25 d'abril, quan el mal ve d'Almansa...

Enguany, encara que amb retard (com sol ser habitual a este blog), volguera escriure unes línies en commemoració de la batalla d'Almansa.

Fa uns dies vaig rebre un missatge al whatsapp d'un amic que havia escrit una entrada al seu blog parlant d'esta data tan important per a tots els valencians i valencianes (encara que la majoria d'ells ja ni la recorde).

L'entrada del meu amic explicava d'una manera molt senzilla i clara les repercussions que va tindre i encara té a les nostres vides la derrota d'Almansa, va suposar la perduda dels Furs i per tant de les institucions d'auto-govern del País Valencià, la derogació de les nostres lleis pròpies i que passarem a regir-nos per les lleis castellanes. Els castellans van intentar exterminar-nos com a poble prohibint l'ús de la nostra llengua a les administracions i eradicant-la de les institucions educatives, de les universitats, dels ajuntaments, de les esglésies, etc.

Afortunadament, el poble valencià va mantindre la seua llengua, la seua identitat, el seu caràcter i els principals trets que ens caracteritzen com a poble (encara que molts valencians i valencianes no ho sàpien o no vulguen saber-ho), els valencians tenim un tarannà propi que ens fa diferents en altres pobles de la Península. Som més emprenedors i feiners, no ens rendim fàcilment davant les adversitats. Proves hi han moltes al llarg de la nostra història recent. 
No esperem que vinga ningú de fora a “traure'ns les castanyes del foc” com fan altres comunitats autònomes.

Quan estava estudiant a la universitat de Castelló, recorde que a la meua classe hi havien molts alumnes d'altres comunitats autònomes, ja que la UJI va ser la primera universitat de l'Estat en oferir la carrera d'Enginyeria Tècnica en Disseny Industrial. De tant en tant discutíem amb els estudiants que provenien d’altres comunitats autònomes sobre les diferències que havia entre les autonomies i recorde que els valencians solíem queixar-nos de les mancances i discriminacions que patíem els habitants del País Valencià enfront d'altres comunitats autònomes (encara no estava fet l'AVE ni l'autovia que uneix València amb Madrid, tan sols teníem l'A7 i era de peatge (igual que ara), etc.). Els companys d'altres comunitats autònomes sempre ens deien: “No vos queixeu, que a vosaltres Franco vos va posar moltes empreses”.

No cal dir com ens quedaven els valencians i valencianes quan escoltaven eixa “excusa” per a justificar la manca de finançament o d'infraestructures del País Valencià, resulta que les empreses que hi ha al País Valencià les tenim perquè ens les va muntar Franco.

Una de les raons per les quals a moltes comunitats autònomes els seus habitants no avancen, no prosperen perquè estan esperant que vinga algú de fora a muntar empreses o a solucionar els seus problemes.

Estos records em venen a la memòria estos dies que sembla ser que de sobte, tothom s'ha adonat del problema de finançament que patim els valencians i valencianes, com si fóra un problema nou.

Els partits que hui en dia formen part de la Coalició Compromís, com el Bloc, porten denunciant el problema del finançament des de fa més de vint anys i ara de colp i de repent, sembla com si altres partits polítics s’haguren adonat de que tenim un finançament injust.

Els castellans diuen que “Más vale tarde que nunca” i també diuen: “Obras son amores y no buenas razones”, els valencians diem: “molt de parlar, però de forment ni un gra”.

El que han de fer els dos partits responsables del finançament que patim, PP i PSOE, és demanar perdó al poble valencià per haver-nos portat a la situació en la qual ens trobem i mamprendre mesures eficaces per tal de solucionar el problema del mal finançament que patim els valencians i valencianes. Una bona mesura seria que els seus diputats votaren en contra de totes les lleis que s'aproven en el Congrés dels Diputats o a les Corts, al Senat o a qualsevol altra institució on tinguen representació fins que el govern de Mariano Rajoy rectifique i canvie la llei de finançament i ens pague el deute històric que puja a més de 11.000 milions d'euros al País Valencià.

Ja sé que estareu pensant, que no ho faran perquè són uns botiflers i molts d'ells estan en política per a “forrar-se” (com va dir Zaplana) i no els importa el patiment dels ciutadans i ciutadanes als quals representen.
Per això, els valencians i valencianes hem de deixar de votar a eixos dos partits i començar a pensar en votar a altres alternatives que defensen realment els interessos dels valencians i valencianes com la Coalició Compromís, ja està bé d’ofrenar “noves glòries a Espanya”.

Els fermions de Majorana

Este Nadal vaig tindre la sort de poder gaudir d’una setmana de vacances després d’un any de molta feina i molt d’estrès.

Ja que disposava de temps lliure, vaig llegir algunes de les típiques notícies que es publiquen tots els anys durant les festes nadalenques: resum de notícies destacades, personalitats que van morir durant l'any que acaba, etc. Vaig llegir una que parlava sobre els principals descobriments científics que, com tots els anys, publica la prestigiosa revista “Science”.

Esta notícia parlava del Bossó de Higgs, del descobriment d'una nova espècie d'homínids, de l'aterratge a Mart del “Curiosity”, etc.

D'entre tots els descobriments científics que esmentava la notícia va n’hi haure un que em va cridar especialment l'atenció: els fermions de Majorana, que són unes partícules que actuen com la seua pròpia antimatèria i s'aniquilen a si mateixes.

Em vaig dir a mi mateix: “Mira tu, com els valencians, que són l'únic poble que s'aniquila a si mateix”

És curiós, unes partícules que s'auto-destrueixen i que poden actuar com a matèria i anti-matèria en determinants moments, em recorda al principi d'incertesa de Heisenberg, que és un d'aqueixos principis de la física que la majoria dels mortals no acabem d'entendre, però que ens sonen tan bé, segurament perquè ens resulten misteriosos. Este principi diu: “No es pot saber, alhora i amb total precisió, el valor de certs observables com per exemple la posició i el moment d'una partícula.”

Vaig continuar indagant sobre estes misterioses partícules i resulta que els científics diuen que poden ser utilitzades en la computació quàntica per a fabricar equips més eficients: “Els científics veuen les partícules com els blocs de construcció fonamentals per a l'ordinador quàntic. Este ordinador seria molt més poderós que el més potent existent, però només existeix en teoria, fins al moment. Un ordinador quàntic basat en fermions de Majorana és excepcionalment estable i a penes  sensible a influències externes”.

Si continuem amb el símil entre els fermions de Majorana i el poble valencià, podem trobar algunes altres similituds, malgrat ser unes partícules que s'auto-destrueixen, diuen que poden ser molt útils. Açò si que és curiós, igualet que el poble valencià, un poble que ha anat auto-destruint-se a través dels temps i encara així i tot, resultem molt útils per a moltes altres zones de l'estat espanyol i per a la construcció de l'estat que ens intenta aniquilar com a poble. No debades som una de les comunitats autònomes que més aporta a la construcció de l'estat amb els diners dels nostres impostos i, al mateix temps, un poble que s'auto-destrueix per culpa d'un finançament injust al que ens han condemnat els successius governs del PP (i del PSOE) que des de fa massa anys ens governen gràcies als vots de milers de valencians i valencianes, els quals, d'esta manera, s'autodestrueixen.

En definitiva, que està molt bé disposar de temps lliure per a poder reflexionar i adonar-se de certes similituds entre els descobriments de la física quàntica i la sociologia, però com normalment passa, la majoria dels ciutadans no tenim temps ni ganes de dedicar el poc temps lliure que tenim a reflexionar sobre estos temes. El fet que molts ciutadans i ciutadanes no ens puguem dedicar a reflexionar sobre estos temes beneficia molt a alguns polítics que ens mal governen i s'omplen les butxaques gràcies als “meninfotisme” que ens caracteritza.

Tan de bo molts valencians i valencianes dedicaren una miqueta més de temps a reflexionar sobre estos temes i així s’adonarien de l’error que és votar a partits espanyols i espanyolistes com el PP i el PSOE que només que volen que traure’ns el suc, en compte de votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís.

25 d'abril, la desfeta d'Almansa.

Ja s'està convertint quasi en una tradició d'este blog publicar les entrades que parlen sobre dates assenyalades amb retard, en este cas ho faré amb més de retard del que és habitual.

Enguany, igual que els darrers 305 anys, els valencians no hem d'oblidar que a conseqüència de la derrota d'Almansa, el 25 d'abril, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, les seues lleis pròpies, els furs i l'oficialitat de la nostra llengua, es podria dir que vam ser legalment eliminats com a nació i passàrem a estar regits per les lleis castellanes i les nostres institucions serien substituïdes per les pròpies de Castella.

En realitat el poble valencià no va desaparèixer a conseqüència del decret de nova planta, tan sols es va tractar d'una abolició legal dels drets i privilegis que el Rei Jaume I ens va concedir com a poble, però la gent continuava parlant valencià a casa, al carrer, a la feina, etc. I els costums i tradicions no les vam perdre ni de bon tros, la prova més evident és que hui en dia, més de tres segles més tard, encara es continua parlant valencià, encara conservem la nostra gastronomia pròpia, molt diferent de la castellana, el nostre caràcter emprenedor i feiner, les nostres festes i tradicions, etc.

Sempre que parlem d'este tema m'agrada recordar que gràcies a l'arribada de la democràcia i l'estatut d'autonomia, els valencians recuperàrem en part les nostres institucions d’autogovern (encara que sotmeses a les del govern central) i altres drets importants com l'oficialitat de la llengua o l'educació en valencià, els topònims valencians, etc.

Per una altra banda, també cal reconèixer que l'ús que han fet els polítics elegits pel poble valencià d'estes lleis i institucions d'autogovern no es pot dir que haja sigut molt profitós per al nostre poble, sinó més aviat tot al contrari. Per desgràcia els electors han votat majoritàriament a polítics del PP i PSOE, polítics que, malgrat ser valencians la majoria,  han posat els interessos del seus respectius partits a Madrid per davant dels interessos del poble valencià.

Sempre ens queda el consol de pensar que si algun dia els valencians i valencianes es decideixen per votar majoritàriament a un partit valencianista, com la Coalició Compromís, els polítics valencianistes sabran fer un bon ús de les institucions i aconseguiran que el nostre País torne a tindre el pes i la importància que va tindre en el passat (i que ens pertoca per pes demogràfic i activitat econòmica al conjunt de l'Estat) i deixem de ser posats com a exemple d'una autonomia mal gestionada.

Volguera que esta entrada servira per a contribuir d'alguna manera a la recuperació dels nostres drets com a poble, encara que sóc conscient de que es tracta d'una contribució molt xicoteta, però com se sol dir: "Tota pedra fa paret"

Un cap de setmana molt valencià.

“Cal ser molt valencià per a visitar un poble on celebren les falles quinze dies més tard que a la ciutat de València”, pensava jo mentre anava caminant entre petards i xiquets corrent al meu voltant, amb un risc més que evident que succeïra un accident. Si és que considerem com a senyes d'identitat del poble valencià les festes amb bandes de música, fallers i falleres portant flors a la “Maredeueta”, etc... Jo pense que sí, a altres llocs del món no tenen ni idea de com organitzar una festa tan caòtica i sorollosa, plena de foc, llum i colors i amb un risc tan alt d'accidents.

Conservem uns amics de la infància que viuen en un poble proper al poble on em vaig criar, sempre m'ha agradat conservar les amistats, les bones amistats especialment i per açò he mantingut el contacte amb estos amics als quals estime com si foren de la família.

Vaig començar el cap de setmana acompanyant a un amic al Consell Nacional del Bloc, dissabte al matí, a este Consell es va aprovar el document +Compromís que intenta establir un marc de convivència més estable i enfortir els vincles entre els tres partits que formen la Coalició.

No és la primera ocasió que acompanye als consellers del Bloc durant un Consell Nacional, la primera volta que aní va ser quan es va aprovar la formació de la Coalició Compromís, en eixa ocasió es va aprovar amb un percentatge molt inferior de vots que els que ha obtingut ara el document +Compromís: un 97%, percentatge que demostra la convicció de la immensa majoria del partit a favor d'enfortir una coalició que sense dubte ha servit per a obtindre representació on abans no la tenien, com l'Ajuntament de València, per exemple i per a consolidar-se com a tercera força política al País Valencià. Està clar que la Coalició Compromís representa l'alternativa més sòlida i creïble davant el bipartidisme representat per PP i PSOE.

Diumenge anàrem a un mas que es troba al poble d'un company de la universitat de la meua dona, a les coves de Vinromà. Són una colla d'amics que es reuneixen una volta cada sis mesos aproximadament, molt bona gent també. Quan anava conduint cap al mas (raspallant els límits de velocitat perquè arribàvem tard, com quasi sempre), la meua dona em va dir: “No comences a parlar de política que et conec”. Semblava que no tenia ganes de suportar llargues i estèrils discussions que no porten enlloc com les quals solem tindre de tant en tant amb uns amics que també són molt aficionats a la política.

De totes maneres, com jo sé que estos xics són gent molt tractable i que es pot parlar amb ells de qualsevol tema, poc temps després d'arribar al mas on havíem quedat a dinar, vaig amollar:
- Sabeu que m'ha dit l'Empar quan veníem de camí cap a ací? Que no vol que parlem de política.
Jordi, un xic de Tortosa al que li agraden molt els cotxes i té vertaderes joies com un Porsche 911 Carrera, va amollar:
- I de què voleu que parlem, de cotxes?
- A mi m'encantaria, vaig dir, però la resta segura que s'avorreixen.

Dijous a la nit eixírem a sopar per a celebrar que la meua dona ha aconseguit una plaça de funcionària i després quedàrem a fer-nos uns gin-tònics amb uns amics per a celebrar-ho. Mentre estàvem xarrant de tot un poc va telefonar la meua cunyada i digué que anava amb el seu nou “novio”, un xic de Xiva, els vam dir que vingueren a prendre una copa amb nosaltres i mentre venien, la meua dona va comentar: “Ja li he dit a la meua germana que abans de formalitzar la relació ha de comprovar que compleix amb el requisit lingüístic”.
 Els nostres amics ens van preguntar:
- “Vos referiu a si sap fer bé el cunnilingus?”
- No home no, que si sap parlar valencià. En què estareu pensant!

I ens vam posar tots a riure.

La veritat és que el xic parla prou bé el valencià, sobre tot si tenim en compte que és d'un poble de xurros. El cunnilingus no sé com el farà...

Les fotos mostren el Porsche 911 Carrera

El carrer de les bombes.

A Catarroja, igual que a molts altres pobles, els veïns coneixen alguns dels seus carrers pel malnom més que pel seu nom real, igual que a les persones. No sé si esta és una característica pròpia dels pobles valencians o si passarà el mateix a altres llocs del món, perquè no he viscut mai a cap poble de fora del País Valencià, a ciutats d'altres països sí, però mai a un poble per a poder comparar. De totes maneres, no sé perquè, però tinc la impressió de que l'ús dels malnoms, tant per a les persones com per als carrers és un costum molt valencià.

El barri de Pilar de Catarroja, és un dels més antics del poble, es troba al costat del centre històric i antigament seria un barri de la perifèria del casc urbà, un barri de treballadors, de gent humil, ja que la gent amb més mitjans econòmics vivien als carrers més cèntrics, com el carrer Cervantes (de malnom carrer Major), el carrer de l'església o el carrer Nou. Tots estos carrers estan al voltant de la plaça de la Llotgeta, on es troba la parròquia més antiga del poble i l'antic ajuntament i això es nota, les cases són més grans i més luxoses, algunes d'elles molt boniques d'estil modernista, com algunes que de les que hi ha a l'antic Camí Reial.

El barri de Pilar és un barri xicotet, amb una densitat de població baixa si el comparem amb altres barris del poble, sobretot amb els barris nous, els quals, al estar formats per edificis de quatre o cinc plantes, tenen una densitat de població molt més alta. Al barri de Pilar no hi ha molts edificis de varies altures i els pocs que hi ha són xicotets, la immensa majoria d'habitatges són cases de poble i moltes d'elles estan deshabitades o viu molt poca gent i la gent que viu és gent gran, la gent jove se n'ha anat a viure en les zones més noves del poble o a altres pobles veïns.

Per totes les raons que acabe d'explicar és comprensible que l'Ajuntament de Catarroja històricament no haja prestat massa atenció en el barri de Pilar, no és un barri emblemàtic del poble com podria ser el barri de les Barraques, per exemple, ni té molta població i per tant no és un barri on interesse invertir, ja que el nombre de votants no és decisiu per a les eleccions municipals, els polítics prefereixen prestar més atenció a altres zones del poble amb més densitat de població, d'on poden traure més vots.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció quan començàrem a viure a Catarroja és que l'Ajuntament no construïa les voreres dels carrers, cada veí havia de fer-se el seu tros de vorera. Cada vegada que es construïa una casa nova o es reformava la façana, el propietari de la casa tenia l'obligació de fer-se la part de vorera que li corresponia, per a fer-ho havia d'anar a l'Ajuntament a demanar les rajoles, l'Ajuntament li facilitava les rajoles perquè no hi haguera un tros de vorera amb un tipus de rajola diferent, com passava antigament. Encara queden alguns carrers on les voreres es van fer fa molts anys on es nota que cada veí es feia la seua part de la vorera al seu gust i per açò estan fets a “trossos i mossos”.

Un d'estos carrers és el de les Bombes o carrer de Galícia. El carrer de les bombes es diu així perquè durant la guerra civil, els avions que venien a bombardejar la ciutat de València, al tornar, si encara els quedaven bombes, les amollaven pels pobles de la rodalia, entre ells Catarroja. Unes quantes d'estes bombes van caure al carrer Galícia, causant alguns morts i ferits i molts desperfectes a les cases del barri. Encara me'n recorde que els primers anys de viure a Catarroja solia vore pel carrer una senyora d'uns 70 anys que tenia un braç tallat, diuen que el va perdre a conseqüència de les bombes que caigueren a este carrer, ella era encara una xiqueta quan els avions atacaren el seu carrer, però estos fets la marcaren per a tota la vida. Ja fa temps que no la veig, no sé que haurà sigut d'ella.

Fa uns anys, quan la crisi que patim estava encara començant, el govern central va decidir mamprendre un pla per a reactivar l'economia, el famós “Pla E”, conegut popularment com pla Zapatero. Amb este pla, el govern de ZP intentava que les empreses del sector de la construcció que s'havien quedat sense feina per culpa de l'esclat de la bambolla immobiliària, tornaren a tindre feina i que d'eixa manera pogueren sobreviure mentre esperaven que tornara a "animar-se" el sector.

Gràcies a este pla, l'Ajuntament de Catarroja va rebre un bon grapat de milions del govern central i els veïns del barri de Pilar vam vore amb alegria com les voreres d'alguns dels nostres carrers eren renovades després de molts anys de reivindicacions dels veïns, encara que no totes, ja que a alguns carrers, com el de les Bombes, no va resultar agraciat amb el repartiment de les inversions i les seues voreres van romandre conforme estaven per culpa de la mala gestió dels polítics del PP que governaven i encara governen el poble.

Llàstima que el govern del PP de Catarroja decidira enterbolir la nostra alegria instal·lant uns pilons de ferro al llarg de totes les voreres que renovaven. Estos pilons que van instal·lar d'una manera absolutament exagerada, ja que posaren un cada metre i mig aproximadament, feien malbé els cotxes i dificultaven que les persones pogueren entrar o eixir dels seus vehicles. Estava clar que es tractava d'un malbaratament de diners públics absolutament innecessari, el preu de cada piló era d'uns 400 euros. L'Ajuntament de Catarroja no pretenia millorar la qualitat de vida dels habitants del barri del Pilar instal·lant eixos pilons, sinó més bé donar a guanyar diners a alguna empresa, segurament d'algun “amiguito del alma”, membre d'alguna trama corrupta amb les quals solen tindre “relacions comercials” els polítics del PP.

Ara, menys de dos anys després de la instal·lació dels pilons, molts d'ells han sigut tallats pel propi Ajuntament a conseqüència de les protestes dels veïns que van arribar fins i tot a recollir signatures per a protestar contra eixa mesura tan absurda com cara i innecessària que no ha causat només que molèsties als veïns.

Un exemple més de la mala gestió del govern municipal del PP i de malbaratament de diners públics.

I mentrestant, les voreres del carrer de les Bombes fetes un desastre, com si acabaren de caure les bombes dels avions de la Itàlia feixista de Mussolini.

La morta viva.

Els que estimem la cultura valenciana i tot el que representa solem trobar indicis de valencianisme on altres persones, no tan apassionades per estos temes, tan sols veuen anècdotes sense importància.

La factoria que la muti-nacional Ford té a Almussafes no s'ha caracteritzat mai per apostar per la nostra llengua, encara que una gran majoria de la gent que treballem allí som valencians i parlem valencià de manera habitual. No és d'estranyar per una altra banda, ja que la fabrica va ser fundada a les darreries del règim franquista i aleshores ja els venia justet fins i tot posar cartells en castellà. Segons conten els més vells de la factoria, al principi, la direcció de l'empresa volia que tot estiguera escrit tan sols en anglès, de fet molts cartells estan escrits en les dues llengües (anglès i castellà), fet que no critique, al contrari em sembla molt bé, tan sols trobe a faltar una presència, ni que siga simbòlica, de la nostra llengua a algun cartell, comunicació per escrit, etc. Tan sols utilitzen el valencià per escrit alguns dels sindicats que tenen representació a la factoria.

Almenys podem sentir-nos contents de que el valencià està molt present en la parla de molts treballadors i directius de la planta i que en general a ningú se li discrimina per parlar valencià, més aviat tot el contrari, està ben vist pels “managers” que es parle valencià i la majoria d'ells de fet el parlen, encara que siga d'una manera poc normalitzada, es nota que no l’han estudiat mai, però almenys el parlen.

Els valencianistes tradicionalment hem considerat el valencià com un dels trets més característics de la nostra idiosincràsia, encara que hi ha moltes comarques del País Valencià on no es parla per diferents motius, però que els seus habitants se senten valencians com els que més i de fet ho són, per això, cada vegada que trobe alguna mostra de rebel·lia de les persones del poble contra la castellanització de la nostra societat, no puc evitar emocionar-me. Est és el cas de la foto que he publique a esta entrada (no diré d'on l'he treta), ja vos podeu imaginar l'alegria que vaig prendre quan em vaig trobar amb eixa imatge en un ambient on la nostra llengua no es pot dir que estiga fomentada, sinó més prompte amagada i vaig pensar: “la morta està viva”

L'expressió “la morta viva” va ser encunyada per Constantí Llombart en publicar “Los Fills de la Morta-Viva” (1879). Esta obra mostrava les excel·lències de la nostra llengua (la “morta-viva”), que ressuscitava a través dels escriptors valencians que tornaven a escriure en valencià. Un mostrari de literatura valenciana en els temps de la renaixença valenciana.

Esta expressió a mi sempre m'ha fet pensar que la morta no era tan sols la nostra llengua, sinó també la nació valenciana, que en realitat no estava morta aleshores i  encara no ho està ara. Si continuem amb el símil entre llengua i nació (que no sempre van unides, com ja he comentat abans), podríem dir que tan sols es parla a determinats àmbits de la vida diària a un nivell col·loquial, familiar, amb els amics, al mercat, però no tant a altres nivells més formals com l'administració pública o les empreses, per exemple, on malgrat totes les lleis que s'han fet per a normalitzar el seu ús, encara estem molt lluny de la seua normalització.

Estic convençut de que la nació valenciana encara no està morta, està ferida, diluïda, descafeïnada si voleu, però encara queden molts dels trets que ens caracteritzen (a més de la llengua) que ens fan sentir-nos orgullosos de la nostra terra i sobretot de la gent que habita el País Valencià, molts d'ells vinguts d’altres llocs, però que han sabut integrar-se i adaptar-se al nostre estil de vida.

No hem de perdre mai el nostre caràcter de poble emprenedor, creatiu i feiner, que sap que no podem esperar molt dels que venen de fora a governar-nos, que si volem continuant prosperant hem de defensar-nos amb els nostres propis mitjans, ja que molts dels polítics que ens governen tan sols volen a aprofitar-se dels fruits del nostre treball i ens neguen les infraestructures i el finançament que ens pertoquen pel pes demogràfic i econòmic que representem a l'Estat, finançament del que disposen altres comunitats autònomes, gràcies en part als nostres impostos. Per això hem de deixar de votar a partits espanyolistes com el PP i PSOE i començar a pensar més en clau valenciana i votar a partits valencianistes com la Coalició Compromís que no para de lluitar per la defensa dels nostres interessos com podeu comprovar a este enllaç.

Test de valenciania.

Este cap de setmana anàrem al camp a fer una “torrà” amb uns amics, n'érem onze en total: set adults i quatre xiquets. Tots els adults aproximadament de la mateixa edat, nascuts a principis dels anys ’70.

Mentre bevíem i torràvem carn, vaig pensar que a eixa reunió hi havia una àmplia representació de valencians de “soca-rel”.
Els membres d'una de les famílies viuen a un poble xicotet de la Ribera Alta, per tant són valencians- parlants i a més a més, tots els seus avis i àvies, iaios i iaies valencians també, la majoria s'havien guanyat la vida de llauradors, de fet el pare i la mare hui dia encara viuen d'alguna manera dels productes de la terra, tenen una fruiteria i continuen conreant les terres dels seus avantpassats.

Una altra de les famílies estava formada per una parella que, encara que també són fills de valencians, no parlen valencià, però l’entenen i aprecien que es parle, a més són d'estos pares que volen que els amics parlen en valencià als seus fills, però ells són incapaços de parlar-ho (almenys amb fluïdesa). Les filles parlen un valencià après en una escola concertada de monges de la ciutat de València (ja vos podeu imaginar que el seu nivell no és ni de bon tros comparable amb el valencià que parlaven els fills dels altres amics). Els iaios d'estes xiquetes també parlen (o parlaven) valencià perfectament, però són d'estos pares que a finals dels anys 60 es van apuntar a la moda de parlar als fills en castellà per allò que d'eixa manera els seus fills tindrien més oportunitats de prosperar en la vida, raó absurda, però que va triomfar en l'Espanya franquista d'aquella època. El problema que tenen ara estes persones és que no són capaces de parlar, llegir ni escriure valencià amb normalitat i el seu castellà tampoc és molt bo, ja que el van aprendre d'uns pares que el parlaven amb moltes deficiències.

I finalment la meua dona i jo, que podríem dir que som una parella mixta, ja que ella parla valencià perfectament, filla i néta de valencians i jo també, però no tant, ja els meus pares no són valencians, però bé, trobe que tinc suficient nivell com per a poder mantindre una conversa normal.

El cas és que jo estava pensant, què curiós, al voltant d'esta taula es trobem persones de diferents orígens, amb un molt diferent nivell d'estudis, d'experiències professionals i vides molt diferents, però tots amb una cosa molt important en comú, que som valencians, i pertanyem a una determinada generació i classe social semblant.

Encara que el principal fet que ens havia reunit era la nostra amistat de molts anys i moltes experiències viscudes en comú, independentment del nostre origen, classe social, professió, etc, no vaig poder evitar pensar que un altre fet important que teníem en comú és la pertinença a un poble, el poble valencià, i que tots representàvem d'alguna manera diferents maneres de ser valencians. Totes vàlides i molt respectables. Des de els que viuen a un poble xicotet (podríem dir que són més rurals) als que viuen a la ciutat més gran del nostre país (més urbanites), tots teníem moltes coses en comú i jo em vaig parar a pensar: Quins són els trets que millor defineixen als valencians? a banda dels que normalment s'esmenten com la llengua, la gastronomia, la història comuna, els costums, les tradicions, el caràcter, etc.

A continuació passaré a descriure quins són els trets que vaig pensar que millor defineixen als valencians i valencianes i que per tant podrien formar part d'un test de valenciania que podríeu utilitzar per a comprovar la “valencianitat” dels vostres amics i familiars:

1.- Saber quina és l'autèntica "tomata" valenciana. Este és un debat que sempre es produeix quan estem asseguts al voltant d'una taula i hi ha una amanida pel mig. Tothom creu saber quines són les autèntiques tomaques valencianes. És més, quasi sempre hi ha algú que diu: ”jo encara conserve llavors de les que utilitzava el meu iaio, eixes sí que eren les autèntiques tomaques valencianes” Val a dir que estes converses sempre comencen de la mateixa manera: “Si és que ja no n’hi han tomaques com les d’abans...” (açò potser també és un símptoma de vellea)

2.- Saber com es cuina l'autèntica paella valenciana. Sobre açò ja s'ha escrit i parlat molt, no cal dir res més. Este principi també es pot aplicar a qualsevol un altre plat típic valencià: allipebre, allioli, arròs amb fesols i naps, etc.

3.- Trobar amenaces catalanistes per tot arreu. Per exemple, quan els preguntes: “votaràs a Compromís les pròximes eleccions generals?” Sempre et diuen: “Jo els votaria, però el problema és que no tinc clar que no siguen catalanistes”

No val la pena que intentes convèncer-los, no hi ha manera. Al final els vaig dir, si voleu quedem un dia i anem a un acte de Compromís a vore si parlen dels països catalans o d'alguna cosa pareguda. 
Et contesten: “Segur que no hi ha cap senyera amb blau”(!) Com si això fora la principal prova de valenciania o de defensa dels interesos dels valencians. 

Vaig pensar:  si parlem dels símbols convencionals del País, com la bandera, l’himne, etc. ningú té cap dubte: la senyera coronada, la mare de Déu dels Desemparats i l’himne: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya...”. 

Això que no li ho toquen. Este és el nivell que malauradament tenen molts valencians i valencianes, perden les forces parlant de símbols, que si la bandera ha de ser amb blau o sense blau, que si el nom del nostre territori ha de ser comunitat i no país, etc. Perdem el temps parlant sobre els símbols, en compte de dedicar-nos a parlar dels problemes reals que tenen els ciutadans i ciutadanes i que ens afecten directament a la nostra vida diària com l’aplicació de la llei de dependència, el finançament autonòmic, la desaparició de l’economia productiva del nostre territori, la falta de competitivitat de les nostres empreses degut a la manca de infraestructures, etc. Temes que estan presents a les conversacions normals de la majoria dels habitants d’altres comunitats autònomes veïnes i així ens va...

La carretera de la vergonya.

Hi ha una frase, contra la que jo sempre m’he rebel·lat, que diu que els valencians tenim els polítics que ens mereixem. Tal vegada degut a l’estima que tinc cap al poble valencià, jo sempre he pensat que eixa frase era injusta.

Jo crec que els valencians no som millors ni pitjors que altres pobles com el castellà, l’italià, el portuguès o el francès, per exemple. Tenim virtuts i defectes que defineixen la nostra personalitat. Un dels nostres principals defectes jo diria que és la falta d’interès per la política, la qual cosa fa que, sovint, ens governen personatges que tenen molt poc a vorer amb el caràcter emprenedor i feiner del poble valencià. Un clar exemple d’esta situació és el poble de Catarroja.

Catarroja, igual que la resta de pobles del País Valencià està habitat per persones honrades i treballadores que s’alcen tots els dies per anar a treballar i no paren massa atenció als polítics que els governen, però que, per desgràcia pateixen les conseqüències de la seua gestió, una gestió que moltes vegades deixa molt que desitjar.

Un clar exemple de la mala gestió de l’equip de govern municipal de Catarroja és l’estat en que es troba la carretera del poliesportiu o camí de les Corregudes, des de fa uns sis anys que el PP va trencar l’acord per urbanitzar-lo conjuntament amb l’Ajuntament d’Albal, ja que es tracta d’un camí fronterer.

No sabem perquè l’equip de govern encapçalat per l’anterior alcalde del PP, Francsico Chirivella, va trencar l’acord en virtut del qual esta carretera s’hauria d’haver urbanitzat conjuntament pels dos ajuntaments. A conseqüència d’eixe incompliment, l’ajuntament d’Albal va mamprendre la urbanització del Camí de les Corregudes pel seu compte i des d’aleshores hi ha una tanca provisional que separa els dos pobles. Esta tanca és un símbol de la mala gestió d’uns polítics que, trencaren l’acord perque l’havia signat l’anterior equip de govern, una coalició formada per la resta de partits de l’opossició.

Tot el món sap que sempre resulta més car urbanitzar per separat una camí fronterer que fer-ho conjuntament i a més el resultat de la urbanització sol ser molt pitjor. Per tant, quina és la raó per la qual l’equip de govern format pel PP i UV trencarien l’acord per a urbanitzar conjuntament esta carretera?

No ho sabem, però segurament perquè d’eixa manera, podrien triar l’empresa constructora que s’encarregaria de fer les obres i així donar-li el negoci als seus amics.

El cas és que esta setmana un cotxe ha patit un accident de trànsit i s’ha estavellat contra un mur del col·legi que hi ha al costat, afortunadament no ha causat ferits, però podria haver sigut molt més greu.

A què espera l’Ajuntament de Catarroja per a reformar eixa carretera com reclama el grup municipal del Bloc-Compromís des de fa anys? Ha de morir algú?

Ja està bé, senyora alcaldessa, pare per un moment de pensar en sí mateixa i la manera d'apujar-se el sou (que ja guanya prou) i pense per un moment en la qualitat de vida i la seguretat dels habitants de Catarroja, que són els que l'han elegit per a que governe i no per a omplir-se les butxaques sense fer res. 

Des d'aquest humil blog, fem una crida una vegada més a l'equip de govern del PP que governa Catarroja perquè arregle eixa carretera com cal, no podem seguir corrent el risc que es produïsquen més accidents.

Senyors polítics del PP, els catattogins i catarrogines ens mereixem tindre millors polítics, ja està bé de malbaratar els diners públics mentre els ciutadans patim mancances bàsiques com la urbanització de les vies públiques.

Quin nom li posem a la província de València?

Crec que va ser despús ahir quan estava mirant la tele i vaig trobar un debat molt interessant al canal del diari Levante, el debat tractava sobre la identitat dels valencians, hi participaven quatre tertulians i un moderador (i tots parlaven valencià!), una llàstima que estos debats no es facen en la Televisió Pública Valenciana a hores de màxima audiència perque els valencians pogueren reflexionar sobre la seua identitat com a poble. Està clar que al PP no l'interesa que la gent pense sobre estos temes identitaris, volen que la gent pense que som espanyols i ja està i que s'obliden de la seua història, dels seus trets característics, de la seua llengua, etc. Segurament pensaran que això convé més als interessos d'Espanya (o als del seu partit), jo pense que s'equivoquen perque al conjunt de l'estat Espanyol no l'interessa que el poble valencià deixe de tindre la seua pròpia personalitat, amb les seues virtuts i defectes, però bé eixa és la seua política, ells volen uniformitzar-nos amb la resta de pobles que composen l'estat i, per supost, volen que adoptem la cultura i la llengua castellana com a pròpies i que s'oblidem de la nostra identitat com a poble.

Entre tots els participants estava el Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, Vicent Soler i altres personalitats del món de la cultura. Com ja he dit abans va ser un debat molt interessant, es va parlar de moltes qüestions com per exemple de la importància de que la llengua siga un instrument de comunicació a tots els àmbits, no tan sols a nivell col·loquial o familiar perquè si no acabarà perdent-se; el problema del nom del País Valencià; la importància de superar el debat dels símbols com la bandera; la divisió provincial; etc.

D'entre totes les qüestions que es van debatre n'hi hagué una idea que em cridà especialment l'atenció, una proposta que, malgrat tots els anys que porte interessant-me per estos temes, no l’havia escoltat mai, la proposta consisteix en canviar-li el nom a la província de València, d'eixa manera s'evitaria el típic problema que sempre hi ha que molts habitants de les províncies de Castelló o Alacant diuen que no es senten valencians perque identifiquen com a valencià tan sols allò que és de la província de Valencia. A mi em sembla un proposta com a mínim curiosa, ja que no podem carregar-nos la divisió provincial i fer una divisió més acorde amb la realitat del nostre País, que per suposat implicaria l'eliminació de les Diputacions Provincials, al menys podem canviar-li el nom per tal que el nom de València faça referència tan sols a la comunitat autònoma, d'eixa manera tal vegada els habitants de les altres províncies tornarien a considerar-se valencians i valencianes com passava abans de la divisió provincial, la qual és molt recent, ja que es va fer a mitjan el segle XIX i encara així i tot hi ha molta gent que es pensa que el nostre país ha estat dividit en províncies de tota la vida.

Els tertulians també comentaren un altre detall del qual jo no m'havia adonat: el País Valencià és l'única comunitat autònoma de l'estat que no és uniprovincial i que el nom d'una de les seues províncies és el mateix que el de la comunitat autònoma (ja sé que molts pensareu que sóc un poc tòtil per no haver-me adonat abans, però bé, jo ho comente per si a algú li passava com a mi)

Esta és la raó de ser d’esta entrada: "Quin nom li posem a la província de València?"

Jo proposaria: Mediterrània, encara que també podriem agafar el nom d'alguna de les principals ciutats com Gandia, Xàtiva, Sagunt, Torrent, Alzira, etc.

Podeu fer les vostres pròpies propostes escrivint comentaris a esta entrada.

Luís García Berlanga

Igual que m'ha passat altres vegades, tinc la sensació d'haver tardat molt a escriure una entrada per a retre homenatge al gran cineasta valencià mort recentment:  Luís García Berlanga, un dels més importants i representatius del cinema espanyol de la segona meitat del segle XX.

Queden gravades en la nostra memòria grans pel·lícules seues com: “Bienvenido Mr. Marshall”; “Plácido”; “La vaquilla”; “La escopeta nacional” i tantes altres. 

Què més podria dir jo que no s'haja dit ja sobre ell els darrers dies, se li han dedicat multitud de programes de ràdio, de televisió, s'ha parlat del seu sentit de l'humor, del seu estil de fer cinema un poc surrealista, dels plans seqüència, de les escenes corals amb multitud d'actors i extres, etc.

Un gran mestre del cinema que sens dubte que va saber retratar com ningú el caràcter de les gents que habiten la península Ibèrica, amb les seues misèries i grandeses. 

Tan sols em quedaria recordar una de les seues últimes obres mestres: la falla Mosell Sorell- Corona de l'any 2007 que representava una peineta mamella, una obra molt pròpia del gran geni, que representava molt bé dos de les seues grans passions, el món faller, amb la seua estètica barroca i tradicional, representat per la peineta i l'erotisme representat per la mamella d'una xica, una fusió en 3D molt interessant realitzada amb varetes de fusta.
L'única "pega" que jo li posaria és no haver fet cap pel·licula en valencià (al menys que jo sàpiga), encara que ha exercit de valencià pel món i no s'ha avergonyit mai de la seua "valenciania", però jo trobe a faltar algun homenatge, ni que fóra simbòlic, a la nostra llengua.

 Descanse en pau.

Reflexions al voltant del Nou d'octubre.

Recentment, a la blogosfera valenciana, hem pogut llegir uns quants articles escrits per alguns dels més destacats blocaires sobre el tema del Nou d’octubre (no molts en realitat), a mi m'agradaria destacar dos en particular, el de Xavi Bellot, (publicat a L'informatiu) i el de Pere Fuset (publicat a Pica'm), volguera destacar els dos per la mateixa raó: m'han semblat una miqueta buits de contingut reivindicatiu valencianista, malgrat ser, com ja he dit abans, dos dels més destacats blocaires de la blogosfera valenciana (tal vegada ja estan una miqueta avorrits de tant de reivindicar)

El primer posa el Nou d'octubre al mateix nivell que el 12 d'octubre, festivitat del Pilar, dia de la Hispanitat, pense que ha estat molt encertat comparant ambdues celebracions, però he trobat a faltar un to més reivindicatiu, ja que, encara que les dues festes són equivalents, no es pot dir que la situació del País Valencià siga la mateixa que la de l'Estat Espanyol, ni de bon tros. Els que es senten espanyols no els cal reivindicar res, ja ho tenen bé, es poden permetre el luxe de passar-se el dia de la “raça” com una festivitat més, tocant-se el nas al sofà de casa, com diu Xavi. 

La situació dels valencians que ens sentim valencians (que segons les enquestes som cada vegada menys) no és com per a quedar-se a casa tocant-se el nas. Perdoneu que vos ho diga, els valencians no ens podem permetre eixe luxe, la nostra economia està enfonsada per culpa d'uns governants inconscients que l'única cosa que saben fer és malbaratar els diners públics, fent "xanxullos" amb els amiguets de l'ànima, defensant un model econòmic que ens ha portat a una de les pitjors crisis que hem patit des de fa molts anys; menyspreant la nostra llengua, etc. etc. 

Per altra banda tenim Pere Fuset, admininistrador de Valencianisme.com, un altre clar exemple de valencianista moderat que ha escrit un article buit des del meu punt de vista. Als dos els diria el mateix: què vos passa valencians? 

Pere Fuset es limita a parlar de les banderes, està bé, està clar que la senyera amb blau és un símbol segrestat, etc. Però és això realment important per als valencians i valencianes que no arriben a final de mes o que han de dur als seus fills a escola en barracons? 

Ningú ha esmentat que el País Valencià és un dels més endarrerits en l'aplicació de la llei de dependència, de la qual se n'estan aprofitant molt altres comunitats autònomes per aconseguir fons de l'estat (com Andalusia per exemple), però el govern de la Generalitat Valenciana s'estima més que les persones que han d'encarregar-se de cuidar als familiars en situació de dependència no reben cap subvenció de l'estat i d'eixa manera poder culpar al govern de Zapatero de la greu crisi econòmica que estem patint.


Per no parlar de la vergonya de l'AVE, que ara els dos grans partits espanyolistes (PP i PSOE) volen reivindicar quan ja fa molts anys que el tenen altres ciutats amb menys importància estratègica i que aporten molt menys a l'economia de l'estat que  València. Com Valladolid per exemple, que es veu que era més urgent per al PP fer l'AVE a la ciutat on va nàixer Aznar que a València. I damunt ens han fet un AVE de segona que no arriba soterrat a l'area metropolitana, un desastre.

No volguera resultar pesat, però pense que tenim l'obligació, és el nostre deure, com valencianistes, articular un discurs més reivindicatiu aprofitant la festa del País Valencià, no podem quedar-se a un nivell tan superficial i moderat.

De totes maneres, al menys ells dos han escrit una entrada sobre este tema, que altres ni tan sols s'han molestat, segurament els semblarà políticament incorrecte o alguna cosa per l'estil, es veu que no s'estila ser un valencianista reivindicatiu, ara està més de moda la moderació i relativitzar totes les coses, com si no passara res, com si tot anara de categoria i per això segurament esta entrada no caurà bé a molta gent, però dic el que pense i crec que no soc l'únic que pensa igual que jo sobre la situació del País Valencià i com sempre dic, no volguera fer entrades negatives, m'agradaria parlar d'altres temes no tan relevants, de futbol per exemple, però el problema és que no me naix, me naix parlar del País Valencià i de la seua precària situació, encara que continue pensant que som un gran poble, però governat per uns pèsims polítics i així ens va, una llàstima, perque si tingueren un govern que defensara els interessos de la majoria dels ciutadans, com tenen altres comunitats autònomes, podriem estar molt bé perque som un país amb moltes possibilitats, una gran història i un present i un futur. Malgrat tot, podriem continuar sent un dels principals motors de l'economia de l'estat, però al pas que anem ja vorem que passa.

La importància de parlar llengües

Els que hem tingut l'oportunitat de viatjar una miqueta pel món i conèixer altres cultures, així com aprendre altres llengües, sabem que moltes vegades és molt difícil emprar una altra llengua que no siga la pròpia per a dir certes coses, per exemple, en el meu cas, encara que parle un anglès més que acceptable, crec que em costaria molt escriure i dir les coses com les dic quan parle o escric en valencià, per això escric el meu blog en valencià, encara que podria fer-ho en anglès, però em costaria més i n'hi haurien moltes coses que sabria com dir-les exactament. Per eixa raó escric el meu blog en valencià, per això i per apostar per la nostra llengua que ja està prou minoritzada com per a desaprofitar  l'oportunitat com la de publicar alguna cosa en valencià, com diria un amic meu: "Si no parlem nosaltres valencià qui el té que parlar?". Encara que molt poca gent llija les meues entrades (de totes maneres, no crec que les llegiria molta més gent si les fera en castellà o en anglès, per exemple) 

Està clar que jo no sóc dels que pensen que cada llengua és més apropiada per a un ús, com solia dir-se antigament, per exemple es pensava que el francès era una llengua més apropiada per a l'amor, l’alemany per a la filosofia, etc. Jo crec que tot això son prejudicis que no tenen res que vorer amb la realitat, se pot parlar d'amor en francès, anglès o italià i no passa res.

Un dels arguments que utilitzen alguns per a emprar la llengua de Cervantes, la qual sense dubte és una de les més importants del món, és que l'entén més gent i per això si escrius o parles en castellà, d'alguna manera estàs sent més internacional perquè te pot llegir o entendre molta més gent. Segons aquest principi, tots hauriem de passar-nos a l'anglès o al xinès, ja que són llengües que les parla molta més gent.

El que sí està clar és que per a determinats usos el valencià és insubstituïble, al menys des del meu punt de vista, i mentre quede gent que prefereix parlar o que li parlen en valencià. A mi em passa, per exemple, quan vaig a la cadena de producció de Ford que si  he de dirigir-me a algú que sé que parla valencià, li parle en valencià perquè sempre li donarà més confiança escoltar a algú que parla la seua llengua, se sentirà més proper i confiarà més en ell. Un altre ús molt important de la nostra llengua és quan tractes de vendre alguna cosa (un producte, una idea, tan se val) a una audiència que majoritàriament parla valencià, sempre te creuran més, els inspiraràs més confiança si els parles en la seua pròpia llengua.

Un altre dels arguments que la gent utilitza per a desprestigiar el valencià i recomanar l'ús d'altres llengües és que molt poca gent el parla, sobre tot a les ciutats, que tan sols es parla als pobles, que el valencià és una llengua de poble, com exemple sempre parlen del cas de la ciutat de València, Elx o alacant. És cert, a estes tres ciutats, les més grans del País Valencià, es parla majoritàriament el castellà i ja queda molt poca gent que parle en valencià. Però per una altra banda, n'hi han altres ciutats com Castelló, Gandia, Alzira, Torrent, etc. on encara es parla prou en valencià. De totes maneres l'afirmació que diu que en València no es parla a penes en valencià és parcialment certa, ja que molta gent sap parlar valencià, però no el parla "per respecte" o "per educació", per això sempre es dirigeixen als demés parlant en castellà, pensant que l'interlocutor no parla valencià, però moltes vegades això no és cert i el que passa és que moltes vegades, valencians que parlen valencià perfectament parlen entre ells en castellà perque es pensen que l'altre no sap parlar valencià.
Jo tinc un amic que treballa a un forn de València, concretament a l'avinguda de Pérez Galdós, i ell sempre es dirigeix als clients en valencià, diu que la majoria li contesten en valencià i a més, que s'alegren molt quan troben una persona que parla la seua llengua i així poder parlar en valencià, ni que siga durant l'estona que tarden en fer un acte tan senzill i quotidià com comprar el pa del dia.

Per això des d'aquest humil blog volguera fer una vegada més una aposta per la nostra llengua, minoritaria i minoritzada, però encara molt viva, ací vos deixe uns quants exemples: Vent de Cabylia.

L'expressió valenciana: "Em porta com cagalló per sèquia" podriem traduir-la al castellà: "Me lleva como una caca por la acequia", però no sona tan bé, sembla que no té el mateix sentit.

No sé, jo pense que és molt important parlar moltes llengües, quantes més i d'una forma més acurada possible millor, però no hem d'oblidar-nos mai de la nostra llengua, sobre tot si, com en el nostre cas, es tracta quasi d'un miracle que es continue parlant, després de tants segles de persecució i discriminació.

25 d'abril, la desfeta d'Almansa

Hi ha dues dates molt significatives per a la història del poble valencià, una d'elles és el 9 d'octubre, l'altra el 25 d'abril, el dia que es conmemora la derrota de les tropes austracistes a la batalla d'Almansa. Com tothom sap, les conseqüències varen ser molt negatives per al poble valencià, per això hi ha una dita popular que diu: “Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança”.

Aquestes dues dates marquen d'alguna manera el principi i la fi de l'antic Regne de València, a partir dels decrets de Nova Planta, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, la majoria de les lleis pròpies, varem perdre tots els drets que teniem com a poble i la nostra llengua va deixar de ser oficial, tan sols es parlava a nivell familiar i col·loquial, ja que estava prohibit utilitzar-la per a dirigir-se a l'administració, ni es podia utilitzar a les escoles ni a cap institució com l'església o la justícia, començà una persecució de la nostra llengua i cultura que ha durat segles. Per no fer-ho més llarg, tan sols diré que els valencians partidaris de la causa austracista varen ser castigats amb una duresa i crueltat que no es tornaria a vorer fins a les guerres del segle vint, es podria dir que es varen cometre milers de crims contra la humanitat, un vertader genocidi.

Per això diguem que els valencians no celebrem res el dia de hui, commemoren la derrota d'Almansa, no tenim res que celebrar, però sí molt que reivindicar, ja que després de més de 300 anys d'aquella fatídica data es pot dir que el País Valencià encara és un país ocupat i humiliat per un estat que ens explota i ens trau tot el suc. 

També és de veres que els darrers anys, a partir de la democràcia, moltes institucions d'autogovern s'han recuperat (com les Corts, la Generalitat o el Sindic de Greuges) i molts drets també, hui en dia el valencià gaudeix de la consideració de llengua oficial, amb la mateixa categoria que el castellà, al menys en teoria (la realitat és molt diferent, malauradament).

Un clar exemple de la situació en la que es troba el País Valencià és que despús-ahir, a la portada d'un dels diaris de més difusió al nostre territori apareixia la següent notícia: 

“Gobierno y Consell negociarán la paz en una cumbre sobre el Cabanyal, chiringuitos y parany”

“El vicepresidente Manuel Chaves anunció ayer en Alicante que en mayo convocara a la comisión Gobierno/Consell para buscar una salida negociada que permita retirar los recursos de inconstitucionalidad del Estado en relación al Plan del Cabanyal, la Ley de Costas, la Ley de Caza y el régimen económico matrimonial”

“Chaves revela contactos secretos con Camps y se declara dispuesto a retirar los recursos de inconstitucionalidad”

No m'agrada ser “agorero”, però cada vegada que el PP i el PSOE es reuneixen per a negociar assumptes relatius al País Valencià, els que sempre eixim perdent som els valencians, com ja va passar quan negociaren l'Estatut de la vergonya o la cessió dels drets històrics de l'aigua dels regants valencians a Castella- La Manxa.

 Ja està bé de que ens prenguen el pèl, per favor, que ja han passat més de 300 anys de la batalla d'Almansa i encara estem patint les conseqüències d'aquella derrota. El lema de la manifestació d'ahir a València era clar: “Ja n'hi ha prou” de tanta corrupció, de que que ens prenguen el pèl als valencians, hem de rebel·lar-nos i dir que ja està bé. Que ja ha arribat l'hora de que els valencians deixem de votar a partits que tenen la seua seu central a Madrid i que votem a partits valencians com el Bloc.

El pobre País Valencià

Fa uns dies estava fullejant un diari i me n'adoní que n'hi havien moltes notícies negatives sobre la nostra economia, vaig pensar: si un estranger que no coneguera la realitat del País Valencià llegira este diari pensaria que som un país pobre.

El diari era el Levante EMV del dia 19 de desembre de 2009 (per si algú vol comprovar les notícies que comentaré a continuació), la portada deia:

         - Primera notícia:

“Las estaciones del metro pueden quedarse a oscuras por impago”

“Se han colocado carteles en la Línea 1 indicando al personal que llamen al puesto de mando si ven operarios de Iberdrola. FGV negocia el pago fraccionado de la deuda"

         - Segona notícia (també a la portada):

“Protesta por la congelación de ayudas a los centros ocupacionales”

         - Tercera notícia (pàgina 5):

“La deuda de la Generalitat supera por primera vez el presupuesto autonómico”

“El endeudamiento de la Com. Valenciana crece 537 millones y alcanza los 14533, el 14.1 de su PIB. Lidera la tabla en términos relativos”

Davant d'estes dades, qualsevol que no coneguera bé la nostra realitat socio-econòmica podria pensar que som una comunitat autònoma pobra en comparació amb altres que ens envolten (si ens comparem amb la resta de comunitats autònomes de l'estat espanyol, si ens compararem amb les de la Unió Europea les diferències serien encara més grans). Si a estes dades afegim que encapçalen la llista de comunitats amb més aturats i que serem una de les últimes en eixir de la crisi, segons anuncien les previsions econòmiques, i que tenim una renda per càpita per baix de la mitjana de l'estat espanyol, està clar que la nostra economia no està sanejada, molt al contrari, es troba en una situació molt precària.

No obstant totes estes evidències, el govern central socialista sembla que no se n'adona (o no vol adonar-se) de la precària situació en la que es troba l'economia valenciana en general i les seues principals institucions en particular (Generalitat, ajuntaments, etc. )

I dic això perquè el PSOE va aprovar una llei de finançament autonòmic que ens deixa a la cua de totes les comunitats autònomes, la penúltima per a ser exactes, mentre el balanç dels impostos que paguem els valencians és de més de 5000 milions d'euros a l'any, és dir, paguem tots els anys uns 5000 milions d'euros més dels que rebem de l'estat.

Com és possible si som una comunitat pobra que puguem estar finançant les despeses de l'estat espanyol i els diners que es destinen a altres comunitats autònomes d'una manera tan brutal? No seria més lògic que en compte d'estar transferint tots els anys quantitats tan grans de diners a l'estat ens quedarem amb una part d'eixos diners per a sanejar la nostra pròpia economia?

La meua pregunta és: on van a pagar eixos diners que paguem els treballadors i treballadores valencians tots els anys a l'estat? A què els destinen? Perquè la nostra autonomia està tan marginada en comparació amb la resta? Quin és el criteri que utilitzen per a redistribuir la riquesa? On van a parar els nostres impostos?

La resposta és molt senzilla, per a que altres comunitats autònomes puguen gaudir d'uns nivells de qualitat de vida i una renda per càpita superiors al nostre sense tindre tanta activitat econòmica com la nostra. És necessari que les comunitats autònomes que tenim més empreses i més densitat de població i una activitat econòmica més forta (més indústria, més turisme, més comerç, etc. ) transferim una bona part de la riquesa generada pels nostres treballadors i les nostres empreses a estes altres comunitats que no tenen tanta activitat econòmica. 
I això diuen que és la solidaritat, a mi em sembla molt bé que siguem solidaris, però sempre i quan no arribem a l'extrem de quedar-se nosaltres sense uns mínims, perque el que està passant a l'estat espanyol des de fa molts anys és que les comunitats que se suposa que som més riques perque tenim més activitat econòmica estem descapitlitzant-se en favor de les altres comunitats que se suposa que són més pobres i estem perdent pes en el conjunt de l'economia espanyola, de manera que la renda per càpita del País Valencià ja està baixant en comparació amb moltes d'estes comunitats autònomes.

No n'hi ha dret a d'això, això no se diu solidaritat, això se diu espoli (com el que volen fer amb el barri del Cabanyal).

Ja està bé senyors, ja està bé, si al menys eixes comunitats autònomes que reben totes les inversions de l'estat es desenvoluparen econòmicament, podriem dir, no passa res, quan la resta de comunitats autonomes ens superen, aleshores seran eixes comunitats les que ens transferiran renda a la nostra, però això no està passant, acostumats a viure de la solidaritat l'estat no estan desenvolupant una economia productiva que els premetria retorna-nos els diners que des de fa tant de temps estem invertint en eixos territoris.


Si a tot açò afegim la nefasta gestió dels diners públics que fa el govern de la Generalitat i molts ajuntaments governats pel PP (entre ells el de la ciutat de València), tenim un còctel que ens dona un resultat catastròfic.


Ja està bé, necessitem uns polítics que defensen els interessos dels valencians i està clar que ni els del PP ni els del PSOE ho estan fent.