per exemple, quan els preguntes: “votaràs a Compromís les pròximes eleccions generals?” Sempre et diuen: “Jo els votaria, però el problema és que no tinc clar que no siguen catalanistes”

No val la pena que intentes convèncer-los, no hi ha manera. Al final els vaig dir, si voleu quedem un dia i anem a un acte de Compromís a vore si parlen dels països catalans o d'alguna cosa pareguda. 
Et contesten: “Segur que no hi ha cap senyera amb blau”(!) Com si això fora la principal prova de valenciania o de defensa dels interesos dels valencians. 

Vaig pensar:  si parlem dels símbols convencionals del País, com la bandera, l’himne, etc. ningú té cap dubte: la senyera coronada, la mare de Déu dels Desemparats i l’himne: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya...”. 

Això que no li ho toquen. Este és el nivell que malauradament tenen molts valencians i valencianes, perden les forces parlant de símbols, que si la bandera ha de ser amb blau o sense blau, que si el nom del nostre territori ha de ser comunitat i no país, etc. Perdem el temps parlant sobre els símbols, en compte de dedicar-nos a parlar dels problemes reals que tenen els ciutadans i ciutadanes i que ens afecten directament a la nostra vida diària com l’aplicació de la llei de dependència, el finançament autonòmic, la desaparició de l’economia productiva del nostre territori, la falta de competitivitat de les nostres empreses degut a la manca de infraestructures, etc. Temes que estan presents a les conversacions normals de la majoria dels habitants d’altres comunitats autònomes veïnes i així ens va...

Humilitat, esforç, constància.

Ja fa molt de temps que no escric res al meu blog, un mes exactament, podria dir que tinc el blog abandonat per moltes raons: excés de treball, un estat d'ànim baix, etc. Però preferisc no fer-ho, ja que com Pep Guardiola diu, les excuses i els retrets no serveixen de res. No es tracta d'una idea nova, jo ja fa molt temps que ho pense, no serveix de res lamentar-se ni mirar cap al passat per a cercar excuses o explicacions de per què no hem complit amb aquells objectius que ens havíem proposat, en el meu cas, actualitzar el blog almenys una vegada per setmana.
No passa res, tan sol volia escriure una entrada curta per a dir que seguisc viu i que bàsicament les meues idees, les meues passions continuen vives (el valencianisme, el País Valencià, la nostra llengua i cultura, els cotxes, les motos, la política, el pensament, la història, les nostres tradicions, la indústria, etc.).

Tal vegada haja arribat el moment de fer-li un restyling al blog, de canviar una miqueta l'estil, les formes, però mantenint el fons.

A continuació vos deixe un enllaç a un vídeo de Pep Guardiola que m'ha emocionat, per descomptat este xic és un crack, tant de bo tots nosaltres poguérem ser tan bons en la nostra feina com ho és ell i a més de ser un crack té una virtut que a mi personalment m'encanta, la humilitat, una virtut que sens dubte hui dia està molt devaluada i que jo crec que caldria reivindicar.

Un altra virtut que té este xic és la passió per la seua feina, un altre valor que hui en dia també està molt devaluat, i jo pense que res pot haver millor en la vida que poder dedicar-te a la professió que t’agrada i viure el desenvolupament de la teua activitat diària amb passió i alçar-te sense peresa per anar a treballar tots els dies. He de reconèixer que no és el meu cas, molts matins m’alce sense gens ni miqueta de ganes d’anar a la feina, però ahí estem, treballant com a campions, amb ganes de triomfar i continuar tirant endavant, ignorant les crítiques destructives i escoltant les crítiques negatives dels que te les fan de bona fe, perquè de tot es pot aprendre, però sobre tot dels errors, dels fracassos, com diu un refrany castellà: “Para aprender, perder”, però allò més important és alçar-se cada dia de bon matí, i anar a treballar amb ganes, sense excuses ni retrets, sense por, amb ganes de millorar cada dia i de continuar creixent encara que som conscients de que ja no som jòvens, però intentant mantindre la mateixa il·lusió, les mateixes ganes de viure de quan teníem 16 anys i anàvem a menjar-nos el món. Com diria aquell refrany que diuen moltes vegades les persones grans: “la vida és per a tu”, pensant que tot allò que ens proposem ho podrem aconseguir.

Segon aniversari del Blog

Hui, este humil blog fa dos anys.

Quan comencí a escriure’l mai m’haguera pogut imaginar que anava a escriure tantes entrades, algunes d'elles crec que relativament bones, unes altres no tan bones i moltes molt fluixetes, però no passa res, em sent moderadament orgullós d'ell, amb els seus encerts i les seues errades.

Ja vaig dir en el seu moment les raons per les quals em vaig animar a escriure un blog:

 - Intentar informar als lectors sobre temes que normalment no tracten els mitjans de comunicació convencionals o els tracten però d'una manera molt manipulada: política, valencianisme, la nostra llengua i cultura, ecologia, medi ambient, indústria, etc.

- Tindre un entreteniment una miqueta més interessants que jugar als videojocs, per exemple.

- Millorar el meu valencià (que falta li feia i encara hauria de millorar).

- Passar alguna bona estona de quan en quan i tindre una excusa per a poder relacionar-me amb destacats blocaires de la blogosfera valenciana. No cal dir noms, són els que es troben al marge d’este blog (almenys des del meu punt de vista).

Trobe que almenys dos o tres d'estos objectius s'han complit.

Jo crec que un dels símptomes de maduresa d'un blog és quan alguns lectors comencen a demanar-te que parles sobre alguns temes, això em va passar fa unes setmanes, un parell de persones em van demanar que tractara sobre diferents temes. Vull fer-ho, en quan trobe un “huequet” en la meua agenda.

Ja no m'enrotlle més, a continuació vos deixe el rànquing de temes sobre els quals més he parlat:

	Etiquetes:	Nombre d'entrades:
1	País Valencià	72
2	Política	60
3	PP	56
4	Bloc	37
5	Catarroja	36
6	Valencianisme	35
7	PSOE	34
8	Compromís	20
9	Economia	17
10	València	16
11	Cultura	14
12	Medi Ambient	13
13	Estat Espanyol	13
14	Participació ciutadana	12
15	Humor	11
16	Salvem Catarroja	11
17	Indústria	11
18	Vida diària	10
19	Cotxes	10
20	Valencià	10
21	Corrupció	10
22	Poble Valencià	10
23	Jesús Monzó	10
24	Corts Valencianes	10
25	Ajuntament	9

Tan sols em queda agrair a tots els lectors i lectores l’atenció prestada, espere poder continuar escrivint, cada dia una miqueta millor, i contribuir d’eixa manera a fer créixer la blogosfera valenciana, en quantitat i qualitat.

I què farem amb l'altre u per cent?

Una de les primeres mesures que ha pres el recentment re-elegit govern de la Generalitat del PP ha segut eliminar la línia en valencià de les escoles, el Conseller d'Educació ha dit que implantaràn un sistema en el qual l'ensenyament serà un 33% en anglès, un 33% en castellà i un 33% en valencià.

És curiòs que no anunciaren esta mesura abans de les eleccions. Serà perque sabien que els podria llevar vots? O s'els hi haurà ocorregut després de vore els bons resultats electorals obtinguts per la coalició valencianista?

I jo em pregunte: a què pensen dedicar l'1 per cent del temps restant?
Podrien dedicar-lo a una assignatura anomenada trellat i així no prendrien eixe tipo de mesures que tan sols van encaminades a acabar definitivament amb la nostra llengua.

Després de més de 25 anys d'educació en valencià, intentant que la nostra llengua es normalitzara i tinguera la mateixa consideració que el castellà, ara resulta que el govern de la Generalitat Valenciana decideix donar un pas més en la direcció contrària.

És molt trist, es tracta d'una mala notícia per a tots els que estimem la nostra llengua i considerem que és un dels signes d'identitat més importants del poble valencià.

El Ford "Festa"

Els habitants de la Península Ibèrica tenim la mania de traduir els noms propis i de canviar el nom als  topònims d’altres països, com per exemple Londres, perquè no li diguem London com diuen els parlants de la majoria de llengües?

Hi han molts altres casos, molts d'ells en castellà, com la ciutat d'Aachen en alemanya, en castellà li diuen Aquisgrán, a Oriola li diuen Orihuela, però també n’hi ha molts altres exemples en valencià, canviem el nom a ciutats i pobles d'altres països, com Terol o Conca, per exemple per tal d’adaptar-los a la nostra manera de parlar. No sé si serà per raons històriques, m'imagine que ho farem perque d'eixa manera ens resulten més fàcils de pronunciar.

(Dient tot açò no vull dir que estiga a favor ni en contra d’esta costum, em limite a constatar un fet)

Quan comencí a treballar a la factoria de Ford d'Almussafes, una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els treballadors “valencianitzaven” molts noms propis o paraules que en principi no tenen traducció com, per exemple, el nom dels models de cotxes, al Fiesta, els treballadors li diuen “Festa”.

Al principi, cada vegada que sentia a algú parlant d’este model en valencià no podia evitar somriure.

Però si ho pensem bé, quin mot pot haver més valencià que “festa”?

En el seu més ampli significat, tant si parlem d’anar-se’n de festa, com si parlem de festes populars com les festes de moros i cristians o les falles, es tracta d'un dels trets que més caracteritza la personalitat del poble valencià.

Per un altre costat, no em d’oblidar que este model va nàixer a la factoria valenciana l’any 1976, fa 35 anys (quasi res) i des d’aleshores no ha deixat de fabricar-se a Almussafes, adaptant-se, com es lògic als nous temps.

Pense que els directius de la Ford van triar molt bé el nom del model més valencià de la marca, tan sols els va sobrar una lletra per a que fora valencià autèntic.

Em pregunte si els treballadors de la factoria de SEAT a Martorell també anomenen Eivissa al seu model.

Les meues paraules favorites.

Se vos ha ocorregut alguna vegada pensar quines són les vostres paraules preferides?

A mi hi ha moltes paraules que m'agraden de les tres llengües que parle, en general les paraules que més m'agraden del valencià comencen per “a”, com ara: acomboiar, ajuntar, aconseguir, acompanyar, etc.

N’hi han unes altres paraules que encara que no comencen per “a”, també m’agraden, com per exemple: tràfec, rebombori, embolicar, melic, xiular.

També hi han algunes paraules que s'assemblen molt a les anteriors i per això m'agraden com: "fer comboi", "trafegar", "xiulet".

A banda de paraules també n’hi ha expressions que m’encisen com per exemple:

- “Anar com cagalló per sèquia”

- “Mentre el carro marxa fa ruido”

- “Li diu el mort al degollat: Qui t’ha fet eixe forat?”

He pensat fer un concurs entre tots els lectors d’este blog i per això vos propose que digueu quina paraula vos agrada més, no cal que siga en valencià, potser en qualsevol altra llengua (si no es tracta d’una de les dues llengües oficials al País Valencià, vos agrairia que ens facilitareu la traducció)

Ja sabeu, podeu escriure un comentari a este blog dient quines són les postres paraules o frases / refranys / dites preferides en valencià, castellà, anglès, etc.

Reflexions al voltant del Nou d'octubre.

Recentment, a la blogosfera valenciana, hem pogut llegir uns quants articles escrits per alguns dels més destacats blocaires sobre el tema del Nou d’octubre (no molts en realitat), a mi m'agradaria destacar dos en particular, el de Xavi Bellot, (publicat a L'informatiu) i el de Pere Fuset (publicat a Pica'm), volguera destacar els dos per la mateixa raó: m'han semblat una miqueta buits de contingut reivindicatiu valencianista, malgrat ser, com ja he dit abans, dos dels més destacats blocaires de la blogosfera valenciana (tal vegada ja estan una miqueta avorrits de tant de reivindicar)

El primer posa el Nou d'octubre al mateix nivell que el 12 d'octubre, festivitat del Pilar, dia de la Hispanitat, pense que ha estat molt encertat comparant ambdues celebracions, però he trobat a faltar un to més reivindicatiu, ja que, encara que les dues festes són equivalents, no es pot dir que la situació del País Valencià siga la mateixa que la de l'Estat Espanyol, ni de bon tros. Els que es senten espanyols no els cal reivindicar res, ja ho tenen bé, es poden permetre el luxe de passar-se el dia de la “raça” com una festivitat més, tocant-se el nas al sofà de casa, com diu Xavi. 

La situació dels valencians que ens sentim valencians (que segons les enquestes som cada vegada menys) no és com per a quedar-se a casa tocant-se el nas. Perdoneu que vos ho diga, els valencians no ens podem permetre eixe luxe, la nostra economia està enfonsada per culpa d'uns governants inconscients que l'única cosa que saben fer és malbaratar els diners públics, fent "xanxullos" amb els amiguets de l'ànima, defensant un model econòmic que ens ha portat a una de les pitjors crisis que hem patit des de fa molts anys; menyspreant la nostra llengua, etc. etc. 

Per altra banda tenim Pere Fuset, admininistrador de Valencianisme.com, un altre clar exemple de valencianista moderat que ha escrit un article buit des del meu punt de vista. Als dos els diria el mateix: què vos passa valencians? 

Pere Fuset es limita a parlar de les banderes, està bé, està clar que la senyera amb blau és un símbol segrestat, etc. Però és això realment important per als valencians i valencianes que no arriben a final de mes o que han de dur als seus fills a escola en barracons? 

Ningú ha esmentat que el País Valencià és un dels més endarrerits en l'aplicació de la llei de dependència, de la qual se n'estan aprofitant molt altres comunitats autònomes per aconseguir fons de l'estat (com Andalusia per exemple), però el govern de la Generalitat Valenciana s'estima més que les persones que han d'encarregar-se de cuidar als familiars en situació de dependència no reben cap subvenció de l'estat i d'eixa manera poder culpar al govern de Zapatero de la greu crisi econòmica que estem patint.


Per no parlar de la vergonya de l'AVE, que ara els dos grans partits espanyolistes (PP i PSOE) volen reivindicar quan ja fa molts anys que el tenen altres ciutats amb menys importància estratègica i que aporten molt menys a l'economia de l'estat que  València. Com Valladolid per exemple, que es veu que era més urgent per al PP fer l'AVE a la ciutat on va nàixer Aznar que a València. I damunt ens han fet un AVE de segona que no arriba soterrat a l'area metropolitana, un desastre.

No volguera resultar pesat, però pense que tenim l'obligació, és el nostre deure, com valencianistes, articular un discurs més reivindicatiu aprofitant la festa del País Valencià, no podem quedar-se a un nivell tan superficial i moderat.

De totes maneres, al menys ells dos han escrit una entrada sobre este tema, que altres ni tan sols s'han molestat, segurament els semblarà políticament incorrecte o alguna cosa per l'estil, es veu que no s'estila ser un valencianista reivindicatiu, ara està més de moda la moderació i relativitzar totes les coses, com si no passara res, com si tot anara de categoria i per això segurament esta entrada no caurà bé a molta gent, però dic el que pense i crec que no soc l'únic que pensa igual que jo sobre la situació del País Valencià i com sempre dic, no volguera fer entrades negatives, m'agradaria parlar d'altres temes no tan relevants, de futbol per exemple, però el problema és que no me naix, me naix parlar del País Valencià i de la seua precària situació, encara que continue pensant que som un gran poble, però governat per uns pèsims polítics i així ens va, una llàstima, perque si tingueren un govern que defensara els interessos de la majoria dels ciutadans, com tenen altres comunitats autònomes, podriem estar molt bé perque som un país amb moltes possibilitats, una gran història i un present i un futur. Malgrat tot, podriem continuar sent un dels principals motors de l'economia de l'estat, però al pas que anem ja vorem que passa.

La importància de parlar llengües

Els que hem tingut l'oportunitat de viatjar una miqueta pel món i conèixer altres cultures, així com aprendre altres llengües, sabem que moltes vegades és molt difícil emprar una altra llengua que no siga la pròpia per a dir certes coses, per exemple, en el meu cas, encara que parle un anglès més que acceptable, crec que em costaria molt escriure i dir les coses com les dic quan parle o escric en valencià, per això escric el meu blog en valencià, encara que podria fer-ho en anglès, però em costaria més i n'hi haurien moltes coses que sabria com dir-les exactament. Per eixa raó escric el meu blog en valencià, per això i per apostar per la nostra llengua que ja està prou minoritzada com per a desaprofitar  l'oportunitat com la de publicar alguna cosa en valencià, com diria un amic meu: "Si no parlem nosaltres valencià qui el té que parlar?". Encara que molt poca gent llija les meues entrades (de totes maneres, no crec que les llegiria molta més gent si les fera en castellà o en anglès, per exemple) 

Està clar que jo no sóc dels que pensen que cada llengua és més apropiada per a un ús, com solia dir-se antigament, per exemple es pensava que el francès era una llengua més apropiada per a l'amor, l’alemany per a la filosofia, etc. Jo crec que tot això son prejudicis que no tenen res que vorer amb la realitat, se pot parlar d'amor en francès, anglès o italià i no passa res.

Un dels arguments que utilitzen alguns per a emprar la llengua de Cervantes, la qual sense dubte és una de les més importants del món, és que l'entén més gent i per això si escrius o parles en castellà, d'alguna manera estàs sent més internacional perquè te pot llegir o entendre molta més gent. Segons aquest principi, tots hauriem de passar-nos a l'anglès o al xinès, ja que són llengües que les parla molta més gent.

El que sí està clar és que per a determinats usos el valencià és insubstituïble, al menys des del meu punt de vista, i mentre quede gent que prefereix parlar o que li parlen en valencià. A mi em passa, per exemple, quan vaig a la cadena de producció de Ford que si  he de dirigir-me a algú que sé que parla valencià, li parle en valencià perquè sempre li donarà més confiança escoltar a algú que parla la seua llengua, se sentirà més proper i confiarà més en ell. Un altre ús molt important de la nostra llengua és quan tractes de vendre alguna cosa (un producte, una idea, tan se val) a una audiència que majoritàriament parla valencià, sempre te creuran més, els inspiraràs més confiança si els parles en la seua pròpia llengua.

Un altre dels arguments que la gent utilitza per a desprestigiar el valencià i recomanar l'ús d'altres llengües és que molt poca gent el parla, sobre tot a les ciutats, que tan sols es parla als pobles, que el valencià és una llengua de poble, com exemple sempre parlen del cas de la ciutat de València, Elx o alacant. És cert, a estes tres ciutats, les més grans del País Valencià, es parla majoritàriament el castellà i ja queda molt poca gent que parle en valencià. Però per una altra banda, n'hi han altres ciutats com Castelló, Gandia, Alzira, Torrent, etc. on encara es parla prou en valencià. De totes maneres l'afirmació que diu que en València no es parla a penes en valencià és parcialment certa, ja que molta gent sap parlar valencià, però no el parla "per respecte" o "per educació", per això sempre es dirigeixen als demés parlant en castellà, pensant que l'interlocutor no parla valencià, però moltes vegades això no és cert i el que passa és que moltes vegades, valencians que parlen valencià perfectament parlen entre ells en castellà perque es pensen que l'altre no sap parlar valencià.
Jo tinc un amic que treballa a un forn de València, concretament a l'avinguda de Pérez Galdós, i ell sempre es dirigeix als clients en valencià, diu que la majoria li contesten en valencià i a més, que s'alegren molt quan troben una persona que parla la seua llengua i així poder parlar en valencià, ni que siga durant l'estona que tarden en fer un acte tan senzill i quotidià com comprar el pa del dia.

Per això des d'aquest humil blog volguera fer una vegada més una aposta per la nostra llengua, minoritaria i minoritzada, però encara molt viva, ací vos deixe uns quants exemples: Vent de Cabylia.

L'expressió valenciana: "Em porta com cagalló per sèquia" podriem traduir-la al castellà: "Me lleva como una caca por la acequia", però no sona tan bé, sembla que no té el mateix sentit.

No sé, jo pense que és molt important parlar moltes llengües, quantes més i d'una forma més acurada possible millor, però no hem d'oblidar-nos mai de la nostra llengua, sobre tot si, com en el nostre cas, es tracta quasi d'un miracle que es continue parlant, després de tants segles de persecució i discriminació.

Visita a la fàbrica de mobiliari urbà.

Segurament molts dels que llegiran aquesta entrada pensaran que l'anècdota que contaré a continuació no té molt d'interès, però a mi em va resultar, si més no, xocant en el seu moment.


Hem de situar-se en el temps per a comprendre el que vull dir, estic parlant de fa més de quinze anys, quan jo encara estava estudiant Enginyeria Tècnica en Disseny Indústrial.

Una part de la formació dels futurs enginyers en disseny industrial consistia en fer pràctiques, n'hi havien pràctiques de diferents tipus: de taller de "Soldadura i Unió de Materials”, de "Taller de Prototips", "Expressió Artística”, etc. A banda de totes eixes pràctiques més o menys interessants, també visitàvem empreses que es dedicaven a la fabricació d'objectes de disseny industrial, el qual anava a ser el nostre quefer durant la nostra vida laboral.

Una de les empreses que vam visitar fou Escofet, una empresa que es dedica a fabricar mobiliari urbà, especialment alguns models amb un gran valor afegit, ja que molts dels objectes que fabriquen han sigut creats per dissenyadors consagrats, són molt admirats i han rebut molts premis de disseny. La visita era molt interessant perque utilitzen una gran varietat de materials i de processos industrials diferents.

La situació que tant em va sorprendre en aquella època va ser que el gerent de l'empresa que ens mostrava la fàbrica, es dirigira a nosaltres parlant català, com és lògic i normal, ja que es tractava d'una empresa catalana i la majoria dels estudiants érem valencià parlants i els que no parlaven valencià l'entenien perfectament, però quan es dirigiria als treballadors de la cadena de producció els parlava en castellà, perque segurament la majoria d'ells serien d'altres comunitats autònomes que havien anat allà a buscar-se la vida i per trobar una feina que no podien aconseguir als seu lloc d'origen.

I dic que em va sorprendre tant la situació perque fins a aleshores jo considerava que el castellà era una llengua més culta o al menys una llengua més pròpia per als enginyers i gerents d'empreses (per dir-ho d'alguna manera), mentre que el valencià era una llengua més pròpia de les classes populars. No debades eixa era la situació que jo havia viscut tota ma vida al País Valencià, la gent que parlava valencià era considerada “de poble”, inculta, sense estudis, etc. i els que tenien estudis, o una posició més “acomodada”, els rics, parlaven castellà perque era més cult i elegant. 

Heu de tindre en compte que jo vaig estudiar l'EGB (ara diuen primària) quan feia poc temps que Franco havia mort i vaig començar a estudiar valencià a cinquè curs, quan l'assignatura de valencià era una “maria”, com religió o gimnàstica.

De fet encara me'n recorde que, al meu butlletí de notes, l'assignatura de valencià es deia “lengua vernácula” que segons algunes definicions vol dir: 

"LLengua vernacla: També denominada aborigen o indígena, és la llengua pròpia de les poblacions natives previes a la colonització. Són llengües minoritàries ja que estan en relació de desigualtat social amb les majoritàries"


Segurament, per als responsables franquistes del Ministeri d'Educació d'aquella època, els valencians seriem una població aborigen prèvia a la colonització castellana que necessitava ser civilitzada i per això tota l'educació era en castellà.